Avui us he seleccionat, per escoltar a la banda
sonora d'Un Toc de Rock, alguns temes extrets dels nous treballs de La Guardia, Lori Meyers i
Nacha Pop, al costat de cançons que formen part de la Història Musical
dels últims cent anys i tindrem a Armando y el Expreso de Bohemia, Asfalto,
Zapatón, Ilegales, Umpah-Pah, Tony Ronald, Whiskyn’s, Hamartigenia, Tomeu Penya
i Triana. Amb ells farem el nostre viatge als records que us arriba dues
vegades per setmana des de totes les emissores per les que ens escolteu o via
internet, si us el descarregeu del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs d’aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i ara obriré la
barraqueta un altre vegada, no sense dir-vos abans que sou.
Benvinguts a Un Toc de Rock
La Guardia – El último en
llorar 2017
El passat 10 de febrer d'aquest any, La Guàrdia han tret un nou
treball discogràfic, un àlbum titulat genèricament "Por la cara" i
del que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock per
començar el programa d'avui. És el quinzè disc de la Guàrdia, ha estat produït
per Fran Gude i s'ha gravat als madrilenys Keppler Studios. Actualment de la
banda granadina ja només queda Manuel Espanya dels seus components originals i
estan realitzant una sèrie de concerts de presentació de l'àlbum que van
començar el 14 de gener al Poliesportiu de Cantalejo, a Segòvia i finalitzaran,
en principi, el 18 d'agost a Calatayud. Van debutar l’any 1983 com La Guardia del Cardenal
Richelieu. Dos anys més tard, al 1985 La Guardia guanyen el Ier certamen de pop rock
Villablanca a Fuengirola i aixó els va valer per gravar el seu primer disc
"En noches como esta", però va ser "Vámonos", l'àlbum que
els va obrir les portes del mercat espanyol. L’any 1990 s'edita "Cuando
brille el sol" que els va consolidar. La Guardia es va separar a 
principis del 97 després d'haver venut més d'un milió de discos. La Guardia eren inicialment Manuel España guitarra i veu, al costat de Joaquin Almendros a la guitarra,
Emilio Muñoz enfront de la bateria i Juan Enrique Moreno a qui coneixien com
"Conejo" al baix. Aquest últim va morir el 19 de desembre de 1994.
Molta responsabilidad del seu èxit el va tindre Tibu que era el seu manager,
veterà músic que havie tocat amb gent com Miguel Ríos i la Mondragón i els va saber
llançar. La Guardia
va reprendre de nou la carretera i l'any 2009 amb el disc "Tumbado al
borde de la Luna".
Per cert, la primera vegada que La
Guardia va actuà a la provincia de Tarragona ho va fer al
Morell, a una festa aniversari de Ràdio El Morell i jo vaig fer la producció
del concert. Els teloners van ser els cambrilencs Seis Disparos que eren un
dels grups que jo portava.
Zapatón – Crema de rock and roll 1977
Un dels històrics del rock espanyol dels seixanta
és Tony Luz, un músic que va militar a Los Pekenikes pràcticament des dels seus
inicis fins a principis dels setanta, els va deixar en el 71. Aviat va destacar
com a compositor i bàsicament a principis de la dècada, es va dedicar a tasques
de producció, però l'any 1976 va tornar pels seus furs i va crear una banda
anomenada Zapatón amb la què es va dedicar a fer rock and roll. Van fitxar amb
la el segell Hispavox i van publicar un sol àlbum titulat "Zapatón"
al 1977, tot i que un any abans havian editat un single amb una mena de nadala
"Feliz Navidad". Zapatón l'integraven Rafa Fortes (guitarra), Enrique
Guerrero (baix i contrabaix), Antonio Martín-Caruana "Ñete" (bateria)
i Tony Luz (veu i guitarra), però val a
dir que aquest tema que us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock i
que era una composició del propi Tony Luz, és 
instrumental. A l'àlbum també
s'inclouen versions de rock clàssics, a més d'alguns temes de Los Pekenikes i
un parell o tres de cançons escrites per Tony Luz, de nom complet Antonio Luz
Payero, nascut l'any 1943. Sempre vinculat a Hispavox, va treballar com a
dissenyador gràfic per al segell després de desfer-se Zapatón i va realitzar
produccions fins que i prenent el nom del tema de The Beatles "Hey
Bulldog" va fundar una bona banda de rock and roll, anomenada Bulldog que
va estar en actiu de 1979 fins 1986, posteriormente crearía altres grups, entre
ells El Purgatorio, La
Brigada Senil, Perro Viejo i Los Silvertones. Tony també va
produir un parell de discos de Los Rebeldes, un altre de Loquillo y Trogloditas,
Los Hurones i més gent. Ñete per la seva part es va incorporar a Nacha Pop al
que escoltarem ara.
Nacha Pop – Cerrado por dentro 2017
Un grup històric sorgit al Madrid de la movida
van ser Nacha Pop que després de trenta anys sense gravar res de nou en estudi,
el passat 17 de febrer han publicat un nou àlbum titulat genèricament “Efecto
inmediato” del qual us he seleccionat aquest tema que obre el CD. Les dotze
cançons que trobem han estat composadas per Nacho García Vega i s'ha inclòs la
guitarra del recordat Antonio Vega a “Haz el favor", pel que sembla es
tracta d'un tema que va deixar inacabat amb la seva mort, ell va ser l'autor de
“La chica de ayer”, la cançó més important del pop espanyol dels vuitanta i que
va compondre quan es trobava realitzant la mili a València, l'any 1977, encara
que al disc també ha col·laborat en un altre dels temes Carlos Brooking, el
baixista original de Nacha Pop. La producció ha estat a càrrec de Tony Carmona.
Nacha Pop es van crear l'any 1978 quan es va desfer el grup Uhu Helicopter.
Inicialment la banda la integraven Antonio Vega i el seu cosí Nacho García Vega
a les guitarres i veu, al costat de Carlos Brooking al baix i Ñete 
enfront de
la bateria que em sembla que ja va morir. En total Nacha Pop van gravar sis
àlbums d'estudi i un en directe. Es van dissoldre deu anys més tard, encara que
l’any 2007 Nacha Pop van tornar a reunir-se per una gira que va començar l’any
2007 i que veient el deteriorament físic d'Antonio Vega gairebé resultava
patètica. Antonio Vega va néixer a Madrid
i va morir a Majadahonda, Madrid, un 12 de maig de 2009. Nacha Pop es
van separar l'any 1988, després de dos concerts a la sala Jácara de Madrid en
el curs dels quals es va gravar el disc en directe "80-88" que es va
convertir en l'àlbum més venedor de la seva carrera. Després Nacho García Vega (a la foto),
Carlos Brooking i el baixista i productor Fernando Illán, van crear el grup
Rico, que va gravar tres discos abans de la seva dissolució. Posteriorment
Nacho va gravar en solitari, igual que el seu cosí Antonio Vega, considerat un
dels millors lletristes del pop espanyol després de la transició. 
Ilegales – El fantasma de la autopista 1988
Un dels millors discos de Ilegales, la banda
liderada pel cantant i guitarra Jorge Martínez (Aviles, 1 de maig de 1955), és
"Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988
i del que us trec aquest tema ple de contingut parapsicologic i que ens parla
d’aquella llegenda urbana sobre la noia que fa autostop i resulta ser un fantasma
que desapareix del vehicle en marxa. Parlan de Ilegales, el 5 d'agost de1 1989
jo vaig organitzar un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren
Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso
Facto i els madrilenys La
Coartada, sota el títul genéric “Rock en la Medianoche” ja que el
concert començaria a les dotze de la nit. Aquell matí de dissabte, tot estava
preparat al camp de futbol. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que
portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb
l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a
ploure. Caigueren mes de 150
litres de plutga per metre 
cuadrat en poc mes d’un hora
i tot Salou es va inundar, com era habitual. Va caure, com va dir un amic argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel
fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per
telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va
caure a la caseta i hem va afectàr a través del telèfon que es va cremar. Els
aficionats es van quedar sense concert, però l'empresari no va perdre res ja
que tot estava assegurat i ben assegurat i en els salons de l'Hotel Caspel, a
Salou, Ilegales, La Coartada,
Adhesivo i Ipso Facto (Els dos últims grups eren de la meva escuderia) es van
muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de
l'hotel van començar a queixar-se per el soroll. Com és la gent! Total… Qui
dorm a les cuatre de la matinada a Salou? Bromes a part, perdoneu les
molesties. La veritat es que he organitzat diversos concerts amb Ilegales,
recordo un de molt gratificant a la Discoteca Torn de L'Hospitalet de l'Infant.
Umpah-Pah – Migranya 1992
Sota producció del recordat Marc Grau, a l'any
1992 els Umpah-Pah, la banda gironina liderada per Adrià Punti (Salt, 13 de
juny de 1963), va publicar el seu segon LP, titulat genèricament "Bamboo
Avenue", títol en clara referència al carrer principal de Kingston, la
capital de Jamaica.y que va ser una de les seves millors produccions
discogràfiques, encara que no va arribar a les xifres de venda obtingudes amb
el seu primer disc "Raons de pes" que s'havia publicat un any abans.
D'ell us he extret aquest tema que escoltem ara i que va ser un dels singles
que es van editar. Umpah-Pah es van crear l'any 1989 i es van separar al 96 Al
costat de Adrià Puntí (veu, lletra i harmònica) que ara es fa dir Josep Puntí
que de fet és el seu veritable nom, trobàvem a Jordi Gimbernat (guitarra), Pau
Marquès (guitarra), Joan Solà Morales (baix), Francesc Terrades (teclats) i
Marc Marquès (bateria). En total els Umpah-Pah van treure cinc discos, els tres
primers cantats en català i dos en castellà, La banda va prendre el seu nom del
còmic "Uumpah-pah li Peau-Rouge" (Umpah-pah el pell vermella), una
obra d'Albert Uderzo i René Goscinny. L'any 1994 deixen el segell Salseta
Discos i signen contracte amb la multinacional Ariola, publicant simultàniament
un doble disc cantat 
un en català i l'altre en castellà i que es van titular
respectivament "Bordell" i "Triquiñuelas al óleo". Encara
que no van respondre com s'esperava, pel que fa a vendes, Umpah-Pah van rebre
el premi Ondas al grup revelació, per el seu llançament a Espanya. Encara
publicarien un altre àlbum, també en castellà i el grup que patia tensions
internes, es desfà a l'octubre de 1996. Adrià Puntí es va llançar en solitari
amb una carrera molt irregular, encara que interessant i em sembla recordar que
va tenir problemes mentals que el van portar a ser ingressat en un centre del
que el deixaven sortir per fer concerts, encara que no sempre anava a complir
els seus compromisos, segons bufava el vent anava o no i contractar-lo
representava una mena de tómbola. No sé actualment quina és la seva situació,
crec que s'ha centrat en la seva carrera musical, però recordo que a finals
dels noranta de tant en tant apareixia pel Vela Vela, un pub musical de Reus,
crec que tenia una novieta a la ciutat.
Lori Meyers – Evolución 2017
Un altre grup que ha publicat nou disc fa poc ha
estat Lori Meyers que han tret “En la espiral” també el passat 17 de febrer,
però el 15 de desembre del 2016 i com a avançament de l'àlbum, van treure
aquest tema que avui compartirem a Un Toc de Rock. “En la espiral” ha estat el
sisè disc editat per Lori Meyers i s'ha gravat a la Casamurada, a
Tarragona, comptant amb el productor Ricky Falkner, encara que les mescles
s'han realitzat entre Londres i Mèxic. Han comptat en dos dels talls amb la
col·laboració d'Antonio Arias, encara que no en aquest. El 16 de març Lori
Meyers van iniciar a la
Industrial Copera de Granada la gira de presentació del nou
àlbum que en principi es tancarà també a Granada, el 23 de setembre, en el marc
del Granada Sound Festival. En total i de moment, seran 16 concerts per terres 
espanyoles. La banda d'indie pop Lori Meyers es van crear a Loja, a Granada, el
1998 i van adoptar aquest nom per la cançó "Lori Meyers" del grup de
punk nord-americà NOFX. Inicialment eren Antonio López "Noni",
Alejandro Méndez, Julián Méndez i Alfredo Núñez, però en el grup han hagut
noves incorporacions i actualment integren Lori Meyers Antonio López (cantant i
guitarra), Alejandro Méndez (cantant i guitarra), Alfredo Núñez (bateria ),
Miguel López (baix i cors), JJ Machuca (teclats) i Miguel Martín (guitarra i
teclats). Van debutar discogràficament amb “Viaje de estudios” que es va
publicar l'any 2004 i va ser reeditat al 2010.
Tony Ronald – Cherokee people (Indian
reservation) 1996
Tony Ronald va fer aquesta bona versió de la
cançó escrita en els anys 50 i de la qual es diu va gravar un indi cherokee del
qual no tinc constància, però el triomf li va arribar a la cançó quan la va
gravar l'any 1968 el britànic Don Fardon i al 1971 va triomfar a nivell mundial
en la interpretació del grup nord-americà Paul Revere & The Raiders. Tony
Ronald la va incloure en un CD editat l’any 1996 i titulat "Síntesis vol.
2" que s'obria amb el "Indian reservation". L'holandès Tony
Ronald va començar a principis dels seixanta, va gravar en solitari, va crear
el Kroner’s Dúo amb el basc José Luis Bolívar, més tard Tony & Charlie i
finalment es va llençar ja definitivament en solitario, si bé abans va crear
Tony Ronald y sus Kroner's i pels Kroner's van passar gent de la talla de Max
Sunyer, José Más "Kitflus", Francis Rabassa, 
Jordi Colomer, Primitivo
Sancho, Àngel Riba, Frank Mercader, Santi Picó i altres. Hi ha dues etapes molt
diferenciades en la carrera de Tony Ronald i que no puc deixar d'esmentar. L'abans
i el després de "Help", és a dir els seixanta i tota la l'etapa
posterior. Jo em quedo amb la primera perquè crec de tot cor que a partir del
"Help", amb tot i les seves xifres de vendes, les horterades han
estat contínues. Al blog os poso una foto de Tony Ronald fen el soldat. Per
cert, Tony va gravar un single en català amb les cançons "Estem
vivint" i "Cada dia". També va gravar nadales. El seu veritable
nom és Siegfried Andre Den Boer Kramer, va néixer a Holanda l’any 1941, però és
va vindre cap a Catalunya i va triomfar a Espanya. Tony Ronald, productor,
compositor, guitarra i cantant ens va deixar el 3 de març del 2013, tenia 72
anys d'edat i pràcticament tota la seva vida podem dir que la va passar aquí al
país ja que va arribar amb els vint anys tot just complerts, recent acabada la
mili i es va establir a Catalunya. Va ser un dels grans cantants de pop en els
70. Per cert que Tony Ronald i Georgie Dann, van ser els primers que van portar
Go-Go's ballant al escenari.
Whiskyn’s – El meu amic 2004
Des del àlbum "On" que Whiskyn's van
publicar l'any 2004 ara us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquest
tema en el qual els reusencs Whiskyn’s ens parlen de l'amistat i en el que
reconeixen que tenen un bon amic, però que el cuiden poc i això no està bé. És
clar que al final Joan Masdeu ens aclareix que aquell "bon amic" és
ell mateix. Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben
liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment
es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però finalment i a partir del
seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s
i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan jo
els vaig coneixer ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette
que tinc a la meva discoteca, tot un incunable. Joan Masdeu era veí meu en el
barri del Carrilet, a Reus, un vivia al carrer Tetuan i l'altre 
al carrer
Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol•lució del grup
Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan
Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien també
del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, però per la banda han passat uns quans músics
al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i
Toni Díaz. Joan Masdeu ja porta publicats un parrel d’àlbums en solitari des de
que els Whiskyn’s es van desfer. Per cert, la presentació de l'àlbum
"Lila" es va fer a Reus, a la sala Philadelphia i jo vaig fer la
producció del concert.
Armando y el Expreso de Bohemia – El tren de la
bruja 1998
Escoltarem avui a Un Toc de Rock aquesta cançó
que ens parla de la fi de la innocència adherent a l'infància i la joventut,
com creixem i ens fem adults relegant al racó més recòndit del rebost dels
nostres records, aquella innocència que ens envoltava, prenent com a emblema
aquell "Tren de la bruixa" que trobàvem pràcticament en totes les
fires ambulants de la nostra adolescència, quan vam descobrir l'escuma
d'afaitar, la música de "Greese" pretenent ser John Travolta i elles
Olivia Newton-John, aquells primers cigars prohibits... Avui hem deixat de
jugar i darrere de la realitat hem perdut "El tren de la bruja". Ens
hem tirat a la plaça i hem deixat de muntar en aquell tren i per descomptat ara
ja no guanyarem cap volta de franc. La cançó us l'he extret d'un CD d'Armando y
El Expreso de Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va editar
l’any 1998. La banda està liderada per Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert a Barcelona des de fa més de trenta anys. Van començar l'any 1995
anomenant-se només 
Expreso de Bohèmia, van treure un o dos discos brillant amb
llum pròpia el tema "Aluminosis en el corazón" que es va incloure en el "Fórmula magistral", una cançó que precisament
va ser regravada i recuperada en aquest CD. En aquest enregistrament Armando y
el Expreso de Bohemia són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Ramirez (cors),
Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau
(bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe
Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac
Ruíz (percusions) i penso que em deixo algun. Els cors en aquest tema els fan
les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.
Asfalto – Rocinante 1987
Tornaran els Asfalto a Un Toc de Rock. Al llarg
de la història de la música s'han fet grans cançons que ens parlen de la fi de
la il·lusió, quan la realitat fa tristament que posem els peus a terra. Aquesta
es un altre d’elles. La passada setmana us vaig parlar de Asfalto i els vem
escoltar, ara sonaran de nou amb aquesta altre peça. Al costat dels Burning,
crec que són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us
he seleccionat és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de
vegades, els somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don
Quixot va abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va
comprar un tractor, mentres que Sancho Panza i Dulcinea van muntar una botiga
de recanvis per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens
portan un dels grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto.
Van començar dien-se Tickets fins l’any
1972, acompanyàn a Vainica Doble, i al igual que Burning, inicialment van
gravar en anglès i van versionar a The Beatles. Aquí trobem 
a la formació més
original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van
passar-hi de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor
formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón (a la foto) que es l'unic que roman
actualment al grup, José Luis Jiménez i Enrique Cajide. Aquest tema
es va regrabar amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb
mitjans moderns per a la época, dins del LP "Asfalto 15 años de
música", editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va
editar el seu propi segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en
aquella època, delegat de promoció i vendes per a Catalunya, però inicialmente
s’havia inclos en el seu primer álbum “Asfalto”, de l’any 1978. Per cert, fa
poques setmanes han tret un disc nou que es titula “Cronicas De Un Tiempo Raro”
que van presentarar a Tarragona en un concert junt a Burning, El Drogas i el grupo
tarragoní Maneras de Vivir, en un homenatge a Tony Urbano, va ser el 25 d’quest
mes de març, en propers programes escoltarem alguna peça del nou àlbum.
Tomeu Penya – Plou 1987
El mallorquín Tomeu Penya i jo ens vam conèixer
quan jo era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que
teníem al carrer Llovera de Reus. Tomeu Penya actuava al Parc de Sant Jordi
aquella nit i li vaig fer una entrevista per al Diari de Tarragona. Quan vam
parlar de les seves cançons li vaig comentar que la que a mi més m'agradava de
las que havia tret fins llavors, era "Plou" i aquella nit me la va
dedicar quan la va tocar en el curs del concert. Des de aquell dia Tomeu Penya
i jo hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem, però
es un dels amics de Un Toc de Rock al facebook de Montse Aliaga. Ell ha estat
en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de
setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible
anar-hi. En 
aquesta cançó que compartim ara a Un Toc de Rock, ens diu una cosa
interesant i es que quan plou, ve molt de gust fer l’amor. De veritable nom
Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany, a l’illa de Mallorca,
l’any 1949. Aquí a Catalunya vem començar a conèixer-lo quan va treure
"Mallorquins i catalans" al 1986, però ja tenía un grapat de discos
al carrer. Havia format part del grup Els Mallorquins i després Harlem, per
finalmente llantar-se en solitari i cantant “En la seva llengua autóctona", com
diu ell mateix. Aquesta cançó es va incloure inicialment en el LP
"Tomeu", el seu sisé álbum, publicat a principis de 1987, però més
tard la trobàvem en el recopilatori "Balades" de 1996. En aquesta
cançó el van acompanyar Deborah Carter (teclats i cors), Toni Cuenca (baix),
Miguel Figuerola (batería), Jesús Palazón (harmònica) i l'amic Joan Bibiloni
(guitarres), un dels millors guitarrites del estat.
Hamartigenia – Blues for parking 1996
Se'ls va comparar a Triana, però Hamartigenia,
als que avui escoltarem al programa, eren un grup amb etiqueta pròpia i a més
amb àmplia experiència en això de pujar als escenaris ja que diversos dels seus
components tocaven paral·lelament en orquestres de ball i això enriqueix i molt
el bagatge musical. Jo recordo nois de grups que començaven, venint al meu
despatx buscant mànager. Alguns, titubejant i gairebé avergonyits, reconeixien
que havien tocat o tocaven en orquestres i grups de ball, jo sempre els deia el
mateix, és el millor començament que podíem tenir per arribar a entendre'ns
perquè demostrava que quan agafaven el seu instrument, sabien el que feien. 
Hamartigenia estaven liderats pel compositor Raúl Bule que va escriure totes
les cançons d’aquest disc i era el cantant i guitarra, però a la gravación de
l'àlbum van intervindre també Pau Alemany (piano i violí), Toni Cubedo (baix),
Juan Pablo Ruíz (baix), Gabriel Gómez (batería), Vins Martínez (guitarra), Pep
Pascual (saxo), Matthew Simons (trompeta) i Chandra Naraine (percusions).
Aquest tema us el he extret del seu primer CD, titulat "La consagración de
lo inutil" que es va publicar l’any 1996 i al qual va seguir "El
consejo del lobo". Però em sembla recordar un altre disc "El hombre
que no sabía dormir". Crec que van treure un single o dos més i els he
perdut la pista, però Hamartigenia sonaven així de bé.
Triana – Tu frialdad 1980
I ja que us he parlat d’ells, ara escoltarem per
concloure Un Toc de Rock a Triana i una de les seves millors cançons, inclosa
al disc "Un encuentro", publicat l'any 1980. Van ser la millor banda
de rock andalús de la història, superant als creadors de l'estil, el grup
Smash. Eduardo Rodríguez Rodway (Sevilla, 1945), Tele Palacios (El Puerto de
Santa María, Cadis; 1944 - 8 de juliol de 2002) i Jesús de la Rosa (Sevilla, 5 de març de
1948 - Burgos, 14 d'octubre de 1983). Eduardo un bon amic meu, em va explicar
en certa ocasió que en una reunió al despatx d'una important cadena espanyola
de ràdio-fórmula, on van portar a Jesús de la Rosa, la discogràfica li va comunicar que els
seus temes sonarien i tindrien "color" en aquesta cadena, però que a
canvi i a part de pagar la discográfica el cales pertinents, ell havia de cedir-les a l'editora de la cadena de radio un portcentatge molt elevat dels
seus drets d'autor. Jesús es 
va aixecar, es va recordar de la mare del
representant de la cadena i soposso que també del de la casa de discos i va
marxar-se dient-lis que ell havia fet la feina i de la seva suor no es nodrien
els voltors. I Triana va triomfar indiscutiblement tot i que els seus temes van
ser vetats per aquesta cadena i mai van sonar en els seves emissores. La
qualitat és la qualitat, encara que de vegades costa molt demostrar-ho. I vull
deixar constància d'una cosa, Triana està liquidat, l'únic component viu, el
meu amic Eduardo, jutja que la mort de Jesús va posar fi al projecte i no ha
d'haver continuïtat, tot i que uns aprofitats “chupasangres” que tocaven amb
Tele quan aquest va tornar a posar en marxa de nou Triana, han arribat fins i
tot a gravar un disc, després de la mort de Tele Palacios, amb el nom de
Triana. Això si és intentar lucrarse de la mort dels amics. Bé, aquesta es una
de les seves millors cançons i sona per vosaltres a Un Toc de Rock i aquest son
Triana, però els Triana de veritat.
La frase per dir-vos adeu es del líder sudafricà
Nelson Mandela que va dir en certa ocasió
“Sempre sembla impossible fins que està fet”
Acaba per avui Un Toc de Rock, però us deixaré en
companyía d’aquelles emissores per les que m’escoltes dues vegades per setmana
o bé per internet, si t’el descarregues des del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de les emissores que us ho permeten. Jo sóc Mario Prades i
ara tanco la barraqueta fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario