Els camins de la vida es creuen en moltes
ocasions i avui a Un Toc de Rock barrejarem com és habitual, estils i
tendències, sempre amb un nexe comú... la qualitat. En el nostre recorregut
musical comptarem amb The Cascades, Chicago, The Buggles, Blind Date, Red Hot
Chili Peppers, Carly Simons, Free, la Charlie Daniels
Band, Bryan Ferry, Chris Isaak i els francesos Century que ens acompanyaran en
el nostre viatge al passat, als records musicals de la Història del Rock dels
últims cent anys. Ens posem en marxa des de les emissores per les que escoltes
el programa o via internet, si es que t’el descarregues des del blog, el
facebook de Montse o les webs de totes les emissores que ho permeten. Obriré un
altre vegada la barraqueta, jo sóc Mario Prades i toca dir-vos alló de que sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Buggles – Video killed the radio star 1979
Mai vaig estar d'acord amb el títol d'aquest tema
amb el que avui ens posarem en marxa a Un Toc de Rock, el gran èxit
internacional del grup britànic The Buggles. Jo segueixo opinant que la ràdio
sempre estarà aquí, tot i que reconec que les tendències de las novas
tecnologias ofereixen cada vegada més possibilitats, algunes com les que ja
utilitzem a Un Toc de Rock, ràdio via Internet, descàrrega de programes, ràdio
a la carta, etc Els britànics The
Buggles van publicar aquesta cançó en el seu primer disc "The Age of
Plastic" que es va editar l’any 1979. Encara van treure un altre LP
"Adventures In Modern Recording" del 1981. Es diu que els cors de la
cançó "Video Killed the Radio Star" van ser interpretats per Madonna
quan començava i que la relació va acabar malament entre ells ja que la cantant
no va 
cobrar el pactat. Això no ha estat confirmat ni desmentit per cap de les
dues parts. El grup The Buggles estava integrat per Geoffrey Downes, Trevor
Horn, Hans Zimmer i Bruce Woolley. Abans que es publiqués el primer disc Wooley
va deixar la banda per formar The Camera Club juntament amb Thomas Dolby i Hans
Zimmer, el que va convertir The Buggles en duet. Tots dos músics es van
incorporar més tard a Yes substituint a Jon Andersen i Rick Wakerman, però
encara van gravar, paral·lelament, el segon disc de Buggles. Amb la ruptura de
Yes a principis de 1981 Geoff Downes (25 d’agost de 1952, Stockport, Gran Manchester) es va
unir a Asia, un dels supergrups del AOR britànic. El 18 de febrer de 2013 va
comunicar a través de la pàgina web de Asia la mort de la seva filla petita
Alexandra
Blind Date – Your heart is burning 1985
Publicat pel segell discogràfic BMG-Ariola, a
l'any 1985 es va posar a la venda a Espanya un maxi single del grup alemany
Blind Date que va ser el seu disc de debut i en el qual trobàvem aquest tema, a
cavall entre el rock i la música discoteca que va arribar al lloc 17 en el seu
país. Es van crear a Munic l'any 1984 i Blind Date estava integrat per Uwe
Schlürmann (cantant i guitarra)), Peter Koch (percussió), Matthias Baumgardt
(guitarra), James Michael Griffin (teclats), Amy i Elaine Goff (cantants), Mark
Oesterreich (guitarra, baix i cors), Roman Müllenbach (saxo) i Bruce Kent
(bateria). De fet “El teu cor crema” va ser una de les cançons més importants
de la seva carrera, al costat de “We Keep Falling In Love” i “Without Your
Love”, però tot i que van publicar un àlbum en el 1986 i tres o quatre singles
més, he de reconèixer que el grup Blind Date no va tenir continuïtat i es va dissoldre poc
després. 
The Charlie Daniels Band – Devil went down to
Georgia 1979
De ben segur, aquest és el tema més conegut en la
carrera de la Charlie
Daniels Band, una bona banda de rock sureny prácticament
desconeguts aquí al pais que el van incloure en el seu àlbum "Million Mile
Reflections" que es va publicar el 20 d'abril de 1979. Al disc també es
trobava "Reflections" que era una cançó tribut als recordats Elvis
Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant, de fet Charlie Daniels va dedicar
l'àlbum a la memòria de Van Zant que havia mort a l'octubre de 1977, un parell
d'anys abans. En aquest enregistrament la Charlie Daniels
Band està integrada pel seu líder, el cantant, violinista, guitarra i
compositor Charlie Daniels, un home fàcil de reconèixer amb la seva barba, avui
blanca pel pas dels anys, el seu barret de cowboy o gorra de beisbol i la seva
panxeta de 
bon vivant, al costat de Tom Crain (guitarra i veu), Taz DiGregorio
(teclats i cors), Fred Edwards (bateria i percussió), James W. Marshall
(bateria i percussió) i Charles Hayward (baix), van col·laborar els Lea Jane
Singers als cors i Terry Mead a la trompeta, encarregant-se Bergen White dels
arranjaments de corda. Aquesta cançó “El Diable va baixar a Geòrgia” ens parla
que el Diable s’ha deixat caure per el estat de Geòrgia i realitza una aposta
amb un jove violinista, tot un virtuós del seu instrument, van a tocar un
contra l'altre en un concurs sense igual. Qui millor toqui serà el guanyador.
El jove Johnny obtindrà un violí d'or, però si guanya el Diable es durà l'ànima
del seu oponent a l’Infern. La cançó es va publicar en single el 21 de maig de
1979 i va aconseguir la tercera posició en les llistes de l'any del Billboard i
la primera a les de country, aconseguint el lloc 30 en les de pop i va ser Disc
de Platí. A Anglaterra va aconseguir el lloc 14.
Free – All right now 1970
Els britànics Free van aconseguir que aquesta
cançó passés a formar part de la història del rock i encara que la seva carrera
musical és molt interessant, a Espanya Free són un grup d'un sol hit "All
right now", un tema que van publicar l'any 1970, aconseguint amb el single
la primera posició en les llistes del Regne Unit i el quart lloc en el
Billboard americà. Escrita per Paul Rodgers i Andy Fraser, es va incloure a
l'àlbum "Fire and Water" que va pujar al segon lloc a Anglaterra i al
quart als Estats Units, tot i que he de reconèixer que el seu èxit es va deure
bàsicament al del single. Free estava integrat per Paul Rodgers (cantant), Paul
Kossof (guitarra), Andy Fraser (baix) i Simon Kirke (bateria). Es van formar el
1968 a
Londres i si alguna cosa hem de destacar de Free són els seus contundents
directes, va ser el seu senyal d'identitat, sobretot per la tasca del
guitarrista Paul Kossof, un home que va morir l'any 1976 a causa d'una insuficiència
cardíaca provocada per abús en el 
consum de drogues. Vull recordar la seva
memorable actuació al Festival de l'Illa de Wight, l’any 1970 i davant més de
600.000 espectadors. Free es van desfer l'any 1971, per tornar al 72, encara
que només van estar un any en actiu abans de separar-se definitivament. Per
Free també van passar Tetsu Yamauchi (baix), John Bundrick (teclats), Wendell
Richardson (baix) i Leight Webster que ara no recordo que tocava, encara que
crec que era teclats. Només van publicar cinc o sis àlbums d'estudi, però entre
directes i recopilatoris van treure 16 més. Posteriorment Paul Rodgers, nascut
a Middlesbrough el 17 de desembre de 1949 crearia una altra formació mítica Bad
Company, al costat de Simon Kirke. Va ser component de The Firm i The Law, va
publicar 9 àlbums en solitari i entre 2005 i l'any 2009 es va unir a Queen com
a cantant, realitzant diverses gires i enregistrat quatre discos en directe.
Carly Simon – You’re so vain 1972
Aquest tema es va publicar el desembre de 1972 i
va ser el gran hit de la cantant nord-americana Carly Simon (New York, 25 de
juny de 1945) i titulat-se en castellà "Ets tan cregut", es dubtava
sobre a qui anava dedicada ja que la lletra de la cançó és molt dura i a
l'interfecte no el deixa precisament bé. Carly Simon mai va aclarir qui era el
destinatari de les seves paraules, quan se li pregunta sempre evadeix la
resposta, però es dubtava entre l'actor Warren Beatty o Mick Jagger. Al meu
modest parer jo apostaria pel primer ja que Jagger fa cors en el tema i dubto
que Morritos Jagger col·laborés a gust en una cançó que el posa a parir, per
això suposo que el destinatari de tota la mala llet de Carly Simon va ser
Warren Beatty. La cantant i compositora va estar casada amb el també cantant
James Taylor i 
aquesta cançó es va gravar abans del divorci, però a aquest s'el
pot descartar ja que va estar sota tractament psiquiàtric i dubto que això el
fes "Tan cregut". El tema es va incloure en el tercer LP en solitari
de Carly Simon que va ser produït per Richard Perry i es va titular "No
secrets", l'àlbum va ser Disc de Platí als Estats Units. Entre els músics
que participen es troben Andy Newmark (bateria), Klaus Voormann (baix), James
Taylor (cors), Linda i Paul McCartney (cors), Bill Payne (òrgan) i un munt més.
El single va ser Disc d'Or i està classificat en la posició 72 a la llista de les
"Millors Cançons de Tots els temps" del Billboard. Quan Carly
Elisabeth Simon va començar a principis dels 60 ella i la seva germana, Lucy,
van formar un duet anomenat The Simon Sisters i van gravar dos llargues
durades.
Chris Isaak – Blue Hotel 1986 / 1991
Escrit pel mateix Chris Isaak, aquest tema es va
publicar en single el 21 de gener del 1991 sota producció d'Erik Jacobson i va
ser un dels grans èxits del cantant, guitarra, compositor i actor nord-americà,
tot i que no va arribar al nivell del "Wicked Game" que curiosament,
va ser la cara B del senzill, però es tractava d'una reedició amb single de les
seves dues cançons més importants, el tema s'havia inclòs en el seu àlbum
“Chris Isaak" que es va editar el desembre del 1986. en la gravació trobem
al costat de Chris Isaak (cantant i guitarra), a James Calvin Wilsey (guitarra
solista), Chris Solberg (baix), Prairie Prince (bateria), Rowland Salley
(baix), John "JR" Robinson (bateria) i Kenney Dal Johnson (bateria i
cors). Curiosament on millor va funcionar el single amb aquest tema, quan es va
extreure de l'àlbum original, va ser a França, encara que a Espanya el LP va
ser Disc d'Or. De nom complert Christopher Joseph Isaak, però conegut
artísticament com Chris Isaak, va néixer a Stockton, Califòrnia, el 26 de juny
de 
1956. L’any 1984 Chris Isaak va editar el seu primer àlbum
"Silverton". L’any 1989 treu el seu tercer LP "Heart Shaped
World" que recollia la cançó més coneguda en la seva carrera "Wicked
Game" que també es va fer servir a la banda sonora del film "Corazón
salvaje" de David Lynch, però va tornar a utilitzar-se a la pel·lícula
"Hombre de familia" de Lee Chesnut. La veritat es que unes quantes
cançons de Chris Isaak s’han fet servir al cinema, l’any 1999 el tema
"Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el disc "Forever
Blue" és fet servir per Stanley Kubrick a "Eyes Wide Shut". Per
cert que m’he deixat un altre faceta de Chris Isaak, la de presentador, Chris
va tenir el seu propi show de televisió i també ha intervingut en diversos
films com a actor.
Bryan Ferry – Slave to love 1985
El britànic Bryan Ferry va ser el líder
carismàtic dels Roxy Music, un dels grups mítics del pop anglés. Però tot i que
sempre estarà estretament vinculat a Roxy Music, el cantant, compositor i també
actor Bryan Ferry té una important carrera en solitari i possiblement aquest
tema sigui el més important entre els molts que ha publicat. Va néixer a
Sunderland un 26 de setembre de 1945. Fill de miner, va estudiar belles arts a la Universitat de
Newcastle i es va convertir en professor de ceràmica a Londres fins que es va
dedicar a la música. Va pertànyer als grups The Banshees, The City Blues i
després a Gas Board dels que sorgiria Roxy Music, banda en la qual va militar
Andy 
McKay, Brian Eno i Phil Manzanera. Encara que ja havia gravat en solitari
l'any 1973, la cursa real de Bryan Ferry al marge del grup comença el 1977 amb
l'àlbum "In You Mind". L'any 1985 va sortir a la llum "Boys and
Girls", LP amb el què va aconseguir situar-se en la primera posició de les
llistes britàniques incloent èxits com: "Esclau de l'amor" que
escoltem ara i "Your say Stop The Dance". Per cert tenia una amiga a
la qual fa anys no veig, directora de un hotel a la Costa Daurada que
estava platònicament enamorada de Bryan Ferry, quan li vaig dir que una nit
vaig sopar amb ell i Mark Knopfler en una festa organitzada per Polydor, si em
descuit em pega per no haver-la portat amb mi al sopar. 
Red Hot Chilli Peppers – Under the bridge 1991
El grup nord americà Red Hot Chilli Peppers he de
reconèixer que no ha sonat gaire a Un Toc de Rock i avui vaig a compensar-ho
escoltant aquest tema extret del seu àlbum "Blood Sugar Sex Magik",
cinquè disc de la banda sorgida a Los Angeles l'any 1983 i publicat el 24 de
setembre del 1991. Aquest àlbum va ser el seu primer enregistrament per al
segell Warner Bros Records i és un disc que va incloure en els seus textos
insinuacions sexuals, referències a les drogues i a la mort, i temes com la
luxúria i l'exuberància. Van arribar a vendre més de set milions de còpies sols
als Estats Units i va ser el disc que va col·locar a Red Hot Chili Peppers al
cim de la popularitat, tot i que he de reconèixer que va ser “Californication”,
un disc que va arribar a vendre quinze milions de còpies, el seu àlbum de major
èxit comercial fins a la data. El tema "Under the bridge", "Sota
el pont" que escoltem ara, va ser el segon senzill que es va extreure de
l'àlbum i va aconseguir el segon lloc en les llistes del Billboard i el
videoclip va guanyar un MTV Video Music Award. Aquesta cançó va ser
posteriorment versionada pel grup femení 
All Saints i també ho ha estat per
Carlos Santana en el seu àlbum "Guitar Heaven: The Greatest Guitar Classics
of All Time", comptant amb Andy Vargas. A l’àlbum “Blood Sugar Sex Magik”
els Red Hot Chili Peppers són Anthony Kiedis (cantant), John Frusciante
(cantant, guitarra i cors), Michael "Flea" Balzary (baix i cors) i Chad Smith
(bateria i percussió), comptant amb Brendan O'Brien (teclats, melotrom i
enginyer de so ) i Peter Weiss (arpa jueva) que van intervenir sols en alguns
dels temes. Després d'haver sofert canvis en la seva formació al llarg dels
anys, Red Hot Chili Peppers són actualment el cantant Anthony Kiedis, el
guitarrista Josh Klinghoffer, el baixista Michael "Flea" Balzary i
Chad Smith a la bateria. Al 1988 el guitarrista Hillel Slovak que va ser un
dels fundadors, va morir d'una sobredosi d'heroïna. Red Hot Chili Peppers
porten guanyats fins ara set Premis Grammy. 
Chicago – Hard to say I’m sorry 1982
Ara a Un Toc de Rock escoltarem als Chicago que
són, juntament amb Blood, Sweat & Tears i Wheater Report, les bandes més
representatives del jazz-rock als Estats Units. Chicago es van crear l’any 1967
i com us vaig dir en pasats programas, van tenir molts problemes pels drets del
nom. Inicialment es van fer dir Chicago Transit Authority, però resulta que
aquest era el nom de l'empresa de transport públic de la seva ciutat, la
companyia de tramvies, i ells es van veure forçats a canviar-lo després del
primer disc per que a l'empresa metropolitana no els hi va fer cap gracia. Per
cert i cosa curiosa, El "Chicago 1" perquè ells sempre han numerat
els seus discos llevat recopilacions i directes, l’únic disc que van treure
signat com Chicago Transit Authority, als Estats Units es va vendre com a doble
vinil, però aquí els directius de CBS no ho tenien clar i van treure dos LP's
simples, el primer es va titular "Chicago Transit Authority" i el
segon "I'm a man". El seu segon disc publicat als Estats Units també
va ser doble, tot 
un repte per a una banda novell. Chicago va estar integrat
inicialment, per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter
Parazaider (saxos i flauta), Robert Lamm (veu, piano i orgue), Terry Kath
(guitarra i veu) que va morir a mitjans de els 80, Peter Cetera (baix i veu) i
Danny Seraphine (bateria i percussió). Quan semblava que estaven en decliu i
havien patit canvis en la formació, al juny de 1982 van publicar "Chicago
16" on estava el baladón "Hard to say I'm sorry" que va pujar
ràpidament al primer lloc de les llistes i els va tornà al cim de la
popularitat i que ara sona per vosaltres a Un Toc de Rock, demostran que molts
crítics, en masses ocasions: "Quan no posan la pota, es perque l'estan
cambian de lloc"
Century – Gone with the winner 1986
El grup francès Century als que avui escoltarem a
Un Toc de Rock, es va formar a Marsella l'any 1985, liderat pel cantant,
pianista i compositor Jean-Louis Milford. La cançó “Lover why” que ja em
escoltat al programa en alteriors ocasions, va estar 7 setmanes en el número 1 a França i al costat de
"Gone with the Winner", “El que el guanyador” que escoltem avui, val
a dir que són les cançons més populars en la seva curta carrera i totes dues es
van incloure a l'àlbum "... And Soul It Goes", editat l'any 1986.
Century estava integrat en aquest disc per Jean-Louis Milford (cantant i
piano), Éric Traissard (guitarra), Laurent Cokelaere (baix), Christian Ports
(bateria) i 
Jean-Dominique Sallaberry (guitarra). Els Century ancara van gravar
un altre àlbum "Is it red?" l’any 1988 i es van desfer un any més
tard. A mi Century és un grup sempre m'han agradat, des de que aquest primer LP
va arribar a les meves mans quan es va publicar a Espanya mitjançant el segell
Zafiro, crec recordar, però també he de confessar que els arranjaments vocals i
les melodies dels Century em recorden i molt als britànics Korgis, als que
escoltarem properament a un altre programa. Paraula!
The Cascades – Rhythm of the rain 1962
A Europa vam conèixer aquest tema amb el que avui
conclouré Un Toc de Rock, gràcies a la versió que va realitzar la cantant
francesa Sylvie Vartan i precisament a la Princesa del Pop francès van mirar els cantants i
grups espanyols que van versionar també aquesta cançó que van ser molts, però
molts. Una altra versió clàssica francesa és la de Richard Anthony. És clar que
"El ritme de la pluja" no era de cap dels dos, va ser el gran èxit en
la carrera del grup nord-americà The Cascades que van col·locar-la en el lloc
quart en les llistes de l'any del Billboard al 1963, encara que la van publicar
en novembre de 1962. El 9 de març del 1963 va pujar al primer lloc mantenint-se
en aquest posició durant 2 setmanes i aconseguint el cinquè lloc en les llistes
angleses. De fet es una d'aquestes cançons que troben a tots els recopilatoris
de 
l'época. El grup es va crear l'any 1960 dins de l'Armada, tots ells servien
en el vaixell de guerra USS Jason amb base a San Diego i primer es van dir The
Silver Strands, quan es van llicenciar van passar a ser The Thundernotes.
Després de la marxa del guitarra Len Green, el grup es va configurar
definitivament amb John Claude Gummoe (cantant), Eddie Snyder (guitarra), David
Szabo (teclats), Ronald Lynch (teclats i saxo), Dave Stevens (baix) i Dave
Wilson (bateria) i van passar a ser ja The Cascades. Van funcionar fins l'any
1975 i es van desfer, encara que van tornar a reunir esporàdicament en diverses
ocasions, al 1995, l’any 2004 i aquest també al 2012, sense Dave Wilson que va
morir l’any 2000, tenia 63 anys d’edat.
La frase per acomiadar Un Toc de Rock és de
l'actriu, comediant i cantant Carol Burnett (San Antonio, Texas; 26 d’abril del
1933) que va dir:
"Quan tens un somni, has de aferrar-te a ell
i mai deixar-lo anar”
i mai deixar-lo anar”
Per avui conclou Un Toc de Rock, però us deixo en
la companyía de totes les emissores per les que m’escolteu dues vegades cada
setmana o via internet, si us el descarregueu del blog, el facebook de Montse
Aliaga o les webs de aquelles emissores que ho permeten. Jo sóc Mario Prades,
ara toca baixar la barraqueta de nou fins el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario