A l’Argentina han sorgit cantautors i cantautores molt
compromesos amb la lluita contra la dictadura militar que va patir el país fen
servir cançons i la seva actuació pública, molts d'ells van patir fins i tot
atemptats que van estar a punt de costar-les la vida. Avui tindrem a León
Gieco, Horacio Guarany, Atahualpa Yupanqui, Mercedes Sosa, Cacho Castaña i uns
quants més, també escoltarem la cançó "maleïda" de Joan Manuel
Serrat, "La Montonera",
però començarem a Andalusia amb Aguavida i Jarcha que ens parlaran de poetes,
abans de viatjar al con sud d'Amèrica. Per acabar Un Toc de Rock us porto a
Gato Pérez, un argentí que cantava rumbes i moltes vegades en català. Ara toca
obrir la barraqueta així que començarem el programa des de totes les emissores
per les que arribem a tu, el blog o el facebook de Montse Aliaga. Soc Mario
Prades i us diré com us dic sempre al conectar els motors
Benvinguts a Un Toc de Rock
Aguaviva – Poetas andaluces 1969/1975
Un dels grups més políticament compromesos en la seva obra
amb els poetes i la cultura andalusa van ser Aguaviva, grup creat per Manolo
Díaz que tot i no formar part de la formació va ser un dels principals
components de Aguaviva, el productor i l'impulsor del grup. Ell els va
aconseguir contracte amb el desaparegut segell Acción, vinculat a la Cadena SER i quan
aquests van tancar portes, els va re-col.locar a Ariola, corria l'any 1973 i
Manolo Díaz ja es dedicava a tasques de directiu en segells discogràfics, de
fet va ser president de CBS als Estats Units anys més tard. Aguaviva van posar
música a poemes fins llavors solapadament vedats de León Felipe, Federico
García Lorca, Blas de Otero, Rafael Alberti, Miguel Hernández i altres.
Aguaviva van ser José Antonio Muñoz, Juan Carlos Ramírez, José María Jiménez, José
Luis Heras, Luis Díaz, Rosa Sanz, Teresa
Aranguren i Carmen Sarabia, però Juan Carlos 
Ramírez va deixar Aguaviva i va
ser substituït per Luis Gómez-Escolar. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de
Rock va ser el seu primer single, editat l’any 1969 i era un poema de Rafael
Alberti que en aquella època estava exiliat a Roma. A causa del seu caràcter
reivindicatiu a l'estranger van començar a tenir en compte a Aguaviva,
convertint-se en un grup estendard de la lluita contra la dictadura franquista
i van ser convidats a actuar en diversos festivals, entre ells el MIDEM.
Aquesta cançó va donar títol al primer LP que van publicar per Ariola, ja l'any
1975 i en què van recuperar les seves arrels més folklòriques. L'any 1979 van
editar per Edigsa l'àlbum "La
Invasión de los Bárbaros" i el grup es va desfer. Era el
seu setè disc gran.
Jarcha – Andaluces de Jaén 1997
Si bé la cançó més emblemàtica en la carrera de Jarcha va
ser "Libertad sin ira" que va ser prohibida el 9 d'octubre de 1976
quan Diario 16 la va voler usar com a eslògan en la seva sortida al carrer i
posteriorment es va convertir en tot un himne, jo he decidit portar-vos a Un
Toc de Rock aquest tema, basat en un poema de Miguel Henández amb música
d'Ángel Carpo i us el extret del CD "Jarcha libertad sin ira y otros
éxitos", un recopilatori que es va publicar l'any 1997 i en el qual es
recollien les seves deu cançons més representatives extretes de sis dels seus
àlbums, si bé en el seu moment es va incloure al "Andalucía vive" que
es va publicar l'any 1975. Jarcha es va crear a Huelva l'any 1972 i estava
integrat inicialment per María Isabel 
Martín, Lola Bon, Antonio A. Ligero, Ángel Carpo, Crisanto Martín, Gabi Travé
i Rafael Castizo, encara que de grup van passar molts músics, entre ells Maria Isabel Quiñones
Gutiérrez, cantant coneguda popularment com Martirio. Per cert, Jarcha
segueixen en actiu, si bé de la formació original només queden Maria Isabel
Martín i Rafael Castizo. La veritat és que Jarcha va ser en el seu moment un
grup més proper a la música popular de llistes d'èxits que a la reivindicativa,
sense que per això els neguem el seu paper en la transició musical espanyola i
van musicar poemes dels grans poetes andalusos, entre ells Miguel Hernández,
Blas de Otero, Rafael Alberti, Federico García Lorca o Eduardo A Heyer.
Joan Manuel Serrat – La Montonera 1978
Saltarem a l'Argentina amb Serrat que va compondre aquest
tema que va ser prohibit a l'Argentina, de fet està considerada com una cançó
"maleïda" ja que a Espanya va ser el mateix Joan Manuel Serrat qui la
va prohibir. Us avanço que la qualitat musical no és tot el desitjable, però es
tracta d'un document històric que es va editar en versió flexi-disc pel Consejo
Superior del Movimiento Peronista Montonero, resident a Mèxic, per a ser difós
de forma clandestina a l'Argentina. Es diu que "La Montonera" era
Marie Anne Erize Tisseau (a la foto), una noia argentina de pares francesos, va ser model i
va protagonitzar portades de revistes. Es va convertir en militant de base dels
Montoneros, després de l'assassinat, a mans de la Triple A, del pare Carlos
Mugica, fent treballs socials entre els més desfavorits. L'any 1969, Marie Anne
va viatjar a Europa i va conèixer a Serrat i George Moustaki; es diu que també
va 
tenir una relació, encara que breu, amb Paco de Lucía. Marie Anne va ser
"desapareguda" el 15 d'octubre de 1976, a San Juan, al mig
del carrer i a la llum del dia. El militar a càrrec del seu segrest, Jorge
Olivera, sembla que fins i tot va presumir d'haver-la violat abans de ser
assassinada. En saber la notícia Joan Manuel Serrat va escriure aquesta cançó
que es va incloure al documental "Caçadors de la utopia" amb
arranjaments de Litto Nebia, anys més tard. Es diu que Serrat sempre va estar
relacionat amb l'esquerra revolucionària argentina i va contribuir
econòmicament en diverses ocasions. És clar que algunes fonts diuen que
posteriorment Marie Anne Erize Tisseau va aparèixer a Uruguai, estava viva,
encara que jo tinc els meus dubtes. La veritat és que Serrat no vol parlar del
tema i va vetar la seva publicació en qualsevol disc de la seva discografia
oficial, si bé en algunes ocasions, molt poques, ha dit que "La Montonera" estava
inspirada en una noia que es deia Alice a la qual creia que havien assassinat,
però que Serrat va descobrir, anys més tard que seguia viva.
Horacio Guarany – Si se calla el cantor 1973
Horaci Guarany és un dels grans trobadors del folklore
argentí, encara que ell va començar professionalment com a cantant a
l'Orquesta de Herminio Giménez, interpretant temes del Paraguai en llengua
guarany. És clar que abans va baixar de les seves muntanyes de Santa Fe a la
capital per cantar amb la seva guitarra per boliches atrotinats. En moltes
ocasions va musicar textos del poeta Juan Eduardo Piatelli, encara que aquesta
cançó que es va editar en single i va ser gravada l'any 1973, és una de les més
importants composicions, lletra i música seva, i va ser el títol de la primera
pel·lícula que va protagonitzar Horaci Guarany. També la va gravar a duet amb Mercedes Sosa i
es va publicar en single al 73. Políticament molt compromès amb el Partit
Comunista, Horaci Guarany, de veritable nom Eraclio Catalin Rodríguez Cereijo,
va néixer a Las Garzas, Província de Santa Fe, un 15 de maig de 1925, de pare 
indígena i mare espanyola, de Lleó. L'any 1974 Horacio Guarany és amenaçat de
mort i va patir atemptats amb bombes, sembla que es tractava del grup
parapolicial Aliança Anticomunista Argentina. Finalment li van donar 48 hores
de termini per abandonar el país i al desembre es va exiliar, primer a Veneçuela,
després a Mèxic i finalment es va venir cap a Espanya. La dictadura militar
argentina va ordenar retirar tots els seus discos i en les emissores de ràdio
es va dictar censura per moltes de les seves cançons, entre elles "La
guerrillera" i "Estamos prisioneros". Va tornar a la seva
Argentina l'any 1978 i el 20 de gener de 1979 va patir un atemptat amb bomba a
la seva casa del carrer Manuel Ugarte, a Buenos Aires del que va sortir il·lès.
Finalment el desembre del 1983 retorna la democràcia a Argentina i pot fer
recitals en públic un altre vegada i torna a sortir a la televisió. Per cert,
Horaci Guarany que també ha escrit llibres, va recolzar la candidatura
presidencial de Carlos Saúl Menem, del qual era amic personal. Jo recordo que
una vegada i conversant amb un amic argentí va sorgir el nom d'Horaci Guarany,
aquell argentí va exclamar rient: “Es un tipo genial, ché, siempre borracho”.
Teresa Parodi – Canción para Carito 2008
Una gran cantautora argentina, poc coneguda aquí al pais, és
Teresa Parodi a la qual escoltarem ara versionant un dels millors temes de León
Gieco que la va compondre al costat d'Antonio Tarragona Ros, el pare del qual
va ser denominat "El Rei del Chamamé", un estil musical típic del
folklore argentí. Aquest tema es trobava en un disc compartit amb altres
artistes en el què versionaven cançons del gran cantautor també argentí León
Gieco i que es va titular "Gieco querido! Cantando al León 2" que es
va publicar l'any 2008 i en el qual es van incloure també versions Luis Alberto
Spinetta, Ismael Serrano, Víctor Heredia, Iván Noble, Andrés Calamaro, 
Fabiana
Cantilo i uns quants més. Teresa Parodi va néixer el 30 de desembre de 1947 a Corrientes i té en el
seu haver el Premi Konex de Platí al millor autor i compositor de la dècada que
va obtenir l'any 1999, el Premio Nacional de las Artes i el Camín de Oro per la
seva trajectòria professional. Ha visitat amb les seves cançons en diverses
ocasions Europa, havent actuat a Madrid, París i Brussel·les, també ha fet
gires per Estats Units i per tota Amèrica del Sud, fins i tot ha actuat a
Israel i Cuba. Ha compartit escenari en diverses gires amb Antonio Tarragona
Ros, Mercedes Sosa, Pablo Milanés, Sara González, Víctor Heredia, León Gieco,
Julia Zenko i Alejandro Lerner, entre molts altres.
Mercedes Sosa y David Lebón – El tiempo es veloz 1995
Us porto ara a Un Toc de Rock a la Negra Sosa en aquest
cas amb una cançó gravada en directe i en la que compta amb la col·laboració de
l'autor del tema, el gran músic argentí David Lebón, un cantant i multiinstrumentista
històric del Rock Nacional que va militar en grups importants argentíns, entre
ells Pappo's Blues, la Pesada
del Rock and Roll, Pescado Rabioso, Color Humano, Polifemo i Serú Girán i que
va compondre aquest tema en els 70 i la va gravar en el seu primer disc en
solitari editat l'any 1982. Us l'he extret de l'àlbum "Mercedes Sosa -
Oro" que va publicar el segell Polygram l'any 1995 i que es basa
principalment en duets de Mercedes Sosa gravats en directe. En aquest tema
reconeixen ser uns "bojos" per pretendre canviar el món amb la seva 
cançó. Mercedes Sosa és coneguda com La Negra Sosa i també com La Veu d'Amèrica, una de les
grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món. Mercedes Sosa
va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més
de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural,
que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir
finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades
en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les
seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a
Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del
Movimiento del Nuevo Cancionero i va ser una de les grans exponents de la Nueva Canción
Latinoamericana, al costat de Soledad Bravo. la veritat és que no volia que
l'anomenessin cantant, ella es definia a si mateixa com cantora i per
descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel Pantoja, ara a l'Hotel La Reja de "vacances".
Atahualpa Yupanqui – El Aromo 1972
Amb aquesta milonga el gran mestre de la música folklòrica
argentina, Atahualpa Yupanqui, conegut popularment com Don Ata, ens ofereix una
visió clara d'una cosa que succeeix contínuament al nostre voltant i que està
estretament vinculat a l'enveja. Envegem i critiquem a aquell que està allà a
dalt, a la part alta, voldríem ser com ell o com ella, entre altres coses
perquè considerem que ho té tot i nosaltres Que poc tenim! Però les coses no
sempre solen ser així i masses vegades veiem només el bonic i luxós sense
adonar-nos del dolor i patiment que comporta estar "allà dalt". Don
Ata pren com a exemple un aromo, un arbre argentí que és una mena d'acàcia. Ha
crescut a la part alta d'un turó, tot sencer per a ell i els que es troben sota
el contemplen amb enveja, sense adonar-se que ha crescut entre roques i que el
fred i la intempèrie l'ataquen més durament que els altres, però ell aguanta i
no es queixa ni replica, viu amb “su poquito de orgullo porque es justo que lo
tenga”, però de la seva ànima no brolla ni una pena. “Eso habrían de envidiarle
los otros, si lo supieran” o es preocupessin per saber-ho. La veritat és que
l'enveja sempre és mala consellera, tenim el que tenim i això és el que hem
d'acceptar. A Argentina, quan es parla de folklore i música tradicional
argentina hem de referir-nos a la milonga, al 
costat del vals crioll i
rebuscant en el més ancestral, la música maputxe-aimara, el chamamé, zambras i també chamamé, cueca, chacareras i uns quans
estils més, però no el tango que es un ball. A la Pampa argentina sorgeixen
els payadores, gauchos que amb la seva guitarra anaven qual trobadors de poble
en poble i de boliche en boliche deixant anar les seves cançons, realitzant
veritables duels en què els payadores es deien de tot sense límit de to i fins
els més bruts insults estaven permesos mentre es diguessin cantant, si no era
així els ganivets prenien la paraula i corria la sang. Atahualpa Yupanqui que en la llengua quítxua significa "El
que ve de llunyanes terres per dir alguna cosa", és un dels millors
payadors de la història musical argentina, reconegut arreu del món per la seva
qualitat musical i humana. El seu veritable nom era Hèctor Roberto Chavero
Haram i va néixer a Pergamino el 31 de gener de 1908, va morir a Nîmes, França,
un 23 de maig de 1992. Va ser un veritable poeta amb una paraula aguda i
mordaç, capaç de dir molt amb poques paraules i que va reflectir en les seves
cançons el sentir de tot un poble pampero i a part parlava i escribia a la
manera de la Pampa
argentina.
Cacho Castaña – Septiembre del 88 2003
Seguirem a l'Argentina i en el nostre viatge musical d’avui
a Un Toc de Rock farem una paradeta per escoltar una de les grans veus
argentines, Cacho Castaña, un trobador a cavall del pop i el tango amb una
discografia amplíssima i en la qual destaca la cançó “Garganta con arena” que
va dedicar al gran cantant i compositor argentí Roberto Goyeneche "El
Polaco". De fet ja el vem escoltar en un dels programes de la passada
temporada, amb un altra cançó, aixó si. Es diu veritablement Humberto Vicente
Castagna, però es conegut artísticamente com Cacho Castaña. Va néixer l'11 de
juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos Aires Querido, ciutat a la
qual ha cantat i molt. Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de
platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules i séries de televisió com a actor i ha
compost 4 bandes sonores. La veritat es que jo sempre ha sentit una certa
debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant argentí 
que te el que es dirie
una veu amb cos. A mesura que va sonant la cançó que us he seleccionat, anem
veient com un amic que escriu una carta a un altre que ha emigrat d'Argentina a
Italia, va canviant la seva manera de veure les coses. Després de caure-li el
mate, aquesta beguda típicamente argentina, sobre la carta, els conceptes
canvien ja completament i el pessimisme dóna pas a l'esperança. La peça donava
títul a un álbum que Cacho Castaña va editar l’any 2003 i escoltan el transfons
de la lletre ens adonem de moltes coses que reflecteixen com era la vida a
l’Argentina en els anys 80.
Los Chalchaleros – Sapo cancionero
Cíclicament hi ha estils musicals que arriben al país i
arrelen, encara que sigui temporalment, recordeu la salsa caribenya que ens va
arribar des de Cuba i l'allau de cubans que es van establir a Espanya,
anteriorment va ser la samba brasilera i molt abans, en els anys 70 i a causa
dels problemes polítics d'Argentina, Xile i Uruguai, vam tenir una veritable
"invasió" de folkloristes i cantautors que armats amb la seva
guitarra i les seves cançons van inundar el país. A aquests se'ls identificava
com la "Gent del Sapo Cancionero" i quan en el món de l'espectacle
se't oferia un artista era el primer que preguntaves quan sabies que actuava
acompanyat només per una guitarra Ets Sapo Cancionero? Jo recordo diversos pub
a Sants, entre ells el Kilombo, situat al carrer Alcolea que estava
especialitzat precisament en aquesta temàtica musical. Curiosament molts anys
més tard vaig coincidir amb el seu propietari que s'havia traslladat a la
província de Tarragona i regentava el Barlovento, a cavall entre Salou i
Cambrils, es deia Joan i un dels socis era l'humorista Mariano 1:84 que ara te
un local noctur a Tarragona capital. Los Chalchaleros van ser el grup que va gravar
i va portar a l'èxit aquesta cançó que va donar nom al moviment musical i va
ser tot un estendard i un crit de llibertat per al con sud d'Amèrica. Los
Chalchaleros es van crear a Salta, l'any 1948 i eren inicialment Víctor José
Zambrano (Cocho) i Carlos Franco Insulsa (Pelusa) que 
formaven un duet i Aldo Saravia (el Chivo) i Juan Carlos Saravia (el Gordo) que
en unir-se van prendre el seu nom d'un ocell argentí, una mena de tord vermell
que a l'Argentina es diuen també zorzales colorados. L'any 1949 Aldo Saravia va
deixar el grup i va ser substituït per José Antonio Saravia Toledo, cap dels
Saravia eren família. Després va ser Carlos Sosa qui els va deixar i en el seu
lloc va entrar Ricardo Federico Dávalos (Dicky), però va ser quan va entrar
Ernesto Cabeza l'any 1953, substituint a Antonio Saravia i que era un bon
compositor, quan va començar el seu ascens popular. Van haver molts més canvis
a Los Chalchaleros, entre ells el d'Aldo que va morir el 1961 en un accident.
Van interpretar moltes zambras i també chamamé, cueca, chacareras, etc. els
estils més tradicionals i folklòrics argentins. En total Los Chalchaleros que
es van desfer l'any 2003, tenen gravats prop de 80 àlbums.
León Gieco – En el país de la Libertad 1973/2003
Seria acollonant poder dir "Si em busques sempre em
trobaràs al país de la
Llibertat", clar que "La Llibertat" és
encara avui dia una utopia en masses països del nostre planeta Blau. A
l'Argentina la fèrria dictadura va marcar les carreres de molts cantautors i
cantautores que van tractar les seves ànsies de llibertat en moltes cançons,
pretenent conscienciar la gent que era possible, junts, aconseguir-la. Aquest
és el tema d'aquesta cançó de l'argentí León Gieco, un trobador de temps
moderns amb lletres en ocasions molt incisives i que li han reportat molts
problemes. Aquest tema us el he extret del disc en directe "El Vivo de
León" que es va publicar l'any 2003, però ja s'havia inclòs en el seu
primer disc "León Gieco", publicat l'any 1973 i és una de les seves
cançons més representatives al costat de "Solo le pido a Dios", de
fet ho comprovareu escoltant-la ja que el públic pren el protagonisme
cantant-la. León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de
1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco, és un 
dels artistes que han
sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte
mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i
polítiques de les seves lletres, a favor dels drets humans, els camperols i
pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat vers els marginats.
Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè
de les injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins
que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que
va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització
Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres
tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només
a Argentina, també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació
política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles. Quan va poder
tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000
espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc
mil a Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un
recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com
Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Juan Carlos Baglietto i Sixto
Palavecino.
Alberto Cortez – A partir de mañana 1979
En masses ocasions ens aixequem al matí i ens fem propòsits
que jutgem claus i decisius, i no ens referim als clàssics de Cap d'Any,
aquells de "Deixaré de fumar", "Faré esport", "Vaig a
aprimar-me", "estudiaré anglès"... Estem parlant d'anhels
concrets i importants. Alguns d'aquests propòsits podrien ser decisius per al
curs de la nostra vida, però la veritat és que poques vegades portem aquells projectes
al final. Pràcticament en totes les ocasions acostumem a dir-nos que començarem
"A partir de demà", però Quan arribarà aquest demà a partir del qual
farem tantes i tantes coses? Doncs la conclusió és que ja arribarà...
"Demà". És la temàtica d'aquesta cançó del cantautor argentí Alberto
Cortez, un home que 
va obtenir el Grammy Llatí a l'Excel·lència en el 2007 i
que donava títol a un àlbum publicat l'any 1979. El cas d'Alberto Cortez és
curiós. Argentí, cantant d'orquestres, va començar gravant patxangades com el
"Sucu, sucu" que li van donar fama i nom, inclus s’el coneixía com
Mister Sucu-Sucu, però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va
començar a cantar cançons pròpies amb lletres compromeses i també versions del
gran mestre Atahualpa Yupanqui, donant un gir de 180 graus a la seva carrera i
arribant plenament al públic, demostrant així que era un gran cantautor. El
cert es que el concert d’Alberto Cortez va ser tot un èxit i va significà un
camvi a la seva carrera profesional complert. Aquest tema, al costat de “Cuando
un amigo se va”, "Las Palmeras", “Pobrecito mi señor”, "No soy
de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el aire” o “A partir de mañana" que
escoltem ara, son el més representatius de la llarga carrera d’Alberto Cortez que
va nèixer a Ranjul, a La Pampa
argentina, l'11 de març de 1940.
Los Jaivas – Todos juntos 1972
Marxarem ara cap a Xile i farem una paradeta per escoltar un
dels millors grups del país, Los Jaivas, amb aquest tema que amb els anys es va
convertir en tot un himne de pau i fraternitat per a la gent de parla hispana
d'Amèrica del Sud. És una de les cançons més populars d'Amèrica Llatina, tot i
que la discogràfica quan es va gravar l'any 1972, va considerar que la cançó no
tenia futur i la van incloure com a cara B d'un single amb "Ayer
caché" a l'altra banda. Ho he dit en moltes ocasions i ho repetiré ara,
masses vegades els AR de les cases de discos quan no estan ficant la pota és
perquè l'estan canviant de lloc. "Todos juntos" que va ser el seu
primer single i va representar el seu debut, és un cant de llibertat i amistat,
una cançó de pau, encara que quan la van escriure no tenia cap sentit
reivindicatiu, va ser el temps el que la va convertir en el que és avui dia,
tot un himne. La lletra és del teclista Eduardo Parra, encara que com era
habitual en ells la van signar com Los Jaivas, ara bé, es van alçar veus
afirmant que s'assemblava massa a una cançó 
de Violeta Parra. El grup xilè Los
Jaivas es va formar l’any 1963
a Viña del Mar, a la costa de Valparaíso i segueixen en
actiu, encara que pel grup han anat rotant un munt de músics. Inicialment eren
els germans Eduardo (teclats), Claudio (acordió i piano) i Gabriel Parra
(bateria), juntament amb Guillermo Rivera Cotapos, Eduardo "Gato"
Alquinta (guitarra) i Mario Mutis (baix). La seva obra, tot i el que molts
consideren, no es pot considerar part del folklore xilè, han arribat a gravar
discos molt progressius i simfònics, encara que sempre amb tocs andins. Per
cert, en l'actual formació dels Jaivas, la bateria és una noia, Juanita Parra (a la foto). Aquesta cançó és una de les
essencials en tots els seus concerts i va ser utilitzada com a himne oficial de
la VI Cimera
Iberoamericana de Presidents en 1996.
Gato Pérez – Todos los gatos son pardos 1979
I acabarem el nostre viatge musical pels records de
l'ahir amb un argentí, establert a Catalunya que cantava rumbes, moltes vegades
en català. Aquesta cançó amb la que acabré el programa d'avui d'Un Toc de Rock
és una de les més conegudes i recordades del gran Gato Pérez. Es trobava en el
seu LP "Romesco", segon disc de Gato Pérez i possiblement el millor
dels molts que va arribar a publicar. Inicialment el va treure Edigsa l'any
1979, però va ser digitalitzat i reeditat per Picap el 2007, si bé a mi em
sembla recordar que en els noranta ja el va reeditar el segell PDI, també en
format CD, però no em feu gaire cas perquè no estic segur. Ens narra les
desventures de "Un sujeto malvestido en un coche destartalado" que es
passeja de nit per Barcelona després d'una festa i camí a casa quan el para la
policia en un control i "un guardia inteligente" decideix que aquí hi
ha “gato escondido” i el deté per deixar-lo anar 48 hores més tard amb un
"Simple trámite y disculpe" i ell, després de reflexionar, arriba a
la conclusió que de nit... “Todos los gatos son pardos”. Jo sentia quan era viu i segueixo sentint ara
que miola per algú més alt, una gran admiració per Gato Pérez, per les seves
qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Vaig 
arribar a
conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat.
L'última vegada que vam estar parlant va ser en un concert que va realitzar a
l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que
va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest
argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu
veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va
morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 d'octubre de 1990. Ell va inventar el terme
"Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català
que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va
formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any
1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga
produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i
dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt
més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons
i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.
La frase d'avui és del matemàtic, científic de la
computació, criptògraf i filòsof britànic. Alan Turing (Paddington, Londres, 23
juny de 1912 - Wilmslow, Cheshire, 7 de juny de 1954), considerat un dels pares
de la ciència de la computació, sent el precursor de la informàtica moderna que
va dir.
"Un ordinador pot ser anomenat "intel·ligent"
només
si aconsegueix enganyar a una persona fent-li creure
que és un ésser
humà”
Acaba Un Toc de Rock per avui, tanco la barraqueta i us
deixaré la bona companyia de totes aquelles emissores per les que ens
escoltes, un viatge per el temps i els records amb la música com a nexe comú.
Jo soc Mario Prades i abans de fotre el camp us demano que sigue bons, bones,
fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario