Avui acabo la novena temporada d'Un Toc de Rock i em vaig a
prendre un descans per poder començar la Desena amb més força i ganes, si cap. No estaré
de vacances tal com aquestes s'entenen, però si m’oxigenaré una miqueta,
bàsicament prepararé nous programes i cançons per poder deixar-los anar a
l'aire quan arribi la Diada
i tornem a posar-nos en marxa. En aquest últim programa d'aquesta temporada,
compartirem música i records i escoltarem a La Porta dels Somnis,
Joan Manuel Serrat, Joaquín Sabina, Lone Star, Sau, Marc Durandeau, Laredo, Nyandú i uns quants
més, però obriré amb l'amic Joan Masdeu que ens parlarà de “El carrer dels Jocs
Florals”, a mi el títol de la cançó m’evoca sempre un
carrer que es diu així i que està situat a Sants, a Barcelona, just amb l'estació "Mercat Nou" del metro a mitja alçada. Per tant ara i des de totes aquelles emissores per les que el
programa surt a les ones o per la xarxa si t’el descarréguers del blog o el
facebook de Montse Aliaga, tornaré a obrir la barraqueta, Sóc Mario Prades i us
dire el mateix de sempre, per variar
Benvinguts a Un Toc de Rock
Joan Masdeu – El carrer dels Jocs Florals 2011
“Sota de les vies hi ha el passeig de l'alegria, on el temps
mor i brosta la vida”, així comença aquesta cançó que es trobava en el primer
treball en solitari del reusenc Joan Masdeu, després de la dissolució dels
Whiskyn's i que es titulava “Casa Murada”. Joan Masdeu i jo ens coneixem des de
fa un munt d’anys, era veí meu al barri del Carrilet, a Reus, un vivia al
carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whisky’s van començar l'any 1989,
després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir
Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i
Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup de Tarragona Duca-2, altres dels ZZ Pop, peró per la
banda han passat uns quans músics al llarg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé
i Toni Díaz. Per cert, alguns
dels seus treballs van ser produïts per Joan Reig de Els Pets, un altre bon
amic. L’últim disc dels Whiskyn's titulat “Reus-París-Londres” es va
publicar l'any 2007 i en el 2009 es van desfer. Joan Masdeu també ha treballat
com actor a diverses series de TV3. La veritat es que i parlant de la cançó que
escoltem ara, Els Jocs Florals són una cosa estretament lligada a la cultura de
Catalunya i aquests certàmens servien als anys seixanta com crits encoberts i
punts de reunió, en contra d'aquella dictadura franquista que va oprimir durant
més de quaranta anys a Espanya. A mi el títol de la cançó m’evoca sempre un
carrer que es diu així i que està situada a Sants, a Barcelona, just a l'altura
de l'estació "Mercat Nou", del metro. Des de fa molts anys allà tenen
el seu local d'assaig la
Companyia Elèctrica Dharma i així també recordo les festes majors
d'aquest carrer als anys seixanta que eren sonades i amb bones decoracions, així mateix en els
seixanta existia al carrer un local situat en un pis, baixant a l'esquerra,
encara que no recordo el nom, on es ballava i actuaven grups tots els diumenges
a la tarda, d'aquestes actuacions tinc present les de Los Agnis i Los Sinmarc,
grups habituals.
Gossos amb Dani Macaco – Corren 2007
Gossos van editat l’any 2007 l'àlbum
"Oxigen" que van presentar amb una gira anomenada, per descomptat,
"Oxigen tour". En el disc van comptar amb bones col·laboracions,
entre elles la de Macaco, precisament en aquest tema que escoltem ara, també ho
van fer Beth i Cris Juanico. La veritat és que jo trobo a faltar aquells Gossos
dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons
jocs de veus que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still
& Nash i els va obrir les portes al mercat discogràfic català. Finalment
l'any 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar
totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant
a ser una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, que aporten al món del rock bones cançons que no és poc.
L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger
Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixer que han
tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em
quedo amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un
CD en castellà "De viaje" que no va ser ben rebut pels seus
seguidors, que el van interpretar com una comercialització del grup, cosa que
no era certa, qualsevol banda que es
preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible
de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre
quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va
criticar i atacar, oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà
i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus
concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a
intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es
van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. El
problema es que molts artistes i discogràfiques res aportan de nou al mercat
discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant
que Catalunya és molt més que barretina, gralles, banderes i subvencions de la Generalitat i que a la
música en català, com totes les músicas d’arreu del mon, te que predominar la
qualitat. Es clar que… Baix quin criteri apliquem la paraula “Qualitat”?
Aaaaaah!
Nyandú – Ens tornarem a veure 2015
Des que vaig escoltar per primera vegada aquest tema del
tercet Nyandú em va agradar i per això avui la tornarem a compartir a Un Toc de
Rock, ja que he rebut un correo demanant-me que la tornes a posar. Nyandú són
de la Torre
d'Oristà, a la comarca d'Osona, es van crear l'any 2010 i estan liderats per
Ferran Orriols (cantant, guitarra i compositor), juntament amb Roger Orriols
(bateria, percussió i cors) i Rubèn Pujol (baix i cors). Es van donar a conèixer
arran d'aconseguir el primer lloc en el Sona9 en la seva edició del 2011 i van
debutar discogràficament amb l'àlbum “L'origen de les absències” que es va
publicar l'any 2012 a
través del segell Música Global, encara que aquest tema que estem escoltant ara
es troba recollit en el seu nou treball, obrint el disc "BUM!" que
també ha publicat Música Global al gener d'aquest any 2015. La portada sorgeix
d'una idea del grup, el col·lectiu de dissenyadors Partee i el fotògraf Xevi
Abril. En aquesta cançó trobo molt destacable i atractiu el so de la bateria,
omplint el tema, al costat dels cors.
Café Quijano – Robarle tiempo al tiempo 2013
Acostumem a queixar-nos que sempre ens falta temps per totes
les coses que volem fer. Anem amb presses a tot arreu i ha vegades ens
agradaria tenir el do de la ubiqüitat per ser a dos llocs alhora. Per això al
programa d’avui d’Un Toc de Rock, us he seleccionat aquesta cançó, a veure si
aconseguim "Robar-li temps al temps", cosa que cada vegada sembla que
necessitem més, temps. Per això he escollit aquesta cançó de Cafè Quijano que
ens arriba a ritme de boleret. Us faré una miqueta d’historia, el pare dels
germans Quijano posseïa a la ciutat de Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van
iniciar el seu camí musical emulant a Los Panchos i fent boleros. Quan Cafè
Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre “La Lola”, recordan el lloc on
van començar i que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més
popular de la seva carrera, es va publicar l'any 1999. Cafè Quijano està integrat per els tres germans Quijano, Manuel,
Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va
arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel
Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més
destacable, però no comparable a la del grup unit i Café Quijano tornen a
reunir-se el 2010. L'any
2012 es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple
de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero", i al 2013 van
treure una segona part “Café Quijano Orígenes: El bolero 2" del que us he
extret aquesta cançó a ritme de boleret que hem escoltat ara.
Sau – Envia’m un àngel 1990
Sau ha estat la millor banda de pop en català de la nostra
història musical, però la prematura mort de Carles Sabater (21 de setembre de
1962, Barcelona - 13 de febrer de 1999, Vilafranca del Penedès) va truncar la
carrera d'aquest duet i avui en dia Pep Sala segueix la seva trajectòria en
solitari. Tots dos eren bons amics meus i Pep, compositor de la música de les
seves cançons i part de les lletres, va ser honrat amb si mateix i després de
la mort de Carles no va voler seguir tot sol un projecte que era de dos.
Aquesta és una de les grans balades en la carrera de Sau i me la va suggerir a
través d'un correu una amiga. Si no em falla la memòria aquest tema, composat
per l'amic Pep Sala, es va incloure en el seu tercer LP titulat "Quina
nit" que van editar l'any 1990, tot i que s'havia gravat el gener de 1989
en els estudis Aurha de Barcelona, produït per John Marter i Pep Sala. Van
intervenir en aquesta gravació Carles Sabater (cantant), Pep Sala (guitarra),
Josep Sánchez (baix), Ramón Altimir (piano i teclats) i Quim
"Benitez" Vilaplana a la bateria. Aquest disc va ser el reconeixement
per part del públic a la qualitat de Sau, però el tema que sona ara a Un Toc de
Rock va quedar eclipsat per l'èxit de "Boig per tu". Sau van
realitzar aquell any una memorable gira en la què van superar els cent concerts. És clar
que el cim quant a vendes va arribar amb "El més gran dels pecadors"
que van publicar ja amb la multinacional EMI i tot i que va ser doble, va
aconseguir ser Disc d'Or, però en xifres nacionals, és a dir més de 50.000
còpies. Cal recordar que a Catalunya s'aconsegueix el disc d'or per moltíssim
menys. Parlan de Sau no hem d'oblidar ni el concert del Palau Sant Jordi, amb
Sopa de Cabra, Sangtraït i Els Pets, rècord d'assistència europeu a un concert
en recinte cobert ni tampoc el que Sau va realitzar a la Monumental de Barcelona
i del qual va sortir el doble àlbum “Concert de mitjanit”.
Lone Star – Las campanas de la Catedral 1971
Ara al programa d’avui dla banda
liderada pel cantant, guitarra i pianista Pere Gené. Era la cara B d’un single
amb “Soñar” a’Un Toc de Rock escoltarem una
llarga i magnífica balada a càrrec dels barcelonins Lone Star, l’altre costat i que es va publicar mitjansan el Segell EMI l’any
1971. Crec que ja us ho he dit en altres ocasions, però Lone Star són l'únic
conjunt de l’Estat espanyol que ha actuat en un portaavions nord-americà, el
JFK, al Nadal de l’any 1970. La veritat és que si, ja us ho he dit moltes
vegades. La marineria i oficialitat del vaixell de guerra americà, més de sis
mil persones, s’esperava un grup de folklore espanyol, cobla, rumbeta, coses
així i es van trobar amb una tota una lliçó de R & B i en anglès, idioma
que Pere domina ja que va estar vivint i estudiant piano clàsic amb una beca a Anglaterra abans de crear
Lone Star. La veritat es que a Tarragona va haver-hi una forta polémica per
l’arrivada del porta avions nord americà Eisenhower i jo no entec el per que de tot aquest enrenou. Porten pasta
gansa i molta, es calcula que la tripulació d'un vaixell d'aquest tipus deixa
més d'un milió d'euros a la ciutat que visita i tenint en compte que no van en
missió guerrera, doncs tindriem que cantar la cançó de la pel·lícula
"Bienvenido Mister Marshall", aquella de "Americanos....".
La veritat es que finalmente va anar a Mallorca, els mariners i la "pela". Per cert, us explicaré una
anécdota, feia poc temps que Lone Star havia tret el single on es trobava
aquesta cançó que escoltem ara i van ser contractats per actuar en una
discoteca d'El Ferrol, de fet era l'única discoteca de la ciutat i mai s'havia
ofert un grup actuant en directe. Va ser un fracàs total de públic i en una
declaracions a un diari local afirmaven els nois del grup "No se'ns ha
volgut escoltar" i la veritat aquest succés no diu molt a favor dels
gustos musicals del públic gallec. Tenint l'oportunitat d'escoltar i gaudir amb
un concert de Pedro Gené (a la foto), Joan Miró, Luis Masdeu i Rafa de la Vega "La Leyenda” i perdre-se'l...
que voleu que us digui. Curiosament el seu últim disc es va titular “Hacia el
futuro”, va ser els anys noranta, després van plegar i crec que Pere Gené
ancara te un estudi de gravació que es diu el Séptimo de Caballería i va
tornar al 2014 amb un nou disc, ell sol, que es va titular "Boomerang"
i on colaboran Kitflus, David Palau i altre gent i que s'ha fet mitjançant el
sistema del crowfunding.
Marc Durandeau – La Reina Boga 1996
Marc Durandeau va ser un dels bons cantants i autors sorgits
al panorama musical català als noranta i aquesta cançó és, al meu parer, la
millor de tota la seva carrera. La producció i arrengaments son de Jordi
Armengol que també toca la guitarra al CD. A part troben altres músicos: al
piano Pantxulo Jornet, Rafa Martín al baix, Lluis Ribalta front la batería,
Tato la Torre
s'encarrega de la guitarra clàssica i el mateix Marc Durandeau, a més de cantar
toca les guitarres. El CD titulat "Caminant Descalç" es va publicar a
través de Picap, el segell de l’amic Joan Carles Doval, l’any 1996 i es va
gravar en els barcelonins estudis PAC durant els mesos de febrer i març del
mateix any. En el seu blog i la seva pàgina web podreu escoltar algunes de les
noves cançons de Marc Durandeau en català i anglès i també al seu Facebook. Marc es va marxar cap els Estats Units on ha treballat com a productor i compositor,
encara que ha tornat a les seves terres catalanes. És d'Esparreguera i es va
llançar professionalment quan va guanyar el concurs "Èxit" de TV3. Va
debutar amb "T’espero a casa" de l’any 1993 i que va ser produït per
un altre amic, el guitarra mallorquí Joan Bibiloni. Marc Durandeau també ha
composat bandes sonores, entre elles "La nit que va morir Elvis"
d'Oriol Ferrer. Es un dels Amics d’Un Toc de Rock que coordina Montse Aliaga
des de el seu Facebook.
Lejos de Allí – Ana y Silvia 1989
Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons
instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per ells
mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la
joventut, el que va fer que arribessin al públic jove immediatament. És clar
que des de la casa de discos els van forçar a mantenir aquella línia per tal de
seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar
canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar
tres discos, l'últim l'any 1993, però la cançó més popular en la seva carrera
va ser aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va extreure del seu
primer disc "Lejos de Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar
en format single i maxi-single. Lejos de Allí ens narren la història de dues
amigues des de la infantesa que creixen i
evolucionen al mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i
que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí
es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé
durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon
disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones"
i finalment Lejos de Allí van dir adéu. Mané Larregla es dedica als
arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és
guitarrista del grip Distrito 14.
Laredo – El boxeador 1978
Simon & Garfunkel van gravar cançons plenes de contingut
humà, utilitzant els seus bons jocs de veus. Un dels seus temes més importants
és "The Boxer", "El boxejador". Aquesta cançó és la
història d'un jove boxejador encegat pels seus somnis de ser un gran campió. Ho
deixa tot i abandona el poble marxant-se a la recerca del seu somni, però a la
ciutat es troba amb la crua realitat. Ens expliquen com sols troba consol i
afecte entre prostitutes, però encara que s'ho planteja en moltes ocasions, no
vol tornar al seu poble. No vol ser un fracassat a casa, prefereix ser-ho allà
on només és un desconegut més, un altre que ha perdut el combat de la vida. A
mitjans dels setanta aquí al pais van sorgir una sèrie de grups vocals,
bàsicament tercets que van tenir els seus cinc minuts de glòria, entre ells cab
destacar a Laredo, aquest grup madrileny, pioners en això dels pupurris sobre
cançons dels seixanta, molt abans de la Dècada Prodigiosa. Recordeu el seu gran èxit "El último guateque" que es va usar per a
la pel·lícula del mateix títol, tot i que nosaltres, de la seva discografia,
ens quedem amb aquesta extraordinària versió del hit de Simon & Garfunkel,
"The Boxer" i és que realment Laredo la broden i realitzen una bona
adaptació al castellà de la lletra, realment excel·lent i mantenint l'esperit
original. El grup Laredo eren els cantants Federico López, Jorge Delgado i José
Antonio García-Morató. Van gravar dos àlbums entre els anys 1976 i 1979, quan
es van desfer. "El boxejador", la cançó que escoltem ara, es trobava
en el seu segon i últim àlbum que es va editar l’any 1978 mitjançant el segell
CBS.
La Puerta
de los Sueños – Capvespre 2006
El grup La
Puerta de los Sueños han editat diversos discos en català i
altres en castellà, aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock us l'he
extret de l'àlbum "Entre nosaltres" que van publicar l'any 2006, un
bon treball d'aquest grup que he de reconèixa, han sonat poc al programa i la
veritat és que no se el perquè ja que aquest trio a cavall del pop i rock, són
fracamente bons. La Puerta
de los Sueños que es van crear l’any 2000 a Sant Cugat del Valles, són la cantant
Virginia Martínez, que havie treballat en diversos musicals protagonitzats per
Àngels Gonyalons i dirigits per el marit de l’actriu, el director i productor
Ricard Reguant, també ha posat veu a pel·lícules de dibuixos animats, entre
elles “Anastasia” de Disney. Al seu costat és troben els germans Jaume i Oriol Saltar que
s’encarreguen de les guitarres. El primer d’ells també canta. Inicialment es
fan fer diu Deja Vú i feien versions, actuan molt sovint a la sala Luz de Gas
que porta l'amic Fede Sardà. La
Puerta de los Sueños van debutar amb el disc “Como un Indio a
la Tierra”.
Joaquín Sabina – Eva tomando el sol 1988
En aquesta gran cançó que ens porta Joaquín Sabina al
programa d'avui de Un Toc de Rock, ens parla d'una parella de squatters que
viuen en un pis abandonat de Moratalaz, són feliços amb el poc que tenen,
sobretot amb l'amor compartit per tots dos, fins que les convivències socials,
amb una petita col·laboració per la seva part destrueix aquella felicitat i ara
“Eva vende en un supermercado manzanas del pecado original, él canta en la
calle Preciados, todos lo llaman Adán”. Aquesta cançó es trobava en el LP
"El hombre del traje gris" publicat per Joaquín Sabina l’any 1988 amb
cançons com “Una de romanos”, “Quien me ha robado el mes de abril” o “Eva
tomando el sol” que escoltem ara i aquest àlbum, al costat de "Hotel,
dulce Hotel" (1987), són els millors treballs en la llarga carrera de
Joaquín Sabina, nascut a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949 i de nom complert
Joaquín Ramón Martínez Sabina. Inicialment Joaquín Sabina va formar part de La Mandràgora,
al costat de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els que va treure un LP amb
lletres molt divertides. Va ser descobert al costat dels seus companys per
Fernando García Tola en el seu programa "Si yo fuera presidente",
però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor carrera, plena d'èxits.
Des que el 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un infart cerebral a causa dels
seus excessos i que va estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha
estat la mateixa. Joc crec que va haver de retirar-se llavors i dedicar-se a
compondre. Ara bé, Joaquín Sabina té la gran sort de comptar amb Pancho Varona,
un gran músic, arranjador i productor que va ser component de Viceversa i que
es un gran profesional que ja a finals dels vuitanta era el que probava veu
quan es feien les probes de só dels concerts de Sabina i si no miraves
l’escenari no t’he adonaves de que aquell no era Sabina. A la foto Mario Prades amb Joaquín Sabina.
Joan Manuel Serrat – Entre un Hola y un Adiós 1994
Avui i per acabar el programa i la novena temporada us porto
una cançó amb un títul molt adient. “Entre un Hola y un Adiós”, si be jo us
l’invertiré dient que “Es un Adeu avui i que espero dir-vos Hola quan arribi la Diada”. Aquesta és una altra
de les grans lletres de Joan Manuel Serrat, publicada dins del LP "Nadie
es perfecto" de l’any 1994 que va cantar en castellà i que li va ser
inspirada per una fet real. “Entre un Hola y un Adiós” és la història d'un amor
sense condicions, d'un lliurament total on només hi ha sentiments en una de les
parts i que al cap dels anys tornen a retrobar-se. Així va sorgir la cançó
"Entre un hola i un adiós". De fet molts en la nostra adolescència
ens hem comportat en algunes ocasions com el protagonista de la història. A mi
escoltar-la sempre m’entendreix, es una bona cançó i una millor lletra, per
tant no podreuqueixar-vos perquè us deixaré amb bona companyia quan tanco el
programa d’avui i la novena temporada d’Un Toc de Rock. La veritat es que
sempre he cregut que Joan Manuel Serrat es el mestre dels mestres dins dels
cantautors. Per cert, la producció i els arrengaments del álbum "Nadie es
perfecto" de Joan Manuel Serrat van estar a carrec de Josep Más
"Kitflus" que així mateix toca els teclats, Va col·laborar a la
gravació el Mestre Berdagí a la guitarra. Per cert, Serrat sempre ha estat molt
vinculat a Tarragona. Va estudiar a la Laboral de Tarragona per a torner, de nen
estiuejava al Camping L’Esquirol, entre Salou i Cambrils i va fer la mili a
Castillejos. Tot i que a Serrat s’el diu El Noi del Poble Sec i que va néixer
al carrer Poeta Cabanyes, aixó no es cert del tot, ell va veure la llum a la
clínica de l’Alianza, on també va néixer la meva germana Anna, però la familia
vivia al Poble Sec i allà es va criar. A la foto Mario Prades amb Serrat i la cantant Mara Castel.
La frase per acabar Un Toc de Rock és del director teatral
Miguel Narros (7 de novembre de 1928 – 21de juny del 2013) que va manifestar:
"La Vida
t'ensenya el Teatre,
el Teatre t'ensenya la Vida”
Conclou avui la novena temporada d’Un Toc de Rock, recordeu
qie tornaré al setembre, amb la que serà ja la Desena Temporada,
deu anys compartin música i records, però ara us deixo amb companyia de totes les
emissores per les que escoltes el programa, si ho fas mitjançant les ones, o per internet si t'el descarregues des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo
sóc Mario Prades i ara tancaré la barraqueta per vacances fins a la Diada, quan ens retrobavarem
un altre vegada i espero que s’àixim sumat més emissores i la familia es fagi
més gran. A la foto Montse Aliaga el dia del casament del Óscar, fill de l'amic Quimet Curull, amb Cristina i que va tindre lloc a la catedral de Tarragona.
Fins septembre, bones vacances
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario