En
els anys seixanta i de la mà de The Beatles es va produir l'anomenada
"invasió britànica" als Estats Units. El beat va prendre el relleu al
rock and roll i avui anem a recordar aquella dècada i escoltarem a artistes
britànics com The Hollies, Rolling Stones, Manfred Mann, Small Faces, Kinks,
Yarbirds, Herman's Hermits, Honeybus, Bee Gees i uns quants més que ompliran
aquests cinquanta-cinc minuts de records i temps passat. Per tant i des de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten Un Toc de Rock, anem a començar el programa
amb el primer enregistrament de The Animals, però que curiosament, sempre es
van negar a tocar-la en directe. Ara vaig a obrir la barraqueta, soc Mario
Prades i us diré sempre alló de
Benvinguts
a Un Toc de Rock
The
Animals – Baby let me take you home 1964
Obrirem
el programa d’avui amb el primer single dels Animals que va incloure com a cara
A el tema "Baby let me take you home" que escoltarem ara. Va arribar
al número 15 a
Anglaterra i al 102 als Estats Units. Fins aquí anem bé, però resulta que es
tractava d'una cançó que el seu manager en aquell temps, Mickie Most, els va
obligar a gravar. Al grup, aquest tema que els havien imposat no els agradava
ja que la consideraven massa propera al "pop" i tot i que va
ser el single que els va donar a conèixer, The Animals mai van voler tocar-lo en directe.
Es va obligar a The Animals a gravar-la, però no van poder obligar-los a
tocar-la. Despres el seu manager passaria a ser Mike Jeffrevs que també era
propietari d’un local al Terreno, a Palma, que es deia Sgt. Peppers, on els
Z-66 que també portava ell, es van montar moltes jams amb gent de la que els
grups espanyols solsament sabiem per discos i referéncies. The Animals eren
originaris de la 
ciutat portuària coneguda com Newcastle-upon-Tyne, es van crear l'any 1962,
després de la incorporació d'Eric Burdon al Alan Price Rhythm and Blues Combo
que havia creat Alan Price, veritable cervell de la banda de R & B i que va
ser l'arranjador que va crear la versió de "La casa del sol naixent"
que avui tots coneixem i els va donar fama mundial. Al costat del cantant Eric
Burdon i l'organista Alan Price, trobàvem al guitarrista Hilton Valentine, el
bateria John Steel i al baix Chas Chandler. Al maig de 1965 Alan Price va
abandonar la banda per motius personals, es diu que tenia por a volar, però la
veritat és que l'antagonisme entre AlanPrice i Eric Burdon era notori. L’any
1967 van passar a ser Eric Burdon & The Animals, es van desfer el 1969 i
Eric Burdon creà War, amb músics nord-americans.
The
Yardbirds – Heart full of soul 1964
Els
britànics The Yardbirds son una banda mítica del rock angles coneguda per haver
tingut els tres millors guitarristes de la seva època: Eric Clapton, Jeff Beck
i Jimmy Page. El seu cantant Keith Relf (a la foto) formaria després Renaissance i
posteriorment crearia Armaggeddon, però va morir electrocutat a causa d'un accident
quan tocava la seva guitarra, es diu que a la banyera, el 14 de maig de 1976.
En aquest enregistrament el guitarra de The Yardbirds és Jeff Beck (24 de junio
de 1944, Wallington, Gran Londres) i al grup, a més de Keith Relf i en aquesta
ocasió el guitarra Jeff Beck, també hi eren Chris Dreja, Jim
McCarty i Paul Samwell-Smith. The Yardbirds funcionaren de l'any 1962 
fins al 68,
passant despres a ser, sota el lideratge de Jimmy Page, The New Yardbirds i més
tard es reconvertirien en Led Zeppelin. Quan Jeff Beck va deixar als The
Yardbirds va crear el Jeff Beck Grup amb Rod Stewart com a cantant i Ron Wood
al baix. Aquesta cançó que escoltem ara es va incloure al disc “Having a Rave
Up” editat al novembre de 1965 i era una composició de Graham Gouldman, un
músic que més tard formaria part de 10 C.C i que es va gravar l’any 1964. Per cert,
a la versió nord-americana del disc a la foto de la portada és mostra una imatge
de Eric Clapton, peró aixó va ser una errata, veirtablement el guitarra era
Jeff Beck. Per cert aquesta cançó forma part de la banda sonora del film
"London Boulevard" que s'ha estrenat fa tres o quatre anys.
Small
Faces – Sha-La-La-La-Lee 1966
Small
Faces van ser un grup britànic dels anys seixanta liderat pel guitarrista i
cantant Steve Marriott. Van ser un dels grups líders del moviment mod, al
costat de The Who. En els Small Faces també tocaven Ronnie Lane al baix, a l'òrgan
estava Ian McLagany i a la bateria i percussió es trobava Kenney Jones. Van
començar l'any 1965 i es van desfer en el 69, estan considerats també un dels
grups més importants de la psicodèlica. Us explicaré una curiositat sobre The
Small Faces. En un dels seus primers concerts fora de Londres, a un garito
d'obrers de mal ambient a Sheffield, van ser expulsats després de tocar només
tres cançons. El públic eren "Teddy boy's" i borratxos. Els nois,
molt cabrejats, van entrar en un club mod proper i allà es van trobar en el seu
ambient, per tant i ja que havien vingut a Sheffield a tocar, Small Faces van
tocar gratis. Els assistents van estar encantats. Aquest tema que us he
seleccionat avui i que sona a Un Toc de Rock es va editar com cara A del seu
tercer single, publicat el 28 de gener de 1966, va arribar al tercer 
lloc en
les llistes britàniques al febrer. Aquesta cançó es va transformar en la
salutació dels aficionats dels Spurs, l'equip de bàsquet NBA de la ciutat de
San Antonio, al seu capità Allan Mullary. Després de la dissolució de Small
Faces, Steve Marriott creà Humble Pie al costat de Peter Frampton i més tard
Faces amb Rod Stewart. Kenney Jones es va convertir en bateria de The Who
després de la mort de Keith Moon l'any 1978. Ian McLagan tocaria amb Bonnie Raitt,
els Rolling Stones i Billy Bragg. El 21 d’abril de 1991 Steve Marriott va morir
mentre dormia, quan un incendi, causat per una cigarreta, va arrasar la seva
casa a Essex. Sis anys més tard, el 4 de juny de 1997, va morir Ronnie Lane, a
causa d'una esclerosi múltiple que durant molt de temps el va tenir allunyat de
la música. Per cert, aquesta cançó també la van gravar els Manfred Mann.
The
Rollings Stones – (I can't get no) Satisfaction 1965
Aquesta
és possiblement una de les cançons més emblemàtiques de la primera època dels
Rolling Stones i ara us explicaré la seva història. Keith Richard es trobava a
la seva cambra, a l'hotel Fort Harrison a Clearwater, Florida. Tota la nit va
tenir un riff de guitarra ficat al cap i el va gravar en cassette. Quan van
prendre un taxi amb Mick Jagger li va ensenyar, van agafar paper i boli i es va
compondre "Satisfaction" que veritablement es va dir "(I can't get no) Satisfaction", durant aquell curt viatge. Ràpidament van
planejar-se la gravació de la cançó, només 5 dies després que Jagger escrivís
la lletra el 10 de maig de 1965 als Chess Studios de Chicago, propietat de
Leonard Chess i on van coneixer al seu ídol Muddy Watters, de fet el nom de
The Rolling Stones el van treure d’una cançó del músic de color. Inicialment en
la gravació Brian Jones toca l'harmònica. Van tornar a gravar-la un parell de
dies després en els RCA Studios de Hollywood, en aquest enregistrament, que va
concloure el 13 de maig, Richards va fer la veu de fons i va tocar la guitarra
rítmica. Jack Nitzsche, que treballava amb els Stones, va acabar tocant la
pandereta després dels infructuosos intents de Mick Jagger que no portava bé el
ritme. La cançó es va llançar als Estats Units el 6 de juny de 1965, però també
es va incloure a l'àlbum "Out of Our Heads", que va sortir a la venda
al juliol d'aquest mateix any. Keith Richards va afegir un fuzz a la seva
guitarra usant el pedal Gibson Maestro Fuzzbox, un dels primers pedals de fuzz
disponibles al mercat, 
convertint aquesta cançó en el primer número 1 de
l’historia de la música en utilitzar aquest efecte. Per cert, els Rolling
Stones van treure un disc nou al carrer el 11 d'octubre del 2012 titulat “Grrr!”
i tot i que es va vendre com un àlbum amb cançons noves, sols hi han tres o
quatre de noves. Actualment els Stones són Mick Jagger, Keith Richard, Charlie
Watts i Ron Wood, enrere van quedar Brian Jones que ja va morir, Ian Stewart
que crec també es mort, Mick Taylor, Bill Wyman i altres que en el seu moment
van formar part del grup liderat per morritos Jagger i que funcionen des de
l’any 1962. A
Espanya es van realitzar algunes bones versions d'aquest tema, jo vull destacar
sobretot las que van fer Los Salvajes i Lone Star, cantant-la en castellà, però també una a
càrrec del grup The Bonds que la van gravar en català
The
Tremeloes – My little Lady 1968
A
Espanya i durant els anys seixanta es van realitzar diverses versions d'aquest
tema del grup britànic The Tremeloes, em vénen a la ment les de Los Condes, Los
Comodines i crec que un grup mallorquí, encara que la més destacable va ser la
que van fer Los Mustang. La veritat és que no era una composició de The
Tremeloes, es tractava d'un tema italià que ells al seu torn van versionar en
anglès i la van portar a l'èxit afegint una secció de metalls que li donen a la
cançó un aire molt tex mex. El disc es va editar a Espanya l'any 1968 amb
format single, però la portada espanyola va ser diferent de la britànica. Això era
una pràctica habitual en aquella dècada, igual que canviar cançons dels discos,
cosa que confereix a les edicions espanyoles un valor afegit a les Fires
Internacionals de Col·leccionisme discogràfic. Inicialment van ser Brian Poole
& The Tremeloes, però el cantant va decidir que el grup era un pes excesiu
per a la seva “gran” carrera i els va deixar per llantar-se en solitari,
començant llavors l'ascens 
d'aquesta bona banda de pop britànic. No obstant
això del “gran éxit” que ell s'esperava, Brian Poole va fracassar
estrepitosament, un altre Lumbreras. Es clar que The Tremeloes van pugar a dalt
de tot de les llistes, gracias a "Silence is golden" que va ser la
millor cançó del grup, tot i que també era una versió. The Tremeloes van
començar dient-se The Tremilos i es van formar a Dagenham, l’any 1958, encara
estan en actiu. Inicialment van integrar el grup Brian Poole, el guitarra Ricky
West, el teclista Alan Blakely, Alan Howard al baix i Dave Munden a la bateria.
Quan l’any 1966 Brian Poole els va deixar, Alan va passar a ser el líder del
grup i va començar el seu ascens. Moriria el 10 de juny de 1996. Per cert, una
curiositat, quan la DECCA
va fer la famosa audició als Beatles, on els va rebutxar al creure que no
tenien futur, va escollir quedarse amb The Tremeloes, amb Brian Poole inclos.
Més Lumbreres!
.jpg)
Manfred
Mann – Ha! Ha! Said the clown 1967
Aquest
tema del grup britànic Manfred Mann que va arribar a la quarta posició de les
llistes, es trobava en un EP editat pel segell Fontana el 23 de març de 1967 i
on també hi havia "Supertitious guy", "Box Office Draw" i
"Feeling so good", encara que a Anglaterra es va publicar en format
single amb l'últim tema a la cara B. Amb aquest disc jo vaig descobrir a
Manfred Mann ja que m’el va deixar una novieta quan em vaig trobar malalt. Aquí
la cançó es va traduir com "Ja ja, riu el pallasso". Manfred Man era
una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg
(Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de
cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de
cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més usava
ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz i despres
de tota aquesta etapa pop-beat, l’any 
1969 Manfred Mann va donar un gir cap al
jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a
un any després, reconvertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia
del rock progressiu que surgia amb força. El grup el componien en aquest
enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred als teclats, Mike d'Abo com a
cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra,
col·laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc
després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral
anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes
Iscariot i que es va publicar amb un doble LP i jo tinc l’edició anglesa.
The
Dave Clark Five – Red Balloon 1968
A
l’Espanya dels anys seixanta aquesta cançó va ser versionada per Los Mustang,
els nostres eterns versioners, però aquesta és l'original, a càrrec del grup
britànic The Dave Clark Five, una banda liderada pel bateria Dave Clark i que
es va formar a principis de la dècada dels seixanta a Tottenham. The Dave Clark
Five van formar part al costat de The Beatles, del que es va dir a Amèrica
"La invasió britànica". El grup estava format per Dave Clark a la
bateria i veu, Mike Smith com a cantant i teclista, Lenny Davidson a la
guitarra, Rick Huxley al baix i Dennis Payton al saxo. Van obtenir el seu
primer èxit al gener de 1964, quan el single "Glad All Over" va
arribar al número 1 en les llistes britàniques, superant als Beatles. De fet la
premsa es va fer ressò d'un enfrontament professional entre els dos grups, 
rés
més allunyat de la realitat, però els crítics volien omplir paper i vendre
sang. Per cert que The Dave Clark Five van aparèixer en 18 ocasions a l'Ed
Sullivan Show, als Estats Units i van col·locar 18 singles en les llistes del
Billboard. Aquest tema va ser publicat en single a l'octubre de 1968 i va
arribar a la setena posició en les llistes angleses, però crec que no es va
classificar en Estats Units. En aquesta cançó el cantant és Dave Clark. The
Dave Clark Five que realment havien començat l’any 1957 anomenant-se The Dave
Clark Quintet, es van desfer a principis dels 70.
The
Kinks – Dead end street 1966
L’amic
Mikel Barsa va escriure un llibre sobre els Kinks i Ray Davis i sempre deia que
The Kinks van ser el primer grup heavy de la història de la música. The Kinks
es van crear a Muswell Hill, al nord de Londres, per els germans Ray i Dave
Davies, a l'any 1964. També van ser membres originals Peter Quaife (baix i veu)
i Mick Avory (bateria i percussió), encara que van ser reemplaçats per John
Dalton el 1969 i Bob Henrit l’any 1984, respectivament. Dalton al seu torn va
ser substituït per Jim Rodford ja al 1978. El teclista Nicky Hopkins va
acompanyar a la banda durant les sessions d'enregistrament a mitjans de la
dècada de 1960. Aquesta cançó va ser publicada en single l’any 1966 i va ser
inclosa com bonus track en el CD "Face to Face", encara que no
constava en el vinil original. La curiositat és que Els Kinks, per promocionar
el tema "Dead End Street" en publicar-se com single, van gravar un
videoclip, en el qual es vestien de dol i carregant amb un taüt, els quatre
membres del grup es van dedicar a passejar-lo pels carrers de Londres. La
televisió ho va considerar tot 
de molt mal gust i el vídeo va ser censurat i no
es va emetre. La veritat és que molt enrenou per a res ja que al final del
vídeo, el mort decideix marxar-se pel seu propi compte i s’en va caminant. Us
explicaré alguna curiositat més sobre aquesta bona banda britànica. L’any 1965,
als Kinks se'ls va prohibir tocar als Estats Units per un període de quatre
anys. Dels molts rumors que circulen sobre les causes, el més estès és que va
ser per un cop de puny que Ray Davies (a la foto 2) li va fotre al director de la federació
de músics americans. La cançó “Lola” dels Kinks es va tenir que escriure dues
vegades, ja que en la versió original apareixia la paraula
"Coca-cola", que van haver de canviar-la més tard per la de
"Cherry-cola". No obstant això en la cançó del LP original si
s'escolta "Coca Cola". A Espanya aquest tema, dedicat a un
tranvestit, va passar la censura i es va publicar al país, sonant a les
emissores de ràdio, possiblement els va tocar un censor que no sabia anglès i
tenint en compte que Lola és un nom femení i típicament espanyol, va colar. Ray
Davies sobre el seu tema "You Really Got me", la cançó més
carismàtica de The Kinks, va dir una 
vegada: "Estava fart que la companyia
PYE Records, sempre insistís que féssim temes de l'estil merseybeat. Jo volia
un so diferent i la vaig compondre com un atac a totes aquestes cançons llimacs
que detestava amb totes les meves forces... potser perquè no havia estat mai
capaç d'escriure cap d’igual". Ancara us explicaré un altre historia dels
The Kinks. Als anys seixanta es diu que Micky y Los Tonys van ser els seus
teloners a Madrid. Aixó es fals, mai van passar de Portugal, les autoritats
espanyoles no els van deixà entrar al pais. No va ser fins els setanta quan van
vindre per primer cop, els va portar l'amic Mikel Barsa, si bé crec que si van actuar a Mallorca. El baixista Pete Quaife
va morir a Dinamarca el 23 de juny del 2010.
The
Shotgun Express – Funny’cos neither could I 1966
El
grup de R & B britànic The Shotgun Express van ser una banda d'efímera vida
que es va formar a Londres el maig de l’any 1966. Tot i que va aconseguir poc
èxit en el seu moment, The Shotgun Express avui en dia son famosos per haver
tinhut a la formació a músics importantisims del panorama musical britànic anys
més tard. Van crear The Shotgun Express: Peter Bardens, Peter Green, Dave
Ambròs i Mick Fleetwood que una vegada posats en marxa, van decidir canviar
d'estil i afexir-hi veus, comptant per això amb Rod Stewart i la cantant Beryl
Marsden. The Shotgun Express van gravar un disc, un EP de quatre cançons, en el
què es trobava aquest tema que ara sona a Un Toc de Rock i crec que també un
single. Després els componentsde The Shotgun Express es van unir al Jeff Beck
Grup, Brian Auguer & The Trinity, Fleetwood Mac, la banda de John Mayal,
Spencer David Grup i Camel. La cantant Beryl Marsden que ja havia gravat en
solitari, es va incorporar a The She Trinity.
Els The Shotgun Express, una banda histórica
The
Bee Gees – Don’t forget to remember 1970
Aquesta
bona balada que va ser editada en single, es trobava recollida al LP
"Cucumber Castle", setè álbum i l'únic disc de The Bee Gees sense
Robin Gibb que els havia deixat per discrepancies ja que ell volia incloure
falsets i els seus germans és negaven. Curiosament a partir de la "Fevre
del disapte a la nit" els falsets van ser la seva senyal d'identitat. The
Bee Gees eren el grup creat pels germans Barry, Maurice i Robin Gibb a
Australia, al que es van unir quan van aner-s’en a Anglaterra, Vince Melouney i
Colin Petersen. El seu primer hit va ser "Spicks and Specks" al que
va seguir "New York Mining Disaster 1941" i altres temes que els van
col·locar en les llistes de tot el món, sobretot gràcies a l'àlbum
"Horizontal" (1968) on també es trovaba "Massachusetts".
“Don’t forget to remember” que escoltem ara, estava en el "Cucumber
Castle" publicat l’any 1970 i que era el seu setè LP. Com us deia és
l'únic àlbum dels Bee Gees 
sense Robin Gibb que havia deixat el grup abans de
que es gravés i gravaria un disc en solitari. El bateria Colin Petersen va ser
acomiadat durant la gravació en negar-se a participar en el vídeo i és que el
músic no va vulgué disfrasarse. Al blog veureu fotografies del disc i os
adonareu del perqué. Petersen va ser substituït per Geoff Bridgford, però mai
va ser membre oficial de la banda. The Bee Gees en aquesta gravació van comptar
amb la col·laboració de P.P. Arnold a les veus i la producció va ser de Robert
Stigwood i els mateixos The Bee Gees. En aquesta época Robin Gibb (22 de
decembre de 1949) va gravar en solitario traient el single amb "Salvat per
la campana". Al novembre de l'any 2011 li va ser diagnosticat un cáncer va
morir a Londres el 20 de maig de 2012. Per cert, el seu germà bessó Maurice
Ernest Gibb havia mort el 12 de gener de 2003.
Herman’s
Hermits – My sentimental friend 1969
Peter
Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar als
Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i
que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats
els anys 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra),
Karl Green (baix), Lek Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam
(bateria). Van triunfar gràcies a cançons com "No milk today",
"Silhouettes", "There's a Kind Of Hush" i "My
sentimental friend" que amb “My Lady” a la cara B es va publicar en single
l’any 1969 i tantes altres cançons que van copar les llistes britàniques des de
1964, fins que Peter Noone va deixar el grup l’any 1971. La veritat es que
Herman’s 
Hermits van ser un grup de singles més que de LP’s. A partir de 1969
van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells l’any 1984, si bé la seva
discografia ha anat reeditant-se en versió CD. També van filmar 4 pel·lícules.
Van tornar als escenaris, però per partida doble i m'explico. Peter Noone va
creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van
decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van posar en
marxa un altra formació, de manera que ara hi ha dos grups tocant per
Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb
músics diferents. Tot està en mans dels tribunals als que toca decidir qui son
els veritables Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufar
i fer ampolles.
The
Honeybus – For where have you been 1972
Badfinger
– Without you 1970
Fa
ja uns quans programes i escoltan a Herry Nilsson, us parlava d’aquesta bona
banda britànica. Els Badfinger són els autors d'aquest tema que escoltarem ara
a Un Toc de Rock i que va esdevenir el gran èxit en la carrera de Harry
Nilsson. Badfinger pertanyien a l'escuderia Apple, el segell porpietat de The
Beatles i van tenir una bona trajectòria tot i que també que van patir molts
problemes legals que van impedir la sortida de més d'un dels seus àlbums, així
i tot, en algun moment als Badfinger se'ls va arribar a considerar successors
dels de Liverpool. El grup Badfinger en els seus inicis va anomenar-se The
Iveys, i es va formar a Gal·les, pel guitarrista Peter Ham que va estar el
compositó d’aquesta peça. Al seu costat hi havia el baixista Joey Molland, Mike
Gibbins a la bateria i Tom Evans en front de la guitarra. Aquesta cançó que
escoltem ara estava inclòs en el segon LP titulat "No dice" de l’any
1970. Us explicaré una cosa, el 23 d’abril de l’any 1975 Peter Ham, líder del
grup, es va suïcidar en el seu garatge i Tom Evans també es va suïcidar, es va
penjar el 19 de novembre de 1983.
The
Hollies – He aint heavy hes my brother 1969
Tot
i que aquest tema es diu que es una cançó de Neil Diamond, la veritat és que
els seus autors van ser Bobby Scott i Bob Russell i la primera en gravar-la va
ser Kelly Gordon l’any 1969. Neil Diamond va gravar el tema el 1970 i es va
incloure en el seu àlbum "Tap Root Manuscript". De fet The Hollies,
un grup de Manchester, la van editar en single l'1 de setembre de 1969, abans
que el nord-americà, comptant amb un desconegut i jove pianista en la gravació
de nom Reginald Dwight que no era membre del grup i passaria poc després a ser
conegut com Elton John. La seva versió dóna molt més protagonisme als jocs de
veus, una cosa que The Hollies sabien utilitzar molt bé. "He ain't heavy,
he's my brother" és una frase feta i la traducció vindria a ser alguna
cosa així com "Tot l'hi perdono per que és el meu germà". L'1 de
desembre de 1969 el single va arribar al tercer lloc a Anglaterra i al setè als
Estats Units i va ser Disc de Platí. The Hollies eren un grup de Manchester
creat a 
principis de 1960, encara que la majoria dels nois d'eren de l'est de
Lancashire. La primera formació va estar integrada per Allan Clarke (cantant),
Graham Nash (guitarra i veus) que anys més tard s'incorporaria al primer super
grup nord-americà de la història Crosby, Still & Nash, tots dos venien de
The Deltas, al costat de Vic Steel (guitarres), Erick Haydock (baix) i Don
Rathbone (bateria). Vick Steel deixaria al grup i va ser reemplaçat per Tony
Hicks, mentre que Rathbone deixa el seu rol de bateria per a convertir-se en el
representant i va ser reemplaçat per Bobby Elliot provinent de Shane Fenton and
The Fentons. Us explicaré una curiositat, l’any 1962 i quan The Beatles van
començar a funcionar comercialment, The Hollies van passar a ocupar el seu lloc
com a grup resident al The Cavern Club de Liverpool.
The
Beatles – Hey Jude 1968
Aquesta
cançó amb la qual tancarem Un Toc de Rock per avui, es va editar en single el
30 d'agost de 1968 a
Anglaterra, però s'havia publicat als Estats Units el dia 26, amb
"Revolution" a la cara B. Es va gravar entre els dies 31 de juliol i
l'1 d'agost del mateix any en els Trident Studios de Londres que posseïen un
equip amb 8 pistes. Encara que com era habitual està signada pel tàndem Lennon
/ McCartney, la va escriure Paul i es una balada que va evolucionar a partir de
"Hey Jules", una cançó que Paul va compondre per consolar a Julian, el
fill de John Lennon, després del divorci de la seva pares a causa de Yoko Ono,
ja que van ser enxampats junts en el seu propi llit per la dona de John. La va
escriure en el trajecte en taxi un dia quan anava a visitar Cynthia i el seu
fill Julian després de la separació. Amb el piano com a 
protagonista i que està
tocat per Paul McCartney i cantat per ell, destaca també per la seva força
coral que per moments pot resultar molt repetitiva. Consta en els anals de la
música pop britànica com la primera cançó llarga, dura més de set minuts, que
es va classificar entre els deu primers llocs en les llistes de vendes. Als
Estats Units es va mantenir nou setmanes en el primer lloc, és la cançó de The
Beatles que més temps s'ha mantingut en la primera posició. El single va
superar els vuit milions de discos venuts i està considerada com una de les
millors cançons de tots els temps. Us explicarà una anècdota, John Lennon no va
saber l'origen d'aquesta cançó fins a molts anys després, possiblement si ho
hagués sabut no s'hagués 
gravat mai. Bé, rectificaré, no s'hagués gravat si ho
hagués sabut Yoko que sempre havia cregut que va ser escrita i dedicada a John
i ella. Van comptar amb una orquestra de deu violins, tres violes, tres
violoncels, dues flautes, un contrafagot, un fagot, dos clarinets, un clarinet
contrabaix, quatre trompetes, quatre trombons, dues trompes, percussió, corda i
dos baixos. Us explicaré una curiositat. Abans de començar a gravar Ringo Starr va deixar la bateria per
anar al bany, ningú es va adonar i van començar a gravar sense ell quan va
tornar i es va adonar, es va asseure sense fer soroll davant de la bateria i va
començar a tocar, per això la bateria comença a escoltar-se amb la cançó bastant
iniciada. A la foto 2 John Lennon i la seva ex.quan eren feliçós junts.
La
frase per tancar el programa d'avui és del filòsof i matemàtic grec Pitàgores
de Samos, autor del famós teorema que tans mals de cap ens va donar al col·legi i que va manifestar
"Mai
revifis el foc amb espases”
Acabaré
Un Toc de Rock per avui, però us deixaré amb companyia de La Xarxa de Comunicació Local i
totes aquelles emissores que emeten el programa. Soc Mario Prades i ara tancaré
la barraqueta. Conclou per avui aquest viatge per la nostra banda sonora,
un recorregut per els records, per tant
a reveure.
.
Apa!
Ens veiem pel món.
Mario
Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario