Un Toc de Rock 08-60

Avui farem un recorregut pel pop i el rock escoltant gent de la talla de Poco, Eagles, The Move, Street Boys, Joe Cocker, Skeeter Davis, The Hunters, Sinëad O'Connor i molts altres. També escoltarem una cançó que ens cantarà Lisa Simpson des de la popular sèrie de dibuixos animats, una altra a càrrec de l'actor Patrick Swayzer i un tema històric "Music" que ens portarà John Miles. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, obriré el programa amb Vince Taylor & His Playboys que ens portarán una cançó que a l’Espanya dels seixanta va ser el gran èxit dels barcelonins Los Gatos Negros, “Cadillac”. Ara jo obriré la barraqueta per a tots i totes vosaltres, soc Mario Prades i com sempre us diré alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Vince Taylor & His Playboys – Brand New Cadillac 1958

Aquesta cançó amb la qual començarem el programa d'avui ha estat un dels més importants hits en la carrera del grup barceloní Los Gatos Negros, a mitjans dels anys seixanta, però es tractava d'una versió, és clar que l'original no va arribar a aparèixer mai a Espanya, en el seu moment. Encara que algunes fonts de l'època van adjudicar la seva autoria a The Kinks, això no era cert, la cançó va ser enregistrada originalment pel cantant britànic Vince Taylor que liderava el grup Vince Taylor & His Playboys. Encara que era anglès, la seva carrera va començar als Estats Units, on residia, l’any 1957. Aquest tema, escrit pel propi Vince Taylor, es va publicar en single a l'abril de 1959, si bé ocupava la cara B, a l'altra banda estava "Pledgin' My Love" i en aquest enregistrament els Playboys eren Joe Moretti (guitarres), Lou Brian (piano), Brian Locking (baix) i Brian Bennett (bateria), encara que com van haver molts canvis no us ho puc assegurar, si us diré que el grup, poc després de gravar aquest disc el van deixar i van crear The Bobby Clark Noise. A mitjans dels seixanta Vince Taylor va tenir problemes molt seriosos amb les drogues i l'alcohol i això va desfer definitivament el grup i els seus músics van passar a tocar amb The Animals, Who, Rolling Stones, Jimmy Hendrix, Deep Purple, Chuck Berry i Elvis Presley. Tocat per les drogues i la religió, amb continus desvariaments i exabruptes, Vince Taylor va prosseguir la seva carrera a França durant els 70 i part dels 80, tot i que finalment ho va abandonar i es va retirar a Suïssa. De veritable nom Brian Maurice Holden, va néixer a Middlesex el 14 de juliol de 1934, va morir a causa d'un càncer, el 28 d'agost de 1991, a Lausanne, Suïssa, on residia.

The Rivingtons – Papa oom mow mow 1962

Aquesta és una altra cançó que a Espanya vam conèixer per una versió, la que van realitzar el duet Tony and Charlie, Tony era Tony Ronald, però l'original a càrrec de The Rivingtons mai va arribar a publicar-se en el país. És clar que ens va sorprendre de nou quan es va incloure en la banda sonora del film "ET". The Rivingtons la van publicar en single l'any 1962, tot i que l'havien gravat un any abans i inicialment va sortir en format monoaural, posteriorment es va reeditar ja en estèreo. Va ser el seu disc de debut i va aconseguir el lloc 48 en les llistes del Billboard. Cal destacar una bona versió d'aquest tema a carrec dels Beach Boys l’any 1965. The Rivingtons era un grup de doo wop integrat per quatre cantants de color i estaven liderats per Carl White que va morir el 7 de gener de 1980, al costat de Al Frazier mort el 13 de novembre de 2005, Sonny Harris i Turner "Rocky" Wilson Jr. Per cert, Al Frazier va ser substituït en els 70 per Madero White. Quan començaven es van anomenar The Sharps i amb aquest nom van acompanyar a Thurston Harris en l'enregistrament del "Little Bitty Pretty One" l’any 1957, després d'això van donar suport a Duane Eddy i van gravar en Warner Brothers Records signant com The Crenshaws el 1961, fins que es van llançar ja definitivament com The Rivingtons. Aconseguirien alguna que altra èxit com "The Bird's The Word", "The Shaky Bird" i "Cherry", tots ells es van editar en single, encara que The Rivingtons gravarien tan sols un LP titulat "Doin' The Bird", l'any 1962

The Hunters – Russian Ipy and I 1966

The Hunters eren un grup holandès liderat pel guitarrista Jan Akkerman que més tard s'uniria a This Van Lleer (Àmsterdam, 1948) per crear Focus. The Hunters estava integrat per Jan Akkerman (gitarra), Sidney Wachtel (batería), Wilfred Arends (bajo) que seria substituido l'any 1966 por Ron Bijtelaar i Paul Hubert (guitarra de ritme). Jan Akkerman va néixer l’any 1946 a Àmsterdam i toca guitarra, teclats, acordió i saxo, entre molts altres instruments. Va ser membre de The Friendship Sextet, The Shaking Hearts i Johnny and The Cellar Rockers que després es canviarien a Johnny and The Hunters i finalment és quedarian sols en The Hunters. El tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és de l’any 1966 i a Espanya hi ha una gran versió gravada en els anys seixanta a càrrec de Tony Ronald i els seus Kroner’s i el sol continuat de guitarra, en la versió espanyola està a càrrec de Max Sunyer, però tinc dubtes perque en aquella época també Santi Pico va ser guitarra de Tony Ronald. Val a dir, reconeixen la veritat, que la versió de Tony és més agressiva i potent que la de Akkerman, sense desmerèixer a aquest gran instrumentista amb una brillant carrera en solitari. Ah! Aquí a aquesta cançó li dèiem "L'espia rus", tot i que Tony Ronald la va cantar així mateix en angles.

The Move – Flowers in the rain 1967

L’any 1967 el grup anglès The Move, originari de Birmingham, va editar un single amb un dels seus temes més populars "Flowers in the Rain", aquest single portava una polèmica postal amb la imatge del primer ministre Harold Wilson que els va ocasionar seriosos problemes. Es tractava d'una caricatura del primer ministre anglès, Harold Wilson, completament nu. Wilson es va querellar contra el grup i va guanyar el pleit i tots els beneficis generats per les vendes del single van tindre que ser destinats a obres de beneficència. La “brillant” idea va ser del seu mànager, un ex-promotor de boxa passat a manager de rock, anomenat Tony Secunda i que era força animalot. Arran del succés Tony Secunda va ser substituït per Don Arden que al seu torn va ser canviat despres per Rick Walsh. El grup The Move eren Chris' Ace' Kefford i Trevor Burton als quals es van unir un jove guitarrista anomenat Roy Wood que tocava amb Mike Sheridan's Lot i que componia les seves pròpies cançons, al costat del cantant Carl Wayne que havia coincidit anteriorment amb Kefford al grup Carl Wayne and The Vikings. El lloc de bateria va ser ocupat per un altre ex-Viking, Bev Bevan, quan el va rebutjar John Bonham que més tard s'uniria als Led Zeppelin. La veritat és que Tony Secunda va saber llançar al grup, a la seva manera clar. Secunda va aconseguir fer de The Move la banda resident del prestigiós Marquee de Londres. Vestits com gàngsters, amb sabates i corbates blanques, els va proporcionar una imatge impactant. "Mai us rigueu davant de la càmera a cap sesió fotogràfica", va ser la terminant ordre que van rebre els músics en les sessions fotogràfiques. No obstant això, a finals de 1966, van començar els problemes. L'administració del Marquee Club va expulsar a la banda a causa de la violència, cada vegada més gran que es desenvolupava durant les seves actuacions. Carl Wayne va fer vessar el got quan va intentar calar foc a l'escenari. "Flowers in the rain" es va publicar a l'agost de l'any 1967 i va arribar al segon lloc en les llistes britàniques. Roy Wood, després de la dissolució de The Move crearia la Electric Light Orchestra i Wizzard.

La polémica postal

Street Boys – Some Folks 1981

Els Street Boys van ser un grup d'un sol èxit, aquesta cançó que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que va pujar a dalt de tot de les llistes d'èxits l'any 1981. Cal reconèixer una cosa, Street Boys van saber aprofitar la seva simplicitat musical al màxim i és que ells eren tan sols Sebastian M. Walton a la guitarra que era el líder i compositor, Peter Dimler tocava l'acordió i cantava, Simon Murley també cantava ia més tocava el clarinet i Michael Blakey que s'encarregava del contrabaix i també era cantant. Com podeu comprovar la seva instrumentació era senzilla, simple, completament acústica i sense electrificar, però va resultar fresca i espontània en una època en què els sintetitzadors  i les caixes de ritme imperaven, malgrat això el resultat va ser un pop brillant. Tal com el seu nom indica clarament, Street Boys van sorgir als carrers com una banda urbana, actuant al metro de París, tot i que ells eren britànics. Publicarien només dos LP 's, el primer es va titular precisament "Some folks", editat l'any 1981 i el segon "Street Boys II" a l'any següent, a Espanya els dos discos els va publicar el segell Edigsa i poc més van fer, però van deixar aquesta cançó que avui forma part de la història musical del Segle XX. En el primer àlbum que es va gravar a Milà, Itàlia, van comptar amb les col·laboracions de Mam Houari al saxo i Joël Flagerman al sintetitzador, cadascun d'ells en una sola cançó que no era aquesta.

John Miles – Music 1976

Hi ha cançons que formen part de l’historia del rock, com aquesta que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que va ser el gran hit en la carrera del cantant, guitarra, teclista i compositor britànic John Miles, nascut a Jarrow, el 23 d'abril de 1949, de fet es pot diur que es l’única per la que avui en dia s’el recorda. Es va publicar l’any 1976 i es va incloure en el LP "Rebel". La cançó va aconseguir alçarse fins el tercer lloc a Anglaterra i la mateixa posició va asolir en els Estats Units. John Miles va ser membre del grup The Influence, on també estaven Paul Thompson, que va ser bateria amb Roxy Music i Vic Malcolm, després guitarra de  Geordie. També va formar la seva pròpia banda anomenada The John Milers Set, tot aixó abans de començar la seva carrera com a solista l’any 1971. John Miles ha posat la veu en diversos temes d'Alan Parsons Project i en moltes gires va acompanyar a Tina Turner com a cantant per els duets. La veritat és que John Miles té 18 discos gravats entre àlbums d'estudi, recopilacions i directes, però cap va funcionar com el primer, "Rebel" i de fet aquí al país, com us deia abans, sols s’el recorda per aquesta cançó que hem escoltat ara, “Music” de la que val a destacar els canvis de ritme que conté i que jo crec va ser la clau del seu èxit.

Lisa Simpson & Bleeding Gums Murphy – Jazzman 1997

En un dels capítols de la sèrie de TV "Els Simpson", Lisa coneix a un saxofonista de color al que diuen Genives Sagnants amb el qual realitza una actuació en la qual ella toca el seu propi saxofon i canta, la cançó que interpreten és "Jazzman", un tema composat per Carole King i David Palmer que ara escoltarem a Un Toc de Rock, amb diàlegs inclosos. Dins de la sèrie, Bleeding Gums Murphy que és el nom del saxofonista de color en anglès, aquest mor en l'oblit i Lisa vol retre-li un homenatge, però en l'emissora de ràdio del poble, amb molt escassa cobertura, no tenen cap disc seu. Finalment ella compra el disc, bé, l'hi regala el seu germà Bart que paga per ell $ 500 a la botiga de còmics i el porta a l'emissora perquè el punxin Es produeix un fet paranormal i l'emissora passa a tenir una cobertura a tot l'àrea de Springfield mentre sona la cançó i al cel apareixen varis personatges entre els núvols. La sèrie Els Simpson ha guanyat gran quantitat de premis des de l'estrena el 17 de desembre de 1989, entre ells 25 premis Emmy, 24 premis Annies i un premi Peabody, va ser la primera sèrie d'animació que va aconseguir aquest últim. Han aparegut al mercat americà diversos discos amb les cançons de la sèrie, aquest tema es va incloure en "Songs in the Key of Springfield" que es va publicar el 18 de març de 1997 i el sol de saxo està interpretat en realitat per Dan Higgins.

Imatges d'aquest capítol de Los Simpson, a sota discos

Joe Cocker – Delta Lady 1969

Joe Cocker, "el blanc que tenia la veu negra" com s’el va dir després d'haver estat un dels grans triomfadors del Woodstock 69, quan solsament tenía 25 anys, sona ara a Un Toc de Rock amb aquest tema. Es trobava al LP “Mad Dogs & Englishmen” que el britànic va publicar l’any 1969. El seu nom complet és John Robert Cocker i va néixa a Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944. En medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que pateixen "El Sindrome de Joe Cocker". Espero que amb els anys hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de la "trompa com un piano" que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta i al Priorat, el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners en aquella ocasió van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de  10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica per Diari de Tarragona i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per la gent del Patronat de Turisme, vaix enviar l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo vaig equivocarme en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més a més, semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que molts d'aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure.

Patrick Swayze – She’s like the wind 1987

L'actor i ballarí Patrick Swayze també era cantant, a més de compositor i no s’ho feia gens malament, com ens ho demostra en aquest tema interpretat i escrit per ell que formava part de la banda sonora de la pel·lícula "Dirty Dancing", estrenada l'any 1987 i en la qual Patrick Swayze fou el protagonista. Avui podem dir sense possibilitat d'equivocar-nos que aquesta és la cançó més popular en la seva trajectòria com a cantant i el single que més alt va pujar en les llistes d'èxits en pràcticament totel món. L'actor Patrick Swayze, protagonista de films com "Ghost", "Road House", "Black dog", "Alba vermella", "La ciutat de l'alegria" i tantes altres, va néixer a Houston, Texas, el 18 d'agost de 1952, va morir a causa d'un càncer de pàncrees que li va ser diagnosticat a principis de l'any 2008, el 14 de setembre de 2009, a Los Angeles. En la seva joventut Patrick Swayze va ser un bon esportista i va destacar en atletisme i futbol americà, però una lesió al genoll el va allunyar del futbol professional. L'any 1975 es va casar amb la també ballarina i actriu, Lisa Niemi, a qui va conèixer en la seva joventut (tots dos a la foto), quan els dos assistien a les classes de ball de la seva mare, Patsy Swayze. Per cert, l’any 1991 va ser declarat “L'home viu més sexy del món”.

Skeeter Davis – The end of the world 1963

Avui en dia aquells pocs melòmans que a Espanya recorden la cantant nord-americana Skeeter Davis, ho fan gràcies a l'èxit obtingut amb aquesta cançó que ara us porto a Un Toc de Rock. És clar que el tema en el seu moment no recordo que es publiqués a Espanya, però ha estat la cançó més famosa en la seva llarga trajectòria discogràfica i això la converteix en mite. Skeeter Davis, una de les cantants més famoses, dins l'apartat country, als Estats Units allà per les acaballes dels anys cinquanta i part dels seixanta, es deia en realitat Mary Frances Penick, va néixer el 30 de desembre de 1931 a Dry Ridge, Kentucky i va començar formant part del grup vocal The Davis Sisters. Va gravar en solitari l’any 1959, iniciant així una interesant carrera. Aquest tema que escoltem ara es va publicar en 1963. L’any 1970 Skeeter Davis va obtenir un altre gran èxit "I'am Lover (Not a Fighter)" i un altre en un duet amb Bobby Bare "I'm a Lover (Not a Fighter)". Encara aconseguiria col·locar un altre tema en les llistes americanes al 71, "Bus Fare To Kentucky" i tot i que va seguir gravant, ja no va posar les seves cançons en les llistes de vendes i es va anar diluint en l'oblit. Però abans hi va haver-hi un seriós problema, en una actuació al Grand Ole Opry l'any 1973, Skeeter Davis va criticar a la policia de Nashville per detenir un grup d'evangelistes en un centre comercial local. A causa de les seves declaracions en públic es van prohibir els seus concerts a la ciutat durant més d'un any. Ella es va dedicar a donar suport a diverses congregacions religioses. Skeeter Davis va residir a Brentwood, Tennessee, a partir de la dècada dels seixanta i fins a la seva mort, produïda el 19 de setembre del 2004 a causa d'un càncer de mama.

Poco – Faith and the families 1975

Des de l’àlbum “The Very Best Of Poco” que els nord-americans Poco van publicar al setembre de 1975.os he seleccionat aquesta cançó que compartirem ara a Un Toc de Rock. Aquest disc recopilatori va pujar al lloc 90 en les llistes del Billboard americà. La cançó, composada per Paul Cotton, inicialment s'havia publicat a l'àlbum "Seven" que es va editar el 12 d'abril de 1974 i Poco en aquest enregistrament eren Paul Cotton (guitarra i cantant), Rusty Young (guitarra steel, guitarra, banjo i cantant), Timothy B. Schmit (baix i cors) que més tard s’en aniria amb Eagles,  George Grantham (bateria i cors), Jim Messina (líder del grup i mandolina), Burton Cummings  (teclats), Bobbye Hall (percussió i conga) i Al Garth (fiddle i violí). Poco van ser una de les millors bandes de country-rock de la història, al costat dels Flying Burrito Brothers, Eagles, The Byrds i The Desert Rose Band. De fet va ser l'escola de la qual van sortir algunes d'aquestes bandes i altres no menys importants. Poco va ser creat l’any 1968 per Richie Furay i Jim Messina que venien dels Buffalo Springfield, però amb el temps per el grup han passat un bon grapat de músics i avui en dia, tot i que segueixen en actiu, no queda ningú dels components originals. "Rose of Cimarron", editat l’any 1976, ha estat el seu millor LP. En total els Poco han tret 18 àlbums d’estudi, 8 en directe, 27 discos recopilatoris i 18 singles.

Eagles – Love will keep us alive 1994

L’any 1994 l'infern es va gelar. Això ens van dir els Eagles en el que va ser el seu disc de retorn després d'haver-se desfet a principis dels 80. L'explicació del perquè aquest disc es va titular "Hell Freeze Over" és molt simple. Ara no recordo si va ser Don Fendley o Glenn Frey, però un dels dos va dir en una entrevista, en preguntar-li si hi havia possibilitats de que els Eagles tornessin a reunir-se i gravar un nou disc "Quan l'infern es geli", per això el disc de retorn es va titular així "Hell Freeze Over". Aquest tema us ho extrec d’aquest CD, la tornada de la més comercial banda de country rock de la història, Eagles. En aquest álbum es recollien tres o quatre temes nous gravats en estudi i els altres eren versions en directe de vells èxits, entre els nous estava aquesta cançó. El grup l’integraven en aquells moments Glenn Frey, Don Henley, Joe Walsh, Don Felder i Timothy B. Schmit, complementats per músics addicionals: Scott Crago (percussió), John Corey (teclats, guitarra i cors), Timothy Drury (teclats, guitarra i cors) i Al Garth (saxo i violí). Van realitzar una gira mundial l'any següent que havia de recalar a Espanya. Els Eagles havian tornat només per fer diners i la gira resultava tan cara que cap promotor espanyol va voler arriscar-se a perdre fins la camisa a favor d'aquells pesseters i a Espanya ens vam quedar sense veure els Eagles en directe. Encara recordo el comentari d'un dels principals productors de concerts espanyol que em va dir: "Omplint el Sant Jordi, només cobriria despeses". L'àlbum "Hell Freezes Over" es va publicar el 7 de novembre de 1994. Val a dir que el considerat millor álbum en la seva carrera es "Hotel California" i també és el disc més venut dels Eagles.

Sinëad O’Connor – Nothing compares 2U

La majoria aquí al pais, vem descobrir a la cantant irlandesa Sinëad O'Connor amb aquesta cançó que no era seva, va ser composta per Prince que ja l'havia gravat abans, però la versió que va realitzar Sinëad O'Connor va ser genial i eclipsà la del seu autor. Es trobava al LP "I Do Not Want What I Haven't Got", el segon disc de la cantant irlandesa, publicat l’any 1990 i que va superar les 7 milions de còpies venudes. El single va ser número 1 als Estats Units, Anglaterra i en gairebé tot el món. Prince va compondre aquesta cançó dedicada a l'actriu Susannah Melvoin, l’any 1985 i es troba en el lloc 60 entre les 500 millors cançons del món, segons la revista Rolling Stone. La polèmica cantant Sinëad O’Connor va néixer a Dublín el 8 de desembre de 1966. Durant un temps es va fer "sacerdot" d'una església independent irlandesa i va passar a anomenar-se Mare Bernadette Mary, quan li van buidar les butxaques va tornar a la música. Hi ha molt a parlar sobre Sinëad O'Connor, per les seves extravagàncies i les seves polèmiques declaracions i actuacions, però això ho deixarem per a la "especialitzada" premsa del cor. L'única cosa que us aclariré és que quan va signar contracte amb la discogràfica lluïa una llarga cabellera que unit a la seva cara angelical van fer crear il.lusions als de la casa de discos i preparar un llançament en pla "noia maca que a més a més canta bé". Es clar que la noia maca, abans de començar les sessions fotogràfiques es va passar per la "pelu" i es va fer rapar el cap. Després va sortir el seu primer LP "The lion and the Cobra" (1987). Per cert, a l'octubre del passat any va haver-hi una polèmica entre Sinnëad O'Connor i Miley Cyrus a causa d'unes de declaracions de la nena nord-americana a les quals la irlandesa li va replicar avisant-la sobre les manipulacions i la borratxera que produeix el triomf. Tots i les incoerencies en el comportament de Sinnëad O’Connor i les moltes animalades que ha arrivat a fer, aquesta vegada tenia raó.

Plas Johnson – Tanya 1996

El saxofonista nord-americà de jazz John Johnson, conegut com Plas Johnson, nascut a Donaldsonville, Louisiana, el 21 juliol 1931 és popularment reconegut per haver estat el saxofonista que va realitzar l'històric "solo" en el tema "The Pink Panther" d'Henry Mancini, la veritat és que amb el genial compositor i director d'orquestra Plas Johnson va gravar cinc discos, però la seva àmplia carrera musical va molt més enllà i per demostrar-ho, aquí teniu aquest "peaso cansión" que us he extret de l'àlbum compilatorio "Ultra -Lounge, Vol 12: Saxophobia", publicat l’any 1996, encara que el tema, per descomptat, es va gravar molts anys abans. Ara no tinc clar quan, però per la qualitat de la gravació i el so, jo diria que és dels anys seixanta. La veritat és que Plas Johnson al llarg dels anys ha gravat discos amb grans del jazz, a més de Henry Mancini ha intervingut en enregistraments amb Les Baxter, Red Holloway, Lalo Schifrin, Clifford Coulter, Chet Baker, Herb Ellis & Ray Brown Sextet i molts més, a banda de disposar d'una vasta discografia pròpia i haver tocat en enregistraments i gires amb Peggy Lee, Maxwell Davis, Nat King Cole, Glen Gray, Frank Sinatra, B.B. King, Johnny Otis, The Beach Boys, Ricky Nelson, Bobby Vee i molts altres. Quan va començar, als anys 40 i al costat del seu germà Ray, van crear The Johnson Brothers i va acompanyar al cantant de R & B Charles Brown.

The Housemartins – Caravan of love 1986 

Tanquem aquest recorregut musical que avui hem fet per la nostra banda sonora a Un Toc de Rock amb aquest bon grup britànic. Són The Housemartins, una banda on trobàvem a Norman Cook, un cantant, baix i teclista que anys més tard es llançaria en solitari i seria conegut com Fat Boy Slim i que feia música electrónica. The Housemartins eren un grup de pop molt en la línia del que es deia "pop angles dels seixanta" i que avui anomenaríem Indie. Però el tema que millor va funcionar en tota la seva carrera va ser aquest, una cançó interpretada a acappella que es va editar en versions single i maxi. El grup The Housemartins l’integraven Paul Heaton (cantant), Stan Cullimore (guitarra i veu), Norman Cook (baix i veu) i Hugh Whitaker  (bateria), es van crear l’any 1983. Com us deia, aquesta cançó cantada a acapella, s'allunya i molt del seu estil habitual i és que es tracta d'un single nadalenc gravat a instàncies de la seva discogràfica. És la versió nadalenca d'un tema de The Isley Jasper Isley i molt allunyat del seu estil, pero va ser el seu únic hit a Espanya. Fins aquell moment havia estat un grup de singles, el seu primer LP no es va gravar fins l'any següent i la veritat és que no va resultar com s'esperava. És clar que el Gran Públic, la “masa”, esperava un disc de temes a acappella o similars i es van trobar amb bon pop. Els amants del pop no van comprar el disc per que a ells no els anaven els grups de acappella... i aquí tenim la simple explicació. The Housemartins es van separar l’any 1988.

La dita per acabar Un Toc de Rock és de Gilbert Keith Chesterton, escriptor i periodista britànic d'inicis del segle XX que va manifestar referint-se a la democracia de la que ens sentim avui tan orgullosos

“El gran defecte de la democràcia és que mai

arriba a ser prou democràtica”

Acaba el programa, però abans de tocar el dos, us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock. Soc Mario Prades i tanco la barraqueta, conclou per avui aquest viatge per els records A reveure.

.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)