Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Climax Blues Band – Couldn’t get it right 1994
Es deien
originàriament Chicago Climax Blues
Band, però van decidir escurçar, només una mica, el seu nom. Els The Climax Blues Band són britànics i es van crear l’any
1968. La seva música sempre ha estat una fusió
d'estils sorgits de R & B que ha anat variant segons les èpoques. Els
membres originals de The Climax Blues Band eren els guitarres Peter Haycock i Derek Holt, al costat del teclista Arthur Wood, Richard Jones al baix, George
Newsom a la bateria i el cantant, saxo i harmònica Colin Cooper que va morir el 3 de
juliol de 2008, però per el grup han passat un munt de músics al llarg de la
seva carrera musical. Aquesta cançó, una de les més representatives de la seva
àmplia discografia, us la he extret del doble CD “25 Years 1968-1993” que The Climax Blues Band van editar l’any 1994. Al mes de maig de l’any passat el segell Major League Productions Ltd va treure al mercat una grabació inédita
del grup, un directe que era un concert d’una gira que van fer l’any 1976 i que
es va titular “Climax Blues Band/World Tour 1976”. 
Johnny Reid – Fire it up 2012
The Rolling Stones – Like a rolling stone 1995
En l'àlbum "Stripped" que els Rolling Stones
van publicar l'any 1995
i que era una
mena de semi acústic, trobàvem aquest tema,
versió d'una de les
mítiques i històriques cançons de Bob Dylan
en els seixanta. Va ser el sisè disc en directe
de les Satàniques Majestats, gravat durant
la seva gira "Voodoo
Lounge Tour" i publicat el 13 de
novembre de 1995. Va incloure
peçes gravades en concerts en petites
sales el que li
dóna aquest caire a concert acústic que el va fer molt atractiu. Va ser el
segon disc que van publicar
per al segell Virgin
Records i la
veritat és que es tracta d'una delícia
de disc. Va ser Disc
de Platí als Estats Units on va aconseguir la
setena posició en les 
llistes, la mateixa posició que va
aconseguir a Anglaterra. Aquest
va ser el primer
single que es va extreure de l'àlbum i va
aconseguir el lloc 12. L'àlbum contenia unes
quantes versions, a més de temes signats
per Jagger /
Richard, entre les
versions peçes de
Willie Dixon, Buddy Holly i The Norman Petty Trio,
també es va incloure el tema "The Spider
and the Fly"
signat per Nanker
Phelge que no
era res més
que el pseudònim adoptat
per The Rolling Stones
en els seixanta i ideat per Brian Jones, per
signar les cançons
escrites per tot el grup i quan dic el grup, també estava inclòs Ian
Stewart, considerat com el sisè Stone.
Desmond Dekker – Israelites 1968
És clar que la
primera cançó considerada reggae que es va classificar en les llistes
britàniques va ser "Israelites" del cantant i compositor jamaicà Desmond Dekker (St. Andrew, Jamaica,
16 de juliol de 1941 - Londres 25 de maig de 2006) i la va gravar acompanyat
del grup The Aces, en el qual es
trobaven Wilson James i Easton Barrington Howard. El seu nom complet era Desmond Adolphus Dacres, aquest tema
va ser compost per ell i Leslie Kong,
es va gravar a l'octubre de 1968 i va ser una de les primeres cançons de
reggae-ska en convertir-se en èxit internacional, tot i el fort accent jamaicà
de Desmond Dekker que feia molt
difícil la 
comprensió de les seves lletres per a l'audiència fora de Jamaica.
L'any 1969 va arribar al número 9
del Billboard i va ser número U al Regne Unit, Holanda, Jamaica,
Sudàfrica, Canadà, Suècia i Alemanya Occidental. La cançó va aparèixa gairebé
dos anys després que Desmond Dekker es
fes conegut amb "Rude boy". És clar que uns quants anys abans ja va
col·locar en les llistes de mig món, a ritme de reggae-ska, una cançó la
cantant Millie Small, es
tractava del "My Boy Lollipop", però el gènere va ser revalidat definitivament
per Desmond Dekker que va morir
a causa de un atac de cor. L'any 1987 el grup d'ska català Skatalà va gravar una versió d'aquesta cançó en la
qual canviaven la lletra i que van titular “Embolingats”.
