Avui us he portat per començar Un Toc de Rock un
cant antibel·licista a càrrec del cantant de color Edwin Starr, es tracta del
tema "War", publicat l'any 1969 i que, tot i ser el seu gran èxit, a
Espanya va passar en el seu moment pràcticament desapercebut. També escoltarem
als Lemonheads amb una versió del “Mrs Robinson”, junt a Frijid Pink, The Box
Tops, Doobie Brothers, Tommy James & The Shondels, El Chicano, Jesse Green,
Trevor Herion, The Tremeloes, Dire Straits, Elliott Murphy i la cantant de color
Etta James. Tots ells ens acompanyaran en aquest viatge a l'ahir que emprenem
dues vegades per setmana des de les emissores per les que m’escoltes o per
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse o les webs de
totes les emissores que ho permeten. Ara obro la barraqueta, sóc Mario Prades i
us diré alló de sempre, per variar
Benvinguts a Un Toc de Rock
Edwin Starr – War 1969
Fa uns dies la Montse em va comentar que des del Facebook havia
rebut diverses peticions perquè posés aquesta cançó a Un Toc de Rock i a més em
va afegir que a ella li agrada molt aquest tema, per tant avui començarem el
programa des de l’any 1969 i escoltant a Edwind Starr. L'actor oriental
especialitzat en films d'arts marcials Jackie Chan, en una de les seves pel·lícules,
crec que va ser "Hora Punta", canta aquest tema mentre viatja en un
cotxe amb Chris Ricker. La veritat és que l’ha arribat a versionar fins i tot
Bruce Springsteen acompanyat per la
E Street Band, col·locant-la en la posició 10 de les llistes,
de fet van gravar-la fins fins i tot els britànics Frankie Goes to Hollywood,
però jo us he portat avui a Un Toc de Rock la millor versió, a càrrec d'Edwin
Starr que la va gravar al 1969. La cançó va ser escrita per Norman Whitfield i
Barrett Strong i es tracta d'un cant en contra de la guerra del Vietnam i
inicialment la van enregistrar The Temptations, però aquests no van jutjar que
fos una temàtica adequada i no es va promocionar, passant desapercebuda.
Finalment va ser Edwin Starr el que la va treure en format single l'any 1969,
aconseguint el primer lloc de les llistes de pop del Billboard ja l’any 1970,
el tercer en les de 
rhythm and blues i també el tercer a Anglaterra, convertint-se "War" en al hit més important de la seva carrera. Amb
el temps ha esdevenit una de les "cançons protesta" més populars de
la història musical americana, encara que a Espanya, la veritat, va passar amb
més pena que glòria malgrat la seva qualitat. Un dels factors que van influir
en l'èxit va ser la potència vocal dels cors i allí trobem a Freddie Gorman,
Walter Gaines, Hank Dixon i CP Spencer que formaven part del grup The
Originals, però també van estar-hi Joe Harris, Billie Rae Calvin i Brenda Joyce
Evans, els músics van ser el grup The Funk Brothers. Edwin Starr, de nom real Charles
Edwin Hatcher, va néixer el 21 de gener de 1942 a Nashville, Tennessee.
El 2 d'abril de 2003, amb 61 anys d'edat, Edwin Starr va morir després de patir
un atac de cor mentre prenia un bany a la seva casa de Bramcote, prop de
Nottingham. En total al llarg de la seva carrera va gravar 11 àlbums i 53
singles. L’any 1993 va regravar aquest tema, ja residint a Anglaterra,
acompanyat per The Shadows, encara que no es va classificar en els Estats Units
i al Regne Unit només va aconseguir el lloc 69.
Lemonheads – Mrs Robinson 1992
L'any 1992 el trio Lemondheads van prendre aquest
tema, una de les grans cançons del duo Simon & Garfunkel i van realitzar
una versió plena de canya rockera que avui s'ha convertit en un dels temes de
referència quan parlem dels nord-americans. Publicada en format single el 1992,
es va incloure en el seu àlbum "I's a Shame About Ray" que es va
editar el 2 de juny del mateix any, sent el bonus track del CD. Van voler
d'alguna manera, realitzar un homenatge al film "El Graduat" en el
seu 25 aniversari ja que aquesta cançó va ser una de les més populars de la
seva banda sonora. Lemondheads eren en aquest enregistrament Evan Dando
(cantant i guitarra), Juliana Hatfield (baix i cors) i David Ryan (bateria),
comptant en un dels temes amb la col·laboració del guitarrista Jeff
"Skunk" Baxter, no en aquest. La cançó es va incloure posteriorment
en les pel·lícules “El mundo Según Wayne 2” i “El Lobo De Wall Street”. El CD 
va
aconseguir la tercera posició del Billboard. Lemondheads es van formar a
Boston, Massachusettsen l’any 1986 i sempre s'ha centrat al voltant del cantant
i guitarra Evan Dando que de fet és l'únic que queda de la formació original,
integrada per ell al costat de Ben Deily (cantant i guitarra) i el baixista
Jesse Peretz, van començar a l'escola secundària i fent-se dir The Whelps,
finalment van canviar de nom passant a ser Lemonheads que segons va explicar en
una ocasió Evan Dando, és un caramel de la marca Ferrara “dolç per dins i agre
per fora". Es van desfer al 1997, però Evan Dando va tornar a posar en
marxa Lemonheads l'any 2005 i actualment el grup està integrat per Evan Dando,
Ben Deily, Juliana Hatfield que també té una interessant encara que discreta
carrera paral·lela en solitari i Ryan Adams. De fet pel grup han passat una
vintena de músics al llarg dels anys. El seu últim treball discogràfic d'estudi
es va editar al juny del 2009 i es va titular "Varshons" que són
versions, tot i que al desembre del 2011 van treure "Laughing All the Way
to the Cleaners: Best of Lemon" que era un recopilatori de grans èxits. En
total porten publicats 8 àlbums d'estudi, 3 recopilatoris, 3 EP's i 15 singles.
Frijid Pink – The House of the rising sun 1969
Tornarem ara a l’any 1969 escoltant als Frijid
Pink que són una banda de Detroit que es va crear al 1967. Inicialment formaven
el grup el bateria Richard Stevers al costat del guitarra Gary Ray Thompson, al
baix es trobava Tom Harris, també el cantant Tom Beaudry i el teclista Larry
Zelanka. El tema "The House of the Rising Sun", un clásic del folk
americà adaptat al R & B per el britànic Alan Price per The Animals, es va
publicar al 1969 i el single es va classificar en la setena posició als Estats
Units a les llistes del Billboard. A Espanya el va editar Decca-Deram i al blog
us ofereixo la portada original espanyola, tot un incunable. Sempre m'ha
agradat “mimà” els meus discos, això m'ha permès atresorar una discografia que
envejarien moltes emissores de ràdio de la 
vella escola. Llevat poques
excepcions, tots els meus discos sonen en perfecte estat. Us ho he extret
directament del vinil perquè vaig comprovar que tot i els anys, sona perfecte.
La dels Frijid Pink és una versió més canyera que la de The Animals i per
descomptat molt més que les versions folk anteriors que s’han fet, llevat
excepcions. Tornant a Frijid Pink, es van desfer l’any 1975, encara que amb el
nou segle han tornat a la palestra i està integrada per Rick Stevers (batería)
i l’únic que queda dels primitius membres, junto a Brent Austin (baix i cors),
Ricky Houke (guitarrai veus), Chuck Mangus (teclats i harmónica) i Rick
Zeithaml (guitarra y veus). 
The Box Tops – Fields of Clover 1968
El tema principal en la carrera dels The Box
Tops, aquesta bona banda nord-americana de R & B, va ser "The
letter" una cançó de l’any 1967 i que de fet la ser l’única que
veritablement va sonar a les emissores espanyolas de l’época, però que això no
ens vagi a enganyar ja que ells van treure moltes i bones cançons que van pujar
a dalt de tot de les llistes nord americanes, algunes superant a "La
carta". The Box Tops eren de Memphis, Tennessee i formaven el grup Alex
Chilton (veu solista i guitarra) que quan es va incorporar a The Box Tops
acabava de complir els 17 anys, Bill Cunningham (baix, teclats i cors), John
Evans (guitarra, teclats i cors), Danny Smythe (bateria) i Gary Talley
(guitarra i cors). Van estar en actiu de 1967 a 1970, gravant 10 singles i 4 LP's.
Després 
Alex Chilton s'incorporía al mític grup Big Star. The Box Tops van
tornar a principis del nou segle i van estar treballant bastant, però Alex
Chilton va morir a causa d'un atac de cor el 17 de març del any 2010 i la seva
mort crec que ha significat la fi del grup. Aquest "Camp de trevols"
que us porto ara a Un Toc de Rock, era la cara B del single "Choo Choo
train", publicat al maig de 1968 i va ser un dels seus grans èxits als
Estats Units. Val a dir que a Un Toc de Rock hem escoltat en diverses ocasions
cançons dels The Box Tops i seguirem fen-ho
Tommy James & The Shondels – Mony, mony 1968
Primer van ser Tom and the Tornadoes i en el grup
trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat anomenat Tommy James. L’any 1963
Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells i van gravar el single
"Hanky Panky" que era una versió d'una cançó de The Raindrops, però
que va passar amb més pena que glòria. Els Shondells es van desfer, però un
locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó l’any 1966 i va començar
a punxar-la. En veure que la gent no podian trobar-la en el les botigues de
Pennsylvania, algú molt espabilat, ja que la picaresca no sols es espanyola, va editar 80.000 còpies en disc
pirata i es van vendre molt bé. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest
va descubrir-ho tot. Com que de les vendes dels discos ja no en podia treure
rés i en adonar-se que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup.
Tommy se'n va anar cap a una sala on feien actuacions en directe i després de
escoltar al grup que tocava allà, els 
va
proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant
carrera amb singles com "Crimson and Clover", "Cristal blue
persuasion" o el "Mony, mony" que escoltem avui a Un Toc de Rock
que és de l'any 1968 i va arribar a la tercera posició als Estats Units i la
mateixa al Regne Unit, sent la cançó més popular del grup a Espanya. L'any 1970
Tommy James es va llançar ja en solitari i sense la banda, però la seva carrera
va ser més aviat discreta. "Mony. Mony" va ser versionada i portada a
les llistes una altra vegada, per Billy Idol en el seu primer disc i aquesta
versió es va incloure també en la banda sonora del film "Striptease"
de l’any 1996, protagonitzat per Demi
Moore i a Un Toc de Rock ja l’hem escoltat.
Jesse Green – Nice and Slow 1976
Podem dir que aquest tema del jamaicà Jesse Green
és el seu únic gran èxit, almenys aquí a Espanya, on es va publicar en format
single amb la versió instrumental a la cara B i dins de la col·lecció de
singles “Discoteca” que trauria en els anys setanta el segell EMI. "Dolç i
Suau" va ser una cançó amb la qual vam descobrir a tot el món a aquesta
cantant de color de veritable nom Locksley Alphonso Green i nascut a Saint
James Parish, Jamaica, el 5 de juliol del 1948 i que venia del món del reggae,
havent format part del grup The Pionners en els quals trobàvem a Jimmy Cliff.
Malgrat el gran èxit comercial obtingut en pràcticament tot el món amb aquesta
cançó, ja que va ser número 1 a
Estats Units i va aconseguir la 17
a Anglaterra, avui podem considerar a Jesse Green com un
“One hit wonder”, ja que malgrat haver tret posteriorment dos single que més o
menys van funcionar a nivell vendes, “Flip” i “Come With Me”, mai va obtenir un
altre èxit igual. 
Doobie Brothers – Listen to the Music 1972
Avui a Un Toc de Rock tornarem a escoltar els
nord-americans The Doobie Brothers i una altra de les cançons històriques en la
seva llarga carrera “Listen to the music” que es va incloure en el seu àlbum
“Toulouse Street” i es va publicar en single el 2 de setembre del 1972. La
cançó “Escoltar la música” va ser escrita per Tom Johnston, guitarra i cantant
del grup. Els Doobie Brothers estaven integrats en aquest enregistrament, a més
de Tom Johnston (guitarra i cantant), per Patrick Simmons (guitarra i veus),
Tiran Porter (baix i cors), Little John Hartman (bateria i percussió) i Michael
Hossack (bateria) , però en la gravació van comptar amb la col·laboració de
Bill Payne (piano) i Ted Templeman (percussions). El single va aconseguir el
lloc 11 en les llistes del Billboard, el 29 al Regne Unit i la tercera posició
al Canadà. Per cert, l'any 1994 es va fer un remix del tema a càrrec de Steve
Rodway a.k.a. Motiv8 que es va classificar en el lloc 37 a Anglaterra. Formada l’any
1970 per Johnston, John Hartman, el baixista Greg Murph, que després va ser
substituït per Dave Shogren, Trian Porter i el percussionista Mike Hossack tots
ells de Califòrnia, 
The Doobie Brothers són un dels grups mítics del rock
americà i avui el seu record va lligat a dos o tres temes, tot i que eren una
banda de gran qualitat i llarga trajectòria artística que van fusionar country
rock, rock amb tocs de gospel, una mica de funky i instruments de vent. L’any
1974 s’els va unir el guitarra Jeff Baxter i al 1975, Johnston va abandonar el
grup i el seu lloc va ser ocupat pel teclista Michael McDonald que va anar
variant la música de The Doobie Brothers més cap al funky-soul. L’any 1978 The
Doobie Brothers van conseguir 4 Grammy i van tornar a haver-hi cambis dins de
la formació. El grup The Doobie Brothers es van desfer l'any 1982 si bé van
tornar anys més tard i crec que encara estan en actiu. Per cert, durant un
temps i com a músic mercenari per les seves gires, van comptar amb el
guitarrista F.R. David, aquell que va triunfar a mig mon amb les cançons
“Wolds” i “Music”, però mai va ser membre oficial dels Doobie Brothers.
Actualment el grupo està integrat per Michael Hossack (bateria), Tom Johnston
(guitarra i cantant), John Mofee (guitarra i cantant) i Pat Simmons (guitarra i
cantant), però es reforán amb altres músics. En total porten publicats 24
àlbums, entre discos d’estudi, directes i recopilatoris, així com 29 singles.
El Chicano – Cantelope Island 1970
El seu veritable nom és Carlos Omar Cotto Cruz,
nascut un 13 de febrer a Caguas, Puerto Rico, però sel coneix, tant a ell com a
la seva banda, com El Chicano i també El Ilegal. Va ser el primer grup d'origen
llatí que va actuar en el famós Teathre Apollo de Harlem, Nova York. El seu
primer èxit va ser una versió del tema de Gerard Wilson "Viva Tirado"
que es va mantenir 13 setmanes en les llistes americanes i els va portar a
realitzar una gira per els Estats Units. Aquesta cançó que avui os he portat es
trovaba en el LP titulat “Viva Tirado”, editat l’any 1970 i ja en els anys
noranta, el grup US3 va fer una gran versió que es va incloure a la banda
sonora del film “Super Mario Bros”. Inicialment El Chicano l'integraven a part
de Carlos 
Omar, Bobby Espinosa, Freddie Sánchez, Mickey Lespron Baeza i Juan
Andrés De Luna. Pel grup han passat molts més músics, entre ells Arvizu, Rudy
Regalado, Max Garduño, Danny Lamont, Brian Magness, Jerry Salazar, Joe Pereria
i Sales, per El Chicano que han publicat en total 8 àlbums, han passat en total
16 músics. Per cert dos dels components de El Chicano van morir l’any 2010:
L'organista i cofundador Bobby Espinosa el 27 de febrer, mentre que el 4
d'agost va morir Rudy Regalado que portava 12 anys amb el grup que per cert,
crec que seguéis en actiu.
Trevor Herion – Kiss of no return 1983
El cantant irlandès Trevor Herion, va néixer
l’any 1959. Va començar l’any 1979 com a cantant del grup The Civilians, en una
línia gairebé punk i van publicar dos singles i després va tocar amb els The
Fallout Club, grup on va coincidir amb el teclista Thomas Dolby, de qui es va
fer molt amic i va col·laborar amb ell en diverses ocasions. The Fallout Club
va ser un grup molt més new romantic i techno-pop que va arribar a publicar
tres singles. "Kiss Of No Return", “Petons no retornables”, aquesta
preciosa cançó que escoltem ara, compta amb una bona melodia i va ser el single
de debut de Trevor Herion en solitari, a Anglaterra 
es va publicar l’any 1982,
però a Espanya, Ariola no el va editar fins un any més tard. “Kiss of no return” va estar produït per Mike Howlett, un home conegut pels seus treballs
amb OMD i A Flock Of Seagulls entre altres, que va incloure uns bons
arranjaments d'acordió i percussió que en la gravació va tocar Thomas Dolby.
L’any 1983 apareix "Beauty Life", el seu únic LP, però va resultar un
veritable fracàs, la qual cosa li va provocar una forta depressió. Trevon
Herion es va suïcidar l'1 d'octubre de 1988, comptava 29 anys d'edat.
Trevor Herion, primer per la dreta, amb el grup The Civilians
The Tremeloes – Silence is Golden 1967
Inicialment van ser Brian Poole & The
Tremeloes, però el cantant va decidir que el grup era un pes excesiu per a la
seva “gran” carrera i els va deixar per llantar-se en solitari, començant
llavors l'ascens d'aquesta bona banda de pop britànic. No obstant això del
“gran èxit” que ell esperava, Brian Poole va fracassar estrepitosament, un
Lumbreras. Es clar que The Tremeloes van pugar a dalt de tot de les llistes,
graciaes a "Silence is golden" que escoltarem ara a Un Toc de Rock i
va ser la millor cançó de The Tremeloes. Per cert, a Espanya va ser versionada
per molts grups, si bé destaca la que van fer Los Ángeles. The Tremeloes van
començar dient-se The Tremoloes i es van formar a Dagenham, l’any 1958, encara
estan en actiu. Inicialment van formar el grup Brian Poole, el guitarra Ricky
West, el teclista Alan Blakely, 
Alan Howard al baix i Dave Munden a la bateria.
Quan l’any 1966 Brian Poole els va deixar, Alan Howard va passar a ser el líder
del grup i va començar el seu ascens, moriria el 10 de juny de 1996.
"Silence is golden" es va publicar l’any 1967 i estava composada per
Bob Crewe i Bob Gaudio, havent estat gravada ja l’any 1964 pels nord-americans
The Four Seasons. La versió dels The Tremeloes va arribar al número 1 als
Estats Units i va ser Disc d'Or. La portada que us he posat es d'un EP
compartit que em van enviar des de Méxic. Per cert, us explicaré una anécdota,
quan els Beatles van fer aquella famosa audició per a la DECCA l’any 1962, en la què
van ser rebutjats ja que "No eren un conjunt amb futur" la casa de
discos es va quedar amb Brian Poole & The Tremeloes que aquests si prometien.
Uns altres Lumbreras.
Dire Straits – Ride across the river 1985
Un dels millors àlbums en la carrera de Dire
Straits és el seu cinquè disc que es va titular “Brothers in arms” i es va
posar a la venda l'1 de maig del 1985. Feia tres anys que la banda liderada per
Mark Knopfler no treia res de nou gravat en estudi, tot i que van publicar
mentrestant un àlbum en directe i un EP i havien sofert canvis en la formació.
L'àlbum va superar els 30 milions de discos venuts, sent el disc més venut en la
dècada dels 80 i ocupa la dotzena posició entre els àlbums més venuts de tota
la història de la música. El 19 de setembre del 2000 "Brothers in
Arms" va ser remasteritzat i es va reeditar en format CD, amb la resta del
catàleg musical de Dire Straits. En aquest enregistrament Dire Straits són Mark
Knopfler (guitarra i cantant), John Illsley (baix i cors), Alan Clark
(teclats), Guy Fletcher (teclats i cors), Terry Williams (bateria) i Jack Sonni
(guitarra), però van tenir moltes col·laboracions, entre elles van comptar amb
Sting, Michael Brecker, Randy Brecker, Omar Hakim, Tony Levin, Malcolm Duncan,
Neil Jason, Jimmy Maelen, Dave Plews i altres. Es va parlar de que també havia
col·laborat Eric Clapton a 
la guitarra, però això no és cert, si bé la confusió
es va deure a que Clapton va tocar amb ells en la posterior gira. L’àlbum
“Brothers in arms” va ocupar el primer lloc en les llistes dels Estats Units
mantenint-se en elles durant 97 setmanes, Regne Unit, Canadà, Noruega, Àustria,
Suïssa i pràcticament mig món, aconseguint tres Grammy i obtenint 9 discos de
platí als Estats Units i 13 a
Anglaterra. Aquesta cançó “Passejant a l’altre costat del riu” que compartim
ara a Un Toc de Rock va ser un dels set singles que es van extreure del LP,
però no es va classificar als Estats Units i a Anglaterra només va aconseguir
el lloc 21. Mark Knopfler és un dels millors guitarristes del món, però quan va
començar amb Dire Straits imitavan i molt a Mick Dyche, guitarrista de
Sniff'’n'the Tears. En els seus inicis Dire Strais eren Mark Knopfler (guitarra
i veu), David Knopfler (guitarra), John Illsley (baix) i Pick Withers
(bateria). Van funcionar del 1977 al 1995. "Communiqué" va ser
l'àlbum que els va portar a les llistes d'èxits de tot el món i que va fer
descobrir a aquesta gran banda britànica.
Elliott Murphy – Making friends with the dead
2007
recopilacions, 5 directes i ha col·laborat en molts discos d'altres artistes.
Com a escriptor porta publicats 6 llibres. L'any 2015 es va estrenar la
pel·lícula documental “The Second Act of Elliott Murphy” dedicada a la vida de
l'artista, sobretot a l'època en què es va traslladar a Europa. Va estar
dirigida per l'espanyol Jorge Arenillas i va incloure entrevistes amb Bruce
Springsteen i Billy Joel. Va debutar discogràficament l'any 1973 amb l'àlbum
"Aquashow". La veritat és que tot i no haver estat mai cap de llistes
de vendes, la seva obra és molt interessant i plena de bons àlbums amb cançons
que tenen lletres reflexives.
Etta James – I’d rather go blind 1968
Etta James amb la que avui conclouré Un Toc de
Rock, havia estat cantant en diverses orquestres i grups. La mare era una
prostituta de color i el seu pare, amb qui no es va relacionar mai, era blanc i
campió de billar, però només es van veure una vegada a instàncies de Leonard
Chess, encara que “el borde” del pare va passar de la filla. Va començar a
gravar en solitari interpretant blues, però la carrera de Etta James es va
potenciar quan va fitxar per al segell Chess Records de Chicago, propietat de
Leonard Chess i el seu germà. Leonard era un il•luminat i un innovador per al
blues tot i que era blanc. Va ser l'artífex del triomf de Etta quan va incloure
per primera vegada en la història del R & B, secció de violins i violoncels
en un enregistrament, protegint la càlida i potent veu de Etta. Aquest tema és
d'aquesta època. Leonard sempre deia que "A ell no li importava el color
de 
la pell, només li importava el color dels diners". Però no us penseu
que era pur pesseter, res més allunyat de la realitat. Al segell Chess se li
coneixia com Cadillac Records pel fet que Leonard i el seu germà sempre
regalaven un cadillac als seus artistes quan començaven a funcionar. Etta James
es deia en realitat Jamestta Hawkins i va néixer a Los Angeles el 25 de gener
de 1938. Es diu que va tenir un embolic amb Leonard i que aquest va lluitar al
seu costat per desenganxar-la de les drogues i l'alcohol, tot i que estava
casat i que ella tornava a recaure una i altra vegada. La cosa va acabar com el
Rosari de l’Aurora. La cançó “Preferiria tornar-me cega” va estar composada per
Ellington Jordan i Billy Foster i Etta James la va gravar l’any 1968. Etta
James va gravar la cançó en els estudis Fame en Muscle Shoals, Alabama i es va
incloure en l'àlbum "Tell Mama". Encara que avui en dia el tema està
considerat un clàssic del R & B, inicialment va sortir com cara B del single
que va arribar al número 10 en les llistes del Billboard de R & B i el
número 23 en les llistes de pop.
La frase d'avui és de Ciceró (Arpino, 3 de gener
de 106 a.
C. - Formia, 7 de desembre de 43
a. C.), jurista, polític, filòsof, escriptor i orador
romà que va manifestar
"Com més alt estiguem, més humils hem de
ser”
Conclou Un Toc de Rock i us quedareu amb
companyía de totes aquelles emissores per les que m’escolteu dues vegades cada
setmana o via internet, si us el
descarregueu del blog, el facebook de Montse o les webs de les emissores
que ho permeten. Jo sóc Mario Prades i baixo la barraqueta fins el proper
programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario