Un Toc de Rock 09-69

El soul va evolucionar sorgint el funky que en els anys 70 es va fusionar també amb ritmes discotequers, jazz i tocs llatins, tot això gràcies a la influència de la discoteca Studio 54 de Nova York que es va inaugurar el 26 d'abril de 1977 i es va tancar al març el 86, encara que va ser reoberta anys més tard. La veritat és que en els 80 a Europa la música disco va donar pas al spaghetti dance, però als Estats Units va mantenir una línia completament diferent. Avui a Un Toc de Rock evocarem el Studio 54, un local de moda, disbauxa, famosos i molta canya musical i escoltarem a Kid Creole, Shakatak, Matt Bianco, Bohannon, Van McCoy, la Salsoul Orchestra, Santa Esmeralda, George Benson i altres que van contribuir a l'auge del gènere i obriré la barraqueta amb Manhattan Transfer des de les emissores per les que ens escoltes o per internet si t’el descarréguers del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i ara toca dir-vos alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Manhattan Transfer – Spice of life 1994

Aquest tema amb el que avui obrirem Un Toc de Rock us ho he extret d'un recopilatori titulat "The very best of The Manhattan Transfer" que es va publicar al 94, encara que aquesta cançó, composta per Derek Bramble i Rod Temperton es va publicar originalment 10 anys abans, obrint l'àlbum "Bodies And Souls" que es va posar a la venda al setembre de 1983. el disc va obtenir un Grammy com a Millor Grup i Duet de Jazz Vocal. La cançó que compta amb la col·laboració de Stevie Wonder a l'harmònica, es va publicar en single, aconseguint el lloc 40 en la llista de pop del Billboard, encara que l'àlbum va ser el primer disc de The Manhattan Transfer que es va classificar en les llistes de R & B del Billboard, en el lloc 32. Manhattan Transfer, aquesta gran banda vocal a cavall del jazz, swing, rock i ritmes llatins, es va formar a Nova York el 1972, un dia plujós, quan Tim Hauser i Laurel Massé van compartir un taxi. Després van conèixer a Janis Siegel, en aquells moments cantant d’un grup folk i la van convèncer per unir-se a un projecte musical. La formació inicial es va completar amb Alan Paul, galant i cantant a Broadway. Per tot aixó el dia 1 d'octubre de 1972 es considera la data en què el grup Manhattan Transfer es va crear, aquell dia plugos a la ciutat de Nova York. El seu primer disc amb el nom del grup es va editar l’any 1975. L'any 1978 Laurel Massé va patir un greu accident de trànsit i es va retirar momentàniament de la música, sent substituïda per Cheryl Bentyne. Les dos cançons més populars dels Manhattan Transfer a España són "Cuéntame" que va ser la que els va obrir les portes del mercat europeu, al costat de "Chanson d'amour" que era la cara A del senzill als Estats Units, encara que aquest són els temes més criticats pels seguidors del grup al considerar-los molt patxanguers, ara bé, jo crec recordar que aquí a Espanya aquestes dues cançons dels Manhattan Transfer es van editar en singles separats i les dues van ser cara A.

Shakatak – Dark is the night 1983

Creats a Londres l'any 1980, el grup Shakatak, liderat pel teclista i cantant Bill Sharpe que també ha gravat en solitari, va saber prendre l'esperit sorgit a Nova York i les seves cançons estaven a cavall del pop, jazz, funky i la música dance. Van debutar amb l'àlbum "Drivin' Hard" de 1980, però la seva carrera ha estat estable i han anat col·locant cançons en les llistes d'èxits. El tema que us he seleccionat per compartir avui us ho he extret del disc "Out of This World" que va ser el seu quart àlbum i es va editar així mateix en format single. En aquest enregistrament Shakatak estava integrat per Bill Sharpe (teclats), Keith Winter (guitarra), George Anderson (baix i cors), Roger Odell (bateria i percussió), Jill Saward (cantant) i Norma Lewis (cantant), però també van col·laborar Tracey Ackerman, Simon Morton, Stuart Brookes i Martin Dobson als saxos. Totes les cançons de l'àlbum van ser composades per Bill Sharpe i Roger Odell. Segueixen en actiu i actualment Shakatak són la cantant Jill Saward que en ocasions i en directe també toca percussió i flauta, al costat de Bill Sharpe (teclats), Roger Odell (bateria) i George Anderson (baix), però pel grup també han passat Alan Wormald, Keith Winter, Steve Underwood, Jackie Rawe, Dick Morrissey i Nigel Wright, entre d'altres. Shakatak porta publicats fins al moment 52 àlbums entre discos d'estudis i recopilatoris, a més de 20 singles.

Bohannon – Keep on dancin’ 1974

Aquest tema donava títol al segon LP del bateria, cantant, productor i compositor afroamericà Hamilton Frederick Bohannon, nascut a Newnan, Geòrgia, el 7 de març de 1942 i que es va publicar l'any 1974. Va ser durant 13 anys el bateria de la banda d'acompanyament de Stevie Wonder, encara que també va tocar amb Smokey Robinson, Marvin Gaye, The Temptations, Diana Ross and the Supremes, The Four Tops i altres artistes, bàsicament del segell Motown. Va formar part del grup The Fabulous Counts al costat de Ray Parker i Dennis Coffey. En els anys 70 i al capdavant del seu grup al que va anomenar Bohannon, va ser un dels més importants intèrprets de música disco dels Estats Units, tot i que he de reconèixer que pràcticament va passar desapercebut a Espanya, possiblement a causa que treballava amb discogràfiques americanes amb escassa distribució al nostre país, com Dakar Records que són els que van treure aquest disc. El seu so era insistent, pesat, però omplia les pistes de les discoteques americanes, sobretot a la Costa Est. En total i signats com Bohannon o Hamilton Bohannon, ha publicat 22 àlbums, l'últim l'any 1990. Ha treballat en la seva banda amb unes quantes cantants, entre elles Carolyn Crawford, Liz Lands i Altrinna Grayson. Per cert, algunes de les seves cançons han estat aprofitades com a base per molts disc jokeys i productors de tot el món usant-les com samplers, precisament pel que us deia del seu ritme pesat i cadenciós.

Salsoul Orchestra – Guantanamera 1977

Sorgida a la ciutat de Nova York, la Salsoul Orchestra es va crear l'any 1974 sota la direcció de Vincent Montana i va estar en actiu fins al 82 gravant un munt de discos, a més d'acompanyar habitualment als artistes del segell Salsoul Records i es va especialitzar en música discotequera, sempre amb influències molt llatines, com en aquest tema, un guajira que us he seleccionat per escoltar avui Un Toc de Rock i que és una versió, molt a la seva manera, és clar, del clàssic cubà composat per José Fernández Díaz,  conegut com Joseito, encara que realment sempre han existit dubtes sobre la seva veritable autoria. “Guantanamera” està basada en les primeres estrofes del poema "Versos sencillos", del poeta cubà José Martí i que a Espanya vam conèixer gràcies a gent com Los 3 Sudamericanos i molts altres que la van interpretar, però sempre amb un caire festiu i alegre, desenfadat, allunyat del sentiment que va plasmar en la lletra de la cançó el seu autor, és clar que tampoc res a veure amb la versió que ens porta la Salsoul Orchestra, plena de canya ballable que us he extret del seu àlbum "Magic Journey" que es va publicar l’any 1977 i va aconseguir el lloc 61 del Billboard, mantenint-se en llistes durant 20 setmanes. La veritat és que la Salsoul Orchestra va ser una bona i nombrosa formació musical que va comptar amb més de 50 músics, alguns d'ells components també de la Mother Father Sister Brother als quals es coneixia com MFSB, una banda especialitzada en el so Philadelphia. Com us deia la Salsoul Orchestra va estar sota la direcció de Vincent Montana (a la foto), nascut a Filadèlfia el 12 de febrer de 1928 i que va morir a Cherry Hill, New Jersey, un 13 d’abril del 2013, després d'haver gravat gairebé un centenar de discos, entre els que va enregistrar amb la banda i acompanyant a altres artistes, concretament 98 àlbums, mantenint la seva carrera fins a finals dels anys noranta. Entre els arranjador amb que va comptar la Salsoul Orchestra cal destacar a Bebu Silvetti que va treballar amb ells de 1976 fins a l'any 1980.

Van McCoy – The Hustle 1975

A la carrera de Van McCoy aquest tema va ser el seu gran èxit, publicat l'any 1975 a través del segell Avco i es va editar en format single extret del seu primer àlbum en solitari "Disco Baby", ple de temes instrumentals. El senzill va aconseguir la primera posició en les llistes del Billboard i li va valer un Grammy, encara Van McCoy mai tornaria a aconseguir un altre hit igual tot i publicar uns quants discos plens de qualitat i temes que així mateix es van classificar en les llistes, com "Party","That's The Joint" i "Change With The Times" que van tenir bona acollida per part del públic, però cap va aconseguir les xifres de vendes d'aquest. De nom complet Van Allen Clinton McCoy, va néixer a Washington DC el 6 de gener de 1940. Als 12 anys va començar a compondre i va crear el seu primer grup amb el seu germà gran Norman, posteriorment va fundar una banda de doo-wop anomenada The Starlighters al costat de altres dos amics del col·legi i van arribar a publicar un single amb el tema "The Birdland" l’any 1956. Al 1959 va publicar el seu primer single com a solista en el seu propi segell Rockin' Records, es tractava del tema "Hey Mr. DJ" i va ser contractat pel segell Scepter Records com a compositor, entre les cançons que va escriure es troba "Stop the Music" per al grup femení The Shirelles al 1962, també va compondre per Gladys Knight & The Pips, Ruby and the Romantics, Brenda & The Tabulations, The Temptations, Chris Bartley, The Presidents, The Choice Four, The Stylistics, Faith, Hope & Charity i David Ruffin, entre molts altres i va formar una orquestra anomenada Soul City Symphony. En 1979 i després de publicar l'àlbum "Sweet Rhythm" que va ser un fracàs comercial, va decidir deixar de gravar i es va dedicar a compondre per a David Ruffin, però Van McCoy va morir a causa d'un infart a Englewood, Nova Jersey, el 6 de juliol de 1979. En total va gravar 12 àlbums signats com Van McCoy.

Kid Creole & The Coconuts – Stool Pigeon 1982

Amb un estil mestissatge de jazz, disco, salsa caribenya i tocs de rock, el cantant i guitarra canadenc Thomas August Darnell Browder va crear a finals dels setanta aquest grup i va adoptar el nom artístic de Kid Creole, al costat d'un trio de ballarines i cantants als que es coneix com The Coconuts i una orquestra. Kid Creole anava vestit sempre dins d'un estil anomenat zoot suit, molt de moda en els anys cinquanta entre la gent de color a la costa est nord-americana i és que ell es va criar al Bronx de Nova York, encara que va néixer a Mont-real, Canadà, l'any 1950. El seu primer àlbum es va publicar el 1980, però Kid Creole & The Coconuts va aconseguir el primer èxit comercial amb el disc "Tropical Gangsters" editat l'any 1982, però no va ser fins principis de la dècada dels noranta que va aconseguir el reconeixement internacional. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock, es va publicar en format single el 9 de juliol de 1982 i es trobava precisament a l'àlbum "Tropical ganster" del que us he parlat abans i que es va posar a la venda el 10 de maig del 82, encara que a Estats Undios crec que es va titular "Wise Guy". El LP va aconseguir el lloc 145 en la llista d'àlbums del Billboard, però a Anglaterra va pujar a la tercera posició venent més de tres-centes mil còpies, també es va classificar molt bé al Canadà i altres països. El grup estava integrat en aquest enregistrament per Thomas August Darnell, Coati Mundi, Peter Schott, Carol Colman, Adriana Kaegi, Jimmy Rippetoe i Cory Daye, però van col·laborar un munt de gent, entre ells Angelica de la Luna, Ronnie Rogers, Dave Spann, Winston Grennan, Jay Stovall, Yogi Hortan, Charles Lagond, Cheryl Poirier, Lori Eastside, Taryn Haegy, Perri Lister, Stephanie Fuller, Dutch Robinson, Chris Wiltshire, Mark Mazur, Clarence Banks, Andrew Lloyd, Floyd Fisher, Sam Turner i Eugene Grey. Els arranjaments de metall van estar a càrrec de Peter Schott i la producció de Michael Zilkha. El disc va ser remasterizat i editat en format CD el 2 d’agost del 2005.

Royal Crown Revue – Hey Pachuco 1994

Des de la banda sonora de la pel·lícula "La Màscara" que inicialment havia de ser un film de terror i es va convertir a una comèdia, sent el gran èxit en la pantalla de l'actor Jim Carrey, estrenada el 29 de juliol de 1994 i dirigida per Chuck Russell, us he seleccionat per compartir ara a Un Toc de Rock aquest tema a càrrec de la Royal Crown Revue, una banda creada a Los Angeles l'any 1989 pels germans Stern, Mark, Adam i Jamie, components del grup punk Youth Brigade, junt a Eddie Nichols (saxo) i Mando Dorame (bateria). Van ser classificats com una banda de swing modern i són considerats el grup clau del moviment neoswing. La veritat és que els germans Stern mai van abandonar del tot a Youth Brigade i periòdicament deixaven penjats a Royal Crown Revue per fer gires amb el seu grup anterior, això va fer que finalment fossin expulsats. Per cert que la secció de vent de Royal Crown Revue van ser la banda d'acompanyament de la cantant i actriu Bette Midler en la seva gira del 2004 per Estats Units. Actualment el grup l'integren Mark Cally, Mando Dorame, Daniel Glass, Jim Jedeikin, Dave Miller, Eddie Nichols i Jennifer Keith, però per Royal Crown Revue també han passat James Achor, Veikko Lepistö, Bill Ungerman, Scott Steen i altres músics. Per cert, des de 1996 fins l'any 1998. van mantenir un pleit amb el grup The Amazing Royal Crowns ja que la similitud de nom era una confusió quan els promotors contractaven els seus concerts, finalment van acordar retirar la demanda quan aquests van canviar de nom. En total Royal Crown Revue han gravat 10 àlbums, un d'ells un directe i han participat en un parell o tres de pel·lícules, entre elles "The Mask", on estava aquest tema. 

Santa Esmeralda – Copacabana 2004

Santa Esmeralda va ser un grup de música disc franc nord-americà que va treballar i va ser creat sota la direcció dels productors Nicolas Skorsky i Jean Manuel de Scarano, format en els anys 70 i el cantant va ser Leroy Gómez que va formar part de Santa Esmeralda des de 1977 fins a l’any 1978, en marxar-se va ser substituït per Jimmy Goings, fins al 1983, quan el grup es va desfer. Van comptar sempre amb un parell de noies de molt bon veure que ballaven i feien els cors. A principis del nou segle van tornar a posar-se en marxa i va tornar Leroy Gómez, tot i que van passar a anomenar-se The New Santa Esmeralda. Es van especialitzar en versions a ritme discotequer de temes molt coneguts com aquest que us porto avui a Un Toc de Rock i que va ser un dels grans èxits comercials de Barry Manilow, composat per Jack Feldman i que us he extret d'un "Greatest Hits" que es va publicar al 2004 en versió CD i remasteritzat, encara que originalment s'havia posat a la venda en els 80, però els temes més populars a la carrera de Santa Esmeralda van ser indiscutiblement "Don't Let Me Be Misunderstood" i "House of the Rising Sun", totes dues havien estat grans hits en la carrera del grup britànic The Animals, liderat per Alan Price i comptant amb Eric Burdon com a cantant, tot i que també van ser versions, al costat de "Glòria" de Van Morrison. Santa Esmeralda van treballar amb el segell discogràfic Casablanca, un dels més importants pel que fa a música disco a tot el món. A Santa Esmeralda trobàvem a Tony Baker (guitarra), Mick Valentino (guitarra), Charlie Magarian (baix), Jimmy Sanchez (bateria), Tom Poole (trompeta) i Reggie Graham (teclats). Val a dir que de Santa Esmeralda s'han publicat molts més discos recopilatoris que àlbums d'estudi.

El Chicano – Viva Tirado 1970

Ara el nostre viatge musical ens portarà a Puerto Rico. Aquesta cançó es va incloure, donant títol, al primer álbum de El Chicano. El seu primer èxit va ser aquesta versió del tema de Gerard Wilson "Viva Tirado" que es va mantenir 13 setmanes en les llistes americanes l’any 1970 i el va portar a realitzar una gira pels Estats Units, però val a dir que també l’havia gravat Tito Puente amb la seva orquestra, la Fania All Stars. De fet a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna que altre cançó d’aquest disc de El Chicano i el seu veritable nom és Carlos Omar Cotto Cruz, nascut el 13 de febrer de 1980 a Caguas, Puerto Rico, però s’el coneix, tant a ell com a la seva banda, com El Chicano i també El Ilegal. Va ser el primer grup d'origen llatí que va actuar en el famós Teathre Apollo de Harlem, Nova York. Dins d’una linea de funky rock amb tocs molt llatins, al grup El Chicano podriem englobarlo dins del estil llatí de la gent del Studio 54, però el seu estil s’apropaba i molt a Santana. Inicialment el grup l'integraven, a part de Carlos Omar,  Bobby Espinosa, Freddie Sánchez, Mickey Lespron Baeza i Juan Andrés De Luna. Però per El Chicano han passat molts més músics, entre ells Arvizu, Rudy Regalado, Max Garduño, Danny Lamont, Brian Magness, Jerry Salazar, Joe Pereira i Sales. Dos dels components de El Chicano van morir l’any 2010: L'organista i cofundador Bobby Espinosa el 27 de febrer, mentres que el 4 d'agost va morir Rudy Regalado que portava 12 anys amb el grup.

George Benson – Living in high definition 2009

Des de l’àlbum “Songs And Stories” que l'extraordinari guitarrista i cantant de jazz George Benson va publicar el 25 d'agost del 2009, un dels seus millors discos de les últimes dècades, compartirem ara en el programa d'avui aquest tema que va ser una composició de Lamont Dozier, un dels grans compositors de la Tamla Motown i que va treballar i molt en el tàndem Holland-Dozier-Holland. George Benson porta publicats fins al moment 36 àlbums d'estudi, 5 en directe, 7 recopilatoris i 50 singles. George Benson, músic de jazz, sempre ha coquetejat i molt amb la música funky-disco i el pop, sobretot en els 70 i en aquest àlbum i com sol fer habitualment, es va envoltar de bons músics, entre ells Paul Jackson Jr, Lee Ritenour, Tom Scott, Ray Parker Jr, Steve Lukather, Norman Brown, Wah Wah Watson,  Chuck Findley, Gary Grant, Rod Temperton, Steve Porcaro de Toto, Paulinho da Costa, Patti Austin, Carolyn Perry, Lori Perry, Sharon Perry, Greg Phillinganes, John "J.R." Robinson i un futimer més. El disc va aconseguir el lloc 15 a les llistes de R & B, el 96 en les de pop i la primera posició en les de jazz. George Benson va néixer a Pittsburgh el 22 de març de 1943, va començar com a cantant i als 17 anys es va centrar en la guitarra, acompanyant entre d'altres a Charlie Parker, Christian, Montgomery, Miles Davis i altres. Finalment es va llançar en solitari com a cantant, guitarra i compositor i ha aconseguit 10 Grammy des que va començar l'any 1964 i segueix en actiu, Com a guitarrista cal destacar la seva forma de tocar, neta, clara i subtil, donant a les seves cançons un toc molt elegant.

Matt Bianco – The other side of love 2013

Un altre grup, en aquest cas britànic que fusiona jazz, amb salsa llatina, disco i pop és Matt Bianco que han tret disc nou el 11 de març del 2013, es titula "Hideaway", encara que a Anglaterra es va editar a finals de l'any 2012. És l'àlbum número 13 en la carrera d'aquesta banda, actualment duet, espero que no siguin superticiosos. Matt Bianco van ser molt populars durant la dècada dels vuitanta gràcies a temes com "Get Out of Your Lazy Bed", "Yeh Yeh", "Half a Minute" o "Your say Blame It on That Girl". Van començar l'any 1983 i inicialment eren Mark Reilly (cantant), Danny White (teclats), germà de l'extraordinari guitarrista Peter White que durant un temps va tocar amb ells, i un tercer component Kito Poncioni (baix). Actualment Matt Bianco està integrat per Mark Reilly i el teclista i compositor Mark Fisher que treballan com a duet. Curiosament el grup  Matt Bianco ha tret 9 àlbums recopilatoris de grans èxits, gairebé tants com àlbums d'estudi que són tretze. Una altra dada curiosa que us diré és que comercialment Matt Bianco sempre han funcionat molt bé a Alemanya.

Perry Como – Papa Loves Mambo 1954

És clar que per escoltar una de les primeres cançons amb só llatí que va pujar a les llistes d’èxts nord americanes, tindrem que remontarnos a l’any 1954. És aquesta peça que ens porta Perry Como, un dels grans crooners nord-americans i que vaig decidir punxar-vos a Un Toc de Rock quan la vaig escoltar no fa gaire temps en una pel·lícula, sona amb els títols de crèdit finals, es va incloure en la banda sonora de “Red 2”, però de fet s'ha inclos en un munt de films, entre ells “Ocean's Eleven”, “Regreso al futuro 2”, “Everybody's Fine”, etc. fins i tot en un espisodi de la sèrie “Perdidos”. La cançó va ser escrita per Al Hoffman, Dick Manning i Bix Reichner. Perry Como acompanyat per l'Orquestra d'Hugo Winterhalters la va gravar a Nova York a l'agost de 1954 i va arribar al quart lloc en les llistes del Billboard. Per cert, d'aquest tema s'han realitzat unes quantes versions, jo us destacaria les de Nat King Cole i Bing Crosby. Pierino Ronald Como, conegut artísticament com Perry Como, va néixer a Canonsburg, Pennsylvania, el 18 de maig de 1912 i va morir a Florida un 12 de maig de 2001, des de feia temps patia Alzheimer. A mitjans dels anys 30 va ser el cantant de la Freddie Carlone’s Band i més tard de la Ted Weems Orchestra, fins que l'any 1945 es va llançar en solitari amb gran èxit. Ha venut milions de discos a tot el món i us explicaré una curiositat, sempre va gravar per al segell RCA-Victor amb els que va signar el seu primer contracte a l'any 1943.

Xavier Cugat & His Orchestra – Mama Inez

Però el veritable introductor dels ritmes llatins als Estats Units va ser un català insigne, el mestre Xavier Cugat que al front de les seves orquestres va revolucionar els conceptes musicals des de Hollywood. Aquest tema que es trobava en un dels seus molts discos publicats a Amèrica del Nord i que era un recopilatori titulat genèricament "The best of Xavier Cugar & His Orchestra" que va publicar el segell Mercury, es tot un clàssic composat pel mestre cubà Eliseo Grenet Sánchez i que originalment era un tango-congo titulat "Ay, Mamà Inés" que es va incloure en la sarsuela "La Habana" de 1830, encara que es diu que ell es va inspirar en una cançó que interpretava una comparsa. Va ser el gran èxit de la vedette Rita Montaner i també va triomfar en la versió que va realitzar el cantant de color Bola de Nieve a ritme de guaracha, encara que després ha estat molt versionada , fins i tot per Libertad Lamarque. Un dels més grans músics que ha donat Catalunya al món va ser el gran pianista i director d'orquestres Xavier Cugat que va néixer amb el segle XX, l'1 de gener de 1900, just poc després de donar la mitjanit que obria el primer any d'aquell nou segle que ara ja és vell. Cugat sempre va dir que desitjava ferventment viure cent anys i conèixer el segle XXI, però no ho va aconseguir-ho, la mort va trucar a la seva porta el 27 d'octubre de 1990. Les dones van marcar la vida de Francesc d'Assís Javier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu, aquest insigne català que va treballar i va consolidar la seva carrera als Estats Units i va ser un dels principals impulsors de la música cubana a Hollywood i el món. S’el va vincular i molt amb la màfia italiana. Con us deia les dones van marcar la seva vida i sempre va estar envoltat d'elles, però tot i haver tingut unes quantes dones, Xavier Cugat un dia em va confessar que realment l'únic gran amor de la seva vida va ser Abbe Lane amb qui va estar casat de 1952 a 1964 i de fet la cantant i ballarina va ser la principal beneficiària de la seva herència. Quan es va retirar va traslladar la seva residència de nou a Catalunya, a Girona, on va néixer, però bàsicament vivia en una suite de l'Hotel Ritz, a Barcelona. Xavier Cugat va realitzar innombrables pel·lícules, als Estats Units, però el seu últim film va ser "Una rosa al vent" que va dirigir Miguel Iglesias, el meu "sogre" (la foto 1 es del film). A instàncies de Joan Carles Doval, propietari del segell Picap i que en aquella època era el seu secretari i home de confiança, va crear l'Orquestra Cugat-Caravana on durant un temps va ser cantant Nina. La presentació oficial de l'orquestra es va celebrar a la sala Galas de Salou i jo vaig ser el productor de l'acte.

La frase d'avui és del Papa Francesc que va dir parlant de la violència en el món

"Per aconseguir la pau es necessita valor, 

molt més que per fer la guerra”

Tancaré Un Toc de Rock, però abans de marxar-me, us deixo amb companyia de totes les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant les ones o a per internet si et descarregues el programa des de el blog o el facebook de Montse Aliaga. Jo sóc Mario Prades i per avui tancaré la barraqueta fins la propera setmana. Adeu..

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)