El
soul va evolucionar sorgint el
funky que en
els anys 70
es va fusionar també amb
ritmes discotequers,
jazz i
tocs llatins, tot això
gràcies a la influència de la
discoteca Studio 54 de Nova York que es va
inaugurar el 26 d'abril de 1977 i es va tancar al març el 86, encara que
va ser
reoberta anys més tard. La veritat és que en
els 80 a Europa
la música disco va
donar pas al
spaghetti dance, però als Estats Units va mantenir
una línia completament diferent. Avui a
Un Toc de Rock evocarem el
Studio 54, un local de
moda,
disbauxa,
famosos i
molta canya musical i escoltarem a
Kid Creole,
Shakatak,
Matt Bianco,
Bohannon,
Van McCoy, la
Salsoul Orchestra,
Santa Esmeralda,
George Benson i altres que van contribuir a l'auge del
gènere
i
obriré la barraqueta amb
Manhattan Transfer des de les
emissores per les que
ens escoltes o per
internet si t’el descarréguers del
blog o el
facebook de
Montse. Sóc
Mario Prades i ara toca dir-vos alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
The
Manhattan Transfer – Spice of life 1994

Aquest tema amb el que avui obrirem
Un Toc de Rock us ho he
extret d'un recopilatori titulat "
The very best of The Manhattan
Transfer" que es va publicar al 94, encara que aquesta cançó, composta per
Derek Bramble i
Rod Temperton es va publicar originalment 10 anys abans, obrint
l'àlbum "
Bodies And Souls" que es va posar a la venda al setembre de
1983. el disc va obtenir un
Grammy com a
Millor Grup i Duet de Jazz Vocal. La
cançó que compta amb la col·laboració de
Stevie Wonder a l'harmònica, es va
publicar en single, aconseguint el lloc
40 en la llista de
pop del
Billboard,
encara que l'àlbum va ser el primer disc de
The Manhattan Transfer que es va
classificar en les llistes de
R & B del
Billboard, en el lloc
32.
Manhattan
Transfer, aquesta gran banda vocal a cavall del
jazz,
swing,
rock i
ritmes
llatins, es va formar a Nova York el 1972, un dia plujós, quan
Tim Hauser i
Laurel Massé van compartir un taxi. Després van conèixer a
Janis Siegel, en
aquells moments cantant d’un grup
folk i la van convèncer per

unir-se a un
projecte musical. La formació inicial es va completar amb
Alan Paul, galant i
cantant a Broadway. Per tot aixó el dia 1 d'octubre de 1972 es considera la
data en què el grup
Manhattan Transfer es va crear, aquell dia plugos a la
ciutat de Nova York. El seu primer disc amb el nom del grup es va editar l’any
1975. L'any 1978
Laurel Massé va patir un greu accident de trànsit i es va retirar
momentàniament de la música, sent substituïda per
Cheryl Bentyne. Les dos
cançons més populars dels
Manhattan Transfer a España són "
Cuéntame"
que va ser la que els va obrir les portes del mercat europeu, al costat de
"
Chanson d'amour" que era la cara A del senzill als Estats Units,
encara que aquest són els temes més criticats pels seguidors del grup al
considerar-los
molt patxanguers, ara bé, jo crec recordar que aquí a Espanya
aquestes dues cançons dels
Manhattan Transfer es van editar en singles separats
i les dues van ser cara A.




Shakatak –
Dark is the night 1983

Creats a Londres l'any 1980, el grup
Shakatak, liderat pel
teclista i cantant
Bill Sharpe que també ha gravat en solitari, va saber
prendre l'esperit sorgit a Nova York i les seves cançons estaven a cavall del
pop,
jazz,
funky i la
música dance. Van debutar amb l'àlbum "
Drivin'
Hard" de 1980, però la seva carrera ha estat estable i han anat col·locant
cançons en les llistes d'èxits. El tema que us he seleccionat per compartir
avui us ho he extret del disc "
Out of This World" que va ser el seu
quart àlbum i es va editar així mateix en format
single.
En aquest enregistrament Shakatak estava
integrat per Bill Sharpe (teclats), Keith Winter (guitarra), George Anderson
(baix i cors), Roger Odell (bateria i percussió), Jill Saward (cantant) i Norma
Lewis
(cantant), però també van col·laborar Tracey Ackerman, Simon Morton,
Stuart Brookes i Martin Dobson als saxos. Totes les cançons de l'àlbum van ser
composades per Bill Sharpe i Roger Odell. Segueixen en actiu i actualment
Shakatak són la cantant Jill Saward que en ocasions i en directe també toca
percussió i flauta, al costat de Bill Sharpe (teclats), Roger Odell (bateria) i
George Anderson (baix), però pel grup també han passat Alan Wormald, Keith
Winter, Steve Underwood, Jackie Rawe, Dick Morrissey i Nigel Wright, entre
d'altres. Shakatak porta publicats fins al moment
52 àlbums entre discos
d'estudis i recopilatoris, a més de
20 singles.




Bohannon – Keep on dancin’ 1974

Aquest tema donava títol al segon LP del bateria, cantant,
productor i compositor afroamericà
Hamilton Frederick Bohannon, nascut a
Newnan, Geòrgia, el 7 de març de 1942 i que es va publicar l'any 1974. Va ser
durant 13 anys el bateria de la banda d'acompanyament de
Stevie Wonder, encara
que també va tocar amb
Smokey Robinson,
Marvin Gaye,
The Temptations,
Diana
Ross and the Supremes,
The Four Tops i altres artistes, bàsicament del segell
Motown.
Va formar part del
grup The Fabulous Counts al costat de Ray Parker i Dennis Coffey. En els
anys 70 i al capdavant del seu grup al que va

anomenar
Bohannon, va ser un dels
més importants intèrprets de música disco dels Estats Units, tot i que he de
reconèixer que pràcticament va passar desapercebut a Espanya, possiblement a
causa que treballava amb discogràfiques americanes amb escassa distribució al
nostre país, com Dakar Records que són els que van treure aquest disc. El seu
so era insistent, pesat, però omplia les pistes de les discoteques americanes,
sobretot a la
Costa Est.
En total i signats com
Bohannon o Hamilton Bohannon, ha publicat 22 àlbums, l'últim l'any 1990. Ha treballat en la seva banda amb unes quantes cantants, entre elles Carolyn
Crawford, Liz Lands i Altrinna Grayson. Per cert, algunes de les seves cançons
han estat aprofitades com a base per molts disc jokeys i productors de tot el
món usant-les com samplers, precisament pel que us deia del seu ritme pesat i
cadenciós.




Salsoul Orchestra – Guantanamera 1977

Sorgida a la ciutat de Nova York, la
Salsoul Orchestra
es va crear l'any 1974 sota la direcció de
Vincent Montana i va estar en actiu
fins al 82 gravant un munt de discos, a més d'acompanyar habitualment als
artistes del segell Salsoul Records i es va especialitzar en
música
discotequera, sempre amb influències
molt llatines, com en aquest tema, un
guajira que us he seleccionat per escoltar avui
Un Toc de Rock i que és una
versió, molt a la seva manera, és clar, del clàssic cubà composat per
José
Fernández Díaz, conegut com
Joseito, encara que realment sempre han existit
dubtes sobre la seva veritable autoria. “
Guantanamera” està basada en les
primeres estrofes del poema "
Versos sencillos", del poeta cubà
José
Martí i que a Espanya vam conèixer gràcies a gent com
Los 3 Sudamericanos i
molts altres que la van interpretar, però sempre amb un caire festiu i alegre,
desenfadat, allunyat del sentiment que va plasmar en la lletra de la cançó el
seu autor, és clar que tampoc res a veure amb la versió que ens porta la
Salsoul Orchestra,
plena de canya

ballable que us he extret del seu àlbum "
Magic
Journey" que es va publicar l’any 1977 i va aconseguir el lloc
61 del
Billboard, mantenint-se en llistes durant
20 setmanes. La veritat és que la
Salsoul Orchestra
va ser una bona i nombrosa formació musical que va comptar amb més de
50
músics, alguns d'ells components també de la
Mother Father Sister
Brother als quals es coneixia com
MFSB, una banda especialitzada en el
so
Philadelphia. Com us deia la
Salsoul Orchestra va estar sota la direcció de
Vincent Montana (a la foto), nascut a Filadèlfia el 12 de febrer de 1928 i que va morir a
Cherry Hill, New Jersey, un 13 d’abril del 2013, després d'haver gravat gairebé
un centenar de discos, entre els que va enregistrar amb la banda i acompanyant
a altres artistes, concretament
98 àlbums, mantenint la seva carrera fins a
finals dels anys noranta. Entre els arranjador amb que va comptar la
Salsoul Orchestra
cal destacar a
Bebu Silvetti que va treballar amb ells de 1976 fins a l'any
1980.




Van McCoy – The Hustle 1975

A la carrera de
Van McCoy aquest tema va ser el seu gran
èxit, publicat l'any 1975 a
través del segell Avco i es va editar en format single extret del seu primer
àlbum en solitari "
Disco Baby", ple de temes
instrumentals. El
senzill va aconseguir la
primera posició en les llistes del
Billboard i li va
valer un
Grammy, encara
Van McCoy mai tornaria a aconseguir un altre hit igual
tot i publicar uns quants discos plens de qualitat i temes que així mateix es
van classificar en les llistes, com "
Party","
That's The
Joint" i "
Change With The Times" que van tenir bona acollida per
part del públic, però cap va aconseguir les xifres de vendes d'aquest. De nom
complet
Van Allen Clinton McCoy, va néixer a Washington DC el 6 de gener de
1940. Als
12 anys va començar a compondre i va crear el seu primer grup amb el
seu germà gran
Norman, posteriorment va fundar una banda de
doo-wop anomenada
The Starlighters al costat de altres dos amics del col·legi i

van arribar a
publicar un single amb el tema "
The Birdland" l’any 1956.
Al 1959 va publicar el seu primer
single com a solista en el seu propi segell Rockin' Records, es tractava del
tema "Hey Mr. DJ" i va ser contractat pel segell Scepter Records com
a compositor, entre les cançons que va escriure es troba "Stop the
Music" per al grup femení The Shirelles al 1962, també va compondre per
Gladys Knight & The Pips, Ruby and the Romantics, Brenda & The
Tabulations, The Temptations, Chris Bartley, The Presidents, The Choice Four,
The Stylistics, Faith, Hope & Charity i David Ruffin, entre molts altres i
va formar una orquestra anomenada Soul City Symphony. En 1979 i després
de publicar l'àlbum "
Sweet Rhythm" que va ser un fracàs comercial, va
decidir deixar de gravar i es va dedicar a compondre per a
David Ruffin, però
Van McCoy va morir a causa d'un infart a Englewood, Nova Jersey, el 6 de juliol
de 1979. En total va gravar
12 àlbums signats com
Van McCoy.




Kid Creole & The Coconuts – Stool Pigeon 1982

Amb un estil
mestissatge de
jazz,
disco,
salsa caribenya i
tocs de
rock, el cantant i guitarra canadenc
Thomas August Darnell Browder va
crear a finals dels setanta aquest grup i va adoptar el nom artístic de
Kid
Creole, al costat d'un trio de ballarines i cantants als que es coneix com
The
Coconuts i una orquestra.
Kid Creole anava vestit sempre dins d'un estil
anomenat
zoot suit, molt de moda en els anys cinquanta entre la gent de color a
la costa est nord-americana i és que ell es va criar al Bronx de Nova York,
encara que va néixer a Mont-real, Canadà, l'any 1950. El seu primer àlbum es va
publicar el 1980, però
Kid Creole & The Coconuts va aconseguir el primer
èxit comercial amb el disc "
Tropical Gangsters" editat l'any 1982,
però no va ser fins principis de la dècada dels noranta que va aconseguir el
reconeixement internacional. Aquest tema que us porto ara a
Un Toc de Rock, es
va publicar en format single el 9 de juliol de 1982 i es trobava precisament a
l'àlbum "
Tropical ganster" del que us he parlat abans i que es va
posar a la

venda el 10 de maig del 82, encara que a Estats Undios crec que es
va titular "
Wise Guy". El LP va aconseguir el lloc
145 en la llista
d'àlbums del
Billboard, però a Anglaterra va pujar a la
tercera posició venent
més de
tres-centes mil còpies, també es va classificar molt bé al Canadà i
altres països.
El grup estava
integrat en aquest enregistrament per Thomas August Darnell, Coati Mundi, Peter
Schott, Carol Colman, Adriana Kaegi, Jimmy Rippetoe i Cory Daye, però van
col·laborar un munt de gent, entre ells Angelica de la Luna, Ronnie Rogers, Dave
Spann, Winston Grennan, Jay Stovall, Yogi Hortan, Charles Lagond, Cheryl
Poirier, Lori Eastside, Taryn Haegy, Perri Lister, Stephanie Fuller, Dutch
Robinson, Chris Wiltshire, Mark Mazur, Clarence Banks, Andrew Lloyd, Floyd
Fisher, Sam Turner i Eugene Grey. Els arranjaments de metall van estar a
càrrec de
Peter Schott i la producció de
Michael Zilkha. El disc va ser
remasterizat i editat en format CD el 2 d’agost del 2005.




Royal Crown
Revue – Hey Pachuco 1994

Des de la banda sonora de la pel·lícula "
La Màscara" que
inicialment havia de ser
un film de terror i es va convertir a
una comèdia,
sent el gran èxit en la pantalla de l'actor
Jim Carrey, estrenada el 29 de
juliol de 1994 i dirigida per
Chuck Russell, us he seleccionat per compartir
ara a
Un Toc de Rock aquest tema a càrrec de
la Royal Crown Revue, una
banda creada a Los Angeles l'any 1989 pels germans
Stern,
Mark,
Adam i
Jamie,
components del grup punk
Youth Brigade, junt a
Eddie Nichols (saxo) i
Mando Dorame
(bateria). Van ser classificats com una banda de
swing modern i són considerats
el grup clau del moviment
neoswing. La veritat és que els
germans Stern mai van
abandonar del tot a
Youth Brigade i periòdicament deixaven penjats a
Royal
Crown Revue per fer gires amb el seu grup anterior, això va fer que finalment
fossin expulsats. Per cert que la secció de vent de
Royal Crown Revue van ser
la banda d'acompanyament de la cantant i actriu
Bette Midler en la seva gira
del 2004 per Estats Units.
Actualment
el grup l'integren Mark Cally, Mando Dorame, Daniel Glass, Jim Jedeikin, Dave
Miller, Eddie Nichols i Jennifer Keith, però per Royal Crown Revue també han
passat James Achor, Veikko Lepistö, Bill Ungerman, Scott Steen
i altres músics. Per cert, des de 1996 fins l'any 1998. van mantenir un
pleit amb el grup
The Amazing Royal Crowns ja que la similitud de nom era una
confusió quan els
promotors contractaven els seus concerts, finalment van
acordar
retirar la demanda quan aquests van canviar de nom. En total
Royal Crown Revue han gravat
10 àlbums, un d'ells un directe i han participat en un parell o tres de
pel·lícules, entre elles "
The Mask", on estava aquest tema.




Santa Esmeralda – Copacabana 2004
Santa Esmeralda va ser un grup de
música disc franc
nord-americà que va treballar i va ser creat sota la direcció dels productors
Nicolas Skorsky i
Jean Manuel de Scarano, format en els anys 70 i el cantant va
ser
Leroy Gómez que va formar part de
Santa Esmeralda des de 1977 fins a l’any
1978, en marxar-se va ser substituït per
Jimmy Goings, fins al 1983, quan el
grup es va desfer. Van comptar sempre amb un parell de noies de molt bon veure
que ballaven i feien els cors. A principis del nou segle van tornar a posar-se
en marxa i va tornar
Leroy Gómez, tot i que van passar a anomenar-se
The New
Santa Esmeralda. Es van especialitzar en versions a
ritme discotequer de temes
molt coneguts com aquest que us porto avui a
Un Toc de
Rock i que va ser un
dels grans èxits comercials de
Barry Manilow, composat per
Jack Feldman i que
us he extret d'un "
Greatest Hits" que es va publicar al 2004 en
versió CD i remasteritzat, encara que originalment s'havia posat a la venda en
els 80, però els temes més populars a la carrera de
Santa Esmeralda van ser
indiscutiblement "
Don't Let Me Be Misunderstood" i "
House of the
Rising Sun", totes dues havien estat grans hits en la carrera del grup
britànic
The Animals, liderat per
Alan Price i comptant amb
Eric Burdon com a
cantant, tot i que també van ser versions, al costat de "
Glòria" de
Van Morrison.
Santa Esmeralda van treballar amb el segell discogràfic
Casablanca, un dels més importants pel que fa a
música disco a tot el món. A
Santa Esmeralda trobàvem a
Tony Baker (guitarra),
Mick Valentino (guitarra),
Charlie Magarian (baix),
Jimmy Sanchez (bateria),
Tom Poole (trompeta) i
Reggie
Graham (teclats). Val a dir que de
Santa Esmeralda s'han publicat molts més
discos recopilatoris que àlbums d'estudi.




El Chicano – Viva Tirado 1970

Ara el nostre
viatge musical ens portarà a Puerto Rico.
Aquesta cançó es va incloure, donant títol, al primer álbum de
El Chicano. El
seu primer èxit va ser aquesta versió del tema de
Gerard Wilson "
Viva
Tirado" que es va mantenir
13 setmanes en les llistes americanes l’any
1970 i el va portar a realitzar una gira pels Estats Units, però val a dir que també l’havia
gravat
Tito Puente amb la seva orquestra,
la Fania All Stars. De fet
a
Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna que altre cançó d’aquest disc de
El
Chicano i el seu veritable nom és
Carlos Omar Cotto Cruz, nascut el 13 de febrer
de 1980 a
Caguas, Puerto Rico, però s’el coneix, tant a ell com a la seva banda, com
El
Chicano i també
El Ilegal. Va ser el primer grup d'
origen llatí que va actuar
en el famós
Teathre Apollo de Harlem, Nova York. Dins d’una linea de
funky rock
amb
tocs molt llatins, al grup
El Chicano 
podriem englobarlo dins del estil
llatí de la gent del
Studio 54, però el seu estil s’apropaba i molt a
Santana.
Inicialment el grup l'integraven, a part de
Carlos Omar,
Bobby Espinosa,
Freddie Sánchez,
Mickey
Lespron Baeza i
Juan Andrés De Luna. Però per
El Chicano han passat molts més
músics, entre ells
Arvizu,
Rudy Regalado,
Max Garduño,
Danny Lamont,
Brian
Magness,
Jerry Salazar,
Joe Pereira i
Sales. Dos dels components de
El Chicano
van morir l’any 2010: L'organista i cofundador
Bobby Espinosa el 27 de febrer,
mentres que el 4 d'agost va morir
Rudy Regalado que portava 12 anys amb el
grup.




George
Benson – Living in high definition 2009

Des de l’àlbum “
Songs And Stories” que l'extraordinari
guitarrista i cantant de
jazz George Benson va publicar el 25 d'agost del 2009,
un dels seus millors discos de les últimes dècades, compartirem ara en el
programa d'avui aquest tema que va ser una composició de
Lamont Dozier, un dels
grans compositors de la
Tamla Motown i que va treballar i molt en el tàndem
Holland-Dozier-Holland.
George Benson porta publicats fins al moment
36 àlbums
d'estudi,
5 en directe,
7 recopilatoris i
50 singles.
George Benson, músic de
jazz, sempre ha coquetejat i molt amb la música
funky-disco i el
pop, sobretot
en els 70 i en aquest àlbum i com sol fer habitualment, es va envoltar de bons
músics, entre ells
Paul Jackson Jr,
Lee Ritenour,
Tom Scott,
Ray Parker Jr,
Steve Lukather, Norman Brown,
Wah Wah Watson,
Chuck Findley,
Gary Grant,
Rod
Temperton,
Steve Porcaro de
Toto,
Paulinho da Costa,
Patti Austin,
Carolyn
Perry,
Lori Perry,
Sharon Perry,
Greg Phillinganes,
John "
J.R."
Robinson i un futimer més. El disc va aconseguir el lloc
15 a les llistes de
R & B,
el
96 en les de
pop i la
primera posició en les de
jazz.
George Benson va
néixer a Pittsburgh el 22 de març de 1943, va començar com a cantant i als 17
anys es va centrar en la guitarra, acompanyant entre d'altres a
Charlie Parker,
Christian,
Montgomery,
Miles Davis i altres. Finalment es va llançar en
solitari com a cantant, guitarra i compositor i ha aconseguit
10 Grammy des que
va començar l'any 1964 i segueix en actiu, Com a guitarrista cal destacar la
seva forma de tocar,
neta,
clara i
subtil, donant a les seves cançons un toc
molt elegant.




Matt Bianco
– The other side of love 2013

Un altre grup, en aquest cas britànic que fusiona
jazz, amb
salsa llatina,
disco i
pop és
Matt Bianco que han tret disc nou el 11 de març
del 2013, es titula "
Hideaway", encara que a Anglaterra es va editar
a finals de l'any 2012. És l'àlbum número
13 en la carrera d'aquesta banda,
actualment duet, espero que no siguin superticiosos.
Matt Bianco van ser molt populars durant la
dècada dels vuitanta gràcies a temes com "Get Out of Your Lazy Bed",
"Yeh Yeh", "Half a Minute" o "Your say Blame It on
That Girl". Van començar l'any 1983 i inicialment eren Mark Reilly
(cantant), Danny White (teclats), germà de l'extraordinari guitarrista Peter
White que durant un temps va tocar
amb ells, i un tercer component Kito
Poncioni (baix). Actualment Matt Bianco està integrat per Mark Reilly i el
teclista i compositor Mark Fisher que treballan com a duet. Curiosament
el grup
Matt Bianco ha tret
9
àlbums recopilatoris de grans èxits, gairebé tants com
àlbums d'estudi que són
tretze. Una
altra dada curiosa que us diré és que comercialment
Matt Bianco sempre han funcionat molt
bé a Alemanya.




Perry Como – Papa Loves Mambo 1954

És clar que per escoltar una de
les primeres cançons amb
só
llatí que va pujar a les llistes d’èxts nord americanes, tindrem que
remontarnos a l’any 1954. És aquesta peça que ens porta
Perry Como, un dels
grans
crooners nord-americans i que vaig decidir punxar-vos a
Un Toc de Rock
quan la vaig escoltar no fa gaire temps en una pel·lícula, sona amb els títols
de crèdit finals, es va incloure en la banda sonora de “
Red 2”, però de fet s'ha inclos en
un munt de films, entre ells “
Ocean's Eleven”, “
Regreso al futuro 2”, “
Everybody's Fine”, etc.
fins i tot en un espisodi de la sèrie “
Perdidos”. La cançó va ser escrita per
Al Hoffman,
Dick Manning i
Bix Reichner.
Perry Como acompanyat per l'
Orquestra
d'Hugo Winterhalters la va gravar a Nova York a l'agost de 1954 i va

arribar al
quart lloc en les llistes del
Billboard. Per cert, d'aquest tema s'han
realitzat unes quantes versions, jo us destacaria les de
Nat King Cole i
Bing
Crosby.
Pierino Ronald Como, conegut artísticament com
Perry Como, va néixer a
Canonsburg, Pennsylvania, el 18 de maig de 1912 i va morir a Florida un 12 de
maig de 2001, des de feia temps patia
Alzheimer. A mitjans dels anys 30 va ser
el cantant de
la
Freddie Carlone’s Band i més tard de la
Ted Weems Orchestra,
fins que l'any 1945 es va llançar en solitari amb gran èxit. Ha venut
milions
de discos a tot el món i us explicaré una curiositat, sempre va gravar per al
segell RCA-Victor amb els que va signar el seu primer contracte a l'any 1943.




Xavier
Cugat & His Orchestra – Mama Inez

Però el veritable introductor dels
ritmes llatins als Estats
Units va ser
un català insigne, el mestre
Xavier Cugat que al front de les
seves orquestres
va revolucionar els conceptes musicals des de Hollywood.
Aquest tema que es trobava en un dels seus molts discos publicats a Amèrica del
Nord i que era un recopilatori titulat genèricament "
The best of Xavier
Cugar & His Orchestra" que va publicar el segell Mercury, es tot un
clàssic composat pel mestre cubà
Eliseo Grenet Sánchez i que originalment era
un
tango-congo titulat "
Ay, Mamà Inés" que es va incloure en la
sarsuela "
La Habana"
de 1830, encara que es diu que ell es va inspirar en una cançó que interpretava
una comparsa. Va ser el gran èxit de la vedette
Rita Montaner i també va
triomfar en la versió que va realitzar el cantant de color
Bola de
Nieve a
ritme de
guaracha, encara que després ha estat molt versionada , fins i tot per
Libertad Lamarque. Un dels més grans músics que ha donat Catalunya al món va
ser el gran pianista i director d'orquestres
Xavier Cugat que va néixer amb el
segle XX, l'1 de gener de 1900, just poc després de donar la mitjanit que obria
el primer any d'aquell nou segle que ara ja és vell.
Cugat sempre va dir que
desitjava ferventment viure cent anys i conèixer el segle XXI, però no ho va
aconseguir-ho, la mort va trucar a la seva porta el 27 d'octubre de 1990. Les
dones van marcar la vida de
Francesc d'Assís Javier Cugat Mingall de Bru i
Deulofeu, aquest insigne català que va treballar i va consolidar la seva
carrera als Estats Units i va ser un dels principals impulsors de
la música
cubana a Hollywood i el món. S’el va vincular i molt amb
la màfia italiana. Con
us deia
les dones van marcar la seva vida i sempre

va estar envoltat d'elles,
però tot i haver tingut unes quantes dones,
Xavier Cugat un dia em va confessar
que realment l'
únic gran amor de la seva vida va ser Abbe Lane amb qui va estar
casat de 1952 a
1964 i de fet la cantant i ballarina va ser la principal beneficiària de la
seva herència. Quan es va retirar va traslladar la seva residència de nou a
Catalunya, a Girona, on va néixer, però bàsicament vivia en una suite de
l'
Hotel Ritz, a Barcelona.
Xavier Cugat va realitzar innombrables pel·lícules, als
Estats Units, però el seu últim film va ser "
Una rosa al vent" que va
dirigir
Miguel Iglesias, el meu "
sogre" (la foto 1 es del film). A instàncies de
Joan Carles
Doval, propietari del segell Picap i que en aquella època era el seu secretari
i home de confiança, va crear l'
Orquestra Cugat-Caravana on durant un temps va
ser cantant
Nina. La presentació oficial de l'orquestra es va celebrar a la
sala Galas de Salou i
jo vaig ser el productor de l'acte.




La frase d'avui és del
Papa Francesc que va dir parlant de
la violència en el món
"Per aconseguir la pau es necessita valor,
molt més que
per fer la guerra”
Tancaré Un Toc de Rock, però abans de marxar-me, us deixo
amb companyia de totes les emissores per les que ens escoltes dues vegades per
setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant les ones o a per
internet si et descarregues el programa des de el blog o el facebook de Montse
Aliaga. Jo sóc Mario Prades i per avui tancaré la barraqueta fins la propera
setmana. Adeu..
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario