Han existit sempre grans veus que pel seu carisma personal o
per la seva qualitat musical ha marcat a generacions posteriors, convertint-se
en mites, una de aquestes grans cantants va ser Billie Holliday a la qual
l'amic Santi Arisa dedica la cançó amb la que avui obriré Un Toc de Rock, però
en el programa també tindrem a Adrià Puntí, Falcons, Banda Toro, Ocults,
Antonio Vega, Franco Battiato, Lagarto Amarillo i uns quants més que ens
donaran suport en aquest viatge al passat, als records i que emprenem dues
vegades per setmana des de totes les emissores per les que ens escoltes o per
internet si t’el descarréguers del blog o el facebook de Montse. Ara aixecaré
la barraqueta, jo sóc Mario Prades i us diré alló de cada vegada
Benvinguts a Un Toc de Rock
Santi Arisa
– A Billy Holliday 1997
El manresà Santi Arisa amb el que avui començaré Un Toc de
Rock, és conegut com a bateria de Pegasus, però la seva trajectòria artística
va molt més enya. En aquest tema que escoltarem ara, amb lletra de Ferran Anell
i música de Santi Arisa, ens recorda a la gran cantant de color Billie Holiday
(7 d’abril de 1915 – 17 de juny de 1959) a la que es coneixia com Lady Day i es
trobava a l’àlbum "Taverna de poetes" on Santi Arisa canta o aixó por
resultar rar, però és per que ja no recordem que va formar part de grups mítics
del rock català dels 70 com Fusioon, on també militava el gran pianista de jazz
Manel Camp o La Tribu,
banda que va recuperar en els 90 convertint-la en una extraordinària orquestra
de ball i on ell també canta, no toca la bateria i que segueix en actiu, així
com el grup de jazz Lakatans que així mateix va recuperar en els 90. Per cert
en aquest tema Santi Arisa també toca la
batería i l’acompanyen els seus companys de Pegasus, Max Sunyer, Rafael
Escoté i 
Kitflus, a part d’altres bons músics (tots a la foto). En aquest CD
editat per Columna Música, Santi Arisa musica també poemas de Miquel Martí i
Pol, Salvador Espriu, Jordi Jané, Vicent Andrés Estellés, Josep Carner i
altres. Santi Arisa va néixer a Manresa el 7 de març de l’any 1947 i als tretze anys va fundar el seu primer grup, Santi Arisa y su Ritmo on sols cantava. Més
tard va formar part del Conjunto Club San Remo. Ja com a bateria va ser
component de diverses orquestres de ball i la seva trajectòria en aquella època
en la qual va actuar i molt a l'estranger va inspirar la pel·lícula
"Orquestra Club Virginia". Per cert, també ha treballat en algunes
pel·lícules com a actor, entre elles "Desnuda Inquietud" amb
Nadiuska, dirigida per Miguel Iglesias Bonns, el meu "sogre", on feie
de soldat a la conquesta d’América i el “picaron” és volia passar per la pedra
a la bella actriu.
Banda Toro – La noche que Chicago murió 1994
Aquesta cançó que escoltarem ara, és probablement la més
emblemàtica del grup britànic Paper Lace i va estar composada per Peter
Callander i Mitch Murray. El single dels Paper Lace va ser disc de Platí, va
ser publicat el 15 de juny del 1974, tot i que la cançó s’havie inclos un any
abans a un LP. El single va puxar al lloc 3 del Billboard i el segon al Canadà,
mentre que a Anglaterra va ser número 1 de les llistes. La cançó ens parla
d’una massacre que es produeix l'any 1929 a Chicago, d'Al Capone i de la màfia, de
guerres al carrer i vengances, de gansters i agents de la llei enfrontan-se entre ells buscant la justicia, de morts. La veritat és que no recordo gaires
versions en espanyol d'aquesta cançó. Una a càrrec dels mexicans Banda Toro en
els noranta que es la que escoltem ara i un altre per la cantant veneçolana
Mirla Castellanos, gravada a principis dels setenta, més o menys quan es va
publicar la versió original. Els Banda
Toro interpreten una fusió d'estils que barreja cumbia banda, bolero, ranxera,
narcocorridos, pop i que s'anomena "estil 
Quebraditas" o també música
Grupera, originari de la regió de Zacatecas que és d'on són els components de
Banda Toro, liderada per el cantant Saül Esqueda. La cançó es va incloure en
l'àlbum "Banda Toro" que es va publicar l'any 1994. Per cert, en la
carrera de Banda Toro que es va iniciar l’any 1992, cal destacar un munt de
versions que com aquesta, incorporen a l'estil particular del seu repertori ,
entre elles "Ríos del Babilonia", "Salud, dinero y amor",
"A mi manera" i unes quantes més. No hem de confondre aquesta
nombrosa formació amb una altra anomenada La Banda Toro Viejo que es
van crear al 94 crec que a la mateixa regió, però no tenen res a veure l'una
amb l'altra.
Ocults – Pais Petit 1991
Es tracta d'una de les millors composicions de Lluís Llach i
va ser versionada pel grup balear Ocults, una de les bandes de rock en català,
en aquest cas en mallorquí, sorgides en els vuitanta. Ens parla d'un "País
Petit" en el què quan el sol se'n va a dormir, mai no està segur
d'haver-lo vist veritablement, per això torna al dia següent, per estar segur
que està allà i que cada dia es pot veure el campanà d’ahir. Curiosament van
començar anomenant-se Ocultos, en castellà i així van signar el seu primer
disc, un mini-LP que es va publicar l'any 1987 a través del segell
Blau, propietat de Miquel Àngel i de Joan Bibiloni. Posteriorment van passar ja
a ser Ocults i sorgeix la que possiblement sigui la seva millor obra, l'àlbum
"Pa amb Oli nacional" en què van incloure dues versions: “La Balanguera” de Maria del Mar Bonet i “Mi carro” de Manolo 
Escobar. S'havien produït canvis en Ocults, va marxar el bateria i cantant Toni
Vallespir i es van convertir en quartet integrat pels germans Antonio
(guitarra, cantant i teclats) i Jaume Nicolau (baix), al costat de Biel Ferré
(bateria) i Àngels Casas (saxo). El seu següent disc era tot un crit per la
unitat dels Països Catalans, es va titular "Mallorca sempre" i es va
publicar l’any 1991 i en el que es va incloure aquesta cançó que escoltem ara o
en la que comptan amb la col·laboració de Lluís Llach, el seu autor. El disc
portava al seu interior un fanzíne amb les lletres. En total Ocults han
publicat nou àlbums, l'últim d'ells l’any 2012.
Armando y el Expreso de Bohemia – El Tren de la Bruja 1998
Escoltarem avui a Un Toc de Rock aquesta cançó que ens parla
de la fi de la innocència adherent a l'infància i la joventut, com creixem i
ens fem adults relegant al racó més recòndit del rebost dels nostres records,
aquella innocència que ens envoltava, prenent com a emblema aquell "Tren
de la bruixa" que trobàvem pràcticament en totes les fires ambulants de la
nostra adolescència, quan vam descobrir l'escuma d'afaitar, la música de
"Greese" pretenent ser John Travolta i elles Olivia Newton-John,
aquells primers cigars prohibits... Avui hem deixat de jugar i darrere de la
realitat hem perdut "El tren de la bruja". Ens hem tirat a la plaça i
hem deixat de muntar en aquell tren i per descomptat ara ja no guanyarem cap
volta de franc. La cançó us l'he extret d'un CD d'Armando y El Expreso de
Bohemia titulat "Falso rayito de luna" que es va editar l’any 1998.
La banda està liderada per Armando Soria, un home nascut a Pamplona i establert
a Barcelona des de fa més de trenta anys. Van començar l'any 1995 anomenant-se
només 
Expreso de Bohèmia, van treure un o dos discos brillant amb llum pròpia
el tema "Aluminosis en el corazón", una cançó que precisament va ser
regravada i recuperada en aquest CD. En aquest enregistrament Armando y el
Expreso de Bohemia són, a més de Armando Soria (veu), Edurne Remirez (cors),
Jaime de Burgos (teclats i piano), Marco Quintilla (guitarras), Salvador Suau
(bateria), Cinto Bonell (baix), Pep Poblet (saxos), Kiko Serrano (órgan), Pepe
Fardaña (guitarra espanyola), Álex Ambar (palmas), Jordi Ribas (gralla), Didac
Ruíz (percusions) i penso que em deixo algun. Els cors en aquest tema els
fan les cinc noies del grup The Capsa’s Teenagers.
Franco Battiato – Centro de gravedad permanente 1981
Des d'Itàlia ens va arribar el cantautor Franco Battiato que
a Espanya va saber trobar un bon lloc gràcies als temes “La Estación de los Amores”
de 1983 i aquest que us he seleccionat per compartir avui al programa, un
single en espanyol que es va extreure del seu àlbum "La Voce del Padrone",
editat per EMI l'any 1981 i que va ser produït per Angelo Carrara. Encara que
Franco Battiato te una interessant i nodrida carrera discogràfica a Itàlia,
"La Estación
de los Amores" i aquesta segueixen sent les cançons per les que aquí s’el
recorda, mai va tornar a tenir un altre èxit igual a Espanya i curiosament
"La Estación
de los Amores" no és una de les seves cançons millor considerades en la
seva Itàlia natal, de fet ni el propi Franco Battiato li 
dóna rellevància en la
seva biografia, tot el contrari que amb “Centro de gravedad permanente” que
reconeix és una cançó clau. Ha composat unes quantes bandes sonores al llarg de
la seva carrera professional que va començar als anys seixanta i també ha
dirigit. Franco Battiato va néixer a Catània, a l'illa de Sicília, el 23 de
març de 1945. Els músics que l'acompanyen en la gravació són Alfredo Golino
(bateria), Paolo Donnarumma (baix), Filippo Destrieri (sintetizadors), Alberto
Radius (guitarra), Claudio Pascoli (saxo), Donato Scolese (vibràfon), el grup
Madrigalisti di Milano (cors) i els arregaments i la dirección d’orquestra va
estar a carrec de Giusto Pio. Tots els temes de l'àlbum “La Voce del Padrone”, considerat
un dels seus millors discos i que ha venut més d’un millió de copies, del que
us he extret aquesta cançó que escoltem ara, van ser composats pel propi Franco
Battiato, llevat del “Cucurrucucú paloma” que era un clàsic de Tomás Méndez. En
total té gravats més de 40 àlbums i un futimé de singles.
Lagarto Amarillo – Culpable 2012
Ara i des de l'àlbum “Estoy mintiendo de verdad”, quart
treball discogràfic del grup madrileny Lagarto Amarillo i que es va publicar el
14 de febrer del 2012, us he seleccionat aquest tema que compartirem a Un Toc
de Rock i que també es va editar en format single. La lletra i la música va
estar composades per Pablo Mora que de fet va escriure tots els temes del disc,
i la producció a càrrec de Pipo Romero. Lagarto Amarillo és un grup madrileny
creat l'any 2001 pels tres germans Mora: Pablo (cantant i guitarra), Patricia
(teclats, timple, acordió i cors) i José María (guitarra i cors), tot i que
originalment hi havia un quart component, es tractava de Chema Buhigas, que va
deixar el grup l'any 2008. Van debutar discogràficament amb “Que la suerte te
acompañe” que va publicar el segell Universal Music Group i va estar produït
per Fernando Illán. En el seu segon treball, titulat “Distinto” i que va sortir 
a la venda en el 2003, es va incloure el que possiblement hagi estat el seu
tema més popular, la versió que van realitzar del “Cuéntame” de Fórmula V,
escrita per Pedro Herrero i José Luis Armenteros, membres de Los Relámpagos,
per a la sèrie de TVE del mateix títol, aquest “culebrón” que mai s'acaba i que
tracta sobre les desventures de la família Alcántara, recorrent l'Espanya de la
dictadura, la transició i que ara crec que es troba ja en els 80. A mi d'aquesta sèrie em
fa gràcia la incombustible àvia per a la qual les dècades semblen no passar,
per cert que el tema i l'àlbum, van fer que Lagarto Amarillo fossin nominats
als JPF Music Award pel millor disc llatí, així com a la millor cançó
"llatina" precisament per “Cuéntame” i crec recordar que van guanyar
un d'ells, em sembla que va ser el de la millor cançó, tot i que com no estic
segur del tot us diré el de sempre en aquests casos "No em feu gaire cas", Lagarto
Amarillo van editar un nou disc, en aquest cas homònim, el passat 2014. 
Adrià Puntí – Sota una col 1999
Aquesta cançó es trobava en el disc “L'hora del pati”, segon
àlbum en solitari i que el gironí Adrià Puntí, el que va ser líder i cantant
del grup Umpah-Pah publicaria l'any 1999 amb producció de Quimi Portet. Nascut
a Salt el 13 de juny de 1963, va començar l'any 1980 formant part del grup La Felaction On The
Rocks i en el 83 va guanyar un concurs musical a Banyoles. A partir de 1989
crea un dels grups mítics del rock en català Umpah-Pah que van estar en actiu
publicant sis àlbums, fins a octubre de 1996. Per cert que s'ha anunciat que
enguany Adrià Puntí publicarà un nou àlbum “Benvinguts al desastre”, encara que
no us podria dir si ja està al carrer, tot i que ara ell es fa dir Josep Puntí.
L’actor i cantant Adrià Puntí es va 
llançar en solitari l’any 1997 amb una
carrera molt irregular, encara que interessant i em sembla recordar que va
tenir problemes mentals que el van portar a ser ingressat en un centre del que
el deixaven sortir per fer concerts, encara que no sempre anava a complir els
seus compromisos, segons bufava el vent anava o no i contractar-lo representava
una mena de tómbola. No sé actualment quina és la seva situació, crec que s'ha
centrat en la seva carrera musical, però recordo que a finals dels noranta de
tant en tant apareixia pel Vela Vela, un pub musical de Reus, crec que tenia
una novieta a la ciutat.
Falcons – Perdido en el Universo 1978
Falcons eren una bona banda mallorquina, concretament de
Manacor i es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras
clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser Grupo 15 van
gravar versions, quan van ser Falcons sols cançons propies. Aquesta cançó que
porto ara i que us vaig prometre escoltariem, en una línia molt de rock
progressiu ens mostra la qualitat d'aquest grup, tot i que les imposicions de
la seva companyia discogràfica van fer que el públic conegués, en editar-se en
single, cançons excessivament comercials dels Falcons, no mancades de qualitat,
aixó si, però molt més poppis que la música amb la que ells gaudien de veritat.
La peça us le he extret del seu primer àlbum “Terciopelo y Fuego”. Falcons van
treure en total tres LP’s i la cançó estrella del según LP titulat simplement
“Falcons II”, editat per Philips-Fonogram va ser “Date por vencido” que 
escoltarem
un altre dia. La veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir
una nit de sarao a una sala de festes de Saragossa que crec es deie Papagayo o
una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una amiga que era supervisora
de Telefónica i la cançó de Falcons va sonar. Em vaig adresar al discjokey per
preguntar-li qui eren y al día siguent, quan vaig tornar a Reus,
vaig comprar-me el single. Falcons eren Rafael Aguiló (cantant i guitarra), Pep
Nadal (baix), Damià Tomàs (batería) i Josep Portell (guitarra).
Mocedades – Eres tú 1973
La veritat es que Mocedades han estat el millor grup vocal
del pop espanyol de tots els temps i els seus jocs de veus van fer història en
la música espanyola. Van ser descoberts per Juan Carlos Calderón que va
compondre les seves cançons i va produir els seus discos durant onze anys,
també ell va ser l'artífex del canvi de nom ja que quan van començar es deien
Hermanas Uranga i posteriorment van passar a ser Voces y Guitarras, debutant
com Mocedades l'any 1969 amb el single "Pange Lingua", una cançó que
també es va tornar a incloure a un altre disc molt anys després. Van haver
molts canvis en la seva formació, centrada sempre al voltant de la família
Uranga. L’any 1973 el grup basc va representar a Espanya en Eurovisió amb el
tema "Eres tú" escrit també per Juan Carlos Calderón i que estem
escoltam ara. És clar 
que si bé no va guanyar, avui en dia "Eres tú"
està considerada la millor cançó en tota la història del festival i que fins i
tot els Mocedades van arribar a gravar-la en anglès i titulan-se "Tuch the
wind", classifican-la en les llistes del Billboard nord americà. Després
Mocedades van passar a ser El Consorcio, però em sembla recordar que a finals
de la passada dècada van tornar a ser Mocedades i segueixen en actiu. No estic
segur. En aquesta cançó la veu solista es la de Amaya Uranga que quan va deixar
Mocedades va ser substituïda per Ana Bejarano que venia de Trigo Limpio i que
anys després crearia el grup Txanrango. La resta de components van ser en
aquesta cançó Izaskun Uranga, Roberto Uranga, Javier Garay, José Ipiña i Carlos
Zubiaga.
Pablo Alborán – El beso 2012
Al programa d'avui us porto una bona cançó que li van
demanar a Montse mitjançant el Facebook i que ella m’ha dit que també li agrada
i molt. Es trobava a l’àlbum del jove cantautor Pablo Alborán "Tanto"
que va publicar el 7 de novembre de l’any 2012 i que va ser 5 vegades Disc de
Platí a Espanya i va aconseguir un Disc de Platí a Portugal, segons fons de la
casa de discos. Ara u per escoltar a Un Toc de Rock us he seleccionat per
el programa d'avui aquesta bella cançó sobre un home que està
"boig per amor", sense arribar a l'extrem de la cançó de Nacho Campillo que
per cert, fa temps qie no hem escoltat, un dia d’aquest us la tornaré a
puntxar. De veritable nom Pablo Moreno de Alborán Ferrándiz, va néixer a Màlaga
el 31 de maig de 1989, fill de pare malagueny i mare francesa. Ha aconseguit
ser nominat en tres ocasions als Grammy, l'any 2011 i fins ara ha publicat tres
àlbums d'estudi, un en 
directe, 11 singles i la reedición d’aquest, també ha
col·laborat en diversos enregistraments d'altres artistes, entre ells la
portuguesa Carminho, Miguel Bosé o María Dolores Pradera. Pablo Alborán va ser
descobert pel cantautor i productor Manuel Illán i va ser apadrinat per la
cantant Diana Navarro. La seva banda per les gires està integrada per Antonio de Haro (baix), Antonio Portillo
"Porty" (guitarra), Manuel Álvarez ''Lolo'' (guitarra), Jorge García
(bateria), Adrian Schinoff (teclats) i Carlos Martín (trompeta i percussió).
Per cert, va fer una aparició al episodio 200 de la serie “Aida”.
Beth – Podré tornar enrera 2002
Sopa de Cabra, junt a Sau, són les millors bandes de rock en
català de l’historia musical d’aquesta terra. "Bona nit, malparits",
publicat per Música Global, surt a la llum el 2002, amb l'enregistrament dels 2
últims concerts del grup oferts a la sala Razzmatazz, en memòria de Joan
"Ninyin" Cardona i Joan Trayter i amb ells van comptar amb bones
col·laboracions , entre elles la dels saragossans Amaral que van interpretar en
català un dels millors temes de Sopa de Cabra "Camins". També Beth
versionava als Sopa en aquest álbum, amb la cançó “Podre tornar enrera”, una de
les millors composicions del grup gironí que te una lletra força interesant que
ens parla de tornar al passat després d’haver buscat el futur que resulta ser
cada dia més negre fins al punt de que "cal tornar enrera, si no es massa
tard". Beth va sortir d'un Operación Triunfo i tot i ser neboda de
Josep Maria Mainat, no es pot dir que la seva carrera hagi estat arrasadora,
més aviat discreta i finalment ha posat la seva vista al mercat en català que
encara que molt 
més fluix que el nacional per el que fa a vendes, si és molt
més agraït, possiblement perquè si bé les discogràfiques de producte en català
tenen les arques pitjor assortides que les multinacionals i els seus discos no
sempre poden aspirar a "comprar" un lloc en les llistes, compten amb
les subvencions i ajudes de la
Generalitat que sempre van be per sufragar les despeses de
gravació, producción i edición, fins el punt de que a vegades donen beneficis i
tot. És clar que això per la seva banda és contraproduent ja que el mercat
s'anima amb quantitat, encara que no sempre amb qualitat. Beth, de veritable
nom Elisabeth Rodergas Cols, nascuda a Suria, Barcelona, el 23 de dicembre del 1981, ha publicat en total
quatre discos, els dos últims en català, aixó si, i un en directe l’any 2004
“Palau de la Música
Catalana” i 11 singles. Per cert, aquesta cançó de Sopa de
Cabra es va fer servir, en la versió de Beth, per la serie de TV3 “Pulseres
vermelles”, a la segona temporada
Antonio Vega – El sitio de mi recreo 1992 / 2012
Aquest tema, inclòs a l'àlbum recopilatori "Antes de
haber nacido", editat l'any 2012, també va donar títol a un altre
recopilatori del 1992 i és una de les millors composicions d'Antonio Vega, el
que va ser alma mater del grup Nacha Pop que primer es van fer dir Uhu
Helicopter i va ser l'autor de la que està considerada la Millor Cançó del Pop
Espanyol dels 80, us parlo de "La
Chica de ayer" que fins i tot ha arribat a ser
versionada en anglès per al mercat nord-americà pel grup Gigolo Aunts i ja els
hem escoltat al programa. Ara a Un Toc de Rock us porto a aquest cantautor urbà
sorgit de la movida madrilenya que sempre va saber utilitzar magistralment les
paraules. Guitarra, cantant i compositor, Antonio Vega va néixer a Madrid el 16
de desembre de 1957. Quan es va desfer Nacha Pop va emprendre carrera en
solitari, encara que després va tenir greus problemes de salut, molt d’ells
ocasionats per el consum de drogues. Vam poder 
comprovar el seu gran
deteriorament físic quan Nacha Pop va realitzar una gira poc abans de la seva
mort. Veure'l a l'escenari resultava d'una part patètic, per altra era molt
trist comprovar el declivi d'aquesta estrella del rock degut a la malaltia.
Antonio Vega que está considerat com un dels millors lletristes del pop
espanyol, va morir a Majadahonda, Madrid, a causa d'una pneumònia, patia des de
feia temps un càncer de pulmó, el 12 de maig de 2009. Antonio Vega ha estat
considerat un dels compositors fonamentals del pop espanyol des de l'arribada
de la democràcia.
Pasión Vega – María se bebe las calles 2003
La cantant madrilenya Pasión Vega, amb la que avui conclourem
Un Toc de Rock, nascuda el 23 d'abril de 1976 a Madrid, encara que criada a Màlaga i de
veritable nom Ana María Álias Vega, va gravar aquesta bona cançó que es un crit
en contra de la violencia de génere i els maltractaments vers la dona. Es va
incloure en el disc compilatori “Carácter Latino” de l’any 2003, si bé ja
l’havia gravat abans i també hi era a la banda sonora de la serie “Obsesión” i
altres àlbums compilatoris com “New Woman”, “Damas & Reinas”, etc. Una cosa cal destacar quan parlem profesionalment
de Pasión Vega i és que sempre ha sabut envoltar-se de bons músics
col·laboradors, entre ells cal destacar el recordat Josep Maria Bardagí, Josep
Más "Kitflus", Ricard Miralles, Miguel Ángel Collado que va ser
teclista amb Santa, Víctor Merlo, Pere Bardagí, així com els 
productors Pancho
Varona, José A. Romero i Antonio García de Diego. Els seus inicis van ser molt
en la línia de la vella escola ja que la xicota es va dedicar a partir de l’any
1992, a
presentar-se a tots els concursos que s'organitzavan i va guanyar uns quants
abans de començar a gravar, cosa que va fer amb l'àlbum "Un toque de
distinción" de l’any 1996. El 16 de novembre de 2007 Pasión Vega va
realitzar un concert conjunt amb Mònica Molina al Palau dels Esports de
Santander, titulat "Pasión con Mónica", en el què les dues cantants
interpretaven temes dels seus últims treballs fins aquell moment, cantant a
duet "La gata bajo la lluvia", l'èxit de Rocío Durcal que hem
escoltat al programa va unes quantes temporades.
La frase d'avui la va dir la què va ser Primera Dama dels
Estats Units Jacqueline Kennedy que va estar casada en dues ocasions, amb John
F. Kennedy i amb Aristòtil Onassis i que va manifestar
"La primera vegada, et cases per amor. La segona,
per
diners. La tercera, per companyia"
Jo i basant-me en la meva pròpia experiència penso que
estava equivocada, és clar que jo soc un home.
Tancaré per avui Un Toc de Rock per avui i tocaré el dos,
però abans us deixaré en bona companyia, la de totes les emissores per les ens
escoltes dues vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas
mitjançant la teva ràdio o via internet si t’el descarregues del blog o el
facebook de Montse. Jo sóc Mario Prades i ara baixaré la barraqueta fins el
proper programa. Adeu-siau
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario