La música a anat evolucionant al llarg dels anys,
però les grans figures sempre són aquí, demostrant la qualitat que els
caracteritza. Avui a Un Toc de Rock comptarem amb "grans" del rock
com Tina Turner, encara que la escoltarem amb un tema de la seva primera etapa
sent Ike & Tina Turner, també tindrem a Carlos Santana, Eric Clapton, Joe
Cocker, Mark Knopfler, Tony Joe White, Graham Foster & the Major Blues
Band, Eric Bell, Amazing Rhythm Aces, Dr. Feelgood i The Judds. Amb ells
realitzarem aquest recorregut per la Història Musical
dels últims cent anys que us arriba, com sempre, dues vegades per setmana, des
d’aquelles emissores per les que escoltes el programa o via internet, si t’el
descarregues des del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les
emissores que ho permeten. Obriré la barraqueta de nou dient-vos que sóc Mario
Prades i alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Ike & Tina Turner – Proud Mary 1968
Va ser una versió del èxit dels Creedence
Clearwater Revival que no se el perquè, sempre penso que estava inclosa en el
LP "River deep-mountain high", el seu millor disc i que va ser
produït per Phil Spector i es va publicar al 1966, però no és així. Ike &
Tina Turner la van editar en single l'any 1968 i un altre vegada en el LP
"Workin' Together" del 1971. Els arranjaments van ser de Ike Turner i
Soko Richardson i el tema va arribar a la quarta posició de les llistes el 27
de març del 1971. En aquesta ocasió us la he extret del recopilatori
"Proud Mary: The Best of Ike & Tina Turner" que EMI va editar
l’any 1991. Tina Turner va recuperar aquesta cançó en la gira i posterior disc
en directe "Tina Live in Europe" de 1988 i va tornar a gravar-la en
estudi per a l'àlbum "What's Love Got to Do With It" de 1993. Aquell
matrimoni va ser traumàtic per Tina ja que Ike era un maltractador i finalment
ella es va desfer del seu domini i va aconseguir la llibertat. Clar que com és
habitual 
en moltes dones després d'un divorci o separació, va canviar
completament la seva imatge. Ike es deia Isaac Wister Turner (5 de novembre del
1931 - 12 de desembre de 2007), va estar molts anys a la presó per drogues. El
veritable nom de la Reina
del Rock'n'Roll és Anna Mae Bullock (26 de novembre de 1939) i tot el que es
diu, no és de raça negra. La seva mare Zelma Bullock era barreja de índia
navajo i cherokee i el seu pare mestizaba gens europeus i africans. Tina Turner
malbarata energia, fins al punt que el grup d'acompanyament vocal que
utilitzaven el matrimoni, integrat per tres noies de color o avegades quatre i que
es denominaven The Ikettes, no acabava les gires, sempre havien de canviar-ne
alguna ja que Tina les esgotava ballant en els escenaris. Per cert. L’any 2012
i després de estar 20 anys residint a Suïssa, concretamente a Zurich, va
demanar la ciudadania que li va ser otorgada al 2013 renunciant a la nord
americana.
Dr. Feelgood – See your later Alligator 1997
Escoltarem ara al grup britànic Dr. Feelgood que
són una de les bandes històriques del rock and roll anglès i aquesta cançó que
us he seleccionat per compartir a Un Toc de Rock, una gran versió que ens fan
del clàssic de Bill Haley & This Comets que en el país vam conèixer sempre
com "Hasta luego cocodrilo" i va donar títol al concert organitzat
per Gay Mercader a Barcelona, a mitjans dels 70 que va representar la volta al
candeler de molts grups dels seixanta que semblaven oblidats. Tornant a Dr
Feelgood, es diu que el nom deriva del terme usat en l'argot britànic per
referir-se, indistintament, a l'heroïna i als metges poc escrupolosos que
recepten alguns fàrmacs gens recomanables, però altres fonts diuen que es va
inspirar en la cançó "Dr Feel - Good", un clàssic del blues, del
1962 que va gravar el pianista i cantant nord-americà Willie Perryman i que a
Anglaterra va ser versionada per Johnny Kid & The Pirates. Dr Feelgood es
va crear a Canvey (Essex), l'any 1971 i originalment eren el cantant Lee
Brilleaux i el guitarrista i pianista Wilko Johnson, al costat de John B.
Sparks com a baixista i John Martin enfront de la bateria. Va ser el ressorgiment
del rock & roll a Anglaterra i el seu millor àlbum, d'aquella primera 
època, va ser "Stupidity" que es va publicar el 1976, encara que el
seu primer número 1 el van aconseguir un any més tard amb "Sneakin'
Suspicion", però enfrontaments entre Wilko Johnson i Lee Brilleaux van fer
que el primer abandonés el grup, sent substituït per John Mayo. La veritat és
que els canvis de músics en Dr Feelgood han estat molt abundants. Lee
Brilleaux, nascut el 10 de maig de 1952, va morir el 7 d'abril de 1994 a causa d'un limfoma.
Aquest tema us ho he extret del doble CD "Twenty Five Years of Dr
Feelgood" que es va publicar el 9 de febrer del 1997 per commemorar el seu
25 aniversari i com a homenatge a Lee Brillaux, encara que originalment es
trobava en l'àlbum "Classic" de 1986. Al gener de 2013 es va saber
que el guitarrista Wilko Johnson patía un càncer de pàncrees aparentment
incurable, però sembla ser que finalmente s’ha recuperat. Actualment Dr.
Feelgood segueixen en actiu i el grup l'integren Kevin Morris, Phil Mitchell,
Steve Walwyn i Robert Kane, no queda ningú dels components originals.
Graham Foster & The Major Blues Band –
Discover me 1992 / 2000
Aquest tema que escoltarem ara us el he extret de
l'àlbum recopilatori "Complete Recordings", publicat l'any 2000 i en
aquest enregistrament la
Graham Foster & The Major Blues Band estava integrat per
Graham Foster (cantant i guitarra), Steve Emery (baix, teclats i cors) i Geoff
Britton (bateria). La cançó, una de les més populars de la carrera d'aquest
guitarrista britànic, es va incloure originalment a l'àlbum "Solid"
de la Major Blues
Band, que es va publicar l'any 1992 i es va gravar a la ciutat extremenya de
Mèrida, però curiosament, tot i ser una de les millors en la seva llarga
carrera musical, no es va publicar en senzill, l'únic single que es va extreure
de l'àlbum va ser "Angeline". Quan el guitarra britànic Graham Foster
va arribar a Espanya ho va fer al capdavant de la Major Blues Band i jo
vaig conèixer al grup The Major Blues Band quan els representava l’amic Carlos
Rochi, de Rochi Management, una empresa valenciana amb oficines a Madrid. Es
tractava d'una banda liderada pel guitarrista Graham Foster que l'any 1972 va iniciar
la seva carrera com baixista amb el trio del pianista londinenc Brian Morris
fins que va crear The 
Roadsters i després Blitz que es reconvertirien en The
Foster Brothers. Graham Foster va tocar com a músic de sessió i en gires amb
Rocky Sharpe & The Replays, Marshall Hain, Alison Moyet, Country Joe
McDonald, Dr Feelgood i sobretot Etta James. Va tornar a les seves arrels
bluseras i va formar Little Sister, un grup pel qual van passar Mark Feltham
(harmònica d'Oasis i Rory Gallagher), Gerry Conway (bateria de The Everly
Brothers i Cat Stevens), Les Binks (bateria de Judas Priest), Rupert Black
(teclista de The Pretenders i Talk Talk) i Andy Wells (bateria de Meatloaf). Al
començament dels 90 va encapçalar el trio The Major Blues Band al costat del baixista
Steve Emery i el bateria Geoff Britton que havien col·laborat, entre d'altres,
amb Paul McCartney, Stretch i Manfred Mann. El trio va visitar assíduament
Espanya i finalmente Graham Foster es va afincar a Valencia. Graham Foster va
formar diversos grups més tard, entre ells Night Train on va militar el
teclista Luis Prat dels M-Clan. Posteriorment va posar en marxa el The Graham
Foster Trio acompanyat pel baixista José Terol i el bateria Damián García.
Graham Foster també va acompanyar en gravacions a artistes com Enrique
Moratalla, Los Vagos, Jorge Soria, Kiko Veneno i Mick Taylor que va ser
guitarrista de The Rolling Stones.
Eric Bell – Baby. Please don’t go 1996
Aquest tema ja l'havia gravat Eric Bell quan era
guitarra del grup irlandès Them, liderat per Van Morrison i curiosament, va ser
la cara A d'un single amb "Glòria" a la B, però el temps ha fet que “Glòria” sigui un
dels temes més recordats de Them. Eric Robin Bell va néixer el 3 de setembre de
1947 a
Belfast, Irlanda del Nord. Quan va deixar Them va formar part de diversos grups
fins que va crear Thin Lizzy, amb els que va estar en els tres primers discos
del grup. Va abandonar la banda després d'un concert celebrat al Cap d'Any de
1973, on va llançar la seva guitarra a l'aire i empenyen l'amplificador sobre
el públic, va marxar-se de l'escenari. Va ser substituït poc després per Gary
Moore. Té una brillant carrera en solitari i al 
capdavant de la Eric Bell Band. Aquest
tema us ho extrec del CD "Live Tonite" que inicialment es va editar a
Suècia i que a Espanya va treure el segell Barsa Promocions, propietat del meu
amic Mikel Barsa i que precisament vem presentar oficialment quan vem celebrar la Fira Internacional
del Disc i Cinema de Col·leccionisme d'Andorra la Vella, a l'octubre de 1996.
Compta amb Tony Wootton (baix i veus) i Romer Parol (batería). És un clàssic
del blues que va ser composat i gravat pel cantant i guitarra Big Joe Williams
al 1935, comptant amb Sonny Boy Williamson a l'arpa, Ransom Knowling al baix i
Judge Riley a la bateria. La veritat és que es tracta d'una cançó molt
versionada al llarg dels anys, destacant les gravacions de Ted Nuget,
Aerosmith, Willy & The Poor Boys, Tony Joe White, John Lee Hooker i Tom
Petty & The Heartbreakers, entre molts altres i a Un Toc de Rock ja hem
escoltat diverses versions, totes amb molta qualitat.
Joe Cocker – Unchain my heart 1987
Aquest tema que va representar el ressorgiment
popular de Joe Cocker a l'octubre de 1987, era un hit de Ray Charles que ja
l'havia portat a l'èxit dècades abans. Donava títol a un dels millors àlbums de
Joe Cocker i al saxo l'acompanya l'inoblidable Clarence Clemons que va morir a
Florida un 18 de juny del 2011. El tema era una composició de Bobby Sharp i la
va gravar el pianista i cantant invident Ray Charles l'any 1961, Trini Lopez al
63 i també hi ha una gran versió a càrrec del saxofonista David
"Fathead" Newman que havia estat membre de la banda de Ray Charles.
En aquest enregistrament de Joe Cocker que escoltem ara, la banda està
integrada Phil Gran (guitarra), Dan Hartman (guitarra, percussió, pandereta i
cors), TM Stevens (baix), Greg Johnson (piano i orgue), Jeff Levine (teclats i
òrgan Hammond), Robbie Kilgore (teclats), Clarence Clemons (saxo), Crispin Cioe
(saxos i arranjaments de corda), Ric Cunningham (saxo), Lawrence Feldman
(saxo), Arno Hecht (saxo), Robert Funk (trombó), Hollywood Paul Litteral
(trompeta), el grup Uptown Horns als metalls, David Beal (bateria), Sammy
Figueroa 
(percussió) i Tawatha Agee, Benny Diggs, Renee Geyer, Maxine Green,
Jayne Ann Lang, BJ Nelson, Phoebe Snow i Vaneese Thomas als cors. Joe Cocker,
al qual s’el coneixia com "el blanc de la veu negra", s'anomenava
John Robert Cocker i va néixer a Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944 i
ens va deixar el 22 de desembre del 2014, a Crawford, Colorado, on residia, a causa
d’un càncer de pulmó. Era un amant del bourbon, recordo molts concerts en els
que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si,
després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de
l’inmensa trompa que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses
ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual
encara es parla a la Terra
Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del
mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans
i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un
fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de
Turisme, vaix envià l'article 
la mateixa nit del concert, abans del tancament
de l'edició del Diari, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Aixó
si, solsament vaig veure les tres primeres cançóns i les últimes. Tots els
mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt, van treure la notícia
l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar
sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia
informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Em vaig equivocar
en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la
gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa
escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver
"afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al
contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir
i escriure. Per cert, en medicina, a la gent que pateix aquest gestes
convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que tenen "El Sindrome de Joe
Cocker"
Eric Clapton – Cocaine 1975
Ara anem a escoltar aquest tema en la versió que
va fer Eric Clapton, sense oblidar que l’autor va ser el gran guitarrista J.J.
Cale. Mà Lenta, com es coneix a Eric Clapton en el món musical, va versionar de
fet unes quantes cançons escrites per el guitarrista nord americà que ja es
mort, gravant un CD tots dos junts. "Cocaine" la va gravar un any
després que la compongués J.J. Cale, incloent-la en el seu àlbum "Slowhand"
“Ma lenta” que es va publicar l'any 1977 i també es va editar en format single
que va aconseguir el número 30 del Billboard, el primer en la llista de
senzills de Nova Zelanda i el 20
a Anglaterra, classificant-se també en diverses llistes
europees. Aparentment es tractava d'una cançó que feia apologia de les drogues,
però res més allunyat de la realitat ja que és una reflexió sobre les
conseqüències de l'ús de la cocaïna. Anys després Clapton va decidir afegir a
la lletra de la cançó la frase: "That dirty cocaine (cocaïna bruta)"
en les seves actuacions en directe per destacar el missatge de la cançó en
contra de les drogues. A més va donar una bona part dels seus fons a Crossroads
Centre, un centre on ajuden als 
drogoaddictes a lluitar per deixar la droga i rehabilitar-se.
Eric Clapton va formar part i també va crear uns quants grups històrics, Els
Bluesbreakers de John Mayal, The
Yardbirds, Cream, Blind Faith, etc. per marxar-se als Estats Units i unir-se a
la banda de Delaney, Bonnie & Friends. A la primavera de 1970 i després
d'haver probat de gravar un àlbum en solitari, Clapton va formar Derek &
The Dominos. Quan Clapton va començar a tenir problemes molt seriosos amb les
drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser l’amic George Harrison (tots dos a la foto 1) qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva, ajudan-lo a desenganxar-se i
Clapton "home agraït", per dir alguna cosa, li va pagar al seu amic
Harrison demostrant-li l’agraïment d'una forma curiosa, es va enrotllar amb la
seva dona Pattie Boyd que va abandonar l'ex-beatle i va marxar-se a 
viure amb
ell. Per cert, us explicaré una curiositat. La mare de Clapton, Patricia Molly
Clapton, tenia sols 16 anys quan aquest va néixer, fill d'un soldat canadenc
que els va abandonar i el nen va créixer amb la seva àvia, Rose i el seu segon
marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la seva
germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia o un drama
de pel·lícula o culebrón, pot passar molt més a prop del que us imagineu. El
guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys. El 20 de març de 1991, el
seu fill Conor amb quatre anys d'edat, va morir en caure des del pis 53 d'un
gratacels de Nova York, on estava amb la seva mare. El dolor per la mort del
seu fill de forma tan tràgica, el reflexteix Eric Clapton en el tema
"Tears in Heaven".
Santana – Black magic woman / Gipsy Queen 1970
Quan Carlos Santana va actuar a l'històric
Festival de Woostock de l'any 1969 va aconseguir un èxit impressionant per la
seva qualitat com a estilista de la guitarra i sobretot pel seu nou estil a
base de fusionar el rock amb les percussions llatines. Va crear escola i van
sorgir bandes com Osibissa, Mandrill, El Chicano o els espanyols Barrabàs.
Curiosament Santana era l'únic artista que quan va participar en el mític
festival no tenia publicat cap disc. Molts consideren "Abraxas" el
millor àlbum en l'àmplia carrera discogràfica del gran guitarrista mexicà
Carlos Santana i la veritat és que el seu segon disc si no és el millor, està
entre els millors, sobretot gràcies a cançons com aquesta que escoltem ara,
junt a "Oye como va" o "Samba pa tí". L'àlbum es va gravar
entre els dies 17 d'abril i 2 de maig de 1970 en els Wally Heider Studios de
San Francisco i es va publicar al setembre del mateix any. En aquest disc la
banda de Carlos Santana
(guitarra, cantant i productor), està integrada per
Gregg Rolie (teclats i cantant), David Brown (baix), Michael Shrieve (bateria),
José "Chepito" Areas (percussió i timbals) i Mike Carabello
(percussions i congues), però van comptar amb les col·laboracions de Rico Reis
(percussions i cors), Alberto Gianquinto (piano) i Steven Saphore (taula), el
disseny de la doble coberta va ser de Robert Venosa i les il·lustracions de
Mati Klarwein. L'àlbum va ser número 1 a mig món, inclosos els Estats Units i
Anglaterra, va ser cinc vegades Disc de Platí als Estats Units i Disc d'or al Regne
Unit., però el single amb aquest tema “sols” va aconseguir la quarta posició
del Billboard, Carlos Augusto Alves Santana va néixer a Autlán de Navarro, a
Mèxic, el 20 de juliol de 1947. Per cert, una cosa a dastacar dels discos de
Carlos Santana son les seves cobertes, veritable obres d'art i sicodelia.
Amazing Rhythm Aces – The end is not in sight
(The Cowboy Tune) 1976
A l’àlbum “Too Stuffed to Jump”, segon treball
discogràfic del grup Amazing Rhythm Aces que es va classificar en el lloc 16 en
les llistes de country del Billboard i en el 157 a les d'àlbums, trobàvem
aquest tema “La fi no està a la vista (La melodía del cowboy)” que us he
seleccionat per compartir avui en aquest programa d'Un Toc de Rock. Totes les
cançons del disc, aquesta també, van ser composades per Russell Smith, cantant
del grup. El tema es va extreure en format single pujant al lloc 12 en les
llistes de country i al 42 en les de pop, aconseguint per Amazing Rhythm Aces
un Grammy en l'apartat Millor Grup Vocal de Country. La banda va debutar l'any
1975 amb el disc 
"Stacked Deck". El grup es va crear a Knoxville,
Tennessee, l'any 1974 i eren el cantant i compositor Russell Smith, el baixista
Jeff "Stick" Davis, el bateria Butch McDade i el guitarra Mike Brooks,
mantenint-se en actiu fins a l'any 1981, però van tornar al 1994 i segueixen
treballan, encara que amb canvis en la formació ja que avui només queda Russell
Smith dels primitius components de Amazing Rhythm Aces, una banda que sempre va
enfocar la seva música cap al country rock.
The Judds – Love can build a bridge 1990
El duet The Judds està format per mare i filla,
Naomi Judd (Ashland, Kentucky, 11 de gener de 1946) i Wynonna Judd, de nom real
Christina Claire Ciminella (Ashland, Kentucky, 30 de maig de 1964). Ambdues
tenen una bona carrera en solitari, però van treballar juntetes aconseguint un
duet estable que va arribar a ser més important que les seves pròpies
trajectòries per separat, gravant bons discos i aconseguint cinc Grammy i un
munt de premis més. La primera etapa en la que van traballar juntes va ser de
1983 fins a 1991 i la segona de l’any 1998 al 2000. El tema que escoltem ara,
tot un “peaso cansión”, és de 1990 i va rebre el premi "1992 Best Country
Performance by a Duo or Group with Vocal", de fet us el he extret 
d’un CD
d’actuacions als Grammy titulat "Grammy's Greatest Country Moments"
assolint el lloc 5 en les llistes country de USA i el quart al Canadà. The
Judds eren de Kentucky. Per cert que la cançó va ser versionada anys després
per Cher, Nenah Cherry i Chrissie Hynde dels The Pretenders, comptan amb Eric
Clapton en una interpretació conjunta boníssima i que val a dir-ho... ja hem
escoltat a Un Toc de Rock, fa un parell de temporadas, aixó si. La pregunta
seria mirant la foto Qui es la mare i qui la filla? 
Tony Joe White – Rainy night in Georgia 1970
I avui a Un Toc de Rock us porto per que la
compartim, una cançó d’aquest gran cantant, extraordinari guitarrista i millor
compositor nord americà, anomenat Tony Joe White. Les seves cançons han estat
èxit en veus com les de Elvis Presley, Glen Campbell, Ray Charles, Tennessee
Ernie Ford, Aaron Neville, Brook Benton i tants d'altres, tot i que havent-les
gravat ell també, en la seva pròpia versió mai han assolit els primers llocs de
les llistes d’èxits, cosa que si més no, resulta curiosa. Aquest gran músic
nord americà, Tony Joe White, va néixer a Oak Grove, Louisiana, el 23 de juliol
de 1943. Aquesta cançó que us he portat ara, va ser escrita l’any 1962, però va
triomfar en la versió del cantant de color Brook Benton ja a l’any 1970 i va
arrivar a vendre, en la 
versió del cantant de color, més de dos milions de
còpies. Dons bé, “Rainy night in Georgia” està catalogada com una de les
millors 100 cançons del Segle XX per la revista Rolling Stone i avui escoltem
la versió original a carrec del seu autor, Tony Joe White que és tot un veterà
i una institució als Estats Units, pero a Espanya val a dir que tan sols el
recordan quatre nostàlgics com vosaltres i jo, tot i que porta editats 38
àlbums, 38 singles i també una banda sonora. Perquè os feu una idea de qui es
Tony Joe White, os diré que seves són les cançons "Polk Salad Annie”,
aquesta "Rainy Night in Geòrgia" i "Steamy Windows", entre
moltes altres.
Mark Knopfler – Going home (Theme from Local
Hero) 1983
"Local Hero" és una d'aquestes
pel·lícules que avui en dia es recorden casi sols per la seva extraordinària
banda sonora, un álbum que ha estat un dels millors discos de Mark Knopfler en
solitari. Aquesta peça que ens porta Mark Knopfler per tancar Un Toc de Rock
d’avui, és el tema central i possiblement la millor cançó de l'àlbum i
l’escoltarem ara concluent el programa. Es tracta d’una peça "in
crescendo" d'una qualitat extrema que jo feia servir en algunes ocasions
com a música de fons, quan dirigia i presentava el programa "El Sendero a
lo Desconocido", dedicat a la parapsicologia, a Antena 3 de Ràdio (la foto
es a els estudis de Reus). La veritat es que jo també havia fet d'Iker Jiménez,
es clar que era l’any 1983 i també al 84 i 
no se si Iker havia nascut ancara.
El guitarrista, cantant i compositor escocès Mark Freude Knopfler que va ser
líder del mític grup Dire Staits, una de les millors bandes britàniques del
anys 80, va néixer a Glasgow, Escocia, el 12 d'agost de 1949 i l'escoces Mark
Knopfler està considerat com un dels millors guitarres del món. Ara bé, quan
Mark Knopfler va començar, ell mateix ha confessat que imitava la manera de
tocar del guitarra del grup britànic Sniff’n’The Tears als que escoltarem en
propers programes… Paraula de Mario Prades.
La dita per acabar avui és del guitarrista i
cantant Lemmy Kilmister (Burslem, Anglaterra, 24 desembre de 1945 - Los
Angeles, Califòrnia, 28 de desembre del 2015) i que va ser el fundador del grup
Motörhead i un amant del mam.
“Allò més gran de la vida és el sentit de
l'humor.
Perds això i estàs acabat”
Per avui conclou Un Toc de Rock, però no us deixo
sols, soles, us quedareu en la companyía d’aquelles emissores per les que surto
a l’aire dues vegades per setmana o via internet, si t’el descarregues del
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten.
Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario