Un Toc de Rock 09-18

Les Germanes Serrano primer i José Guardiola després, amb poques setmanes de diferència, van gravar les primeres cançons pop en català després de la Guerra Incivil, com ja us vaig explicar en un dels programes de la temporada passada en què vam tractar sobre els veritables inicis del rock en català. Avui ho ampliarem ja que he rebut un correu demanan que ho fagi. Per tant a Un Toc de Rock farem història de la música moderna a la nostra terra, tindrem grups i cantants que en els 60 i principis dels 70 van ser pioners cantant en català i tot i que el metratge del programa no ens permet escoltar-los a tots, avui tindrem a Els Dracs, Els 3 Tambors,  Els 7 d’Aquí, Ia i Batiste, Els 5 Xics, Lone Star, Lucky Guri i cantautors com Raimon, Serrat, Maria del Mar Bonet, Llach o Gloria, però començarem escoltant Els Picapedrers que ens versionaran als Beatles. Tot això us arribarà mitjançant les emissores per las que escoltes el programa i sota la mirada represiva dels "grisos", ara toca obrir la barraqueta. Soc Mario Prades i com sempre, us dic per possarnos en marxa alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Els Picapedrers – Un billet a comprat 1965

En els anys seixanta va començar a sorgir el pop-rock fet en català i diversos segell discogràfics van començar a treure productes en la nostra llengua, bàsicament va ser Edigsa el primer a especialitzar-se i si bé el seu producte estrella van ser els cantautors de la Nova Cançó, Els Setze Jutges, també sorgeixen una sèrie de conjunts que cantaven en català, entre ells Els Xerracs, Drums, Bonds, Quixot's Quartet, Picapedrers i molts altres, encara que els seus primers treballs van ser amb Francesc Heredero que posteriorment passaria a cantar en castellà, Grau Carol, Salvador Escamilla i tants altres. També Concèntric, a mitjans de la dècada, es va dedicar a potenciar la música i cançons en llengua vernacla i malgrat que el seu director musical era Francesc Burrull, les idees d'un dels propietaris, Josep Maria Espinàs, eren clares, tot havia de sonar a cantautor i per això les seves produccions sonaven pobres, musicalment parlant pel que fa a baixos i bateria, en la gran majoria. Aquest disc, un EP d'Els Picapedrers, amb el que començarem el programa d’avui, publicat per Edigsa l’any 1965 és un dels pocs que van gravar aquests quatre joves catalans. La cançó que escoltem ara es la seva versió del "Ticket to ride", una de les cançons més populars de The Beatles, encara que el tema va ser versionada i molt en llengua castellana, no recordo cap altra versió en català, cosa que no vol dir que no és fessin altres, la memòria ja no respon com abans i internet quan es busca informació d'aquest tipus de grups es mostra molt poc generós. Tornant a Els Picapedrers, en aquest mateix disc també versionen un altre peça dels de Liverpool, “Help”, titulant-la "Ajuda’m" que va donar títol a la seguna pel·lícula dels Beatles, junt a "Xarada" que era de la pel·lícula del mateix títol i "Adéu amor". Crec que aquest és l'únic disc que Els Picapedrers van gravar, però no estic segur d'aixó.

Els Dracs – Es la meva vida 1966

Els Dracs obrien un EP publicat per Concèntric l'any 1966 amb el tema “Nomes pensava en tu” que era la seva versió en català de l'èxit del grup britànic The Animals, però en el disc també es van incloure "Colors" que era una versió del hit de Donovan, "És la meva vida" que va ser un cover del tema "You were on my mind" de We Five i que es la que escoltarem ara a Un Toc de Rock i "Quan" que era del cantant italià-belga-frances Salvatore Adamo. Aquest Va ser el seu setè EP, tot i que encara traurien un altre, també en català, en el qual es trobava "Visca la Patum", finalment es van desfer. Ara bé, l’any 1981 el segell Edigsa publicaria un LP que recollia tots els seus èxits en català gravats amb Concèntric i que va titular-se “La Casa del Sol Naixent”. Els Dracs, també van gravar en castellà i molt, anomenant-se, això si, Los Dracs i els discos surtien al carrer mitjançant el segell Alma. Els Dracs van treure un EP on hi havia la seva versió de "La casa del sol naixent" i cal a dir que va ser el disc més venut del catàleg del segell Concentric. El sextet, liderat pel cantant Jordi Carreras, va treballar des de 1964 a 1971 i van gravar 4 EP 's en català i un grapat  en castellà. Els Dracs eren el cantant Jordi Carreras, al costat de Miguel Olivé, Vicente Carós, Faustino García, Manuel Cordero i Alfredo Pla. L’any 1966 van ser el primer conjunt de rock que va actuar al Palau de la Música Catalana, a Barcelona. Després de desfer-se els hi vaig perdre la pista, però he sabut que el bateria Vicenç Carós havia mort el 20 de gener de 2010, als 63 anys d'edat.

Els 3 Tambors – El noi dels cabells llargs

Els 3 Tambors van ser un bon grup pioner del rock en català, un dels millors del pop-folk de les nostres terres junt a Els Dracs i van treure unes quantes cançóns que avui en dia formen part de la nostra historia musical. De fet Els 3 Tambors només van gravar dos EP's i val a dir que Els 3 Tambors no eren tres, eren quatre, els germans Jordi i Albert Batista, junt amb Gabriel Jaraba i Josep Maria Farran. Els components de Els Tres Tambors en aquells moments inicials, quan van treure aquest primer disc, tenient poc mes de quinze o setze anys, Jordi que ere el mes gran, en tenia 17 quan van començar. Els 3 Tambors van ser una de les millors bandes catalanes dels anys seixanta i la llavor de grups com Màquina! o Ia i Batiste i els seus components van incorporar-se més tard al Grup de Folk i després grups de l’Ona Laietana. En aquest EP, el tema principal va ser "Cançó del noi dels cabells llargs" que escoltarem ara, al costat de "Romanço del fill de vídua" que era una versió de Bob Dylan que ells van fer seva. També hi trobavem en el disc "Matí", junt a "S'ha parat un rellotge" que sempre han estat dos temes relegats a l'oblit per l'èxit dels primers, tot i que valien la pena de ser escoltats.

Gloria – Per Sant Joan 1969

A la sombra de Els Setze Jutges i la Nova Cançó, surgen toda una serie de cantautores, però també les noies van ser protagonistes i ara us he portat a Glòria que amb la seva germana gran, Maria Pilar van ser dues de les veus solistes rellevants a meitat de la dècada. L'any 1969 Joan Manuel Serrat va gravar aquesta cançó i la va portar a l'èxit cantada en català, però al mateix temps la van gravar Juan y Junior en castellà i també va ser un hit. De fet la cançó havia estat escrita per Juan Pardo i Antonio Morales que a aquelles alçades ja no signaven conjuntament, ho feien amb els seus dos noms i Serrat va realitzar l'adaptació de la lletra al català. Aquesta interessant versió ens la porta Glòria que la defensar i amb ella va guanyar, conjuntamente amb Serrat, al Festival de la Cançó de la Mediterrànea que és celebrava a Barcelona. Es va incloure a un single editat per Edigsa l’any 1969 amb “Jo crec en tu” a l’altre costat. Tot i que Glòria va començar com a cantautora i dins de la Nova Cançó, mai va formar part d'Els Setze Jutges que quan Glòria va iniciar els seus passos per el mon de la música ja començaven a estar bastant cremadets. Va tindre una interesant carrera i es va retirar quan es va casar, però en els setanta va tornar i es va dedicar a cantar en castellà per arribar al mercat espanyol i llatí i entre els seus singles més reeixits es troba "Contra viento y marea". Glòria Preses Canals va néixer a Barcelona l’any 1952 i era germana de la també cantant Maria Pilar i jo les vaig descobrir en les matinals de música catalana que es feien al cinema Gayarre de Sants, a Barcelona, organitzats pel programa "Barcelona Internacional" de Ràdio Juventud la Voz de Cataluña que dirigien i presentaven inicialment Josep Maria Bachs i Àngel Casas, al costat d'un tercer del qual no recordem el nom. A Glòria la va acompanyar durant un temps el gran guitarrista Fernando Orteu. Un bon dia li van proposar representar Espanya al Festival d’Eurovisió, no recordo ara l'any, a mitjans dels setenta, però ella no va acceptar ja que llavors estava embarassada. Per cert, durant el any 1969, quan es va editar aquest disc, Gloria, la seva germana Maria Pilar, Serrat i Núria Feliu fan fer una gira conjunta per Catalunya i el País Valencià amb molt d’èxit.

Maria del Mar Bonet – L’àguila negra 1971

Una altre interesant cantautora, en aquest cas surgida a Palma de Mallorca, es María del Mar Bonet que es va donar a coneixer masivament amb aquesta cançó que va publicar el segell Barclay i curiosamenet i tot i ser cantautora, es tracta d’una versió i la va portar al èxit la cantant francesa Barbara, però la versió de Maria del Mar Bonet va arrivar a ser Disc d’Or, ja al 1971. Maria del Mar Bonet i Verdaguer va néixer a Palma de Mallorca el 27 d'abril de 1947 i era germana del també cantautor Joan Ramon Bonet, membre d'Els Setze Jutges i que va ser qui la va recomanar l'any 1967 perquè ella també formés part d'aquesta agrupació creadora de la Nova Cançó si bé es va englobar a una nova tendensia que es va dir la Novissima Cançó que era  el mateix, però fet per gent mes jove, entre els que es trovaben Rafael Subirachs, Maria Amèlia Pedrerol i Lluis Llach. La primera vegada que va actuar en públic va ser al pati del mallorquí Castell de Bellver, a Palma, dins el 1er. Festival de la Cançó Catalana de Palma, al costat de Raimon, Núria Feliu, el seu germà Joan Ramon Bonet i uns quants jutges més. Aquí al blog de Un Toc de Rock hi trobareu una foto d'aquest esdeveniment. Per cert, us explicaré una curiositat, en aquest recital Maria del Mar Bonet va tenir un atac de pànic i no volia sortir a l'escenari, finalment la van convèncer entre el seu germà i Núria Feliu i ella va convènca al públic assistent, degudament assegut en cadires plegables de fusta, com estava manat. Aixo de veure un concert dret es una cosa molt més moderna. L'acte crec que va estar organitzat per Joventuts Musicals de Palma.

Raimon – El Pais Basc 1968

Ens va arribar des del Pais Valencià i val a dir que Raimon sempre ha estat molt reivindicatiu en les seves lletres, dures i incisives. En aquesta cançó ens parla d'Euskadi, en aquelles èpoques País Vasco, és una cançó que també es va gravar en directe molts anys després de la original i amb la censura ja abolida. Degut a aquella censura Raimon havie tingut problemes a Euskadi. De fet al mes de juny de 1976, Raimon no va poder actuar a la localitat basca de Vergara per que li va ser negat el permís governatiu, també van ser prohibits els recitals que havia de celebrar a Vitòria el dia 12, a Ormeitegui el 15, a Hernani el 19 i a Deusto el 24. Aquest tema s'havia editat  inicialment en un single publicat l'any 1968 amb "D'un temps d'un país" a la cara B i un any abans en un EP amb tres temes diferents. Raimon, de veritable nom Ramon Pelegero Sanchís, va néixer a Xàtiva el 2 de desembre de 1940, en "el carrer Blanc", un lloc que nomena en alguna de les seves cançons. Però el que pocs recorden és que inicialment va formar part del grup Los Milos, amb Bruno Lomas, Salvador Blesa i Vicente Castelló, però a ell això del rock and roll no acabava d'omplir-lo, era més reivindicatiu i per això va començar en solitari. Mai va voler formar part d'Els Setze Jutges, tot i que va actuar habitualment amb ells, opinava que estaven al servei de la burgesia catalana. La foto (feta per Mario Prades) correspont a la seva actuació al 1er Festival de la Cançó Catalana de Tarragona que jo vaig produïr i es va celebrar al Camp de Mart, curiosament aquest festival de cançó en català en el que van actuar també Núria Feliu i Pere Tapies i va estar presentat per el showman Sebastià, va ser patrocinat per Caja de Madrid.

Lluís Llach – Pais Petit 1980

Es tracta d'una de les millors composicions de Lluís Llach i va ser versionada, amb un ritme molt més actualiçat, pel grup balear Ocults que van comptar ambla col·laboració del mateix Lluis Llach, una de les bandes de rock en català, en aquest cas en mallorquí, sorgides en els vuitanta. Llach ens parla d'un "País Petit" en el què “quan el sol se'n va a dormir, mai no està segur d'haver-lo vist veritablement, per això torna al dia següent, per estar segur que està allà, de que l’ha vist”. “Pais petit” es va incloure en el seu álbum “Verges 50”, publicat l’any 1980 i va estar escrita per ell, com la resta de cançons. Quan parlem de Lluís Llach, el Noi de Verges, automàticament surt a la llum el caràcter reivindicatiu de les seves cançons i quan es parla dels seus inicis sorgeix "L'Estaca", “La gallineta” i tantes altres, però Lluís Llach (Girona, 7 de maig de 1948), al igual que va succeir amb Raimon, la seva discogràfica el va obligar a participar en una de les edicions del Festival Internacional de la Cançó de la Mediterrània que és celebrava anualment a Barcelona i que no es va dir Festival Internacional de Barcelona ja que des de Madrid la dictadura ens ho va prohibir. O va fer amb la cançó “A cara o creu” i va cantar aquesta tema en català i com era habitual en els festivals de l'època, eren dos a defensar-la, per separat clar, per tant també la va cantar Dolors Lafitte, era l'any 1968 i va ser l'últim festival que es va celebrar, no perquè hagués participat Lluís Llach, no sigueu dolents la culpa va ser de Massiel i el “La, La,La”, ja us ho explicaré un altre dia..

Joan Manuel Serrat – La primera 1973

El més important dels cantautors surgits en els anys seixanta va estar Serrat que va saber passar-se al castellà sense deixar de gravar en català i ser aceptat. La seva carrera va saber consolidar-se en els setenta. En aquest maravellos tema Joan Manuel Serrat ens parla d'una “primera vegada”, de com l'hi hages agradat molt més trobarse amb una noia tímida i verge, a la que conquerir amb tendresa i molt d'amor, perè te que conformar-se amb una dona de la vida i pagar aquell amor en lloguer, però reconeix que l'hi està molt agraït ja que ella mai li va mentir en rés i sempre va ser del tot sincera amb ell. La cançó es trobava a un dels millors àlbumes de Joan Manuel Serrat, el Noi del Poble Sec, publicat l'anys 1973, titulat “Per el meu amic”, editat per el segell Edigsa l'any 1973 i que va comptar amb arrengaments musicals i va estar dirigit per el mestre Antoni Ros Marbà. A mi d'aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, m'agrade aquella frase casi del final que diu “Benevolent li agraden verges al adolescent, però com voste, es menga el que troba per el carrer”. Una gran veritat. Serrat, de nom complert Joan Manuel Serrat Teresa, va nèixer a Barcelona el 27 de decembre de 1943, a la Clínica de l’Aliança, tot i que sempre es diu que va neixer al Poble Sec, on es va criar. Va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona. Com podeu comprobar, sempre vinculat a la provincia de Tarragona. La totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990 i el 2007. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel.

Els 7 d’Aquí – 400 infants negres 1967

Aquesta cançó es trobava en el primer EP, publicat per Concentric l’any 1967 del grup Els 7 d’Aquí. El seu cantant es deia Jordi Camps i en aquest disc trobem una bona versió de "Nit de Llampecs", encara que jo hem quedo amb la de Los Relámpagos, tot i ser instrumental. Els 7 d'Aquí eran un bon grup integrat, es clar, per 7 components, per aixó el nom, nois i noies, es trobaven a cavall entre el folk, el gospel i el pop, encara que no van arribar a convertir-se mai en estrelles malgrat els seus bons jocs de veus. En el EP també troben la cançó “Nomes tu”, composada per Carlos Sist que crec era component del grup. Els 7 d’Aquí van guanyar el tercer premi en el concurs La Festa de la Cançó Catalana de Ràdio Barcelona. Aquest EP que porto avui es va gravar en els estudis Sonotone. La cançó era del cantautor i poeta frances Jean Ferrat (a la foto a sota).

Els 5 Xics – Quant un home vol una dona 1968

També a Valencia es feie bona música pop rock i ara per demostrar-ho us porto a Els 5 Chics que van ser una bona banda valenciana creada al barri del Cabañal i que va estar en actiu de 1965 fins l’any 1983. Tot i que moltes fons els engloben dins del rock en català, ells sempre van gravar en castellà, però un dia Els 5 Xics es van despenjar amb una gran versió del "Quan un home vol a una dona" cantada en valencià i que va ser el gran èxit en la carrera del cantant de color nord americà Percy Sledge. A la cara B es recullie “Un poco de cariño”. Els 5 Chics van gravar moltes cançons, aquesta que os portem ara va ser publicada per Regal l’any 1968. Entre els components de Els 5 Xics, encara que no se si va intervenir en aquest enregistrament, destaca el cantautor i guitarra Remigi Palmero, al costat del bateria Ramón Asensio, el cantant  José Luis Ballester, José Llusar que també va actuar com a productor, Antonio Riza a la guitarra i Vicente Gay al baix i saxos, a més del organista Bernardo Adam Ferrero. Els 5 Xics van ser declarats "El Mejor Grupo Valenciano de su Época", és clar que aixó també ho van dir de Los Huracanes. Els 5 Xics van gravar amb diferents segells: Session, Regal, Unic, Ekipo, Dipolo i Val-disc. De fet cinc ho van ser sols al principi, van arribar a contabilitçarse fins a 7 músics. En total van gravar 14 discos petits, entre EP’s i singles i ja a l'any 1983 el seu primer LP. El segell Rama Lama Music va treure l’any 1997 un doble CD amb totes les gravacions de Els 5 Xics, és molt interessant i us el recomano des de Un Toc de Rock. Per cert us haureu adonat que he escrit el nom del grup de dues formes diferents i és que ells van signar en els seus discos de les dues maneres, en uns com Els 5 Xics i en altres com Els 5 Chics.

Ia i Batiste – Chichonera’s Cat 1975

A mitjans dels anys 60 surgeix el Grup de Folk, on hi havia gent que es trobava entre dues aigües, entre elles Maria del Mar Bonet que pertanyia a les dues agrupacions, als Jutges i el Grup de Folk. En aquest trobavem a gent com Jaume Arnella, Xesco Boix que sembla ser que es va suicidar, Eduard Estivill, Joan Boix i Amadeu Bernadet que integraven Falsterbo 3, Pau Riba, Jordi Pujol i Cortès, Albert i Jordi Batiste, Jaume Sisa, El Cachas, Oriol Tramvia, Consol i Ramon Casajoana, Gabriel Jaraba, Josep Maria Camarasa, Jaume Vallcorba o Josep Molí, entre altres. Avui podriem dir que el Grup de Folk, amb l’ajuda de molts altres, va ser el veritable embrió del que fa surgir la Ona Leietana i l’actual rock en catalán. A finals dels 60 i principis de la següent dècada, els músics catalans més progressius i "moderns" van començar a barrejar-se creant grups d'efímera vida fins que tot va eclosionar i va sorgir la "Ona Laietana". Ia Clua provenia del grup Dos + Un, mentre que Jordi Batiste havia estat component dels 3 Tambors i Màquina!. El seu segon disc, orientat ja cap el rock progressiu amb tocs folk i cantat íntegrament en català va ser el LP "Chichonera's Cat" del qual us he extret aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que donava títol. Va ser publicat pel segell Oliba, propietat de Joan Manuel Serrat que d'alguna manera va ser el seu mentor ja que Dos + Un eren habitualment el seu grup teloner i es va distribuir mitjançant Edigsa. En la gravació tenen a Josep Más Kitflus als teclats i Max Sunyer a la guitarra que per aquella época militaven a Iceberg, un altre banda mítica, el bateria Francis Rabassa que tocava amb Barcelona Traction i abans crec que amb Los Gatos Negros i els Kroner’s de Tony Ronald, el baixista  Jordi Clua, germà de Ia i ex component de Dos + Un i que tocava en aquella època amb Fusioon, però crec que encara em deixo algun. Van gravar 2 LP's si bé en els 90 van tornar a ajuntar-se i van gravar un doble en directe i un altre CD, "Esfera Malheur" ja l'any 1995. Precisament la foto que os he posat al blog és del dia que van venir a casa meva, a Cambrils, per portar-me aquest CD. Jordi Batiste ha gravat en solitari i amb diferent projectes, entre ells Els Miralls de Dylan. Ia Clua va morir el dimarts 13 de setembre de 2011, d'un càncer i amb ell s'en va una part molt important del rock fet en català, però sempre tindrem les seves cançons per poguer recordar-lo.

Ia i Batiste actuan al Canet Rock 75

Lone Star – L’amor s’en va 1977

El grup català Lone Star, als que es coneix com “La Leyenda”, també han gravat en català, si bé sols ho van fer en una ocasió, publicat un single i maxi-single ja en els anys setanta amb dues cançons. Aquesta es una d'elles, inclosa en aquest disc, si be en el seixanta van publicar una versió de “El cant dels Ocells” de Pau Casal en clau de jazz, però no tenia massa clar si era cantada o solsament instrumental, finalment i despres d'escoltarla, he confirmat que era instrumental. Lone Star, la banda liderada per el cantant i pianista Pere Gener, son l’únic conjunt de rock espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el JFK, el Nadal de 1970. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra del pais de les barres i estrelles, esperava un grup de folklore espanyol que els hi cantes copla o rumba i es van trobar amb una lliçó de R & B i en anglès, idioma que Pere Gener (a la foto actual) domina ja que va estar vivint i estudiant piano a Anglaterra gracies a una beca, abans de crear Lone Star. Aquesta bona cançó inclosa en aquest single amb “Punta d’Alba” a l’altre cara, es va editar a través del segell Phonic al 1977, val la pena escoltar-la i per aixó sona sona ara a Un Toc de Rock. El batería en aquesta gravació va ser Josep Maria Vilaseca “Tapi” que va néixer el 17 de setembre de 1952 i va morir d’una cirrosis el 28 de maig de 1996, el guitarra Àlex Sánchez, la direcció musical va ser de Jordi Doncos que crec també va ser el baixista. Per cert, quan van començar a gravar a l’any 1963, la discogràfica en els seus discos, els primers EP’s, els van fer constar com Conjunto Lone Star. El guitarra als anys 60 va ser el tarragoní Joan Miró que en els 70s’en va anar amb el grup de Francesc Heredero, o pot ser seria amb Eliseo del Toro, ara no ho tinc clar..

Lucky Guri & Peter Roar – And I love her

Per acabar el programa d’avui escoltarem una cançó d’un álbum que és un disc genial i peça de col·leccionisme, un LP sense desperdici publicat per el segell Discòbolo ja en els anys setanta que recull versions en clau de jazz de temes de The Beatles i titulet-se “He desenterrat els Beatles”. És clar que es tracta d'un disc de luxe en el qual, al gran pianista català Lucky Guri i el saxofonista Peter Roar, es troben acompanyats per Carles Benavent al baix, Salvador Font a la bateria i Max Sunyer a la guitarra. Max em va dir un dia que mai se m’acudís comentar-li a Lucky Guri que tenia aquest disc perquè Lucky em demanaria que l'hi regalés ja que ell no el tenia i sabent com soc, jo em quedaria sense ell. A aquesta cançó, la seva versió en clau de jazz de “Mi gran amor le di”, com es va traduïr el títul en castellà aquí al pais, ells li han imprès un bon ritmillo jazzístic. Resulta curios que en nou temporades de Un Toc de Rock he punxat molt poques peces d’aquest disc, tot i la seva qualitat. L'àlbum ha sigut reeditat en versió CD digitalitzat, fa un parell d'anys per el segell Picap, crec que ha estat, però invertint l'órdre del nom de tots dos músics i a la portada, la foto es la mateixa, també han afagit els de la resta de músics que hi tocan. Lucky Guri va formar part del mític grup Barcelona Traction, un dels mes reconeguts de la denominada Ona Laietana. Despres de haver-se recuperat d'una llarga enfermetat, Lucky Guri, aquest gran pianista i organista nascut a Calella, sembla que torna a estar en actiu. Per cert que desde feia anys acompanyaba a Núria Feliu en els seus concerts i també crec que a Laura Simó. La veritat es que tenin un disc com aquest m'adono que li trec poc suc i em proposo posar més cançons del “Waw... We are digging The Beatles!”, però aixó serà en propers programes per qué ara tanquem la barraqueta. Paraula.

Lucky Guri actuan amb Barcelona Traction, al Canet 75

La dita d’avui es de Benjamin Franklin (1706-1790), estadista i científic nord americà que va dir una frase molt adient per polítics al us

“Qui compra allò superflu, aviat haurà de
vendre el que és necessari”

Tancaré Un Toc de Rock per ara,  però abans de baixar la barraqueta, us deixaré amb bona companyia, la de la totes aquelles emissores des de les que surto al aire per poguer arrivar fins a tu que l’escoltes. Jo soc Mario Prades, fins el proper programa. Porteu-se bé

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)