El nostre recorregut pels últims cent anys de la
història del Rock ens porta avui i com és habitual, molta música i escoltarem a
Un Toc de Rock a Aerolíneas Federales, Detectors, Alarma, Amistades Peligrosas,
B-30, Asfalto, els alemanys Scorpions, el nord americà Boz Scagg, Álex y
Cristina, Albert Pla, Ana Belén i un tema de l'últim disc de Robe Iniesta, el
líder d'Extremoduro, en solitari. Junts emprendrem de nou aquest viatge als
records que fem dues vegades per setmana, des de totes les emissores per les que
surto a les ones o per internet, si et descarregues el programa del blog, el
facebook de Montse o les webs d’aquelles emissores que us ho permeten. Ara toca
obrir la barraqueta un altre vegada, sóc Mario Prades i us diré que sempre sou.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Aerolíneas Federales – No me beses en los labios
1986
Un grup destacable dins de la movida madrilenya,
encara que ells es van crear a Vigo, van ser Aerolínias Federales, amb tocs
punks i reminiscències de new wave. Aquest tema, un dels més representatius de
la seva carrera discogràfica i amb el que avui obrim Un Toc de Rock, es va
publicar en single, però es va extreure del seu primer àlbum, un LP titulat
genèricament "Aerolínias Federales", produït per Enrique Martínez i
que es va editar al 1986 a
través del segell DRO, venent 25.000 còpies, tot i que la discogràfica gairebé
no va promocionar el disc. Aerolíneas Federales sorgeixen al desembre de 1981,
com us deia a la ciutat de Vigo, a Galícia i van ser una idea de Miquel Costa,
nascut l'1 de març de 1961 que militava paral·lelament a Siniestro Total, al
costat de Federico Flechini àlies Frenchy i Silvino D. Carreras, conegut com
Bollito Singerman. Inicialment treballen només amb guitarra, baix i caixa de
ritme. L'any 1983 s'incorpora al grup el bateria Luis Santamarina que tocava
amb Batallón Disciplinario i Flenchy passa a ser ja només el cantant. Aquell
any guanyen el II Concurs de Rock de La Corunya i després se sumen al grup Coral Alonso i
Rosa Costas com a coristes i deixen el punk original per encarar la seva música
al pop. Frenchy abandona Aerolíneas Federales al no trobar-se a gust amb el nou
estil i 
forma el grup as Termitas, va morir d'un infart, a Londres, el 2002. El
grup es reestructura i Aerolíneas Federales són ja Miguel Costas, Silvino,
Luis, Coral Alonso i Rosa Costas, començant la seva etapa més coneguda i
popular. L’any 1989 Coral deixa la banda i és substituïda per Silvia García. La
veritat és que en el grup havia sofert canvis en els seus components, Miguel
els va deixar per seguir amb Siniestro Total i per Aerolíneas Federales van
passar uns quants músics, entre ells Pablo Novoa, Pedro Díaz, Miguel Rodríguez,
Raúl Quintillán, Paco Dicenta i altres. En total Aerolíneas Federales gravarien
sis àlbums i es van separar a mitjans dels anys 90, encara que en el 2012 el
segell Elefant Records editaria “Hasta el final... i más allá Demos
1983-1993" i el van presentar a Madrid, Vigo i Santiago, a més de
participar en diversos festivals, de fet el grup va tornar a reunir-se al 2011,
però encara que van anunciar un nou treball discogràfic amb temes nous que
s'havia de publicar a l'any 2014, no va ser fins el 2015 que van treure
"@AAFF#715", amb vuit cançons i que es va editar en format vinil i
CD.
Älex y Cristina – ¡Chas! y aparezco a tu lado
1987
Us porto ara a Alejandro de la Nuez Magarzo, un home
nascut a Madrid el 9 de setembre de 1962 i que va ser component del mític grup
Zombies, una de les bandes emblemàtiques de la movida madrilenya, en la seva
carrera destaca el tema "Groenlàndia". Més tard Álex s'incorporaria a
Tequila substituint a Felipe Lipe i posteriorment va formar duet amb Christina
Rosenvinge dient-se Álex & Christina, els portava un representant de
Valencià, crec recordà que era Vicente
Mañó. Es clar que la cosa entre ells dos va acabar com el Rosari de l'Aurora ja
que pel que sembla, la nena era inaguantable i va suposar tot un trauma per a
Álex que finalment es va recuperar i va llançar-se en solitari, al igual que
Cristina (Madrid, 29 de maig de 1964) que va gravar amb Los Subterráneos i
sola. L'origen de Álex y Cristina hem de buscar-ho l’any 1984 i en el grup
Magia Blanca, on militaven Cristina i Toti Arboles, Álex havia col·laborat amb 
ells composant cançons, entre elles "Cambio". La banda no va funcionar
i es va desfer, Toti va anar-s’en a La Frontera i llavors va sorgir Álex y Cristina que
van debutar l'any 1987 amb el single "Mil Cambios de Color". Aquesta
cançó que compartim ara, és una de les més rellevants en la carrera del duet i
es va incloure en el primer LP publicat també a l'any 1987. L'èxit obtingut amb
aquest tema va fer que se'ls seleccionés per participar en l'edició de 1988 del
Festival de la OTI,
amb la cançó "Dulce maldición". És clar que el seu estil pot ser
massa modern i desenfadat per l’época, va fer que en molts mitjans de
comunicació d'Amèrica Llatina se'ls critiqués i molt. Encara publicarien un
altre àlbum i finalment la cosa, com us deia, va acabar molt malament entre
ells i es van separar. Posteriorment Álex mantindria una relació sentimental
amb Martina Klein que tampoc va acabar bé.
Amistades Peligrosas – Me haces tanto bien 1993
Des de l’àlbum “La última tentación” que
Amistades Peligrosas va publicar l'any 1993, produït per Luis Carlos Esteban,
us porto aquest tema que escoltarem avui. Amistades Peligrosas van ser un dels
grups més importants del pop espanyol dels 90, creat l'any 1990 per el gallec
Alberto Comesaña que havia liderat Semen Up i Cristina del Valle que havia tret
un parell de discos en solitari, llavors tots dos eren parella sentimental.
Amistades Peligrosas van arribar a vendre més d'un milió i mig de discos al
llarg de la seva carrera. El 30 de juny del 2012 i en la Festa de l'orgull Gay,
Amistades Peligrosas van tornar als escenaris i van presentar un nou disc “El
arte de amar”, però amb Manu Garzón, substituint a Alberto Comesaña, al costat
de Cristina del Valle. Aquest tema que escoltem ara va ser un dels més
importants en la carrera del duet original que es va desfer per primera vegada
l'any 1998, encara que més tard van tornar, al 2003, amb un nou disc que es va
titular "La larga espera", però tot i que va arribar a ser Disc d'Or,
no va afermar la unió de la parella 
que havia acabat com el Rosari de l'Aurora.
La veritat és que aquesta tornada no va tenir continuïtat i Alberto, l’any 2007
va tornar substituint a Cristina per Yolanda Yone i anomenant-se Nuevas
Amistades. Aquest canvi tan complet que s'ha produït en el grup no acabo
d'entendre'l, però ells sabran com han arreglat els seus pactes. La veritat és
que el registre del nom el té Cristina del Valle. Alberto Comesaña García va
néixer a Vigo l'1 d'agost de 1961. L’any 1984 Alberto va entrar a formar part
de Semen Up, amb els que va estar cinc anys fins al 1990 i van gravar sis
discos, després va crear Amistades Peligrosas. Cristina del Valle va néixer a
Oviedo l'1 d'agost de 1960. Quan es va llançar en solitari després de la
dissolució d'Amistades Peligrosas va
publicar l'àlbum “El Dios de las pequeñas cosas”, era l’any 1999. Ara no sabria
dir-vos si están un altre vegada a la carretera els Amistades Peligrosas o no
Detectors – Els ídols 1986
Calduch (guitarra i veus), Magda Cruellas
(cantant), Xavier Homet (baix), Josep Pons (bateria) i Nando Cortés (teclats) i
eren de Molins de Rei. El seu manager, un bon amic, era Albert Reguant que anys
més tard dirigiria i presentaria el programa “Hidrogen” de new age i música
contemporània al Canal 33. El compositor dels temes del grup solia ser Joan
Calduch. A la Festa Major de Barcelona de
l’any 1987 van tocar a la recta de l'estadi de Montjuïc, un lloc emblemàtic,
com a teloners dels Blow Monkeys i davant d'unes 30.000 persones. Al llarg de
la seva carrera van treballar amb bons productor com Joan Bibiloni i Santi
Picó. Van tindre problemes amb la discogràfica i a nivell de concerts quan el
rock en català va començar a estar monopolitzat i ells no val vulgue trencar
las relacions amb el seu manager i amic Albert Reguant. Alló va ser una lliçó
de qualitat humana, però també la fi del grup. Els Detectors van pendre la
decisió de disoldre's a la tardor de l’any 1993. En total van deixar gravats
quatre LP’s i uns quans singles. Jo els vaig coneixer arran d’un concert que
van fer a la Torre Vella
de Salou, crec que va ser allà per l’any 1984, treballava llavors a Ràdio
Cambrils i vem fer una bona amistat.
Alarma!!! – Frío 1986
Quan es va desfer el grup Cucharada, Manolo Tena,
un históric de la música a Madrid i que va morir el quatre d'abril del 2016, va
crear una de les millors bandes de rock dels 80 al pais, encara que d'efímera
vida, us estic parlant d'Alarma!!!. A mi de la seva època en Cucharada sempre
em va cridar l'atenció el títol de l'únic LP que van gravar, "El
limpiabotas que quería ser torero", em resulta molt simpàtic. Alarma!!!
eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa
(guitarra) i la discogràfica va pretendre vendre la moto de que eren els Police
espanyols, només perquè tenien formació de trio, ja que la veritat és que
Alarma!!! eren una bona banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983
fins l’any 1986 o aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en
el seu segon i últim disc titulat "El lado oscuro" i en el què van
destacar els temes "Marilyn" i aquest que sona ara que també es va
editar 
en format maxi single, i que posteriorment seria versionat per Los
Secretos, Barricada i Aurora Beltrán. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre
de 1951 i quan Alarma!!! es va desfer es va llançar ja en solitari, mentre els
seus companys es convertirien en músics de sessió. Aquest tema es va publicar
en versió single i maxi-single. Manolo Tena a l’any 1988 es va llançar en
solitari i amb una interessant trajectòria. L’àlbum "Sangre española"
que va ser el seu segon disc i es va gravar als Estats Units l'any 1992, es
posiblement el seu millor treball. El disc va tenir molt èxit i va vendre més
de mig milió de còpies.
B-30 – Bons temps 1994
Durant els anys 80 el rock català que havia
començat a finals dels seixanta entremesclat amb l'Ona Laietana va anar prenent
cos i es va convertir en un moviment gràcies a grups com Coses, Detectors,
Dioni Oliver i Melodrama, TR, Double Buble, Octubre, N'Gai N'Gai, Bocanegra i
algun altre. Amb l'arribada de Sau i Sopa de Cabra va prendre carta d'identitat
i van sorgir altres bones bandes capaces de fer bon rock en la nostra llengua.
Entre aquesta nova fornada hem de destacar a B-30. Aquest tema que escoltarem
ara a Un Toc de Rock, es va publicar en single i es va extreure del seu quart
LP "L'Acustic" que es va gravar durant una gira acústica que el grup
va realitzar 
l’any 1993 i va publicar el segell PSM Records. En aquella època
el seu mànager era un conegut meu que sempre em va cridar l'atenció ja que la
seva empresa es deia Porc Produccions, es trobava al carrer Perill de
Barcelona, al número 13 i ell es deia Serapi Soler. Tornant a B-30, es diu que
es van crear l’any 1981, si bé jo no els vaig descubrir fins finals de la década
i eren els germans Jordi i Daniel Pueyo al costat de Pepe Fuster, Luigi
Carpintieri i Francesc Macià. Aquest és el seu últim disc, encara que crec que
van gravar un en anglès que es titulava "For Fans Only", però em
sembla que no va arribar a publicar-se mai.
Asfalto – Días de escuela 1978 / 1987
En els anys setenta a Madrid sorgeixen grups molt urbans com
Asfalto que aconsegueixen que de nou es venguin discos cantats en castellà ja
que l'anglès estava dominant. Asfalto van ser al costat dels Burning, les millors
bandes del rock espanyol dels 70 i els 80. Eran madrilenys, inicialment es van
fer dir Los Tickets i cantaven en anglès. Enfrontaments amb la seva casa de
discos els van obligar a canviar i van passar a anomenar-se Asfalto signant
contratte amb Chapa Discos. La millor formació d'Asfalto va ser la integrada
per Lele Laina, José Luis Jiménez, Julio Castejón i Enrique Cajide, però pel
grup van passar bons músics, com el recordat bateria Teddy Barrios que ja va
morir, Jorge García Banegas, Miguel Oñate, Richie i tants d'altres. L'any 1978
Asfalto debuten amb el nou segell que ells estrenen, Chapa Discos, subsegell de
Zafiro, amb un disc que portava el seu nom per títol "Asfalto". A més
d'aquest tema, en l'àlbum es trobaven cançons avui clàssics com
"Rocinante" i "Capitán Trueno". L'any 1987 van publicar
"1972-1987... 15 años de música" que recollia els seus temes més
populars gravats de nou amb els moderns avenços de la 
tècnica i la que us he
dit va ser la seva millor formació, reunits de nou per aquest enregistrament
que inclou un tema inèdit de la seva primera època, "El teatro de la
vida". D’aquest disc us he tret la versió del "Días de escuela"
que sona ara a Un Toc de Rock. L’any 2009 Asfalto, amb només Julio Castejón
dels antics membres, va gravar el primer en directe de la seva història, el
doble “Al fin vivos”. Per cert, jo era el delegat de ventes i promoció a
Catalunya del segell Snif Records, propietat dels Asfalto quan aquest disc del
que us he tret la cançó que sona ara, va veure la llum. La cançó dels Asfalto
ens parla de la vida a una escola municipal dels anys seixanta i la veritat es
que posiblement sigui la que millor reflecteix aquells moments a les escoles
del pais. Us explicaré una curiositat. Quan treballaven en la composició
d'aquesta cançó, la seva idea era parlar sobra la història d'un transvestit,
però no s'en sortien amb la lletra i van realitzar un recés per fumar un cigar
i h prendre un cafè, per tal de centrar-se. Van començar a recordar els seus
dies a l'escola, els seus professors i la duresa de l'època i sense adonar-s’en
va sorgir la lletra de "Dies d'escola". Per cert, fa poques setmanes
han tret un disc nou que es titula “Cronicas De Un Tiempo Raro”, en propers
programes escoltarem alguna peça d’ell.
Robe – Del tiempo perdido 2016
Des de l'últim treball discogràfic de Robe
Iniesta, el que va ser líder del grup Extremoduro i que s'ha titulat
“Destrozares. Canciones para el Final de los Tiempos”, us he extret aquest tema
que és el cinquè tall del CD, per escoltar a Un Toc de Rock. Aquest és el segon
disc de Robe en solitari i acompanyant-ho en l'enregistrament trobem a Alber
Fuentes, David Lerman, Loren González, Álvaro Rodríguez i Carlitos Pérez. El
primer single del CD ha estat “Por encima del bien y del mal”, però jo us he
seleccionat aquesta cançó que m'ha agradat des del primer moment que la vaig
escoltar. Robe Iniesta va ser el fundador, cantant, guitarra i líder de
Extremoduro, el seu nom complet és Roberto Iniesta Ojea i va néixer a Plasencia
el 16 de maig de l'any 1962 i a més de músic i compositor, també és novel·lista.
Va fundar al 1987 Extremoduro, una de les millors bandes de rock dur
espanyoles. Pretenien gravar un disc, però les discogràfiques no creien en ells
i van decidir autofinançar-se una maqueta, clar que no tenien ni un duro, per
tant van vendre paperetes a tot el que volgués contribuir, a mil pessetes
cadascuna d'elles que valdrien per una còpia de la maqueta quan 
aquesta fos
gravada i editada. Curiosament van vendre 250 d'aquests bitllets, el que els va
permetre ficar-se en els estudis Duplimatic al gener del 1989 i van realitzar
un tiratge de mil còpies d'aquesta maqueta titulada “Rock transgresivo”, la
qual va ser distribuïda només per Extremadura, però que els va servir de carta
de presentació i van signar amb Avispa Music, el segell propietat de Luis Mendo
i Bernardo Fuster, per tres anys, encara que la cosa va acabar traumàticament
molt abans i després de passar per un altre segell independent són fitxats
finalment per DRO, filial de la multinacional Warner Music, on comença
veritablement la seva carrera. Al començament del 1993, Roberto es trasllada a
Barcelona i crea un grup paral·lel anomenat Q3, encara que després substitueix
als músics de Extemoduro per ells, d'aquella època es diu dins del si del grup
“La era del caos” pel descontrol i les contínues improvisacions en els seus
concerts. Finalment la cosa s'estabilitza i entren nous músics. El triomf per
Extremoduro va arribar l'any 1996 quan es publica l'àlbum 
"Agila".
Cal destacar que Extremoduro es van estabilitzar realment quan en el grup va
entrar el guitarrista i productor Iñaki "Uoho" Antón que venia de
Platero y Tu. Les inquietuds musicals de Robe el porten a unir-se a Fito
Cabrales, en aquella època també amb Platero y Tu i decideixen crear un
supergrup al que anomenen Extrechinato y Tu i graven un àlbum com tribut a la
poesia de Manolo Chinato, qui també participa en la gravació. Després de cinc
anys de treball, l'àlbum “Poesía básica” es va editar el 27 d'abril del 2001.
En total Robe Iniesta ha publicat 14 discos com Extremoduro. Al setembre de
2014, li és atorgada pel govern de la seva comunitat la Medalla d'Extremadura. El
músic va assegurat, quan es va editar el seu primer disc en solitaril’any 2015
que no afectaria al grup que seguiran treballant sota el nom d'Extremoduro,
però no han tret cap disc més i no si si fan concerts, crec que no.
Scorpions – Vientos del cambio 1990
Un gran tema de la historia del rock que us vaig
prometre escoltarien en la seva versió en castellà, us el porto ara a Un Toc de
Rock, és el "Wind of Change" dels Scorpions, una de les millors
bandes de hard rock, alemanys i aquesta una de les seves millors balades. La
cançó ens parla de la
Perestroika i el canvi polític a Rússia, arrel de la caiguda
del Mur de Berlin, ara que l'escoltem en castellà podem adonar-nos de la
qualitat del missatge que té i que ens parla de la amistat i de que tots,
estiguem al costat que estiguem del mur, som realment iguals amb els mateixos
desitjos i idèntics somnis de llibertat, tots som germans. Scorpions va ser
fundat l’any 1965 pel guitarrista Rudolf Schenker i el bateria Wolfgang Dziony.
En els seus inicis, Rudolf era també el cantant del grup fins que per cap d'any
de 1970, el germà petit de Rudolf i també guitarrista, Michael Schenker, al
costat del ex cantant de Copernicus, Klaus Meine, s'uneixen a Scorpions. Des
d'un principi Klaus i Rudolf, van decidir compondre en anglès i aquest ha estat 
un dels seus signes d'identitat. Aquest
tema originalment i en la seva versió en anglès es va incloure al disc
"Crazy World" que es va publicar el 6 de novembre de 1990 i el single
amb la cançó, composada per Klaus Meine i que va vendre 14 milions de còpies,
va sortir l'abril del 1991. Val a dir que Scorpions són la banda alemanya que
més discos ha venut al llarg de l'historia. Per cert que les portades dels
discos de Scorpions han estat censurades en molts països, un dels seus àlbums
censurats més populars va ser "Virgin killer", per culpa de la
portada. En aquest enregistrament que escoltem ara, Scorpions eren Klaus
Meine (cantant) que en aquesta gravació també toca el whistling, al costat de
Matthias Jabs (guitarres i cors), Rudolf Schenker (guitarres i cors), Francis
Buchholz (baix i cors) i Herman Rarebell (bateria i percussió).
Albert Pla – El lado más bestia de la vida 2006
En aquest tema Albert Pla ens parla de
transvestits, prostitutes, camells, drogoaddictes, macarres i altra gent
"de mal viure" com ens deien les autoritats en aquells anys de
dictadura i opressió que vam viure molts en la nostra joventut, quan hi havia
una nefasta llei anomenada "Ley de vagos y maleantes" i l'empar
d'aquesta llei els grisos i els de la Brigada Politico-Social,
van realitzar veritables bestialitats. Parlem ara del interpret. Albert Pla va
fer bandera de la seva aparent manca de sentit, sembla ser que no tenia l'àtic
massa bé moblat. La veritat és que al principi tot va ser un posat del seu
manager que es deia Pere Camps i jo el coneixia de quan ho va ser de Luis
Eduardo Aute. Quan Albert Pla va treure el seu primer disc "Ho sento
molt", l'any 1989, cantant en català, Pere m’el va portar a la redacció
del Diari de Tarragona perquè el entrevistés, però davant de tanta tonteria i
frases sense sentit, només encaminades a donar la impressió que li faltava un
bull, va arribar un moment que vaig parar i els recordà que aquella entrevista
era per al Diari, paper escrit, no ràdio i que posessin els peus a terra i es
deixessin de 
bajanades que després jo havia d'escriure-ho, a partir d'aquí tot
va ser com una seda. És clar que més tard va morir la companya d'Albert Pla en
un accident i el succés el va afectar de tal manera que a partir d'aquest
momento sembla ser que si li fallava l'oremus veritablement, si més no durant
un temps. Recordo els seus concerts assegut en una butaca d'orelleres i vestit
amb una mena de gel·laba que amb la seva impressió de sonat, van confeccionar
una imatge d'Albert Pla distorsionada que ha quedat en el record de la gran
majoria dels que encara se'n recorden d'ell. Es clar que quan parlem d'algú per
a dir que està tronat Quina part hi ha de bogeria i quina d'excentricitat?
Albert Pla i Álvarez va néixer a Sabadell, Barcelona, el 22 de setembre de
1966. Alterna els seus discos en castellà i català. Algunes de les seves
cançons han creat polèmica, entre elles "Carta al Rey Melchor" a la
qual li van canviar el títol original o "La deixo o no la deixo" en
la que la seva nòvia pertany a una banda terrorista i ell no sap si delatarla o
no. La lletra d'aquesta cançó que escoltem ara, composta per Lou Reed, en el seu
moment i en la versió del seu autor, en angles, va colar i la censura la va
deixar passar, tot i el seu contingut i que en l’época franquista no hagues
degut “passar”. Albert Pla la va inclore al disc "Vida y milagros",
el seu nové àlbum publicat l'any 2006, on van col·laborar Quimi Portet, Jorge
Pardo, Tino Di Gerardo, Judith Farré, Diego Cortés i Carles Benavent.
bajanades que després jo havia d'escriure-ho, a partir d'aquí tot
va ser com una seda. És clar que més tard va morir la companya d'Albert Pla en
un accident i el succés el va afectar de tal manera que a partir d'aquest
momento sembla ser que si li fallava l'oremus veritablement, si més no durant
un temps. Recordo els seus concerts assegut en una butaca d'orelleres i vestit
amb una mena de gel·laba que amb la seva impressió de sonat, van confeccionar
una imatge d'Albert Pla distorsionada que ha quedat en el record de la gran
majoria dels que encara se'n recorden d'ell. Es clar que quan parlem d'algú per
a dir que està tronat Quina part hi ha de bogeria i quina d'excentricitat?
Albert Pla i Álvarez va néixer a Sabadell, Barcelona, el 22 de setembre de
1966. Alterna els seus discos en castellà i català. Algunes de les seves
cançons han creat polèmica, entre elles "Carta al Rey Melchor" a la
qual li van canviar el títol original o "La deixo o no la deixo" en
la que la seva nòvia pertany a una banda terrorista i ell no sap si delatarla o
no. La lletra d'aquesta cançó que escoltem ara, composta per Lou Reed, en el seu
moment i en la versió del seu autor, en angles, va colar i la censura la va
deixar passar, tot i el seu contingut i que en l’época franquista no hagues
degut “passar”. Albert Pla la va inclore al disc "Vida y milagros",
el seu nové àlbum publicat l'any 2006, on van col·laborar Quimi Portet, Jorge
Pardo, Tino Di Gerardo, Judith Farré, Diego Cortés i Carles Benavent.
Boz Scaggs – Sierra 1994
toca diversos instruments,
són: Michael Omartian (multiinstrumentista), Fred Tackett (guitarres), Ricky
Fataar (acordió, orgue, teclats, bateria i percussió), Austin De Lone, Barry
Beckett i Kevin Bents als pianos, William "Smitty" Smith i Booker T.
Jones (òrgan), al costat de James "Hutch" Hutchinson, Nathan East i
Neil Stubenhaus (baix). Ara escoltem a Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8
de juny de 1944, va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i
també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en
solitari. Us recordo que Un Toc de Rock el podeu escoltar des de totes aquelles
emissores que emeten el programa, si ho feu des del vostre aparell de ràdio,
però també us el podeu descarregar a les webs de moltes d’aquestes emissores,
no totes, aixó es veritat, i també des de el blog o el facebook de Montse
Aliaga i escoltar-lo quan us vingui de gust.
Ana Belén – El hombre del piano 1980
El cinema ha donat al pop bones veus femenines,
moltes es troben reflectides amb lletres d'or a la Història de la Música, una d'elles és la
cantant i actriu Ana Belén, amb la que avui acabarem Un Toc de Rock, una
esplèndida dona que ha sabut envellir i els anys han estat molt generosos amb
ella, sent avui dia una dona tan bella o més que en la seva joventut. Ana Belén
i el seu marit Víctor Manuel formen part així mateix de la història de la
transició a la democràcia. És curiós, però encara avui molts afirmen que
"L'home del piano" és un tema d'Ana Belén o de Víctor Manuel i això
és un greu error ja que va ser el gran hit en la carrera del pianista i cantant
nord-americà Billy Joel que va ser l'autor. És clar que també va ser un gran
èxit, aquí a 
Espanya i Sud-América, la versió que va realitzar Maria del Pilar
Cuesta Acosta (Madrid, 27 de maig de 1951), a la que coneixem com Ana Belén i
que va començar les relacions amb al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de
la pel·lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al
72, no ho tinc masa clar. Al cinema va debutar a "Zampo y yo" quan
era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de
cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes
com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres.
L’any 1980 Ana Belén va editar el disc “Con las manos llenas”, en el qual
s'incloïen els temes "Què será" de Chico Buarque i "El hombre
del piano" que escoltem ara a Un Toc de Rock, les dues adaptacions van ser
realitzadas per Víctor Manuel i la veritat es que tenim que reconeixer que
"El hombre del piano" es convertiria en una de les millors cançons de
la carrera d’Ana Belén.
La frase d'avui per acabar el programa és de Steve Jobs, de nom complet Steven Paul Jobs (San Francisco, Califòrnia 24 de
febrer de 1955 - Palo Alto, Califòrnia, 5 de octubre de 2011), cofundador i
president executiu d'Apple Inc i màxim accionista individual de The Walt Disney
Company que va manifestar.
"L'única forma de fer un treball excel·lent
és fent el que estimes”
Tanco per avui la barraqueta d’Un Toc de Rock, us
deixaré en la bona companyía de les emissores per les que m’escolteu dues
vegades cada setmana o bé per internet, si us el descarregueu des del blog, el
facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho permeten. Jo
sóc Mario Prades, ens retronarem en el proper programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario