Avui comencem Un Toc de Rock a Catalunya i
escoltant al grup Obeses, però parlarem de la música sorgida al Madrid dels
70’s amb Coz, Burning, Los Secretos i Antonio Vega, és clar que en el programa
tindrem molt més i escoltarem així mateix a Pep Sala amb Gerard Quintana, Sopa
de Cabra, l’argentí Cacho Castaña, Bertín Osborne, Brighton 64, Amaral, Andrés
Suárez i acabarem amb els alemanys Scorpions cantant en castellà. Per tant ens
posem en marxa de nou des de totes les emissores per les que escoltes el programa
dues vegades per setmana o bé per internet, si es que t’el descarregues del
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de les emissores que ho permeten.
Ara toca obrir la barraqueta un altre vegada, jo sóc Mario Prades i us diré
alló de sempre
Benvinguts a Un Toc de Rock
Obeses – El monstre de l’armari 2015
Des de l’àlbum “Monstres i Princeses”, el seu
últim treball discogràfic fins al moment que Obeses, la banda d'Osona, van
publicar l'abril del 2015 i ha estat el seu tercer àlbum, us he seleccionat
aquest tema per començar avui Un Toc de Rock i en el qual ens parlen del “El
monstre de l’armari” un dels malsons de molts nens i nenes a tot el món.
L'àlbum ha estat editat pel segell Música Global i va obtenir el premi Disc
Català de l'Any 2015 que li va atorgar Ràdio4. Per cert que en aquest disc
trobem tancant-lo una mena d'òpera-rock “La llegenda de la rosa i el drac” que
dura 23 minuts i tracta sobre Sant Jordi. L'àlbum va ser presentat amb un
concert celebrat a l'Auditori de Barcelona 
el 21 de maig del 2015 en el qual
van estar acompanyats per la
Banda Municipal de Barcelona i un cor. Obeses es van crear
l'any 2010 a
la població de Tona, a la comarca d'Osona, sorgeixen de les restes del grup
Segle XIII i són Arnau Tordera (cantant i guitarra), Maiol Montané (bateria),
Arnau Burdó "Burdi" (teclats) i Jaume Coll (baix). Van debutar al
2011 amb el disc “Obesisme Il·lustrat”, al que va seguir “Zel” ja al 2013. Van
realitzar el seu primer concert a Manlleu, el 18 de juny del 2010, actuan al
costat d'Anna Roig i L'ombre de ton chien i Mishima. 
Coz – Más sexi 1979
Fa unes quantes setmanes vam escoltar a Un Toc de
Rock al grup Coz i la seva cançó més emblemàtica "Las chicas son
guerreras", doncs bé, Montse ja m'ha “suggerit” que si vaig parlar de
"Más Sexy!", per què no la posava i per tant avui l'escoltarem al programa. Els desitjos de Montse són ordres per a mi... pel compte que em
porta ja que al sofà no és dorm massa bé. Ara parlem una mica de la història
musical del Madrid dels 70. Coz es va formar l'any 1974 i l'integraven Jesús
Albeniz que venia de La
Banda Salsa (cantant), Kanguro que posteriorment seria
guitarra de Vade Retro, Miguel Jiménez que passaria a ser bateria de Rosendo i
Juan Márquez (baix i veu). Aquests dos últims van crear Kafru, amb Juan Toro
que havia estat membre de Fe i Franklin. Coz semblava no tenir continuïtat,
però després de la dissolució de Kafru, on també militaven els germans Armando
i Carlos de Castro (a la foto) es va reorganitzar Coz. Alguns músics van passar
a Mad, però els germans De Castro tornen a posar en marxa Coz al costat de Juan
Toro (baix) i Julio Cèsar (bateria), als quals posteriorment van substituir
Tony Urbano que després formaria part de 
Leño i Ausentes (baix) i que era de
Tarragona i ja es mort i Antonio Goma que seria substituït poc després per Paco
García que venia dels Eva Rock (bateria). Armando, Carlos, Tony i Paco García
van ser els que van intervenir en la pel·lícula “Nos va la marcha” que no és
res més que el concert "Rocktiembre 78", considerada com la primera
pel·lícula espanyola de rock, va ser realitzada per Jose Mª Berastegui, Manolo
Gómez i Raimundo García i ofereix les actuacions de Coz, Cucharada, Leño, Mad,
Topo i Teddy Bautista. Tornen a produir-se canvis i la banda la integren l’any
1979 els germans De Castro, Cutu de la Puente i Juan Márquez i graven aquest single que
escoltem ara. Com us vaig explicar van haver-hi problemes amb la discogràfica
que pretenia comercialitzar la seva música i Armando i Carlos de Castro no
accepten les exigències i van deixar Coz per crear Barón Rojo, al costat de
José Luis Campuzano (baix i veu) i l'uruguaià Hermes Calabria (bateria). Els
substituirien Tony de Juan i Eduardo Pinilla i l'any 1980 va arribar “Las
chicas son guerreras” que va ser produït per Mariscal Romero, però tot això ja
és una altra història. Ha estat o no un bon recorregut pel panorama musical
rocker del Madrid dels anys setanta? 
Brighton 64 – Solo hasta el final 2012
A finals del 2012, crec que va ser al novembre,
el grup barceloní Brighton 64 va publicar l'àlbum "Esta vez va en
serio" que va representar el retorn d'un grup mític del moviment mod a
Espanya que es va crear a principis de la dècada dels 80, avui molt més propers
al rock. D'ell us he extrat aquesta cançó que ca ser escrita per Tino Peralbo. Liderats pels germans Albert i Ricky Gil, dos histórics de la música a
Barcelona i als quals sempre he apreciat molt des que ens vam conèixer i amb
els que vaig produir el primer concert que es va realitzar al Moll de Costa de
Tarragona. Tornant als Brighton 64,
a Catalunya en els anys vuitanta anaven florint altres
moviments musicals i un dels que va arrelar va ser el mod que mantenint
estètiques sesenteras creades per The Who o Small Faces i hereus dels Salvajes
o Los No, va anar prenent carta d'identitat gràcies a grups com Kamembert, Los
Fresones Rebeldes i sobre tot Brighton 64 que van 
triomfar amb "La casa de
la bomba" que es va publicar en versió maxi-single l'any 1986 i va ser el
seu primer treball amb EMI. Anteriorment s'havien donat a conèixer amb
"Barcelona blues" que es va editar a través d'un segell independent i
posteriorment gravarien un mini-LP abans de fitxar amb EMI que va apostar fort
per ells i de fet aquest maxi-single ha estat el disc més venut en la carrera
dels barcelonins Brighton 64, tot i que les xifres de vendes dels seus següents
treballs no van satisfer a la discogràfica. Després de desfer-se es van
reconvertir en Brigatones per passar posteriorment a ser Matamala i cantant en
català. En aquesta gravació que escoltem ara i amb els germans Albert i Ricky
Gil Matamala trobem a Tino Peralbo a la bateria i el teclista Jordi Fontic
(tots a la foto) que ja havien format part del grup en els seus inicis. A
l’abril de l’any 2015 van publicar l’àlbum “Modernista”, el seu darrer treball
fins el moment. Per cert, Brighton 64
van prendre el seu nom de les famoses baralles entre mods i rockers que van
tenir lloc a les platges de Brighton l'any 1964.
Amaral – El blues de la generación perdida 2008
Aquest tema es trobava en un treball molt
destacable del duet saragossà Amaral titulat "Gato negro / Dragón
rojo" que es va posar a la venda el 27 de maig del 2008 i que tot i ser
doble, va vendre més d'un quart de milió de còpies, cosa que no va succeir ni
de prop, amb "La barrera del sonido", un directe que es va publicar
el 22 de setembre de 2009 i que més aviat va passar desapercebut. Per cert
Amaral van treure un disc nou titulat “Hacia lo salvaje” l’any 2011 que va
representar un cambi de línea musical i també cambi de casa de discos, aquí a
Un Toc de Rock ja hem escoltat un parell de cançons del disc, i també un
recopilatori d’èxits un anys més tard, al 2012, en arrivar l’any 2015 van
treure “Nocturnal”, del que també hem escoltat algunes peças al programa. El
duet l’integren la cantant Eva Amaral (Zaragoza, 4 d’agost de 1972) i el guitarrista
Juan Aguirre (Sant Sebastià, 11 de febrer de 1971). El 18 de maig de 1998, va
sortir a la venda el primer àlbum d'Amaral, titulat com el duet, amb producció
de Pancho Varona i un so gairebé 
heavy.
Però les discogràfiques van reconvertint a Amaral fins arribar a un punt en que
són una banda de pop molt comercial. Val a dir que en els seus últims discos
semblen haver tornat una mica cap els seus orígens, més rockers. Juan Aguirre
havia format part del grup Días de Vino i Rosas, amb els que va gravar un disc
l'any 1990. Eva i Juan es van conèixer l'any 1992, en un bar de Saragossa. Eva
Amaral tocava la bateria en un grup de punk-rock anomenat Bandera Blanca i
també era la cantant dels Lluvia Ácida. Sempre afirmen que va ser instantani,
amor a primera vista i es van unir professional i sentimentalment. En la seva
brillant carrera porten venuts més de 4 milions de discos. Amaral van incloure
una versió de la cançó “Camins” interpretada en català en el disc tribut a Sopa
de Cabra “Podré tronar enrere El Tribut a Sopa de Cabra”.
Los Secretos – En este mundo raro 2011
“Si preguntas, las cosas sencillas aprendí a
responder. Y para aquellas preguntas prohibidas, ningún maestro encontré. En
este mundo raro que a veces se complica”. D'aquesta manera comença aquest tema
a càrrec del grup madrileny Los Secretos que ens parla que aquest món resulta
sempre estrany i tot és millor i ell ho prefereix, estant amb ella. La veritat
és que la cançó sembla un recorregut per un estret camí en què només es busca
la veritat, allò que la vida representa, però aquest món és rar i les coses que
abans ens parlaven per elles mateixes, ara res signifiquen. La cançó es trobava
a un álbum publicat el 28 de setembre del 2011, després de cinc anys sense
haver editat material nou i d'ell us he extrec el tema que dóna títol al disc.
Es va gravar en els estudis El Cortijo, a San Pedro de Alcántara, amb producció
de Carlos Narea, tot un veterà. La veritat és que jo confeso que amb Los
Secretos no poc ser equànime ja que es tracta d'una banda que sempre m'ha
agradat. Aquesta és una bona cançó molt en la línia 
de Los Secretos, una de les
millors bandes espanyoles de rock surgides de la movida madrileña. Es van crear
l’any 1978 encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans Urquijo, Álvaro
(guitarra i veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i veu) al costat d'un
amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a la bateria i cors.
Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan aquest últim pateix un
accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980 que pocs dies després
li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes més tard es va
organitzar un concert homenatge a Canito en el qual participaren Mamá, Nacha
Pop, Alaska y Los Pegamoides, Mermelada, Bólidos i altres músics. A l'abril de
1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup en marxa,
però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint al
desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, un EP titulat
"Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un accident, mor el
bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la marxa de Javier
Urquijo a la mili el grup ha de reestructurar-se de nou i queda integrat per
Enrique Urquijo a la veu i guitarra, Álvaro Urquijo 
a la veu i guitarra, Steve
Jordan a la bateria i veu, Ramón Arroyo a la guitarra i Nacho Lles al baix.
Enrique Urquijo Prieto va crear un projecte paral·lel anomenat Enrique Urquijo
y Los Problemas. La veritat és que a Los Secretos s'han produït molts canvis de
músics, però el esdeveniment més important va ser la desaparició d'Enrique
Urquijo (a la foto 1) que va ser trobat mort, aparentment a causa d'una
sobredosi, al portal del número 23 del carrer del Espíritu Santo, en el barri
madrileny de Malasaña, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de
novembre de 1999. precisament el dia anterior al llançament de l'àlbum
"Grandes éxitos vol. II", després del decés el lideratge del grup el
va prendre el seu germà Álvaro (a la foto 2) i l'ha mantingut en actiu fins al
moment i bé.
Burning – Qué hace una chica como tu en un sitio
como este 1978
En diverses ocasions ho he dit i torno a
reiterar-ho que Burning i Asfalto, al meu modest parer, van ser els millors
grupos de rock surgits al estat espanyol en els anys setenta. "Què fa una
noia com tu en un lloc com aquest?" que avui escoltarem a Un Toc de Rock,
va ser composada l’any 1978 per a la pel·lícula del mateix títol de Fernando
Colomo i avui en dia és una de les cançons de referència quan es parla
d'aquesta mítica banda madrilenya. Va ser cara A d'un single publicat per el
segell Belter l’any 1978 i a la cara B es troba la primera versió de la cançó
"Ginebra seca" que en aquest single estaba cantada per Toño i la
versió no és va incloure en cap LP o CD. Burning va compondre i va interpretar
temes per a una altra pel·lícula, aquesta dirigida per Eloy de la Iglesia, es tracta de
"Navajeros", on trobàvem "Tú eres mi amor”, “No es extraño que
tú estés loca por mí” i “Escríbelo con sangre". La cançó “¿Qué hace 
una
chica como tú en un sitio como este?” que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser
inclosa al LP “El fin de la década”, publicat l’any 1978. Els Burning originals
van ser Toño Martín (del 1974 a1983), Pepe Risi (de 1974 a 1997), Quique Pérez (de
1974 a
1979), Tito (de 1974 a
1976) i l'únic membre que roman a la banda des de la seva creació l'any 1974
Johnny Cifuentes. Jo sempre us he dit i no em cansaré de repetir-ho que Burning
i Asfalto són les millors bandes de rock espanyol dels 70. Totes dues segueixen
en actiu, totes dues han perdut músics en el camí i en les dos formacions només
queda un dels seus membres originals, en Asfalto Julio Castejón i a Burning
Johnny Cifuentes. Per cert i això és una curiositat, un 9 de maig, amb deu anys
de diferència, van morir Toño (1987) i Pepe Risi (1997). Tots dos van morir el
mateix dia del mateix mes, com us deia, amb deu anys entre un i l'altre. Si més
no curios.
Antonio Vega – Entre tu y yo 1998
A l’àlbum “Anatomía de una ola” que Antonio Vega
va publicar l'any 1998, el seu tercer disc en solitari, s'incloïa aquesta cançó
que escoltem ara a Un Toc de Rock, un dels seus principals temes. Antonio Vega
ha estat considerat un dels compositors més importants del pop espanyol des de
l'arribada de la democràcia. Guitarra, compositor, poeta, cantant i escriptor,
Antonio Vega va néixer a Madrid el 16 de desembre de 1957 i seva és una de les
cançons més importants del pop dels 80 "La chica de ayer" que va gravar
amb Nacha Pop, la banda que va crear amb el seu cosí Nacho García Vega. L'any
1988 va començar la seva carrera com a solista, encara que no va ser fins 1991
que publicaria el seu primer disc "No me iré mañana". La mort de la
seva companya sentimental Margarita del Río, coautora d'alguna 
de les seves
cançons, va suposà un cop anímic per a Antonio Vega, que va patir primer una
pneumònia que el va tenir hospitalitzat i va caure després en un període
d'intensa depressió. Encara publicaria el seu últim disc en solitari titulat
"3000 noches con Marga", editat l'any 2005 i dedicat a la que va
marxar-se. L'any 2007 Nacha Pop es tornen a reunir per oferir una sèrie de
concerts per Espanya entre juny i octubre d'aquest any, però la veritat és que
el deteriorament físic d'Antonio Vega era tan evident que els concerts podien
arribar a resultar gairebé patètics. El 20 d'abril de 2009 va ser ingressat a
l'Hospital Puerta de Hierro de Madrid afectat d'una pneumònia aguda que el va
obligar a suspendre la seva gira. Va morir el 12 de maig següent, als 51 anys
d'edat, a conseqüència d'un càncer de pulmó que li havia estat diagnosticat
mesos abans.
Sopa de Cabra – Camins 2001
Ja que abans hem parlat d’ella, ara escoltarem
“Camis” en la seva versió original. És una de les bones cançons en la llarga
trajectoria discogràfica de Sopa de Cabra. Va ser inclosa a l’álbum “Plou i fa
sol” que va ser publicat l’any 2001 per el segell Música Global. A mi aquest
tema sempre em recorda al amic Ricard Escarré que conduía un programa a una
emissora del Camp de Tarragona, sobre viatges i que es deia així “Camins” i feia
servir aquesta cançó com a sintonia. La peça va ser versionada, com us he dit
abans, amb català per el grup aragones Amaral. Els gironins Sopa de Cabra l’any
1991 graven el seu primer disc en directe "Ben endins", a la Sala Zeleste, avui
Razzmatazz, a Barcelona. Uns mesos després actuen en el multitudinari concert
del Rock Català al Palau Sant Jordi al costat de Sau, Sangtraït i Els Pets que
va representà la madureça per el génere, aconseguint el rècord europeu
d'assistència en un recinte tancat amb 22.104 persones i que va significar la
revàlida per al rock en català. Un dia pot ser us 
explicaré el perqué no van
interpretà cap cançó tots el grups junts. Sopa de Cabra eren inicialment Joan
"Ninyin" Cardona, Francesc
"Cuco" Lisicic, Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep
Bosch. Sopa de Cabra van funcionar de 1985 fins l’any 2001. Josep Thió i Gerard
Quintana tenen sòlides trajectòria en solitari, mentre que Francesc
"Cuco" Lisicic, Jaume Soler "Peck" i Josep Bosch s’uneixen
al grup Kabul Baba. Joan “Ninyin” Cardona va morir el 20 de febrer de 2002 a causa d'un càncer de
fetge, tenia 43 anys d'edat i havia nascut a Girona el 29 de novembre de 1959.
Era el de mes edat de tots els components de Sopa de Cabra. La nova etapa que
va iniciar Sopa de Cabra al maig del 2016 amb una sèrie de concerts i disc nou
“Cercles”, ara trobem al cantant Gerard Quintana, el guitarra i cantant Josep
Thió, el baixista Cuco Lisicic, Jaume Soler "Peck" guitarra de la
banda des de 1996, el bateria Pep Bosch i la nòva incorporació Ricard Sohn que
s'uneix definitivament a Sopa de Cabra.
Cacho Castaña – Setiembre del 88 2003
Anirem cap a l'Argentina, la terra dels meus
pares i en el nostre viatge musical d’avui, a Un Toc de Rock farem una paradeta
per escoltar una de les grans veus del pais germà, Cacho Castaña, un trobador a
cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima i en la qual destaca
la cançó “Garganta con arena” que va dedicar al gran cantant i compositor
argentí Roberto Goyeneche "El Polaco". De fet ja el vem escoltar en
un dels programes de la passada temporada, amb un altra cançó, aixó si. Es diu
veritablement Humberto Vicente Castagna, però es conegut artísticamente com Cacho
Castaña. Va néixer l'11 de juny de 1942 en el barri de Flores, al seu Buenos
Aires Querido, ciutat a la qual ha cantat i molt. Cacho Castaña ha guanyat
quinze discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500 cançons i ha
enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel·lícules i séries de
televisió com a actor i ha 
compost 4 bandes sonores. La veritat es que jo
sempre ha sentit una certa debilitat per Cacho Castaña, aquest gran cantant
argentí que te el que es dirie una veu amb cos. A mesura que va sonant la cançó
que us he seleccionat, anem veient com un amic que escriu una carta a un altre
que ha emigrat d'Argentina a Italia, va canviant la seva manera de veure les
coses. Després de caure-li el mate, aquesta beguda típicamente argentina, sobre
la carta, els conceptes canvien ja completament i el pessimisme dóna pas a
l'esperança. La peça donava títul a un álbum que Cacho Castaña va editar l’any
2003 i escoltan el transfons de la lletre ens adonem de moltes coses que
reflecteixen com era la vida a l’Argentina en els anys 80.
Andrés Suárez – Rosa y Manuel 2013
Aquest tema del cantautor gallec Andrés Suárez,
nascut a Ferrol a l'abril de 1983, us el he extret d’un àlbum titulat
genèricament "Moraima", el seu cinquè disc i gravat en directe, es va
publicar el 16 d'abril del 2013 i es va presentar a la sala Joy Eslava de
Madrid (la foto es d'aquell dia). La lletra d'aquest tema em va impactar des
que la vaig escoltar per primera vegada, és genial i reflecteix la crua
realitat dels malalts d'Alzheimer i el seu voltant. La veritat es que a mi
sempre m’ha procupat aquesta malaltia i molt. Penso que o bé Andrés Suárez ha
viscut molt de prop la realitat de la malaltia o s'ha documentat molt bé. La
cançó ens reflecteix la duresa i crueltat de l'Alzheimer des del punt de vista
d'un malalt que la pateix Juan Manuel, i en un d'aquests escassos moments de
clara lucidesa, es dóna perfecte compte del que està passant i el dolor que li
ocasiona a Rosa, la seva dona que es preocupa d'ensenyar-li velles fotografies
perquè ell 
recordi, tot i que reconeix que demà, quan Rosa li ensenyi de nou
aquell vell àlbum tornarà a preguntar-li "¿Este niño quien es?” i
possiblement demà també hagi oblidat que avui Rosa li va ensenyar un altre
vegada a menjar. Però quan la lucidesa retorna en aquests moments, ell pateix
intensament per tot el que s'adona que a perdut en la boira d'uns records que
s'han diluït en l'oblit i llavors, en plena lucidesa mental desitja morir ja
que pensa que en morir recuperarà totes aquelles vivències del passat i podrà
esperar a Rosa, quan li arribi el seu moment, per tornar a compartir amb ella
tota una vida de records junts, sense oblidar rés. La veritat és que es tracta
d'una cançó entendridora, possiblement la millor de l'àlbum. I ha una frase que
em posa la pell de gallina: "Recuerda... tu que puedes".
Pep Sala amb Gerard Quintana – Només una cançó
2008
En aquesta peça que compartirem ara a Un Toc de
Rock, Pep Sala amb companyia de Gerard Quintana ens explican com una cançó pot
tindre la sol·lució a mols dels problemes cotidians. Pep va ser la meitat de
Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia una bona amistat.
Pep Sala és un bon col·leccionista de llibres i una vegada ens va ajudar a
taxar la biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us la he extret del doble
CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que es va publicar l’any
2008 i on l’amic Pep Sala compta amb les col·laboracions de Gerard Quintana,
Montse Llarás dels Bars i Monica Green. Josep Sala i Bellavista va néixer a Vic el 17 de
juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos grups escocesos, Midnite
Hour i Eclipse. 
L’any 1986 i amb Carles Sabater, van crear Sau, la millor banda
de pop català de tots els temps. El 1993 sorgeix Pep Sala & La Banda del Bar, un projecte
paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds musicals els anys sabàtics
de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al seu traball amb Sau, fins
que després de la mort de Carles Sabater va donar per tancat Sau i es va
llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha convidat a fer cors en
algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en molt la seva amistat,
sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara faci malbé una bona
cançó amb la meva veu trencada i vella.
Bertín Osborne – Lluvia en el mar 1993
Fa ja algunes temporades i escoltant un tema de
l'àlbum “Quiero estar contigo” de Bertín Osborne, us vaig comentar que en
aquest disc s'havia inclòs aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i
que és la cançó més important en la carrera del grup nord-americà Kansas. He de
reconèixer que Bertín Osborne realitza una versió genial en espanyol del
"Dust in the wind", titulant-la, això si, “Lluvia en el mar” i la
compartirem ara. La veritat és que Bertín em va sorprendre i molt amb aquest
àlbum, ple de connotacions country i rock i que es troba molt allunyat dels
seus treballs habituals. Avui podem dir que el nom de Bertín Orborne no li és
desconegut 
pràcticament a ningú a Espanya, però no tots recorden que es va
donar a conèixer gràcies a la seva faceta de cantant, en els anys vuitanta i
sobre tot per la seva cançó “Amor Mediterráneo” del 1981. De fet Bertín va
debutar l'any 1971 al Festival de la
Canción de El Escorial, on no va guanyar, de fet val a dir
que no va signar contracte discogràfic fins l’any 1980. De verdader nom
Norberto Joan Ortiz Osborne, va néixer a Jerez de la Frontera un 7 de desembre
de l’any 1954. En la seva carrera professional destaca la faceta de presentador
de televisió, sobretot en programes on la gent menuda, aquells "locos
bajitos" que deia Gila, eren protagonistas i ara per el programa “En tu
casa o en la mía” que ha cambiat d’emissora i de nom. Ha publicat 25 o 26
discos grans oficialment, encara que hi ha alguns més fora de la seva
discografia oficial i a asolit xifres de vendes molt destacables
Scorpions – Viento de cambio 1990
Un gran tema de la historia del rock que ara us
porto per concloure el programa d’avui d’Un Toc de Rock, és el "Wind of
Change" dels Scorpions, una de les millors bandes de hard rock, alemanys i
aquesta una de les seves millors balades. La cançó ens parla de la Perestroika i el canvi
polític a Rússia, arrel de la caiguda del Mur de Berlin, ara que l'escoltem en
castellà podem adonar-nos de la qualitat del missatge que té i que ens parla de
la amistat i de que tots, estiguem al costat que estiguem del mur, som realment
iguals amb els mateixos desitjos i idèntics somnis de llibertat, tots som
germans. Scorpions va ser fundat l’any 1965 pel guitarrista Rudolf Schenker i
el bateria Wolfgang Dziony. En els seus inicis, Rudolf era també el cantant del
grup fins que per cap d'any de 1970, el germà petit de Rudolf i també
guitarrista, Michael Schenker, al costat del ex cantant de Copernicus, Klaus
Meine, s'uneixen a Scorpions. Des d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir
compondre en anglès i aquest ha estat un dels seus signes 
d'identitat. Aquest tema originalment
i en la seva versió en anglès es va incloure al disc "Crazy World"
que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single amb la cançó, composada
per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies, va sortir l'abril del
1991. Val a dir que Scorpions són la banda alemanya que més discos ha venut al
llarg de l'historia. Per cert que les portades dels discos de Scorpions han estat
censurades en molts països, un dels seus àlbums censurats més populars va ser
"Virgin killer", a sota teniu la portada censurada. En aquest
enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus Meine (cantant) que en
aquesta gravació també toca el whistling, al costat de Matthias Jabs (guitarres
i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis Buchholz (baix i cors) i
Herman Rarebell (bateria i percussió).
La dita d’avui es del orcaritzat cantautor
uruguaià Jorge Drexler que va dir
“És molt trist ser músic avui dia, la societat
no s'adona de la importància que té”
no s'adona de la importància que té”
Acabaré ara Un Toc de Rock, però abans de tocar
el dos us deixaré en companyía de les emissores per les que m’escolteu dues
vegades per setmana o bé per internet, cas de que us el descarregueu des del
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes aquelles emissores que
ho permeten. Ara toca baixar la barraqueta, dir-vos que sóc Mario Prades i que
ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario