En el nostre viatge pel passat musical escoltarem a Bars,
recordarem a Marc Grau i Antonio Flores, però també us he portat una cançó de
Doctor Pop a la qual van censurar el títol i de "Sofia" va passar a
ser "Lucía", al costat de Frank Mercader, el cantautor andalús Benito
Moreno, CRAG que van ser el primer super grup del pop espanyol, La Unión, Dani Flaco i uns
quants més que ompliran avui la nostra banda sonora, aquest recorregut per
l'ahir, per els records. Ara toca obrir la barraqueta i començar el programa
des de totes aquelles emissores per les que ens escoltes i ho farem amb els
M-Clan que van versionar una cançó de la Steve Miller Band
l’any 2001. Jo soc Mario Prades i com us dic en cada un dels programes al
posarnos en marxa
Benvinguts a Un Toc de Rock
M-Clan – Llamando a la Tierra 1999/2001
Hi ha cançons que s'identifiquen amb un artista fins al punt
de fer-nos oblidar, en moltes ocasions que es tracta d'una versió i arribem a
relegar a l'oblit al seu intèrpret original. És el cas, entre altres, de "La Puerta de Alcalá" que
no és d'Ana Belén ni de Víctor Manuel, és de Suburbano, una altra d'Ana Belén
és "L'home del piano" i l'autor va ser Billy Joel o "Pedro
Navaja" que no és de la Orquestra Plateria, és de Ruben Blades. Tot i que
molts són els que afirmen que aquest tema amb el que avui obrim Un Toc de Rock
és dels M-Clan, la veritat és que es tracta d'una versió del "Serenade
from the stars" del grup nord-americà Steve Miller Band, això si, els
murcians M-Clan fan una versió genial i per això sonen ara al programa d’avui.
Es va incloure en el segon disc dels M-Clan “Usar y tirar”, publicat l'any
1999, si be jo us la he extret del següent, un acústic titulat “Sin enchufe”
que van publicar el 25 de gener de l’any 2001. Després de la grabación d’aquest
álbum, un dels fundadors de la banda, el guitarra Santiago Campillo va fotre el
camp i van haver-hi problemas legals per els drets del nom. En aquesta
grabación M-Clan eren Carlos Tarque (cantante), Ricardo Ruipérez (guitarra y
coros), Santiago Campillo (guitarras), Juan Antonio Otero 
(batería) i Pascual
Saura (bajo), però van tindre un grapat de col·laboracions. Es va gravar en els
Estudis El Álamo de Madrid. Del grup original actualment ja només queden Carlos
Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González
al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria (a la foto). Però pel grup han pasant
músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els
sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan
Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats),
junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, us ho he dit en diverses
ocasions, però ara ho repetiré, una associació d'aquestes de no-fumadors a
possat a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus discos Carlos
Tarque i Ricardo Ruipérez estan fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que
tenen alguns i també molta intolerancia.
Dani Flaco – Una sortida d’emergencia 2006
Ara anem a escoltar a Un Toc de Rock, ja que feia un parell
de temporades que no us el portava, a Dani Flaco que es diu en realitat Daniel
Sánchez García, un noi de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, nascut l’any
1977 i que anava per operari de la
SEAT, com els Estopa, però que va asdevenir en cantautor.
Avui ja tots el coneixen pel seu nom artístic de Dani Flaco, apel·latiu que li
van posar quan era jove degut a la seva extrema primesa. Dani Flaco ens
versiona al català aquesta cançó seva que escoltem ara a Un Toc de Rock i que
és el tema que donava títol al seu primer disc que va sortir a la venda el 16
de gener de 2006 i cantat en 
castellà. Es tracta d’una cançó amb lletra molt
dura però propera, com gairebé sol passar en tots els temes de Dani Flaco. La
versió, en català va ser inclosa a l’álbum "Xarnego" on tothes les
cançons van ser cantades en la llengua de Mossen Cinto. Per cert, al febrer
passat a tret un nou disc titulat “Versos y madera” i que ha vist la llum amb
el modern sistema de finançament externt, el crowdfunding, cal a dir que Dani
Flaco no publicaba res des de l’any 2010.
Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid 1982
Antonio Flores va ser un home amb la vida marcada per la
fama de la seva mare i les drogues, mai es va treure de sobre el fet de ser
fill de qui era. Con us deia va tenir també problemes amb les drogues i molts.
Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la familia va
estar al seu costat, recolzan-ho. Quan semblava haver-se recuperat, Antonio
Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola Flores.
Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer a
Madrid, el 
14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de
1995. No feie rumbes, ell cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i
amb la seva mort Antonio Flores es va convertir en un mite de la música aquí al
país i va entrar en les pàgines de la història del rock espanyol. Aquest tema
era una composició de Joaquín Sabina que també la va gravar, però jo sempre he
preferit la versió més bruta, visceral, guitarrera i carregada de desig
d'Antonio Flores, on el saxo es convertix en moltes ocasions en guitarra. El
trobem en el LP "Al caer el sol" publicat l’any 1982 i la producció
de l’àlbum va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Aixó si, reconec que el disc més
venedor en la carrera d’Antonio Flores va ser "Cosas mias" publicat
l'any 1994 i que te bones cançons, però jo de totes, totes, em quedo amb
aquest.
Bars - Temps Perdut 2000
Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria,
Bars son un dels millors grups de rock- blues dins de les nostre terres
catalanes, tot i que des de fa temps semblen oblidats per les noves
generacions. Aquesta cançó està inclusa originalmente dins del LP “Mala idea”
publicat per DiscMedi l’any 1991. Bars seguiexen en actiu i son actualment i
despres de cambis constants a la formació, Montse Llaràs (veu) i Tony Moya
(baix), els únics que queden dels antics components, junt a Josep Maria Vilà
"Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En las seves gravacions hi
han col.laborat en diverses ocasions Toni Saigi “Chupi” (piano, órga i veus) i
Cristo Fontecilla (veus, 
guitarres, saxo i percussió) que per cert, van ser
també productor d’alguns dels seus discos. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament,
les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors
bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si
bé els embarassos de la seva cantant va apartar a Bars dels escenaris en masses
ocasions. Aquesta cançó que escoltem ara us la he extret del seu recopilatori
“Quan ens veiem - Selecció de cançons” que DiscMedi va editar l’any 2000.
Frank Mercadé – Un sacrificio más 1995
Us vaig parlar de Frank Mercader i el vam escoltar la
passada temporada i també de la seva relació profesional amb Tino del Pozo, al
que per cert, fa un parell de temporades que no escoltem, doncs ara ha arribat
el moment d'escoltar a de nou aquest gran músic català, tot un histótic del
rock i el pop fet a Barcelona, precisament amb una cançó composada per Tino del
Pozo i que Frank Mercader va incloure en el seu àlbum "Country Bogart, aun
queda lo mejor", editat pel segell barceloní Horus l'any 1995. Aquest tema
ens parla de com de dur representa per a un músic aconseguir que el seu treball
sigui valorat i sigui plasmat en un disc, és una bona lletra que ens parla
sobretot, de sacrificis, molts sacrificis, intentant arribar. Frank Mercader és
tot un veterà, va ser guitarrista en grups mítics com Los Gatos Negros, Los
Salvajes, va militar al grup de Tony Ronald i va ser component i líder de la
banda d'El Terrat, el programa d'Andreu
Buenafuente, per cert jo col·laborava un dia a la setmana a "El
Terrat" quan el 
programa de ràdio es feia des de Reus, jo estava encarregat
de parlar sobre les actuacions que es realitzaven a la zona, amb clau d'humor
i presentava una cançó setmanal, sempre allunyat de les llistes dels 40, és
clar. Aquest CD del qual hem extret la cançó que anem a escoltar ara a Un Toc
de Rock es va gravar en els estudis de Santi Picó que per cert, es un dels
Amics del Programa des de el facebook que ens coordina Montse Aliaga, i es va
remasteriizar en els estudis Auha de Mauricio Tonelli. Country Bogart eren
Frank Mercader que es va encarregar de les guitarres i la veu, mentre que Jordi
Portaz va tocar el baix, David Simó la bateria i Xavier Ibáñez als teclats, van
col·laborar Monica Green, Laura Simó, Santi Picó (a la foto ell i Frank), Paul
Kazan i van comptar amb el suport de l'amic Fede Sardà que els va brindar la sala
Luz de Gas per gravar uns temes en directe, entre ells la versió del
"Everybody's talking" de Nilsson, encara que crec recordar que hi
havia un parell més de versions també en directe.
El gran guitarrista català Frank Mercader
Doctor Pop – Sofía 1974
A principis de la dècada dels setanta José Luis Armenteros i
Pablo Herrero que havien deixat a Los Relámpagos i es dedicaven a la producció,
entre d'altres de Fórmula V, descobreixen a Doctor Pop, un bon grup en el qual
trobàvem als germans Francisco i Jorge Granados, Diego Cascado i altres companys
dels que no recordo el nóm. Van gravar un single l’any 1974 que va publicar el
segell RCA amb el tema "Sofia" que escoltarem ara, a la cara A. La
cançó va començar a sonar a les emissores de ràdio i tot donava a entendre que
tenia moltes possibilitats de ser la cançó de l'estiu , però una trucada
oficial a la discogràfica va obligar a retirar els singles del mercat. La cançó
tracta sobre una noia que sempre torna a casa de dia, au nocturna a la qual li
agrada la festa i vesteix a més de forma provocativa i allò no va agradar a la
censura. Una de les raons adduïdes sembla ser que va ser el títol,
"Sofia" que era el nom de la princesa i futura reina d'Espanya, en
aquelles èpoques, és clar. La coincidència en el nom podria cridar a errors i
per 
si de cas algú associava la protagonista de la cançó amb la futura Reina,
el millor és prohibir i això van fer aquells castos i dignes censors
franquistes i van tallar en sec, per si de cas. A RCA i els nois no els va
quedar altra solució que retirar els discos de les botigues i per rendibilitzar
la promoció i la inversió en general van decidir canviar el nom de la
protagonista i la van gravar de nou titulant-la "Lucía", però no la
van incloure en el àlbum que va sortir després, per evitar suspicàcies i així
van aprofitar la resta de cançons. He trobat fonts en fòrums d'Internet
afirmant que "Sofia" mai va ser censurada que es va tractar d'una
estratègia comercial, en fi, vosaltres mateixos. De fet "Lucia" només
es va publicar en single, amb la portada canviada, és clar, al blog us posaré
les dues. Van treure un únic LP, però un bon munt de singles, encara que la
veritat és que l'èxit no va somriure a Doctor Pop i s'han anat perdent en
l'oblit. Anys després va sortir un àlbum recopilatori titulat “Lucia, Carolina
y otros éxitos”.
Benito Moreno – España huele a pueblo 1975
El cantautor i pintor sevillà Benito Moreno, nascut l’any
1940, és avui dia recordat per haver realitzat la cançó que és sintonia del
programa de ràdio "El Larguero", però aquest tema que us he
seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock és possiblement la millor cançó
que gravaria Benito Moreno al llarg de la seva carrera. Els arranjaments
d'aquesta peça van estar a càrrec dels nois de Triana i es va gravar en els
Estudis Kirios de Madrid l'any 1975. El disc el va publicar Movieplay que el
editaria en format single amb "Sevillano" a l'altra cara, el mateix
any. La cançó es va incloure posteriorment a l'àlbum "Romances del Lute i
otras canciones" del 2004. Entre mig Benito Morena a tret alguns discos
més, entre ells un de sevillanes on va tindre la col·laboració de Gualberto,
però com ell mateix deia en una entrevista “No creo que haya sonado nunca de
Despeñaperros hacia arriba”.
Cánovas, Adolfo, Rodrigo y Guzmán (CRAG) – Señora azul 1974
Juan Robles Cánovas, Rodrigo García, Adolfo Rodríguez i José
María Guzmán, van publicar sols tres LP's i dos recopilatoris, així com un CD
l’any 1994 on només eren tres. Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán, als que es
coneixía com CRAG no van tenir l'èxit que es mereixien en el seu momento i es
que a la música que surgia a Madrid als 70 i durant els 80 hi havien dos
separacions, els que sabien tocar i els que solsament li posaven ganes i
glamour i aquest xicots a sobre havien començat en als anys seixanta, eren uns
“iaios”. Amb el temps CRAG han estat reivindicats per la qualitat de la seva
música, les seves lletres i les seves harmonies vocals i comparats amb Crosby,
Still, Nash & Young, fins al punt que "Señora azul", que també va
ser el títol del seu primer disc i que és la cançó que escoltem ara, és considerada
una de las millors de la història del pop espanyol. De fet ells van ser el
primer supergrup del rock espanyol. 
Tots quatre músics eren veterans amb
experiència, Cánovas havia estat bateria de Los Modulos i de Franklin, Rodrigo
provenia dels Pekenikes, Adolfo havia estat cantant i guitarra de Los Íberos, i
Jose Mari Guzmán, juntament amb Rodrigo,
havien format part del grup Solera. Guzmán crearia més tard Cadillac. “Señora
azul” donava títul al primer LP de CRAG, editat per Hispavox l’any 1974 i va
ser escrita per Rodrigo García. Es va dir que la cançó era una crítica contra
la dictadura franquista i això els va portar problemes, però en realitat ells
havien volgut posar a parir amb la seva cançó als crítics musicals de l'època.
a la foto veureu que els anys també han passat per CRAG.
La Unión
– El San Francisco 1986
Catalunya de WEA i que a més
havia estat, quan es dedicava a això, el primer disc-jockey que va gravar un
disc de mescles en sessió, abans de Mike Platines i Javier Usia i molt abans de
Tony Peret i José María Castells, tots quatre amb allò dels "Max Mix".Doncs
bé, quan després d'haver estat realitzant fotografies del concert a l'escenari
estàven parlant Pablo i jo a la zona de back-stage, darrere de l'escenari, una
ampolla buida de vidre de Coca-cola, de les antigues, va caure del cel sobre el
seu cap i es va trencar... l'ampolla, el cap per sort no, però amb el meu cotxe
vaig tindre de portar-lo fins a l'Hospital de Sant Joan de Reus. Allà i mentre
es trobava a urgències realitzant-li la cura se'ns van reunir Rafa, Mario i
Luis i vem tenir l'oportunitat, macabra això si, de parlar en tranquilitat. Pel
que sembla el culpable va ser un gamberro situat entre el públic que va llançar
l'ampolla en un arc aeri amb tan mala sort que en arribar a terra va ensopegar
amb el cap del pobre Pablo Cubells. Faig broma, però podia haver estat molt
seriós, mai es va descobrir qui havia estat. De fet no sé ni tan sols si es va
investigar o es va presentar denúncia.
Juan Perro – Una bestia que ruge 2011
Després d’un quans anys, Santiago Auserón Marruedo
(Saragossa, 25 de juliol de 1954) va tornar a posar en marxa el seu projecte
Juan Perro l’any 2011 i va publicar "Río negro" un disc que
continuava aquest projecte en el que entronca pop amb tocs cubans i tocs
bluseros i que es el seu derrer treball fins el moment. Juan Perro no gravava
res des de que va treure l’any 2002 "Cantares de vela". És clar que
aquest l'àlbum va aportar molt poc de
nou. Segueix la mateixa línia que va començar després de "La cançó de Juan
Perro" en la seva etapa a Radio Futura, quan després d'haver tret el disc
al carrer va descobrir Cuba i els sóns calents barreja de pop-rock i salsa, i
va al·lucinar amb la cultura cubana. Aquest 
tema, un dels pocs que se salven
del disc, ho fa per la lletra ja que el ritme segueix sent el mateix de sempre,
amb poca variació. La lletra es bastant surreralista i ens parla d’una bestia
que porta dins seu i que el transforma en una mena d’home llop, fen-lo molt,
però que molt perillos, És clar que finalment i després d’haver sigutt una mena
de Dr Jekyl i Mister Hyde, un docte metge certifica que ja està mentalment sa
una altra vegada i pot tornar a reunir-se amb la gent i conviure amb els
altres. Quan el nostre protagonista torna a emvoltarse de persones decideix
amagar-se perquè s'adona que "Una bèstia rugeix dins d'ell".
Marc Grau – Com un huracà 1996
després com a guitarra del grup
fins a la seva mort. Marc Grau i Guasch va neixer a Gavà l’any 1954, va morir a
Barcelona un 24 d'abril de 1999
a causa d’un càncer. Va
ser considerat un dels més important guitarristas de sessió catalans i
va acompanyar, entre d’altres, a Jaume Sisa, Rocky Muntanyola i Joan Bibiloni.
De l’any 1982 al 1992 va ser component d'El Último de la Fila, però els va deixar
al·legant que no volia seguir fent grans i extenses gires per tota la
península, ell preferie quedar-se a prop de casa. Com us deie, després de
produïr a Els Pets, va acabar sent component del grup. Per cert, va treure un
CD en solitario que em va fer arribar en una de les Fires del Disc i Cinema que
jo organitzava, crec que va ser a la segona de Vila-seca, però no estic segur
ara.
Manolo Tena – Cuerpo de mujer 2002
Si al principi del programa hem escoltat a Antonio Flores,
ara us porto aquest tema que era seu, però ens la versionarà Manolo Tena que la
va gravar per a l'àlbum tribut "Para Antonio Flores, Cosas tuyas" que
es va publicar l'any 2002 i en el que també van incloure versions Miguel Ríos,
Joaquín Sabina, Serrat, Lolita, Ana Belén i Víctor Manuel, Nacho García Vega,
Rosario, Antonio Carmona, Ariel Rot, Raimundo Amador, Antonio Vega, Jarabe de
Palo, Rosendo, Antonio Vega, La
Barberia del Sur i uns quants més. Un històric de la música a
la capital del Regne és Manolo Tena qui va començar a destacar dins de la
movida quan va crear, l’any 1977, el grup Cucharada, amb Antonio Molina
(guitarra), José 
Manuel Díaz (bateria, veu i guitarra)) i Jesús Vidal
(guitarra), però per la banda van passar molts músics. Manolo Tena havia militat
en Spoonful Blues Band, l'Orquesta Lemmon Show, Cáñamo.i treballava sota el
pseudònim Lolilla Cardo i en aquelles èpoques col·laborava amb el col·lectiu
Laboratorio Colectivo Chueca. Cucharada va estar en actiu fins 1981, aquell
mateix any Manolo Tena, Jaime Asua i José Manuel Díaz crearien Alarma!! i quan
es van desfer Manolo Tena es llança definitivamente en solitari i Jaime Asua
forma Llámalo X, una banda en la qual el bateria era el tarragoní Ramiro Penas
que havia militat abans en els mítics Leño i anteriorment a Coz. Després
Jaime Asua passaria a ser músic de sessió tocant amb Víctor i Ana, Serrat, Sabina, Luz o
Miguel Ríos i també va produir a Burning i altres. 
Biagio Antonacci – Cuanto tiempo y ahora 2003
Des que vaig escoltar aquesta cançó del cantant italià
Biagio Antonacci per primera vegada, no se que dir-vos, es que em va agradar.
La veritat és que ja ha sonat a Un Toc de Rock, però l'altre dia me la van
tornar a demanar al Facebook de Montse i em vaig dir "Ara ha arribat
l'hora de posar-la de nou" i aquí està, sonant ara per a tots vosaltres
des d'Un Toc de Rock. Aquest bon cantant italià de pop, Biagio Antonacci va
néixer a Milà el 9 de novembre de 1963 i es va donar a conèixer en l'edició de
l’any 1989 del Festival de San Remo. Possiblement la cançó més coneguda
d'aquest cantant, Biagio Antonacci, al nostre país sigui "Entre tu y mil
mares" que també va ser versionada per ell al castellà. El tema que
escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol a un àlbum publicat en castellà
l’any 2003. Per cert, el títol es “Cuanto tiempo y ahora”, pero ell a la cançó
diu “Cuanto tiempo y aun sigues”, deu ser cosa dels traductors, com deia la
gent de La Trinca,
tot són “Coses del idioma”.
Carlos Núñez y Luz Casal – Negra sombra 1996
En el disc “A irmandade das estrelas”, publicat l'any 1996 i
que és el primer treball del gaiter Carlos Núñez, un dels noms més importants
internacionalment d'aquest instrument, reconegut com un dels millors gaiters
del món i que a part del sac de gamecs, també toca la flauta, va recuperar
aquest tema que compta amb la veu de Luz Casal que la canta en gallec i es
tracte d’un bell poema de Rosalía de Castro que havien musicat i gravat en els
seixanta el grup Los Tamara, cantant-la en castellà, això si i molt anys abans
ja ho havie fet la cantant de copla Antoñita Moreno que també va cantà poemas
de Machado, Lope de Vega i Gregorio García Segura en un disc titulat
“Ausencias”. També el grup català Fusioon, liderat 
per Santi Arisa i Manel
Camp, van fer una bona versión de la “Negra sombra”. Escoltan aquesta bella
cançó, acabaré Um Toc de Rock per avui. Carlos Núñez Muñoz va néixer a Vigo el
16 de juliol de 1971 i va començar als 13 anys, quan va ser descobert pel grup
irlandès The Chieftains i va ser convidat per aquests a col·laborar en
l'enregistrament de la banda sonora de la pel·lícula "La Isla del tesoro" i amb
els que seguiria treballant fins al punt de ser anomenat el setè Chieftain.
Carlos Núñez té gravats 10 àlbums en solitari i ha realitzat moltes col·laboracions,
entre elles cal destacar les que ha fet amb León Gieco, Dan Ar Braz, Jackson
Browne, Phil Cunningham, Ry Cooder, Ronnie Drew, Frankie Gavin, Roger Hodgson,
Paddy Keenan, Joan Manuel Serrat, Noa, Martin O'Connor, Liam O`Flynn, Dulce
Pontes, Teresa Salgueiro, Sharon Shannon, Donald Shaw, La Vieja Trova
Santiaguera i la Banda
de Gaitas de Cea.
La dita d’avui per acabar el programa es del gran escritor
Miguel de Cervantes Saavedra que va dir
“No desitgis res i seràs l'home més ric del món”
Conclou per avui Un Toc de Rock i jo baixaré la barraqueta i
foto el camp, us deixo amb la companyia de les emissores per les que ens
escoltes. Tornarem a fer junts aquest viatge per els records i l'ahir en el
proper programa , tot amb la música envoltan-nos. Soc Mario Prades i ara toco el
dos..
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario