Un Toc de Rock 09-71

Escrita per James Rado, Gerome Ragni i Galt MacDermot, l'any 1967 es va realitzar la primera representació del musical "Hair" en un petit club anomenat The Cheetah, per estrenar-se oficialment en el Public Theater el 17 d'octubre del 1967 i degut a l'èxit es va traslladar al Biltmore Theater de Broadway el 29 d'abril de 1968, mantenint-se durant 1472 representacions. En el seu moment va causar un fort impacte a causa de la temàtica: drogues, pau i amor, els lemes de la cultura hippy i per oferir el nu integral de tots els actors en un moment de l'obra. Tot això va fer que fos prohibida a Espanya, on no es va estrenar fins 1975 al Teatre Victòria de Barcelona, amb el títol canviat “Rock Clásico de los 60” i escenes retallades. La veritat és que la banda sonora conté bones cançons que aquí van arribar versionades i avui recordarem a Un Toc de Rock el musical "Hair" escoltant algunes d'aquestes versions. Però també parlarem i escoltarem a BB King i Ben E. King que ens van deixar no fa massa. Per tant començarem el viatge musical des de aquelles emissores per les que ens escoltes o per la xarxa si t’el descarréguers del blog o el facebook de Montse, ara obriré la barraqueta, jo sóc Mario Prades i tocar dir-vos

Benvinguts a Un Toc de Rock

The 5th Dimension – Aquarius / Let the sunshine in (The flesh falures) 1969

Dues de les principals cançons del musical "Hair", una de les primeres òperes rock de l'història, van ser entrellaçades i gravades en single pel grup vocal nord-americà The 5th Dimension i avui obrirem Un Toc de Rock escoltant-les. Aquesta mena de meddley de dues cançons es va publicar en single, com a cara A, amb "Don't cha Hear Me Callin' To Ya" a l'altra costat, al març de 1969 i es va mantenir durant sis setmanes a la primera posició del Billboard, aconseguint un Grammy en 1970. A Anglaterra va arribar al lloc 11 i al Canadà al primer. De fet el tema està classificat en la posició 66 del Billboard en la llista de les Millors Cançons de Tots els Temps. La peça es va incloure a l'album “The age of Aquarius” de The 5th Dimension que també va aconseguir xifres de venda rellevants. The 5th Dimension és un grup nord-americà de pop, rhythm and blues i soul psicodèlic, creat l'any 1966 i que encara segueixen en actiu, però que inicialment es van denominar The Hi-Fi's. La formació original estava integrada per Marilyn McCoo, Billy Davis Jr, Florence LaRue, Lamonte McLemore i Ron Townson que es van mantenir fins a 1975, Marilyn McCoo i Billy Davis, que s'havien casat l'any 1969, van deixar el grup per continuar els seus respectius projectes personals i professionals. El cantant de R & B Lou Courtney, va estar a The 5th Dimension entre 1978 i 1979; Joyce Wright es va incorporar al 1979 i Phyllis Battle, al 1988, encara que van tornar a produir-se canvis i el quintet original va tornar a unir-se al 1991 realitzant una gira de dos anys. Ron Townson va morir en 2001. El grup segueix en actiu, encara que sota el nom de Florence LaRue & The 5th Dimension i està liderat actualment per LaRue amb Willie Williams, Leonard Tucker, Patrice Morris i Floyd Smith.

Oliver – Good morning starshine 1968

Un altre dels temes històrics del musical "Hair" va ser aquest que ara escoltarem en la versió que va realitzar el cantant nord-americà Oliver al que a Espanya vam descobrir amb la cançó "Jean" que va publicar un parell d'anys més tard, però aprofitant el relatiu èxit de la cançó que per cert, també es va publicar en un single versionada al castellà i que ja hem escoltat en Un Toc de Rock, es va reeditar "Good morning Starshine" amb el qual ja s'havia classificat en les llistes americanes anteriorment. Calia aprofitar la tirada. Malgrat que Oliver va tindre una discografia amb distribució aquí, al nostre país excepte aquests dos temes, els seus discos pràcticament ni es coneixen. Aquesta cançó també es va incloure en el seu primer LP titulat "Oliver" que a Espanya publicaria el segell Ekipo així mateix l'any 1969. Avui en dia a Oliver ni s’el recorda al pais, tret de quatre melómans com vosaltres oidors i oidores i jo, però a Un Toc de Rock avui si que el recordem, era el cantant i compositor nord-americà Oliver, de nom complert William Oliver Swofford,  nascut a Carolina del Nord el 22 de febrer de 1945 i que va morir a causa d'un càncer el 12 de febrer del 2000, a Shreveport, Louisiana. i per supossat, avui també recordem el musical “Hair”.

The Cowsills – Hair 1969

Ara bé, tot i que les dues cançons que ja hem escoltat van ser les més importants dins de "Hair" i les que van adquirir major importància, per sobre del propi musical, aconseguint que el públic les acceptés i reconegués per si mateixes oblidant el seu origen, dins d'aquesta òpera rock hi ha un tema que no hem d'obviar i és la cançó que donava títol a l'obra. Per això us he portat la versió que va realitzar el grup The Cowsills i que al costat de "La pluja, el parc i altres coses" (a la foto quan els van lliurar el disc d'or per aquest single) i "Indian Lake", van ser els grans èxits d'aquest grup familiar. The van publicar "Hair" en single l'any 1969 i va vendre més d'un milió de copies aconseguint la primera posició en les llistes nord-americanes i romanent en aquest lloc dues setmanes. En els The Cowsills es va basar una popular sèrie de la televisió nord-americana titulada “The Partridge Family”.  Eren de Newport, Rhode Island i el grup l'integrava tota la família. Es va crear a l'estiu de l’any 1965 per quatre germans: Barry, Bill, Bob i John Cowsill, controlats pel pare. Després del seu èxit inicial, se'ls van unir els seus germans Susan i Paul i la mama Barbara, només va quedar el seu germà Richard que no va cantar amb el grup, encara que va ser el director i promotor. L’any 1969 Bill va ser acomiadat del grup pel seu pare pel fet que el va sorprendre fumant marihuana. ¡Pecat mortal! Es van desfer l'any 1970 si bé alguns dels germans van reprendre la banda en 1990. D'ells qui té una carrera en solitari molt interessant és Susan. Els pares i varis dels germans han mort tràgicament, un parell de germans quan va passar l’Huracà Katrina i va assolar Nova Orleans l’any 2005, on vivien, de fet ja han mort Barbara, Bud, Barry, Bill i Richard.

The Traveling Wilburys – Handle with Care 1988

Ara i deixant enrere el musical "Hair" escoltarem un tema que ens portaran una de les grans superbandas del rock, m'estic referint a The Traveling Wilburys. Un grup integrat per la unió de grans figures de la música com George Harrison, Jeff Lynne de la ELO, Roy Orbison, Bob Dylan i Tom Petty, acompanyats a la bateria per Jim Keltner que era un prestigiós músic d'estudi que havia intervingut en gravacions i gires amb George Harrison, John Lennon, Yoko Ono, la Plastic Ono Band i Ringo Starr, sent un dels bateries en el famós "Concert per Bangla Desh". The Traveling Wilburys va ser una idea de George Harrison després d'haver publicat el seu àlbum "Cloud Nine", crec que va ser el 1988 i curiosament el nom del grup deriva d'una frase que en la gravació d'aquest disc empraven Harrison i Jeff Lyne per referir-se a els errors "We'll bury' em in the mix" que podríem traduir com "els enterrarem a la barreja" i que es va convertir finalment en The Traveling Wilburys. Tot comença en un dinar entre Harrison, Lynne i Roy Orbison, després es van reunir a l'estudi de Bob Dylan a Malibú, Califòrnia per gravar la cara B del single "This Is Love", de l'àlbum "Cloud Nine" de Harrison. Tom Petty en l'enregistrament, va intervenir de forma casual, ja que Harrison s'havia deixat la seva guitarra a casa de Petty i tots dos van tornar junts a l'estudi de Dylan. No obstant això la discogràfica va decidir que la cançó "Handle with Care", era massa bona per ser relegada a una cara B. Tots ells van gaudir tant treballant junts que van decidir gravar un àlbum complet i es van posar les piles sorgint "Traveling Wilburys Vol. 1", amb cançons composades entre els cinc, l'àlbum es va gravar en tan sols deu dies al maig de 1988 al jardí de Dave Stewart, component d'Eurythmics. Aquell àlbum va ser triple disc de Platí als Estats Units i en ell es va incloure aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va ser el primer que es va gravar i del que us he parlat abans. És clar que al principi ells van sortir en els títols de crèdit amb pseudònims i fingint ser germans, fills d'un tal Charles Truscott Wilbury. Pocs mesos després de l'enregistrament moriria Roy Orbison, el 6 de desembre de 1988. En el seu honor, en el videoclip del tema "End of the Line" van incloure la guitarra elèctrica d'Orbison gronxant en un balancí mentre la resta del grup tocava la cançó. La resta dels músics van gravar un segon i últim àlbum, intencionadament amb el títol de "Traveling Wilburys Vol. 3", editat a l'octubre de 1990 que va obtenir un èxit inferior al seu predecessor en aconseguir "només" el lloc onze a la llista del Billboard i el catorze a Anglaterra. No van tornar a gravar i allà va acabar The Traveling Wilbury, encara que l'any 2007 es va publicar "The Traveling Wilburys Collection", una mena de recopilatori i pel mercat també corren un volum 2 i un 4, així com un “Greatest hits”.

Boz Scaggs – Hard times 1977

La veritat és que els temps són cada vegada més durs, tal com reflectia el cantant, guitarrista i compositor nord-americà Boz Scaggs en aquesta cançó que compartirem ara a Un Toc de Rock i que es trobava en el seu vuitè àlbum "Down Two Then Left" que va publicar el novembre del 1977, aconseguint el lloc 11 a la llista de discos grans del Billboard, sent Disc de Platí per les seves vendes als Estats Units i en el qual pràcticament tots els temes van ser escrits per Boz Scaggs, aquest també. La cançó es va publicar en single pujant al lloc 58. La veritat és que per a l'enregistrament va comptar amb una quantitat rellevant de músics, entre ells Victor Feldman (teclats i vibràfon), Steve Lukather de Toto (guitarra), Jay Graydon (baix i guitarra), Bobbye Hall (percussions, bongos i congues), David Hungate (baix), Michael Omartian (acordió, teclats i marimba) que també es va encarregar dels arranjaments de metalls i cordes, Ray Parker Jr (guitarra), Jeff Porcaro de Toto (bateria), Jai Winding (piano i teclats), Scott Edwards (baix), Terry Evans, Stan Farber, Phyllis Saint James, Julia Tillman Waters, Zedric Turnbough, Bobby King, Eldridge King, John Lehman, Myrna Matthews, Venetta Fields, Jim Haas, Roy Galloway, Jim Gilstrap i Carolyn Willis als cors i en la secció de metall amb Dana Hughes, Chuck Findley, Barbara Korn, David Duke, Steve Madaio, Don Menza, Fred Selden i Ernie Watts, en total 32 músics i crec que em deixo algun, sense oblidar el propi Boz Scaggs a la guitarra i la veu. Boz Scaggs, nascut a Canton, Ohio, el 8 de juny de 1944, va ser guitarra a la primera época de la Steve Miller Band i també va tocar amb el grup Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari. Val a dir que ha gravat una cançó en castellà, es tracta de “Sierra” que ja hem escoltat al programa.

Katrina & The Waves – Tears for me 1986

Aquesta cançó del grup Katrina & The Waves us l'he extret d'un recopilatori titulat "Katrina & The Waves - Greatest Hits: Walking on Sunshine" de 1997, encara que originalment s'havia inclòs en el seu quart àlbum "Waves", publicat a 1986 i que va aconseguir la posició 25 als Estats Units. La banda anglo nord-americana es van crear l'any 1981 i van triomfar a l'dècada dels 80, sobretot gràcies al tema "Walking on Sunshine" que va ser nominat als Grammy. La líder de la banda és Katrina Leskanich (cantant i guitarra), neix el 10 d'abril de 1960 a Topeka, Estats Units, encara que la seva família es va traslladar a Anglaterra, on va començar la seva carrera musical. Va formar el grup al costat de Vince de la Cruz (baix) i Alex Cooper (bateria), encara que no van començar a funcionar fins que se'ls uneix Kimberley Rew (guitarra). Van gravar en moltes ocasions en els estudis Mediterráneo d'Eivissa, encara que ara no tinc clar si aquest àlbum es va gravar allà o no. La veritat és que la seva carrera, tot i ser estable, no era precisament brillant, però són seleccionats per la BBC per a representar a Anglaterra en el festival Eurovisió de 1997 que es va celebrar a Dublín, Irlanda i es van presentar amb la cançó "Love Shine A Light" escrita per Kimberley Rew i el van guanyar, obtenint la major recaptació de punts mai aconseguida a la història del Festival fins a aquest moment, 227 punts, el tema va arribar al tercer lloc en el Regne Unit. Tot i la popularitat massiva que els va donar el Festival, Katrina & The Waves que sempre havien estat un grup de culte, es va dissoldre l'any 1999 i Kimberley Rew i Katrina Leskanich van emprendre carreres en solitari. L'any 2005 Katrina va crear el grup Katrina & the Nameless, encara que la veritat és que no va obtenir massa ressò a nivell de popularitat.

Reba McEntire – Going out like that 2015

La cantant country i actriu Reba McEntire ha publicat recentment un nou treball discogràfic, de fet es va editar el passat 14 d'abril, titulat genèricament "Love Somebody" del que us he extret aquesta cançó que escoltarem ara i que també es va publicar en single, al gener del 2015, com a avançament de l'àlbum, aconseguint la segona posició en els Estats Units a la llista de pop del Billboard i el 23 a les de country. El tema ha estat composat per Rhett Akins, Ben Hayslip i Jason Sellers. La veritat és que es tracta d'una cançó amb un caire molt més rocker del que la cantant ens té acostumats. En total Reba McEntire porta publicats 93 singles dels quals 25 han aconseguit la primera posició en les llistes del Billboard, a més de 27 àlbums d'estudi,  3 discos en directe i 15 recopilatoris. Reba McEntire va néixer a Kiowa, Oklahoma, el 28 de març de 1955. En una gira que estava fent i a causa d'un accident d'aviació produït a prop de San Diego, van morir vuit dels músics de la seva banda, a més del pilot i el copilot, allò va marcar a la cantant ja que molts d'ells portaven anys amb ella. El seu següent disc, editat l'octubre de 1991, es va titular "For My Broken Heart" i totes les cançons tractaven sobre el tema i estava dedicat a la memòria dels seus amics morts en aquell accident d'avió que es va produir el 16 de març del 1991.

Chris Hillman & The Desert Rose Band – Summer Wind 1988 / 1991

Al programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltarem una cançó extreta d'un CD de grans èxits de Chris Hillmand & The Desert Rose Band titulat "A Dozen Roses - Greatest Hits" que es va publicar el 4 de gener de 1991. L'àlbum va aconseguir el lloc 44 en les llistes de country del Billboard. El tema va ser escrit per Chris Hillman i Steve Hill i originalment va ser el primer single que es va extreure del àlbum "Running" de la Desert Rose Band, posiblement el millor disc en la carrera d'aquesta bona banda nord-americana i que inicialment s'havia publicat l'any 1988. En el seu moment el single va pujar a la segona posició de les llistes americanes i al 12 en les canadenques. L'origen de la Desert Rose Band hem de buscar-lo en bandes mítiques del country rock americà, autèntiques escoles de músics. El grup va ser creat l'any 1985 per Chris Hillman que havia militat a The Byrds, Manassas, The Souther-Hillman-Furay Band i la Flying Burrito Brothers, entre d'altres i al seu costat es trobaven Herb Pedersen i John Jorgenson que havia tocat amb The Hellecasters. Pel grup han passat molts músics al llarg de la seva trajectòria professional, entre ells Bill Bryson, Jay Dee Maness, Steve Duncan, Tom Brumley, Sam Bush, Tony Rice, Larry Park i Al Perkins, entre d'altres. La veritat és que la Desert Rose Band mai ha estat una banda de rellevància dins del panorama musical espanyol, però això és atribuïble a les emissores de ràdio-fórmula ja que el country rock és un gènere que, excepte rares excepcions, no compta amb grans pressupostos a l'hora de promocionar-se segons el sistema espanyol, és a dir comprant llocs en les llistes que es fabriquen a força de "pasta gansa". La Desert Rose Band es va desfer l'any 1994, però van tornar de nou el 2008 per dissoldres ja definitivament dos anys més tard. En total dins de la seva discografia trobem cinc àlbums d'estudi, 2 o 3 recopilatoris i 17 singles. Chris Hillman forma part del que als Estats Units es diu The Burrito Family que són músics que van formar part dels Flying Burrito Brothers i que es van reunint de tant en tant per gravar junts, encara que mai solen ser els mateixos i de vegades les gravacions són en format duet o tercet.

Lisa Miskowsky – A brand new day 2003

El meu fill "petit" i dic petit entre cometes perquè ja en té més de trenta, em va venir un dia al estudi, ja fa temps d’aixó, amb uns discos sota el braç i em va preguntar "Coneixes a Lisa Miskovsky?" Jo vaig reconèixer sense cap rubor que no la coneixia de rés. Em va deixar els discos perquè els escoltés i va marxar-se amb el somriure de qui ha marcat un gol en camp contrari. Aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock es trobava en el CD "Fallingwater" que la cantant, guitarra i compositora sueca Lisa Miskovsy va publicar al seu país l'octubre de 2003 i que era el seu segon treball discogràfic. L'àlbum va aconseguir la primera posició en les llistes de vendes de Suècia i va ser la seva carta de presentació per al mercat anglès, on es va editar el 13 de juny de 2005, gairebé dos anys més tard. Lisa Miskovsky va néixer el 9 de març de 1975 a Holmsund, Umeå. A més de la música, la cantant i compositora sueca Lisa Miskovsky es una bona esportista, practica el snowboard i ha competit amb l'equip nacional suec, també és una gran aficionada a l'hoquei sobre gel i el surf, si bé espero que el surf no el practiqui en aigüas del seu pais, perquè allà deu fer un fred que pela.

Alison Krauss – Tonight I’ll be lonely too 1990 / 1993

L'any 1995, concretament el 7 de febrer, la cantant i violinista nord-americana Alison Krauss, nascuda el 23 de juliol de 1971 a Decatur, Illinois, va editar el CD "Alison Krauss Now that I've found you, A Collection", un àlbum recopilatori que a Espanya va sortir a la venda al juny i on es van incloure també cançons de la seva etapa amb The Union Station (a la foto el grup sensé). Alison Krauss és una de les bones veus femenines del country, tot i que la seva música es decanta més cap al bluegrass. Per cert que molts l'han descobert quan va gravar l'àlbum "Raising Sand", editat el 23 d'octubre de 2007, a duet amb Robert Plant, el que va ser cantant de Led Zeppellin i que els va valer un Grammy i aixó, tenint en compta la carrera de la noia, es penos. Aquesta cançó d'Alison Krauss es va incloure originalment en l'àlbum "I've got that old feeling" de 1990 i va ser escrita per Sidney Cox, component del grup The Cox Family. Al costat de Alison Krauss que canta i toca el violí, es troben Jeff White (guitarra i cors), Jerry Douglas (doblo), Sam Bush (mandolina), Alison Brown (banjo i cors), Glen Worf (baix), Peter Wasner (piano), Martin Parker (bateria) i Suzanne Cox als cors, també component de The Cox Family. Es va gravar en els Sound Shop A and Denny's Den Studios de Nashville, Tennessee, amb producció de Bill Vorn Dick i Jerry Douglas. L'àlbum va aconseguir un Grammy l'any 1991 com a Millor Àlbum de Bluegrass i va arribar a la posició 61 en les llistes del Billboard.

Bread – Baby, I’m a want you 1972

Els nord americans Bread van ser una bona banda vocal de Los Angeles, Califòrnia però dins d’una línia acústic-vocal similar a la de Crosby, Still & Nash i que actualment està considerada com els pares del soft pop. Al principi Bread van ser sols un tercet, integrat per David Gates (cantant, guitarra, baix, teclats, violó, viola i percusió), Jimmy Griffin (cantant, guitarra, teclats i percusió) i Robb Royer (baix, guitarra, flauta, teclats, percusió i cors), posteriorment van incloure al bateria Mike Botts. L’any 1971 Royer va ser reemplaçat per Larry Knechtel (baix, guitarra, teclats i harmónica). Bread van funcionar de l’any 1969 fins el 1973, però van tornar un altre vegada al 1977 per desfer-se dos anys més tard. Encara que els Bread van realitzar un altre tímid intent per tornar l'any 1996, però no va fructificar. Aquest tema que escoltem ara i junt a "Make It With You" que va ser el seu gran èxit a Espanya, són dues de les millors cançons dels Bread. Aquesta peça estava inclòs en un LP del mateix títol “Baby, I’m a want you” que van publicar a l’any 1972 mitjançant el segell Elektra que a Espanya distribuïa Hispavox y va arrivar a la tercera posición als Estats Units, sent Disc d’Or. Es el disc gran de Bread que millor s’ha clasificat en les llistes, en total van gravar 6 àlbums d’estudi, 15 singles i curiosament 10 recopilatoris de grans èxits. Jimmy Griffin i Mike Botts van morir de càncer, el primer un 11 de gener del 2005, el segon el 9 de decembre també del 2005 i Larry Knechtel també ens ha deixat a causa d'un atac de cor el 20 d’agost del 2009.

Chris Isaak – Wicked game 1989

El cantant, compositor, guitarra i actor Chris Isaak va néixer a Stockton, Califòrnia, el 26 de juny de 1956. L’any 1984 Chris Isaak va editar el seu primer àlbum "Silverton". L’any 1989 treu el seu tercer LP "Heart Shaped World" que recollia la cançó més coneguda en la seva carrera "Wicked Game", aquesta que estem escoltan ara a Un Toc de Rock. Curiosament, a Espanya la cançó es va editar un parell d’anys més tard dins d’un recopilatori fet tan sols per el mercat espanyol, cosas de las cases de discos. El tema seria fet servir també en el film "Corazón salvaje" de David Lynch, però va tornar a utilitzar-se a la pel·lícula "Hombre de familia" de Lee Chesnut. La veritat es que unes quantes cançons de Chris Isaak s’han fet servir al cinema, l’any 1999 el tema "Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el disc "Forever Blue" és fet servir per Stanley Kubrick a "Eyes Wide Shut". Per cert que m’he deixat un altre faceta de Chris Isaak, la de presentador, Chris va tenir el seu propi show de televisió i també ha intervingut en diversos films com a actor.

B.B. King – Blues man 1998

Ara vull recordat a un dels millors músics de la història i del món que ens va deixar el passat 14 de maig, una llegenda del blues, BB King, extraordinari guitarrista que amb Lucille a les mans sabia fer que una sola nota reflectís un món ple de sentiments. Nascut en una plantació de cotó a Itta Bena, Mississipí, el 16 de setembre de 1925, va ser un habitual anualment en els Festivals estiuencs de Barcelona, el Grec, fins que la seva salut es va resistir i va suspendre els seus llargs viatges, encara que va seguir realitzant actuacions sense parar fins pràcticament, el moment de la seva mort. El seu estat de salut era precari i per això se li havia preparat un homenatge que mai va arribar a veure. Per cert Sabeu per què les seves guitarres sempre es van anomenar Lucille? Us ho explicaré. Un dia, quan era jove, realitzant una actuació en un local d'aquells de mala mort, dos homes van discutir per una dona. La baralla va acabar provocant un incendi i tots van sortir del local per cames. Quan BB King, de veritable nom Riley Ben King va estar al carrer, sa i estalvi, es va adonar que s'havia deixat la seva guitarra, el seu únic patrimoni de valor en aquells dies, a l'interior del local. Sense dubtar-ho va tornar a entrar i d'entre les flames va rescatar l'instrument i va sortir... il·lès. Quan va saber que la dona per la qual s'havia produït l'incendi es deia Lucille, va decidir que des d'aquell moment totes les seves guitarres es dirien així. Aquesta cançó que reflecteix perfectament el seu esprit “Blues man”, composada per ell, es trobava recollida a l'album "Blues on the Bayou", gravat a Los Angeles i que el genial mestre del blues va publicar el 10 d’octubre de 1998, el disc va aconseguir un Grammy, clar que en total i al llarg de la seva carrera va aconseguir 15 Grammy. En aquest enregistrament va comptar amb Tony Coleman (percussió), James Bolden (trompeta), Calep Emphrey Jr (bateria), Melvin Jackson (saxofon), Leon Warren (guitarra), Michael Doster (baix), James Sells Toney (teclats), Stanley Abernathy (trompeta), a més del propi BB King a la guitarra i la veu. En total va gravar, dins de la seva discografia oficial, 43 àlbums d'estudi, 18 en directe i 138 singles, a més de realitzar multitud de col·laboracions.

Ben E King – Stand by me 1961

Acabarem Un Toc de Rock recordant a un altre gran de la música soul als Estats Units, amb projecció internacional que també ens va deixar recentment, es tracta del cantant i compositor de color Ben E King que va morir a Hackensack, Nova Jersey, el passat 30 de abril. Aquesta cançó va ser el tema més important de la seva carrera, encara que a Espanya i en el seu moment no va arribar a publicar-se, la vam conèixer en la versió que va realitzar el cantant italià Adriano Celentano que la va titular "Preguero". No va ser fins que als vuitanta es van començar a editar-se recopilatoris de música dels 60 que vam descobrir la versió original a càrrec d'aquest bon cantant i compositor Ben E King, de nom real Benjamin Earl Nelson, nascut a Henderson, Carolina del Nord, el 28 de setembre del 1938. L'any 1958, va formar el grup de doo wop The Five Crowns i posteriorment va ser component del grup de color The Drifters, obtenint èxits remarcables. De fet va compondre aquest tema per a ells, però la van rebutjar i va decidir gravar-la ell que ja acabava de començar en solitari, convertint-se en un estàndard de la música a tot el món i en una de les millors cançons del segle XX. "Stand By me" ha entrat en els deu primers llocs de les llistes de Billboard en dues ocasions: després de la seva publicació com single al 1961 i al 1986, quan va ser utilitzada per a un anunci

La dita per acabar Un Toc de Rock és de Gilbert Keith Chesterton, escriptor i periodista britànic d'inicis del segle XX que va manifestar

“Sóc un home. I per tant tinc dins meu tots els dimonis”

Acaba Un Toc de Rock per avui i jo foto el camp, però us deixaré en companyia de totes aquelles emissores per les que escoltes el programa dues vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant les ones o per internet si t’el descarregues des de el blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i tanco la barraqueta fins el proper programa. A reveure.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)