Un Toc de Rock 08-64

Avui el nostre viatge musical ens portarà fins a Austràlia, però passarem també per Anglaterra, Estats Units, Grècia i França, escoltant a The White Buffalo, Lloyd Cole, Demis Roussos, Louis Armstrong, Joe Satriani, McFly, Donald Fagen, Gilbert Becaud, Paul Davis i uns quants més, per acabar amb Frank Sinatra al costat de Quincy Jones. Tindrem música recent i clàssics, units en la nostra banda sonora. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, ara toca obrir la barraqueta i ho farem escoltan una cançó del últim disc del australià Cody Simpson, soc Mario Prades i os dic com sempre.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Cody Simpson – La Da Dee 2013

Avui començarem Un Toc de Rock escoltant al cantant, pianista, guitarra i compositor australià Cody Simpson amb aquest tema que us he extret de l'àlbum "Surfers Paradise", el seu segon i últim treball discogràfic fins al moment i que va publicar el 16 de juliol de 2013 . El títol del disc fa referència a la ciutat estival australiana, una mena de Salou del continent situat a les antípodes. Aquest tema que escoltem ara va ser el tercer single que s'ha tret de l'àlbum. De fet Cody Simpson va néixer a Gold Coast, Queensland; l'11 de gener de 1997. De jove va guanyar un parell de medalles en natació, pel que sembla anava per professional, però finalment la vencedora va ser la música i es va convertir en cantant, crec que va patir un accident quan vivia a Florida, però d'això no n'estic segur. Cody Simpson va començar a compondre i gravar cançons a la seva habitació mentre és recuperava i va debutar a través de YouTube, on va ser descobert pel productor Shawn Campbell. Va publicar el seu single de debut "iYiYi", en el qual va col·laborar el raper nord-americà Flo Rida, el 15 de maig de 2010. Des de juny de 2010 Cody Simpson que es tot un ídol juvenil, resideix a Los Angeles.

Lloyd Cole – Women’s Studies 2013

El cantant i compositor britànic Lloyd Cole va ser el líder del grup Lloyd Cole & The Commotions de l'any 1984 fins 1989 per començar posteriorment la seva carrera en solitari. La cançó que us he seleccionat per escoltar ara a Un Toc de Rock es troba en el seu últim treball discogràfic que es va publicar el 21 de juny del 2013 i va ser produït per ell mateix, encara que l'àlbum titulat genèricament "Standards" s'havia començat a gravar al novembre, a Los Angeles, finalitzant les sessions i barreges al febrer. Tots els temes del disc, excepte "Califòrnia Earthquake" que va ser escrita per John Hartford, han estat composats pel propi Lloyd Cole. En les gravacions i a més del propi Lloyd Cole que es va encarregar de guitarra, teclats i cantant, trobem a Matthew Sweet (baix i cors), Fred Maher (bateria), Blair Cowan (teclats), Mark Schwaber (guitarra i cors), Will Cole (guitarra i cors), Matt Cullen (guitarra), Joan Wasser (piano i cors), Dave Derby (cors) i Mike Wyzik (percussió). L'àlbum va aconseguir pujar fins al lloc 74 de les llistes britàniques i encara que ell fa anys que resideix a Massachusetts amb la seva esposa i fills, no es va classificar en les llistes americanes. Lloyd Cole va néixer el 31 de gener de 1961 a Buxton, Derbyshire.

Joe Cocker – Fire it up 2012

Joe Cocker, l'incombustible rocker al que li deien "El blanc amb la veu negre", va publicar el 6 de novembre del 2012, si bé a Espanya es va editar el 27 de novembre, un àlbum, "Fire it up", al qual aquesta cançó que us he seleccionat dóna títol. És clar que com sol ser habitual en la discografia de Joe Cocker, és tracta d'una versió. La cançó va ser escrita per Ian Frew, Marty Dodson i Johnny Reid i aquest últim, cantant i compositor canadenc, ja l'havia gravat i portat a l'èxit, a principis del 2012. Entre el munt impressionant de músics que han participat en l'enregistrament d'aquest àlbum, el 33é disc gravat en estudi per Joe Cocker, trobem a Ray Parker Jr, Chris Chaney, Dorian Crozier, Tom Bukovac, Julie Gegant, Roger Wilkie, Melinda Porto, Nicholas Tubbs, Melanie Fernandez, Richie Ferris, el RDVZ A Capella Group, Julie Waters i un llarg etc. encara que la banda oficial de Joe Cocker al disc i les gires està formada per Nick Milo, Steve Grove, Jack Bruno, Gene Black, Oneida James-Rebeccu, Nikki Tillman i Kara Britz. L'anglès John Robert Cockerva néixer el 29 de maig de 1944, a Sheffield. Espero que amb els anys Joe Cocker hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari de Tarragona, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó si, solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Jo vaig equivocar-me en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe Cocker".

Demis Roussos – September (I’m on my way) 2009

La veritat és que els anys passen factura i per als cantants acostuma a pagar-se a costa de veu. És el cas de Demis Roussos, una de les més importants veus del pop internacional en els setanta i vuitanta. Al maig de 2009 va publicar un àlbum titulat "Demis" en què trobem un Demis Roussos molt allunyat de la potència vocal d'antany i una veu ronca i cascada, encara que reconec que deixant les comparacions entre ahir i avui de costat, el disc és bo i recomanable. Val a dir que des de l’any 2000 Demis Roussos no gravava un disc d'estudi, tot i que el 2006 va treure un directe. La cançó més coneguda i popular de Demis Roussos és aquella del “Triki, triki”, publicada l'any 1973, però realment no es deia així, el veritable títol era "Velvet Mornings" i a l'igual que molts dels seus èxits, també la va versionar en castellà. Demis Roussos va ser el primer cantant nascut a Àfrica que va col·locar-se a les llistes d’èxits inglesas i és que ell no era grec com es deia, era nascut a Egipte. Vam conèixer al país a Demis Roussos quan formava part del gran tercet grec de rock progressiu Aphrodite's Child (a la foto 2), on s’encarregaba de cantar i tocar el baix, al costat de Vangelis als teclats i Lucas Sideras a la bateria. La seva veu de falset ben modulada ens va impactar i quan es va desfer el grup i Demis Roussos es va llançar en solitari va tenir una carrera brillant i tota plena de supervendes. El seu nom complet és Artemius Ventouris Roussos i va néixer el 15 de juny de 1946 a Alexandria, Egipte, encara que es va criar a Grècia per llançar-se musicalment amb el grup des de França. Amb 17 anys es va incorporar a la seva primera banda The Idols i posteriorment a We Fire per unir-se més tard a Aphrodite's Child. Quan l'extrema gordura va arribar a ser alarmant per a la seva salut va crear un mètode per aprimar-se i va treure el llibre "A Question of Weight", escrit amb Veronique Skawinska, explicant aquest mètode que realment li va servir per perdre pes, tot i que després i com sol passar, va tornar a engreixar-se. La veritat és que els mètodes miraculosos no existeixen i us ho dic jo que fins i tot m'he sotmès a una gastroplàstia fa anys i amb la qual vaig perdre més de 70 quilos en un any, aprimant-me fins a un extrem tal que van haver de donar-me un tractament per aprendre a menjar i guanyar pes. Els miracles s'han d’anar a buscar a Lourdes. Us explicaré una anècdota de Demis Roussos. Va ser un dels passatgers del vol 847 de la TWA que va ser segrestat el 14 de juny de 1985 per terroristes palestins. Els segrestadors van celebrar el aniversari amb ell, al quedar-se acollonits quan van adonar-se que tenien com a ostatge ni més ni menys que a Demis Roussos, un dels cantants més famosos de l'Orient Mitjà i Europa.

Joe Satriani – Can’t go back 2013

Considerat un dels millors guitarristes del món, escoltarem ara a Un Toc de Rock a Joe Satriani amb aquest tema que us he tret de l'àlbum "Unstoppable Momentum" que va publicar-se el 7 de maig del passat 2013. El disc va aconseguir el lloc 42 en les llistes del Billboard, mantenint tres setmanes en elles. Totes les cançons del disc, aquesta també, han estat composades pel propi Joe Satriani. La veritat és que en aquest últim treball discogràfic, presentat de forma molt austera, només compta amb Mike Keneally als teclats, Vinnie Colaiuta enfront la bateria i Chris Chaney al baix, a més del propi Joe Satriani a la guitarra, teclats i harmònica, a més de ser el productor. Joseph Satriani, conegut com Joe, va néixer el 15 de juliol de 1956, a Westbury, Nova York, d'origen italià. Com us deia, Joe Satriani està considerat un dels millors guitarres del món, mai m'atreviria a dir el contrari, de fet ha impartit classes de tècnica i escrit llibres i manuals. La veritat, la tècnica de Joe Satriani és depurada i perfeccionista, però sempre he considerat que en aquest punt es troba precisament la seva fallada. Jo el considero que és excessivament tècnic i en les seves cançons trobo a faltar el caliu, aquest sentiment intens que una guitarra pot imprimir. Ha col·laborat amb grans de la música com Mick Jagger, Deep Purple i guitarristes de la talla de Steve Lukather, John Petrucci, Eric Johnsn, Yngwie Malmsteen, Brian May, Patrick Rondat, Paul Gilbert, Adrian Legg, Steve Morse i Robert Fripp, amb els que va realitzar les gires G3Tour, crec que va ser a mitjans dels noranta.

The White Buffalo – The house of the rising sun

Sorgit al sud dels Estats Units, us porto a The White Buffalo que realitzen una extraordinària versió d'aquest tema que va brollar des del folk americà per, gràcies a Alan Price al capdavant dels britànics The Animals, convertir-se en tot un estàndard del rock i el blues. The White Buffalo, un grup al voltant del cantant Jack Smith, ens fan una versió destacable del tema en el qual sense perdre l'aire R & B que li van imprimir els anglesos, posseeix ara també aquelles connotacions folk dels seus orígens. Aquest tema es va incloure en la banda sonora de la sèrie de televisió "Sons of Anarchy", molt popular als Estats Units, però pràcticament desconeguda a Espanya i que anava sobre una associació de moteros. S'han realitzat 79 capítols en 6 temporades, iniciant-se l'any 2003 i crec que encara s'emet. La veritat és que The White Buffalo, dels quals poc us puc dir, són una banda de rock sureny, però amb tocs de rock molt canyer i influències folk i country. Jack Smith va néixer a Oregon, però es va criar a Califòrnia., Això li va donar influències molt variades musicalment parlant. The White Buffalo van debutar l'any 2002 amb l'àlbum "Hogtied Like a Rodeo", un disc molt pobre de so que va ser regravat l'any 2008 i tornat a editar-se re titulat ara "Hogtied Revisited". Per cert, entre els músics que l'acompanyen trobem a Matt Lynott (bateria) i Tommy Andrews (baix).

Guns n’ Roses – Knockin' on heaven's door 1991

El grup nord-americà Guns n'Roses van realitzar un curiós i arriscat experiment l'any 1991, van publicar simultàniament, el dia 17 de setembre, dos discos dobles titulats "Use your ilusion" volums un i dos, amb la mateixa portada encara que amb els colors canviats, en total quatre vinils. Amb tot el que això representava d'encariment de costos i el consegüent risc que no es venguessin tots dos productes, sorprenentment la cosa els va funcionar i avui són dos dels millors àlbums de Guns n'Roses. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock “Trucan a les portes del cel”, és una versió de Bob Dylan, es trobava en el segon d'ells que era de color blau i que es calcula ha venut més de 18 milions de còpies. És clar que els crítics l'han considerat "l'àlbum més trist" de Guns n'Roses i la portada es diu que està inspirada en un fresc pintat per Rafael anomenat "L'escola d'Atenes". En aquesta gravació la banda està integrada per Axl Rose (cantant i guitarra) que també toca el piano en aquest tema que sona ara, Saul Hudson, conegut com Slash a la guitarra, Izzy Stradlin (guitarres, sitar i cors), Duff McKagan (baix, segona veu i percussions), Matt Sorum (bateria, percussions i veu) i Dizzy Reed (piano, òrgan, teclats i veu)., però també van col·laborar Steven Adler (bateria), Howard Teman (piano), Shannon Hoon (cors ) i el grup The Waters als cors, precisament en aquest tema. Guns n'Roses van començar l'any 1985, però posteriorment van sorgir conflictes entre Axl Rose i Slash, aquest va abandonar el grup. De fet s'han produït molts canvis entre els seus membres al llarg dels anys, encara que sota el lideratge del cantant Axl Rose, Guns n'Rose segueixen en actiu.

McFly – Don’t wake me up 2007

Estic segur que quan els guionistes de "Retorn al futur" van pensar en el personatge de Marty McFly que interpretaba Michael J. Fox, a la saga de pel·lícules futuristes sobre viatges en el temps, mai es van poder imaginar que a Londres i uns quans anys més tard sorgiria una bona banda de pop-rock que adoptaria el nom artístic de McFly, precisament en honor del protagonista de la saga. McFly, aquest bon grup que escoltem ara a Un Toc de Rock, es van crear a Londres, el 5 d'agost de 2003 i són Tom Fletcher (cantant i guitarra), Danny Jones (cantant i guitarra), Dougie Poynter (baix i cors) i Harry Judd (bateria). Es calcula que en total s'han venut més de deu milions dels seus discos a tot el món. Aquest tema que escoltem ara, tanca el seu àlbum "All The Greatest Hits", un CD recopilatori publicat el 2007 i crec que va ser un tema nou ja que no es trobava en cap dels seus discos d'estudi anteriors i tampoc recordo haver-la escoltat com a cara B de cap senzill. En total McFly, aquesta bona banda que va triunfar en la seva darrera gira per Espanya, han publicat cinc àlbums d'estudi, quatre recopilatoris, dos directes i un munt de singles.

Paul Davis – Cool night 1981

Aquest tema que escoltem ara a carrec de Paul Davis no va arribar a publicar-se aquí al país, va ser un dels singles que hem vaig trobar dins d’una caixa de LP`s y singles que em va regalar un amic, cap de promoció del segell Ariola a Barcelona i que havien estat rebutjats ja que la discogràfica va jutjar en el seu moment que no anaven a funcionar al mercat espanyol, és clar que als Estats Units aquest single de Paul Davis va arribar al lloc 52 en les llistes del Billboard de l'any 1982. Potser tenien raó i el tema no tenia prou qualitat per al mercat espanyol o possiblement van tornar a ficar la gamba fins al fons, jutgeu vosaltres mateixos. De fet després s'ha inclòs en algunes compilacions d'èxits variats que si s'hanpublicat a Espanya. Paul Lavon Davis va ser un cantant de country que va col·locar gairebé tots els seus singles també en les llistes de pop del Billboard. Paul Davis va néixer el 21 d'abril de 1948 a Meridian, Mississippi i va morir a l'hospital de la seva ciutat natal el 22 d'abril de 2008 a causa d'un atac de cor. Aquest tema es va publicar en single l’any 1981 i va aconseguir el segon lloc en les llistes del Billboard ja el gener de 1982. Al costat de "I Go Crazy" i "'65 Love Affair", són els millors singles en la crónica musical de Paul Davis.

Donald Fagen – Maxine 1982

Quan Steely Dan es van desfer, ambdós músics van prendre camins separats i van continuar les seves carreres en solitari. La de Walter Becker possiblement hagi estat la menys rellevant, però Donald Fagen (10 de gener de 1948, Passaic, Nova Jersey) veritablement ha tret pocs discos, encara que tots ells són molt importants musicalment parlant. En el primer d'ells titulat "The Nightfly" que es va publicar el 29 d'octubre de 1982, trobàvem aquest tema que us he portat ara per a compartir-lo amb tots vosaltres, és tot un "peaso cansión". El LP de Donald Fagen va arribar al lloc 11 en les llistes del Billboard i va ser disc de Platí als Estats Units, sobretot gràcies al single amb "IGY (What a Beautiful World)" que també li va valer a Donald Fagen un Grammy al 83. L'àlbum va ser produït per Gary Katz i va comptar amb un munt de músics, liderats per Donald Fagen (òrgan, sintetitzador, harmònica i cantant), al costat de Dave Bargeron (trombó), Michael Brecker (saxo), Randy Brecker (trompeta), Larry Carlton (guitarra), Ronnie Cuber (saxo), Rick Derringer (guitarra), Frank "Harmonica Frank" Floyd (cors), James Gadson (bateria), Ed Greene (bateria), Gordon Grody (cors), Anthony Jackson (baix), Steve Jordan (bateria), Steve Khan (guitarra acústica), Abraham Laboriel (baix), Daniel Lazerus (cors), Will Lee (baix), Hugh McCracken (guitarra i harmònica), Leslie Miller (cantant i cors), Marcus Miller (baix), Rob Mounsey (sintetitzadors i teclats), Roger Nichols (percussió i efectes), Michael Omartian (piano i sintetitzadors), Dean Parks (guitarra), Greg Phillinganes (sintetitzadors i piano), Jeff Porcaro de Toto a la bateria, Chuck Rainey (baix), Zachary Sanders (cantant i cors), Valerie Simpson (cantant i cors), David Tofani (trompeta i saxo), Starz Vanderlocket (percussió i cors) i Paul Shaffer (òrgan). Amb el nou segle Donald Fagen i Walter Becker s'han unit de nou i han tornat a posar en marxa Steely Dann traient dos discos nous, un l’any 2000 i un altre el 2003, a més d'un grans èxits l'any passat. Donald Fagen va publicar paral·lelament l’any passat un nou disc en solitari titulat “Sunken Condos”.

Hervé Vilard – Fais le rire 1965

La cançó més famosa en la carrera de Hervé Vilard, cantant nascut a París, França, el 24 de juliol de 1946, és "Capri c'est fini", però al meu parer aquest tema ”Fes-la riure”, és extraordinari i està ple de força interpretativa. Us el he extret d'un single editat en els anys vuitanta, reedició d'aquesta cançó que va ser posada com a cara B amb el  "Capri c'est fini"" a la A. Fill d'una venedora de violetes i partitures que treballava a les afores del Théâtre des Variétés, a París, René Paul Hervé Villard, com es diu en realitat Hervé Vilard , va néixer dins d'un taxi que es dirigia cap a l'Hospital Saint Antoine i que va pagar un client de la seva mare al veure-la en mig de l’acera donan a llum. Arran de la denúncia d'una veïna, li és retirada la custòdia del nen a la seva mare que es deie Blanche, alcohòlica, sota ordre judicial i és enviat, a l'edat de sis anys, a l'orfenat Saint Vincent de Paul, on va perdre el rastre de la seva progenitora. Teniu en compte que parlem dels anys cinquanta del passat segle. L’any 1967 va tindre els sants pebrots de reconèixer públicament la seva homosexualitat muntant-se un gran escàndol en el món musical dels Pirineus cap amunt. Uns “periodistes” d'aquests especialitzats en premsa rosa li van presentar, quan ell era tota una estrella de la cançó, a la seva mare en un programa de televisió, en directe, Hervé Vilard els va dir "Encantat d'haver-la conegut” i que li diguessin a quina residència estava i en cas de ser necesari, ell la portaria a una de millor, que ell es faria càrrec de totes les seves despeses, però que aquí quedava tot ja que no desitjava tenir cap relació amb aquella dona que de mare només tenia el fet d'haver-lo portat al món. Va dir que “La paraula mare significa molt més i per a ell aquella dona no ho era". Va complir la seva paraula i fins a la mort de Blanche va córrer amb totes les despeses, però no va tindre cap relació amb ella. Quan va començar Hervé Vilard va ser apadrinat per Dalida. Val a dir que la seva cançó "Capri se acabó" va ser tot un hit internacional i l'idea de la cançó li va vindre al veure un cartell de publicitat turística de l'illa de Capri al metro de París. En total Hervé Vilard ha arribat a gravar més de 30 LP's.

Gilbert Becaud – Je reviens te chercher 1967

L'any 1967 el gran cantant, pianista i compositor francès Gilbert Bécaud va publicar un single amb aquest tema "Je Reviens Te Chercher" que en anglès es va titular "What 's The Good Of Goodbye" i en castellà “Volveré a buscarte”, rés a veure les traduccions amb el títul original que hagues sigut de ser “Jo et donaré suport”. A la cara B va incloure "Les Cloches", ambdues eren composicions del propi Gilbert Bécaud. La cançó s'ha reeditat en moltes ocasions i l'any 1978 va donar títol a un doble recopilatori de grans èxits que es va reeditar posteriorment en versió CD. Gilbert Becaud fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon compositor. Cançons seves les van gravar des de Elvis Presley a James Brown, passant per Petula Clark, Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat, és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument inclinat i Gilbert Becaud podia, des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis de piano i acompanyat per la seva mare, va presentar-se en un piano-bar intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella, una mare de vella escola, es va arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va fabricar una corbata a puntets, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una mare! Després d'aquell dìa, Gilbert Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixar cançons immortals com "Et maintenant” o “Natalie”. Gilbert Becaud va néixer a Toulon el 24 d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de pulmó. Li deien "El Senyor dels 100.000 volts" per la canya als escenaris.

Louis Armstrong – Whay a wonderful world

Va ser un dels grans del jazz, cantant, trompetista i director de banda, se li coneixia amb el sobrenom de Satchmo. I jo em vaig endur una sorpresa quan vaig organitzà un concert d'OBK a Lleida, concretament a la discoteca Wonder, propietat del amic Santi Palau, antic cantant de pop als anys seixanta i que es va casar amb la Gelu, en comprovar que un dels possibles punts de venta d’entrades era una botiga de discos anomenada així, Satchmo. Aquest és un dels temes més populars de la seva llarga i brillant carrera i m'el van demanar mitjançant un correu, doncs aquí està la veu trencada de Louis Armstrong. Va néixer a Nova Orleans el 4 d'agost de 1901 i va morir a Nova York a causa d'un atac de cor, el 6 de juliol de 1971. Louis Armstrong va ser un dels que van aconseguir que el jazz deixés de ser música gairebé folklòrica i reservada per a negres, per esdevenir art popular i un gènere en  majúscules. L’any1922, quan les autoritats van començar a tancar els bordells de Nova Orleans i els músics de jazz es quedaven sense treball, Armstrong es va unir a l'èxode de músics que es va produir cap a Chicago. Ell es va incorporar a la Creole Jazz Band de Joe King Oliver com a segon cornetista. L'orquestra d'Oliver era, al començament dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing de Chicago, en una època en què la ciutat era el centre del jazz, va ser en aquest moment quan la popularitat d'Armstrong va començar a incrementar-se de manera exponencial. Però el reconeixement internacional li va arribar molts anys més tard quan va començar a gravar temes cantats, sobretot gràcies a aquest i "Hello, Dolly". Per els amants de las curiositats os diré que el principal aeroport de Nova Orleans es diu Aeroport Internacional Louis Armstrong en honor del músic de color.

Frank Sinatra & Quincy Jones – Stormy weather 1984

I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant a La Veu, el gran Frank Sinatra (Hoboken, 12 de desembre de 1915 - Los Angeles, 14 de maig de 1998), a qui se li deia Blue Eyes, encara que la meva cosina Glòria que el coneixia sempre afirmava que eren lentilles. La veritat és que el cantant i actor Frank Sinatra va ser un dels personatges més rellevants de la música del Segle XX, guanyador d'un Oscar pel seu paper al film "D'aquí a l'eternitat". La cançó que us he seleccionat, tot un clàssic del blues i jazz, es va incloure en el seu àlbum "LA is my Lady ", amb els arranjaments, la producció i la direcció orquestral de Quincy Jones (Chicago, 14 de març de 1933) (tot dos a la foto) i es va publicar l'agost de 1984, sent un dels millors treballs de Sinatra en la seva època més moderna. Compta amb un munt de bons músics, pero vull destacar la tasca del guitarrista Lee Ritenour. "Stormy weather" va ser composada per Harold Arlen i Ted Koehler i la primera que la va interpretar va ser Ethel Waters al Cotton Club de Harlem, l'any 1933, encara que les versions més recordades van ser les que van realitzar Lena Horne l'any 1941 i posteriorment, el 1955, la gran Billie Holiday, tot i que existeixen més de quaranta versions censades oficialment, jo vull fer esment a una que va realitzar Imelda May fa pocs anys i que escoltarem en pròxims programa d’Un Toc de Rock.

La frase per acabar el programa és de Gabriel García Márquez, premi Nobel de Literatura, mort recentment i que va dir:

"El secret d'una bona vellesa no és altra cosa
que un pacte honrat amb la soledat”

Conclou Un Toc de Rock, però abans de tocar el dos, us deixo amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i totes aquelles emissores que emeten el programa i foto el camp. Soc Mario Prades i ara tanco la barraqueta. Conclou per avui aquest recorregut pel  records, per un trocet de la banda sonora que configura la nostra vida. A reveure.

.

Apa! Ens veiem pel món. 

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radio program)