Gent veterana com Lisa Stansfield, Mike Oldfield, Lucinda Williams o Neil
Diamond, amb el qual avui començarem Un Toc de Rock, han tret discos nous
aquest any i anem a escoltar-los, però també sonaran Rita
Coolidge, Roger Hodgson, William Pitt, Paul Davis i més gent que ens donaran
suport en aquest viatge al nostre ahir, aquest breu recorregut pràcticament
d'una hora per la música dels últims cent anys, tot un segle. Per tant ara toca
obrir la barraqueta i començar el programa des de totes aquelles emissores per
les que ens escoltes o bé si te'l descarregues des de el blog o el facebook de
Montse Aliaga. Jo soc Mario Prades i ara toca dir-vos alló que us dic en cada
programa al prémer el botó
Benvinguts a Un Toc de Rock
Neil Diamond – Something blue 2014
Avui anem a començar el nostre viatge a través de la música
dels últims cent anys amb un tema extret del nou treball discogràfic del
cantant, compositor i actor nord-americà Neil Diamond que es va publicar el
passat 21 d'octubre, encara que a Espanya em sembla que curiosament, va sortir
un dia abans, i que es titula genèricament "Melody Road", amb
producció de Don Was i Jacknife Lee i en el qual ha comptat també amb una bona
base orquestral. Per cert, totes les cançons del disc han estat escrites pel
propi cantautor. Amb aquest
disc Neil Diamond porta publicats 32 àlbums d'estudi, a part d’un munt de
directes i recopilatoris d’èxits. Neil Diamond va néixer el 24 de gener
de 1941 a
Brooklyn, Nova York. En un dels artistes que, malgrat els anys, se segueix
"menjant" el mercat, prova d'això és que Neil Diamond l’any 
2005 va
aconseguir la posició 47, segons la revista Forbes, en un article dedicat als
artistes més taquillers del 2005 i en aquest mateix any la seva gira mundial va
recaptar més de 73 milions de dòlars, sent la gira més taquillera d'un cantant
solista. Per cert, Neil Diamond també toca la guitarra, és actor i productor. Una de les
seves pel·licules més reconegudes en “El cantor de Jazz” en la versió “moderna”
i cal a dir que Neil Diamond va començar com a compositor, abans de gravar les seves cançons ja a la seva propia carrera. Es un dels artistes de vella escola que millor han
sabut envellir. 
Paul Davis – Cool Night 1981
No sempre les cases de discos encerten amb els seus
objectius de venda. Reconeguem que en ocasions la causa s'ha de buscar en
l'excessiu número de novetats a publicar que ens arriben, sobretot, del mercat
nord-americà i britànic, però en moltes altres és perquè els AR fiquen la pota i
s'equivoquen. Aquest tema que escoltem ara a carrec de Paul Davis no va arribar
a publicar-se aquí al país en el seu moment, va ser un dels discos que hem vaig
trobar dins d’una caixa de LP’s i singles que em va regalar un amic, cap de
promoció del segell Ariola a Barcelona i que havien estat rebutjats ja que la
discogràfica va jutjar en el seu moment que no anaven a funcionar al mercat
espanyol, val a dir que hi havien veritables obres d’art i incunables. És clar
que als Estats Units aquest single de Paul Davis si que va funcionar i bé, va
arribar al lloc 52 en les llistes del Billboard de l'any 1982. Potser tenien
raó i el tema no poseia prou qualitat per al 
mercat espanyol o possiblement van
tornar a ficar la gamba fins al fons, jutgeu vosaltres mateixos. De fet després
s'ha inclòs en algunes recopilacions d'èxits variats que si s'han publicat a
Espanya. Paul Lavon Davis va ser un cantant de country que va col·locar gairebé
tots els seus singles també en les llistes de pop del Billboard. Paul Davis va
néixer el 21 d'abril de 1948
a Meridian, Mississippi i va morir a l'hospital de la
seva ciutat natal el 22 d'abril de 2008 a causa d'un atac de cor. Aquest tema es
va publicar en single l’any 1981 i quan ca sortir va aconseguir el segon lloc
en les llistes del Billboard ja el gener de 1982. Al costat de "I Go
Crazy" i "'65 Love Affair", són els millors singles en la
crónica musical de Paul Davis.
William Pitt – City lights 1987
El cantant William Pitt només va obtenir un gran èxit al
llarg de la seva carrera i va ser amb aquest tema que escoltarem ara a Un Toc
de Rock i que es va publicar a Espanya a través del segell Zafiro, en versió
single i maxi-single l'any 1987. Va ser el disc de debut de William Pitt. La
veritat és que el ritme és enganxós, elegant i capta l'atenció immediatament,
va ser un gran tema que no va tenir continuïtat. El veritable nom de William Pitt és William
Frederick Pate i realment va néixer als Estats Units, començant a treballar com
a model. Es va traslladar a Europa a mitjans de la dècada dels 80, va
ser descobert pel productor francès Pascal Pillet-Desjardins que li va oferir
un contracte per gravar aquest disc i la cançó era una composició del 
mateix
productor. Allí va començar la interessant, si bé discreta, carrera de William
Pitt i encara que a França no va acabar de funcionar quan es va publicar a la
primavera de 1987, si ho va fer molt bé a Alemanya, Àustria i Suïssa on va
arribar a les llistes d'èxit col·locant-se entre els primers 20 llocs. Val a
dir que tampoc va funcionar en el mercat nord-americà ni a Anglaterra i es pot
dir que la seva carrera va ser un vist i no vist, amb el que William Pitt
després de publicar un altre single amb el tema "Funny girl" i un
àlbum, es va diluir en l'oblit, tot i que va tornar de nou l'any 1990 amb
"Such a Lonely Night (I'ma Crazy to Leave You)" que no va tenir cap
embranzida comercial. 
Lisa Stansfield – Can’t dance 2013/2014
També la britànica Lisa Stansfield, nascuda a Lancashire
l'11 d'abril de 1966, ha
publicat nou disc a principis d'aquest any, concretament el 31 de gener, aviat
farà un any. Es tracta de "Seven", el seu primer treball en deu anys,
no havia publicat res des que l'any 2004 va treure "The Moment".
Aquest tema, escrit per la cantant i el guitarrista Ian Devaney, realment es va publicar en
versió single el 16 d'octubre de 2013, com a avançament de l'àlbum, va ser el
primer de quatre singles que es van treure del disc. Lisa Stansfield va
començar el seu camí com a cantant al capdavant del grup The Blue Zone amb els
quals va gravar diversos discos fins que l'any 1988 va publicar el seu primer
disc en solitari. Encara que l'èxit internacional li va arribar amb el segon LP
"Affection", del 1989 i del qual es van extreure cançons com
"This is the right time" o "All Around the World" que va
ser declarada la Millor
Cançó de l'Any, de l'àlbum es calcula que 
es van superar els
cinc milions de discos venuts, sent multiplatí. També va obtenir el premi Bitt
i va ser declarada Millor artista femenina britànica. Vull destacar que l'any
1992 va actuar en el Tribut a Freddy Mercury, interpretant el tema "These
Are The Days Of Our Lives" conjuntament amb George Michael. L'any 1998 la
cantant i també actriu Lisa Stansfield, es va casar amb Ian Devaney,
guitarrista, teclista, productor i coautor d'aquest tema que escoltem ara a Un
Toc de Rock i que també va ser component de The Blue Zone. Curiosament i
malgrat que l'any 2005 obté el premi Women's World Award no ha
tornat a publicar un nou disc fins al 2013.
Roger
Hodgson – Had a dream (Sleeping with the enemy) 1984
.jpg)
El cantant, guitarra i teclista britànic Charles Roger
Pomfret Hodgson va néixer a Portsmouth el 21 de març de 1950, ell és el
fundador de Supertramp i tot un veritable multiinstrumentista. Va ser el líder
i la veu de Supertramp una de les millors bandes del sinfonisme britànic i tots
el coneixíem com Roger Hodgson. Per cert que l’estiu del 2011, Roger Hodgson,
la banda catalana Manel i el veterà cantautor valencià Raimon van ser alguns
dels principals artistes del Festival d'Estiu de Tarragona. Roger Hodgson va
romandre amb Supertramp des de la seva creació l’any 1963 fins al 1983, aquest
any es va llançar en solitari per publicar "In the Eye of the Storm",
el seu primer disc i del que us extrec aquest tema que es va publicar com a
senzill aconseguint el lloc 48 del Billboard i el cinqué a 
Anglaterra, ja a
l’any 1984. En l’àlbum Roger Hodgson toca tots els instruments, encara que
també va comptar amb les col·laboracions de músics com Michael Shrieve
(bateria), Scott Page (saxofon), Ken Allardyce (harmònica, cors), Jimmy Johnson
(baix) i Clare Diament (cors). Totes les cançons del disc van ser composades
per ell i possiblement a causa del fet que era el primer, ens recorda i molt a
l'estil Supertramp, però no hem d'oblidar que el músic era l'ànima d'aquesta
gran banda del simfonisme britànic, la veu i el principal compositor. Recordo que jo volía
anar al Camp de Mart de Tarragona per veure el concert de Roger Hodgson, però
al final s’em va passar la data.
The Rolling
Stones – Sympathy for the Devil 1968
La cançó va ser escrita per Mick Jagger inspirant-se en la
novel·la de Mikhaïl Bulgàkov "El mestre i Margarida" que va fer
arribar a les seves mans la nòvia d’aquella època, l'actriu i cantant Marianne
Faithfull. Es va gravar a principis de juny del 1968, amb producció del
nord-americà Jimmy Miller i hi van participar fent cors la pròpia Marianne
Faithfull (a la foto) i Anita Pallenberg. Es va editar el 6 de desembre de 1968
com a cançó estrella de l'àlbum "Beggars Banquet", un disc que va
estar censurat a Espanya degut a la seva portada on es veien uns serveis
públics plens de grafitis molt ofensius i aquí es va editar amb una portada
blanca i sols el títul. Anys més tard es reeditaria ja amb la portada original
A la lletra, Mick Jagger ens parla d'un misteriós personatge del qual no dóna
el seu nom i que 
afirma ser la principal força motora que està darrere de tots
els actes de maldat que han tingut lloc al llarg de la història de la humanitat
i parla de la Revolució
russa i l'assassinat de la família Romanov, la crucifixió de Jesucrist, la Segona Guerra
Mundial i els assassinats de Robert i John F. Kennedy. En la cançó destaca el
paper del baix que en aquest cas toca el guitarrista Keith Richards i es converteix en
protagonista, al costat de la bateria i la percussió a base de congues i
maraques que toca el músic africà Rocky Dijon i Charlie Watts, mentre Nicky Hopkins es
va ocupar del piano. Curiosament el tema mai es va editar com a single, però
els Rolling Stones van tenir molts problemes en ser acusats per molts
d'adoradors de Satanàs, de fet les crítiques es van iniciar amb la publicació
del seu anterior disc "Their Satanic Majesties Request". El grup The Rolling Stones
l'integraven en aquells moments Mick Jagger, Keith Richards, Brian Jones, Bill
Wyman i Charlie Watts. El desembre de l'any 1969 la 
cançó tornaria a la
polèmica després del concert gratuït que The Rolling Stones va realitzar en Altamont, Califòrnia. Va acabar convertit en un caos per culpa dels Àngels de
l'Infern, que van ser contractats com a encarregats de la seguretat, Deu ni do!
Es diu que mentre el grup interpretava "Sympathy for the Devil" va
començar un altercat davant de l'escenari que va acabar amb la mort de Meredith
Hunter, un jove de color, a mans dels Àngels de l'Infern. Però no és cert,
l'apunyalament es va produir mentre els Stones tocaven "Under My
Thumb". Així i tot els Stones no van tornar a tocar aquesta cançó en vuit
anys.
Bread – Guitar man 1972
Aquest tema, al qual no hem de confondre amb una cançó
titulada igual i gravada per Jerry Reed l'any 1967 i que va arribar fins a
versionar Elvis Presley, sent avui dia tot un clàssic del country, va ser escrit
per David Gates al 72 i la va gravar al capdavant del seu grup Bread, una de les
bones bandes vocals de rock acústic als Estats Units i va donar títol a l'àlbum
"Guitar Man", editat així mateix l'any 1972 i que va aconseguir el
lloc 11 en la llista del Billboard de pop i el primer en les de country. En aquest enregistrament el grup
Bread l'integraven David Gates (cantant i baix), James Griffin (guitarra i
teclats), Larry Knechtel (teclats i guitarra solista) i Mike Botts (bateria). Bread
va ser un bon grup, surgit a Los Angeles, però dins d’una línia acústic-vocal
similar a la de Crosby, Still & Nash.Bread són una banda que actualment
està 
considerada com els pares del soft pop. Al principi Bread van ser sols un
tercet, integrat per David Gates, Jimmy Griffin i Robb Royer, posteriorment van
incloure al bateria Mike Botts. L’any 1971 Royer va ser reemplaçat per Larry
Knechtel. Bread van funcionar de l’any 1969 fins el 1973, però van tornar un
altre vegada l’any 1977 per desfer-se dos anys més tard. Encara Bread va
realitzar un altre tímid intent per tornar el 1996, però no va fructificar. La
cançó més important de la seva carrera es "Make it with you" que es
va editar en single l’any 1970 i que es pot dir es per l’única que avui s’els
recorda aquí al pais. 
Lucinda Williams – Burning Bridges 2014
Una altra veterana que també ha publicat disc nou aquest any
és la nord-americana Lucinda Williams que va editar "Where The Spirit
Meets The Bon" el 29 de setembre passat, un àlbum doble publicat a través
del seu propi segell, Highway 20 Records que va aconseguir el lloc 13 en les
llistes de venda als Estats Units i el 23 a Anglaterra. En aquest disc Lucinda
Williams ha comptat amb col·laboradors de luxe: Bill Frisell, Tony Joe White,
Ian McLagan (teclista de The Faces), junt a Pete Thomas (bateria) i Davey Faragaher
(baix) que són membres de la banda d'Elvis Costello, i Stuart Mathis (guitarra)
i Jakob Dylan (cors) que són components dels Wallflowers. Per cert Jakob Dylan
és fill de Bob Dylan. En el doble CD s'ha inclòs una versió, es tracta del tema
"Magnòlia" de 
JJ Cale, un extraordinari guitarrista nord-americà que
va morir el 26 de juliol de 2013 als 74 anys d'edat. També s'inclou el tema
"Compassion" en el què Lucinda Williams ha musicat un poema del seu
pare. La cantautora Lucinda Williams va néixer a Lake Charles, Louisiana, un 26
de gener de 1953. Des que va començar a finals dels 70 ha aconseguit tres Grammy
i va ser considerada com la
Millor autora de cançons dels Estats Units per la revista
TIME l'any 2002. Va publicar el seu primer àlbum "Ramblin'", l'any 1979
i porta editats 12 fins al moment. Us explicaré una curiositat, la seva mare va
morir a principis del nou segle, doncs bé, l’any 2005 Lucinda Williams va
treure un àlbum en directe titulat "Live @ The Fillmore. West" i el
disc estava dedicat a la seva mare, per a la qual va escriure més de 27
cançons. 
Mike
Oldfield – Man on the rock 2014
En el que és el darrer treball discogràfic del músic
britànic i que es va publicar el 3 de març d’aquest any 2014, el primer amb
temes nous en sis anys, el guitarra, compositor, productor i
multiinstrumentista Mike Oldfield torna la mirada als seus àlbums molt més
rockers dels anys 80 i centrant-se en la seva guitarra, compta en el disc
"Man on the Rocks" al que aquesta cançó que escoltem ara dona títol,
amb la veu del jove cantant Luke Spiller (tots dos a la foto 1) que va ser el
cantant de The Struts, i tota una banda de luxe integrada per John Robinson
(bateria), Leland Sklar (baix), Matt Rollings (piano i orgue Hammond), Michael
Thompson (guitarres elèctriques i acústiques), Stephen Lipson (guitarres), Davy
Spillane (whistles), Paul Dooley (violí) i als cors amb Bill Champlain, Alfie
Silas Durio, Carmel Echols, Rochelle Gilliard, Judith Hill, Kirsten Joy, Jason
Morales, Louis Price, 
Tiffany Smith i el mateix Mike Oldfield que la veritat,
encara que centra la seva tasca en la guitarra elèctrica, també toca teclats,
baix i guitarra acústica. L'àlbum
ha estat produït per Mike Oldfield i
Stephen Lipson. El disc es va gravar al juny de l'any passat en els
Village Studios de Los Angeles. De Mike Oldfield a veure si un dia d'aquests us
punxo el "Tubular bells", un àlbum en el que toca tots els instruemts
i del qual ha venut més de 20 millions
de copies a tot el mon, i us explicaré la història de la cançó que és curiosa.
Per cert i parlant de curiositats. Una de les primeres gires que finalment es
va decidir a realitzar Mike Oldfield, va coincidir amb l'època en que la seva
germana Sally Oldfield acabava de publicar el seu gran èxit "Mirrors"
i en gairebé tots els concerts a Anglaterra i França Mike va 
tenir problemes
perquè la gent volia que Maggie Relly que eras la cantant que ell portava, a la
qual van confondre amb Sally Oldfield, cantés el "Mirrors" i tot i
que Mike explicava que no es tractava de la seva germana i que per descomptat
"Mirrors" no formava part del seu repertori, van haver esbroncades en
gairebé cada concert. Nascut a Reading, Anglaterra, el 15 de maig de 1953,
Michael Gordon Oldfield va tocar en diversos grups i quan va deixar la banda de
Kevin Ayers va treballar ocasionalment com a guitarrista de sessió. Un
d'aquests treballs va ser el musical que es representava a Londres
"Hair", on cobrava 5 lliures per nit. També va tocar el baix en una
banda liderada pel cantant de soul Arthur Lewis, fins que finalmente va debutar
en solitari amb “Tubular Bells”, si be abans havia format un duet molt folk amb
la seva germana Sally.
Rita Coolidge – My crew 1972
L'any 1972 la cantant Rita Coolidge, d'ascendència escocesa
i índia cheroqui, va publicar el seu tercer àlbum "The Lady 's Not For
Sale", a través del segell A & M Records que va aconseguir el lloc 46
en la llista de discos grans de pop del Billboard, del qual us he extret la
cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Va ser escrita per Priscilla Jones i
l'organista Booker T. Jones. En aquesta àlbum Rita Coolidge va comptar amb les
col·laboracions de Marc Benno (guitarra), Mike Utley (teclats), Carl Radle
(baix), Russ Kunkel (percussió), Booker T. Jones que curiosament no toca
l'òrgan, toca la flauta, Jerry McGee (guitarra acústica), Bernie Leadon dels
Eagles (guitarra), Kris Kristofferson (veu), Al Perkins Jr (steel i guitarra
slide), Mike Utley (teclats), Lee Sklar (baix), Russ Kunkel (bateria), Al
Kooper (guitarra) i John B Sebastian dels The Lovin' Spoonful a l'harmònica, a més
de tenir en els enregistraments a la seva banda habitual en aquelles èpoques
The Dixie Flyers, Per cert, els cors en aquesta cançó que obre l'àlbum, estan a
càrrec de Priscilla Jones que és coautora de la cançó i Donna 
Weiss. Rita
Coolidge va néixer l'1 de maig de 1945 a Lafayette, Tennessee i al llarg de la
seva carrera ha aconseguit un munt de Grammy i ha arribat als primers llocs del
Billboard en llistes de jazz, country i pop. Rita Coolidge és coneguda
popularment com The Delta Lady i dedicada a ella Leon Russell va escriure el
tema "The Delta Lady" que tambéva gravar Joe Cocker. Al novembre de l'any 1970, Rita
Coolidge va conèixer a Kris
Kristofferson a l'aeroport de Los Angeles, mentre esperaven un avió que anava
cap a Tennessee. Ell va decidir continuar el viatge fins a Memphis amb ella, en
lloc de baixar a Nashville com havia de fer. Es van casar l'any 1973, encara
que es van divorciar al 1990. Amb el cantant, actor i compositor Kriss
Kristofferson, Rita Coolidge va gravar tres àlbums a duo, guanyant un Grammy
per Millor interpretació country per un duo o grup vocal en 1974 per "From
the Bottle to the Bottom" i el 1976 van tornar a guanyar-ho per
"Lover Please". Ha gravat en total 16 àlbums que consten en la seva
discografia oficial. L'any 1997, Rita Coolidge va crear Walela, un trio de música
nativa dels Estats Units, juntament amb la seva germana Priscilla i la filla
d'aquesta, Laura Satterfield gravant diversos àlbums molt interessants. Us
explicaré una anècdota, l'any 1970 es diu que Rita Coolidge va ser la causa de la
separació del supergrup Crosby, Stills & Nash ja que ella estava sortint
simultàniament amb Stephen Stills i Graham Nash i quan ells es van assabentar
es van tirar els trastos per el cap. 
James Blunt
– You are barutiful 2004
El britànic
James Hillier Blount, conegut artísticament com James Blunt, i amb el que avui
acabarem Un Toc de Rock, va néixer el 22 de febrer de 1974 a Tidworth, Wiltshire. Aquest
tema que us he seleccionat per escoltar ara és amb tota seguretat el més
rellevant hit de la seva carrera i es trobava en "Back to Bedlam", el
seu àlbum de debut, publicat l'any 2004. El single, el tercer
que es va extreure de l'àlbum, editat ja el 2005, va ser número 1 al Regne
Unit, Canadà i Austràlia, classificant-se així mateix en les llistes nord-americanes.
Es calcula que l'octubre del 2012 havia venut 3 milions de còpies només als
Estats Units i llavors va aconseguir el primer lloc de les llistes americanes.
L'any 2007 va ser nominat a tres
Grammy i va aconseguir un, així com el de
"Millor Vídeo Masculí" i "Millor
Cinematografia" de la cadena MTV. La cançó va ser escrita
conjuntament per James Blunt, Sacha Skarbek i Amanda Ghost. En moltes fonts
periodístiques es diu que la cançó anava dedicada a una ex núvia de James Blunt
anomenada Sharon Grima que va ser directora de càsting per a les pel·lícules de
la saga "Harry Potter", tot i que el cantant mai vol parlar d'aquest
tema i no ho nega, però tampoc ho confirma. Per cert, James Blunt crec que quan
va gravar aquest disc era militar, em sembla que era suboficial, però no estic
segur del tot. No recordo si feia una mili de quatre anys o estudiava a
l’escola militar.
La frase d'avui és del poeta i crític literari Luis Cernuda
(Sevilla, 21 de setembre de 1902 - Mèxic, DF, 5 de novembre de 1963) que va
manifestar:
"Cada cosa té la seva bellesa, però no tots poden
veure-la"
Conclou per avui Un Toc de Rock i jo baixaré la barraqueta i
foto el camp, us deixo amb companyia de les emissores per les que ens
escoltes. Tornarem a fer junts aquest viatge per els records i el ahir en el
proper programa , tot amb música envoltan-nos. Soc Mario Prades i ara toco el
dos..
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario