Avui a Un Toc de Rock tornarem a visitar l'Argentina. Començarem i acabarem el
programa a la terra dels meus pares que durant molts anys i al igual que a
Espanya, van patir el vil flagell de la dictadura i la intransigència, encara
que jo estic convençut que a Argentina va ser molt més dura i abans que digueu
res tingueu en compte que porto més de seixanta anys vivint a Catalunya i he de
reconèixer amb orgull que em sento català. Explicat això i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa, ara toca obrir la
barraqueta i escoltarem una cançó del cantautor argentí Alberto Cortez. Jo soc
Mario Prades i os diré com ja es costum alló de.
Benvinguts
a Un Toc de Rock
Alberto
Cortez – A partir de mañana 1979
En
masses ocasions ens aixequem al matí i ens fem propòsits que jutgem claus i
decisius, i no ens referim als clàssics de Cap d'Any, aquells de "Deixaré
de fumar", "Faré esport", "Vaig a aprimar-me",
"estudiaré anglès"... Estem parlant d'anhels concrets i importants.
Alguns d'aquests propòsits podrien ser decisius per al curs de la nostra vida,
però la veritat és que poques vegades portem aquells projectes al final.
Pràcticament en totes les ocasions acostumem a dir-nos que començarem "A
partir de demà", però Quan arribarà aquest demà a partir del qual farem
tantes i tantes coses? Doncs la conclusió és que ja arribarà...
"Demà". És la temàtica d'aquesta cançó del cantautor argentí Alberto
Cortez, un home que va obtenir el Grammy Llatí a l'Excel·lència en el 2007 i
que donava títol a un àlbum publicat l'any 
1979, amb la que començaré Un Toc de
Rock d’avui. El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí, cantant d'orquestres,
va començar gravant patxangades com el "Sucu, sucu" que li van donar
fama i nom, inclus s’el coneixía com Mister Sucu-Sucu, però un bon dia i per
sorpresa, en un concert a Madrid va començar a cantar cançons pròpies amb
lletres compromeses i també versions del gran mestre Atahualpa Yupanqui, donant
un gir de 180 graus a la seva carrera i arribant plenament al públic,
demostrant així que era un gran cantautor. El cert es que el concert d’Alberto
Cortez va ser tot un èxit i va significà un cambi a la seva carrera profesional
complert. Aquest tema, al costat de “Cuando un amigo se va”, "Las Palmeras",
“Pobrecito mi señor”, "No soy de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el
aire” o “A partir de mañana" que escoltem ara, son el més representatius
de la llarga carrera d’Alberto Cortez que va nèixer a Ranjul, a La Pampa argentina, l'11 de
març de 1940.
León
Gieco – En el país de la libertad 1973/2003
Seria
acollonant poder dir "Si em busques sempre em trobaràs al país de la Llibertat", clar
que "La Llibertat"
és encara avui dia una utopia en masses països del nostre planeta Blau. A
l'Argentina la fèrria dictadura va marcar les carreres de molts cantautors i
cantautores que van tractar les seves ànsies de llibertat en moltes cançons,
pretenent conscienciar la gent que era possible, junts, aconseguir-la. Aquest
és el tema d'aquesta cançó de l'argentí León Gieco, un trobador de temps
moderns amb lletres en ocasions molt incisives i que li han reportat molts
problemes. Aquest tema us el he extret del disc en directe "El Vivo de
León" que es va publicar l'any 2003, però ja s'havia inclòs en el seu
primer disc "León Gieco", publicat l'any 1973 i és una de les seves
cançons més representatives al costat de "Solo le pido a Dios", de
fet ho comprovareu escoltant-la ja que el públic pren el protagonisme
cantant-la. León Gieco, nascut a la província de Santa Fe el 20 de novembre de
1951 i de veritable nom Raúl Alberto Antonio Gieco, és un dels artistes que han
sabut unir l'esperit del cantautor amb l'ànima del Rock Nacional en un perfecte
mestissatge. La seva obra es caracteritza per les connotacions socials i
polítiques de les seves lletres, a 
favor dels drets humans, els camperols i
pobles nadius, el suport als discapacitats i la solidaritat vers els marginats.
Sempre va afirmar que "Cal entendre la destinació dels pobles, el perquè
de les injustícies" i això va voler denunciar amb les seves cançons fins
que l'any 1976, va editar "El fantasma de Canterville", un àlbum que
va patir els rigors de la censura del autodenominat Procés de Reorganització
Nacional. Li van obligar a canviar la lletra de sis cançons i eliminar altres
tres. No obstant això, el disc va ser un èxit i va realitzar concerts no només
a Argentina, sinó també en altres països de Sud-Amèrica. A causa de la situació
política del seu país León Gieco es va traslladar a Los Angeles. Quan va poder
tornar a l'Argentina va donar dos recitals gratuïts, el primer davant 40.000
espectadors al Monument Nacional a la Bandera, a Rosario i un altre per a trenta-cinc
mil a Buenos Aires. També va actuar a l'estadi del Boca Juniors, on va donar un
recital al costat de Pablo Milanés, Chico Buarque i músics convidats com
Mercedes Sosa, Fito Páez, Nito Mestre, Juan Carlos Baglietto i Sixto
Palavecino.
Los
Jaivas – Todos juntos 1972
Marxarem
ara cap a Xile per escoltar un dels millors grups del país, Los Jaivas, amb
aquest tema que amb els anys es va convertir en tot un himne de pau i
fraternitat per a la gent de parla hispana d'Amèrica del Sud. És una de les
cançons més populars d'Amèrica Llatina, tot i que la discogràfica quan es va
gravar l'any 1972, va considerar que la cançó no tenia futur i la van incloure
com a cara B d'un single amb "Ayer caché" a l'altra banda. Ho he dit
en moltes ocasions i ho repetiré ara, masses vegades els AR de les cases de
discos quan no estan ficant la pota és perquè l'estan canviant de lloc. "Todos
juntos" que va ser el seu primer single i va representar el seu debut, és
un cant de llibertat i amistat, una cançó de pau, encara que quan la van
escriure no tenia cap sentit reivindicatiu, va ser el temps el que la va
convertir en el que és avui dia, tot un himne. La lletra és del teclista
Eduardo Parra, encara que com era habitual en ells la van signar com Los
Jaivas, ara bé, es van alçar veus afirmant que s'assemblava massa a una cançó
de 
Violeta Parra. El grup xilè Los Jaivas es va formar l’any 1963 a Viña del Mar, a la
costa de Valparaíso i segueixen en actiu, encara que pel grup han anat rotant
un munt de músics. Inicialment eren els germans Eduardo (teclats), Claudio
(acordió i piano) i Gabriel Parra (bateria), juntament amb Guillermo Rivera
Cotapos, Eduardo "Gato" Alquinta (guitarra) i Mario Mutis (baix). La
seva obra, tot i el que molts consideren, no es pot considerar part del
folklore xilè, han arribat a gravar discos molt progressius i simfònics, encara
que sempre amb tocs andins. Per cert, en l'actual formació dels Jaivas, la
bateria és una noia, Juanita Parra. Les fotografies del blog són de l'última
etapa. Aquesta cançó és una de les essencials en tots els seus concerts i va
ser utilitzada com a himne oficial de la VI Cimera Iberoamericana de Presidents en 1996.
El grup xilé Los Jaives en un directe
Café
Tacvba – Como te extraño 1996
El
grup mexicà Café Tacvba han realitzat al llarg de la seva història musical tot
una sèrie de covers, com aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock que ens
interpreten Rubén, Joselo, Emmanuel i Enrique i que és una versió del gran èxit
del cantant i compositor argentí Leo Dan que en els seixanta va ser una fàbrica
d'èxits. Aquest tema es trobava a “Avalancha de Éxitos”, el tercer àlbum de
Café Tacvba, publicat el 5 de novembre de 1996 i en el qual es van incloure
diverses versions, va ser produït per el argentí Gustavo Santaolalla. Café Tacvba van debutar el 28 de juliol de 1992 amb un àlbum homònim. Es van crear
l'any 1989 a
Ciudad Satélite, 
Naucalpan, Estat de Mèxic i inicialment es van anomenar Alícia
ya no vive aquí que era el títol d'una novel·la, passant més tard a ser Café Tacvba.El grup l'integren Rubén
Albarrán, (cantant i guitarra), Emmanuel del Real Díaz (teclats, caixa de
ritmes, guitarra, segona veu i cors), José Alfredo Rangel Arroyo (guitarra
solista i cors) i Enrique Rangel Arroyo (baix, contrabaix i cors). Café Tacvba
està considerat un dels millors grups del rock alternatiu llatí. Inicialment es
deien Café Tacuba, nom pres d'un tradicional cafè de ciutat de Mèxic, però
problemes legals per l'ús del nom van fer que canviessin la u per una v i així
tots contents, bé, els propietaris del cafè no tant perquè ja es veien cobrant
drets i aquests es van esfumar com el fum. Curiosament i malgrat que algun dels
seus discos s'han editat a Espanya, al país Café Tacvba són uns grans desconeguts.
Els
Catarres – Tintín 2012
Els
Catarres als que ja hem escoltat altres vegadaes a Un Toc de Rock, són un
tercet integrat per Èric Vergés i Jan Riera Prats que són d'Aiguafreda i Roser
Cruells que és de Centelles. Vull destacar que tots els discos de Els Catarres
pots descarregarlos gratuitament des de la seva pàgiona web. La veritat és que
amb tota possibilitat, el sistema d'Els Catarres que ja utilitzen també altres
grups com els tarragonins Bongo Botrako, és una de les possibilitats del futur
musical ja que ells confien i fins ara els ha donat esplèndids resultats, en
els seus concerts, en els directes que de fet és del que veritablement ha de
viure un grup. Aquesta cançó d'amor de Els Catarres que us porto, ens parla del
gran Amor sense el qual no es pot viure i el nostre protagonista manifesta que
sense ell és "Un Tintín sense Milú", és la cara A d'un single amb
"La contorsionista" al altra costat que es va publicar l’any 2012. A mi em fa gràcia la
comparació aquella de “Soc com una peli porno que no ensenya ni una teta”. Els
Catarres son un grup d’Aiguafreda, a la comarca del Vallès i com us deie és
gestionen ells mateixos la producció, edició i promoció de la seva música i
utilitzant les noves tecnologies, la difonen a través de la seva web i les
diferents xarxes socials. Una cosa que cada vegada està més en ús i que
preocupa i molt a les discogràfiques i emissores de ràdio-fórmula, ja que no
veuen ni un duro de tot això i a més a més, els ingressos que el grup pugui
obtenir són els reals, no les xifres que faciliten les cases de discos en les
seves 
liquidacions, gairebé sempre manipulades al seu gust. És una cosa que dia
a dia, està representant el veritable futur de la música ja que els grups
d'aquesta manera guanyen els diners actuant i convocant públic, no entrant en
llistes d'èxits que es nodreixen del pagament realitzat perquè les cançons
sonin i després els discos no es venguin o no vagi ni Déu als concerts. Us
recomano entreu a la web d’Els Catarres perquè pugueu descarregar-vos el disc i
el gaudiu i difoneu perquè són un tercet amb futur dins i fora del panorama
català. També comprovareu a la seva web el llistat de concerts que van donar
per tancats el passat mes de novembre i alucinareu ja que això demostra el que
us deia abans sobre l'acceptació que tenen per part del públic. Val a dir que
el àlbum de Els Catarres suposso que també es pot comprar a les botigues ja que
el va editar la discográfica barcelonina DiscMedi. Tenen des de l’any passat un
nou álbum del que ja hem escoltat alguna cançó aquí al programa i que ésw diu "Postals".
Gossos
& Dani Macaco – Corren 2007
Gossos van editar l'àlbum "Oxigen" que van presentar amb una gira anomenada, per descomptat, "Oxigen tour". En el disc van comptar amb bones col·laboracions, entre elles la de Macaco, precisament en aquest tema que escoltem ara, també ho van fer Beth i Cris Juanico. La veritat és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes al mercat discogràfic català. Finalment l'any 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc. L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viatge" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era
certa, qualsevol
banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major
quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen
quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa
de Cabra i se'ls va criticar i atacar, oblidant que en els seus inicis cantaven
en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i
sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de
Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural.
Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar
en anglès. El problema es que molts artistes i discogràfiques res aportan de
nou al mercat discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a
bandera oblidant que Catalunya és molt més que barretina, gralles, banderes i
subvencions de la Generalitat
i que a la música en català, com tothes les músicas d’arreu del mon, te que
predominar la qualitat. Es clar que… Baix quin criteri apliquem la paraula
“Qualitat”? Aaaaaah!
Lax’n’Busto
– Emiliano Zapata 1998
En
aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock, el grup del Vendrell
Lax'n'Busto ens parlen del líder revolucionari mexicà Emiliano Zapata (Morelos,
8 d'agost de 1879 - Chinameca, 10 d'abril de 1919) que va ser assassinat. Es
trobava en l'àlbum "Si" que van publicar a través del segell DiscMedi
l'any 1998 i que va ser el seu sisè disc. Fou una de les cançons més
carismàtiques del grup que en aquella època encara comptaven amb el cantant
Pemy Fortuny Soler (a la foto). El 20 d'octubre de 2006, en el darrer concert
de la gira que estaven fent Pemi Fortuny va anunciar, via el fòrum de LNB, que
deixava el grup. Entre les diverses raons, va dir que volía dedicar temps a
aquelles persones que no han tingut la sort a la 
vida que ha tingut ell. Se'n
va anar a viure a Sierra Leona i va participar en diverses iniciatives
solidàries, fou substituit per Salva Racero. Els Lax’n’Busto son actualment
Jaume Piñol Mercader (bateria i cors) nascut a El Vendrell el 20 de juliol de
1971, el baixista Jesús Rovira Costas nascut també a El Vendrell el 24 de maig
del 1968, el guitarra Cristian G. Montenegro que va néixer a Vilafranca del
Penedès un 15 d'octubre del 1970, el teclista Eduard Font, nascut a Torroella
de Montgrí el 11 de novembre del 1975 i que havia militat a Sopa de Cabra i
Glaucs i finalment el nou cantant Salva Racero Alberch que és manresà i va
néixer el 8 d'agost de 1976.
Lejos
de Allí – Ana y Silvia 1989
Lejos
de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres i
lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i
situacions típicament anherentes a la joventut, aixó va fer que Lejos
de Allí arribessin al
públic jove immediatament. És clar que des de la casa de discos els van forçar
a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de
ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí
es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993,
però la cançó més popular en la seva carrera va ser aquesta que escoltem ara a
Un Toc de Rock i que es va extreure del seu primer disc "Lejos de
Allí", editat l'any 1989. El tema es va publicar en format single i
maxi-single. Lejos de Allí ens narren la història de 
dues amigues des de la
infantesa que creixen i evolucionen al
mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt
diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí es centrava al
voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un
temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es
va editar l'any 1992. Encara traurien un tercer "Canciones" i
finalment van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i va
ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito
14.
Lorenzo
Santamaría – Lobo y Halcón 1995
Una
llegenda medieval francesa ens parla d'una parella que estaven enamorats, però
les males arts d'un noble amb l'ajuda d'un bruixot va truncar aquell amor en
maledicció, condemnant-los a no estar mai junts i al mateix temps seguir units.
Durant el dia ell és humà i ella es converteix en un falcó, mentre que en caure
les negres ombres de la nit, la maledicció s'inverteix i ella torna a ser
humana, però llavors ell es converteix en llop. Sobre aquesta llegenda es va
filmar una pel·lícula titulada "Lady Halcón" que va dirigir Richard
Donner l'any 1985 i va estar protagonitzada per Rutger Hauer, Michelle Pfeiffer
i un joveníssim 
Matthew Broderick, amb música de Mark Knopfler. Jo no se si la
lletra d’aquesta cançó es va inspirar en la llegenda o en el film, però si se
que la peça es trobava a l’àlbum "Corazón de Rock & Roll", un dels
millors discos de Lorenzo Santamaría, bon amic i la veritat es que jo opino és
el millor disc de la seva carrera, amb cançons de molta més qualitat que “Si tu
fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Rosy” i tants i tants èxits
comercials de Llorens Roselló Horrach, un cantant i compositor que va liderar
el grup Z-66 abans de llançar-se en solitari ja amb el nom del seu poble
mallorquí natal, Santa Maria del Camí, per cognom artístic. La producció
d'aquest disc va estar a càrrec de Carlos Segarra. Aclariré una cosa, aquesta
bella cançó on destaca el treball de la guitarra amb el seu puntejat, res tenia
a veure amb la banda sonora original del film.
La Puerta de los Sueños i Jofre
Bardagí – Llagrimes al cel 2008
L’any
2008 els catalans La Puerta
de los Sueños van publicar un àlbum que es va titular “Tres” en el que trobavem
una bona versió del gran èxit d’Eric Clapton, escrita en memoria del seu fill
Conor. Us explicaré l’historia de la cançó. El 20 de març de 1991, el fill
d’Eric Clapton amb quatre anys d'edat, va morir en caure del pis cinquanta i
escacs d'un gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la
mort del seu fill de forma tan tràgica, el vaq reflextir Eric Clapton en el
tema "Tears in Heaven", que va escriure 9 mesos després junt amb Will
Jennings. La cançó apareix primer a la banda sonora de la pel·lícula
"Rush" i després en el seu àlbum de 1992 "Unplugged", pel
qual va rebre sis Grammy l’any 1993, entre ells el de Millor àlbum de l'any i
Millor cançó de rock de l'any. "Llàgrimes al cel" va arribar al segon
lloc del Billboard en les llistes de l'any i es va mantenir tres setmanes en el
primer lloc de les llistes setmanals. Ocupa la posició 353 de les 500 millors
cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone. El 
grup La Puerta de los Sueños han
editat diversos discos tant en català com en castellà i es que aquest tercet a
cavall del pop i rock, són francamente bons. La Puerta de los Sueños que es
van crear l’any 2000 a
Sant Cugat del Valles, són la cantant Virginia Martínez, que havia treballat en
diversos musicals protagonitzats per Àngels Gonyalons i dirigits per el marit
de l’actriu, el director i productor Ricard Reguant, també ha posat veu a
pel·lícules de dibuixos animats, entre elles “Anastasia”. Al seu costat és
troben els germans Jaume i Oriol Saltar que s’encarreguen de les guitarres. El
primer d’ells també canta. Inicialment es fan fer diu Deja Vú i feien versions,
actuan molt sovint a la sala Luz de Gas que porta l'amic Fede Sardà. La Puerta de los Sueños van
debutar amb el disc “Como un Indio a la Tierra”. En aquesta versió del tema d’Eric
Clapton comptan amb la col·laboració del cantant Jofre Bardagí (a la foto) que
encara que ara va en solitari, va formar part del grup Glaucs. Crec que aquesta
peça es va incloure en un dels discos de la Marató de TV3, peró no estic segur. Per tant i
com us dic sempre, no hem feu gaire cas.
Suburbano
con Luis Eduardo Aute – Arde París 2000
Luis
Mendo i Bernardo Fuster que integren el grup Suburbano, van publicar a través
del segell Karonte, el gener del 2000, una mena de disc-llibre gravat en
directe i que es va titular "20 años y un día" en el que realitzaven un
recorregut per la seva carrera discogràfica i que va comptar amb bones
col·laboracions, entre elles la de Luis Eduardo Aute en aquest tema que us he
seleccionat ara per escoltar a Un toc de Rock. De fet Suburbano va ser durant
molts anys la banda d'acompanyament d'Aute. Aquest disc es va gravar al Cafè de
la Palma de
Madrid, durant els dies 4 i 5 de juny de 1999 i també van col·laborar Pablo
Guerrero, Clara Serrano, Susana Martins, Luís Pastor i 
Pedro Guerra.
actualment, el grup està integrat per Bernardo Fuster, Luis Mendo, Elena
Robles, Javier Palancar, Lorenzo Solano i Pino Sambataro, encara que per
Suburbano han passat altres músics, entre ells Rafael Porta (violí) i Billy
Villegas (baix). Suburbano sempre va ser
un grup que va navegar a contracorrent. Quan estava de moda el folk ells
tocaven rock, quan el rock es va imposar es van dedicar al folk... en fi, coses
que passen fins en les millors famílies. Per cert Bernardo Fuster va gravar en
els setantas un disc molt reivindicatiu que va estar censurat per el Franquisme
i que va signar sota el seudonim de Pedro Faura. Ells dos son gran compositors
i seves son cançons com “La
Puerta de Alcalá” o “Makinavaja” i han escrit un munt de
bandes sonores per pel·lícules o series de televisió.
Mercedes
Sosa con David Lebón – El tiempo es veloz 1995
Us
porto ara a Un Toc de Rock a la
Negra Sosa en aquest cas amb una cançó gravada en directe i
en la que compta amb la col·laboració de l'autor del tema, el gran músic
argentí David Lebón, un cantant i multiinstrumentista històric del Rock
Nacional que va militar en grups importants argentíns, entre ells
Pappo's Blues, la Pesada
del Rock and Roll, Pescado Rabioso, Color Humano, Polifemo i Serú Girán i que
va compondre aquest tema en els 70 i la va gravar en el seu primer disc en
solitari editat l'any 1982. Us l'he extret de l'àlbum "Mercedes Sosa -
Oro" que va publicar el segell Polygram l'any 1995 i que es basa
principalment en duets de Mercedes Sosa gravats en directe. En aquest tema reconeixen ser uns
"bojos" per pretendre canviar el món amb la seva cançó. Mercedes Sosa
és coneguda com La Negra
Sosa i també com La
Veu d'Amèrica, una de les grans veus que des d’Argentina va
llançar el seu missatge al món. Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán
el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de
Chagas-Mazza, 
una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord
de l'Argentina i en gran part de Sud-amèrica i va morir finalment a Buenos
Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los
pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser
dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la
ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo
Cancionero i va ser una de les grans exponents de la Nueva Canción Latinoamericana,
al costat de Soledad Bravo. la veritat és que no volia que l'anomenessin
cantant, ella es definia a si mateixa com cantora i per descomptat, res a veure
amb la finca d'Isabel Pantoja.
Teresa
Parodi – Balada para Carito 2008
Una
gran cantautora argentina, poc coneguda aquí al pais, és Teresa Parodi a la
qual escoltarem ara per concloure Un Toc de Rock, versionant un dels millors
temes de León Gieco, al que hem escoltat abans i que la va compondre al costat
d'Antonio Tarragó Ros, el pare del qual va ser denominat "El Rei del
Chamamé", un estil musical típic del folklore argentí. Aquest tema es
trobava en un disc compartit amb altres artistes en el què versionaven cançons
del gran cantautor també argentí León Gieco i que es va titular "Gieco
querido! Cantando al León 2" que es va publicar l'any 2008 i en el qual es
van incloure també temes Luis Alberto Spinetta, Ismael Serrano, Víctor Heredia,
Iván Noble, Andrés Calamaro, Fabiana Cantilo i uns quants 
més. Teresa Parodi va
néixer el 30 de desembre de 1947
a Corrientes i té en el seu haver el Premi Konex de
Platí al millor autor i compositor de la dècada que va obtenir l'any 1999, el
Premio Nacional de las Artes i el Camín de Oro per la seva trajectòria
professional. Ha visitat amb les seves cançons en diverses ocasions Europa,
havent actuat a Madrid, París i Brussel·les, també ha fet gires per Estats
Units i per tota Amèrica del Sud, fins i tot ha actuat a Israel i Cuba. Ha
compartit escenari en diverses gires amb Antonio Tarragona Ros, Mercedes Sosa,
Pablo Milanés, Sara González, Víctor Heredia, León Gieco, Julia Zenko i
Alejandro Lerner, entre molts altres.
La
frase per tancar el programa d’avui es del genial humorista Groucho Marx que
amb el seu agut sentit del humor va dir en certa ocasió
“El
matrimoni és la principal causa de divorci”
Acaba
per avui Un Toc de Rock, però us deixaré amb la bona companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Jo soc Mario Prades i tancaré
la barraqueta per ara. Conclou aquest recorregut pel passat, per la banda
sonora dels nostres recorrds. Fins el proper programa.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario