Un Toc de Rock 09-76

Iniciaré Un Toc de Rock recordant a Los Mustang, una de les millors bandes sorgides en els anys seixanta i a Marco Rossi, el seu guitarrista i compositor que va morir recentment, però també tindrem a la banda sonora d'avui a Adrià Puntí, Los Secretos, Alberto Comesaña, La Pegatina, Victor y Ana, Noel Soto, Carme Canela, Nico Fidenco, Collage, Tomeu Penya, Marc Grau i alguns artistes més que des de les emissores per les que el programa surt a l’aire o per internet si t’el descarréguers del blog o el facebook de Montse, ens acompanyaran en aquest viatge als records, al passat més o menys recent, sense perdre de vista l’actualitat. Obriré ara la barraqueta i us diré que jo sóc Mario Prades i que sempre sereu

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Mustang – Los jóvenes 1980

Escoltarem ara a Los Mustang, la banda liderada per Santi Carulla i que han estat l'únic grup de pop dels seixanta que va mantenir els mateixos components dels seus inicis fins que es van desfer l’any 2000. Aquest tema va ser el gran èxit de Cliff Richard and The Shadows i amb el seu títol en anglès "The young ones" donava nom a una de les millors pel·lícules dels rockers britànics que recordo em vaig tindre que “chupar” un parell de vegades en les festes del col·legi que organitzades pels HH Maristes de Sants, comportaven projeccions al desaparegut Cine Albéniz què es coneixia popularment com Cinema Manelic per la gent del barri i en un local subterrani annex al bar del cinema era on jo celebrava algun dels recordats guateques "domingueros" i on durant la setmana assajaven també conjunts. Aquesta cançó us l'he extret d'un single publicat l'any 1980 amb “500 millas” a l’altre cara, però també es va incloure en un LP editat el mateix any per Movieplay i titulat genèricament "Los Mustang", per cert, aquesta peça que originalment és de l'any 1960, Los Mustang mai l'havien gravat abans.  Sempre parlem de Los Mustang com el millor grup versioner de la historia del pop espanyol dels seixanta i és una veritat irrefutable. Però tot i ser els eterns versioners, també Los Mustang van gravar algunes cançons pròpies. Avui vui recordar un dels components de Los Mustang, a Marco Rossi (a la foto 1), aquest genial guitarrista, compositor i des de  1968 també el seu manager. Marco Rossi va morir el diumenge 17 de maig a Figueres, on vivia. En 40 anys de trajectòria Los Mustang sols van gravar 16 temes propis, tots ells escrits per Marco Rossi que va néixer al Poble Sec, a Barcelona, un 30 d’agost de 1942, tenia 72 anys d’edad i va estar amb Los Mustang des de la seva fundación fins l’any 2000, quan es van desfer. Per cert, crec recordar que la dona de Marco Rossi també va morir, no fa masses anys. Els  Mustang eren Santi Carulla (veu), Marco Rossi (guitarra solista), Antonio Mercadé (guitarra rítmica), Miguel Navarro (baix) i Tony Mier (bateria). Curisament quan van començar Los Mustang eren un grup instrumental, fins que a un concurs van coincidir amb Los Sírex i Santi Carulla i Tony Mier que militaven ens aquests, van canviar de grup i va començár la brillant carrera de Los Mustang.

Alberto Comesaña – Amor hasta la muerte 2000

Des de l’àlbum “Perversiones” que Alberto Comesaña va publicar en solitari al juny de l'any 2000, a través del segell Hispavox i amb producció de Marco Gutiérrez Rasa, us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock aquest tema escrit per ell. La veritat és que el disc no va funcionar com s'esperava i no va tenir suport per part de la companyia discogràfica que al setembre li van signar la seva carta de llibertat. Per cert, en el disc “Perversiones” es va incloure la cançó “Lo estás haciendo muy bien” que es de la seva època amb Semen-Up. Avui en dia recordem a aquest bon músic gallec pel seu pas per Amistades Peligrosas al costat de Cristina del Valle, però la seva carrera va molt més enllà, tot i que no deixo de reconeixer que Amistades Peligrosas van arribar a vendre més d'un milió i mig de discos al llarg de la seva carrera i són un dels grups histórics del pop espanyol. Amistades Peligrosas van ser un dels grups més importants dels 90, creat l'any 1990 per el gallec Alberto Comesaña que havia liderat abans el grup  Semen Up i Cristina del Valle que havia tret un parell de discos en solitari, llavors tots dos eren parella sentimental, però la cosa entre ells va acabar com el Rosari de l’Aurora. Amistades Peligrosas es va desfer per primera vegada l'any 1998, encara que més tard van tornar, el 2003, amb un nou disc que es va titular "La larga espera", però tot i que va arribar a ser Disc d'Or, no va afermar la unió de la parella. La veritat és que aquesta tornada no va tenir continuïtat i Alberto, l’any 2007 va tornar substituint a Cristina per Yolanda Yone que crec es catalana, i anomenant-se Nuevas Amistades, mentres que Cristina es va quedar amb el nom i va incloure a Manu Garzón. La veritat es que cap dels dos projectes han rutllat. Alberto Comesaña García va néixer a Vigo l'1 d'agost de 1961. Ja des de l’etapa amb Semen-Up a la seva música se li va dir “porno pop” ja que les lletres sempre anaven carregadetes de sexe i segones intencions i la veritat, aquest sempre ha sigut el seu signe d’identitat.

Los Secretos – Calle compasión

El nou treball discogràfic de Los Secretos que es va posar a la venda el passat 11 de maig d'aquest 2015, s'ha titulat “Algo prestado” i d'aquest disc ple de versions de cançons que manifesten els han motivat des de fa molt de temps, temes de Graham Parker, Peter Gabriel, Nick Lowe, Graham Parsons, Foreigner, Ry Cooder o Ron Sexsmith, us he extret el tema que compartirem ara a Un Toc de Rock. El disc el presentaran el divendres 3 de juliol a Madrid, dins d'una gira que estan fent per tot Espanya. Per cert Los Secretos han centrat la seva campanya promocional per al concert en anuncis col·locats en els autobusos de Madrid, a més d'una campanya de televisió. Sembla ser que la gira està funcionant molt bé a nivell públic i han penjat el cartell de "Esgotades les localitats" en places com Múrcia, Bilbao, Pamplona, Villena, Sevilla, Màlaga, etc. La veritat és que “Algo prestado” havia estat concebut com un àlbum doble, amb un CD de versions i un altre de temes originals seus, però finalment van decidir ajornar els temes propis a un proper disc i s'ha publicat com a simple. Los Secretos en l'actualitat són Álvaro Urquijo (cantant, líder i guitarres), Ramón Arroyo (guitarres), Jesús Redondo (teclats), Juanjo Ramos (baix) i Santi Fernández (bateria). Enrere han quedat gent recordada com José Enrique Cano "Canito", Enrique Urquijo o Pedro Antonio Díaz, els tres han mort, però per Los Secretos també han passat al llarg dels anys Javier Urquijo, Nacho Lles, Paco Beneyto i Iñaki Conejero. Los Secretos es van crear l'any 1978 encara es van anomenar inicialment Tos. Eren els germans Urquijo, Álvaro (guitarra i veu), Javier (guitarra i veu) i Enrique (baix i veu) al costat d'un amic de la infància José Enrique Cano, anomenat Canito, a la bateria i cors. Les cançons de Tos les componien Enrique i Canito. Quan aquest últim pateix un accident de circulació la matinada l'1 de gener de 1980 que pocs dies després li va ocasionar la mort, tot comença a canviar. Un mes més tard es va organitzar un concert homenatge a Canito en el qual participaren Mamá, Nacha Pop, Alaska y Los Pegamoides,  Mermelada, Bólidos i altres músics. A l'abril de 1980 els germans Urquijo decideixen posar una altra vegada el grup en marxa, però anomenant-se ja Los Secretos, amb Pedro Antonio Díaz substituint al desaparegut Canito. Al desembre van publicar el seu primer disc, un EP titulat "Los Secretos". Al maig de 1984 i també en un accident, mor el bateria i cantant Pedro Antonio Díaz. Amb la seva mort i la marxa de Javier Urquijo a la mili el grup va reestructurar-se de nou. Enrique Urquijo va ser trobat mort, aparentment a causa d'una sobredosi, al portal número 23 del carrer del Espíritu Santo, en el barri madrileny de Malasaña, al voltant de les 9 del vespre del dimecres 17 de novembre de 1999. precisament el dia anterior al llançament de l'àlbum "Grandes éxitos vol. II", després del seu decés el lideratge del grup el va prendre el seu germà Álvaro (a la foto 1) i l'ha mantingut en actiu fins al moment.

La Pegatina – Y se fue 2015

El grup català La Pegatina han editat el 12 de maig passat un nou treball discogràfic titulat genèricament "Revulsiu", el seu cinquè àlbum, i en el qual han comptat amb Marc Parrot com a productor i que conté temes en castellà i en català. Tancant el disc trobem aquest que ara compartirem a Un Toc de Rock. En l'enregistrament de l'àlbum han comptat amb diverses col·laboracions des de països molt dispars, entre elles el sevillà Capitán Cobarde, Ska-P, els bosnians Dubioza Kolektiv, els mongols Hanggai, Rayden, Oques Grasses, els argentins d'Onda Vaga, l'orquestra japonesa Turtle Island, i la rapera canària Ms Maiko. La Pegatina és un grup de ska i rumbeta procedent de Montcada i Reixach que es va crear l'any 2003 quan Rubén Sierra (cantant i guitarra) es va unir a Adrià Salas (cantant i guitarra) i Ovidi Díaz (caixó flamenc i percussió), tot i que inicialment es van anomenar Pegatina Sound System. L'any 2007 s'incorporen també Ferran Ibañez al baix, Romain Renard a l'acordió i guitarra, al costat de Axel Magnani a la trompeta, sense oblidar al bateria Sergio López. La veritat és que van començar publicant els seus primers enregistraments gratuïtament via Internet i l'èxit en descàrregues va ser impactant. La Pegatina han fet contínuament gires fora de les nostres fronteres i han actuat a França, Àustria, Liechtenstein, Itàlia i Canadà entre molts altres països.

Noel Soto – Canciones tristes 2010

L’any 2010 Noel Soto va ser un dels candidats per representar Espanya al Festival d'Eurovisió amb el tema "Canciones tristes", però ell finalment no va ser seleccionat encara que al meu parer va ser un dels millors que van participar, si no el millor dels que es van presentar. En el vídeo clip promocional de la cançó va participar Cristina Pedroche. El tema us el he extret del CD “Lo mejor de Noel Soto 1990-2010” que es va publicar el 29 de març del 2010, un recopilatori que va incloure algunes cançons noves com aquesta. Va començar l'any 1971 anomenant-se Manuel Eduardo Soto i va publicar, un parell de singles amb el segell Novola per, a partir de 1974, passar ja a dir-se artísticament Noel Soto, canviant a Polydor, i amb aquest nom ha passat a la història de la música pop en Espanya. Es Noel Soto, un cantautor molt rocker amb tocs country que va començar en els anys seixanta sent el cantant del grup Los Escorpiones, als que no tenim que confondre amb els valencians Suco y Los Escorpiones, de la mateixa época. Manuel Eduardo Soto Palomino que és el seu veritable nom, va néixer a Nador, al Marroc, quan era protectorat espànyol, el 1 de maig de 1957, de pare gallec i mare andalusa, però Noel Soto ha viscut gairebé sempre a Madrid. En total Noel Soto ha publicat deu u once àlbums d'estudi i dos recopilatoris, però cap va arribar a les xifres de vendes del primer "3,3,5,7", publicat l'any 1974, on es trobava la cançó "Noche de samba en Puerto España", el seu gran èxit. El seu últim projecte es diu The Sixties Band, es tracta d'un grup que realitza versions de clàssics del rock anglosaxó dels 60. Noel Soto també ha treballat com a compositor amb Joaquín Sabina i temes seus els ha gravat fins i tot Luz Casal.

Tomeu Penya – Rock’n’roll (els millors anys) 1990

Aquesta cançó es una de les millors a la carrera del mallorquí Tomeu Penya i es recullia al LP “Els cors ferits” editat per Blau-DiscMedi l’any 1990. La música es d’un cantautor de country nord-americà que crec era Don Williams, però no hem feu cas ja que no estic segur, la lletra es del mateix Tomeu Penya i reflexa d’alguna manera la seva trajectoria musical, la seva historia des de que va començar en el grup Els Mallorquins, pasan després a Harlem amb Joan Bibiloni i després en solitari. El disc va està produït precisament per Joan Bibiloni, un altre bon amic. L’acompanyan en la gravació el grup Géminis que eren Simó (cors i veus), Xesc (batería), Joan (teclats) i Atanasi  (baix), però va comptar amb bones col·laboracions entre las que trobaven a Noel Quintana al piano, Miquel Morell al saxo, un históric de la música a Mallorca Xisco Balaguer al órgan, Jordi Mauri al saxo i crec que uns quans més. Tomeu Penya ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar-hi. Ancara recordo una de les últimes vegades que Tomeu va menjar a casa meva uns "fideus rossos", a més de la meva ex hi estaba el tio Ramón, en pau descanse. Van estar molt de temps parlant tots dos de gossos, intentant saber quina raça era el gos mallorquí "Cap de Bestià". Tomeu Penya estava preocupat, aquella tarda havia de gravar a TV3 un "Tres senyores i un senyor" i no estava massa tranquil."No se que em tenen preparat aquestes noies" em deia. El que li van preparar va ser un cavall i li van fer muntar-lo. El seu nom complet és Bartomeu Nicolau Morlà, va néixer a Vilafranca de Bonany l’any 1949.

Nacho Campillo – Loco de amor 1995

Nacho Campillo, el líder dels Tam Tam Go! i al que ara escoltarem a Un Toc de Rock, va intentar una dura prova que no li va sortir massa bé, però que parla de tot lo “Tirao pá lante” que ell és. Un dia del mes de maig de l’any 2007 Nacho Campillo va realitzar una actuació "espontània" al metro de Madrid, a l'estació Bilbao. Durant una hora Nacho Campillo amb la seva guitarra va estar cantant amb el barret prest... Sabeu quan va recollir? Només va recaptar 71 cèntims, "ni para un café" deia el cantant i no va ser reconegut per ningú, bé, una persona si el va reconèixer, però aixó es un altre historia. Nacho Campillo va néixer a Badajoz el 14 d'abril de 1959 i amb Tam Tam Go! van començar gravant en anglès. De fet, en el seu primer LP només el tema "Manuel Rachel" estava cantada en castellà. Curiosament es la cançó més reixida del disc. El tema "Loco de amor" que sona ara al programa i estem compartint, amb uns arranjaments gairebé jazzístics, estava inclosa en el seu primer disc en solitari amb el seu nom “Nacho Campillo” per títol genèric i publicat l’any 1995. Abans de crear amb el seu germà el grup Tam Tam Go! Nacho Campillo habia tocat amb RH+ junt a Javier Vargas i anteriorment ho havie fet amb Clavel i Jazmín, el grup de Paco Clavel.

Adrià Puntí – Senyor Doctor 2002

Avui a Un Toc de Rock escoltarem de nou al gironí Adrià Puntí amb aquest tema en el que d'alguna manera, podríem dir que explica la seva relació amb el món de la medicina, sobretot amb els doctors i com us donareu compte immediatament escoltant la lletra, no els té massa estima. El tema us el he tret de l'àlbum "Maria" que el cantant, guitarra i compositor va publicar l'any 2002 amb producció de Quimi Portet i que és un doble homenatge, d'una banda el títol és el nom de la seva mare i per una altra sembla ser que s'estava referint a la planta aquella que es fuma i no està legalitzada. Nascut a Salt el 13 de juny de 1963, Adrià Puntí va començar l'any 1980 formant part del grup La Felaction On The Rocks i en el 83 va guanyar un concurs musical a Banyoles. A partir de 1989 crea un dels grups mítics del rock en català Umpah-Pah que van estar en actiu publicant sis àlbums, fins a octubre de 1996. Per cert que s'ha anunciat que enguany Adrià Puntí publicarà un nou àlbum “Benvinguts al desastre”, encara que no us podria dir si ja està al carrer, tot i que ara ell es fa dir Josep Puntí. L’actor i cantant Adrià Puntí es va llançar en solitari l’any 1997 amb una carrera molt irregular, encara que interessant i em sembla recordar que va tenir problemes mentals que el van portar a ser ingressat en un centre, posiblemente per aixó la temàtica d’aquesta cançó, del que el deixaven sortir per fer concerts, encara que no sempre anava a complir els seus compromisos, segons bufava el vent anava o no i contractar-lo representava una mena de tómbola. No sé actualment quina és la seva situació, crec que s'ha centrat en la seva carrera musical, però recordo que a finals dels noranta de tant en tant apareixia pel Vela Vela, un pub musical de Reus, crec que tenia una novieta a la ciutat.

Collage – Sol caliente 1979

Vam descobrir al grup italià Collage a Espanya gràcies a "Como dos niños", un single editat l'any 1977 que com gairebé tots els seus èxits, va ser versionat al castellà. També "Sol caliente" ens la canten en la llengua de Cervantes, però es va editar dos anys més tard sent avui una de les cançons de referència del pop italià, sense oblidar “Solo tú”. Els Collage van tenir el seu moment d'esplendor musical a finals dels 70 i principis dels 80. Feien música pop molt comercial, però amb bons jocs de veus i a Itàlia es van fer coneguts per les seves repetides aparicions al Festival de San Remo. Els seus primers discos van passar força inadvertits fins que van treure "Due ragazzi nel sole" amb la qual van guanyar el Festival de Castrocaro. A Espanya van editar cinc singles en castellà entre 1977 i 1981. Avui dia les seves cançons, interpretades tant en castellà com en el seu idioma natal, estan incloses en gairebé tots els recopilatoris de música pop italiana que han aparegut i segueixen editant-se en el mercat.

Richard Cocciante – Bella sin alma 1974

El cantant, pianista i també compositor Richard Cocciante, tot i ser italià, va néixer a Saigon, capital del Vietnam i que actualment es diu Ciutat Ho Chi Minh, el 20 de febrer de 1946 de mare francesa i pare italià. Es va criar a Roma. El també italià Richard Cocciante ha gravat diversos duets, entre ells un amb la cantant catalana Mónica Naranjo, amb la qual va enregistrar l’any 1995 la cançó "Sobre tu piel". És autor del musical "Notre Dame de París" basat en l'obra de Victor Hugo. Però a Espanya vem descobrim a Richard Cocciante, aquest home de cabells d'escarola i baixa alçada, gràcies a la cançó "Bella sin alma" que us he portat ara al Un Toc de Rock d'avui, per compartir-la i disfrutarla junts i que va ser editada en single l’any 1974, el tema havia estat inclos al LP “Aquí”. És clar que altres temes seus també van ser versionats al castellà per Richard Cocciante, molts d’ells llueixen en la seva carrera, entre ells "Margarita" i "Sinceridad" que és de l'any 1983. De fet val a dir que Richard Cocciante va gravar un àlbum sence en castellà, titulan-se, es clar, “Richard Cocciante canta en español”, és clar.

Nico Fidenco – Ligados 1961

Amb aquests peça, escoltarem avui a Un Toc de Rock a un altre clàsic de la música italiana dels seixanta. És la cançó més important en la carrera musical del cantautor italià Nico Fidenco, de veritable nom Domenico Colarossi, però el títol en italià va ser "Legato a un Granello di Sabbia". La versió original va ser el primer single que a Itàlia va arribar al milió de còpies venudes, tot i que el segell RCA que van ser els qui el van editar al país de la bota, va jutjar que Nico Fidenco no tenia imatge de "latin lover" per lluir i en la portada del senzill i com comprobareu al blog, van treure al seu lloc una guapa "ragazza italiana" passegan-se per la platga. És clar que el tema és conegut en l’Amèrica llatina com "Granito de arena" i és que es tracte d’una cançó del mexicà Ricardo Roda, germà del també cantant César Costa. Nico Fidenco va néixer a Roma, el 24 de gener de 1933 i la seva carrera com a cantant va començar de forma completament accidental, ja que treballava com a pianista i arranjador en la RCA Italiana i havia estat elegit per interpretar el tema musical del film "I Delfini", quan el públic va començar a demandar-lo a les botigues, es van veure obligats a editar-la en disc i va ser el seu primer èxit. A principis dels 70 es va dedicar a treballar d'arranjador i músic, confeccionant bandes sonores de pel·lícules eròtiques i també spaguetti westers. Dels anys 1984 a 1994, Nico Fidenco va emprendre amb els seus col·legues Riccardo Del Turco, Jimmy Fontana i Gianni Meccia, una gira i van crear un quartet anomenat Superquattro, grup musical especialitzat en reviure èxits dels anys 60, el mateix que aquí es va fer anys més tard amb Mágicos 60 i és que com comprovareu, tot està inventat a la Vinya del Senyor. A Espanya aquest ha estat un tema molt versionat, però jo vull destacar una que van realitzar els barcelonins Golden Quarter que és genial.

Ana Belén y Víctor Manuel – ¿Cómo pudiste hacerme esto a mí? 2015

Aquesta cançó en una de les més emblemàtiques d'Alaska i Dinarama i la versió original es va incloure a l'album "Deseo carnal", el disc més venedor en la carrera d'Alaska. És clar que si Alaska i Dinarama li van donar un caire molt pop, jo us he seleccionat per escoltar avui Un Toc de Rock aquesta a càrrec d'Ana Belén i Víctor Manuel que li confereixen un toc entre jazz i swing amb apunts de pop fent que la cançó sembli nova i que no es compari amb l'original que cas de fer-se, crec que sortiria perdent la d'Alaska i és un tema que us vaig prometre en passats programes que escoltaríem, avui ha arribat l'hora de fer-ho. L'últim treball d'Ana Belén i Víctor Manuel es titúla “Canciones regaladas” i està configurat íntegrament per versions, però donan-li un caire com us deia, entre jazz i swing en prácticamente en tots els temes. Maria del Pilar Cuesta Acosta, veritable nom d'Ana Belén, va néixer a Madrid el 27 de maig de 1951, mentre que Víctor Manuel San José Sánchez, ho va fer a Mieres del Camino, Astúries, un 7 de juliol de 1947. Es van conèixer durant el rodatge de la pel·lícula "Morbo", un film de terror en el qual Ana Belén es passava gairebé tot el film mig nua, de fet en bikini, dirigida l'any 1972 per Gonzalo Suárez, un film que ha sabut envellir i no desmereix amb els anys, la cosa va acabar en casament i mira per on, encara segueixen junts, Felicitats!

Carme Canela & Albert Guinovart Ensemble – Flor de nit 1998

L'any 1998 de la unió del pianista i compositor barceloní Albert Guinovart i la cantant Carme Canela va sorgir un àlbum de gran qualitat titulat "Austràlia" gravat en directe els dies 18, 19 i 20 de setembre, crec que va ser a l'any 1997 i del qual jo us he extret per escoltar ara el tema "Flor de nit" que va ser escrit per Albert Guinovart per al musical del mateix títol de Dagoll Dagom, amb lletra de Manuel Vázquez Montalban. De fet la col·laboració entre els dos artistes sorgeix a la tardor de 1995, quan es crea el Albert Guinovart Ensemble on Albert Guinovart al costat d'un quartet de corda i la cantant Carme Canela, interpreten les seves creacions. Gran part de les seves obres es troben editades per l'Editorial de música Boileau de Barcelona i Editorial Tritó. A l'any 1999 es va publicar el seu primer compacte junts titulat "Albert Guinovart Ensemble amb Carme Canela"; un enregistrament de tangos amb arranjaments propis per a piano i l'Orquestra Simfònica de Barcelona. L’Albert Guinovart Ensemble estava integrat, a més d'Albert Guinovart, per Montse Vallvé (viola), Lito Iglesias (violoncel), Guillem Prats (contrabaix) i Olvido Lanza (violí). El pianista i compositor Albert Guinovart, a cavall entre el jazz i la música clàssica, va néixer a Barcelona l'any 1962, on va iniciar els seus estudis musicals, prosseguint-los a Londres. Ha guanyat diversos concursos nacionals i internacionals de piano i composició i ha ofert concerts per nombrosos països d'Europa i Sud-amèrica, així com als Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda i Japó. Carme Canela, per la seva part, és una de les Millors veus del R & B, blues i jazz de Catalunya. La cantant Carme Canela i Mir va néixer a Barcelona també l'any 1962. Als 16 anys comença la seva carrera musical com a cantant de l'Orquestra Encantada amb la qual grava 4 LP’s. Ha realitzat moltes col"laboracions, recentment a Un Toc de Rock la vam escoltar en un disc de Fuego!, la banda del guitarrista Joan Vinyals, però també ha treballat amb músics com David Xirgu, Joan Monné, Bruce Barth, Kurt Rosenwinkel, Mike Mossman, Lluís Vidal, Joan Albert Amargós, Perico Sambeat, David Mengual, Dani Pérez, Gorka Benítez, Laura Simó, Zé Eduardo, Iñaki Salvador, Jordi Bonell, Carles Benavent, Bernardo Sassetti, Agustí Fernández, Robert Ashley, la Orquestra de Cambra del Teatre Lliure, la Big Band Jazz de Terrassa i la Big Band del Taller de Músics, a més de la Albert Guinovart Ensemble amb els quals va gravar aquest tema que hem escoltat ara.

Marc Grau – Com un huracà 1996

Aquesta cançó amb la que avui acabaré Un Toc de Rock, va ser escrita pel cantant, guitarrista i compositor canadenc Neil Young, sent possiblement una de les més populars de la seva llarga trajectòria musical. Aquesta extraordinària versió que ens porta el recordat guitarrista català Marc Grau, en aquesta ocasió instrumental, va donar títol a un projecte del propi Marc Grau. Una sèrie de grups de l'anomenat rock en català van participar en un disc tribut al gran guitarrista Neil Young. Entre la gent que van intervenir en aquest CD publicat l'any 1996 i que es va titular "Com un huracà, versionant a Neil Young" es trobaven Sopa de Cabra, Matamala, Gossos, Lax'n'Busto, Ossifar, Sau, Whisky'ns Cullons, Bars, Widside, Joan Bibiloni, Enric Hernaez, Els Pets i el propi Marc Grau amb aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock d’avui. La veritat és que la idea d'aquest CD tribut a Neil Young que va publicar el segell DiscMedi, no era nova, als Estats Units un parell d'anys abans ja s'havien fet un parell de CD's amb grups d'allà. Marc Grau va ser l'artífex de l'evolució musical d'Els Pets i l'autor del canvi de so ingenu i brut dels seus principis a l'actual, arran del disc "Fruits sex", l'any 1992. Primer com a productor i després com a guitarra del grup fins a la seva mort. Marc Grau i Guasch va neixer a Gavà l’any 1954, va morir a Barcelona un 24 d'abril de 1999 a causa d’un càncer. Va  ser considerat un dels més important guitarristas de sessió catalans i va acompanyar, entre d’altres, a Jaume Sisa, Rocky Muntanyola i Joan Bibiloni. De l’any 1982 al 1992 va ser component d'El Último de la Fila, però els va deixar al·legant que no volia seguir fent grans i extenses gires per tota la península, ell preferie quedar-se a prop de casa. Com us deie, després de produïr a Els Pets, va acabar sent component del grup. Per cert, va treure un CD en solitario que em va fer arribar en una de les Fires del Disc i Cinema que jo organitzava, crec que va ser a la segona de Vila-seca, però no estic segur ara.

La frase d'avui per acabar el programa és de Ramoncín que actualment torna a estar en boca de molts pels seus problemes amb la justícia per factures fetes al SGAE, encara que dels problemes de la Societat General d'Autors d'Espanya amb Teddy Bautista i els seus atláteres ja no es parla i sembla que s'ha tapat tot. Ramoncín va manifestar una vegada:

"M'agrada ser una ovella negra, el que no m'agrada

 és ser una ovella sacrificada, o que algú m'hagi pres

com  un  be  per  ser  degollat”

Acabaré per avui Un Toc de Rock, però no us deixo sols, us quedeu en la bona companyia de totes aquelles emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant el teu receptor de ràdio o via internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario Prades i arriva fins aquí el aquest viatje musical per els records, per l’ahir, ara tancaré la barraqueta. Adeu.

Apa, ens veiem pel món

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa (Link to download the radio program)