Anem a remuntar-nos un altre vegada al passat i a
Un Toc de Rock escoltarem un parell de temes dels seixanta a càrrec de Ola
& The Janglers i The Spencer Davis Group, però també tindrem,
acompanyant-nos en aquest viatge per La Història Musical
dels últims cent anys a Whitesnake, Opus, America, Status Quo, Sherman
Robertson, Tom Principato, Al Stewart, The Outlaws, Rainbow i Jackson Browne.
Tots ells configuraran la banda sonora del programa d'avui que t’arribarà des
d’aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana o via
internet, si t’el baixes del blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de
totes les emissores que us ho permeten. Ara obriré de nou la barraqueta i us
recordaré que sóc Mario Prades i que sempre sereu.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Ola & The Janglers – Let’s dance 1968
L’any 1968 es va publicar un single del grup suec
Ola & The Janglers amb aquest tema que avui escoltarem per començar Un Toc
de Rock i va ser un èxit a mig món, Espanya inclosa, arribant al lloc 92 del
Billboard americà. No obstant això es tractava d'una versió d'un tema clàssic
del nord-americà Chris Montez, de veritable nom Ezekiel Christopher Montañez,
nascut el 17 de gener de 1943
a Los Angeles i que ja l'havia publicat a principis de
la dècada, concretament l'any 1962 puxan-la fins a dalt de tot de les llistes.
Curiosament el grup suec Ola & The Janglers es van crear a Estocolm també
l'any 1962 i la banda estava integrada inicialment per la cantant Ola
Håkansson, Christer Idering (guitarra), 
Johannes Olsson (òrgan), Lennart
Gudmundsson al baix i Leif Johansson enfront de la bateria. Pel grup van passar
altres músics com el baixista Åke Eldsäter, Johnny Lundin (guitarra) i Claes
"Clabbe" Af Geijerstam (guitarra). De fet aquesta cançó va ser
l'últim hit del grup i es van desfer l'any 1971. Ola & The Janglers van
treure uns quants temes que van triomfar, sobretot al seu país, però cal
destacar "Runaway" de 1968 i "Alex is the Man" de 1966. Jo
recordo que vaig comprar aquest senzill a una botiga d’Hostafrancs, al carrer
Creu Coberta, que es deie Radio City, d’on jo era client habitual.
Status Quo – In the Army now 1986
Seguirem ara des de Anglaterra i escoltant als
Status Quo que són una de les bandes més longeves i de més qualitat del rock
britànic. Es van crear l’any 1962 i estava integrat en els seus principis per
Francis Rossi que és el líder carismàtic a més de guitarra i cantant, al costat
de Alan Lancaster al baix, Rick Parfitt a la guitarra i cors i John Coghlan que
s'encarregava de la bateria. Inicialment es van fer dir The Spectres i després
de diversos canvis, van adoptar el definitiu de Status Quo l’any 1967. Al llarg
de la seva trajectoria musical han venut més de 130 milions de discos a tot el
món. Els Status Quo han aparegut al programa setmanal Top of the Pops de la BBC britànica en més de cent
ocasions, són el grup que més vegades ha sortit en aquest programa de
televisió. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser escrit per el
duet sud africà Dutch Duo, integrat per Rob i Ferdi Bolland l’any 1981, peró
quan els británics la van gravar, va donar títol a un àlbum publicat l’any 1986
i va arribar a la setenaposició en les llistes britàniques aconseguint ser
Disc de Platí. Al setembre de l'any 1991, Status Quo va 
ser inclòs en el Llibre
Guinness dels rècords per haver actuat en quatre ciutats de les Illes
Britàniques en menys de dotze hores. Francis Rossi va anunciar l’any 2009 un
nou disc que es publicaria a al 2010, però l'àlbum que es va titular “Quid Pro
Quo” no es va posar a la venda fins a finals del 2011, després han tret tres
discos més, l’últim “Aquostic (Stripped Music) 2” l’any passat. Aquesta peça
que escoltem ara va arribar al lloc 10 en les llistes britàniques. Per cert, hi
ha una versió molt més discotequera de la cançó, però ara no recordo el grup
que la van gravar. Per cert, el bateria Matt Letley va abandonar Status Quo
després d'un concert celebrat al Arena 2 de Londres, al desembre del 2012. No
se qui l'ha substituït, però si us diré qie el guitarrista Rick Parfitt, l’unic
que quedava de la primitiva formación junt a Francis Rossi, va morir a Marbella
el passat 24 de decembre del 2016, després d’haver patit una greu infección.
The Spencer Davis Group – Gimme some lovin’ 1966
Tornem als anys seixanta amb aquesta cançó que a
Espanya va ser versionada en aquells anys per Los Salvajes, Gatos Negros, Lone
Star, Alex y Los Findes, Bruno Lomas i un munt més, però la versió original era
dels Spencer Davis Group, una bona banda britànica sorgida l’any 1963 que va
saber prendre l'essència del R & B que arribava des dels Estats Units de
forma elegant i reconvertir-la a la seva manera, fins al punt que cançons seves
van ser versionades en els 70 per grups americans. Spencer Davis Group eren de
Birmingham i es va crear al voltant del guitarrista Spencer Davis, si bé en els
seus inicis es van anomenar The Rhythm'n'blues Quartet. Es van incorporar Steve
Winwood (guitarra i orgue), el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York
(bateria). Van treure un parell o tres de singles i un EP, gairebé tots ells
versions, fins que va arribar "Keep On Running". La cançó va ser
composta pel jamaicà Jackie Edwards al 1965, però inicialment era la cara B del
single, però la veu de Steve Winwood 
(12 de maig de 1948) va fer que el tema pugés
fins als més alt de les llistes, fent oblidar la cara A. Va ser número 1 al
gener del 1966. Aquest mateix any, The Spencer Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any
a Anglaterra, després de publicar "Gime some lovin'", una cançó
escrita per Steve Winwood, Spencer Davis i Muff Winwood que va arribar al segon
lloc a Angleterra i al setè als Estats Unirs, ara l’escoltem a Un Toc de Rock i
que va ser molt bé versionada per els Grateful Dead i també per els Blue
Brothers, entre altres. Poc després Steve Winwood deixaria el grup per crear
Traffic, una de les superbandes britàniques, tot i que abans encara gravarien
comptant amb ell "I'm a man" un altre de seus millors hits. Aquest
tema que escoltem ara es va incloure a la banda sonora del film “Streep Tease”,
protagonitzada per Demi Moore, uns quans anys més tard, de fet entre
pel·lícules i series de TV, la van incloure en 23.
The Outlaws – Saved by the bell 1986
Aquesta cançó que avui escoltarem a Un Toc de
Rock no ha de ser confosa amb una altra del mateix títol que va ser el primer
èxit de Robin Gibb en solitari quan va deixar a The Bee Gees a finals dels
seixanta, encara que va tornar poc després al grup. Aquests són The Outlaws,
una gran banda de rock sureny nord-americana i la van incloure, com a vuitè tall,
en el seu àlbum "Soldiers of fortune" que van publicar el setembre
del 1986. En aquest enregistrament The Outlaws eren Henry Paul (guitarra,
cantant i cors), Hughie Thomasson (guitarra, cantant i cors) que ja es mort,
Steve Grisham (guitarra, cantant i cors), Chuck Glass (baix, teclats, cantant i
cors) i David Dix (percussió i bateria), però van comptar també amb la
col·laboració de Randy Bishop (teclats, programacions i cors) al costat de Jon
Butcher (cors) que van ser els autors del tema, junt a Bart Bishop, John
Townsend i Stacey Lyn Shaffer també als cors. Buster McNeil (guitarra i cors) i
Jimmy Glenn (bateria). La producció va ser de Randy Bishop. The Outlaws, un
grup pràcticament desconegut a Espanya, però amb una àmplia i interessant
carrera discogràfica al seu país, són una de les millors bandes de rock sureny
i country rock sorgides als Estats Units i que ja hem escoltat a Un Toc de 
Rock
amb diverses cançons. Van debutar discogràficament l’any 1975 amb el disc “The
Outlaws” i val a dir que es caracteritzen per disposar de tres guitarristas. Es
van crear l'any 1967 estant en actiu fins al 1971, encara que van tornar al 75
i a partir d'aquest moment han mantingut la seva carrera estable. Aquests The
Outlaws són nord-americans, no confondre amb una banda anglesa del mateix nom
surgida en els anys seixanta i en la què va militar el genial guitarrista
Ritchie Blackmore, el que va ser uns dels creadors de Deep Purple i també de
Rainbow. The Outlaws són de Tampa, Florida, i con us deia es van crear l'any
1967. Els components de The Outlaws eren inicialment el cantant i guitarra
Hughie Thomasson que va morir el 9 de setembre de 2007, el bateria Monte Yoho,
al baix Phil Humberg, les guitarres de Hobie O'Brien i Frank Guidry junt al
cantant i guitarra Herb Pino. Per cert, l'esquelet del cap de vedella que veieu
en moltes de les caràtules dels discos del grup, es el signe d'identitat dels
The Outlaws.
Tim McGraw – Indian outlaw 1994 / 1996
En el CD recopilatori "Songs from Desperado
country" es va incloure aquest tema del cantant, compositor i actor Tim
McGraw que avui compartirem a Un Toc de Rock i en el que ens parla d'indis que
estan fora de la llei i que es trobava originalment en el seu LP "Not a
moments too soon" que es va publicar el 2 de març de l’any 1994 i que va
ser sis vegades Disc de Platí, aconseguint la primera posición, tant als Estats
Units com a Canadà i la peça també es va publicar com a single. El cantant,
compositor i actor Tim McGraw es diu de nóm complert Samuel Timothy McGraw i va
néixer l'1 de maig de 1967 a
Delhi, Louisiana i també ha treballat i molt com a actor, sent un dels
protagonistes del film "Country strong" que als Estats Units es va
titular "Love Don't Let me 
Down", on curiosament, tot i incloure una
o dues cançons seves a la banda sonora i tractar sobre una cantant de country
de la qual fa de representant, ell no canta en cap moment. Per cert, Tim McGraw
està casat amb la també cantant, en aquest cas de pop, Faith Hill. Tim McGraw
ha gravat tretze àlbums d'estudi, nou recopilatoris i a prop de seixanta
singles, havent guanyat així mateix dos Grammy. Per cert, al final de la cançó
Tim McGraw la barreja amb un fragment del "Cherokee Bend" de Gordon
Lightfoot, una gran cançó que escoltarem un altre dia.
Sherman Robertson – Am I losing you? 1994
Al juliol de l'any 1994 el cantant i guitarrista
nord-americà de color Sherman Robertson, un dels bons intèrprets de blues i R & B,
encara que pràcticament un desconegut en aquest país, va publicar a Espanya el
CD “I’m the man”, el seu disc de debut i considerat un dels seus millors
treballs, del qual us he extret aquest tema que compartirem ara a Un Toc de
Rock i en el que es fa una pregunta "T’estic perdent?" i en aquest
tema ens fa una demostració de la seva manera de tocar la guitarra, neta, clara
i brillant. Entre els músics que participen en l'enregistrament i més de
Sherman Robertson (cantant i guitarra), trobem a Kim Foreman (orgue Hammond i
piano acústic), Larry Jolivette (baix), Nathaniel Jolivette (bateria), BA Fox
(bateria), Gary Shaw (guitarra), Matt Little (piano i clarinet), Peter
Wingfield (piano), Bob Ross (sintetitzadors), el gran Mel Collins al saxo i
Mike Vernon (percussió) i que també es va encarregar de la producció. El músic
de color Sherman Robertson va néixer el 27d’octubre del 1948 a Breaux 
Bridge,
Louisiana i en la seva música es barregen tocs de zydeco, blues elèctric, swamp
blues i rhythm and blues. Al 1982 el Rei del Zydeco Clifton Chenier, va
escoltar a Sherman Robertson i la seva banda tocant al Crosstown Blues Festival
i li va proposar tocar amb ell, Robertson que s'havia criat a Texas, es va
traslladar de nou a Louisiana, va aprendre a tocar la guitarra zydeco i va
actuar durant diversos anys en la dècada dels 80 formant part de la banda de
Clifton Chenier. De fet ha tocat amb molts artistes, encara que cal destacar la
seva participació en el “Graceland album” de Paul Simon i el va acompanyar en
diverses gires. La veritat és que tot i que és un home que actua molt,
discogràficament no s'ha prodigat massa, tan sols ha tret quatre àlbums,
l'últim "Guitar Man - Live" al 2005. L'any 2012 i quan
havia de celebrar un concert a Gaildorf, Alemanya, va haver de ser cancel·lat
després que Sherman Robertson patís un accident cerebrovascular del qual sembla
haver-se recuperat.
Tom Principato – All my tears 1992
Un altre gran guitarrista de blues, encara que en
aquest cas és blanc, és Tom Principato, al que ara anem a escoltar a Un Toc de
Rock. Us diré que jo vaig conèixer personalment al guitarrista nord-americà Tom
Principato i que va néixer a Washington DC l’any 1952, en el curs d'una gira
que el músic va realitzar per Espanya l’any 1994 i que va estar organitzada per
Welcome Produccions, l'empresa del meu amic Alfons Cito que ens va presentar
als dos i li vaig fer una entrevista per Diari de Tarragona i la revista RPM.
Per cert, la gira va recalar a la ciutat de Valls, on ens vam trobar. Aquest
tema que escoltem ara, us ho extrec del CD "Tip of the Iceberg"
editat l’any 1992. Aquesta gran cançó va ser una composició del propi cantant i
guitarra Tom 
Principato. El CD va ser co-produït pel mateix Tom Principato i
Chuck Leavell, un teclista que ha tocat amb Eric Clapton, George Harrison, The
Rolling Stones, The Allman Brothers Band i Sea Level. Per cert, abans de
llançar-se en solitari Tom Principato va ser component del grup Powerhouse,
l’any 1970. Tom Principato també va tocar amb Geoff Muldaur i molts altres, si
bé aquí a Espanya, tot i les seves gires, es molt poc conegut, de fet no se ni
tan siquiera si els seus discos s’han
publicat al pais, tot i que porta editats 23 álbums entre discos
d’estudi, recopilatoris i grans èxits, "Tip of the Iceberg" va ser el
seu sisé àlbum. 
Opus – Flying high 1984
En diverses ocasions us he parlat d'aquest tema,
una gran balada que jo jutjo és una de les millors cançons del grup Opus, però
per una raó o una altra, he anat relegant el compartir-la en Un Toc de Rock,
avui ho vaig a esmenar i la tindrem al programa. Els austríacs Opus són un bon
grup creat l’any 1973 tot i que no van gravar fins al 1980 i ens van sorprendre
i molt amb el tema “Live is life”, una mica allunyat del seu estil dur i
agressiu, no oblidem que Opus són una banda de heavy metal. La cançó, val a dir
que molt comercial, es va convertir en el hit indiscutible dels Opus, en el seu
himne. Donava títol a un LP que els va servir com a clau d'accés a les llistes
de tot el món, la cançó es va gravar en directe i en aquest àlbum estava també,
al meu parer, el millor tema del grup austriac Opus, aquesta immensa balada
que compartim ara "Flyin' High", “Volant alt” que també va ser un
dels singles del disc. El grup Opus l'integraven en aquesta 
gravació Herwig
Rüdisser (cantant), Ewald Pfleger (guitarra), Kurt-Rene Plisnier (teclats) i
Günter Grasmuck (bateria). Als Estats Units la cançó “Live is life” només va
arribar al lloc 32 de les llistes, però a Europa va ser un indiscutible número
1, pràcticament a tot el continent. Per cert que totom deia quan aquest disc va
sortim al mercat mitjansan el segell Polydor aquí al país que els Opus eran
alemanys, aixó no era cert, eran d’Austria. Aquesta cançó també es va publicar
en single i en format maxi, però del tema estrella es van vendre més de 15
millions de copies. Avui en dia Opus segueixen en actiu, però sols s'els
recorda per "Live is life", tot i que tenien altres bones cançons com
aquesta, totalment eclipsada per l’èxit del “Live is life”. 
Rainbow – Maybe next time 1981
Una de les millors bandes del heavy metal pioner,
sorgit a principis dels setanta a Anglaterra van ser Rainbow que inicialment
van ser anomenats també Ritchie Blackmore's Rainbow, va ser fundada i liderada
pel gran guitarrista britànic Ritchie Blackmore (a la foto) que al començament tocava en el grup The Outlaws, nascut el 14 d'abril de 1945
que va ser membre de Deep Purple fins que els va abandonar en el 75 per crear
Rainbow que van funcionar de 1975
a 1984 per tornar posteriorment i estar en actiu de 1994
fins a 1997, any en què es van desfer definitivament. Al llarg dels anys va
comptar amb grans cantants com Ronnie James Dio que posteriorment crearia el
grup Dio, Graham Bonnet, Joe Lynn Turner i Doogie White. Es calcula que Rainbow
ha arribada a vendre més de 
28 milions de discos a tot el món, bàsicament en la
seva primera etapa. Aquest tema que us he seleccionat, instrumental, és una de
les millors cançons de Rainbow i com comprovareu està plena de força i sentiment.
Es trobava tancant el que està considerat el millor àlbum de Rainbow
"Difficult to Cure", el seu cinquè discos d'estudi i publicat el 3 de
febrer de 1981, va aparèixer també com a cara B d'un single del mateix any amb
"I Surrender" a la A.
En cantant en aquest àlbum, encara que no en la cançó, és Joe
Lynn Turner i Rainbow l'integraven en aquell moment, a més de Ritchie Blackmore
(guitarra) i Joe Lynn Turner, Roger Glover (baix i percussió) que també havia
tocat amb Deep Purple, Don Aireyn (teclats) i Bobby Rondinelli (bateria). La
veritat es que per Rainbow han passat un munt de músics al llarg dels anys.
Whitesnake – Is this love 1987
Tornem als Deep Purple, quan el cantant David
Coverdale els va deixar, l’any 1976 va crear una de les millors bandes de heavy
metal del panorama internacional, us estic parlan de Whitesnake. Escoltarem
aquest tema “És aquest amor” que avui és una de les seves cançons més populars
i que va ser composada per David Coverdale (a la foto) i el guitarrista John Sykes. Es va
incloure a l'àlbum "Whitesnake", el seu setè disc i que es va
publicar el 7 d'abril de 1987. La cançó s'havia editat en single i com a
avançament de l'àlbum, el 23 de març del mateix any i va ser número 2 del
Billboard i al Regne Unit va aconseguir el lloc novè. Quan el tema es va
incloure en un "Greatest Hits" l’any 1994 i es va reeditar en
CD-single, es va classificar de nou a les llistes i a Anglaterra va pujar al
lloc 25. Està clasificada entre les 100 Millors Cançons d'Amor de Tots els
Temps. Us explicaré una curiositat, aquest tema no el van compondre per a ells,
la van escriure
a petició d'EMI per Tina Turner, però finalment la Reina del Rock no la va
gravar i ells la van aprofitar. Per cert, quan parlem de la carrera musical de
Whitesnake no hem d'oblidar el tema "Here I Go Again" que va ser
veritablement la seva cançó més venedora i també es va incloure en el disc. En
la gravació de l'àlbum "Whitesnake", el grup l'integraven David
Coverdale (cantant), John Sykes (guitarra i cors), Neil Murray (baix) i Aynsley
Dunbar (bateria i percussió) que va debutar amb el grup en aquest disc, però
també van col·laborar Don Airey (teclats), Bill Cuomo (teclats), Adrian
Vandenberg (guitarra), Dann Huff (guitarra), Denny Carmassi (bateria) i Vivian
Campbell (guitarra). Va ser produït per Mike Stone i Keith Olsen. Per cert, en
la versió americana de l'àlbum van haver cançons canviades.
America – Horse with no name 1972
America era una tercet amb bons joc de veus i que
emulant a Crosby, Still, Nash & Young, van sorgir a Anglaterra, tot i que
Gerry Beckley (12 de setembre de 1952, Fort Worth, Texas) i Dan Peek (1 de
novembre de 1950, Panama City, Florida), eren nord-americans i juntament amb el
britànic Dewey Bunnell van crear aquest bon grup anomenat America. La seva
carrera va estar marcada amb bones cançons que van pujar a les llistes com
"Sister Golden Hair", "Ventura Highway", "Tin
Man", "Daisy Jane" o "Lonely People", però el seu gran
èxit va ser aquest "Cavall sense nom" que els va donar a conèixer i
es trobava en el seu primer LP "America" que va ser número 1 als
Estats Units durant 5 setmanes i va pujar al 14 a Anglaterra superant el
milió d'unitats venudes. Es va gravar en els Trident & Morgan Studios de 
Londres l’any 1971. El single amb "Horse With No Name" es va publicar
el 31 de gener de 1972 i va estar produït per Ian Samwell, si bé originalment
es va dir "Desert Song". L'àlbum es va publicar inicialment sense
aquesta cançó que es va gravar posteriorment i es va incloure en una nova
edició ja l'any 1972 que sí incloïa el "Cavall sense nom" i que es va
mantenir 3 setmanes també en el primer lloc del Billboard. En la gravació van
col·laborar Dave Atwood (bateria), Ray Cooper (percussió), Kim Haworth
(bateria) i David Lindley (guitarres). Dan Peek va deixar el grup l’any 1977 i
va morir el 24 de juliol de 2011
a les Illes Caiman, als 60 anys d'edat. Els seus dos
companys encara segueixen mantenin America en actiu.
Al Stewart – Time passages 1978
De la gira que vaix organitzar amb Al Stewart ja
us he parlat en diverses ocasions. Aquest és el tema que al costat del
"Year of the cat" tenia que sonar en tots els concerts i el públic
demanava que es repetís. Donava títol al disc que va publicar l’any 1978, dos
anys després del "Year of the cat", també amb producció d'Alan Parsons.
El LP va arribar a número 10 als Estats Units, però a Anglaterra, la seva
pàtria, només va pujar a la posició 39. Això si, va aconseguir ser Disc de
Platí. Alastair Ian Stewart va néixer a Escòcia, el 5 de setembre de 1945 i des
de fa dècades resideix a Califòrnia. L'última vegada que vem escoltar a Al
Stewart, ja fa molt de temps d’aixó, us vaig posar al blog fotografies de
Bilbao, aquest cop us posaré unal de Puigreig, a Barcelonai, on per cert,
van rebre el cantant amb una pancarta col·locada de banda a banda de la
carretera a l'entrada al poble que deia "Welcome Mister Stewart" i
que va fer lucinar 
a l'escocès afincat a California. De fet són les dues
úniques dates de la gira en què vam sopar tots junts ja que Al Stewart i la
seva parella es passaven els dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de
l'escenari a l'habitació. Jo sempre vaig pensar que aquella gira va ser una
mena de viatge de noces per a la parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran
guitarrista Peter White que era el director de la banda i acabava la gira va
treure el seu primer disc en solitari. També us ho he dit en diverses ocasions,
però us ho recordaré ara que el teloner va ser l'altafullenc Alan Cook &
The Cookies, un bon amic de veritable nom Xavié Carbó.
Aquesta foto es del sopar a Bilbao
Jackson Browne – Stay 1978
Montse em va tornar a preguntar si recordava que
existia aquesta cançó amb sornegueria i aquesta vegada he recordat que la vam
escoltar ja fa tres o quatre temporades, per tant ara tornarem a posarla a Un
Toc de Rock, sobre tot tenin en compte que els desitjos de Montse són ordres,
pobre de mi si no. Aquí teniu aquest tema, possiblement el més recordat a
Espanya del cantant, compositor i guitarra nord-americà Jackson Browne que es
va incloure en el seu LP "Running On Empty" que va publicar el 6 de
desembre de 1977 i va ser número 3
a les llistes del Billboard. Per cert la cançó, amb la
que avui conclourem el programa, es va incloure a la banda sonora de la
pel·lícula "Forrest Gump". A Espanya el single amb "Stay"
es va publicar mesos després que als Estats Units. El nord americà Jackson
Browne va néixer a Alemanya, concretament a Heidelberg, el 9 d'octubre de 1948.
Curiosament en el nostre país a Jackson Browne el identifiquem amb el tema
"Stay" que escoltem ara, però que es tractava inicialment d'una
versió de farciment i gravada en directe que es va publicar, com us deia, al LP
"Running on Emty" i com cara B d'un single i que a més no era seva,
es tractava d'un tema composat per Maurice Williams l’any 1953, quan tenia 15
anys 
d'edat i que va ser gravada pel el seu propi grup Maurice Williams &
The Zodiacs l’any 1960 aconseguint el primer lloc en les llistes el 21 de
novembre de 1960. L’any 1990, la versió original de Maurice Williams & The
Zodiacs havia venut més de 8 milions de còpies. A Espanya i tornant a Jackson
Browne, van ser més espavilats i Hispavox el va treure en single, però ja com a
cara A, en aquesta ocasió no van fotre la pota. Al blog us he posat la caràtula
del single espanyol que va comprar la meva germana i jo li "vaig demanar
prestat", però... També va ser versionada pels britànics The Hollies, The
Four Seasons, The Virginia Wolves, Andrew Gold, Cyndi Lauper, fins i tot la va
gravar Jorge Drexler en el seu disc "Cara B", entre molts altres que
la van gravar i molts més que sense gravar-la l'han interpretat en directe. La
veritat és que Jackson Browne va realitzar dues versions diferents, va canviar
part de la lletra i la va tornar a incloure també en el seu LP
"Nowhere". En total Jackson Browne te 12 o 13 àlbums d’estudi, sis més
entre directes i recopilatoris i més de 40 singles, però a Espanya es el noi
del “Stay”, coses que passan.
La frase d’avui es del actor Jack Nicholson que
va dir
“Només hi ha dues persones en la teva vida a les
que
hauries de mentir... a un policia i a la teva núvia”
Conclou Un Toc de Rock per avui i fotre el camp,
però us deixo en la companyía de totes les emissores per les que surto a l’aire
dues vegades per setmana o via internet, cas de que us el descarregueu del
blog, el facebook de Montse Aliaga o les webs de totes les emissores que ho
permeten. Sóc Mario Prades i arriba la hora de dir-vos Adeu fins el proper
programa.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario