Un Toc de Rock 09-16

El rock simfònic sorgeix a finals dels 60 a Anglaterra, però també a Espanya va funcionar, encara que molt menys ja que es trobava allunyat del circuit comercial de les emissores de ràdio fórmula que dominaven i decidien la música que havíem d'escoltar al pais, més o menys com segueix passant ara. Avui començarem el nostre recorregut musical pel passat, pels records, escoltant grups com Módulos i Barrabás, però també sonaran Falcons, Sau, Menaix a Truà, Asfalto, Leño, Burning, Coz, Decibelios, Brighton 64 i alguns altres, tot des de les emissores per las que escoltes Un Toc de Rock. Ara toca obrir la barraqueta i ho farem escoltant a Los Brincos des de un disc que va tindre la portada censurada i ells ens recomanaran que “Visquem la realitat”. Soc Mario Prades i com sempre al començar us dic alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Brincos – Vive la realidad 1970

Un dels primers grups "veterans" que es van reciclar i van enfocar la seva música cap al rock progressiu i simfònic van ser Los Brincos, una de les millors bandes del pop espanyol en els seixanta que després de la marxa de Juan Pardo i Júnior i ja sota el lideratge de Fernando Arbex publicaria l'any 1970 un gran àlbum "Mundo, demonio y carne", mostrant un canvi musical cap al rock progressiu i del qual us he extret aquest tema amb el qual obrim Un Toc de Rock i que curiosament va ser el seu últim treball discogràfic. Aquesta cançó va ser cara A d’un dels últims singles de Los Brincos abans de desfer-se. Val a dir que també Los Brincos, amb tot el seu esperit patri, aspecte de nois bons i les seves capes madrilenyas, van patir en carn pròpia o millor dit, en un dels seus discos, els rigors d'aquella censura desmesurada dels anys de la dictadura i en la majoria de les vegades exageradament ridícula. Precisament va ser amb aquest álbum, l'últim disc gran de Los Brincos, abans de reconvertir-se en Barrabàs, "Mundo, demonio y carne" i per ell van passar les agudes tisores del censor. La víctima va ser la portada, en la què els cinc Brincos hi apareixian nus, però al blog us poso les dues portades (l’autoritzada i la censurada) i veureu que la foto només els mostra de panxeta cap amunt, però així i tot el disc va ser obligat en la seva edició espanyola a sortir amb una altra caràtula. Ells van col·locar la imatge d'un  cervell putrefacte, en clara al·legoria a aquells censors de obnubilat cervell. En aquest disc, com us dèiem l'últim que van treure, Los Brincos són cinc: Fernando Arbex (a la foto) ja líder indiscutible i compositor a part de batería i cantant, al costat de Manolo González (baix i veus), els germans Ricky i Miguel Morales (guitarres i veus) i el teclista Óscar Lazprilla, ex-membre de Los Ampex i Time Machine. Fernando va insistir en treure una versió per al mercat estranger en anglès i titulant-se "World, Devil & Body" amb la portada original i que la realitat, no va funcionar a nivell comercial, possiblement perquè va ser un disc molt més enfocat cap el rock progressiu, amb tocs de pop, això si. Però va ser el pas decisiu perquè després d’un projecte anomenat Alacrán sorgís Barrabàs. Per cert, quan van començár un dels components de Los Brincos tenia que ser José Barranco, però va decilnar l’oferta per crear Los Flecos. Inicialment Los Brincos van ser Fernando Arbex, Manolo González, Juan Pardo i Antonio Morales “Junior”. Juan y Junior van marxar-se, o pot ser els van fotre fora que jo sempre he tingut les meves duptes i es van llaçar com a duet, debutan el 29 de març de 1967 a una discoteca de Madrid. Antonio Morales va morir el passat 15 d’abril del 2014 i Fernando Arbex havia deixat aquest món el 5 de juliol de 2003.

Barrabás – On the road again 1981

Continuadors del canvi musical que es va iniciar amb Los Brincos i havia seguit amb Alacrán, sorgeix de la mà de Fernando Arbex un dels millors grups de l'estat espanyol de totes les èpoques i possiblement el més internacional dels nostres conjunts, Barrabás, dels quals en aquesta novena temporada del programa ja hem escoltat un parell de temes. Amb una línea que barregava connotacions llatines i bones percusions amb toc funkys i progresius, pero de molta més qualitat i base musical. Ara escoltarem a Barrabás, un dels grans grups, però que van ser poc valorades aquí al país, malgrat aquesta gran qualitat i la seva longeva vida professional. Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut en el mercat nord americà i l’any 1975 van ser designats per la revista Play Boy com el millor grup mundial de música funky. Va ser una idea de Fernando Arbex (Madrid, 18 de mayo de 1941 - 5 de julio de 2003), havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Fernando Arbex que sempre va ser el productor de Barrabás, només va tocar la bateria en la gravació del primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb ells, sent el bateria titular des dels seus començaments José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. Aquesta peça que us porto ara es recullia en el seu seté disc “Piel de Barrabás” que va ser publicat l’any 1981 i posava en marxa la segona etapa de Barrabás, després de quatre anys sense publicar cap disc. Fernando Arbex va signar un contracte amb Columbia amb vista sobretot al mercat hispanoamericà, pero van atacà al nord-americà. Per refer el grup va recórrer a tres nous músics i la formació en aquest àlbum són Armando Pelayo (teclats), Koky (guitarra), Susy Gordaliza (baix) i dos components de la primera època el cantant José Luis Tejada que havia estat component dels barcelonins Los No i José María Moll. Barrabás van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i tocs llatins, en la línia de grups com Osibisa, Santana, Titanic i Mandrill. Un dels majors èxits de Barrabás, inclòs en el seu primer àlbum, va ser "Woman", que va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà i és que Barrabás eren molt bons, però mai van arribar a ser valorats a casa seva com es mereixien. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que fins i tot va ser versionada per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra. Per cert, Barrabás son el grup espanyol que més discos ha venut al mercat nord-americà on sempre van ser molt valorats. Durant un temps el cantant de Barrabás va ser Iñaki Egaña que havia tocat amb Los Buenos i actualment a Los Mitos.

Los Módulos – Luz errante 1970

Surgits al nort de la península, Los Módulos són el primer grup de rock progressiu espanyol de la història i van ser els primers que van utilitzar un Melotromo i un Moog al país. No obstant això la discogràfica els va forçar a fer temes molt propers al pop de manera que a molts amants del rock progressiu no els agraden i els fervents seguidors del pop els troben recarregats. La veritat és que Los Módulos van ser una de les millors bandes espanyoles de la història. Estaven liderats per Pepe Robles que havia estat tocant amb Los Ángeles substituint a un dels seus components Paco Quero (baix) que estava fent la mili i Pepe Robles va composar dues cançons per Los Ángeles. Rafael Trabuchelli de Hispavox, proposa llavors a Pepe Robles (a la foto) un llançament important com a solista, però ell va preferir crear un grup i a partir de febrer del 1969 i al costat de Tomás Bohórquez (orgue Hammond, piano i melotrom), Emilio Bueno (baix), Juan Antonio García Reyzábal (bateria i violí elèctric) i el propi Pepe Robles (guitarra i veu) comencen assajos maratonians de 8 hores diàries finalciats per la casa de discos, havien nascut Los Módulos. "Luz errante” que escoltem ara, es trobava en el seu primer LP que es va titular "Realidad", publicat per Hispavox l’any 1970 i mai es va editar en single. Los Módulos van ser una gran banda, però es van desfer a la fi dels 70 i l'últim baixista va ser José Luis Campuzano "Sherpa" que després tocaria amb Barón Rojo. Per el grup també va passar el batería Juan Cánovas que es va incorporarse a Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán CRAG, el primer supergrup del pop espanyol. La que està considerada com la  millor cançó de Los Módulos es “Todo tiene su fin”, però jo penso que en tenen d’iguals o millors, com aquesta que us he portat ara, sense oblidar que ells van grabar moltes versions dels Beatles, donan-lis aquest caire progresiu que tan va caracteritzà a Los Módulos. En total van gravar 8 singles, sis LP’s i quatre o cinc recopilatoris, sempre van treballar per Hispavox, si bé el segell Ramalama ha tret un doble CD recopilatori seu fa uns anys.

Asfalto – Días de escuela

Però el rock al país va anar evolucionant també per altres camins i a Madrid sorgeixen grups molt urbans com Asfalto que aconsegueixen que de nou es venguin discos cantats en castellà ja que l'anglès estava dominant. Asfalto van ser al costat dels Burning, les millors bandes del rock espanyol dels 70 i els 80. Eran madrilenys, inicialment es van fer dir Los Tickets i cantaven en anglès. Enfrontaments amb la seva casa de discos els van obligar a canviar i van passar a anomenar-se Asfalto signant contratte amb Chapa Discos. La millor formació d'Asfalto va ser la integrada per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide, però pel grup van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va morir, Jorge García Banegas, Miguel Oñate, Richie i tants d'altres. L'any 1978 Asfalto debuten amb el nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més d'aquest tema, en l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com "Rocinante" i "Capitán Trueno". L'any 1987 van publicar "1972-1987... 15 años de música" que recollia els seus temes més populars gravats de nou amb els moderns avenços de la tècnica i la que us he dit va ser la seva millor formació, reunits de nou per aquest enregistrament que inclou un tema inèdit de la seva primera època, "El teatro de la vida". D’aquest disc us he tret la versió del "Días de escuela" que sona ara a Un Toc de Rock. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón dels antics membres, va gravar el primer en directe de la seva història, el doble “Al fin vivos”. Per cert, jo era el delegat de ventes i promoció a Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto quan aquest disc del que us he tret la cançó que sona ara, va veure la llum. La cançó dels Asfalto ens parla de la vida a una escola municipal dels anys seixanta i la veritat es que posiblement sigui la que millor reflecteix aquells moments a les escoles del pais. Us explicaré una curiositat. Quan treballaven en la composició d'aquesta cançó, la seva idea era parlar sobra la història d'un transvestit, però no s'en sortien amb la lletra i van realitzar un recés per fumar un cigar i h prendre un cafè, per tal de centrar-se. Van començar a recordar els seus dies a l'escola, els seus professors i la duresa de l'època i sense adonar-s’en va sorgir la lletra de "Dies d'escola".

Burning – Dieron las diez 1985

Ja que hem parlat d’ells, escoltarem ara un altre vegada a Burning. A l'àlbum "Hazme gritar" trobàvem aquesta bona cançó del grup madrileny Burning, als que en els setanta dèiem "Burning", tal com sona. El disc es va publicar l'any 1985, tot i que aquest tema posteriorment s'ha inclos en molts recopilatoris del grup i en els seus directes, fins i tot en el disc "Burning, Una noche sin tí - Homenaje a Pepe Risi", doble CD editat l'any 1998, on la versionava Javier Andreu de La Frontera. Sempre he dit i tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes dues han perdut músics en el camí, totes dues van començár gravant en angles i en les dues formacions només queda un dels seus membres originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning Johnny Cifuentes, però la seva música segueix estant viva. Un de les seves cançons de referència es "Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" que va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando Colomo. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de "Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor” i “Escríbelo con sangre", junt a “No es extraño que tú estés loca por mí”. Els Burning originals van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de diferència, van morir Toño Martín (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre.

Coz – Más sexy 1979

Com us deia, el rock prenia així mateix altres vies i mentre sorgia la movida madrilenya, també va anar prenent forma un moviment molt més dur, el heavy rock. Ara parlem una mica de la història musical del Madrid dels 70. Coz es va formar l'any 1974 i l'integraven Jesús Albeniz que venia de La Banda Salsa (cantant), Kanguro que posteriorment seria guitarra de Vade Retro, Miguel Jiménez que passaria a ser bateria de Rosendo i Juan Márquez (baix i veu). Aquests dos últims van crear Kafru, amb Juan Toro que havia estat membre de Fe i Franklin. Coz semblava no tenir continuïtat, però després de la dissolució de Kafru, on també militaven els germans Armando i Carlos de Castro (a la foto) es va reorganitzar Coz. Alguns músics van passar a Mad, però els germans De Castro tornen a posar en marxa Coz al costat de Juan Toro (baix) i Julio Cèsar (bateria), als quals posteriorment van substituir per l’amic Tony Urbano que després formaria part de Leño i Ausentes (baix) i que va morir el passat 27 d’agost i Antonio Goma que seria substituït poc després per Paco García que venia dels Eva Rock (bateria). Armando, Carlos, Tony i Paco García van ser els que van intervenir en la pel·lícula “Nos va la marcha” que no és res més que el concert "Rocktiembre 78", això si, considerada com la primera pel·lícula espanyola de rock, va ser realitzada per Jose Mª Berastegui, Manolo Gómez i Raimundo García i ofereix les actuacions de Coz, Cucharada, Leño, Mad, Topo i Teddy Bautista. Tornen a produir-se canvis i la banda la integren l’any 1979 els germans De Castro, Cutu de la Puente i Juan Márquez i graven aquest single que escoltem ara. Com us vaig explicar la passada temporada, van haver-hi problemes amb la discogràfica que pretenia comercialitzar la seva música i Armando i Carlos de Castro no accepten les exigències que apropaban la seva música més al pop que al rock dur i van deixar Coz per crear Barón Rojo, al costat de José Luis Campuzano (baix i veu) i l'uruguaià Hermes Calabria (bateria). Els substituirien Tony de Juan i Eduardo Pinilla i l'any 1980 va arribar “Las chicas son guerreras” que va ser produït per Mariscal Romero i es la seva cançó més popular i comercial, però tot això ja és una altra història. Ha estat o no un bon recorregut pel panorama musical rocker del Madrid dels anys setanta? Doncs encara seguirem una mica més.

Leño – Maneras de vivir 1981

El dia 12 de febrer de l’any 1978, el grup Leño, integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà substituït pel tarragoní Tony Urbano, un bon amic que va morir el 27 d’agost d’aquest 2014. Per cert, Ramiro també era de Tarragona i tots dos havien tocat en el grup Coz, dels que sortiria Barón Rojo i que hem escoltat abans. Aquesta és una de les seves millors cançons i us la he extret de l'àlbum "En directe" que es va gravar el dies 25, 26 i 27 de març de 1981 a la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. En el concert i la grabación col·laboran Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda, en aquells moments, Luz Casal fen cors. De fet es va fer una memorable gira anomenada “Rock de una noche de verano” amb Miguel Ríos, Leño i Luz Casal. Quan Leño es va desfer l'octubre de 1983, Rosendo va seguir en solitari, Ramiro es va integrar a Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony (a la foto amb Mario Prades), amb el seu germà Àngel que crec que ara està per América, van crear el grup Ausentes i també es va dedicar a la producción, destaca la seva tasca com a productor amb el grup Números Rojos i altres. Rosendo va estar en diverses ocasions a casa meva, a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. La primera vegada que va venir, assegut al sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22, i em va dir textualment "Desde mi casa veo todo un mar… de antenas, pero este es un Mar de Verdad". L’any passat, crec que va ser, es va publicat una caixa amb totes les gravacions de Leño, un llibre i també van rebre un Disc d’Or.

Mario Prades amb Rosendo a un concert fet al Zeleste del Poble Nou, a Barcelona

Decibelios – Vacaciones en el Prat  1986

A l'ombra del rock basc i el que es realitzava a Galícia, sorgeix al país un moviment ska que a Catalunya va agafar senyal d'identitat pròpia, mantenint encara avui en dia. Amb una estètica molt skinhead, he de destacar la tasca dels barcelonins Decibelios i avui a Un Toc de Rock ens en anem de vacances, pero de vacances al Prat de Llobregat amb els avions pel cel i el seu Delta contaminat. Ens hi portaran els Decibelios que van ser una banda punk i skinhead creada a Barcelona l’any 1980 i dissolta deu anys després. Van gravar cinc àlbums i diversos senzills. Però el disc que millor els va funcionar comercialment va ser "Vacaciones en al Prat", editat l’any 1986 i del que us he extret aquest tema que donava títol. En la primera edició d'aquest disc apareixia la cançó "Estos macarrones aun no están hechos" que va ser qualificada de còpia sense autorització de la famosa peça d'Antonio Machín "Angelitos negros", de manera que van haver de destruir al voltant de 5.000 discos i pagar una multa de 250.000 pessetes. Posteriorment, en la segona edició del disc no s'incloïa la cançó. També Decibelios van tenir problemes en diversos concerts i es van produir aldarulls i caigudes de torres de so o potser eran de llum, no ho recordo molt bé i també en un dels concerts el tècnic va deixar anar l'anomenat "So rosa" el que va ocasionar un tumult i aldarulls, això va provocar que l'Ajuntament de Barcelona els hi prohibís actuar a la ciutat, però Decibelios, sense tallar-se ni un pel, es van muntar un escenari mòbil a la caixa d'un camió, el van instal·lar a l'avinguda de les Corts Catalanes, a la Gran Via, a pocs metres de la comissaria de policia de la plaça Espanya i dels locals on es tramitaven els passaports o DNI que ara no ho tinc clar, però Decibelios es van muntar un improvisat concert perquè els seus milers de seguidors puguesin veure'ls a la Ciutat Comtal. Això si, em comentaven Fray i Manuel que el motor del camió va estar sempre en marxa per si hi havia que fotre el camp i sortir per cames. Els components originals de Decibelios eren Fray (veu), Miguel (bateria), Xavi (guitarra), Macià (guitarra) i Manolo (baix), però quan va marxar Macià van seguir només els quatre restants i van funcionar. És clar que es reforçaven amb altres músics, entre ells Rock Rio (trombó), Javi (trompeta) i Boris (saxo) que tocava amb el grup Ultratruita, entre d'altres i això va contribuir a donar-li un so més ska als temes de Decibelios. La foto, feta per Mario Prades, correspont a un concert de Decibelios al Camp de Mart de Tarragona.

Brighton 64 – La casa de la Bomba 1986

És clar que a Catalunya anaven florint altres moviments musicals i un dels que va arrelar va ser el mod que mantenint estètiques sesenteras creades per The Who o Small Faces i hereus dels Salvajes o Los No, va anar prenent carta d'identitat gràcies a grups com Kamembert i sobre tot Brighton 64. Avui en dia la cançó més recordada en la carrera de Brighton 64 és indiscutiblmente "La casa de la bomba". La passada temporada vem escoltar un tema del disc "Esta vez va en serio" que ha representat la tornada de Brighton 64 i us vaig parlar de "La casa de la bomba", avui he decidit que estaria bé escoltar-la. Es va publicar en versió maxi-single l'any 1986 i va ser el seu primer treball amb el segell EMI. Anteriorment s'havien donat a conèixer amb "Barcelona blues" que es va editar a través d'un segell independent i posteriorment gravarien un mini-LP abans de fitxar amb EMI que va apostar fort per ells i de fet aquest maxi-single ha estat el disc més venut en la carrera dels barcelonins Brighton 64, tot i que les xifres de vendes dels seus següents treballs no van satisfer a la discogràfica. El grup estave liderat pels germans Albert i Ricky Gil, als quals sempre he apreciat molt des que ens vam conèixer i jo vaig produir el primer concert que es va realitzar al Moll de Costa de Tarragona. En aquell concert el cartell eren a més de Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos, encara que he de reconèixer que va ser un veritable fracàs ja que es tractava de finals del mes d'octubre, amb un fred que pelava i en un recinte inèdit a aquests efectes, el públic es va imaginar que era a l'aire lliure i això, sumat al fet que la policia va organitzar controls i escorcolls en els dos accessos al port de Tarragona, va fer que la gent es tirés enrere. Va ser un veritable desastre econòmic ja que el empresari, un desaprensiu de Vilaplana, no va pagar ni als grups ni als que van treballar en l'esdeveniment, és clar, jo tampoc vaig cobrar. Els únics que van percebre els seus honoraris va ser l'empresa de seguretat i és que el "bon home" va voler tenir en tot moment les esquenes cobertes. Tornant a Brighton 64, després de desfersee es van reconvertir en Brigatones per passar posteriorment a ser Matamala. Al costat de Reyes Torio els germans Gil eren propietaris del segell Al·leluis Records. Actualment a Brighton 64 i amb Albert i Ricky Gil trobem a Tino Peralbo a la bateria i el teclista Jordi Fontic (la nova formació a la foto). Brighton 64 van prendre el seu nom de les famoses batalles entre mods i rockers que van tenir lloc a les platges de Brighton l'any 1964. 

Sau – Encara que siguin de bar 1990

Un moviment autòcton sorgeix a Catalunya durant els setanta, hereu dels cantautors de la Nova Cançó i el Grup de Folk, la Ona Laietana que dóna origen al rock en català i a principis dels vuitanta trobem a Coses, TR, Detectors, Duble Buble, N’Gai N’Gai, Bocanegra, Grec i molts altres, és a finals de la dècada quan es consolida gràcies a gent com Sopa de Cabra, Sangtraït, Els Pets, Lax'n'Busto, Bars i tants altres, però sobretot gràcies a Sau i al concert del 14 de juny de 1991 al Palau Sant Jordi que ells van revalidar amb el de la plaça de toros la Monumental de Barcelona, al juliol del 1992, gravat per l'àlbum "Concert de mitjanit". Val a dir que les lletres de Sau en moltes ocasions són compromeses i reivindicatives i és el cas d'aquesta cançó que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock “Encara que siguin de bar”, un tema que critica la forma de fer política que cada vegada està més de moda i que es va publicar l'any 1990, dins del tercer àlbum del duet integrat per Carles Sabater i Pep Sala, dos bons amics meus, "Quina nit!" que va ser considerat el millor disc de Sau fins a aquell moment. La cançó juga en títol i tonada amb el significat de barra de bar, però s'està referint en tot moment a les quatre barres de la senyera catalana. L'àlbum "Quina nit" contenia altres grans cançons en la carrera de Sau com “Boig per tu” i “Envia'm un angel”. La banda que els va acompanyar em la gravació la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez, Quim "Benítez" Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. Si bé el primer Disc d'Or ho van aconseguir els Sau amb el doble "El més gran dels pecadors", de 1991. Eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixer el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Com us deia, tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock.

La Granja – Los chicos quieren diversión  1988

També les Illes Balears havien estat una font inesgotable de grups i artistes aportats al rock espanyol i en els vuitanta trobem a La Granja que escoltarem ara. Ens van arribar des de Palma de Mallorca, es van crear l'any 1986 i van ser una de les bones bandes de rock de la seva època i encara que no van aconseguir un èxit clamorós si han deixat rere seu bones cançons com aquesta que escoltem avui. Van gravar en total 7 àlbums i un EP. És clar que em sembla que La Granja estan de nou en actiu i que preparen un disc que pot representar el seu retorn a les llistes d'èxits. La Granja eren inicialment Guillermo Porcel (veu), Carlos Garau (baix), Miguel Gibert (bateria i lletrista) i Kiko Riera (guitarra). L'any 1986 La Granja es van presentar al concurs Pop-Rock de Palma i el van guanyar, cosa que els va permetre gravar el seu primer disc "La Granja" que es va publicar l’any 1987. El 1989 s'incorpora al grup Pablo Ochando a la guitarra i teclats. A finals dels noranta es va desfer i Guillermo Porcel, líder del grup va marxar-se cap a les Canàries... d'illa en illa i tir perquè em toca, tot i que tres anys més tard retorna a Mallorca i La Granja torna a posar-se en marxa. Aquest tema es va publicar en single l’any 1988 amb "Anita Reyes" a l'altra cara i es va extreure del seu àlbum “Soñando en tres colores" que va publicar el segell Tres Cipreses mitjançant DRO.

Menaix a Truà – A l’alba 2008

El rock en català ha seguit endavant, ha anat evolucionant i avui tenim tota una nova fornada de nous grups i d'altres que han sabut mantenir al llarg de les dècades. Us porto ara aquest tema que va ser un dels singles que es van extreure del tercer àlbum de Menaix a Truà, publicat l'any 2008 pel segell Música Global sota el títol genèric “Com el Vent”. Es tracte d’una versió del clàsic de Luis Eduardo Aute, una cançó molt reivindicativa que primer va gravar Rosa León. També es va incloure en un CD recopilatori del segell recollint els singles dels seus grups, publicats al 2008 i que crec que no va sortir a la venda, només es va repartir a nivell promoció entre els mitjans de comunicació. L'any 2000 i amb la fi del nou segle, tres bons músics catalans s'uneixen en un projecte conjunt que van anomenar  Manaix a Truà. Són Toni Xuclà, Juanjo Muñoz de Gossos i Chris Juanico de Ja t'ho diré. Van debutar discogràficament amb un CD gravat en directe al teatre de Bescanó el 19 de desembre de 1999 i que és va titular "Menaix a truà" i que sortiria a la venda l'any 2000. La cursa amb el grup la compaginan amb els seus projectes personals o amb els seus respectius grups, mentre que Toni Xuclà té una molt bona carrera en solitari i al programa ja hem escoltat temes seus. En total i com Menaix a Truà han publicat cinc CD's. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig de la mar" la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l'estiu de l’any 2000.

Falcons – Estoy aquí porque te quiero 1979

Tornarem a les Illes Balears per finalitzar el programa d'avui. Els Falcons eren mallorquins, concretament de Manacor, allà ons es troba la fàbrica de Perles Majorica i Falcons es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15 i entrats ja en les mitjanies dels setanta la banda es va desfer i dos dels seus components Rafael José Aguiló (bateria) i Pep Nadal (baix), amb músics de Harlem,  van crear un bon grup de pop amb tocs de rock sinfónic, us parlo de Falcons que van triomfar a finals dels 70 gràcies a cançons pròpies com "Terciopelo y Fuego” i “Date por vencido", molt properes al pop comercial, si be ells i com usn deia, es decantaven cap a un rock més sinfónic i progresiu. Curiosament si sent Grupo 15 es van inflar de gravar versions, al convertirse en Falcons van gravar nomes cançons seves i es van mantindre en actiu fins entrats els anys vuitanta. Per cert, durant un temps, dos dels components dels Harlem va ser els amics Joan Bibiloni que també es nascut a Manacor i Tomeu Penya. Aquest tema us ho extrec del que va ser el seu àlbum més comercial "Terciopelo y Fuego" que van publicar l’any 1979 i va ser el primer dels tres que van editar abans de desfer-se. Per cert que el single amb la cançó que dóna títol al disc gran "Terciopelo y Fuego", va ser tot un supervendes, si bé l'àlbum oferia peces molt en la línea del rock progressiu que a ells es hi agradava, encara que la comercialitat va ser el que va triar la discogràfica quan de seleccionar singles es va tractar. Tot i que Falcons van treure un parell de discos més i en el segon destacava una cançó preciosa "Date por vencido" que escoltarem en una altra ocasió, val a dir que poc mes van fer i als 80 Adeu!

La frase d'avui és de Napoleó Bonaparte que tot i subjectar-se l'estómac i ser sinònim de personatge d'alienació mental, el militar frances tenia pensaments molt profunds:

"Mai s'ha d'atribuir a la conspiració el que

podria explicar-se per la incompetència”

Acaba per avui Un Toc de Rock,  però abans de marxar-me us deixo amb bona companyia, la de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa. Jo foto el camp fins el proper programa. Amics, amigues, no feu res que jo no faria.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)