Capital Letters – Alegraos 1980
Els britànics Capital Letters són Danny "Teacher" McKen, Junior "JB" Brown, Roderick "The Dubti" Harvey, Earl "Wizard" Lynch, George "Bulk" Scarlett i Wenty "Country" Stewart. Es van crear a mitjans dels 70 a la ciutat de
Wolverhampton, concretament el 1977. Aquest tema amb el qual jo vaig descobrir
a Capital Letters, aquesta bona
banda de reggae jamaicà va ser publicat en single l’any 1980, jo el vaig
comprar a les rebaixes del Corte Inglés
i el tema es titula en realitat "Rejoice", encara que a Espanya es va
traduir el títol, tant del tema com el del disc gran que va sortir com
"Últimas noticias". Per cert, la portada del single aquí al país va
ser diferent de l'original i crec recorda 
que va estar dissenyada per un amic, Tony Galán que aleshores treballava a
Edigsa que és el segell que el va publicar i que més tard va passar a ser el
dissenyador gràfic del segell Ariola. El retall de "Diari Jamaicà del Matí"
que es veu en la caràtula, no era tal, i si os fixeu, mirant-la al blog, os adonareu que és un text
escrit en català. Us estic parlant de l'any 1980. ¡Vaja amb el Tony! Per cert, era un gran col·leccionista
de discos, amb l'avantatge que treballava en una discogràfica, ell va ser qui
hem va descubrir a la Climax Blues
Band. Entre les cançons destacables en la trajectòria de Capital Letters es troben
"Smoking my granja" i "Moonshake".
Els Capital Letters
Rare Earth – Get ready 1969
Els Rare Earth, grup que escoltarem ara a Un Toc de Rock, van ser la primera
banda de la Tamla Motown que
tenia músics blancs, fins aquell moment el segell estava reservat només per a
gent de color, perquè veieu que el racisme sempre té dues direccions. Rare Erath es van dir primer The Sunliners i es van crear a Detroit
l’any 1961. L’any 1967 es van convertir ja en Rare Earth i van estar en actiu fins a ben entrat l’any 1979.
Aquest tema es trobava i donava títul al LP "Get ready", segun àlbum
dels Rare Earth, el seu millor
disc i amb aquesta cançó ocupant tota la cara B, ja que durava més de 21 minuts
i va ser la segona cançó "llarga" de la història del rock, la primera
va estar "In-a-Gadda da-vida" d'Iron Butterfly que escoltaren un altre dia. 
“Get ready” era una
composició de Smokey Robinson,
es clar que quan el músic de color, co-propietari de la Tamla Motown i líder
dels Smokey Robinson & The Miracles
la va escriure, era molt més curta. De fet ja havie sigut versionada en
diverses ocasions, una de les bones es la dels The Temptations, però la va gravar fins i tot Tom Jones. Quan a Espanya es va
editar, van fer un single, pero el van escurçar a cop de tisores, baixant el
minutatge sense miraments per tal que les emissores el poguessin programar. El
grup Rare Earth estava integrat
en aquesta primera època per Gil
Bridges (cantant, 
saxo, flauta i percussió), Rod Richards (guitarra i veu), John Parrish (baix i veu), Kenny
James (orgue i piano) i Pete
Rivera (bateria i veu), tots ells grans instrumentistes que en aquesta
peça, a caball del rock progressiu que roza el jazz, ens demostran tot el que
sabien fer amb solos extraordinaris. Despres es van produir canvis entre els components
de Rare Earth i van arribar a
ser vuit o nou músics. A la cara A del LP es trobava “Tobacco Road”, tot un
clàssic composat i interpretat per John
D. Loudermilk l’any 1960 i que també va ser gravat per The Nashville Teens a l’any 1964. A Espanya es va
realitzar una gran versió d’aquesta peça, el “Tobacco Road”, als anys 60, a càrrec dels grup
barcelonins Los Extraños i també
els The Finder’s, ja las hem
escoltat a El Temps Passa,
programa que fem Quimet i jo a
aquesta meteixa emisora, us vaig prometre punxaros el “Get ready” a Un Toc de Rock i aquí està que paraula
és paraula. Però i aixó es curios, ara no recordo cap versió del “Get ready”
feta a Espanya.
Magna Carta – Strangers in the Land of Ulysses
1995
Magna Carta estan
liderats pel cantant i guitarra Chris
Simpson (Yorkshire 13 juliol 1972) i van començar a Londres l’any 1969.
En algun dels seus discos va col·laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va
començar com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim el 2009. Inicialment i al
costat de Chris Simpson trobàvem
al guitarrista australià Lyell Tranter
i el cantant Glenn Stuart. Magna Carta son una gran banda de
folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere. Aquesta cançó es va
incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones,
propietat de l'amic Mikel, sota
el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus
discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i
remasteritzades de nou per Chris i
Linda Simpson (a la foto), junt
a altres peces noves. Per cert i això és important, tot i que us ho he dit en
diverses ocasions, era un CD doble, però es va vendre a preu de senzill. Si
tenim en compta que Barsa Promocions
es una 
companyia petita, no feia els tiratges d’una multinacional i així i tot
pot permetres vendre a aquest preu, vol dir que les gran empresas del disco no
ho fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per tant mens
queixar-se i més abaratir els preus, allavors vendran més i l’artista sortira
beneficiat. El problema es que com sabent que guanyen menys, volen seguir
tenint els mateixos beneficis anuals, per tant pugan els preus i això no és una
cosa que jo m’inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una
multinacional del disc. Magna Carta van
començar a Londres l’any 1969. “Las tierras del viento”, doble CD de Magna Carta, no te desperdici, si be
no consta a la discografia oficial de Magna
Carta. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra i
sols a Espanya, peró te una cançó inédita composada durant una gira per Espanya
i que no van gravar en el seu moment, os parlo de “Highway to Spain”, tota una
peça de col·lecció.
Billy Paul – Me and Mrs. Jones 1972
El cantant de
color Billy Paul ja havia gravat
en solitari, però quan va tornar de la mili va passà a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, un
dels més representaius del anomenat “So Philadelphia”, però Billy Paul de seguida va tornar a
gravar en solitari. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy
Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit internacional, “Me
and Mrs. Jones" que va ser número 1
durant tres setmanes, a l'any 1972, a les llistes del Billboard. El single va vendre dos milions de còpies i li va
permetre a Billy Paul guanyar un Grammy en la categoria "Millor intèrpret masculí de R & B".
A ell també el van encasellar dins del "So Philadelphia", potser
perquè va néixer en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i R
& B. El seu nom real era Paul
Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un altre
èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva
esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més
importants de la música soul americana.
10 C.C. – I’m not in love
Aquest grup amb
el que tancaré Un Toc de Rock per avui, va ser
un dels líders d'un
movimientro musical conegut com Canterbury
sound, una mena de
rock progressiu i simfònic amb tocs
de jazz i psicodèlia
sorgit a Anglaterra a finals dels seixanta i
en el que trobàvem bandes com
Soft Machine, Gong,
National Health, Caravan
i moltes altres
i en el qual també es van incloure 10
CC. El combo estava integrat per
Graham Gouldman, Eric
Stewart, Kevin Godley
i Lol Creme,
es van crear l'any 1972
de les restes de Hotgless, Doctor Father i The New Wave Band. 10 CC es van
desfer l'any 1983, encara
que van tornar el 1991 per tornar a separar-se
en 
1994, si bé van tornar a posar-se
en marxa en el 99 i crec que segueixen en actiu. Aquest
tema va ser el més popular a la cursa de
10 CC i es
va incloure en el seu àlbum "The
Original Soundtrack" que van publicar l'any 1975 i era el seu tercer
disc, arribant a superar
el milió de còpies venudes i aconseguint
la tercera posició en les llistes angleses, sobretot gràcies
a l'èxit d'aquesta cançó. Actualment el grup l'integren
Graham Gouldman (baix i cantant)
i que és l'únic que segueix de la
formació original, al costat de Rick Fenn
(guitarra i veus),
Paul Burgess (bateria),
Mike Stevens (teclats
i cors) i Mick Wilson (percussió
i cantant).
La
dita per tancar el programa d’avui es del periodista i escriptor Carlos del Amor que va dir:
“Sempre farà falta algú que compti històries
i algú que busqui respostes"
i algú que busqui respostes"
Tanco per avui Un Toc de Rock, us deixo amb la
companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació
Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Porteu-se
bé, a reveure.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario