Domenico
Modugno, la més important veu del pop italià de tots els temps ens deia que la
distància era com el vent i avui escoltarem aquesta cançó per acabar Un Toc de
Rock, és clar que al programa sonaran així mateix The Mavericks, Burning,
Melocos, Antonio Flores, Sidonie, Café Quijano, Rosana, i alguns artistes més,
fins i tot escoltarem a l'actriu Victoria Abril cantant un duet amb Juan
Sinmiedo. Ha arribat l'hora i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles
emissores que emeten Un Toc de Rock, iniciaré el programa amb els catalans
Matamala i el seu “Express de mitjanit”. Obriré la barraqueta ara mateix, jo
soc Mario Prades i us diré com cada programa al començar
Benvinguts
a Un Toc de Rock
Matamala
– L’express de mitjanit 1993
Aquesta
cançó obria el CD "Matamala Dos" de l’any 1993, publicat a través del
segell Al·leluia Records, propietat de Reyes Torio que havía estat component
del grup Dinamita Pa Los Pollos, un
segell amb el que ells estaven vinculats però no em pregunteu com perquè
no ho recordo. L'adaptació de la lletra al català la va realitzar Francesc
Ribera conegut com "Titot" que va ser cantant del grup Brams i
actualment milita en Mesclat. La lletra ens parla de pugar al “Express de
mitjanit”, un sinonim dins del mont carcelari nord americà del fet de conseguir
la llibertat, el que en termens “talegeros” espanyols seria alló de “dornar-te
la bola”. En el primer CD de Matamala col·laborava la seva germana, l'actriu
Arianna Gil, encara que en aquest no estic segur, diría que no. Matamala van
començar sent una banda estandard del mod espanyol, els Brighton 64 que van
triomfar amb "La casa de la
Bomba", passant més tard a ser Brigatones i ja en els 90
Matamala. Jo vaig produïr un concert amb Brighton 64, Los Enemigos i Seis
Disparos al Moll de Costa de Tarragona, l’any 1988, era el primer que es feia
al Moll de Costa, obrint camí a
posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig ser pioner. Per cert, us
diré que va ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era 
a l'aire lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de les nits més
fredes de l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar i molt al fracas
que a les entradas al moll per la plaça dels Carros i pel pont del carrer
Reial, es va col·locar la
Policia Nacional, escorcollant a la gent que venia al
concert, a la recerca de drogues. La veritat és que entre seguretat interna i
policia, hi havia més gent que públic assistent. Aquell concert va ser ruinos
per a tots. Els grups crec recordar que no van cobrar, jo tampoc, els de les
barres dels bars no van vendre ni un entrepà… si no falla la memòria, els únics
que van cobrar van ser els de seguretat ja que l’empresari, un desaprensiu de
Vilaplana, va voler que tinguessin cura de les seves esquenes. Matamala es van
desfer a principis del nou segle. Per cert, Brigton 64 han tornat i a finals
del any 2012 i han tret un nou disc.
The
Mavericks – Ven hacia mi 2013
Són la banda liderada per Raul Malo, un home que de “malo” només té el cognom, músic i cantant excel·lent que també va formar part del supergrup del tex-mex Los Super Seven als que vam escoltar la passada setmana en un dels programes. Els vaig conèixer en els noranta arran que el segell Universal va treure al nostre país una sèrie d'àlbums i recopilatoris d'un estil que van denominar New American Music i que no era res més que country amb tocs de rock and roll, pop i tex mex, en el que van incloure a The Mavericks. Aquest tema, cantat en espanyol, s’ha inclos en el seu àlbum "In time" que han publicat a principis de l’any passat i que ha representat la tornada a l'estudi de gravació d'aquest bon grup que es va separar a finals del 2003. La producció del nou disc que es va gravar entre gener i febrer del 2013, ha estat a càrrec de Niko Bolas i el propi Raul Malo. El disc ha arribat al lloc 8 de les llistes de country i al 39 en les de pop. No havien
gravat res de nou junts des de 1998,
quan van publicar “Trampoline”. The Mavericks es van crear a Miami, l’any 1989
i van estar en actiu fins al 2003, encara que l'octubre del 2011 van tornar a
reunir-se i van fer una gira l’any 2012. El seu líder i compositor, Raul Malo,
va gravar també en solitari mantenint una interessant carrera pel seu compte.
The Mavericks han col·locat fins el moment, 14 singles entre els 10 primers de
les llistes del Billboard. The Mavericks son actualment i a part de Raul Malo,
l'Eddie Perez (guitarra) que va substituir a Nick Kane, junt a Paul Deakin
(bateria) i Robert Reynold (baix).
Sidonie
– Rompe tu voz 2014
El
grup català Sidonie ha publicat recentment un nou treball que porta per títol
genèric "Sierra i Canadá" que es va editar el passat 25 de març i la
temàtica, com si d'una moderna òpera rock es tractés, entrellaça les seves
cançons i ens parla d'amors entre robots, els seus personatges centrals són
Sierra i Canadá. Pràcticament totes les cançons ens porten a mons futuristes
amb una ambientació, segons expliquen, molt a lo "Blade Runner". Es va gravar en els
estudis Blind Records de Barcelona i les sessions d'enregistrament van començar
el 15 de juliol de 2013, comptant amb la col·laboració de Miri Ros. Els temes
van ser concebuts usant un enorme òrgan marca Lowrey que van trobar en una
botiga d'antiguitats i que van haver de reparar perquè estava molt atrotinat.
El grup Sidonie sorgeix a Barcelona l'any 1997 i està integrat per Marc Ros
(cantant, guitarra i baix), Jesús Senra (veus, baix, sitar, guitarres elèctrica
i acústica) i Axel Pi (bateria, tablasi bongos). Després de guanyar un
concurs a l'Hospitalet de Llobregat comencen a gravar per a 
un petit segell,
cantant en anglès, fins que els fitxa Sony Music que aposta per ells i comença
una brillant carrera, encara que amb temes excessivament comercials i
promocionats a través de les emissores de ràdio fórmula amb el sistema aquell de “Jo
pago i tu poses els discos a l'emissora", encara que així i tot el seu
àlbum "Shell Kids" va ser un veritable fracàs comercial, des d'aquell
moment van decidir gravar en castellà. En total Sidonie han tret set àlbums
d'estudi, 3 EP's, 3 recopilatoris i un DVD, també han realitzat col·laboracions
amb Pereza, Sopa de Cabra, Marc Parrot i Love of Lesbian, a més d'incloure un
tema en el disc tribut a Antonio Vega.
.
Melocos
con Manuel España – Cuando brille el sol 2010
L'any
2010 el grup Melocos, aquesta bona banda del Port de Santa Maria, va treure un
CD titulat "45 rpm" en el què tot eren versions amb col·laboracions
de luxe. Entre les cançons trobàvem aquest tema de La Guàrdia "Cuando
brille el Sol" que va ser el segon single promocional i en el que van
comptar amb la col·laboració de Manuel España, cantant de La Guardia i actualment
l'únic dels components del grup granadí que roman al grup. Tornem
als Melocos, el grup són Jaime Terrón (veu), Gonzalo Alcina (guitarra), Manu
Jurado (guitarra), Andrés Ortiz (bateria) i Antonio Suárez (baix) i es van
conèixer a l'escola Guadalete de la 
seva ciutat. El 20 de febrer del 2007 va
sortir a la venda el seu primer EP "Melocos" i en el que hi van
col·laborar Los Secretos. "45 rpm" és el tercer àlbum de Melocos i en
ell versionen cançons que aseguren els van motivar en el seu moment. Això està
molt bé, però caldria saber si s'ha degut a que els venia de gust fer-ho o
manca de creativitat ja que un nou disc amb cançons pròpies sembla que ja
estaba trigant massa, finalmente i el mes d'avril de 2011 l’han publicat, ja
hem escoltat coses d'aquest disc que es va titular "Imposible" si be
veuren que no es tracte d'un álbum, sols era un EP.
Burning
– ¿Qué hace una chica como tu en un sitio como este? 1978
Jo
sempre us he dit i ara tornaré a repetir-ho que Burning i Asfalto són les
millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen en actiu, totes
dues han perdut músics en el camí i en les dos formacions només queda un dels
seus membres originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning Johnny Cifuentes.
"Què fa una noia com tu en un lloc com aquest?" va ser composada
l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando Colomo i avui en
dia és una de les cançons de referència quan es parla d'aquesta mítica banda
madrilenya. Va ser cara A d'un single publicat per el segell Belter l’any 1978
i a la cara B es troba la primera versió de la cançó "Ginebra seca"
que en aquest single estaba cantada per Toño i la versió no és va incloure en
cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar temes per a una altra
pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de 
"Navajeros", on
trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que tú estés loca por mí” i
“Escríbelo con sangre". La cançó “¿Qué hace una chica como tú en un sitio
como este?” que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser inclosa al LP “El fin de
la década”, publicat l’any 1978. Els Burning originals van ser Toño Martín (del
1974 a1983), Pepe Risi (de 1974
a 1997), Quique Pérez (de 1974 a 1979), Tito (de 1974 a 1976) i l'únic membre
que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974, Johnny Cifuentes (a la
foto). Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys de
diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el
mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més
no curios.
Antonio
Flores – Canción de amor 1988
Us
extrec aquesta cançó de l'àlbum "Granvia" que Antonio Flores va
publicar l'any 1988 i la veritat és que en el seu moment el tema va estar
envoltat de polèmica ja que Antonio Flores havia explicat que les seves cançons
sempre tractaven temes propers i vivències pròpies i aquesta cançó ens parla de
l'amor i el desig que sent per una dona "I que siguis la meva sang
m'agrada encara més" deie a la lletra. En cap moment va amagar que la
cançó estava dedicada a la seva germana Rosario i la incipient premsa del cor
d'aquelles èpoques, res a veure amb l'actual i la seva mala llet i poca afició
per la veritat i si per propagar rumors malintencionats, va castigar Antonio
Flores que, encara que havia treballat en diverses pel·lícules i tret dos LP
's, no havia aconseguit l'èxit ni l'aplaudiment popular i molts el valoraven no
per el que ell era, un bon músic de rock, si no pel fet de ser fill de qui era.
Jo recordo que per aquella època vaig organitzar un concert de Lola Flores a
Cambrils i vaig muntar una ruda de premsa, tot i que havia parlat amb diversos
d'aquells periodistes assistents sobre el tema d'aquesta cançó, cap es va
atrevir a fer-li a La Faraona
la pregunta clau i finalment vaig haver de ser jo mateix, en la meva qualitat
de periodista del Diari de Tarragona qui l'hi preguntés sense embuts. Quan va
veure que era jo qui preguntava no va deixar anar cap exabrupte, però va sortir
per peteneres i es va acabar l'entrevista, suposo que si hagués estat un altre 
s'hagués muntat el pollastre, tenint en compte el caràcter de Lola Flores i el
seu sentit de clan familiar a protegir sempre. Antonio Flores mai es va treure
de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i
molts. Fins i tot es va trencar el seu matrimoni i sols la seva mare i la
familia va estar al seu costat, recolzan-lo. Quan semblava haver-se recuperat,
Antonio Flores no va poder superar la mort de la seva mare, la genial Lola
Flores. Accident, suïcidi... deixem-ho així. Antonio González Flores va néixer
a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de
1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel·lícules i amb la seva mort Antonio
Flores es va convertir en mite i va entrar a les pàgines de la història del
rock espanyol. Reconec que el disc més venedor en la carrera d’Antonio Flores
va ser "Cosas mias" del any 1994, pero “Granvia” va ser un bon
treball.
M-Clan
– Inmigrante 2008
Ja
fa un temps que vaig rebre un parell de correus on em demanaven aquesta cançó
que si no em falla la memòria ja vam escoltar a principis de la passada
temporada, però sense cap problema aquí la teniu de nou. L’any 2008 els murcians M-Clan van treure el
CD “Memorias de un espantapájaros” que va incloure aquest tema amb una lletra
molt interessant que ens parla de racisme i marginació. La veritat és que al
meu modest parer és una de les millors cançons de l'àlbum, si no la millor de
totes i per això ara us l'he portat a Un Toc de Rock per gaudir-la tots junts.
Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez,
i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que 
s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago
Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a
l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero
(batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos
Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de
no-fumadors va posar a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus
últims discs Carlos Tarque i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina
es el que tenen alguns i també molta intolerancia. Una cosa, els M-Clan van
treure un nou disc al carrer, crec que va ser a finals del 2012 o principis del
2013 i ja hem escoltart alguna cançó d’ell a Un Toc de Rock.
s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago
Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a
l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero
(batería), Pascual Saura (baix) i Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos
Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de
no-fumadors va posar a parir als M-Clan perque a la portada d’un dels seus
últims discs Carlos Tarque i Ricardo estàn fumant... Pecat mortal! Poca feina
es el que tenen alguns i també molta intolerancia. Una cosa, els M-Clan van
treure un nou disc al carrer, crec que va ser a finals del 2012 o principis del
2013 i ja hem escoltart alguna cançó d’ell a Un Toc de Rock.
Guaraná
– En la casa de Inés 2001
Actualment
en el grup alacantí Guaraná crec que ja
només trobem a Juanra Arnaiz (a la foto) i David Navarro de la primitiva
formació. De fet tots dos van ser els fundadors de Guaraná, encara que van
començar l’any 1998 com a duet i dient-se Popstar per a l'any següent i després
de unir-se'ls Vicente Mirás i Francisco Cherro que els van deixar després del
seu segon àlbum i Cuco Chelinni que també va deixar Guaraná, aquest l'any 2005.
Els xicots van traslladar-se a Madrid i començan a tocar al metro de la capital
del Regne i ja l’any 2000 convertir-se ja en Guaraná. "En la casa de
Inés" és possiblement la cançó més popular en la seva carrera
professional. Es trobava en el seu disc de debut "El Efecto Guaraná"
que va editar Sony Music el gener de l’any 2001. Guaraná tenen gravats cinc
àlbums d'estudi i una mena de recopilatori que van publicar l'any 2010 amb els
seus vells èxits gravats de nou i comptan amb les col·laboracions de David
Summers, Taxi, Marta Botia de Ella Balila Sola o Giorgina. Per cert, hi ha un
grup, crec que brasileiro que es diuen Guarana Band, però no tenen res a veure amb els
espanyols.
Fórmula
V – Solo sin ti 1969
una cosa diferent Va funcionar! És clar que va ser
"Cuéntame" el que va revalidar el seu èxit. La producció d'aquest
single va estar a càrrec de José Luis Armenteros que va ser el compositor dels
temes, encara que sempre es va dir que Armenteros, antic membre de Los Relámpagos, comprava algunes cançons a
"negres", de fet jo tenía un amic a Collblanch que tocava amb Los
Jeter’s i que va ensenyar-me a tocar una mica el baix que tindrie molt a dir
sobre aquesta cançó. Fórmula V van ser una autèntica fàbrica de pasta gansa,
fins octubre de l’any 1975, quan gaudint de l'èxit i estante a dalt de tot, van
decidir sorprenentment desfer-se. En els 90 van tornar creant Fórmula-Diablos i
a partir de 2002 Paco Pastor va posar de nou en marxa Fórmula V, amb músics
nous, aixó si.
Café
Quijano – Quiero que me engañes 2013
Avui
us porto a Un Toc de Rock un altre cançó extreta del darrer treball discogràfic
de Café Quijano publicat l'any passat i en el que han tornat una altra vegada
als seus inicis, el bolero. El nou disc es va titular “Café Quijano Orígenes:
El bolero 2". Us faré una miqueta d’historia, el pare dels germans Quijano
posseïa a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van
iniciar el seu camí musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè
Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre “La Lola”, recordan el lloc on
van començar i que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més
popular de la seva carrera, es va publicar l'any 1999. Cafè Quijano 
està
integrat per els tres germans Quijano, Manuel, Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va
arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel
Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més
destacable, però per a rés comparable a la del grup unit i posiblemente per aixó
Café Quijano tornen a reunir-se l’any 2010. En arribar el 2012 es van posar les
piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros, de fet es
va titular "Orígenes: El bolero" del que aquest darrer disc es la
continuación.
Juan Sinmiedo con Victoria Abril – Mujer sin miedo
De
veritable nom Juan Guillénn, el cantant, pianista i actor és conegut
artísticament amb el pseudònim de Juan Sinmiedo i jo he de confessar que la
seva imatge em recorda a la d'Elvis Costello. Aquest tema que us porto ara ho
he extret de l'àlbum "Mujeres sin miedo" i en aquesta cançó compta
amb la col·laboració de l'actriu Victoria Abril que tot i que ha incursionado
en diverses ocasions en el món de la música, reconec que a mi mai m'ha agradat
com a cantant, però es va involucrar de tal manera en aquest treball que fins i
tot va arribar a intervenir en la composició de la lletra. També han
col·laborat, encara que en altres peces, Esmeralda Grao, Nacha Guevara,
Mercedes Ferrer, Cristina del Valle, Sole Zaplana, Loles León, Victoria Abril,
Sonia Terol, Ginesa Ortega, Rossy de Palma i la tarraconina Carmen París. Per
cert, en el disc també inclou versions dels temes només a piano. Ha estat el
segon treball discogràfic de Juan Sinmiedo, un noi que va ser descobert per
José María Cano que li va produir el seu àlbum de debut “Juan Sinmiedo”, l’any
1999 i en ell que canta obertament a l'homosexualitat. Com a actor ha
intervingut en diverses sèries, sobretot a Antena 3.
Rosana
– Si tú no estás 1996
Aquest
tema és un dels més importants en la carrera de la cantautora canària Rosana
Arbelo i es trobava en el seu disc de debut "Lunas rotas" que va
publicar el 16 de juny de 1996. Rosana va començar a cantar les seves cançons
un any abans, el 1995, però ella ja havia iniciat el desenvolupament de la seva
carrera musical primer com a compositora i havia escrit cançons per Esmeralda
Grao i les Azúcar Moreno. Per a aquest primer disc Rosana va comptar amb el
guitarrista i productor José Antonio Romero. Es va gravar a Madrid, però va ser
remasteritzat a Miami, Florida. L'àlbum va romandre durant 14 setmanes en el 
número 1 de les llistes de vendes espanyoles, va ser Disc de Diamant abans
d'un any i és calcula que va vendre més de 10 milions de discos a tot el món.
Totes les cançons havien estat composades per Rosana. Us explicaré una
curiositat, en menys de 3 hores, totes les còpies de la primera edició es van
esgotar a les botigues de discos. Va ser l'entrada en llistes més important per
a una artista espanyola al llarg de la nostra història musical i l'àlbum s'ha
publicat en més de 30 països, fins i tot a Corea del Sud. Quentin Tarantino va
incloure dues cançons d'aquest disc a la pel·lícula "Curdled" de la
qual va ser productor, "Lunas Rotas" i "El Talismán".
Rosana Arbelo Gopar va néixer a Lanzarote el 24 octubre 1964.
Domenico
Modugno – La distancia es como el viento 1970
Aquest
home ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. De fet el
cantant, músic i compositor Domenico Modugno va crear veritable escola i va
establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va
funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat.
El cantant i compostor Domenico Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de
gener de 1928 i va morir a la seva residència de la reserva natural de
Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les
coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven am patera a la seva
estimada illa de Lampedusa, tal com es deu trobar ara el cantant te que estar
removense a la seva tomba per que estan anunciant que ja pronte no hi cabrà
ningú més. Domenico 
Modugno deíxà darrere seu temes inoblidables com "Dio,
come ti amo", “Vecchio Frak”, "Piove" i al costat del tema que
estem escoltant, "La distancia", una gran cançó d’amor que ara ens
canta en castellà i que es va publicar en format single l’any 1970, mitjançant
el segell RCA, en italià es va titular “La Lontananza”. Es clar
que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu
dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80,
barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint
les pistes de discoteques a mig món. Francesco Napoli es també un dels Amics
d'Un Tock de Rock, al facebook de Montse Aliaga. Us diré com a curiositat que
Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de San Remo, però ell
no te el record. Parlarem un altre dia d’aixó.
La
frase per acabar el programa d’avui es de Johann Wolfgang Von Goethe (28 de
agosto de 1749, Hesse - 22 de marzo de 1832, Turingia), poeta, novel·lista,
dramaturg i científic alemany que va ser un dels creadors del romanticisme i
que va dir
“No
preguntem si estem d'acord, preocupem-nos sols
per anar pel mateix camí”
Es
una frase que possiblement podríem recomanar hores d'ara als polítics, als
d'aquí i als d'allà
Tancaré
el programa per avui, però us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock. Soc Mario Prades i tanco la
barraqueta, conclou per ara aquest viatge per el temps i els records, per tant,
fins el proper programa us dic Adéu.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario