El programa estarà ple de música, alguna molt nova,
embolicada amb cançons d'ahir, records, nostàlgies, passat embolicat amb un
mantell d'actualitat. Avui començarem Un Toc de Rock amb la música de Pegasus,
el millor grup de jazz fusió de la història, catalans, però també tindrem a
Paracelso amb el Gran Wyoming, RH+, Celtas Cortos amb Rozalén, Sole Giménez,
Noel Soto, Aute, la actriu María Conchita Alonso, Pere Gener que ha tornat
sense Lone Star i molt més, en aquest viatge musical pel nostre interior. Obriré
la barraqueta des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes o pot
ser via internet i ara ens posarem en camí. Soc Mario Prades i us dire per
començar alló de cada dia
Benvinguts a Un Toc de Rock
Pegasus – Trasmediterrani Express 1983/1984
Pegasus són la millor banda de jazz fusió de la música
espanyola. Nou discos publicats entre 1982 i 1997 i una caixa amb tots els seus
treballs editada l’any 2001 marquen una brillant carrera discogràfica plena de
bons treballs i fites professionals com els d'haver actuat al festival de Jazz
de Montreux i al Carnegie Hall de Nova York, van fer de Pegasus tot un referent
del jazz-fusió aquí al país i són, sense cap dubte, un dels grups catalans amb
més projecció arreu del món. Pegasus és un projecte que va unir a quatre dels
millors instrumentistes espanyols dels 70: Josep Mas "Kitflus" als
teclats que amb el seu company, el gran guitarrista de la Pobla de Masaluca Max
Sunyer, formaven part d'Iceberg, un grup mític del
rock progressiu dels 70,
sense oblidar el percussionista manresà Santi Arisa que va formar part de La Tribu i Fusioon, també grups
històrics. El quart membre de Pegasus és el baixista Rafael Escoté, un gran
músic d'estudi. L’any 1997 es van dedicar cada un d'ells als seus projectes en
solitari, però el 2007, deu anys més tard, van tornar a posar a Pegasus a la
carretera amb la incorporació de Dani Arisa. Aquest tema que us he seleccionat
el extrec del seu àlbum "Montreux Jazz Festival" gravat en directe en
un concert que van realitzar en el marc del
Festival de Jazz de Montreaux i que es va 
publicar l’any 1984, però la
cançó es trobava inicialment en el seu segon disc, del 1983 i titulat
"Comunicació - Comunicación - Comunication". Precisament jo vaig
descobrir a Pegasus amb aquest LP, treballava en aquells moments en Antena 3 de
Ràdio, a Reus i aquesta cançó, en la versió d’estudi, és va clasificar en les
llistes de l’emissora i no van pagar per aixó. Em uneix una bona amistat amb els
quatre músics i Santi Arisa ha estat en diverses ocasions a casa meva, fins i
tot una vegada ens vem menjar uns fideus rossos en la meva terrassa i de cara
al mar. Va ser una data per recordar. Em van trucar de la casa de discos un 
parell de dies abans per dir-me que Santi Arisa vindria a portar-me el seu disc
"El setè cercle" i vem quedar citats al migdia, Santi se havia
autoconvidar i menjaríem junts a casa meva. Sense problemes. Es va presentar
poc abans de les dotze i em va agafar per pura casualitat treballant al despatx
ja que no l’esperava tan aviat, tenint en compte que abans havia de passar per
diverses emissores comercials de la zona per ser entrevistat arran de la
presentació del disc. Venia emprenyadíssim i quan m'ho va explicar no vaig
poder evitar donar-li tota la raó. Resulta que havia passat pels estudis d'una
emissora de ràdio-fórmula de Reus pertanyent a una cadena nacional, era la
primera entrevista programada del matí. El van tenir esperant més d'una hora ja
que la "persona especialitzada en música espanyola" no havia arribat.
Finalment va aparèixa una noia jove, per cert, res a veure l'edat amb tota la
resta que quedi constància. Van entrar a l'estudi per gravar l'entrevista i
després de lliurar-li Santi Arisa el disc, ella el va posar, va obrir micros i
li va preguntar per començar “De què va la lletra de les vostres cançons?”
Santi no sabia si s'estava 
rient d'ell o es tractava d'una ignorància supina de
la locutora versus l'obra de Pegasus que mai han gravat una cançó cantada,
sempre realitzen instrumentals. Era una pregunta seriosa. I a l'adonar-se que
la pregunta anava de debò es va sentir indignat pel comportament d'aquella "especialista" i aixecant-se li va demanar el nom i l'adreça dient-li
que anava a enviar-li tots els discos de Pegasus publicats fins aquell moment i
que eren set, quan ella se'ls hagués escoltat que el truqués i vindria per ser
entrevistat i va marxar sense tallar-se ni un pèl. Això si, amb un cabreig immens. Va anul.lar totes les entrevistes concertades i es va vindre cap a casa
meva, a Cambrils. Després de prendre un aperitiu contemplant el mar des de la
terrassa i haver-m'ho explicat, es va anar calmant i al final del menjar ens 
rèiem dels "especialistes musicals". Per cert, jo crec que el concert
de Pegasus a Nova York va ser un error, mai van haver d'acceptar. El cartell
espanyol ho integraven a més de Pegasus, Tete Montoliu i Paco de Lucía, dos
noms consolidats als Estats Units. Pegasus són molt bons a Espanya, però a la
terra de l'Oncle Sam i malgrat la seva indiscutible qualitat i saber fer, són
un grup més dels molts que realitzen jazz fusió. És clar que ells van tocar al
Carnegie Hall de Nova York i això no els hi treu ni Déu. També va ser la
primera banda que es va atrevir a agafar una pel·lícula muda, de 1927
"Berlín, simfonia d'una gran ciutat" del director alemany Walter
Ruttmann i després de compondre i publicar l’any 1986 la banda sonora, la
interpretaven en directe mentre en una gran pantalla es projectava el film. Més
d'una hora seguida tocant sense interrupcions. La presentació oficial es va
realitzar en el curs del 
Festival de Cinema de Miami. Us explicaré una altra
anècdota. El baixista Rafael Escoté tenia un somni que finalment i amb les
noves tecnologies va poder complir. En un concert, ara no recordo on va ser,
però, jo hi era, en un moment en què Rafael realitzava un sol, els seus
companys es van retirar de l'escenari i quan em vaig fixar, Rafael tampoc hi
era, però jo i el públic estàvem escoltant sonar el seu instrument. Max Suñer
em va dir que Rafa estava complint el seu somni, mitjançant una connexió sense
fils estava tocant passejant-se entre el públic, mai va ser Rafael Escoté un
músic més proper als seus seguidors.
Paracelso – El Trapichero
Paracelso són avui en dia un grup históric de la movida
madrilenya, encara que van tenir una carrera més aviat curta, només van gravar
un single i aquesta cançó que es va incloure en un disc recopilatori. És clar
que avui en dia Paracelso són recordats bàsicament per ser la banda on van
militar el Maestro Reverendo i el Gran Wyoming. Paracelso la va crear l’any 1975
Reverendo que tocava en Desmadre 75 amb Moncho Alpuente i un germà de Wyoming.
Eren aquells que es van fer famosos gràcies al “Saca el güisqui cheli”.
Paracelso es va desfer l’any 1980 i Wyoming i Reverendo durant vuit anys van
actuar cada setmana a La Aurora,
un bar de Malasaña on passaven de tocar cuplets al blues, cançons dels Beatles,
es marcaven uns passatges bíblics o improvisaven diàlegs irreverents,
realitzant actuacions molt gamberres. Després van prendre camins aparentment
separats, però no tant ja que el mestre Reverendo ha estat gairebé sempre en
els grups que participaven en els programes que ha presentat Wyoming. El
Maestro Reverendo ha estat arranjador de gent com Miguel Ríos, Siniestro 
Total,
Los Ronaldos, etc. i ha compost bandes sonores per cinema i televisió, entre
elles “Se infiel y no mires con quien”, “La mujer de tu vida” i altres. José
Miguel Monzón, a qui amigablement diuen Chechu, però que artísticament s’el
coneix com El Gran Wyoming és metge, encara que no exerceix. Cantant, presentador,
actor, escriptor i humorista, va néixer a Madrid el 15 de maig de 1955, entre
els programes que ha realitzat cal destacar "Caiga quien caiga" i
"El Intermedio" que condueix actualment. Per la seva part el pianista
i compositor Ángel Muñoz-Alonso López, conegut com Maestro Reverendo, va néixer
a Madrid també l’any 1955, es va retirar el 2003. Va formar part de Grupo
Círculo i Rudy Armstrong Quartet. Reverendo va morir a la capital d'Espanya, a
causa d'un càncer, el 7 de setembre del 2012. En aquesta cançó, carregada de bon humor i
mala llet, ens expliquen les ventures i desventures d'un camellet de barri.
Pistones – El Pistolero 1983
Actualment als Pistones se'ls recorda pràcticament sols per
aquesta cançó que va publicar Ariola l’any 1983 dins de l'àlbum
"Persecución" que va ser el seu primer disc gran. El tema es va
treure com single amb "Metadona", una altra peça emblemática de
Pistones, a la cara B. Però per tal d'arribar al públic de les discoteques
també van treure la versió mexi-single que és la que escoltem ara i
veritablement va funcionar i be, omplint les pistes de ball quan sonava.
Curiosament, quan el segell DRO va publicar un recopilatori marcant el final
definitiu de Pistones, titulat "1981-1988 El Final" i que es va
editar l’any 1989, "El Pistolero", la seva cançó més emblemàtica, no
es va incloure, suposso que per el tema dels drets i les discogràfiques.
Pistones els va crear el cantant, guitarrista i compositor Ricardo Chirinos,
que venia del grup Episodio, al costat de Juan Luis Ambite al baix, Frank López
als teclats i Ramón López a la bateria. Aquesta formació es presentaria en
públic per primera vegada l’any 1980
a la sala El Jardín. Després de la gravació de "El
pistolero" el bateria s’en va i entra Fabián Jolivet i el productor passa
a ser Ariel Rot. Als Pistones els va descobrir Paco Martín a principis dels 80,
fundador anys després de Produccions Twins, llavors a Fonogram i que va
apadrinar al grup però cap discogràfica els va fitxar. Decideix crear un 
segell
propi i independent, juntament amb el seu soci Julio R. Rodríguez i la nomenen
amb les inicials dels seus cognoms, neix MR que seria comprada per Ariola i
Paco després crearia Twins que al seu torn va ser comprada per DRO. La veritat
és que el declivi dels Pistones podem atribuir-ho a la mili, quan Ricardo
Chirinos s’en va a fer el soldat, el grup perd la seva hegemonia. Mai es van
recuperar d'aquell aturada de tres anys. Més tard començaria la reedició de les
seves cançons en discos recopilatoris a través de les diferents companyies,
però Pistones van deixar gravat un disc en directe que mai es va publicar i
roman inèdit. El baixista Juan Luis Ambite es va incorporar a la banda de Jaime
Urrutia. Rubén Fernández que durant un temps va formar part de Pistones, es va
incorporar l’any 1985 a
Dirigidos.
RH+ - Junto al mar 1984
El segon i últim disc de RH+ es va titular
"Multivisión" i d’aquest àlbum us he extret aquest gran tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock i que a mi em porta sempre bons records, entre
altres coses per que era la sintonia d'un programa que jo feia a diari de
dilluns a divendres i de 10 a
12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any
1984 i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup
RH+ va desaparèixer al no poderel seu líder, el guitarrista Javier Vargas,
atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos,
anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela, Comando Rock i La Orquesta Mondragón.
Així mateix 
trobàvem forman part del grup RH+ a Nacho Campillo que es feia dir
en aquella època Nacho Reyno i després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment
ja havia militat amb Clavel i Jazmín, amb Paco Clavel. A RH+ també hi eren
Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels Pasarela i un quart membre
que era Tito Herrero front de la bateria i que abans havoa tocat amb els
Conexión, un dels millors grups de soul español de tots els temps, liderats per
Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band.
Pere Gener – Androide 2014
Pere Gener és un dels noms mítics i reconeguts del rock
espanyol, va ser el líder del grup Lone Star, una banda a la qual en el món
musical se l'anomena "La
Llegenda" i que van ser uns innovadors per al seu temps,
sent el primer grup de pop-rock que es va atrevir a passar-se al jazz sense
deixar el rock i a més un dels pocs grups dels anys seixanta
"moderns" que els quatre components posseïen el Carnet Blanc que
permetia fer ball i cobrar. Per tenir-lo havies d'haver passat per el Conservatori.
Normalment els músics treballàvem amb el Carnet Roig que facilitava el Sindicat
Vertical, tot i dir-se "Rojo", després d'una prova força senzilla,
però que tan sols servia per realitzar el que es deia "Atraccions".
Pere Gener va aconseguir sent molt jove una beca per estudiar piano clàssic a
Anglaterra i per allà va marxar-se aquest "nen prodigi", però va
descobrir el rock i va tornar per posar en marxa el seu gran projecte Lone
Star. En els anys 90 i després que Lone Star publicaran un CD titulat
paradoxalment "Hacia el futuro" el mític grup es desfà. Pere Gener
posseïa un estudi de gravació, El 7º de Caballería, però musicalment semblava
haver-se diluït en l'oblit, és clar que l'any passat va decidir tornar i va
preparar un àlbum per el finançament 
del qual va utilitzar un mètode molt
actual, el micromecenatge, en anglès crowdfunding i finalment a la primavera
d'aquest any, a finals de març, i amb la col·laboració econòmica de molts
amics, el disc ha vist la llum. Es tracta d'un àlbum al que ha titulat
"Boomerang 2014" ja que com ell mateix afirma "La vida és semblant a
un bumerang, tot torna" i del qual us he extret el tema que escoltem ara.
Ha comptat amb Josep Más Kitflus als teclats, David Palau a la guitarra i
Virgínia Martínez de La Puerta
de los Sueños que ha col·laborat en el tema "Serem un nou país", al
costat de Toni Mateos a la bateria, Enric Alegre al saxo, l'amic Rafael Escoté
de Pegasus al baix i Josep Buch, també al baix. L'àlbum es va presentar en directe, a la Sala Luz de Gas que
porten l'amic Fede Sardà i el seu fill, el primer de maig passat, amb la
col·laboració de diversos artistes, entre ells Santiago Auseron que va
intervenir en un clàssic de Lone Star "Mi calle". Per cert, no hem
d'oblidar, parlant de Lone Star que al Nadal de 1970 es van convertir en el
primer i únic grup espanyol que va actuar en un portaavions nord-americà, el
JFK.
A dalt Pere Gener a la sala Luz de Gas, al costat amb Virgínia Martínez,
a sota al seu estudsi i al costat en directe amb Kitflus i David Palau
Noel Soto – Deborah 1981/1999
espanyol, però Noel Soto ha viscut gairebé
sempre a Madrid. Va treure el seu primer LP "3, 3, 5, 7"
que va publicar Polydor, l'any 1974. Un any més tard Noel Soto treurie el segon
treball "Alfa i omega", una mena d'òpera rock amb tocs de rock
progressiu que començava a estar de moda en aquella dècada, però que no fou del
gust dels seus fans, molt més propers al pop comercial del seu primer disc. En
total Noel Soto ha publicat deu u once àlbums d'estudi, dos recopilatoris i un
grapat de singles al llarg de la seva carrera, però cap va arribar a les xifres
de vendes del primer. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta
d'un grup que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. L’any
2010 Noel Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival
d'Eurovisió amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va
ser seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors temes, si no el
millor que es van presentar. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb
Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal. 
Revolver – Lo que Ana ve 2003
Quan parlem de cançons que tenen lletres contra la
discriminació de la dona, els maltractaments i la violència de gènere, ens
trobem de tant en tant amb textos molt durs, però jo crec que aquest tema de
Revolver, el grup de Carlos Goñi que escoltem ara a Un Toc de Rock, s'emporta
la palma. La lletra és molt forta i mostra cruament tots els problemes més
besties derivats de la violència en la parella. Aquesta cançó es va publicar en
single l'any 2003, però es va extreure de l'àlbum "08:30 A.M." que es
va posar a la venda l'any 2002. Curiosament aquest disc que conté fins el
bolero "Eso de saber", té sons més suaus i acollidors que els seus
set discos anteriors, però les lletres de totes les cançons són més dures del
que era habitual en Revolver. Carlos Javier Crespo Goñi va néixer a Madrid el 8 d'octubre de 1961, però es valencià des de fa molts anys. Va formar part del
grup alacantí Garage amb els que va treure dos singles i posteriorment es va 
incorporar a Comité Cisne amb els que va editar diversos discos molt
interessants, fins que es va decidir a llançar-se en solitari convertint-se en
Revolver. Us explicaré una anècdota perquè aprecieu com són les cases de
discos. L'any 1990 va treure el seu primer disc com Revolver, Carles Goñi i jo
ens coneixíem de la seva època a Comité Cisne i van trucar-me de Wea, la seva
discogràfica, per donar-me el disc i que li fes una entrevista per Diari de
Tarragona, vem quedar a la cafeteria de l'Hotel Maritim, a Cambrils, just al
costat de casa meva i quan ens vem veure no vaig poder deixar de comentar-li
com s'havia aprimat. Carlos Goñi va dir-me textualment “Wea me dio un tiempo
limitado para perder 20 kilos o se negaban a sacar el disco, afirmaban que no
daba la imagen”, es llastimos que les cases de discos es fixen més en l’imatge
que en la veu d’un cantant, però es tal i com estan les coses.
Celtas Cortos & Rozalén – Hora de Aventuras 2014
Els val.lisoletans Celtas Cortos tenen nou treball
discogràfic, publicat el passat 16 de setembre i titulat genèricament
"Contratiempos" i del qual us he seleccionat aquest tema en el qual
col·labora la cantautora Rozalén que va debutar l'any passat amb un àlbum
titulat "Con derecho a..." i també en quatre de les cançons Celtas Cortos tenen a la Banda Sinfónica
del Conservatorio de Valladolid. És van crear l'any 1984 a Valladolid i avui
només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes.
Celtas Cortos porten més de dos milions de discos venuts al llarg de la seva
carrera. Van començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a
les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat
l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a
les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser
"Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 
1991. L'any 2002 Jesús
Cifuentes els va deixar si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca
l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 va tornar a reunir Celtas
Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació i el 2 de setembre del
2008 van treure “40 de abril”, el primer disc completament inédit del grup
després de la tornada de Jesús Cifuentes. Des de l’any 2010 Celtas Cortos son
Alberto García (violí i trombó), Óscar García (baix), Jesús Hernández Cifuentes
(guitarras i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Davila (gaites, flautes
i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarras).
Patxi Andión – El Maestro 1973
La passada temporada vam escoltar a Patxi Andión i ha
arribat l'hora d'escoltar-ho de nou, amb una de les seves millors lletres. Si
en "Rogelio" que vam sentir la passada temporada, ens parlava sobre
el deteriorament de l'amistat, a "El Maestro" ens planteja una cosa
més quotidiana en els anys de postguerra, però no per això menys actual. La
descriminación i la por que sentim davant el que es desconeix. Possiblement
l'estrofa que defineix la por irracional de la gent del poble a què es refereix
Patxi Andión i que provoca la ira de aquella "bona gent" davant el
Maestro és la que diu així: “El cura dice que es ateo, el alcalde que comunista
y el cabo, jefe de puesto, cree que es un anarquista”. Al final aquella bona
gent que desconfien d'un mestre tan lliberal que no imposa durs càstigs als
nens i nenes i es conforma amb el seu sou sense
reclamar el "cacareado aumento", mentres ensenya als alumnes 
l’obra d’Antonio Machado, es surten amb la seva i el temut mestre abandona el
poble i l'escola sent substituït. Tots respiren ja amb tranquil·litat, el
perill ha desaparegut. Aquesta cançó es va incloure en el seu àlbum "A
donde el agua", publicat l'any 1973. Patxi Andión va interpretar el paper
del Che Guevara a l'òpera-rock "Evita", amb Paloma San Basilio, pero
també va fer cinema, recordeu “Libertad provisional” amb Concha Velasco (tots dos a la foto). Patxi
Andión va néixer el 6 d'octubre de 1947 a Madrid, però era d'ascendència basca.
Amb tota seguretat la cançó més popular de la seva carrera va ser “Uno, Dos y
Tres” aquella peça que ens parlava del Rastro de Madrid. Actualment es profesor
a l'Escola Universitaria Politécnica de Conca i també sembla ser que es
director de l'Escola Española de Caça, aixó últim es, si mes no, curios.
Sole Giménez – Cómo hemos cambiado 2014
El passat 30 de setembre es va publicar "Cómo hemos
cambiado", el nou treball discogràfic de Sole Giménez i al qual aquest
tema que us he seleccionat ara dóna títol. Es tracta d'un recorregut pels seus
30 anys en el món de la música, primer amb Presuntos Implicados i després en
solitari. Aquest tema que també ha estat el single promocional del nou CD és
precisament de la seva època amb el grup. La veritat és que el disc arriba amb
bons arranjaments a ritme de jazz i swing, molt intimista i acollidor,
desbordant suavitat, però ha estat molt criticat en alguns fòrums d'Internet
que acusen a la cantant de viure de rendes, de mirar només cap el passat i que
des del seu llançament en solitari no fa res més que versions. Reconec que en
això hi ha quelcom de veritat, però jo, potser pel fet que sóc un transgressor
nat, addicionat a portar la 
contrària, confesso que el disc m'agrada, potser
precisament per els seus arranjaments jazzístics i la seva suavitat, encara que
si he de corregir un error. Es diu que en tots els temes inclosos en l'àlbum
ella ha participat en la seva autoria, en música o lletra i si bé és reconeguda
la seva tasca com a compositora, aquí algú ha ficat la pota. S'inclou
"Alma de blues", possiblement la millor cançó gravada per Presuntos
Implicados al llarg de tota la seva carrera, però es va tractar d'una versió,
no era d'ells, va ser escrita per Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes
(guitarra i cantant ) i components del grup The Privados que també la van
gravar. Soledad Giménez Muñoz va néixer a París un 27 de febrer de 1963. Als
cinc anys la seva família torna a Yecla, a Múrcia. El 1979 va formar part del
grup Arabí que feien folk i en el qual també està el seu germà Juan Luis. L'any
1983 s'incorpora a Presuntos Implicados que estan gravat les seves primeres
cançons a València. Allí va començar una brillant carrera.
María Conchita Alonso – La loca 1984
Coneguda principalment pel seu rol com a actriu, María
Conchita Alonso també ha incursionado i molt, en el món musical. Va néixer el
29 de juny de 1957 a
Cienfuegos, Cuba, encara que des de nena va residir a Veneçuela on també va
participar en uns quants concursos de bellesa. El seu nom complet és María
Concepció Alonso Bustillos i està nacionalitzada nord-americana des de el 20
d'agost del 2007. Aquesta cançó es trobava en el seu primer disc "María
Conchita Alonso" que es va publicar l'any 1984 i va ser produït per Juan
Carlos Calderón que també va compondre tots els temes, exceptuant aquest que
era de les germanes Diego i una altra cançó. La veritat és que fins al moment
María Conchita Alonso ha publicat 13 discos, incloent alguns recopilatoris, l'últim "Boleros"
l'any 1995. Políticament María Conchita Alonso és molt coneguda per les seves
idees com a opositora al règim de Fidel Castro i també al d'Hugo Chávez. En una
ocasió va manifestar que somia amb un món lliure dels Castro i els Chávez o
Maduros de 
torn. Possiblement una de les pel·lícules on va sorprendre a molts,
ja que ella es va donar a conèixer com a actriu de culebrons, va ser
"Depredador 2", compartint protagonisme amb Rubén Blades, Gary Busey,
Danny Glover i Kevin Peter Hall en el paper del caçador extraterrestre. Per
cert, el setembre passat va actuar a la Feria Nacional de
Zacatecas, a Mèxic, al costat de les cantants Karina, Dulce i Rocío Banquells,
on va protagonitzar un bon escàndol a l'aparèixer a l'escenari en un aparent
estat d'embriaguesa. En el curs de l'actuació María Conchita Alonso es va
llançar per terra fent moviments que van ser considerats com a molt sensuals i
que a poc a poc permetien veure el seu cos, fins que pel que sembla
intencionalment, va ensenyar la seva roba interior, situació que va generar
crits de les dones i xiulets dels homes, per després escoltar a l'uníson la
frase "molta roba", que va causar rialles i burles entre els
assistents, segons narra en el seu article el diari La Opinión del 24 de setembre
passat (dues fotos del concert abaix). Cal dir que no és el primer sidral que munta, l'any 2012 María Conchita
Alonso va protagonitzar un altre escàndol a l'escenari de l'Auditori Nacional
cantava al costat de Manoella Torres i les dues cantants es van fer un petó “de
tornillo” a la boca
Luis Eduardo Aure – Somnis de la Plaça Rovira 2010
En diverses ocasions, no masses, Luis Eduardo Aute ha gravat
en català i és que quan la seva família va tornar de Filipines, van residir al
barri de Gracia de Barcelona, tal com ens explica ell mateix en el text
d'aquesta cançó, l'única en la llengua de Mossèn Cinto que es va incloure en el
seu CD "Intemperie", publicat l'any 2010. De fet Aute xapurreja
català, no gaire bé, és clar, però el parla i és tot un detall, en diverses ocasions ha gravat en català. Jo recordo el
concert que va celebrar a la
Monumental de Barcelona cobrint les dates que va deixar
vacant Miguel Ríos quan va suspendre la gira "Rock en el Ruedo" i
quan Aute va sortir a l'escenari va explicar que estava molt content de ser-hi
i ho va dir en català, ficant-se en aquell mateix instant al públic assistent a
la butxaca. En el back stage em vaig trobar a l'amic Carlos Tena, feia temps
que no ens vèiem i sense donar-me temps a 
dir res em va ficar al camerino
d'Eduardo per "presentármelo", clar que mentre Eduardo i jo ens feiem
un fart de riure davant la sorpresa de Carlos, li vam tindre que explicar que
ja feia temps que ens coneixíem. Cantautor, músic, director de cinema, poeta,
escriptor, pintor i jo que se quantes coses més, Luis Eduardo Aute Gutiérrez,
amb el que acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock, va néixer a Manila,
Filipines, el 13 de setembre de 1943.
A principis dels 60 va formar part de Los Sonor, Los
Tigres, Los Pekenikes i uns quans grups espanyols més, fins que va començar a
gravar les seves cançons com a cantautor, és diu que inpulsat per Massiel que
ja havia gravat un parells de cançons seves.
La frase d'avui és l'escriptor català Manuel de Pedrolo
(Arañó, Plans d'El Sió, Lleida; 1918 - Barcelona, 1990) que va manifestar
"Hi ha una cosa pitjor que ser explotat
i és ser
l'explotador”
Acabaré Un Toc de Rock per avui i tancaré a barraqueta, pero
no us deixo sols, soles, us quedareu amb la bona companyia de totes aquelles
emissores per les que escoltes el programa, aquest breu recorregut per la
historia musical del darrer segle. Jo soc Mario Prades i ara tocaré el dos i
fotre el camp.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario