Avui us he preparat una selecció musical amb algunes
novetats, entre elles Whitesnake, Ringo Starr, Jackson Browne i Mark Knopfler,
però també sonaran a Un Toc de Rock: Robert Gordon amb Link Wray, Isaac Hayes, John Lennon,
Alan Price, Talking Heads, Augus Stone, Vaya con Dios i uns quants més que ens
acompanyaran en aquest recorregut per la història de la música, pels records,
que emprenem dues vegades per setmana des de totes aquelles emissores per les
que el programa surt a l’aire o per la xarxa si es que t’el descarréguers del
blog o el facebook de Montse Aliaga. Ara ens toca obrir la barraqueta i ho
farem escoltant a Flaco Jimenez i dient, per supossat, que sóc Mario Prades i
que tots i totes sempre sou i sereu
Benvinguts a Un Toc de Rock
Flaco
Jimenez – I'm Not Finished Bein' A Fool 1998
El texà Flaco Jiménez va publicar el 22 de setembre de l'any
1998 un àlbum titulat genèricament "Said and Done" i d'ell us he
extret aquest tema “No he acabat de ser un ximplet”, amb el que avui començarem
Un Toc de Rock i que en aquest cas està interpretat en anglès, recordeu que
l'acordionista Flaco Jiménez és un dels grans del tex mex i en aquest gènere
molts dels temes estan interpretats en castellà i altres barregen anglès i
l'espanyol curiós que es parla en algunes zones de Texas. En aquest àlbum i a
més del acordionista i cantant, trobem a Nunie Rubio (cantant); Max Baca (baix
sisè i baix elèctric); Oscar Tellez (baix sisè) i David Jimenez (bateria). 
Flaco Jimenez es un dels millors acordionistes del món i està considerat una de
les més importants figures del tex-mex amb projecció internacional. Leonardo "Flaco" Jimenez va néixer
a San Antonio, Texas, el 11 de març de 1939. L’any 1986 va guanyar el seu
primer Grammy, un altre al 96 i ancara en te mes en la seva propetat. L’any
1999 Flaco Jimenez va sortir a le pel·lícula “Picking up the Pieces” de Woody
Allen, a part d’haver composat unes quantes bandas sonores. El seu germà
Santiago Jimenez Jr també toca l’acordeó i de fet han gravat junts en alguna
ocasió i també han fet concerts. 
Robert Gordon & Link Wray – Summertime blues 1977
Aquesta és una bona versió del gran èxit d'Eddie Cochran,
cantant de rock & roll nascut a Minnesota, el 3 d'octubre de 1938 i mort en
un accidente de transit a Chippenham, Anglaterra, el 17 d'abril de 1960 quan
viatjaba amb un taxi junt a la seva companya i el també cantant Gene Vincent
que va quedar molt mal ferit. La propera temporada escoltarem a Eddie Cochran i
os parlaré de la justicia anglesa. Donç bé, aquesta versió ens la porta Robert
Gordon, un cantant nascut a Maryland, el 29 de març de 1947. Va passar per
diverses etapes: soul, rhythm and blues, punk, fins que es va ficar de ple en el rock
and roll. Durant molt temps va treballar amb el guitarrista Chris Spedding i
junts van donar nova vida a un gènere que ha estat donat per mort i enterrat en
masses ocasions, però que qual Ave Fènix, sempre torna a 
ressorgir de les seves
cendres. En aquest tema trobem, junt a Robert, al guitarrista Link Wray, dos
mites del rock recreant aquest clàssic. Es trobava al LP "Robert Gordon
With Link Wray" que es va publicar l’anu 1977, si bé jo us el he extrat
d’un recopilatori d’èxits. En la cançó també intervenen Rob Stoner al baix,
Howie Wyeth front la bateria, el guitarrista Billy Cross i The Jordanaires als
cors. Link Wray és un dels grans guitarres del R & R. D'origen indi i
descendent de les tribus Apache, Shawnee i Comanche, va néixer a Carolina del
Nord, el 2 de maig de 1929 i el seu nom complet era Frederick Lincoln Wray Jr i
li deien “La Guitarra
india del Rock and roll”. Link Wray va morir a Dinamarca, on residia des de feia
anys, el 5 de novembre del 2005. Val a dir que tot dos van gravar uns quans
àlbums junts.
Alan Price
– The house of a rising sun 2002
L'organista i cantant britànic Alan Price quan liderava el
grup The Animals, fundat per ell a principis dels anys seixanta, va prendre
aquest tema, un clàssic del folk americà i el va reconvertir convertint-lo en
una de les millors cançons del Rhythm and Blues de tots els temps i avui dia es
recorda molt més la seva versió que l'original americana, d'autor anònim.
Posteriorment va recuperar de nou aquest tema i el va regrabar amb nous
arranjaments i aquesta és la versió que escoltarem ara a Un Toc de Rock. Us el
he extret d'un doble CD recopilatori titulat "Geordie Boy The Anthology"
que es va publicar l'any 2002 i que conté temes dels seus àlbums “Fame and
Price, Price and Fame: Together” que va gravar junt a Georgie Fame al 1971, “O
Lucky man!” de 1973, “Between today and Yesterday” del 1974, 
“Metropolitan man”
del 75, “England my England” que es va publicar l’any 1978 i “A gigster’s life for me” que es va editar al 1996, encara que aquest tema que escoltem també es
va incloure en l'àlbum "Rising sun" que es va publicar l'11 de juliol
de 2000 i que crec era un recopilatori. Músic autodidacta, Alan Price va néixer
el 9 d'abril de 1942 a
Fatfield, Anglaterra i va començar a tocar teclats, guitarra i baix amb tan
sols 10 anys. Forma en l'any
1961 The Alan Price Rhythm and Blues Combo que al 1962 es van convertir en The
Animals, amb Eric Burdon (cantant), Hilton Valentine (guitarra), Chas Chandler
(baix) i John Steel (bateria). El 5 de maig de 1965 Alan Price va
abandonar The Animals per motius personals, es diu que tenia por a volar, però
la veritat és que l'antagonisme entre Alan Price i Eric Burdon era notori.
L’any 1967 el grup va passar a ser Eric Burdon 
& The Animals, es van desfer
al 1969 i Eric Burdon va crear War, amb músics nord-americans. Quan va deixar a
The Animals Alan Price es va llançar per la seva compta, si be abans va
acompanyar a Bob Dylan. Després va crear el seu propi grup al que va anomenar
Alan Price Set amb Clive Burrows i Steve Gregory (saxos), John Walters
(trompeta), Pete Kirtley (guitarra), Rod ‘Boots’ Slade (baix) i ‘Little’ Roy
Mills (bateria) amb fortes influencies jazzistiques i amb ell també com a
cantant i pianista. A partir del 1967 es va llançar ja en solitari. A composat
també varies bandas sonores i ha fet d’actor en un parell del films 
Talking Heads – Psycho killer 1977
Disseny de Rhode Island
i posteriorment se'ls agregaria el guitarra i teclista Jerry Harrison que anteriorment
havia treballat amb els Modern Lovers de Jonathan Richman. Englobats dins del
post punk i la new wave, Talking Heads van ser un dels grups importants dins el
panorama musical internacional, encara que a Espanya mai van ser una banda de
gran tirada, tot i que jo recordo que en els vuitanta tenien seguidors acèrrims
al nostre país. Van gravar en total 8 àlbums d'estudi, 5 en directe, 6
recopilatoris i dos vídeo-pel·lícules, la primera d'elles "Stop Making
Sense" del 1984 que va ser realitzat en el teatre Pantages de Hollywood i
dirigit per Jonathan Demme, era molt interessant, a més de 13 vídeo-clips. 
John Lennon
– Stand by me 1975
La cançó més important en la carrera del cantant i
compositor de color Ben E King va ser "Stand by me" que
vam escoltar recentment al programa arran de la mort del seu autor i us vaig
comentar que del tema s'han fet moltes versions al llarg dels anys. Ara a Un
Toc de Rock us porto aquesta que va realitzar John Lennon l'any 1975 i que es
trobava en el seu LP "Rock 'n' Roll" en el que només es van incloure
versions, publicat per Apple Records el 21 de febrer i que va ser Disc de or
als Estats Units, on va aconseguir el sisè lloc en les llistes del Billboard.
"Stand by me" es va publicar en single aconseguint el lloc 20. De fet
on millor es va classificar va ser al Canadà arribant al 10. La veritat és que
l'enregistrament d'aquest àlbum va coincidir amb una època caòtica en la vida
de John Lennon que 
s'havia separat de Yoko Ono i convivia amb la seva
assistenta personal May Pang a Los Angeles. En les sessions d'enregistrament
que tenien lloc en els A & M Studios, treballava amb el productor Phil
Spector, però l'alcohol corria com un riu desbocat i les baralles eren
contínues, arribant a les mans, de fet hi va haver un moment que a Phil Spector
se li van creuar els cables de tal manera que va abandonar el projecte i es va
emportar amb ell les cintes gravades. Temps després Lennon rebria un paquet amb
les cintes que s'havia endut Phil Espector i que havien estat rescatades per Al
Coury, president de Capitol Records, previ pagament de 90.000 dòlars. Entre els
músics que van participar en els enregistraments destaquen José Feliciano,
Steve Cropper, Klaus Voormann, Leon Russell, Jim Keltner, Bobby Keys, Nino
Tempo, Ken Ascher, Michael Hazelwood i uns quants més, entre ells crec que
també estava Ringo Starr. Després de gravar aquest disc i "gràcies" a
Elton John, en un concert a Nova York, John va tornar a unir-se a Yoko i va
estar sense gravar fins que va 
publicar "Double fantsasy" al 1980 que
va ser el seu disc pòstum, volia dedicar-se a seu fill petit Sean Lennon. A John
Lennon el va matar a trets un tronat de nom Mark David Chapman, un nefast 8 de
desembre de 1980 a
la porta de casa seva, a l'edifici Dakota de Nova York i davant de la seva esposa
Yoko Ono. És un dels mites del rock i avui en dia parlar de John Lennon és
esmentar una llegenda. Va néixer a Liverpool, el 9 d'octubre de l’any 1940. Us
explicaré una curiositat, l'edifici Dakota on vivia John Lennon i a la porta
del qual el van matar, és el mateix en el que es va filmar la pel·lícula "La Semilla del Diablo"
de Roman Polansky.
Mark
Knopfler – Laughs and Jokes and Drinks and Smokes 2015
L'extraordinari guitarrista escocès Mark Knopfler, el que va
ser líder dels Dire Strait, ha tret aquest any un nou treball en solitari
titulat genèricament "Tracker" que es va posar a la venda el passat
13 de març, amb producció del propi Mark Knopfler i Guy Fletcher i va ser
gravat en els British Grove Studios de Londres. És el vuitè àlbum en solitari
del músic escocès i més de Mark Knopfler a la guitarra, ha comptat amb Guy
Fletcher als teclats, John McCusker al violí, Mike McGoldrick a la flauta i
xiulet, Glenn Worf al baix i Ian Thomas a la bateria, amb les col·laboracions
de Ruth Moody de The Wailin' Jennys als cors, Nigel Hitchcock al saxo i Phil
Cunningham a l'acordió. Com a primer single de l'àlbum s'ha extret el tema
"Beryl" que és un irònic homenatge a la morta novel·lista anglesa
Beryl Bainbridge, però jo us he seleccionat aquesta cançó i per cert, l'inici
em recorda i molt els acords repetitius del "Take fiver", un clàssic
del jazz que va ser el gran èxit del Dave Brubeck Quartet. Si bé després pren
un bon caire celta. El guitarrista, cantant i compositor escocès Mark Freude
Knopfler que va ser líder del mític grup Dire Staits, una de les millors bandes
britàniques del anys 80, va néixer a Glasgow, Escocia, el 12 d'agost de 1949 i
Mark Knopfler està considerat com un dels millors guitarres del món. Ara bé,
quan va començar, ell mateix ha confessat que imitava la manera de tocar del
guitarra del grup britànic Sniff’n’The Tears.
Ringo Starr
– Not looking back 2015
Escoltarem ara a un altre
ex-Beatle, Ringo Starr que ha publicat aquest any nou àlbum, titulat genèricament
"Postcards From Paradise" i d'aquest CD, editat el 30 de març passat,
tot i que la data oficial és el 31, us he extret el tema que compartirem ara a
Un Toc de Rock. Per cert, vull aclarir que Ringo està viu, tot i els
rumors que van córrer per Internet fa unes setmanes parlant sobre la seva
presumpta mort ocorreguda el 8 de juny, tot era fals. La veritat, no és la
primera vegada que circulen falsos rumors sobre la mort de Ringo Starr i
recordeu una cosa que us he dit en masses ocasions: "Internet no és
fiable... per a res" i les notícies que circular per la xarxa han de ser
confirmades abans de donar-les per verídiques. Entre els músics que configuren la All Star Band que
acompanyen a Ringo en aquest enregistrament i en les seves gires, trobem a
Steve Lukather de Toto, Todd Rundgren, Gregg Rolie, Richard Page, Warren Ham i
Gregg Bissonette, però han 
col·laborat Joe Walsh, Benmont Tench, Dave Stewart,
Ann Marie Simpson, Richard Marx, Amy Keys, Peter Frampton, Nathan East i Glen
Ballard, entre altres. De fet Ringo sempre ha afirmat: "Si estic
gravant, ets a la ciutat i et deixes caure per aquí, estaras en el
disc". La producció ha estat a càrrec del propi Ringo. Aquest tema que
escoltem ara, composat per Ringo Starr i Richard Marx, va estar disponible, al
costat de dues cançons més, com descàrregues digitals abans que l'àlbum fos
publicat. Ringo Starr va ser el Beatle més discret, aquell que sempre semblava
estar a l'ombra dels seus companys, però al mateix temps va ser l'autèntic
aglutinador i pacificador del grup després de la mort de Brian Epstein. La
veritat és que la seva importància com a instrumentista mai ha estat reconeguda
com es mereix. Ringo era esquerrà i això crea veritables problemes en els 
bateries, sobretot si tenim en compte que ell es posava la bateria com un
dretà, això li va conferir un estil que encara avui és admirat pels
professionals de l'instrument. També Ringo Starr va ser el primer a posar la
bateria a sobre d'una tarima en les actuacions, cosa que avui és habitual en
gairebé tots els grups, però que Richard Henry Parkin Starkey Jr, nascut a
Liverpool el 7 de juliol de 1940 i conegut per tots com Ringo Starr, va ser el
primer a fer-ho. La veritat és que mentre va ser membre de The Beatles, Ringo
pràcticament mai va cantar com a solista, jo ara recordo sols "El submarí
groc", però després va demostrar que va està mal aprofitat.
Jackson
Brown – You know the night 2014
L'any passat, concretament el 7 d'octubre, el guitarra,
compositor i cantant nord-americà Jackson Browne va treure a la venda
"Standing In The Breach", un bon àlbum del que us he seleccionat la
cançó que escoltarem ara. Va comptar amb la seva banda habitual, integrada per
Val McCallum (guitarra), Bob Glaub (baix), Mauricio Lewak (bateria) i Jeff
Young (teclats) i va col·laborar Greg Leisz a la guitarra, lap steel i pedal
steel. En total, el cantant, guitarrista i compositor Jackson Browne te gravats
14 àlbums d’estudi, sis més entre directes i recopilatoris i més de 40 singles
al carrer, però curiosament en el nostre país a Jackson Browne el identifiquem
amb el tema "Stay", però es tractava d'una versió de farciment i
gravada en directe que es va incloure al LP "Running on Emty" del 1978 i com
cara B d'un 
single i que a més no era seva, es tractava d'un tema composat per
Maurice Williams l’any 1953, quan tenia 15 anys d'edat i que va ser gravada pel
el seu propi grup Maurice Williams & The Zodiacs al 1960 i va aconseguir el
primer lloc en les llistes el 21 de novembre de 1960. L’any 1990, la versió
original de Maurice Williams & The Zodiacs havia venut més de 8 milions de
còpies. A Espanya i tornant a Jackson Browne, van ser més espavilats i Hispavox
el va treure en single, però ja com a cara A, en aquesta ocasió no van fotre la
pota. El nord americà Jackson Browne, curiosamente, val a dir que no va néixer
als Estats Units, ho va fer a Alemanya, concretament a Heidelberg, el 9
d'octubre de 1948, fill de militar americà, suposso, com l'actor Bruce Willis.
Whitesnake – Soldier of fortune 2015
També Whitesnake, una de les millors i més veteranes bandes
de l'univers heavy metal han publicat recentment un nou àlbum, editat el 15 de
maig passat a Espanya i el 29 d'abril a Anglaterra i que s'ha titulat "The
purple album", en ell David Coverdale, cantant i líder de la banda,
versiona tot un seguit de cançons que va gravar quan era el cantant de Deep
Purple. Aquest tema, escrit per Richie Blackmore i David Coverdale, es presenta
en un format molt acústic i és tota una bellesa que des del moment que el disc
va arribar a les meves mans, vaig decidir que havíem de compartir. Originalment
s'havia inclòs en el LP "Stormbringer" del 1974. Whitesnake va ser
creada l'any 1978 per David Coverdale (North Yorkshire 22 de setembre de 1951)
després de 
deixar als Deep Pruple, dels quals va ser cantant de 1973 fins a
l'any 1976. Hi ha una cosa important a recalcar quan parlem de Whitesnake, és
una de les bandes britàniques de hard rock més inestables de la història pel
que fa a músics i l'únic element fix al llarg dels anys ha estat precisament
David Coverdale. En aquest
enregistrament ha comptat amb Reb Beach (guitarra i cors), Joel Hoekstra
(guitarra i cors), Michael Devin (baix, harmònica i cors), Tommy Aldridge
(bateria i percussió) i Michele Luppi (teclats i cors). El CD "The
purple àlbum" ha aconseguit el lloc 18 a Anglaterra i el 87 als Estats Units. 
Angus Stone
– The Blue Door 2012
"Broken
Brights" va ser el segon treball discogràfic del cantant, guitarra i
compositor australià Angus Stone en solitari i l’ultim que ha tret fins el
moment. Enrera havia quedat la seva experiència al grup Lady of the
Sunshine i anteriorment el duet Angus & Julia Stone que és la seva germana.
Aquest àlbum es va publicar el 13 de juliol del any 2012 i va arribar a la
segona posició en les llistes australianes, però també es va classificar en
llistes de França, Bèlgica, Holanda i altres països. Del llarga durada s'han
extret quatre singles, si bé el tema que us he seleccionat per escoltar ara a
Un Toc de Rock, el 
cinquè tall, no va ser cap d'ells. Per aquest àlbum Angus Stone va estar nominat
en dues categories als ARIA Music Awards, els Grammy australians. El
cantant australià Angus Stone va néixer el 27 d'abril de 1986 a Sydney. Va debutar en solitari l’any 2009
amb el disc “Lady of the Sunshine: Smoking Gun”. Val a dir que si bé tan
sols ha tret dos àlbums, el 26 de febrer de l’any 2013 es va publicar un single
amb el tema “Monsters”, però no ha tingut continuitat de moment.
Isaac Hayes
– I stand accused 1970
Amb aquesta meravellosa balada, vam descobrir a Espanya a
Isaac Hayes, aquest gran cantant, productor, pianista, compositor i actor de
color nord-americà. Aquest tema, escrit per Jerry i William Butler, es va
incloure en el seu segon treball discogràfic, l'àlbum "The Isaac Hayes
Movement" que es va publicar al novembre de 1970, encara que en el LP que
va aconseguir el primer lloc en les llistes del Billboard, la cançó durava més
d'11 minuts, després va ser retallada a fi de poder publicar-la en format
single, aquesta és la versió que escoltem ara i que va aconseguir pujar al lloc
23 en les llistes de música negra i al 42 en les de pop. El tema també s'ha
inclòs en diversos recopilatoris i així mateix en el doble disc en directe
"Live from The Sàhara Tahoe" del 73. En l'enregistrament Isaac Hayes
que a més de cantar tocava el piano i va ser el productor, va comptar amb
l'acompanyament del grup The Bar Kays. Fa ja unes quantes setmanes i escoltant
Barry White us vaig comentar que la seva manera de cantar, amb una veu profunda
i ronca, imitava des dels seus principis la d'un altre cantant de color
nord-americà, el gran Isaac Hayes que va néixer a Covington, Tennessee, el 20
d'agost de 1942. Va ser trobat inconscient a la seva casa de Memphis, el 10 d'agost
de 2008, la policia el van trobar descoratjat a terra al costat d'una 
màquina
caminadora que encara estava en funcionament. Va ser portat a l'Hospital
Baptist Memorial a Memphis, on va ser declarat mort a les 02:08 pm. Pel que
sembla havia patit un ictus. Va ser artista del segell Stax des de mitjans dels
anys seixanta, on va debutar amb l'àlbum "Presenting Isaac Hayes" al
1967. Un dels seus grans èxits va ser la banda sonora de "Shaft", del
1971, el tema estrella ja l'hem escoltat a Un Toc de Rock. Isaac Hayes va
participar en el famós festival de Wattstax, un memorable concert dels artistes
afroamericans més destacats en aquella època, realitzat en el Coliseu de Los
Angeles, el 20 d'agost de 1972. Aquest festival va tenir una gran importància
dins de la història de la música soul, ja que van estar presents altres grans
com The Staple Singers, The Emotions, The Bar-Kays, David Porter, Carla Thomas i
el seu pare Rufus Thomas. El festival ha estat considerat com el Woodstock dels
afroamericans. Isaac Hayes és l'autor, entre molts altres, del tema "Soul
man" que va ser el gran èxit en la carrera del duet de color Sam &
Dave. El single amb "Theme from Shaft" del que us he parlat abans, va
aconseguir la primera posició del Billboard i li va valdre a Isaac Hayes un
Oscar a la millor cançó.
Natalie
Cole & Reba McEntire – Since I tell for you 1994
L'any 1994 el segell MCA va publicar a Espanya un CD
compilatori de duets gravats per a l'ocasió, titulat "Rhythm Country and
Blues", ple de duets en què van aparellar artistes de tendències i estils
molt diversos amb un nexe comú, la qualitat musical. La veritat és que es
tracta d'un CD sense cap desaprofitament i que es va gravar en la seva
totalitat a Nashville i es va publicar a Espanya al 1994, encara que als Estats
Units va sortir un any abans, D’ell us he extret ara aquest duet format per la
cantant de color Natalie Cole i Reba McEntire que és una de les grans cantants
de country i és blanca. Aquest tema va ser composat per Buddy Johnson l'any
1945 i és un estàndard del jazz. La primera que la va gravar va ser Ella
Johnson, germana del compositor, però s'han fet innombrables versions, jo tinc
localitzades 45 i entre altres l'han gravat BB King, Tom Waits, Glenn Campbell,
Nina Simone, Al Jarreau, Bob James, Bonnie 
Raitt i un futimé de gent. Natalie
Cole, filla del recordat Nat King Cole, va néixer a Los Angeles el 6 de febrer
de 1950 i Reba McEntire, a la que vam escoltar no fa massa a Un Toc de Rock, ho
va fer a Kiowa, Oklahoma, el 28 de març de 1955. En una gira que estava fent
Reba McEntire i a causa d'un accident d'aviació produït a prop de San Diego,
van morir vuit dels músics de la seva banda, a més del pilot i el copilot, allò
va marcar a la cantant ja que molts d'ells portaven anys amb ella. El seu
següent disc, editat l'octubre de 1991, es va titular "For My Broken
Heart" i totes les cançons tractaven sobre el tema i la memòria dels seus
amics morts en aquell accident d'avió que es va produir el 16 de març del 1991.
Vaya con Dios – What’s a woman 1990
Els Vaya con Dios, amb els que avui acabaré el programa, son
un grup belga, que barregen diverses tendències en la seva obra, entre elles
jazz, R & B, blues i rock, de vegades amb tocs salseros. Vaya con Dios va
ser fundat l’any 1986 per la cantant, compositora i productora belga Dani
Klein, al costat de Dirk Schoufs i Willy Lambregt que seria substituït
posteriorment per Jean-Michel Gielen. Des de l’any 1991 el grup ja només és la
cantant Dani Klein que va deixar la música l’any 1996 a causa de l'esgotament
físic que patia, però va tornar l'any 1999 com a cantant del grup Purple Prose.
Vaya con Dios van tornar a posar-se en marxa l'any 2004 amb un nou àlbum
titulat "The 
Promis" i amb una companyia independent. Ara Vaya con
Dios tornen a estar en actiu, tot i que només queda la cantant, productora i
compositora Dani Klein (a la foto) de la formació original. Aquesta extraordinaria peça que escoltem avui a Un Toc de Rock, tot
un “peaso cansión”, va ser la més important en la seva carrera musical i estava
recollida en el LP "Nigh Owls" de l’any 1990, es va editar també amb
single, de fet va ser el primer sencill de Vaya con Dios que va funcionar
comercialmente al nostre pais i amb el que molts els van descubrir.
La dita d’avui per concloure Un Toc de Rock es del Rei, el
recordat Elvis Presley que va manifestar
“La imatge és una cosa i l'ésser humà és una altra.
És molt
difícil viure a l'altura d'una imatge”
Acaba Un Toc de Rock per avui, recordant-vos que el proper
será l’últim program de la novena temporada, però ara us deixo amb companyia de
les emissores per les que ens escoltes dues vegades per setmana, a part de les
repeticions, si ho fas mitjançant les ones o via internet si t’el descarregues
des del blog o el facebook de Montse. Jo sóc Mario Prades i ara tancaré la
barraqueta fins el proper programa i després marxaré de vacances.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario