Novetats i cançons que formen part de la nostra
vida es barrejaran avui a Un Toc de Rock per acompanyar-nos en aquest viatge
que realitzem dues vegades cada setmana pels últims cent anys de la història de
la música, aquest recorregut del passat al present acompanyats pels records.
Tindrem a Medina Azahara, Los Rebeldes, Nyandú, Inma Serrano, Malamergo, Ogara,
Melendi, Los Inhumanos, Manolo Tena, Gabinete Caligari, Maná i Lorenzo
Santamaría. Per tant connecto el motor d'aquesta màquina del temps que ens uneix
des de totes aquelles emissores per les que el programa surt a l’aire o via
internet, si t’el descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les
webs de les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i obrin la barraqueta
de nou us diré que sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Medina Azahara – Puñaladas en la oscuridad 2016
Un dels majors exponents de l'actual rock andalús
segueixen sent Medina Azahara als quals per cert, vam veure fa pocs dies, en la Madrid Fashion
Week, posant banda musical a la desfilada de la dissenyadora Juana Martín i
tocant en directe, com han de fer els bons músics. Avui començarem Un Toc de
Rock escoltant aquest tema que us he extret de l'últim treball discogràfic de
Medina Azahara, titulat genèricament “Paraíso Perdido” que es va posar a la
venda el 19 de novembre del 2016 i ha estat produït per Manuel Ángel Mart. S'ha
gravat i barrejat en els MartEstudios i els Estudios Panamà Records. El grup
està integrat per Manuel Martínez (cantant), Francisco Ventura (guitarres),
Manuel Ibáñez (teclats), Juanjo Cobacho (baix) i Nacho Santiago (bateria),
comptant amb la col·laboració del saxofonista David Lerman, Carlos Prieto
"Moha" al violí i Diego Palau a la flauta i whistler que han
participat en algun dels temes de l'àlbum. Aquest tema que us he seleccionat ha
estat escrit per Manuel 
Martínez Pradas i Manuel Ibáñez Serrano. Hereus de
l'esperit del rock andalús creat per Smash i sublimat per Triana, ambdues
bandes de Sevilla, Medina Azahara que són de Còrdova i segueixen en actiu, són
un dels millors grups de rock andalús de la història, es va formar l'any 1979 i
va ser creat per Manuel Martínez (veu), Pablo Rabadán (teclats), Manuel S.
Molina (baix), José A. Molina (bateria) i Miguel Galán (guitarra). Des de llavors s'han anat
produint canvis en la formació. Manuel Martínez és l'únic que roman a Medina
Azahara de la formació original. En total ha tret 19 àlbums d’estudi, 3 en
directe, 5 DVD’s i 4 recopilatoris de grans èxits. Val a dir que Paco Ventura
ha tret dos CD’s en solitari i el cantant Manuel Martínez un l’any 1998.
Martínez Pradas i Manuel Ibáñez Serrano. Hereus de
l'esperit del rock andalús creat per Smash i sublimat per Triana, ambdues
bandes de Sevilla, Medina Azahara que són de Còrdova i segueixen en actiu, són
un dels millors grups de rock andalús de la història, es va formar l'any 1979 i
va ser creat per Manuel Martínez (veu), Pablo Rabadán (teclats), Manuel S.
Molina (baix), José A. Molina (bateria) i Miguel Galán (guitarra). Des de llavors s'han anat
produint canvis en la formació. Manuel Martínez és l'únic que roman a Medina
Azahara de la formació original. En total ha tret 19 àlbums d’estudi, 3 en
directe, 5 DVD’s i 4 recopilatoris de grans èxits. Val a dir que Paco Ventura
ha tret dos CD’s en solitari i el cantant Manuel Martínez un l’any 1998.
Melendi – Desde que estamos juntos 2016
També Melendi va treure nou àlbum l'any passat,
concretament el 11 de novembre del 2016. Ha estat el seu vuitè disc gravat en
estudi i s'ha titulat “Quítate las gafas”. D'ell us ha seleccionat aquesta
cançó que anem a escoltar ara i he d'aclarir que totes han estat
composades per Melendi que així mateix s'ha encarregat de la producció, però
aixó al costat de Luca Germini. Aquest tema que ens parla d'amor i relacions i
ens arriba amb un caire molt cubà i tocs salseros, ha estat el primer single
extret de l'àlbum, encara que es va editar el 23 de setembre com a bestreta.
Des de llavors ja s'han tret dos més. “Quítate las gafas” està sent presentat
en una gira que Melendi està realitzant per Espanya i Amèrica que va començar
el passat 11 de desembre al Palau d'Esports de Granada i que en principi està
previst es tanqui el 21 d'octubre a Salamanca. A la part americana passarà per
l'Equador, Mèxic, Xile i Estats Units, en cas que Donald Trump li ho permeti,
és clar, ja que anirà al març i abril. Per cert, el videoclip amb aquest tema i
que ens trasllada a 
l'Havana, s'ha gravat íntegrament a Madrid. El seu nom
complet és Ramon Melendi Espina i va néixer a Oviedo el 21 de gener de 1979. Va
debutar l'any 2003 amb l'àlbum "Sin noticias de Holanda", però el
reconeixement a la seva carrera va arribar l'any 2004 quan la seva cançó
"Con la luna llena" va ser escollida com a sintonia i cançó oficial
de la Volta Ciclista
a Espanya 2004. La seva carrera és brillant i l’any 2007 va rebre el Premi a la Millor Gira en
l'edició dels Premis de la
Música que es van lliurar a Còrdova. Per cert, Melendi va
estudiar a l'institut amb Fernando Alonso i al pilot de Fórmula I li va dedicar
la cançó “El Nano”, és clar que a Catalunya el “Nano” sempre serà Serrat.
Lorenzo Santamaría – Pobre Beatle John 1996
Aquesta cançó amb la que seguirem el nostre
viatge als records musicals, va ser una composició de Carlos Segarra de Los
Rebeldes que també va ser el productor de l'àlbum, per a Lorenzo Santamaría i
en ella ens parlen del recordat John Lennon, un mite del rock que va ser
assassinat a les portes de casa seva, enfront de l'Edifici Dakota, on vivia, i
amb la seva dona Yoko Ono davant seu. Va ser el 8 de desembre de 1980. Es va
incloure en el disc “Corazón de rock and roll” i aquesta és una de les millors
cançons del CD que va publicar el segell Divucsa. Recordo que Llorenç i jo, que
feia anys que ens coneixíem, vem coincidir un matí a les oficines de Divucsa,
al Passeig de Carles I de Barcelona quan em van entregar el CD promocional,
aprofitant la circumstància ens vem anar a un bar que hi havia una mica més
enllà de la cantonada i 
prenent un cafè vaig entrevistar-lo per al Diari de
Tarragona. El seu veritable nom és Llorenç Roselló Horrach i va néixer a la
població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí
el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se
en solitari a principis dels 70. L’any 1965 va formar la seva primera banda a
la qual va anomenar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los
Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorenç sempre
va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera i a instancies de
la seva casa de discos, va estar marcada per les grans balades romàntiques i
avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que
no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso", però no hem
d'oblidar altres cançons de Lorenzo Santamaría com "Quise ser una estrella
de rock and roll", "Blue jeans" i un dels seus millors discos,
el CD "Corazón de rock and roll", del que os he extret aquesta cançó
que escoltem ara i on recordan al malaurat John Lennon.
Los Rebeldes – Corazón de Rock and Roll 2016
Seguirem amb rock and roll que ens portaran ara
Los Rebeldes. Ja que hem parlat de Carlos Segarra, els escoltarem amb aquest
tema que es troba en el seu últim disc “A Flor de Piel” que s'ha posat a la
venda el 3 de novembre del passat 2016, amb producció de Santiago Campillo que
va ser component dels M-Clan i ja havia estat membre de Los Rebeldes quan els
va deixar. L'àlbum s'ha gravat al seu estudi de Beniaján a Múrcia i els
Niculina Records Studio. Comptant amb la col·laboració de Juanjo Alfonso
"Little Boy" a l'harmònica, Dani Mora al baix i el mateix Santiago
Campillo (guitarra i pedal-steel). Ens arriba en un format molt acústic i han
recollit versions de cançons pròpies i alguns temes nous. Aquesta cançó que pot
semblar un cant antimilitarista, però sols es una reivindicació a favor del
rock and roll, ja s'havia inclòs en el seu àlbum “Mas allá del bien y del mal”
que va sortir al 1988. Per cert, Carlos Segarra va néixer el 6 d’agost del 1961
al meu barri de Sants. Quan Los 
Rebeldes es van crear l’any 1979 eren només
tres components: Carlos Segarra (guitarra i veu), Aurelio Morata (baix i veu) i
Moisès Sorolla (semi bateria), però per Los Rebeldes han passat molts anys,
discos, músics i carretera, si bé Carlos Segarra segueix mantenint viu l'esprit
dels Rebeldes, tot i tindre un grup paral·lel anomenat Carlos Segarra
Rock’n’roll Club. Us diré que en els anys 80 i abans d'editar-se el mini-LP
“Esto es rockanrol”, publicat per Producciones Twins l’any 1986, el segell
propietat de Paco Martín, Carlos Segarra (a la foto) havia participat com a
músic d'acompanyament en les gires espanyoles del gran rocker nord-americà Sleepy LaBeef, tocant el
baix i fent cors en dues d'elles.
Gabinete Caligari – Suite nupcial 1987
Dins de la movida madrilenya el rock més castís i
cheli ens el van portar els tres nois de Gabinete Caligari que en les seves
cançons introduïen connotacions molt folklòriques i un clar regust nacional, de
fet al seu so se li denominava Rock Torero. Aquest tema es trobava en el seu LP
"Camino Soria", el primer treball de Gabinete Caligari per el segell
EMI i que és un dels que millor es van vendre del grup madrileny i que va
comptar amb la col·laboració als teclats del músic Esteban Hirschfeld. Els
Gabinete Caligari estavan integrats per Jaime de Urrutia (Madrid, 21 de juny de
1958) a la veu i guitarra, Fernando "Ferni" Presas (Madrid, 4 de
novembre de 1957) (baix) i Eduardo "Edi" Clavo (Madrid, 25 d'octubre
de 1958) (bateria) que va crear una banda paralel·la amb la que feia tangos i
que es deia Malavaje. Jaime anteriorment havia militat a Ejecutivos Agresivos i
els seus companys en Ella i Los Neumáticos. Sorgeixen a Madrid l'any 1981 i es
diu que van començar influenciats per Eduardo Benavente de Paràlisis Permanente,
un nom mític del Madrid de la movida. Gravaven inicialment per al segell Tres
Cipreses que distribuïa i estava vinculat fins que va ser absorbit per DRO, en
aquelles èpoques 
segell independent propietat de Servando Carvallar que anys
més tard sería obsorvit per una multinacional, deixant de ser independent. En
el paquet es va incloure Produccions Twins. Després de desfer-se, cosa que
sembla no va ser massa amigable entre ells, els components de Gabinete Caligari
van emprendre projectes separats, encara que la millor carrera va ser la de
Jaime Urrutia en solitari i tampoc ha estat res de l'altre món, la veritat,
l'únic acte públic en el qual han participat els tres junts va ser en la
presentació, al març de 2004, del llibre "Gabinete Caligari. El lado más
chulo de la movida" que va escriure Jesús Rodríguez Lenin.. En total
Gabinete Caligari van gravar 8 àlbums d'estudi, diverses recopilacions i fa poc
s’ha tret un disc en directe gravat fa temps i que han recuperat des de la casa
de discos per veure de fer cales. Per cert, fa pocs mesos he escoltat
declaracions de Jaime Urrutia queixant-se de les emissores de ràdio fórmula i
de que no posaven els seus discos en solitari. Pel que sembla no recorda com funcionen
aquestes emissores i que si no es paga, les cançons no sonen, cosa que quan
eren Gabinete Caligari, era pràctica habitual de la seva discogràfica i pel que
ell no es queixava llavors, però que ara ha d'haver-ho relegat a algun racó de
la seva memòria.
Manolo Tena – Tocar Madera 1992
I ara una cançó per a els supersticiosos, i és
que hi ha gent que ho son i molt. Creuen que trobar-se un gat negre, potser
passà per sota d'una escala, abocar la sal, trencar un mirall, els dimarts o
divendres i tretze i tantes altres coses, poden portar conseqüències no sempre
agradables... Mala Sort. Persones que opinen que existeixen els mals auguris i
que les coses mai succeeixen perquè si. És clar que els que creuen en aquestes
coses tenen una solució... Tocar fusta. Recordarem avui en Un Toc de Rock a
Manolo Tena que va morir el quatre d'abril del 2016, la seva veu ronca i
personal ha quedat apagada, encara que nosaltres la recordarem ara. Aquesta
cançó es trobava inclosa a l’àlbum "Sangre española", també es va
incloure en un doble CD benéfic que va treure Avispa Records, a favor
d'Amnistia Internacional. Manolo Tena va formar part del grup Cucharada amb el
qual gravaria dos singles i el LP "El limpiabotas que quería ser
torero" l’any 1979, un títul que a mi sempre m’ha fet molta gracia. Quan
es van desfer, Manolo Tena va crear una altra bona banda de rock, el tercet
Alarma!!!, amb José Manuel Díez a la bateria i Jaime 
Asúa a la guitarra. Van
treure dos àlbums i se'ls va comparar amb Police, tot i que al meu entendre no
tenia res a veure llevat que eren tres, per a començar ja Manolo Tena a l’any
1988 en solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre
española" va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any
1992 amb temes com "Tocar madera" que escoltem ara a Un Toc de Rock, "Sangre
española" o "Quiero beber y no olvidar". El disc va vendre més
de mig milió de còpies. Manolo Tena va ser un dels personatges més importants
de la movida madrilenya, tot i haver nascut a Extremadura, concretament a
Benquerencia de la Serena,
Badajoz, el 21 de desembre de 1951. Va viure la major part de la seva vida al
madrileny barri de Lavapiés i va començar als 14 anys tocant el baix en
orquestres de ball. Quan es va llançar pel seu compte va adoptar el nom
artístic de Lolilla Cardo, cantant temes socials amb ironia i sarcasme. L'any
1975 va col·laborar amb Luis Eduardo Aute en el disc "Babel" i en el
77 va posar en marxa Cucharada. El seu últim àlbum va ser
"Casualidades", produït pel seu germà Rafa i que Manolo Tena va
publicar el 25 de setembre del 2015, sent l’últim treball discogràfic editat en
vida. Feia set anys que no treia res de nou, des que l'any 2008 va editar
"Canciones nuevas". Val a dir que Manolo Tena va ser
el primer
artista espanyol que va posar un dels seus discos a la venda sols mitjançant
Internet, es tractave de “Insólito” que va treure l’any 2000 i aixó va fer que
les emisores de ràdio-fórmula el posesin a la “Llista Negra” i es que aquesta
emissores treballan sols per Diners, si pagas sones, si no pagues es que deus
de ser molt dolent i aquesta es una de las grans malalties que patéix la música
nacional, als Estats Units aixó de pagar per ser escoltat sería considerat un
delicte federal, recordeu el “Cas Payola”, aquí la Payola es una pràctica
habitual. Des de molt jove va tenir problemes amb les drogues i es va veure
abocat a la ruïna en diverse ocasions, sempre va confessar que només la seva
família el va ajudar a no ser un sense sostre llançat al carrer. Finalment i
quan semblava que Manolo Tena s'havia recuperat de les seves addiccions, la
mort se'l va endur per oferir les seves cançons a algú molt més alt.
Nyandú – Ens tornarem a veure 2015
Des que vaig escoltar per primera vegada aquest
tema del tercet Nyandú em va agradar i per això avui la tornarem a compartir a
Un Toc de Rock, ja que vaig rebre un correo demanant-me que la tornes a posar.
Nyandú són de la Torre
d'Oristà, a la comarca d'Osona, es van crear l'any 2010 i estan liderats per
Ferran Orriols (cantant, guitarra i compositor), juntament amb Roger Orriols
(bateria, percussió i cors) i Rubèn Pujol (baix i cors). Es van donar a
conèixer arran d'aconseguir el primer lloc en el Sona9 en la seva edició del
2011 i van debutar discogràficament amb l'àlbum “L'origen de les absències” que
es va publicar 
l'any 2012 a
través del segell Música Global, encara que aquest tema que estem escoltant ara
es troba recollit en el seu segon treball, obrint el disc "BUM!" que
també ha publicat Música Global al gener de l’any 2015, el seu últim disc fins
el moment. La portada sorgeix d'una idea del grup, el col·lectiu de
dissenyadors Partee i el fotògraf Xevi Abril. En aquesta cançó trobo molt destacable
i atractiu el so de la bateria, omplint el tema, al costat dels cors.
Ogara – El último beso 1996
Aquesta cançó està composada per el mateix José
Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant
i compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de
Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha enganxat. Ogara
ha composat per gent com Sergio Dalma, Dyango, Luara, Raúl, Roser i Silvia
Pantoja, entre altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu
CD “Historias cotidianas” que signat sols com Ogara, va publicar el segell JLP
Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent
Vernerey al baix, Ángel Celada a la 
batería, Iñaki Arakistain als saxos i que
en aquesta cançó es llueix, Joseba Robles a les trompetes i Nando de la Casa als teclats i que també
va ser el productor del disc. L’àlbum es va gravar al estudis Digital-Biko de
Victoria. Pot ser que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva
discogràfica van dir-me que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar,
jo sempre he pensat que vivia al nort. Per cert que a Internet vaig trobar una
página on el posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els diners
a la gent, no he pogut esbrinar res més. La veritat la deuen saber ell i el que
ha escrit aquella pàgina. Teniu en compte que Internet en masses ocasiones no
és per a res fiable.
José
Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara
Los Inhumanos – Que difícil es hacer el amor en
un Simca 1000 1988
Los Inhumanos són una altra cosa, possiblement la
banda més "tronada" i gamberra del pop espanyol de tots els temps.
Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i música sortida de tó. De fet
tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixer personalmente arran
d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat la tropa
que eren a Los Inhumanos, només hi havien cinc músics i dos cantants, els
altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb
les seves túniques de frares blanques per passar-s'ho bé, clar que això
s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a
dalt de l’escenari, però jo "molt agraït" vaig declinar l'oferta. La
cançó semi-seria que millor va funcionar en la àmplia carrera de Los Inhumanos
va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que es va
incloure a l’àlbum “30 hombres solos” i inicialmente, com m’explicaban Víctor
Báxter i Alfonso Aguado, tenia que parlar d'un 600, però la cosa no rimaba. Los 
Inhumanos es van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren
Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els
va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert que Los
Inhumanos segueixen en actiu, encara que crec no queda cap dels seus components
originals. Fa un parell d’anys van publicar un llibre-disc "Los Hombres
que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel·lícula
de la saga Millenium. A un dels seus components li deien El Gallofa i la seva
missió era deixar anar un rot a la cançó “Duba Duba” que també es trobava al
disc “30 hombres solos”, el mateix, com, us deia abans, on també es recollia
aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que és va editar l’any 1988. Alguns
dels seus components van formar part després de La Banda del Capitán Canalla,
en la mateixa línia.
Maná – Vivir sin aire 1992 / 2013
Ara ens anirem cap a terres mexicanes. Amb tota
seguretat, aquesta és una de les cançons més popular en la carrera del grup
mexicà Maná. Us la he extret del seu disc titulat "Exiliados En La Bahía. Lo Mejor De
Maná", publicat l'any 2013 i que com el seu títol indica, no deixa de ser
res més que un recopilatori amb els èxits del grup mexicà remesclats de nou,
aixó si. En total es calcula que els Maná han venut més de 25 milions de discos
a tot el món. Maná es va crear arran del grup Sombrero Verde, l’any 1978 i van
gravar dos discos "Sombrero Verde" l’any 1981 i "A tiempo de
rock" al 83. L’any 1987 van signar contracte amb Polygram i es van convertir
en Maná, integrant el grup en aquell moment Fher Olvera com a cantant i els
germans Ulises i Juan Diego Calleros a la guitarra i baix, respectivament, al
costat del bateria cubà-colombià Alex González. L'any 1992 es produeixen camvis
s’en va Ulises Calleros i s'incorporen el 
teclista Ivan González i el
guitarra César "Vampiro"
López, però a meitat de 1994 Iván González i César López deixan el grup i
s'incorporaria Sergio Vallin que per cert, va treure també un disc en solitari
paralel·lament a Maná. Ulises va passar a ser el seu mánager. Posiblement el
disc més vengut de Maná sigui l’àlbum "¿Dónde jugarán los niños?" que
es va publicar l’any 1992 i era el seu tercer disc, en ell es trobava
originalment aquesta cançó que estem escoltan ara. Es va gravar a Los Angeles.
Les vendes van superar el milió de còpies només a Mèxic i es van editar vuit
singles. Després Maná realitzarien una gira mundial amb 268 concerts en més de
17 països d'Amèrica, a més d'actuar a Espanya i Suïssa, on van participar al
Festival de Montreaux.
Inma Serrano – Cants de Sirenes 2008
La cantautora alacantina Inma Serrano ha gravat
un únic disc en la seva llengua al llarg de la seva carrera. D’aquest àlbum que
es va titular “Inma I” us he extret aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de
Rock i que ens parla de deixar-nos portar per els falsos somnis, els cants de
sirenes. L’any siguet Inma Serrano va versionar aquest àlbum al castella i el
títol va ser “Inma II”. Actualment Inma Serrano, nascuda a Alacant l'any 1968
té el seu propi segell discogràfic Cerebro Demente Records. A més de cantant i
compositora també ha realitzat tasques de productora i ha treballat amb Lorca,
Armando y El Expreso de Bohèmia, Tontxu, etc. i ha estat jurat d'Operación
Triunfo un parell o tres de temporades. La veritat és que m'agradaria saber la
seva "veritable" opinió d'un programa com aquest, ella que és autora
de les seves pròpies 
cançons. En el primer treball de la cantautora Inma
Serrano amb el seu nom per títol, Dro, la seva casa de discos en aquella época,
va fer una proba, va sortir a la venda a preu econòmic, tans sols 1000 pessetes
de l’època, uns sis euros, i va resultar un experiment amb bons resultats ja
que es va vendre molt bé i va donar a conèixer a aquesta dona que va residir a
València, Barcelona i finalment va establir la seva residència a Madrid. Pero
la discográfica sols va treure tres discos a bon preu (M-Clan, Def Con Dos i
Inma Serrano), teniu que pensar que elles treballen per fer cales, com més
millor i aixó us demostra que si no baixen preus és perque no volen. Inma
Serrano que ha venit més d’un milió i mig de discos, porta publicats fins el
moment 12 àlbums, l’últim “Inmalandia” l’any passat.
Malamergo – Machado me recuerda cerca de Soria
2008
En un programa de la passada temporada us vaig
parlar de la similitud de ritme entre la cançó “Nuestra vecina” del nou disc de
Loquillo i una del duet Malamergo, escoltarem ara a Malamergo per concloure Un
Toc de Rock per avui amb la cançó de la que us vaig parlar i que està extreta
del seu CD "Verdades nombradas" que van editar l’any 2008 mtjansan el
segell Silva Editorial, propietat del meu amic Manuel Rivera. Aquest álbum es
un bon treball del duet Malamergo, integrat per José Hernando i José María
Marco, separats per molts kilómetres de distancia, un resideix a l’Aragó i
l'altre a Vila-seca, a Tarragona i als quals he tingut el plaer d'entrevistar
arran de la sortida d'aquest CD i que la veritat, em va agradar des de la
primera vegada que el vaig escoltar. És un bon disc amb cançons de ritmes molt
variats, un 
altre dia escoltarem una habanera molt bona inclusa en aquest disc,
de fet es un CD que val la pena recomanar des Un Toc de Rock, amb lletres
controvertides unes i simplement bones as altres. La lletra d'aquest tema és de
l'amic Agustí Gutiérrez, un poeta i periodista que ja no està entre nosaltres,
va morir, i que va ser director de Constantí Ràdio i Altafulla Ràdio, pero al
CD trovem lletres d’altres poetes, entre ells Gustavo Adolfo Bécquer, inclus
una cançó amb lletra de Joaquín Sabina. Per cert que algunes de les fotografies
que il.lustren el CD les va realitzar un jove guitarrista de Tarragona, un noi
a qui aprecio molt, es tracta de Robert Hol.
José Hernando i José María
Marco, els integrants de Malamergo
La dita per acabar el programa es del genial
científic Albert Einstein, aquell dels pels esbuxarrats que va manifestar:
“Mai he conegut a una persona tan ignorant que
no
tingués alguna cosa que ensenyar-me”
Acaba per avui Un Toc de Rock, ara us deixaré en
companyía de les emissores per les que sortim a les ones dues vegades per
setmana o per internet, si t’el
descarregues del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes
les emissores que ho permeten. Sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta,
ens retrobarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario