El Blues va patir a principis dels cinquanta, un canvi
impressionant. Va sorgir el Blues de Chicago en els estudis Chess Records que
es trobaven al número 2120 de l'avinguda South Michigan, propietat de Leonard
Chess i el seu gernà Phil. Leonard que era blanc, va ser un il·luminat, un
avançat al seu temps amb una gran capacitat per captar alló que era nou i
convertint-ho en èxit. Ell va descobrir a Muddy Waters i la seva agressiva,
bruta i nova forma de tocar la guitarra i a Little Walter que era un virtuós de
l'harmònica que va saber treure-li al petit instrument un protagonisme que mai
havia tingut. El so de la Chess, coneguda com Cadillac
Records, va influenciar en músics britànics de rhythm and blues com Eric
Clapton, The Yardbirds, els Stones, John Mayal, Alexis Korner, Ten Years After,
Cyril Davies, Jeff Beck, The Animals, Jimmy Page, Ginger 
Baker, Peter Green,
The Who i tants i tants. Leonard va comptar amb el contrabaixista i
compositor Willie Dixon treballant a l'ombra, produïnt, component i acompanyant
en les gravacions de l'estudi, però també es va enfrontar a puristes com
Howlin' Wolf que tot i ser un innovador, odiava i alhora menyspreava a Leonard
pel fet de ser blanc. No obstant això Leonard no va ser racista, tot el
contrari, sempre va dir que a ell "No li importava el color de la pell
d'un home, li importava el color dels seus diners". Avui tindrem molt de
blues a Un Toc de Rock i ara des de les emissores per les que el programa
arriva a tu o per la xarxa si t’el descarréguers del blog o el facebook de
Montse, aixecaré la barraqueta dient que sóc Mario Prades i sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Willie
Dixon – Pain in my heart 1955
Aquest tema amb el que avui obrim Un Toc de Rock us el he
extret d'un doble CD recopilatori del genial contrabaixista, compositor,
cantant, productor i arranjador de color Willie Dixon que es va publicar al
2012 sota el títol genèric "The Wille Dixon Story 1940-1960", encara que
es tracta d'un dels seus temes més coneguts i que va gravar originalment en un
single que es va publicar l'any 1955, girant a 78 rpm. Willie Dixon va ser un dels elements claus en
l'èxit del segell Chess Records i l'expansió del Blues de Chicago, acompanyant
amb el seu contrabaix en els enregistraments a pràcticament tots els artistes
del segell i component cançons per a molts d'ells, de fet en la seva carrera
cal destacar el seu treball com a compositor i cançons seves les han gravat des
de 
Koko Taylor a Muddy Waters, pasant per Memphis Slim, Led Zeppelin, The Big
Three Trio, Little Walter, Rosetta Howard, Sonny Boy Williamson, Junior Wells,
Buddy Guy, Chuck Berry, Jimmy Rogers, Rolling Stones, Howlin' Wolf, Bo Diddley,
Elmore James, Jimmy Witherspoon, Otis Rush, Betty Everett, Little Willie Foster
i un munt més. Willie Dixon va néixer l'1 de juliol de 1915 a Vicksburg, Mississipí
i va morir un 29 de gener del 1992 a
causa d'un atac al cor, a Burbank, Califòrnia, sent enterrat en el Burr Oak
Cemetery de Alsip, Illinois. Va
ser inclòs en 1994, de manera pòstuma, al Rock and Roll Hall of Fame.
Muddy Waters
– Hoochie coochie man 1954
El tema en realitat es titulava "I'm your Hoochie
Coochie Man" i va ser escrita per Willie Dixon l’any 1954 aconseguint el
lloc 8 en les llistes de música negra als Estats Units. En la gravació van
participar Muddy Waters (veu i guitarra), Little Walter (harmònica), Otis Spann
(piano), Jimmy Rogers (guitarra), Willie Dixon (contrabaix) i Fred Below
(bateria). Es va gravar al gener de 1954 en els estudis Chess, sota la
producció de Leonard. Originalment es va publicar en un single sense caràtules
amb "She's So Pretty" a la cara B. Muddy Waters era un home que vivia
i treballava en els camps de cotó, però tocava una guitarra acústica vella i
apedaçada fins el dia que el va descobrir Alan Lomax, un estudiós de la Biblioteca del Congrés
i en un improvisat estudi móvil que portava en el seu cotxe, és a dir una gravadora i
un parell de micros guardats al maleter, va registrar un parell de cançons
seves per la Biblioteca
del Congres. Muddy va marxar-se cap a Chicago tocant com a músic de carrer fins
que el va 
descobrir Leonard Chess. Muddy es deia en realitat McKinley Morgan Field (4 d’abril de 1915
Rolling Fork, Mississippi – 30 d’abril de 1983 Westmont, Illinois) i sempre
s'ha dit que és l'autèntic inventor del Rock and Roll. Va ser la figura
més representativa del Blues de Chicago. Fins B.B. King l’hi deia el "Cap de Chicago". Totes les seves
bandes van portar al millor del millor del Blues de Chicago: Little Walter, Big
Walter Horton, James Cotton, Junior Wells, Carey Bell, Willie Dixon, Otis
Spann, Pinetop Perkins i Buddy Guy, entre molts altres. No obstant això
també es va enfrontar a Howlin' Wolf que igual que a Leonard Chess, l'odiava
per la seva relació d'amistat amb Chess, precisament per ser aquest blanc.
L’any 1976 Johnny Winter convènç a la seva discogràfica per publicar un disc de
Muddy, quan aquest gairebé es podia dir que vivia de la beneficència. Els va
convènca i es va gravar "Hard again" que no va sortir a la venda fins
al gener de 1977 i va ser el seu retorn a la popularitat.
Little
Walter – My babe 1955
en les llistes del Billboard el 12 de març del 55. Little Walter
que tenia molts problemes amb drogues i alcohol, pocs mesos despres de tornar de la seva segona gira europea és va veure
involucrat en una baralla mentres és prenie un descans d'una actuació en un
club nocturn al sud de Chicago. Les lesions aparentment menors, provocades per
l'altercat agreujades per altres que havia patit en anteriors trobades
violentes van ser fatídiques. Little Walter va morir el 15 de febrer de 1968
mentres dormia a l'apartament d'una núvia a Chicago. La causa oficial de la
mort indicada en el certificat de defunció va ser "trombosi
coronària" (un coàgul de sang al cor), però tot i les evidències de les
lesions externes que mostrava el seu cos, la policia va informar que la mort va
ser per "causes desconegudes o naturals" i no hi havia lesions externes
segons s'indica al certificat de defunció. El cos de Little Walter va ser
enterrat al cementiri de St Mary a Evergreen Park, Illinois el 22 de febrer de
1968 i l'enterrament el van pagar Howlin' Wolf i Leonard Chess.
Howlin’Wolf – Smoke stack lightmimg
Abans us he estat parlant de Howlin' Wolf, un home que feia gairebé
dos metres i sobrepassava els 130 quilos de pes. La seva tècnica era primitiva,
però va recrear el blues a la seva pròpia manera i englobat-se dins del
"Blues de Chicago", encara que ell era més tradicional en la seva
música. Tocava l'harmònica i la guitarra slide, però sobretot destacava la seva
veu punyent i plena de força, així com les seves manera de cantar llançant
udols que van fer que Chester Arthur Burnett (White Station, 10 de juny de 1910
- Hines, 10 de gener de 1976) fos conegut com Howlin' Wolf "El llop
udolador", la llegenda diu que va prendre el seu nom d'un mort que va
trobar en un cementiri. L’any 1948 va formar una banda que incloïa a Willie
Johnson i M. T. Murphy a las guitarras, 
Junior Parker a l'harmònica, un
pianista anomenat Destruction i el bateria Willie Steele. "Smoke stack
Lightning" és una de les seves cançons més populars i també la més
representativa del seu estil vocal i va ser una de les primeres que va gravar
en els estudis Chess Records. El seu àlbum de 1962 "Rockin 'Chair
Album" és un dels més famosos discos de blues de la història. Tenia un alt
sentit de l'orgull negre i mai no va voler que Leonard Chess l'avancés diners
dels seus discos, deia que no volía haver d'agrair-li res "només volia els
diners d'un blanc si sels havia guanyat abans" i possiblement va ser
l'únic dels artistes de la Chess,
que mai va rebre un Cadillac de regal. Per que despres parlem del racisme dels
blancs vers els negres. Malgrat el seu odi per Muddy Water, tots dos són els
principals noms del "Blues de Chicago" i van gravar junts.
John Lee Hooker – Boogie Chillen
John Lee Hooker ha estat un dels grans mestres del blues, si
be el seu estil es trobava dins del anomenat Blues del Delta, molt més
primitiu, i curiosament a Europa va començar a ser conegut gràcies a músics
britànics com Ciryl Davis, Alexis Korner o John Mayal que van començar a
versionar les seves cançons a finals dels cinquanta. Guitarra, veu, harmònica i
el peu marcant ritme van ser els signes d'identitat de John Lee Hooker
(Clarksdale, Mississipí, 22 d'agost de 1917 - San Francisco, 21 de juny de
2001), al costat de la seva manera de cantar entrellaçant paraules i ritme. Es
pot dir d'alguna manera que va ser un dels primers rapers de la història,
encara que ell intentava cantar. La carrera musical de John Lee 
Hooker va
començar l’any 1948 quan va aconseguir l'èxit amb el single "Boogie
Chillen", cantat en aquest estil mig parlat que es convertiria en
característic seu. Aquest single es va publicar a Espanya a través del segell
Exit Records a finals dels 60 i jo el vaig comprar en les rebaixes d'El Corte
Inglés ja que John Lee Hooker havia passat completament desapercebut per al
gran públic espanyol, amb "I'm in the Mood" a la cara B. En diverses
ocasions va canviar ell mateix la seva data de naixement, situant-la entre 1917
i 1923. A
la seva mort, la família va haver de confirmar la data autèntica.
Louisianna
Gator Boys – How blue can you get 1998
“Com podem obtenir un bon blues?”, aquesta podría ser una
bona pregunta i la resposta en la portarà una macrobanda anomenada The
Louisiana Gator Boys. Dins de la banda sonora del film "Blue Brothers
2000" trobàvem un parell de temes a càrrec d'aquesta formació fictícia The
Louisiana Gator Boys, una macrobanda de blues que no existeix, però que podriem
classificar com “la superbanda del blues”. Aquest és un d'ells, però la
pregunta veritablement és: Qui són The Louisiana Gator Boys? Doncs us ho diré
si esteu asseguts. En aquest grup, la Superbanda del Blues, creada per a l'ocasió, és
ha dir per la pel·lícula remake de l'antiga, es trobaven BB King con a líder
del grup, un geni musical nascut en una plantació de cotó a Itta Bena,
Mississipí, el 16 de setembre de 1925 i que ens va deixar el passat 14 de maig
i al que vem escoltar i recordar la passada setmana, junt a Eric Clapton,
Jimmie Vaughan, Clarence Clemons, Billy Preston, Grover Washington Jr, Steve
Winwood, Paul Shaffer, Charlie Musselwhite, Isaac Hayes, Lou Rawls, Gary 
US
Bonds, Travis Tritt, Koko Taylor, Dr John i Bo Diddley amb la seva inconfusible
guitarra quadrada, al costat dels Blues Brothers amb Dan Aykroyd, Joe Moore i
John Goodman, junt amb Steve Crooper. Què, banda de luxe, no? Sonant avui a Un
Toc de Rock, des de les sintonies de totes aquelles emissores que emeten el
programa o des de la xarxa si t’el descarreges del blog o el Facebook de
Montse, perque disfruteu de valen amb aquesta reunió de mestres del blues.
Big Joe
Turner & Roomful of Blues - Jumpin' For Joe 1983
Un blues
que beu de les fonts més tradicionals és el que ens porta aquesta big band, Big
Joe Turner and Roomful of Blues, des del seu LP "Blues Train" i
comptant amb la col·laboració de Dr John. El veterà Joseph Vernon Turner
Jr, conegut artísticament com Big Joe Turner, va néixer a Kansas City el 18 de
maig de 1911 i va morir a Inglewood un 24 de novembre de 1985. Aquesta va ser
una de les seves últimes gravacions. Fou un cantant que va començar a principis
dels anys 30 dins del jazz de Kansas, encara que va evolucionar al
boogie-woogie i més tard, a més de Rhythm and Blues també incursionà en el
Rock'n'roll. Els Roomful of Blues es van crear el 1967 i encara 
segueixen en
actiu. Aquest és el cinquè disc que van publicar. Actualment són Chris Vachon
(guitarra), Phil Pemberton (veu), Bryan "Frankie" Rizzuto (contrabaix
i baix), Ephraim Lowell (bateria), Travis Colby (piano i orgue), Rich Lataille
(saxos), Doug Wolverton (trompeta) i Mark Earley (saxos), però pel grup han
passat al llarg dels anys més de trenta músics. El pianista, cantant i
compositor Dr John que va col·laborar en aquest disc, es diu en realitat Malcom
John Rebennack Jr i va néixer a Nova Orleans, Louisiana, el 21 de novembre de
1940.
Bonnie Raitt – Million Miles 2012
L'extraordinària guitarrista i cantant nord-americana Bonnie
Raitt va incloure aquest tema que escoltem ara en el seu àlbum
"Slipstream" que va publicar el 10 d'abril de 2012 i s'havia gravat
als estudis Ocean Way Recording i The Garfield House. Aquest disc va ser declarat
per la revista especialitzada American Songwriter Magazine com el millor àlbum
de l'any i el millor dels últims 40 anys. La veritat és que encara que es
tracta indiscutiblement d'un gran disc, això últim ho considero una mica
exagerat, si trobo encertat que nomenessin a Bonnie Raitt "Millor
intèrpret de blues de l'any 2012". A l'agost l'àlbum havia superat les
230.000 còpies venudes i va pujar al lloc 22 en la llista dels millors discos
del 2012, en aquesta ocasió segons la revista Rolling Stone. Aquesta cançó és
la versió d'un tema de Bob Dylan que Bonnie Raitt ens porta a Un Toc de Rock.
En la gravació de l'àlbum i a més de la cantant i guitarrista, 
van participar
un munt de músics, entre ells trobàvem a Mike Finnigan, George Marinelli,
Johnny Lee Schell, James Hutchinson, Ricky Fataar, Luis Conte, Maia Sharp, Bill
Frisell, Greg Leisz, Patrick Warren, Gang, Paul Brady, Jay Bellerose, Al
Anderson, David Piltch, Jeff Young i crec que em deixo algun. Bonnie Raitt va
néixer el 8 de novembre de 1949
a Burbank, Califòrnia i era filla del cantant i actor
John Raitt i la pianista Marjorie Haydock. Va debutar l'any 1971 amb el LP
"Bonnie Raitt" i porta publicats 17 discos d'estudi, 4 recopilatoris
i 28 singles. Bonnie Raitt es va casar amb l'actor Michael O'Keefe el 27 d'abril
de 1991, però es van divorciar el 9 de novembre de 1999. L'any 2008 i al
costat del cantant i guitarra Jackson Browne i el baixista James
"Hutch" Hutchinson va fer campanya política a favor dels Demòcrates i
donant suport al candidat John Edwards.
Charlie Musselwhite – Good times 2010
L'any 2010 aquest gran músic de blues i mestre de
l'harmònica Charlie Musselwhite que també canta i toca la guitarra a més de
compondre, va editar un últim àlbum titulat "The Well", publicat pel
segell Alligator Records, del qual us he extret aquest tema que escoltem ara a
Un Toc de Rock. Charles Douglas Musselwhite va néixer a Kosciusko, Mississippi,
el 31 de gener de 1944, cantant i harmònica, és una llegenda viva del gènere,
tot i ser blanc i en els anys 60 va formar part de la banda de Mike Bloomfield
i Paul Butterfield i es diu que va ser la inspiració de Dan Aykroyd per al seu
personatge dins dels The Blue Brothers. De fet i dins del film "Blue
Brothers 2000", ell forma part 
del grup fictici de superestrelles anomenat
en la pel·lícula The Louisiana Gator Boys. A "The well" l'acompanyen
Mike Phillips (baix), June Core (bateria) i Matt Stubbs (guitarra). En total
Charlie Musselwhite té al mercat més de trenta discos, des que l'any 1967
tragués el seu primer treball, el LP “Stand Back! Here Comes Charley
Musselwhite's Southside Band”. Des de aquest álbum, publicat al 2010, ja ha tret dos discos més
“Juke Joint Chapel“ l’any 2012 i “Get Up!” amb el que va intervindre Ben
Harper, al 2013.
