Anem a fer
avui a Un Toc de Rock un viatge pels nostres records musicals amb música de
fusió i entrebarrejarem jazz amb rock, funky, simfonisme, soul... tot en
perfecte mestissatge gràcies a gent com Chicago, Blood Sweat & Tears, Blind
Fairh, La ELO,
Badfinger o la
Incredible Bongo Band, junt a Daryl Hall & John Oates,
The White Buffalo, els belgas Wallace Collection i 10 CC. És clar que
obriré la barraqueta amb una reunió de bons músics Mike Bloomfield i Al Kooper,
així que anem a començar el nostre recorregut per l’ahir des de totes aquelles
emissores per les que el programa surt a l’aire o via internet. Jo soc Mario
Prades i avui us diré el mateix de sempre, alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Mike
Bloomfield & Al Kooper – The 59th Street Brigde Song (Feelin’ groovy) 1969
Als Estats Units i Anglaterra va sorgir una pràctica que a
Espanya vam trigar molts anys a aprendre, allò que "La unió fa la
força" i que com em deia un dia Serrat, les bones col·laboracions
enriqueixen ambdues parts. El doble àlbum "The Live Adventures of Mike
Bloomfield and Al Kooper" és l'exemple d'això i es va gravar en directe al
Fillmore West, un mític local de San Francisco, a la intersecció de la Fillmore Street
amb el Geary Boulevard i del qual al blog us penjo una foto, en el curs de
concerts celebrats el 26, 27 i 28 de setembre de 1968 i de la producció es va
encarregar el propi Al Kooper. És clar que aquesta bona col·laboració s'havia
iniciat amb la gravació, en estudi, de "Super Session", un àlbum
publicat el juliol del mateix any i que a més de Bloomfield i Kooper, va
comptar amb Stephen Stills i altres instrumentistes. Els músics en aquest
enregistrament en directe "The 
Live Adventures of Mike
Bloomfield and Al Kooper", van ser un banda de luxe: Al Kooper (órgan, odalina i
piano), Mike Bloomfield (guitarra), John Kahn (baix), Skip Prokop (bateria),
Carlos Santana (guitarra) i Elvin Bishop (guitarra). El guitarrista Mike
Bloomfield, nascut a Chicago, Illinois, el 28 de juliol de 1943 i que va morir
el 15 de febrer de 1981 a
causa d'una sobredosi. Havia acompanyat anteriorment a The Paul Butterfield
Blues Band, amb els que va gravar quatre discos i després va tocar amb Bob
Dylan, entre els seus propis grups es troba Electric Flag i també va gravar un
munt de discos en solitari. S'uneix per aquest projecte al 
pianista, organista, guitarra, cantant, compositor i productor Al Kooper, de veritable nom Alan
Peter Kuperschmidt, nascut aBrooklyn, Nova York, el 5 de febrer de 1944 i que
havia escrit cançons per a diversos grups i acompanyat a Bob Dylan en els
discos "Like a Rolling Stone" i "Highway 61
Revisited". Va crear el grup The Blues Project i finalment
tots dos músics s'uneixen per a aquest projecte. Després Al Kooper segueix
treballant com a músic de sessió i gravarà amb Rolling Stones, BB King, Jimmy
Hendrix, Alice Cooper, The Who o Cream, a més de començar a gravar en solitari.
Com a productor hem de recordar que es va encarregar dels tres primers
àlbums del grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd. També va ser el fundador dels
Blood, Sweat & Tears als que escoltarem ara.
Blood,
Sweat & Tears – You’ve make me so very happy 1969
Al costat
de Chicago i el grup de Jaco Pastorius, Weather Report, els Blood, Sweat &
Tears són el màxims exponent del jazz rock als Estats Units. Van sorgir
l'any 1967 a
Nova York, creats pel pianista i organista Al Kooper al que hem escoltat abans
i van triomfar amb els 70. Jo els vaig descobrir gràcies al doble disc de
presentació del segell CBS a Espanya que es va titular "Llena mi cabeza de
rock" i es va vendre a preu de disc simple, no doble com és el lògic
d'acord amb com funcionen les discogràfiques avui en dia. Al Kooper creà Blood, Sweat & Tears quan
militava a The Blues Project, al costat del guitarrista Steve Katz que també
formava part d'aquesta banda i el baixista Jim Fielder que havia tocat amb Buffalo
Springfield i The Mothers of Invention de Frank Zappa i Blood, Sweat &
Tears va ser 
creada com una Big Band. Aquest tema “Tu has de fer-me tan
feliç”, es va incloure en el doble LP "Live & improvisada",
editat per Columbia Records, l’any 1977, si bé primer es trobava al disc
"Blood, Sweat & Tears", segon LP de la banda i que es va publicar
l'11 de desembre de 1968, ja sense Al Kooper i comptant amb el cantant David
Clayton-Thomas. El LP va aconseguir la primera posició del Billboard i va
aconseguir un Grammy. També
integraven la banda Lew Soloff i Chuck Winfield a la trompeta i fiscorn, Jerry
Imant al trombó, Dick Halligan (trombó, piano i orgue), Fred Lipsius (saxo i
piano), Steve Katz (guitarra, harmònica i veus), Jim Fielder (baix) i Bobby
Colomby (bateria i percussió). El single amb aquest tema, el primer que
es va extreure, es va publicar al febrer de 1969 i va arribar al segon lloc de
les llistes, sent Disc d'Or. Per
Blood, Sweat & Tears han passat molts músics i avui en dia crec que
segueixen en actiu.
Chicago –
Another rainy day in New York City 1976
Us he
portat a Un Toc de Rock de nou als Chicago. Aquest fantàstic tema es
trobava en el seu LP "Chicago X", un dels seus millors discs, de
l’any 1976 i va ser composat per Robert Lamm, teclista i cantant del grup. El
single va ser número 2 a
les llistes del Billboard i el LP també incloïa el gran hit "If You Leave
Me Now" que escoltarem un altre dia. La banda va estar integrada
inicialment per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter
Parazaider (saxos, flauta), Robert Lamm (veu, piano, òrgan), Terry Kath
(guitarra, veu), Peter Cetera (baix, veu) i Danny Seraphine (bateria,
percussió). Al contrari que Blood Sweet & Tears, Chicago va mantenir
aquesta formació bastant estable, al llarg de la seva història. El grup es va
formar a l'hivern de 1967 i es deien inicialment The Missing Links. Durant una
jam session a la 
Universitat DePaul a la qual van unir alguns nous músics, es
creà Chicago Transit Authority que era el seu nom original, però coincidia amb
el de la companyia de tramvies de Chicago ia aquests no els va agradar la idea
i els van obligar a canviar-ho, el van reduir tan sols a Chicago que era el nom
de la ciutat on havien sorgit. Els Chicago sempre han numerat els seus discos i
sols tenen títol els recopilatoris i encara es troben en actiu. Per cert,
Chicago van debutar als Estats Units amb un disc doble, tot un repte per un
grup novell, però a Espanya CBS no va tindre prou confiança amb ells i es van editar dos LP's simples, el primer "Chicago I" i el segon es va titular
"I'm a man", prenent el títol de la cançó que ells van versionar i
que era dels Spencer Davis Group.
Electric
Light Orchestra – Last train to London 1979
La
Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista
Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947) arriba a Un Toc de Rock per
portar-nos a Londres amb l'últim tren que surt cap a la capital britànica. Una
bona cançó que es va editar en single i va ser un supervendes. "Last train
to London" estava originalment inclosa en el disc "Discovery",
editat al mes de juny de 1979 per Jet Records, distribuït a Espanya per CBS i
reeditat el 12 de juny del 2001 en versió CD amb temas extra i una versió de la
cançó de Del Shannon "Little Town Flirt". Al blog us poso la portada
original espanyola del single, amb el títol en castellà. De l'àlbum "Discovery" es van
extreure cinc singles d'èxit, "Shine a Little Love", "Your say
Bring Me Down", "Last Train to London" que escoltem ara,
"Confusion" i "The Diary of Horace Wimp". Va ser el primer àlbum de l'Electric Light Orchestra en aconseguir el primer lloc en les
llistes d'èxits 
britàniques, entrant directament en aquesta posició i romanent
en ella durant cinc setmanes. L'any 1997, "Discovery" va ser
certificat com a doble disc de platí. Aquest àlbum no inclou el tercet de
cordes integrat per Mik Kaminski, Hugh McDowell i Melvyn Gale, tot i que van
aparèixer en els videos musicals de l'àlbum que van ser creats a manera de
substitut d'una gira de concerts. La veritat es que van ser acomiadats, tot i
que Mik Kaminski tornaria al grup per a la gira de promoció de "Time"
i per a la gravació de l'àlbum de 1983 "Secret Messages". A la
portada de l'àlbum apareix l'actor Brad Garrett vestit de àrab. En aquesta
gravació la ELO
van ser Jeff Lynne (cantant, guitarra, piano i sintetitzador), Bev Bevan
(bateria i percussió), Richard Tandy (piano, sintetitzador, clavinet i
arranjaments orquestrals), Kelly Groucutt (baix i cors) i Louis Clark
(arranjaments orquestrals).
Incredible Bongo Band – In-A-Gadda-Da-Vida 1973
La primera cançó "llarga" de la història del rock
va ser aquest tema que escoltarem ara, però a càrrec d'Iron Butterfly i durava
17 minuts, després van arribar Rare Earth i el seu "Get Reddy" i
moltes altres, ara bé, jo us he seleccoonat ara aquesta versió del
"In-A-Gadda-Da-Vida" que ens portaran la Incredible Bongo
Band, un grup inexistent, una "banda fantasma" creada pel productor
Michael Viner (a la foto) que també era el director de Pride un subsegell de
MGM Records. Quan li van sol·licitar dues cançons per a la banda sonora de la
pel·lícula "El monstre de dos caps", un nyap de terror de sèrie B, va
aplegar una pila de músics d'estudi de provada qualitat musical i va sorgir un
grup que barrejava funk i ritmes llatins amb la percussió a base de bongos,
congues i bateria i una secció de vent com a protagonistes. 
La va denominar
Incredible Bongo Band, però també van ser coneguts com Michael Viner's
Incredible Bongo Band. Després d'aquests dos temes van gravar un primer LP que
es va titular "Bongo rock", l'àlbum es va editar al 73 i en ell es
trobava aquesta cançó que escoltem ara. Encara publicarien un altre àlbum "Return of the Incredible Bongo
Band" l'any 1974. La veritat és que la Incredible Bongo
Band mai va existir com a banda i els noms dels músics no consten ni tan sols
en els títols de crèdit dels àlbums, de fet es diu que en el segon disc,
aquest, el bateria va ser Ringo Starr. Curiosament només van gravar dos discos,
però tenen en el mercat tres CD de grans èxits. Alguns grups de hip hop han
utilitzat temes de la
Incredible Bongo Band com a sampler per rapejar a sobre,
sobretot la seva versió del "Apache" i "Last Bongo in
Belgium" que ha estat samplejades per grups com Beastie Boys, entre
d'altres
Blind Faith
– Well All Right 1969
Quan Cream, la primera superbanda del rock, es va desfer,
les inquietuds musicals de Mà Lenta es van centrar en fer un altre supergrup,
molt més complet musicalment i a mitjans de 1968 neix Blind Faith. Al costat de
Eric Clapton (guitarra) que havia militat a The Yarbirds i després a la banda
de John Mayal abans de crear Cream, trobàvem a Ginger Baker (bateria) que havia
tocat amb Graham Bond Organisation i també a Cream, el cantant i organista
Steve Winwood que va militar anteriorment a The Spencer Davis Group i Traffic
que s'havien separat temporalment, i Ric Grech (baix) que havia tocat amb
Family. Tan sols van gravar un àlbum, en els Olympic Studios entre abril i maig
del 69, una peça de col·leccionista en la seva versió original en vinil, la publicada
a l'agost de 1969 ja que anys més tard seria reeditat en vinil i en els noranta
en CD i remasteritzat. L'àlbum, titulat simplement "Blind Faith" i
del qual us he extret aquest tema que va ser composat per Norman Petty, Buddy
Holly, Jerry Allison i Joe B. Mauldin, va aconseguir el primer lloc del
Billboard. La portada original que veureu al blog, va ser censurada a 
Espanya.
Mostrava la fotografia d'una noia de tot just catorze o quince anys, nua i amb
un avió a les mans. Però esteu en un error. No va ser censurada pel fet que la
nena estigués nua mostrant els seus menuts pits, no senyor, la causa va ser que
el cast i digne censor va entendre ràpidament que aquell avió era un
"símbol fàl·lic" i allò no podia tolerar-se. La va fer el fotògraf Bob
Seidemann, amic personal d'Eric Clapton i popular per les seves fotos de Janis
Joplin i del grup Grateful Dead i la model era la filla de Ginger Baker. És
clar que no només els censors espanyols la van prohibir, als Estats Units també
va ser prohibida i la van canviar per una foto del grup, encara que a Espanya
crec recordar que la portada va ser tota de color vermell amb el nom del grup
escrit, però no estic segur. L'any 2001 el disc de Blind Faith es va editar de nou incloent temes
inèdits i jam sessions, a més de dos temes gravats en un concert al Hyde Park. 
Badfinger – Take it All 1973
Aquesta peça va ser un altre dels èxits d'aquesta banda
liderada pel cantant i guitarra Peter Ham. Els Badfinger pertanyien a
l'escuderia Apple, el segell de The Beatles i van tenir una bona trajectòria,
però també van patir molts problemes legals que van impedir la sortida de més
d'un dels seus àlbums, tot i que en algun moment se'ls va considerar successors
dels de Liverpool. El grup en els seus inicis es va anomenar The Iveys, i va
ser format a Gal·les, pel teclista i guitarra Peter Ham. Al seu costat hi havia
el baixista Joey Molland, Mike Gibbins a la bateria i Tom Evans amb la
guitarra. La tragedia va marcar als Badfinger, el 23 d'abril de 1975 Peter Ham es va
suïcidar en el seu garatge i Tom Evans es va penjar el 19 de novembre de 1983.
El tema "Agafeu-lo tots" que escoltem ara, es trobava en 
l'àlbum
"Straight Up" qué es va editar el 13 de deecmbre de 1973 i va ser
reeditat en versió CD l’any 1993. Dos dels seus singles es van clasificar al
Billboard, però no aquesta peça que va està compossat per Pete Ham. Per cert,
Badfinger, en aquest cas Pete Ham, van ser també els compositors del tema
"Without You" que va ser el gran èxit de Harry Nilsson i ells la van
gravar abans que el nord americà, crec recordar que va ser un dels singles
d’aquest álbum, però ara no estic segur del tot.
The White Buffalo – The house of the rising sun
Sorgit al sud dels Estats Units, us porto a The White
Buffalo que realitzen una extraordinària versió d'aquest tema que va brollar
des del folk americà per, gràcies a Alan Price al capdavant dels britànics The
Animals, convertir-se en tot un estàndard del rock i el blues. The White
Buffalo, un grup al voltant del cantant Jack Smith, ens fan una versió
destacable del tema en el qual sense perdre l'aire R & B que li van
imprimir els anglesos, posseeix ara també aquelles connotacions folk dels seus
orígens. Aquest tema es va incloure en la banda sonora de la sèrie de televisió
"Sons of Anarchy", molt popular als Estats Units, però pràcticament
desconeguda a Espanya i que anava 
sobre una associació de moteros. S'han
realitzat 79 capítols en 6 temporades, iniciant-se l'any 2003 i crec que encara
s'emet. La veritat és que The White Buffalo, dels quals poc us puc dir, són una
banda de rock sureny, però amb tocs de rock molt canyer i influències folk i
country. Jack Smith va néixer a Oregon, però es va criar a Califòrnia., Això li
va donar influències molt variades musicalment parlant. The White Buffalo van
debutar l'any 2002 amb l'àlbum "Hogtied Like a Rodeo", un disc molt
pobre de so que va ser regravat l'any 2008 i tornat a editar-se re titulat-se ara
"Hogtied Revisited". Per cert, entre els músics que l'acompanyen
trobem a Matt Lynott (bateria) i Tommy Andrews (baix).
Daryl Hall & John Oates – Everytime you go away 1985
Arriba el moment de escoltar al programa d’avui tot un
“peaso cansión” que ens arribarà des de la pàtria de l'Oncle Sam. A Europa vam
descobrir al duet Daryl Hall & John Oates arran de publicar-se
el seu single amb el tema "Meneater", editat l'any 1982 i considerat
el seu millor hit, però Daryl Hall & John Oates portaven ja en actiu des de
finals dels seixanta. Aquesta cançó, “Cada vegada que te'n vas”, composada per
Daryl Hall (Daryl Franklin Hohl nascut a Pottstown, Pensylvania, l'11 d'octubre
de 1946), es va incloure en el seu àlbum "Voices", editat l'any 1980.
aquest "tros de cançó" va tornar a gravar-se en el disc en directe en
el popular Theatre Apollo de Harlem, 
"Live at the Apollo!", un àlbum
editat l’any 1985 i en el qual van col·laborar David Ruffin i Eddie Kendrick,
membres de The Temptations. Aquesta versió en directe es la que escoltem ara a
Un Toc de Rock. També l’any 1985 la cançó va ser gravada pel britànic Paul
Young que la va puixar fins a la primera posició del Billboard, sent el millor
single de la seva carrera. Curiosament als Estats Units es va vendre millor la
versió de Paul Young que la de Daryl Hall & John Oates. John Williams Oates
va néixer a Nova York el 7 d'abril de 1949. En total Hall & Oates van
col·locar 34 singles entre els deu primers del Billboard, han aconseguit set
Discos de Platí i sis d'Or. Per cert, es van separar a principis dels noranta,
però estan de nou en actiu.
10 CC – I’m not in love 1975
Aquest grup que escoltarem ara al Un Toc de Rock d’avui, va
ser un dels líders d'un movimientro musical conegut com el Canterbury sound,
una mena de rock progressiu i simfònic amb tocs de jazz i psicodèlia sorgit a
Anglaterra a finals dels seixanta i en el que trobàvem bandes com Soft Machine,
Gong, National Health, Caravan i moltes altres i en el qual també es van
incloure els 10 CC. El combo estava integrat per Graham Gouldman, Eric Stewart,
Kevin Godley i Lol Creme, es van crear l'any 1972 de les restes dels Hotgless,
Doctor Father i The New Wave Band. 10 CC es van desfer l'any 1983, encara que
van tornar el 1991 per separar-se de nou en 1994, si bé 
van tornar a posar-se
en marxa l’any 1999 i crec que segueixen en actiu. Aquest tema va ser el més
popular a la cursa de 10 CC i es va incloure en el seu àlbum "The Original
Soundtrack" que van publicar l'any 1975 i era el seu tercer disc, arribant
a superar el milió de còpies venudes i aconseguint la tercera posició en les
llistes angleses, sobretot gràcies a l'èxit d'aquesta cançó. Actualment el grup
l'integren Graham Gouldman (baix i cantant) i que és l'únic que segueix de la
formació original, al costat de Rick Fenn (guitarra i veus), Paul Burgess
(bateria), Mike Stevens (teclats i cors) i Mick Wilson (percussió i cantant).
Wallace Collection – Daydream 1969
The Wallace Collection, amb els que avui acabará Un Toc de
Rock, va ser una banda belga que va aconseguir triomfar en el món de la música
pop a finals dels anys 60 gràcies a aquesta cançó "Daydream" de 1969
i "Serenade". Van funcionar des de 1968 fins l’any 1970, però van
tornar en els 90 i crec que encara estan en actiu. Fusionaven elements de
música clàssica amb el rock progressiu, es clar que tenian avantatge, algun
dels seus components eren membres d'una de les millors orquestres simfòniques
de Bèlgica. The Wallace Collection es van crear a Brusseles en el 68 i eren Freddy Niueland (bateria)
i Sylvain Vanholm 
(guitarra), amb el teclista Marc Hérouet i el baixista
Christian Janssens. Es van complementar amb el violinista Raymond Vincent i el
violoncel·lista Jaques Namotte que tocaven a l'Orquesta Nacional de Bèlgica. En
el seu moment The Wallace Collection van ser considerats una de les millors
bandes europees després de The Beatles. "Daydream" va ser el seu
primer èxit en single i es trobava en el seu primer disc "Laughing
Cavaliere", publicat l’any 1969 i a Espanta es va fer una bona versió a
carrec dels mallorquins Z-66 de Llorenç de Santamaria.
El poeta i escriptor britànic Oscar Wilde posa en boca d'un
dels seus personatges a "El retrat de Dorian Grey" aquesta frase
"La gent mor de sentit comú, amb una oportunitat
perduda després d'una altra. La vida és el present
no el futur”
Conclou per avui Un Toc de Rock i jo ara tencaré la
barraqueta, us quedareu amb bona companyia, la de totes aquelles aquelles
emissores per les que escoltes el programa, aquest recorregut de 55 minuts per
la nostra historia musical, per la música del darrer segle. Jo soc Mario Prades
i us dic adeu.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario