Un Toc de Rock programa 22-01-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s'els,

sempre situat a peu de pàgina

Avui tindrem un programa que començarà molt ensucrat, amb petons per acomiadar-se, diners per gastar i esperits pel cel. En Un Toc de Rock, avui tindrem country, pop, rock and roll i una mica de tot, com si fos un calaix de sastre ple de cançons que l'únic que volen és ocupar-se de omplir de records del passat musical aquest moment present amb bones harmonies i procurant que recordant i encara que sigui per breus moments, puguis evadir-te de la crua realitat que ens envolta. Des de la xarxa d'emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa, em poso en marxa dient.

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Archies – Sugar, sugar 1969

Englobats dins del que es va anomenar bubblegum pop, als Estats Units va sorgir un grup anomenat The Archies que amb aquesta cançó es van posar a dalt de tot de les llistes d'èxit de mig món. El curiós del cas és que es tractava d'una banda "fantasma", és a dir que The Archies no existien, eren una sèrie de dibuixos animats "El Xou d'Archie i els seus amics" en què els seus protagonistes formaven un grup musical i cantaven cançons com aquesta, recolzats per bons músics d'estudi, això si. Els protagonistes  animats es deien Archie, Carlos, Torombolo, Betty, Verónica i la seva mascota, un gos de llanes blanc anomenat Hot Dog, en la versió llatina, aixó si. La cançó "Sugar, sugar" va ser escrita per Jeff Barry i Andy Kim, el primer era productor i va ser el creador la banda "fantasma" i el tema va arribar l'any 1969 al primer lloc de les llistes del Billboard i va ser classificada com la cançó de l'any. El muntatge musical va ser dirigit per Don Kirshner, l'any 1968, comptant amb bons músics de sessió entre ells el guitarrista Hugh McCracken, els baixistes Chuck Rainey i Joey Mascle, el teclista Ron Frangipane i els bateries Buddy Saltzman i Gary Chester. Les veus van anar variant al llarg dels capítuls i van ser Ron Dante, Toni Wine, Donna Marie, Merle Miller, Jeff Barry, Andy Kim, Susan Morse, Joey Levine, Maretha Stewart, Ellie Greenwich, Bobby Bloom i Leslie Mille. Tot i ser un grup que no existia com a tal, van arrivar a treure 8 o 9 àlbums. Us explicaré una curiositat, quan el grup prefabricat nord americà The Monkees se sentien grans entre els grans i ja tocaven en els seus discos, es van permetre el luxe d'escollir cançons i entre les que van rebutjar per no jutjarlas interesants es trobava el "Sugar, sugar". Vaja lumbreras els The Monkees.

Steam – Na Na Hey kiss him goodbye 1969

També l’any 1969 surgeix als Estats Units un altre banda “fantasma” i amb aquesta cançó Steam van pugar fins a dalt de tot de les llistes d’èxits.  “Na Na Hey kiss him goodbye” va ser una cançó escrita i gravada pels productors Paul Leka, Gary DeCarlo i Dale Frashuer que van crear una banda inexistent a la qual van nomenar Steam. El single va ser publicat pel segell Fontana i va arribar a la primera posició del Billboard l’any 1969. El cantant va ser Gary DeCarlo i al costat de Paul Leka i Dale Frashuer van gravar el disc repetint preses i muntant un instrument sobre els altres i una pista darrera l'antre. El problema el van tenir quan l’èxit del single van fer que el públic reclames els Steam als escenaris, ells van tenir el gran dilema per poder sortir de gira ja que Steam com a banda real no existia. Això si, el single va superar les 6 milions i mig de còpies venudes. Posteriorment va ser versionat, destacant els covers de The Belmonts i el que va realitzar el tercet femení Bananarama.

Tommy James & The Shondells – Mony, mony 1968

Primer van ser Tom and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat anomenat Tommy James. L’any 1963 Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells i van gravar el single "Hanky Panky" que era una versió d'una cançó de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria. Els Shondells es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó l’any 1966 i va començar a punxar-la. En veure que la gent no podian trobar-la en el les botigues de Pennsylvania, algú molt espabilat va editar 80.000 còpies en disc pirata i es van vendre molt bé. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest va descobrir que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup. Se'n va anar cap a una sala on feien actuacions en directe i després de escoltar  al grup que tocava allà, els va proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant carrera amb singles com "Crimson and Clover", "Cristal blue persuasion" o el "Mony, mony" que escoltem avui a Un Toc de Rock i que és de l'any 1968 i va arribar a la tercera posició als Estats Units i la mateixa al Regne Unit. L'any 1970 Tommy James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la seva carrera va ser més aviat discreta. "Mony. Mony" va ser versionada i portada a les llistes una altra vegada, per Billy Idol en el seu primer disc i aquesta versió es va incloure també en la banda sonora del film "Striptease" l’any 1996, protagonitzat per Demi  Moore i a Un Toc de Rock ja l’hem escoltat.

Norman Greenbaum – Spirit in the sky 1969

El cantant nord americà Norman Greenbaum és un d'aquests artistes als quals avui en dia es recorda per un sol hit, gent d’una sola cançó que la veritat i al llarg de l’historia de la música hi han un bon grapat, son gent que treuen un single i aquest funciona molt bé a nivell vendes, pero rés més fan de bo, Es clar que de vegades com aquesta cançó,  es tot un “cebollazo” perquè del “Spirit in the sky” es van vendre singles com a xurros. Norman Greenbaum va néixa a Malden, Massachusetts, el 20 de novembre de 1942. La combinació entre guitarra agressiva, cants gairebé gospel i els aplaudiments que van sonant de fons, fan tan atractiu el tema que entre 1969 i 1979 va superar els dos milions de discos venuts. Per cert que en alguns mitjans nord americans el single va ser classificat com a "cançó cristiana" tot i que Norman Greenbaum era jueu. El cantant i compositor va gravar altres discos, però mai va superar el llistó, estava massa alt. En total Norman Greenbaun va treure cuatre àlbums, l’últim d’ells l’any 1972, “Petaluma”, on va col·laborar Ry Cooder. Des de fa molts anys resideix a Califòrnia i es dedica a la promoció i producció de concerts.

Sleepy LaBeef – Hillbilly Guitar Boogie 1977

Un dels grans pioners del rock and roll, encara que en el seu moment no va tenir prácticament difusió a Espanya és el gran Sleepy LaBeef, i en dir gran em refieron en tots els seus aspectes, com a músic, com a persona i per la seva envegadura. Més de dos metres d'alçada i superant els 150 quilos de pes. De fet el seu àlbum més famós a Espanya, quan en els setanta va començar a distribuir la seva vasta discografia, va ser "Rock and roll de pes pesat". Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock us ho he extret del seu disc "Rockabilly 1977" que es va publicar l'any 1977 als Estats Units i a Espanya mitjançant el segell del meu amic Mikel, Barsa Promocions ja en els 90, però també va incloure la cançó a l'àlbum "I'll Never Lay My Guitar Down" que es va publicar en format CD l'any 1996. En diverses ocasions he organitzat gires amb el cantant i guitarrista nord-americà Sleepy LaBeef, però recordo amb especial afecte una que vam començar a la sala Level 0 de La Pineda, a Tarragona. El concert en què el grup d'acompanyament van ser els madrilenys Montana que també actuaven com teloners, es va celebrar la revetlla de Sant Joan i els cartells que vaig enviar a la impremta, a la capital del regne, l’anunciaven com "Rock and Coca". Em va trucar immediatament el meu soci Mikel Barsa des de Madrid per preguntar-me si m'havia begut l'enteniment, dient-me que amb un anunciat semblant la policia precintaria el local abans de començar el concert. Em va costar explicar-li que a Catalunya i per Sant Joan, tenim la popular coca de fruites i que aquí la coca ens la mengem, no és per ficar-se-la pel nas, no en totes les ocasions, és clar. Finalment els cartells van arrivar. Vam tenir problemes en la segona cançó amb el saxofonista de Montana que en actuar acompanyant un mite com Sleepy LaBeef se sentia mestre entre els mestres i va començar a fer sols que no venien al cas, finalment Sleepy s’el va andur a part i ja no va tornar a sortir a l'escenari. Quan li vaig preguntar que havia passat em va manifestar molt cortesament i cavaller: "El rock and roll és solsament veu, guitarra, baix i bateria". Curiosament vam realitzà una roda de premsa a l'Hotel Caspel de Salou, on havíem allotjat al músic, jo tenia una bona relació amb l'amic Josep, director de l'establiment. Van acudir un munt de mitjans de comunicació, però la veritat és que el nivell de les preguntes fetes a Sleepy LaBeef, un home a qui va telonejar el propi Elvis Presley i al que va acompanyar al baix, formant part de la seva banda Roy Orbison, entre altres moltes coses, van ser més aviat fluixes i pobres. Vaig haver de intervenir i en la meva condició de periodista del Diari de Tarragona, em vaig unir a la roda de premsa i a no ser per les preguntes d'Eduard Prats de la Cadena SER i les meves, l'entrevista hagués estat un vist i no vist. Per cert, quan va marxar al seu hotel després del concert al Level 0, tota una lliçó de rock and roll pioner, Sleepy LaBeef es va endur una coca de quilo i mig que li havia regalat la direcció del local i se la va cruspir sencera del Level O a l'Hotel Caspel. Li va agradar tant que va enviar al xofer a buscar-ne una altra per menjar-se per esmorzar al matí. I és que aquest home de més de dos metres d'alçada i cent quaranta quilos de pes és d'una religió d'aquestes que proliferen als Estats Units que no li permet beure alcohol, anar amb una altra dona que la seva i fumar, entre altres moltes coses i ell la pràctica fidelment, clar que menjar si li ho permet i menja, tant que menja. Thomas Paulsley LaBeff va néixa el 20 de juliol de 1935, en Smackover, Arkansas.

Lou Gramm – Midnight blue 1987

Produït per Pat Moran i el propi Lou Gramm, l'any 1987 es va publicar l'àlbum "Ready or not" que es va editar, a través del segell Atlantic, en els tres formats, vinil, casset i el CD que surgia aleshores com quelcom nou i que no se sabia del cert si arribaria a arrelar o no. D'aquest àlbum de Lou Gramm es va extreure aquest tema que us he portat avui a Un Toc de Rock en single i va ser una de les millors cançons del disc. El single va arribar a la cinquena posició del Billboard i al lloc 82 en Anglaterra. Lou Gramm era cantant i compositor del grup nord-americà Foreigner i entre altres, és l'autor de "Waiting for a girl like you", una de les millors cançons del grup i va començar la seva carrera com a solista paral·lelament a la de Foreigner. De veritable nom Louis Grammatico, va néixa el 2 de maig de 1950 a Rochester, Nova York i actualment és el líder del grup The Lou Gramm Band, una banda de de tendència cristiana que va formar després de recuperar-se d'una gravíssima malaltia. D'aquesta banda formen part Don Mancuso, Andy Knoll, AD Zimmer i el seu germà Ben Gramm, van publicar un únic disc l'any 2009. De fet Lou Gramm ha format part de diversos projectes i en solitari només va publicar dos àlbums, aquesta cançó es trobava en el primer que va treure.

Creedence Clearwater Revival – Proud Mary 1968

El grup nord-americà Creedence Clarwater Revival són una de les bandes històriques del rock internacional que van fusionar rock, blues i country creant un estil personal estretament lligat a la veu de John Fogerty, el seu cantant, guitarra, compositor i líder de la CCR, també coneguts com La Creedence. Aquest tema es va incloure en el seu àlbum "Bayou Country" que es va editar el 5 de gener de 1969.pero ja s'havia publicat en single. Curiosament quan l'àlbum es va reeditar en versió CD i remasteritzat van incloure també una versió d'aquesta cançó gravada en directe en un concert celebrat a Estocolm el 21 de setembre de 1971. Per cert, aquest tema va ser versionat d'una manera magistral per Tina Turner, primer quan eren Ike & Tina Turner i posteriorment en solitari. En els seus inicis la CCR eren John Fogerty que havia nascut el 28 de maig a Berkeley, Califòrnia, Stu Cook (baix) i Doug Clifford (bateria), tots ells nascuts l'any 1945 i es van crear a El Cerrito, Califòrnia, es van posar The Blue Velvets, però quans'els va unir Tom Fogerty, guitarrista i germà de John que també cantava, van passar a dir-se The Golliwogs, clar que quan van signar contracte discogràfic van passar a ser Creedence Clearwater Revival. Van funcionar de 1967 fins l'any 1972. L'any 1971 va marxar Tom Fogerty que va començar a gravar en solitari i ells van seguir un any més per finalment desfer-se. Van haver molts problemes legals per l'ús del nom i John Fogerty va començar una brillant carrera en solitari encara que va estar un munt d'anys sense poder tocar cançons de La Creedence ni gravar-les, tot i que la majoria eren composicions seves. Tom Fogerty va morir a causa de la SIDA que va contreure en una transfusió de sang, moria l'any 1990. Doug i Stu van passar a ser músics de sessió i en els noranta van tornar a posar en marxa la Creedence.

Don Williams – Some Broken Hearts Never Mend 1977

Aquesta cançó en els anys vuitanta va ser el gran èxit musical de l'actor Telly Savalas i a Un Toc de Rock ja la vam escoltar fa temps. Us vaig comentar en aquella ocasió que el primer que la va portar a l'èxit va ser el cantant de country nord americà Don Williams i vaig rebre un correu demanant-me que posés la versió original a carrec de Don Williams, per tant aquí està. La cançó va ser escrita per Wayland Holyfield l'any 1977 i va ser quan la va gravar Don Williams. El single que es va publicar al gener de l'any 1977 va arribar al primer lloc en les llistes de country i es va mantenir durant 20 setmanes en llistes. Al Canadà va pujar a la sisena posició. A la cara B va incloure el tema "I'll Forgive but I'll Never Forget". El cantant, compositor i guitarrista nord-americà Don Williams, un dels noms histórics del génere,  va néixa el 27 de maig de 1939 a Floydada, Texas, va començar la seva carrera l'any 1966, però no va gravar el seu primer àlbum fins al 1973. Crec que segueix en actiu i porta gravats 29 àlbums d'estudi, 6 recopilatoris i 55 singles, dels quals 21 han estat número 1.

 

Magna Carta – Highway to Spain 1995

El grup Magna Carta són una de les millors bandes de folk-rock angleses de la història i han realitzat gires en moltes ocasions per Espanya. En una d'elles, organitzada pel meu amic Mikel Barsa, va sortir aquesta cançó "Highway to Spain" tot un incunable que mai va arribar a publicar-se a Anglaterra i només es va incloure en un doble CD editat a Espanya l'any 1995 pel segell Barsa Promociones,  propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las Tierras del Viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, juntament amb aquest tema inèdit fins aquell moment i altres peces noves. Per cert i això és important, era doble, però es va vendre a preu de senzill una cosa en la que tindrien que ficsar-se les cases de discos a l’hora de posar a la venda els seus productes perque els costos de fabricación d’un CD son  molt més baixos que els dels vinils, però els venen molt més cars. Després es queixen del “pirateig”. Magna Carta estava liderat pel cantant i guitarra Chris Simpson i van començar a Londres, l’any 1969. En algun dels seus discos va col·laborar el teclista Rick Wakeman. Els Magna Carta van patir molts canvis en la formació que va començar com a tercet. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim crec que l’any 2009, però “Las Tierras del Viento” es un álbum que no te cap desperdici, si be i aixó es curios, no consta a la seva discografia oficial. Suposo que seria per no haver-se publicat a Anglaterra i sols a Espanya.

Simon & Garfunkel – I am a Rock 1964

Van ser "El Dúo" de la música americana, el millor duet surgit a les ameriques de dalt. Simon & Garfunkel tenien clares connotacions folk, guitarras acústiques i bones harmonies vocals, juntament amb molt bones composicions i sobre tot bones lletres, tot aixó va marcar la carrera d'aquests músics de la Costa Est dels Estats Units, Paul Simon i Art Garfunkel. Van començar dient-se Tom & Jerry. Aquest que estem escoltan ara és un dels seus millors temes i es va incloure a l’àlbum “Wednesday Morning, 3 A.M.” que van editar l’any 1965 si bé la cançó es va publicar en single el 19 d’octuvre de 1964, va estar produïda per Tom Wilson i va arribar a la tercera posició del Billboard. Per cert, tenia un amic de pel roig i que es deie també Mario que un dia em va comentar que el seu professor d'anglès li recomanava escoltar a Simon & Garfunkel per la seva excel·lent vocalització de l'idioma angles. Curios tractan-se de nord-americans que es mengen la mitat de les lletres y sempre parlan com si tinguesin un chiclet a la boca. Jo recordo al tercer marit de la meva cosina Gloria, es deie Bud i era d’Arkansas. Quan començava a accelerar-se parlant havia d'acabar tallant-lo i dient-li a la meva cosina alló de "Tradueix Glòria", perquè no m'assabentava de res del que deie el seu marit. Paul Frederic Simon va néixa a Newark, Nueva Jersey, el 13 de octubre de 1941 i el seu company Arthur Ira Garfunkel el 5 de novembre de 1941 a la ciutat de Nova York. Funcionaren com a duet del 1964 al 1972. La veritat es que entre ells dos la cosa va acavar molt malamente, com el Rosari de l’Aurora.

ABBA – The winner takes it All 1980

"El guanyador s'ho emporta tot" és un dels grans èxits d'ABBA ja al final de la seva carrera, un títol curiós tenint en compte que quan es va gravar l'àlbum, de les dues parelles uns ja estaven separats, s'havien divorciat l'any 1979 encara que prosseguia la unió professional. Crec recordar que l'altre parella es va divorciar el 81, però no estic segur. El tema va ser cara A d'un single amb "Eleine" a l'altre costat i es va extreure de l'àlbum "Super Trouper" que s'havia editat el 21 de juliol de 1980 i va ser número 1 a Anglaterra i va arribar a la vuitena posició als Estats Units . La cançó va ser escrita per Björn Ulvaeus i Benny Andersson, comptant amb Agnetha Fältskog com veu solista principal. El quart component d'ABBA era la cantant Frida, de veritable nom Anni-Frid Lyngstad. Es diu que Björn Ulvaeus va reflectir en la lletra de la cançó que inicialment s'havia de titular "The Story of my Life", tot el seu divorci. "The winner takes it All" ha estat considerada al llarg de la història com una de les millors cançons d'ABBA, un dels grups més venedors de la seva època i que van sorgir en la seva Suècia natal donant-se a conèixa internacionalment quan van guanyar el Festival de Eurovisió de 1974 amb el tema "Waterloo", clar que ara us explicaré una curiositat, ABBA ja s'havien presentat anteriorment a la selecció de candidats a Eurovisió, un any abans, van ser rebutjats per no tenir prou qualitat. Vaja Lumbreras! El nom ABBA és un acrònim format per les primeres lletres del nom de cada membre: Agnetha, Björn, Benny, Anni-Frid... ABBA.

Bobby Vinton – Sealed with a kiss 1972

A Espanya aquest tema va ser el gran èxit, ja en els setanta, del cantant nord-americà Bobby Vinton, amb vendes molt per sobre de les que va obtenir amb "Blue velvet" que va ser una cançó que tot i convertir-se en famosa en començar a incloures en multitud de recopilacions dels seixanta, en el seu moment no crec que aquí arribés, si més no, ni a editar-se. "Segellat amb un petó" es va publicar al juliol de 1972 i va donar títol a un àlbum ple de bones cançons, encara que aquí només es va publicar el single. Aquest tema va ser composat l'any 1960 per Peter Udell i Gary Geld per al grup The Four Voices que la van gravar a principis dels 60. L’any 1962 la va gravar Brian Hyland que la va col·locar en la tercera posició del Billboard, també Gary Lewis and the Playboys la van incloure en un single editat l’any 1968 que va pujar al lloc 19, la mateixa posició que va assolir l’any 1972 Bobby Vinton, encara que en les llistes de pop es va classificar en el segon lloc. L’any 1989 va ser l'australià Jason Donovan qui la va gravar i va arribar a la tercera posició a Anglaterra, encara que no crec que es classifiqués als Estats Units. La veritat és que la cançó ha estat enregistrada en multitud d'ocasions, hi ha altres bones versions, entre elles les que van realitzar Bobby Vee, The Lettermen, Jim Capaldi, Nektar, The Shadows, Chris de Burgh, Laurent Voulzy, Agnetha Fältskog o The Flamin' Groovies, però la més recordada a Espanya és aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock. Per cert que al LP de Bobby Vinton amb la cançó per títol, es van incloure un munt de versions de grans èxits del pop, entre ells el "Song sung blue" de Neil Diamond, "Come softly to me" de The Fleetwoods, "The End of the World "de Skeeter Davis, "The First Time Ever I Saw Your Face" de Roberta Flack,"Some Kind of Wonderful" composada per Carole King que va ser un èxit de The Drifters o "Our Day Will Come" de Ruby & The Romantics. L'àlbum va ser produït pel mateix Bobby Vinton.

Pink Floyd – Shine on you crazy diamond 1975

La peça és llarga, però només és la primera part, la segona la deixarem per un altre dia. Gairebé tots consideren el "Dark side of the moon" com el millor àlbum de Pink Floyd, però jo discrepo. Al meu parer el millor és "Wish You Were Here" del qual us extrec aquesta peça. Es va posar a la venda el 15 de setembre de 1975 i era el setè disc d'estudi de la banda britànica i es va gravar en els Abbey Road Studios de Londres amb producció d'Alan Parsons. El tema és un tribut a Syd Barrett, el primer guitarra que va ser substituït per David Gilmour a causa dels seus greus problemes d'addicció a les drogues. El dia que gravaven aquesta cançó es va casar David Gilmour als estudis. Per cert, Barrett es va presentar també en els estudis aquell 5 de juny mentre es gravava, pel que ell va dir, en vies de recuperació, tot i comprovar ells despres que no era cert, per contra, el van trobar pitjor. Cap membre de la banda el va tornar a veure fins que va morir l’any 2006. La substitució va ser totalment justificada ja que Syd (a la foto el segon per l'esquerra) sortia a l'escenari drogat, s'asseia a terra i començava a tocar un acord que monòtonament seguia desgranant fins que li desconnectaven la guitarra. Durant un temps i amb la guitarra desconnectada el deixaven estar davant del públic mentre el que tocava, com a músic interí, era Gilmour, fins que finalment van adoptar la solució més lògica davant les negatives de Syd per abandonar les drogues, va ser substituït i Gilmour va passar a ser membre fixe i va compondre algunes de les millors cançons de Pink Floyd. Per cert, quan afirmo que aquest és el millor disc del grup he d'afegir que tant Richard Wright com David Gilmour coincideixen que "Wish You Were Here" és el seu àlbum favorit. En la gravació col·laboren el violinista de jazz Stéphane Grappelli i Yehudi Menuhin que es trobaven en un altre estudi del mateix edifici i se'ls va convidar a gravar en el nou àlbum. També compten amb el saxofonista Dick Parry. A les veus amb Roy Harper i el grup The Blackberries, si be qui canta es Roger Waters ja que David es va negà a fero, cosa de la que despres s’arrepentí. "Wish You Were Here" es va estrenar el 5 de juliol de 1975 a un festival a l'aire lliure a Knebworth. En el mateix esdeveniment participava el cantant Roy Harper, que en descobrir que el vestuari que anava a utilitzar en el concert havia desaparegut va procedir a destrossar una de les furgonetes dels Pink Floyd, patint alguna ferida. Per cert que en l'argot radiofònic, aquest disc era conegut com el de "La Mà de Ferro" pel dibuix imprès en el cercle interior del vinil.

La dita amb la que tencarem Un Toc de Rock la va dir l’economista aragones  Leopoldo Abadía, un home que te un agut sentit de l’humor i l’ironia.

“L’autoritat dels pares es cosa del segle passat, avui en dia

 els  fills ho saben tot.  Pero tingeu cura,  no sigui que  com

 ho saben tot, al final no facin res”

Acabo per avui Un Toc de Rock i foto el camp, us quedeu amb la bona companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i també totes aquelles que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i tanco la barraqueta.  Ens retrobarem el proper programa fins llavors porteu-se bé..

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to dowload the radio program)