Snowy White – The time has come 1994
El dia 3 de març de 1948 va néixer a Barnstaple, al comtat
de Devon el guitarrista britànic Terence Charles White, conegut artísticament
com Snowy White i que havia estat component de Thin Lizzy. Ara anem a
escoltar-lo amb aquest tema que us he extret del seu àlbum "Highway to the
sun" que es va publicar a Espanya l'any 1994. Aquest estilista de la
guitarra té una carrera brillant, encara que a aquí al pais és molt poc
conegut, però cal recordar que a més de comptar amb una bona carrera musical en
solitari, també ha acompanyat i tocat amb molts altres cantants i grups, entre
ells Pink Floyd (ell toca en dos àlbums), Rogers Waters, Peter Green, David Gilmour, Al Stewart, Chris Rea, Jim 
Capaldi, Gary Moore i crec que també Dire Straits, de fet en aquest CD
col·laboren, entre molts altres músics, Paul Carrack, David Gilmour, Gary Moore
i Chris Rea. L'any 1996 va crear Snowy
White & the White Flames que van estar en actiu fins que l’any 2008 va va
posar en marxa un nou projecte anomenat The Snowy White Blues Project. Per cert,
aquest CD a Espanya va ser publicat pel segell Arcade i amb una portada
diferent de l'original anglesa, al blog us poso les dues, a salt la espanyola. a sota l'anglesa. A mi em va oferir
l'amic Mikel Barsa en dues ocasions, gires de Snowy White, però malgrat la seca
qualitat, no vaig aconseguir mai col·locar cap concert a Catalunya.
John Mayall – Long Gone Midnight 1968
Als anys seixanta, al músic britànic John Mayall se'l va
considerar el "pare blanc del blues". Un dels millors discos en la
seva carrera va ser "Blues From Laurel Canyon", editat l'any 1968 i
en el qual es va incloure aquest tema “Enrere va quedar la mitjanit” que us he
seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock. John Mayall, cantant i guitarra, tot
i que toca altres instruments, va néixer a Macclesfield, Cheshire, un 29 de novembre
de 1933. Al costat de Alexis Korner i Cyril Davies, van ser els introductors
del blues de Chicago i els músics nord-americans de R & B a Anglaterra i de
retruc a Europa. John Mayall va fundar el seu primer grup The Powerhouse Four,
l’any 1955 i posteriorment la seva banda més popular The Bluesbreakers, una
veritable escola de músics, en la què va comptar amb 
guitarristes de la
talla d'Eric Clapton, Peter Green, Coco
Montoya i Mick Taylor. Altres músics destacables que van formar part dels The
Bluesbreakers van ser Mick Fleetwood, Harvey Mandel, Jack Bruce, Walter Trout,
Larry Taylor i John McVie, entre d'altres. A "Blues from Laurel
Canyon" el guitarra va ser Mick Taylor que més tard s'incorporaria a The
Rolling Stones, però en un o dos temes ancara va tocar Peter Green. Els altres
dos músics que configuraven el quartet van ser Colin Allen (bateria i tabla) i
Steve Thompson (baix). Totes les cançons del disc van ser escrites per John
Mayall que també tocava l'òrgan Hammond en algunes peces i l'àlbum es va gravar
entre els dies 26 i 28 d'agost de 1968 als Decca Studios. Es va publicar al
novembre del mateix any. Per cert que durant un temps John Mayall no va
utilitzar bateries, va ser una de les primeres bandes de R & B modern que
no va incloure aquest instrument.
Etta James – One night
1989
L’any 1989 la cantant de color Etta James, una de les dones
pioneres del R & B de Chicago, va editar l'àlbum "Seven Year
Itch". D'ell us extrec aquest tema, tot un "peaso cansión"
d'aquesta dona que va marcar un punt d’inflexio en el blues romàntic. Amb ella
Leonard Chess va innovar aquest món del R & B afegint instruments
sinfónics, sonre tot violins i chelos, enriquint els enregistraments i portant
la seva música a nivells insospitats quan va començar. De la etapa d'Etta James
amb el segell Chess es parla al film "Cadillac Records" i el paper de
la cantant el fa Beyonce que també va estar la productora. Tornant a Etta
James, el seu nom real era Jamesetta Hawkins i va néixer a Los Angeles, 
el 25
de gener de 1938. La mare era una prostituta de color i es diu que el pare un
campió de billar, blanc, pero mai va voler sapiguer rés de la seva filla ni la
va reconèixer i alló va traumatitzar i molt a la cantant. Etta James va tenir
molts problemas amb les drogues i l’alcohol al llarg de la seva vida, de fet
fins i tot va set empresonada, però finalment es va recuperar. Etta James va
morir el 20 de gener de l’any 2011. Al llarg de la seva carrera va guanyar tres
Grammy, va gravar 27 discos d'estudi, 3 directes i 7 recopilacions, si bés
després de la seva mort han anat sortint més discos.
Eric Clapton – Still got the blues 2013
El gran guitarrista britànic Eric Clapton amb el que avui
acabarem Un Toc de Rock, va publicat un treball discogràfic titulat "Old
sock" el 12 de març del 2013. És el 21é àlbum d'estudi d'Eric Clapton i ha
estat produït per ell al costat de Doyle Bramhall, Justin Stanley i Simon
Climie. L'àlbum inclou dues noves cançons, la resta són versions de Leadbelly a
JJ Cale, passant per Peter Tosh, George Gershwin, Hank Snow, Gary Moore i Taj
Mahal. Aquest tema que us he seleccionat és precisament un dels primers èxits
de l'etapa blusera de Gary Moore i curiosament si a la versió del seu autor
predomina la guitarra, en aquesta, tot i que Eric Clapton és guitarrista, el
protagonista principal és la veu. El grup que l'acompanya en aquest disc està
integrat per Steve Gadd (bateria), Willie Weeks (baix) i Chris Stainton
(teclats), comptant amb la col·laboració de JJ Cale, Chaka Khan, Steve Winwood,
Paul McCartney i Jim Keltner. Eric Patrick Clapton va néixer a Ripley, Surrey,
el 30 de març de 1945. Quan Eric Clapton va començar a tenir problemes molt
seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser
George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva, ajudan-lo a
desenganxar-se de les drogues i ell, "home 
agraït", per dir alguna
cosa, li va pagar al seu amic Harrison demostrant-li el seu agraïment d'una
forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar a
l'ex-beatle i va marxar-se a viure amb ell. Curiosament l'amistat entre ells
dos ha continuat. Eric Clapton és conegut en el món musical pel sobrenom de
Slowhand que ve a significar Mà Lenta. Per cert, la mare de Clapton, Patricia
Molly Clapton, tenia només 16 anys quan aquest va néixer, fill d'un soldat
canadenc que els va abandonar i el nen va créixer amb la seva àvia, Rose i el
seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la
seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia, un
drama de pel·lícula o de culebrón, pot passar molt més a prop del que ens
imaginem. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys. Per cert des de
que va editar aquest disc ja en te dos de nous, un l’any passat titulat “The
Breeze an Appreciation of JJ Cale” i un altre fa poc que es triple “Forever
man”, tot i que es tracta d’una mena de recopilatori.
La frase per acomiadar el programa d'avui es diu és de
Confuci que la veritat, si hagués arribat a dir totes les dites que se li
atribueixen, crec que no hagués estat callat en tota la seva vida.
"La música és el clar de lluna en la nit
tenebrosa de la vida”
tenebrosa de la vida”
Conclou Un Toc de Rock per avui i jo fotre el camp, però us
deixaré en companyia de totes aquelles emissores per les ens escoltes dues
vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant el teu
receptor de ràdio o via internet si t’el descarregues del blog o el facebook de
Montse Aliaga. Sóc Mario Prades i tancaré la barraqueta fins el proper
programa. A reveure
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario