Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui us he seleccionat
tot un seguit de cançons que espero us siguin
almenys interessants. Entre elles us porto
una en la que ens parlaran de Marie Laveau, la més important
bruixa voodoo de
New Orleans, una mica de blues, rock, una
gran cançó extreta d'una banda sonora que
avui dia es recorda més que la pel·lícula i acabarem
a Barcelona escoltant a un músic belga
que és un dels
millors intèrprets mundials de música electrònica.
Espero que gaudiu
amb Un Toc de Rock, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, soc
Mario Prades i obro la paradeta dien alló de...
Benvinguts a Un Toc de Rock
Dave Alvin – Ashgrove 2004
Obrim el programa d’avui escoltan al veterà guitarrista, cantant i
compositor, Dave Alvin que va
néixer a Downey, Califòrnia, l'11 de novembre de 1955. Aquest tema es trobava i donava títol al seu àlbum
"Ashgrove" publicat l’any 2004 i del qual ja hem escoltat alguna
cançó aquí a Un Toc de Rock. Dave Alvin
va formar part del grup The Blasters,
una banda interesant que va funcionar molt bé a principis dels anys 80. També
va militar en X i amb membres
d'aquest últim grup va crear després The
Knitters. Altres bandes en què ha tocat Dave Alvin van ser The Flesh Eaters i The Gun Club. Va començar a gravar en
solitari l’any 1987, debutant amb el disc "Romeo's Escape". Dave Alvin té gravats en total 14
àlbums en solitari més 11 amb els diferents grups. El seu últim treball ha
estat l'àlbum en directe "Live at Austin City Limits" que Dave Alvin va publicar l’any 2007,
però ara no estic segur de que no així tret rés de nou posteriorment.
El veterà Dave Alvin
Canned Heat – Marie Laveau 1968
Ara a Un Toc de Rock us
porto aquesta cançó que ens parla de la més famosa reina bruixa de Nova
Orleans, una mambo anomenada Marie Laveau (10 de septembre de 1794 – 16 de juny
de 1881) (a las fotos la seva tomba i una pintura), a la que també van cantar els Redbonne i Bobby Bare, entre altres. De
fet Marie Laveau te un important apartat en el Museu del Voodoo de Nova
Orleans, al blog us poso una reproducció d’un quadre exposant en el museu. Es
una bona cançó escrita per Henry Vestine, carregada de blues
que es trobava al disc “Boogie With Canned Heat” que Canned Heat van publicar el 21 de gener de l’any 1968 mitjansan el
segell Liberty Records, si bé es va gravar entre els
mesos d’octubre i novembre de 
1997. L’àlbum va ser reeditat en versió CD l’any 2005
amb sis cançons més com Bonus Track. Els Canned
Heat van saber fusionar blues, boogie i country rock oferint molta
qualitat. Van ser tot uns innovadors. És clar que el
seu estil és difícil d'emular tenint en compte la veu de Bob Hite, conegut com "L'ós", un home amb aspecte
impressionant, alt, gruixut i dur, però que en ocasions feia una veueta que fa lucinar i va ser
el detall que va caracteritzar a Canned
Heat. Escolteu-lo al programa i ho comprobareu. El grup que es va formar
a Los Angeles l’any 1965, el lideraven Alan Wilson conegut com Mussol Cec (guitarra, harmònica i
veus) i Bob Hite "The Bear" (veus i harmònica), al
costat de Henry Vestine al que
li deien Girasol, ex membre dels 
The Mothers of Invention de Frank Zappa que s'encarregava de la
guitarra. Larry Taylor "El Tau" que havia estat baixista
de The Monkees i va començar
treballant en l'estudi per acabar unint-se al grup, al costat del bateria Frank Cook que posteriorment va ser
substituït pel mexicà Adolfo "Fito" de la Parra. La Parca
ha passat la seva dalla per la banda. Alan
Wilson va morir d'una sobredosi de droga en un "aparent
suïcidi" al setembre de 1970. Bob
Hite va morir d'un atac al cor a l'abril de 1981. Algun temps després
ens va deixar Henry Vestine,
l'any 1997 i Richard Hite que
s'havia incorporat posteriorment, va ser a l’any 2001. “Going up the country” al costat de "On
the Road Again", són els temes més populars de la seva carrera aquí al
pais. En total Canned Heat ha tret 29 àlbums, l’últim l’any 2011, a part de 9 recopilatoris de grans èxits, però
ara sols queda Larry Taylor de
la formació original.
Creedence Clearwater Revival – I put a spell on
you 1968/2005
Des d'un grans èxits
que la Creedence Clearwater Revival, una de les millors
bandes de country rock de la història, va publicar l'any 2005, doble, us he extret aquesta
bona balada plena de càrrega bluesera i
que és la versió
realitzada per la CCR
de l'èxit de Screamin' Jay Hawkins que
ja la va gravar l'any 1956 i de la qual hi ha dues intenses
versions gravades abans per Nina Simone i The Alan Price Set. Posteriorment "Vaig quedar encantat per tu" ha
estat novament versionada,
destacant les que
van realitzar Joss Stone, Bryan Ferry, Dr John, Alice Cooper,
Eric Burdon, Screaming
Lord Sutch, Warren
Zevon, Arthur Brown
i Jeff Beck.
Aquesta va ser una de les cançons que la Creedence van interpretar al Festival de Woodstock i que
originalment van incloure en el seu primer disc, editat
l'any 1968. Hem dit
que van ser la millor banda de country-rock, tot i que al seu estil l’hi van
dir swamp rock, gènere en el qual s'inclouen gent com Tony Joe White, Larry Jon
Wilson, Jim Dickinson, Travis Wammack, J.J. Cale, Bobbie Gentry, Lynyrd
Skynyrd, Roy Head, etc, i
bàsicament es diferenciava del country rock en que tenia reminiscències de
Zydeco. La CCR inicialment es va anomenar The Blue Velvets, però quan l'any 1965 van signar contracte amb el segell Fantasy Records van canviar a The Golliwogs i es va crear a El
Cerrito, a Califòrnia. La Creedence Clearwater Revival va estar integrada pel cantant, guitarrista i compositor John Fogerty, el seu germà Tom Fogerty també a la guitarra, el
baixista Stu Cook i el bateria Doug Clifford. Funcionaren de 1967
fins a 1972. CCR va ser inclòs
en el Rock'n'roll Hall of Fame
el 1993, però no va ser perquè tardaran a reconèixa la seva tasca, es que has
de portar 25 anys de professió per poder ser inclòs en el Saló de la fama del
Rock. John té una interessant i 
abundant carrera en solitari, però sense desenganxar-se mai dels seus inicis
amb la Creedence. Va
començar el 1973 amb el LP "The Blue Ridge Rangers", encara que el
seu millor disc va ser "Centerfield", el 1985. Per cert que una
vegada va deixar la banda i al començar en solitari, John Fogerty es va trobar que durant molts anys, més de 20, no va
poder regravar cançons de la CCR, ni tan sols
tocar-les en directe i aixó que la gran majoria havien sigut escrites per ell.
Va haver de recórra als tribunals. També Tom té la seva pròpia carrera en solitari, però molt més discreta,
Tom Fogerty va morir el 6 de septembre de 1990. Per el seu costat Doug Clifford i Stu Cook van continuar treballant
junts després de la dissolució de la Creedence,
com a músics de sessió i membres de la Don Harrison Band. Clifford va publicar un disc en solitari titulat "Cosmo"
en 1972. Després d'un període d'inactivitat, tots dos van formar Creedence Clearwater Revisited l'any 1995.
Alvin lee – Motel blues 2007
Jo conec a Alvin Lee amb el qual vem compartim
una gira organitzada pel meu amic Alfons
Cito de Welcome Productions
i he de dir-vos que és una persona senzilla, plana i de fàcil i amè tracte. El
gran cantant, compositor i guitarrista britànic va ser el líder dels Ten Years After, una de les bandes
mítiques i més importants del blues anglès a finals dels seixanta i a mitjans
dels 70, Alvin Lee es va llançar
ja en solitari, desfen-se el grup. Integràvem la banda Ten Years After, un dels gran triunfadors del Woodstock 69, l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de
1944, a
Nottingham, al costat del +y+un+amigo.jpg)
bateria Ric
Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 de novembre de 1944,
Stanbridge, Bedforshire) i Chick
Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt,
Flintshire) als teclats. Molts Lee en
el grup, pero pocs tots estaven emparentats. La consolidació dels Ten
Years After va arribar quan van actuar al festival de Woodstock de 1969 i la revalida en el de l’Illa de
Wight l’any 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava inclòs en el seu CD en solitari
"Saguitar", publicat l’any 2007 i que es un dels seus millors
treballs. A la foto Mario Prades amb Alvin Lee i un company de Tarragona. Per cert, acabo d'asabentarme de que Alvin Lee va morir la passada setmana, el 6 de març, aquest programa es va gravar al gener, sembra ser que es trobava a Espanya, concretament vivia a Málaga.
J.J. Cale – Sensitive kind 1979
caracteritza per ritmes shuffle, canvis d'acords senzills, veus doblades i
lletres incisives i intel·ligents. J.J.
Cale també és un guitarrista molt particular, el seu signe d'identitat
és la forma de puntejar i els seus solos moderats i lleugers. Els seus
enregistraments reflecteixen la senzillesa i la manca d'artificis de les seves
composicions que són normalment gravades enterament per J. J. Cale. Ha influenciat a molts guitarristes de fama
internacional, entre ells Mark
Knopfler i Eric Clapton, de fet
una de les cançons més importants en la carrera de “Mano Lenta” va ser
“Cocaine” que era del guitarrista nord americà i junts van gravar un àlbum fa
un parell d’anys. J.J. Cale
ha estat un artista de culte per als músics i relativament desconegut per al
públic durant els més de 35 anys que porta de carrera.
Dan Hill – Am I fooling myself 1991
Aquesta cançó estava
inclosa en l'àlbum "Dance of Love"
que el cantant i
compositor canadenc Dan Hill va
publicar el 31 d'octubre de 1991.
Dan Hill va néixer a Toronto el
3 de juny de 1954 i es va fer
molt popular a
Amèrica del Nord quan va gravar els temes
"Sometimes When We Touch" i
"Ca't We Try",
a duet amb la
cantant Vonda Shepard. Dan Hill que
també escriu articles en diverses revistes, és
un cantant molt popular
a Canadà, tot i que és pot
dir que és un perfecte desconegut
aquí al país, aixó
si, Dan Hill té uns 15 àlbums
gravats i 15 singles
que en la seva gairebé totalitat s'han classificat
en les llistes
d'èxits. La seva esposa és l'advocada Beverly
Chapin-Hill, amb
la qual va escriure les cançons "Ca't
We Try" i
"(Can This
Be) Real Love". Dan Hill també
ha compost música per a pel·lícules, entre
elles la banda sonora del film "First Blood" que a Espanya vam conèixer com “Acorralado (Rambo)”.
The Turtles – You don’t have to walk in the rain
1969
The Turtles es
van crear a l'Institut Westchester High
de Los Àngeles l’any 1965, quan el cantant Howard Kayla i Mark Volmer
(guitarra. saxo i cantant) van decidir crear una banda. Avui en dia els
californians The Turtles
solsament són recordats pel la cançó "So Happy togheter", però van
gravar bons temes, entre ells "Elenore" i aquest que us porto avui i
que es trobava en un single sense caràtula que em va arribar des de Mèxic
enviat per la meva novieta Magnolia.
Inicialment The Turtles es van
fer dir The Crossfire from the Planet
Mars i eren un grup de surf music que va saber veure l’importancia
musical de la invasió beat i ells es van passar a un pop molt proper al bubblegum.
Igual que els va passar a The Byrds,
el seu primer single, de l'any 1965, va ser una versió de
Bob Dylan, "It Ain't Em
Babe". A partir de 1967 es van reestructurar i eren Chip Douglas, Howard Kayla, Mark Volmer,
Don Murray que ja va morir i John Barbata. Aquest tema tancava el
LP "Turtle Soup", editat l’any 1969 i que va ser una de les poques
produccions que ha realitzat el britànic Ray Davis dels The Kinks.
El single va pujar a la posició 51.
The Turtles van patir molt
camvis a la formació, en aquest enregistrament el grup l'integren Howard Kayla, Mark Volmer, Al Nichol,
Jim Pons i John Barbata a la bateria. The Turtles es van desfer l’any 1970.
Els 70's Howard Kayla i Mark Volmer van seguir tocant junts
com a duet i sota el nom de Flo &
Eddie i per cert i sols com curiositat, tots dos eren parella
sentimental.
Foreigner – I want to know what love is 1985
Foreigner, una de les millors bandas de rock
americanes de tots els temps, va ser creada a Nova York l’any 1976, per Mick Jones (ex-Nero and
the Gladiators, Spooky Tooth
i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian McDonald, amb el cantant Lou Gramm que després va tindre una interesant carrera en solitari,
als quals es van sumar Dennis Elliot,
En Greenwood i Ed Gagliardi. Foreigner han venut més de 80 milions de discos a tot el món (incloent
37.500.000 als Estats Units solsament). L’any 1984 es va publicar l'àlbum
"Agent 
Provocateur" on es trobava "Vull saber el que és
l'amor" que escoltem al programa d'avui. d'Un Toc de Rock. El single amb aquesta cançó va ser número 1 l’any
1985 als Estats Units, Gran Bretanya, Austràlia, Noruega, Suècia i molts altres
països i de fet es una de les seves millors cançons. La peça va estar composada
per Mick Jones i la producció va estar a carrec del mateix músic i Alex Sadkin i aquesta canço va sonar a un episodi de la serie de
TV “Miami Vice”, però de fet l’hem escoltat a video jocs, televisió i al cinema. 
Vaya con Dios – What’s a woman 1990
Vaya con Dios son un grup belga, que
barregen diverses tendències en la seva obra, entre elles jazz, R & B,
blues i rock, de vegades amb tocs salseros. Vaya con Dios va ser fundat l’any 1986 per la cantant, compositora
i productora belga Dani Klein,
al costat de Dirk Schoufs i Willy Lambregt que seria substituït
posteriorment per Jean-Michel Gielen.
Des de l’any 1991 el grup ja només és la cantant Dani Klein. Dani
Klein va deixà la música l’any 1996 a causa de l'esgotament físic que patia,
però va tornar l'any 1999 com a cantant del grup Purple Prose. Vaya con
Dios van tornà l'any 2004 amb un nou àlbum titulat "The Promis" i
amb una companyia independent. Ara Vaya
con Dios tornen a estar en actiu, tot i que només queda Dani Klein de la formació original. Aquesta
extraordinaria cançó que escoltem ara a
Un Toc de Rock va ser la més important en la seva carrera musical i estava
recollida en el LP "Nigh Owls" del 1990.
Stevie Wonder – I just called to say I love you
1984
Hi ha cançons que passen a la història de
la música perquè es van incloure o formaven part de la banda sonora d'una gran
pel·lícula, pero en moltes ocasions i hi ha pel·lícules que només es recorden en
l’actualitat per les seves cançons. Aquest és el cas de "The Woman in Red", un film del
qual avui només recordem la cançó, aquest gran gran tema del cantant, pianista
i compositor de color, invident, Stevie
Wonder que va començar com a nen prodigi, però va saber mantenir-se en
la seva posició. Possiblement i parlan de la pel·lícula, els més espavilats
recordin a la exultant Kelly LeBrock
i potser a Gene Wilde que feia
de Gene Wilde, però I
l'argument? A part de saber que la pel·lícula anava d'un tipus que volia
beneficiar-se a una noia sensacional. Qui se'n recorda? Dons el director va ser
el mateix Gene Wilde que al meu
parer, excepte "El jovenet
Frankestein" i potser "No
hem parles que no et vec", no em vénen ara al cap, cap altre film
destacable en la seva trajectòria com a actor.
Neuronium – Abismos de terciopelo - La llamada del
vacio 1978
Michel Huygen és
un dels millors músics
del món pel que fa a música
electrònica, va néixer al Congo Belga, però
des de fa dècades resideix a Barcelona. Té
o almenys tenia el seu estudi al carrer Tenor
Masini, a Sants. També
era propietari del segell discogràfic Hit Records.
S'ha tutejat amb
els grans del gènere
i és molt respectat dins del món
de la música tecnològica, sent un dels pocs que han
estat convidats per Vangelis per fer
concerts conjunts. Aquest tema us ho
he extret del seu
segon àlbum "Vuelo Químico", publicat l'any 1978 com Neuronium, un projecte artístic
amb el qual ha
signat pràcticament totes les seves obres i
que es centra en
ell que toca gairebé tots els instruments,
tot i que de vegades ha comptat amb grans
instrumentistes, entre ells el guitarra català Santi
Picó, sense oblidar a Carlos Guirao i Albert Giménez. Té una àmplia
discografia, amb més
de 37 àlbums, a
més d'uns quants que no consten en la seva
discografia oficial. Mychel
Huygen també ha
treballat com a productor per a altres artistes i
ell va realitzar a finals dels vuitanta la producció del primer disc del grup
barceloní Ipso Facto
que va publicar a través del seu segell Hit Records
que em sembla
recordar tenia la seu social
a Salamanca.
Las dues fotos que us he posat al blog son fetes al seu estudi de Sants, al carrer Tenor Masini..png)
Mario Prades amb l'extraordinario teclista Michel Huygen
La frase per tancar el programa d'avui la va dir el líder revolucionari mexicà Emiliano Zapata (Anenecuilco, Morelos, 8 d’agost de 1879 - Chinameca, Morelos, 10 d’abril de 1919) que va morir assassinat a causa dels seus ideals:
"La terra ha de ser per aquell que la treballa
amb
les seves mans"
Ara tancaré Un Toc de Rock per avui, us deixaré amb
la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Ara toco el dos i després de baixar la barraqueta us
dire alló de
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario