Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Benvinguts a Un Toc de Rock
Ilegales – El fantasma de la autopista 1988
Un dels
millors discos de Los Ilegales,
la banda liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és "Chicos
pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox a l’any 1988 i del que us
trec aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla de la llegenda
urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma que desapareix
del vehicle en marxa. Precisament el 5 agost de1989 jo vaig organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels
lleidatans Adhesivo, el grup de
Barcelona Ipso Facto i els
madrilenys La Coartada, sota el
títul genéric “Rock en la Medianoche” ja
que el concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, 5 de
juny, tot estava preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de
pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just
quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de
futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150
litres de
plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar.
Va caure, com va dir un amic argentí "Gotas como pingüinos". 
Els camions
van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot
quan estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia
asseguradora, un llamp va caure a la caseta i hem va afectàr a través del
telèfon que es va cremar. Els aficionats es van quedar sense concert, però
l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat i en
els salons de l'Hotel Caspel, a
Salou, Ilegales, La
Coartada, Adhesivo
i Ipso Facto (Els dos
últims grups eren de la meva escuderia) es van muntar un improvisat concert
acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se
per el soroll. Com és la gent! Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes
a part, perdoneu les molesties. La foto del blog la vaig fer a un altre concert de Ilegales que vaig organitzar a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.
Antonio Vega – Entre tu y yo 1998
A l’àlbum “Anatomía de una ola” que Antonio Vega va
publicar l'any 1998, el seu tercer disc en solitari, s'incloïa aquesta cançó
que escoltem ara a Un Toc de Rock, un dels seus principals temes. Antonio Vega
ha estat considerat un dels compositors més importants del pop espanyol des de
l'arribada de la democràcia. Guitarra, compositor, poeta, cantant i escriptor,
Antonio Vega va néixer a Madrid el 16 de desembre de 1957 i seva és una de les
cançons més importants del pop dels 80 "La noia d'ahir" que va gravar
amb Nacha Pop, la banda que va crear amb el seu cosí Nacho García Vega. L'any
1988 va començar la seva carrera com a solista, encara que no va ser fins 1991
que publicaria el seu primer disc "No me iré mañana". La mort de la seva companya sentimental Margarita del Río, coautora d'alguna de les seves
cançons, va suposà un cop anímic per a Antonio Vega, que va patir primer una
pneumònia que el va tenir hospitalitzat i va caure després en un període
d'intensa depressió. Encara publicaria el seu últim 
disc en solitari titulat
"3000 noches con Marga", editat l'any 2005 i dedicat a la que va
marxar-se. L'any 2007 Nacha Pop es tornen a reunir per oferir una sèrie de
concerts per Espanya entre juny i octubre d'aquest any, però la veritat és que
el deteriorament físic d'Antonio Vega era tan evident que els concerts podien
arribar a resultar gairebé patètics. El 20 d'abril de 2009 va ser ingressat a
l'Hospital Puerta de Hierro de Madrid afectat d'una pneumònia aguda que el va
obligar a suspendre la seva gira. Va morir el 12 de maig següent, als 51 anys
d'edat, a conseqüència d'un càncer de pulmó que li havia estat diagnosticat
mesos abans.
Nacha Pop – La chica de ayer 1980
I ja que
parlem d’Antonio Vega, escoltarem la seva millor creació musical. La cançó
forma part de la història del rock espanyol per mèrits propis i va ser composta
per Antonio Vega l’any 1977,
quan feia la mili a Valencia. Està considerada com la cançó més representativa
del pop español dels 80 i la més important. Va ser el gran hit en la carrera de
Nacha Pop, un grup que es van
crear l’any 1978 en desfer-se Uhu
Helicopter i en aquells moments Nacha
Pop eren Antonio Vega i
el seu cosí Nacho García Vega a
les guitarres i veu, al costat de Carlos
Brooking al baix i Ñete enfront
de la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis àlbums
d'estudi i un en directe. Es van
dissoldre deu anys més tard, encara que l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se a la gira de la que us parlava abans i que veient el
deteriorament físic d'Antonio Vega
gairebé resultava patètica. Antonio
Vega va néixer a Madrid i va morir a 
Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. “La chica de ayer” va ser una cançó
que estava en el seu primer disc "Nacha Pop", editat a l’any 1980 i
que es va gravar en els estudis Hispavox, al carrer Torrelaguna, la producció
va estar a càrrec de Teddy Bautista,
el que va ser polémic president del SGAE
i que en la gravació els acompanya front dels teclats. Ara sona per a
vosaltres a Un Toc de Rock. Per
cert que des de l’escàndol del SGAE,
la auditoria i les acusacions, que es van produir ja no s’ha sentir parlar més
del tema, la veritat és que sembla com si algú tingues interes en tapar-ho tot
i “correr el
estupido velo”, inclus des de el govern del país. El SGAE te ja nou president, el gallec Antón Reixa que va ser componenet de Os Resentidos. Tornem a la cançó, ara
una curiositat, el grup nord-americà Gigolo
Aunts va interpretar aquest tema, adaptant la seva lletra a l'anglès i
amb el títol “The Girl from Yesterday”.
Nacha Pop en directe
Bars – Com roba mullada 1996
A l’àlbum “Dolces mentides” que el grup Bars va
publicar l'any 1996 i que va ser el seu tercer disc d'estudi, us he extret
aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, des de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya. Una cançó plena d'amor i dolor, l'etern joc de
la tercera en discòrdia, l'amant que només obté les sobres que deixa la dona.
La veritat és que aquest tipus de relació a tres bandes solen acabar molt
malament i rara és la vegada que el marit deixa a la dona es va amb el seu
amant i la cosa funciona i us ho dic a través de la veu de l'experiència. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria, Bars son un dels millors grups de
rock- blues dins de les nostre terres catalanes. Bars eren la cantant Montse
Llaràs que va formar part dels grups Xarxa i Crack Blues dels que van surgir
els Bars, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica
i veus), Jordi Garròs
(guitarres) i Tony Moya (baix).
Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junt a Montse i Tony, els 
únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie
Oliver. Bars van començar
a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el
seu primer disc. Avui Bars estan
gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot se no volen
recordar que Bars van ser una de les millors bandes catalanes de la història,
amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva
cantant els va apartar dels escenaris en masses ocasions.
Demis Roussos – Morir al lado de mi amor 1977
Va ser el
primer cantant nascut a Àfrica que va col·locar-se a les llistes d’èxits
anglesas. Aquesta cançó, tendra i dolça es tot un cant d’amor i rendició sense
límits i es va incloure originalment en el seu LP “Magic”, cantada en angles i
titulan-se “Because”, per sopossat. Vam conèixa al país a Demis Roussos quan
formava part del gran tercet grec de rock progressiu Aphrodite's Child, on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al
costat de Vangelis als teclats i
Lucas Sideras a la bateria. La
seva veu de falset ben modulada ens va impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va llançar en
solitari va tenir una carrera brillant i tota plena de supervendes. El seu nom
complet és Artemius Ventouris Roussos
i va néixer el 15 de juny de 1946
a Alexandria, Egipte, encara que es va criar a 
Grècia
per llançar-se musicalment amb el grup des de França. Amb 17 anys es va
incorporar a la seva primera banda The
Idols i posteriorment a We Fire
per unir-se més tard a Aphrodite's
Child. Quan l'extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva
salut va crear un mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question
of Weight" explicant aquest mètode que realment li va servir per perdre
pes, tot i que després i com sol passar, va tornar a engreixar-se. La veritat
és que els mètodes miraculosos no existeixen i us ho dic jo que fins i tot m'he
sotmès a una gastroplàstia fa anys i amb la qual vaig perdre més de 70 quilos
en un any, aprimant-me fins a un extrem tal que van haver de donar-me un
tractament per aprendre a menjar i guanyar pes. Els miracles s'han d’anar a
buscar a Lourdes. Us explicaré
una anècdota de Demis Roussos.
Va ser un dels passatgers del vol 847
de la TWA que
va ser segrestat el 14 de juny de 1985 per terroristes palestins. Els
segrestadors van celebrar el seu aniversari amb ell, al quedar-se acollonits
quan van adonar-se que tenien com a ostatge a Demis Roussos, un dels cantants més famosos de
l'Orient Mitjà i Europa.
Toto Cutugno – Cielo azul y mar inmenso azul 1987
El cantant i compositor italià Salvatore
Cutugno, és conegut artísticament com Toto Cutugno i va néixer a Fosdinovo el 7
de juliol de 1943, és una de les més importants veus del pop italià dels
setanta i vuitanta. Va debutar al Festival de San Remo de 1976, com a cantant
del grup Albatros, amb la cançó "Volo AZ504" que va aconseguir el
tercer premi. La veritat és que la carrera de Toto Cutugno està estretament lligada al
famós festival i quan va començar en solitari va debutar i va guanyar el primer
premi l'any 1980 amb "Solo noi". Va arribar a classificar-se cinc
vegades en el segon lloc. També va participar en el festival d'Eurovisió de 1990, a Zagreb, l'antiga
Iugoslàvia i va guanyar amb "Insieme: 1992". Aquesta cançó que
escoltem ara a Un Toc de Rock us l'he extret de l'àlbum "Enamorados Toto
Cutugno canta en espanyol" que va editar Zafiro a finals dels 80 a Espanya, però que en
italià i amb el títol "Innamorata, innamorato, innamorati" , es va
publicar en la seva pàtria el 1987.
El cantant italià Toto Cotugno
Sergio Dalma – Bailar pegados 1991
Braulio – Pequeña amante 1994
Posiblement avui en dia la temàtica
d’aquesta peça seria políticament molt incorrecta. El cantant i compositor canari
Braulio ens parla en aquesta
cançó de la relació d'un home madur amb una joveneta, per aixó el títol de
"Pequeña amante", conscient l'home de que la cosa acabarà malament i
demanant-li a ella sobretot sinceritat quan arrivi finalment el moment de
plegar. Braulio Antonio García Bautista (Santa María
de Guía, Gran Canària, 1946), es va donar a conèixer en quedar en segona posició
en el Festival de Benidorm amb
"Déjalo volver", un tema on el fill li demana a la mare el perdó per
al seu penedit pare per totes les putades que li va fer i per haver-la deixat,
una altra cosa que avui estaria molt mal vista, els maltractadors, siguin del tipus
que siguin, molt lluny. Hi va haver enrenou perquè el guanyador del festival va
ser Dyango, però es va parlar
que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango participés i el guanyador havia d'haver estat Braulio, de fet va haver-hi merder perque el
públic i la crítica no van estar d’acord amb el resultat de les votacions.
La cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us la he extret del CD “Apenas 20
años”, un recopilatori d’èxits que Braulio va publicar l’any 1994, pero es dels
anys 70.
Joan Manuel Serrat – La primera 1973
En aquest maravellos tema Joan Manuel Serrat ens parla d'una “primera vegada”, de com l'hi hages agradat molt més trobarse amb una noia tímida i verge, a la que conquerir amb tendresa i molt d'amor, perè te que conformar-se amb una dona de la vida i pagar aquell amor en lloguer, però reconeix que l'hi està molt agraït ja que ella mai li va mentir en rés i sempre va ser del tot sincera amb ell. La cançó es trobava a un dels millors àlbumes de Joan Manuel Serrat, el Noi del Poble Sec, publicat l'anys 1973, titulat “Per el meu amic”, editat per el segell Edigsa l'any 1973 i que va comptar amb arrengaments musicals y va 
estar dirigit per el mestre Antoni Ros Marbà.
Serrat, de nom compert Joan Manuel Serrat Teresa, va nèixer a Barcelona
el 27 de decembre de 1943, va estudiar
per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping
l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos,
també a Tarragona. La totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil
va ser reeditada en versió CD entre 1990 i el 2007. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel. A mi d'aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, m'agrade aquella frase casi del final que diu “Benevolent li agraden
verges al adolescent, però com voste, es menga el que troba per el carrer”.
Pablo Abraira – O tú o nada 1976
Abans
d'escoltar aquest tema he de demanar disculpes a Pablo Abraira. Els anys, suposo, hi a cops que limiten o
obsessionen la nostra memòria i jo cada vegada que parlo de la cançó
"Gavilán o Paloma", no se perquè, però sempre penso que és de Danny Daniel i no és cert, és de Pablo Abraira, aquest gran cantant que
va començar a ser conegut quan va substituir Pedro Ruy-Blas que era la veu de Los Grimm, una mítica banda de soul i R & B espanyola dels
seixanta amb els que va gravar l'últim disc del grup, un single amb els temes
"Sin Nombre, Sin Faz ni Silueta" i "Want My Love Again" que
va publicar Fonogram l’any 1969. Com a solista va debutar l'any 1976 amb aquest
tema que escoltem ara a Un Toc de Rock
"O tu o nada" i que al costat 
d'aquell en el què sempre m'equivoco,
van ser dos dels seus millors hits. Pablo
Abraira va néixer a Madrid, l'1 de juliol de 1949. L’any 1984 va ser el
protagonista del musical "Jesucrist Superstar" en la seva versió
espanyola, substituint a Camilo Sesto,
cosa que ja va fer amb "Evita" l’any 1982, on va interpretar el paper
de Che Guevara, que va començar
a representar Patxi Andión.
Pablo Abraira va ser un dels millors solistes espanyols de finals dels anys
setanta, amb una carrera brillant i plena d’èxits, Es un dels Amics d’Un Toc de
Rock des del facebook que ens controla Montse Aliaga i des de aquí vull
saludarlo afectuosament.
Pep Sala i Gerard Quintana – Només una cançó
Si avui hagués de quedarme amb una o dos cançons de
les que us he
seleccionat per el programa d’avui, possiblement
aquesta seria una de las escollidas. En aquesta
peça Pep Sala amb Gerard Quintana es explican com una
cançó pot tindre la sol·lució a mols dels problemes cotidians. Pep va ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia una
bona amistat. Pep Sala és un
gran col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a taxar la
biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us la he extret del doble CD
“Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que es va publicar l’any 2008
i on l’amic Pep Sala compta amb
las col·laboracions de Gerard Quintana,
Montse Llarás i Monica Green. Josep Sala i Bellavista,
conegut artísticament com Pep Sala, va néixer a Vic el 17 de juliol de
1960. Quan va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles
Sabater, van crear Sau,
la millor banda 
de pop català de tots els temps. L’any 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un
projecte paral·lel per donà sortida a les seves inquietuds musicals els anys
sabàtics de Sau. Aquest grup va
funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau. Fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va llançar-se en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat a fer cors en
algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la seva amistat,
sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona
cançó.
Biagio Antonacci – Cuanto tiempo... y ahora 2003
Moncho – Llévatela 1969
Aquesta va ser
la cançó que ens va donar a conèixa al gitano
del bolero com li diuen a Moncho
i "El Gitano del Bolero" va ser el títol del seu primer LP on es trobava aquest tema. Jo el vaig conèixer a la
sala Las Vegas de Barcelona, al carrer Aribau, m’el va presentar un cosí llunyà
seu, gitano també i que feia poc temps que habia tornat de l'Argentina, us
parlo del principi dels 70, no recordo bé si era la nit de Nadal o la de Cap
d'Any. Moncho es un home molt estimat a Cuba. Ens vam tornar a retrobà en un sopar al que em van convidar, per recaptar fons per a Cuba
organitzat per Ángel Juárez i
celebrat al desaparegut Fortí de la Reina, a Tarragona, al costat us posaré una foto d’aquella not. 
Tornant al
disc, en aquella època jo treballava com a venedor i després cap de vendes de
SEAT i em movia i molt, per motius de treball ja que les noies eren una de les
meves principals fonts de clients, pels bars de cambreres, les barres
americanes, de Barcelona. En tots els locals que disposaven de Junkel Box
sonaven contínuament els singles de Moncho,
no fallaven mai. Ramón Calabuch Batista
va néixer a Barcelona, al barri de Gràcia, el 26 de juliol de 1940. Pert cert,
d'ell va dir Lucho Gatica que no
solsament era "El gitano del
Bolero", va dir que també era veritablement "El Rey del Bolero".
Simone – Voy a apagar la luz 1993
Aquesta cançó és un dels boleros més importants de
la història de la música i va ser composada per Armando Manzanero i gravada per
Lucho Gatica a l'any 1958, sent el tema que va donar a conèixer al cantant,
pianista i compositor mexicà Armando Manzanero (Ticul, Yucatán, 7 de desembre
de 1935) com a compositor. Per cert, el setembre de 2010, després de la mort de
Roberto Cantoral, va assumir la presidència del comitè directiu de la Societat d'Autors i
Compositors de Mèxic. La cantant que canta aquesta peça és la brasilera Simone, de nom complet Simone
Bittencourt de Oliveira que va néixer el 25 de desembre de 1949 a 
Salvador, Bahia i és
coneguda com La Cigarra.
Es tracte d'una de les millors veus femenines al Brasil i una de les més populars cantants del pais de la samba. Simone porta gravats més de 30
àlbums. Aquest tema que estem escoltan ara a Un Toc de Rock es va incloure en el CD "La distancia" que Simone
va publicar a traves del segell Sony BMG l'any 1993 i estava ple de bons
boleros interpretats en castellà. De fet Simone ha gravat un parell o tres
d'àlbums en la llengua de Cervantes.
Roque Baños – ¿Qué tal anoche? 1999
Des de la pel·lícula “Segunda piel” que va estar
protagonitzada per Javier Bardem, Jordi Mollà i Ariadna Gil, dirigida per
Gerardo Vera l'any 1999 i la banda sonores va estar composada i interpretada
per Roque Baños, excepte un tema que interpreta Lucrecia, us he seleccionat per
tancar el programa d'avui d'Un Toc de Rock aquest "peaso cansión" que
formava part dels bonus track del CD que va publicar Polydor. Els temes
d'aquesta banda sonora es van gravar en tan sols dos dies, els 20 i 21 de
setembre de 1999 i compta amb l'Orquestra Simfònica de la Ciutat de Praga dirigida
per Mario i Adams Klemens i les col·laboracions de Ferran Orti i el saxofonista
Andrés Gomis. El compositor 
Roque Baños López, nascut a Jumilla l'any 1968,
està especialitzat en bandes sonores. Va estudiar becat a la Berklee College of
Music de Boston, on va estudiar composició i direcció, decidint enfocar la seva
trajectòria professional al món de la música per al cinema, portant publicats
més de quaranta bandes sonores de pel·lícules, entre elles les de la saga
"Torrente" , "Balada triste de trompeta", "Al otro
lado de la cama", "Goya en Burdeos", "El Tuno Negro",
"La Comunidad",
"Celda 211", "Las 13 rosas", etc. sense oblidar
"Salomé" per la qual va rebre un Goya a la Millor Música
Original. El seu poble natal, Jumilla, a Múrcia, el va nomenar el 28 desembre 2008
Fill Predilecte de la localitat.
La
frase per tancat el programa d'avui es del folósof i escriptor frances Jean Paul Sartre (1905-1980) que va dir:
“L'home neix lliure, responsable i sense excuses”
Conclou per avui Un Toc de Rock, però després de
baixar la barraqueta us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Ara toco el dos, jo soc Mario Prades i abans de
marxar us dire alló de
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario