Un Toc de Rock: Un Toc de Rock programa 16-01-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-s'els,

sempre situat a peu de pàgina

El blues està considerat com la música que al costat del gospel, millor reflecteix el dolor i els sentiments del poble negre. Avui començarem Un Toc de Rock escoltant bon blues i R & B, però realitzat per blancs i a més a més espanyols. Obrirem amb una banda que es va passar del pop al rock and roll i van evolucionar cap a les seves arrels més bluseres. Però també tindrem blues que ens arrivarà des de Mallorca i la Manxa, passarem per Madrid, vindrem a Catalunya i després de tornar a les Balears tancarem el nostre viatge musical per la música dels nostres records a l’Argentina. Per tant ens posem en marxa des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i tetes aquelles que emeten el programa dien com sempre alló de...

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Solitarios – Sal de mi vida

L'any 1994 el segell Barsa Promocions va publicar aquest CD de Los Solitarios titulat "De Nuevo Rock'n'Roll - vol.3 Sin reservas", encara que la veritat és que no tinc constància que existissin els volums 1 i 2. Aquest tema que escoltem ara per obrir Un Toc de Rock i ple de blues, obria també l'àlbum. El productor va ser Tony Reynoso, líder del grup i guitarra, es va gravar en els Estudios y Producciones El Dorado que crec recordar era propietat del mateix Tony Reynoso. Los Solitarios en aquest enregistrament eren Kike Jambalaya (piano, teclats i veu), Álvaro Marialay (baix i veu) i que va ser el compositor d'aquesta cançó, Alfonso Morales (bateria i veu), Diego Araoz (guitarres) i Tony Reynoso (guitarres). Entre les dedicatòries de l'àlbum trobàvem a Medes, una bona amiga. Mario Tenia i Toni Reynoso van ser l'ànima de Los Solitarios, una de les bones bandes setenteras que no va tenir continuïtat, Però ja a finals dels 80, Toni va voler posar de nou el grup a la carretera, si bé Mario Tenia no estava d'acord i va declinar l'oferta. Toni Reynoso va tornar a posar

en marxa a Los Solitarios que van gravar un primer disc a través de Produccions Twins, un disc curiós i si us fixeu en la caràtula que us ofereixo al blog, els tupès són postissos i els patillometros pintats a retolador. En aquest primer disc de la nova etapa van col·laborar Luis i Pachi als saxo i Javier Vargas, de la Vargas Blues Band, a la guitarra. Tony Reynoso molt abans de Mario Tenia y Los Solitarios va ser component de Los Flaps, Los Sonor i Pekenikes, entre d'altres grups dels 60. Durant un temps jo vaig ser el seu representant per a Catalunya, però la cosa no va fructificar. Per cert no els hem de confondre amb altres grups sorgits a Amèrica llatina i amb el mateix nom, Los Solitarios de Toni Reynoso són els autèntics. Quan van començar a finals dels 70 sent Mario Tenia y Los Solitario els nois van ser descoberts i llançats per Carlos Tena.

Harmónica Coixa Blues Band – Rambling on my mind 1991

Harmónica Coixa Blues Band és una gran banda de blues que ens va arribar des de les Illes Balears. Estaven liderats per Víctor Uris a l'harmònica, un gran músic mallorquí lligat a una cadira de rodes, encara que demostrant la seva ironia ja veieu amb quin nom va batejar al grup. Es van crear l'any 1982 i al costat de Víctor Uris que durant un temps crec que va ser component Z-66 es trobava Toni Reynés que havia estat membre dels grups Ikuri, Prana i Tapones Voladores, sense oblidar al tercer que era Pep Banyo. Aquest disc és un dels millors que van publicar i va ser editat pel segell Blau propietat de Miquel Àngel i va comptar amb la producció de Joan Bibiloni, encara que no estic segur del tot. Si estic segur que van comptar amb la col·laboració de Big Mama Montse i el guitarrista Vicenç Caldentey. L'àlbum es va titular

genèricament "Walking Blues" i d’ell us he extret aquesta versió del tema de Robert Johnson que fins i tot ha versionat Eric Clapton. Harmónica Coixa Blues Band van gravar el seu primer disc amb el nom del grup per títol l'any 1988 i van comptar en aquella ocasió mb les col·laboracions de Erroll Woiski, Joan Bibiloni i Deborah Carter i aquest si que va ser produït per l'amic Joan Bibiloni.

The Privados – Tequila sunrise 1994

Com a presentació d'aquesta bona banda de blues, us diré que Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) que són els líders de The Privados, són grans compositors i seu és el tema "Alma de Blues" que va canviar per complet la carrera de Presuntos Implicados. Aquest disc es va gravar en directe i format acústic, cosa que avui en dia se'ns fa estrany en formacions de R & B, però que són les veritables arrels del gènere. L'àlbum es va gravar en Clan Cabaret d'Alacant l'any 1994 i d'ell us extraiem aquesta versió del tema dels Eagles. Aquest disc es va titular "Doce cançiones desnudas más una"

cal destacar que en l'actuació no porten baixista, tot i que els temes estan muntats com si l'hagués quelcom que li dóna un toc molt curiós. En el grup i a més de Basilio i Elena (a la foto) també trobàvem a Esmeralda (cors), Laura Heaven (cors), R. Martí (guitarra slide), J.L. Escolano (guitarra) i Pierre León (saxo). Es recullen temes propis i algunes versions com aquesta dels Eagles, entre elllas "Mercedes Benz" de Janis Joplin que la va deixar incompleta amb la seva mort, "Wondelful tonight" d'Eric Clapton, "Stand by me woman" de Lenny Kravitz i el "Whol stop the rain" dels Creedence Clearwater Revival. Basilio Montes va néixa a la localitat manxega de Herència, a Ciudad Real, el 20 d'abril de 1955, va començar l'any 1980 formant a Alacant al costat de Carlos Goñi de Revolver, la seva primera banda que es va anomenar Garaje i va funcionar fins l'any 1984. Posteriorment va formar part de la banda de Ramoncín i paral·lelament va crear el seu propi grup The Privados.

The Privados, a sota Basilio Montes

Vargas Blues Band – Amapola negra 1964

Un dels millors treballs discogràfics de la Vargas Blues Band és l'àlbum "Blues Latino" que es va editar l'any 1994, en el qual destacava la cançó que li donava títol i que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Ara i des d'aquest mateix disc us porto un altre gran tema, una cançó amb reminiscències flamenc - salseres on destaca el treball de Jeff Espinoza, el cantant del grup en aquest disc, en el què va comptar amb la col·laboració de Chris Rea, Junior Wells, Flaco Jiménez, Agustín Carbonell "Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant i co-compositor d’alguns temes),

Miguel Ángel Collado (teclats), Pedro Barceló (bateria), Alfonso Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone (percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana el 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa. Javier Vargas, nascut a Madrid el 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes. Ha creat diversos grups, entre ells jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat 16 àlbums d'estudi i tres en directe.

A sota Junior Wells i Javier Vargas

Barrabás – Dolores 1982

Amb una línea que també barregava connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys, pero de molta més qualitat i base musical, ara escoltarem una gran banda, son els Barrabás, un dels grans grups nacionals que sempre van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la seva longeva vida professional. El tema es trobava en l'àlbum "Bestial" que van publicar l’any 1982 a través del segell Columbia-Barclay i amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb el grup, sent el bateria titular des dels seus començaments, José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Barrabás van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. El disc "Bestial", en versió CD, va ser reeditat ja l’any

2000. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra i aixó que ells son blancs. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. En aquesta gravació el cantant era José Luis Tejada que havía sigut component del grup barceloní Los No.

Alaska y Dinarama – Mil campanas 1984

El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal". D'ell us he extret aquest bon tema que em van demanar fa ja bastant de temps i jo no veia la oportunitat de punxar-lo. Per això he decidit posar-ho en el programa d’avui i... sol:licitud complerta, aquí està. Eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 a 1989. Es va crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides i abans de Kaka de Luxe. Alaska va ser la icona femení de la "movida madrileña". Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries, però recordarem a un altre dels noms importants de la moguda, Carlos Berlanga que

va néixa a Madrid, 11 d'agost de 1959 i va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els pares i una enyorada assignatura col·legial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, la cantant no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte de que passava alguna cosa i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacar-me i apartar-me d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Tu te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que estando el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?"

Coz – Las chicas son guerreras 1981

Coz era el grup dels germans De Castro, amb Tony Urbano al baix i Ramiro a la bateria. Feien un rock dur, amb canya, i van fitxar per la multinacional CBS, aquí van començar els problemes. Abans el grup es va reestructurar i van quedar els germans De Castro al costat de Tony Urbano al baix i Paco García, ex Eva Rock, a la bateria. Després de diversos canvis més va arribar el moment d'entrar en l'estudi i quina és la sorpresa d'Armando i Carlos De Castro quan la companyia els presenta temes per a ells molt més lleugers i edulcorats que els que interpreten habitualment, aixó si cançons molt més comercials. Els De Castro s’en van anar i van crear Barón Rojo, Tony es va marxar a Leño al costat de Ramiro i Rosendo. I amb el grup ja controlatt, amb nous membres i sense rebels en la formació, obedients i acatant ordres, es va publicar "Las chicas son guerreras" que és un bon tema, però excessivament comercial i allunyat del heavy rock que ells interpretaven. Aquell àlbum portava el nom de la cançó per títol i es va publicar l’any 1981. L'any 1982, produïts per Vicente "Mariscal" Romero, graven a Londres "Duro", també per CBS. No té èxit i poc després, obtenen la carta de llibertat. L’any 1984, Coz va muntar el seu propi segell discogràfic, Cable Records, i publiquen "Romper la red" tot una legoria al seu anterior segell i

que tot i rebre bones crítiques, no els va tornar la popularitat. Avui es recorda perfectament a Barón Rojo, però pocs recorden a Coz, excepte per aquest tema. La formación que va gravar aquest disc eren Cutu de la Puente, Juan Márquez, Tony de Juan i Eduardo Pinilla i aquesta cançó va estar composada per Juan Márquez. Amb els germans De Castro sols es va gravar “Más sexy” de l’any 1979. L’any 2006 i quan Juan Márquez va tornar dels Estats Unit on trevallaba a la Sony, va reestructura el grupo i Coz van tornar a la carretera. L’any 2008 van gravar el disc “Revuelta” i la banda eren Juan Márquez (baix i cantant), Enrique Ballesteros (bateria), Miguel Ángel López Escámez (guitarra solista) que havie tocata amb Panzer i Harakiri i finalment Antonio G. Tejada (guitarra) i van comptar amb les col·laboracions de Juan Olmos (teclat i veu) i Javier Mira (guitarra).

Burning – Dieron las diez 1985

En l'àlbum "Hazme gritar" trobàvem aquesta bona cançó del grup madrileny Burning, als que en els setanta dèiem així "Burning", tal com sona. El disc es va publicar l'any 1985, tot i que aquest tema posteriorment s'ha inclos en molts recopilatoris del grup i en els seus directes, fins i tot en el disc "Burning, Una noche sin tí - Homenaje a Pepe Risi", doble CD editat l'any 1998, on la versionava Javier Andreu de La Frontera. Sempre he dit i tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning Johnny Cifuentes, però la seva música segueix estant viva. Un de les seves cançons de referència es "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" que va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de

Fernando Colomo. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor” i “Escríbelo con sangre", junt amb aquesta que escolten ara “No es extraño que tú estés loca por mí”. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes.

Els Burning en concert, a sota cobertes de discos

Sopa de Cabra – Podré tornar enrera 2002

Des d’el directe "Bona Nit Malparits" publicat per Música Global l’any 2002, us porto aquest tema, ja un clàssic en la carrera dels Sopa de Cabra, un dels grups histórics del rock en català. Recordo que no sabia qui eren quan en un concert de la Salseta del Poble Sec, Salvador Escribà em va donar el seu primer LP publicat per Salseta Records i em va demanar que ho escoltar amb afecte. Es van mantenir en actiu de 1986 al 2001. Inicialment es deien Ninyin's Mine Workers Union Band, integrat per Joan "Ninyin" Cardona i Francesc "Cuco" Lisicic i completat, posteriorment, amb les incorporacions de Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Van gravar un disc en castellà i allò va ser el acabose. Els fans més radicals van repudià d'ells i els atacaven fins i tot físicament en els seus concerts, es va crear una campanya contra la banda gironina. Una cosa digne de censura al

màxim ja que ningú pot atrevir-se a criticar a qui vol difondre la seva música a més gent. A més a més, aquests "amants" de la música de Sopa de Cabra semblen no recordar que inicialment ells cantaven en català, castellà i anglès o potser es que ni els coneixien. Des del mitjà de comunicació on jo treballava en aquells moments, el Diari de Tarragona, jo sempre els vaig defensar i segueixo fent-ho.

Tino del Pozo – Yuppies pero en spray (usted no sabe quien soy yo) 1995

El cantant, guitarra i compositor Tino del Pozo, a cavall entre el rock i la cançó d'autor, té lletres molt interessants i encara que mai ha estat artista de llistes de ràdio-fórmula, té una destacable carrera amb cançons que mereixen sonar a Un Toc de Rock i en un dels passats programes ja el vam escoltar, però em vaig quedar amb ganes de més. Tino del Pozo va néixa a Castuera, Badajoz, l'any 1958, però de nen la seva família va emigrar a Barcelona. Va començar a escriure lletres als 14 anys i l'any 1984 va gravar, amb l'ajuda de Frank Mercader, un dels grans músics catalans que va formar part de Los Gatos Negros i la banda de Tony Ronald, una maqueta titulada “La lluvia que mató la crisis”, però mai va arribar a publicar-se en format vinil. L'any 1993 Mónica Green va cantar quatre cançons de Tino del Pozo en el seu disc "Sayonara" i allò li va començar a obrir noves portes. Amb l'ajuda del productor i guitarrista David Palau va treure el seu primer disc, encara que va ser produït per Frank Mercader, es tracta de “Usted no sabe quien soy yo”, editat per Horus l'any 1995 i amb el que jo vaig descobrir a Tino del Pozo, aquesta cançó us la he extret d’aquest disc i en ella Tino del Pozo ens parla de com canvia la gent i es tornan yuppies prepotents i el que millor saben fer es dir alló de “Usted no sabe quien soy yo”. En la gravació van col·laborar Laura Simó, David Simó, Jordi Portaz, Didier Richard, Joan

Vinyals, Jordi Armengol, Carlos Muñoz, Narcis Barroso i Jaume Badrenas. En va enregistrar als Estudis Rods Music de Barcelona, al novembre de 1994. Va ser l'any 1996 quan Tino del Pozo va publicar “Hazme una señal”, el seu segon disc, aquesta vegada amb AZ Records que era propietat de Braulio Paz, també propietari de l'empresa de so i llums Triple Onda. Va treure un altre l'any 2000 "Al Sur del Norte" a duet amb Frank Mercader. En el seu últim àlbum fins ara “Sangre, tequila y limón”, publicat per Tino del Pozo l'any 2009 i que va comptar amb la producció del guitarra David Palau, el van acompanyar David Simó, Jordi Portaz, Toni Mateos, Pau Sastre, Pep Poblet, David Soler, Caro Guiral i altres. Per cert, actualment té una empresa d'informàtica, però crec recordar, no sé si estaré equivocat que Tino del Pozo, segons em van explicar els de Horus, era als noranta, propietari de la Cadena Los Tigres.

A sota Tino del Pozo

José Ángel Hernández – Un trozo de mar 2012

Ara a Un Toc de Rock us porto a aques home de Tarragona, un cantautor al que jo conexilla, però no per la seva faceta musical i m’el va descubrir l’amic Manolo Rivera amb el que faig el programa Troba – Dors que també sona a aquesta mateixa emissora i la vem possar al programa. A mi em va agradar i vaig decidir que José Ángel Hernández sonaría aquí, a Un Toc de Rock. José Ángel Hernández es nascut a Lumbrales, Salamanca, l’any 1964, i resident actualment al Catllar, passant pel País Basc i Tarragona: de las Arribes del Duero a la desembocadura del Bidasoa, de la flor del taronger a les emanacions de les petroquímiques, a l'ombra d'un ametller, als fòssils de la Mediterrània. José Ángel treballa fa més de vint anys com a mestre d'educació primària i és llicenciat en Antropologia. Com a poeta, ha publicat dos llibres "Inercia de arena" i "Ucronía e hilván". Com a activista literari, va ser cofundador de la Tertulia de Poesía Mediona 15, i manté un blog de música i literatura que podeu visitar. Apuntey-lo: favorablespoema.com o cliqueu ara al enllaç, com diu l'amic Manolo no us defraudarà (trobareu músiques bellísimes i paraules que protesten devant les injusticies del món, paraules fortes i vertaderes). La cançó que escoltem ara, amb composició, veu i guitarra del propi José Ángel, va ser gravada als estudis de Miguel Zanón, ara la Produktiva Records, abans Juan Zarpa. La cançó que escoltem ara és titula "Un trozo de mar". Com diu l’amic Manolo Rivera: “Música dolça, cançó ben dita. Al teler de la paraula, entreteixir somnis”. Aquesta cançó no la trovarei en cap disc comercial. A la foto podreu veure a José Ángel Hernández amb un dels seus dos fills a la vora del mar.

I una mica més de mar... (Foto: Mario Prades)

Lorenzo Santamaría – Corazón salvaje 1995

Us porto a Un Toc de Rock una altra bona cançó extreta de l'àlbum "Corazón de rock and roll", un dels seus millors discos i del qual si no hem escoltat ja totes les cançons, ens en queden poques. L'amic Lorenzo Santamaría va gravar un dels seus millors discos "Corazón de Rock & Roll", editat per Divuca l'any 1995, amb producció de Carlos Segarra i en ell va incloure aquest tema que escoltem ara a la recta final d’Un Toc de Rock. Lorenzo Santamaría es diu en realitat Llorenç Roselló i va néixa a Santa Maria del Camí, a Mallorca, el 21 de febrer de 1946, per això quan va deixar els Z-66 per llançar-se en solitari va adoptar com a cognom artístic el del

seu poble. L’any 1965 va formar la seva primera banda a la qual va anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Fa molts anys que ens coneixem i sento un gran respecte per ell i el seu treball, encara que em quedo amb la seva faceta més rockera, com aquest gran álbum del que escoltem un altre cançó ara, abans que les balades romàntiquetes que li va imposar la seva discogràfica, però que el van portar al cim de la popularitat i avui Lorenzo Santamaría no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso ".

Manolo Galván – Hijo de ramera

Acabarem el programa d’avui amb Manolo Galván, un cantant i compositor que va néixa a Alacant, el 13 de març de 1947 i la seva cançó “Hijo de ramera”. Aquesta és la millor cançó en la carrera de Manolo Galván que va ser el cantant de Los Gritos, aquells que van guanyar el Festival de Benidorm l’any 1968 amb “La vida sigue igual” junt a Julio Iglesias que era el compositor de la cançoneta. Quan Manolo Galván va compondre i va gravar “Hijo de ramera”, la discogràfica no va tenir els pebrots necesaris per presentar-la a la censura i al final resulta que ells van tenir raó i Manolo Galván va haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La va titular "Hoy no me levanto". Finalment i després d’una interesant carrera musical al pais, Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya, la censura i els crítics, s’en va anar cap a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en

actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva retirada (a la foto Manolo Galván amb Cristina, sense Los Stop). A l'Argentina va tornar a gravar aquesta cançó, amb arranjaments musicals més agressius i amb el títol original "Hijo de ramera" i és la versió que escoltem ara a Un Toc de Rock. És una lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant-li a la seva mare perquè Pedro "el de l'alcalde" a l'escola el va anomenar "Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li amb ulls plorosos al seu fillet que es va tractar d'una violació quan ella sols tenia 15 anys, a càrrec de “los señoritos del lugar” i dient-li al seu fill que “…y de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza". La veritat es que la lletra esgarrifa i posa la pell de gallina.

La frase para acabar Un Toc de Rock por avui la va dir el polític Alejandro Lerroux y García (La Rambla, Córdoba, 4 de març de 1864 – Madrid, 25 de juny de 1949) que va manifestar:

“No és que l'any 1931 arribés la República a Espanya,

és que cansada i acovardida, va fugir la Monarquia”

Conclou Un Toc de Rock i per avui jo toco el dos i, però us deixaré amb la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Baixo la barraqueta. Fins el proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to dowload the radio program)

El Blog de Mario Prades

martes, 15 de enero de 2013

Un Toc de Rock programa 16-01-2013

No hay comentarios:

Publicar un comentario