El so “guitarrero” sempre ha estat una de les meves
debilitats musicals i per acompanyar-nos en aquest viatge als records, a
l'ahir, a Un Toc de Rock tindrem un munt de bons guitarristes, en solitari o
amb els seus respectius grups i que configuraran la banda sonora del programa
d'avui. Escoltarem a Santi Picó, Joan Bibiloni, José Luis Iglesias Pibe, Manolo
Sanlucar, Josep Thió, Paco de Lucía, José Feliciano amb Carlos Santana, Paco
Ventura, Pep Sala i José Luis Encinas, però començarem amb l’amic Max Sunyer
que junt a la seva guitarra ens portará una cançó de Serrat. No estan tots el que són, però són tots els que estan. Per tant ara des
de les totes les emissores per les que el programa surt a l’aire o per la xarxa
si t’el descarréguers del blog o el facebook de Montse, jo obriré la
barraqueta, sóc Mario Prades i us diré alló que ja es costum
Benvinguts a Un Toc de Rock
Max Sunyer – Paraules d’amor 1999
L’amic Max Sunyer amb el que avui començaré Un Toc de Rock,
és un dels millors guitarristes de l'estat i va néixer a la Pobla de Massaluca, a
Tarragona, l’any 1947. Tenia 14 anys, quan es va instal·lar a Barcelona, i
començar a donar-li a la guitarra elèctrica. Aquest tema, versió del clàssic de
Serrat, es trobava en el disc "Guitarras mestizas" publicat l’any 1999. Max Sunyer ha participat en
gravacions de molts artistas espanyols i catalans. Entre ells el disc en
directe de Ramoncín “Ramoncín al límite, vivo y salvaje”, també a un directe de
Los Canarios i a col·laborat amb Carles Benavent, Lucky Guri, Andreu Jacob,
Salvador Niebla i uns quans més. Cuan va començar i després de tocar en
diverses orquestes de ball, va militar en els Kroner's de Tony Ronald i al
costat de Josep Más "Kitflus" va formar part d’un dels grups mítics
del rock a Catalunya, us parlo d'Iceberg, si bé abans havia estat amb Vértice i
Tapiman. No m'oblido de Pegasus, la millor banda de jazz fussio del país on
també milita, junt a Santi Arisa, Kitflus i Rafel Escoté, tots ells bons amics, a
part de tindre el Max Sunyer Trio. I no sé si encara ho és, però va ser el
delegat del SGAE a Catalunya. És un bon amic que a la seva pàgina web té penjat
un article, un dels molts que vaig escriure sobre un dels seus discos en
solitari. Per això jo li he "robat" una de les seves fotografies amb
Iceberg, si be no us la he posat perque tinc les meves duptes, diria que es de l'epoca Pegasus, però
ell o sap millor que jo, és clar. És una gran persona, a part de bon músic i un
bon amic.
Santi Picó – La llave de plata 1979
Ara al programa d’avui de Un Toc de Rock escoltarem a Santi
Picó que és un dels grans guitarristes de tots els temps i aquest estilista de
la guitarra és català, per variar. Va néixer a Barcelona l’any 1946. Santi Picó
té una àmplia experiència musical com a guitarra, compositor i productor,
havent estat component també dels Kroner's de Tony Ronald, però abans ho va ser
de The Walkers i Los Bongos. Valorat músic de sessió, Santi Picó ha acompanyat
en enregistraments i gires a Los Mustang, Neuronium (el grup de Michel Huygen
que tenia o té el seu propi estudi al carrer Tenor Masini a Sants), Los
Diablos, The Supremes, Santabárbara, Los Bravos, Los Sírex, Frank 
Mercader,
Lorenzo Santamaría, Los Salvajes, Jeannette, Micky, Peret, etc. "La llave
de plata" donava títol al seu primer disc en solitari i va ser publicat
l’any 1979. També va crear la
Santi Picó Blues Band. Santi Picó va ser un dels fundadors de
Guitarres Mestizas, un projecte amb diversos grans guitarres catalans que van
gravar dos CD’s versionant temes estàndards amb un nexe comú, les guitarres.
L’any 2009 es va unir a Adrià Grandia que toca la viola de roda i van gravar un
disc. L'última vegada que el vaig veure en directe va ser a Constantí,
acompanyant a Los Bravos, fa quatre o cinc anys, vam estar sopant tots junts. Aquesta bona cançó comença molt dolça,
pero acaba plena de càrrega salsera. Per cert, ell es qui em va fer saber la
mort de Marco Rossi, el guitarrista i compositor de Los Mustang que ens va
deixar el passat 14 de maig.
Joan Bibiloni – Nits de la Sultana 1986
Quan Zebra es van desfer després de gravar un grapat de
singles i un LP, Joan Bibiloni es va unir al també guitarra Pepe Milán que
havia estat component del grup de folk mallorquí Euterpe i van publicar l’any
1977 el LP "Milán & Bibiloni", un bon disc instrumental. Després
Joan Bibiloni començaria una bona carrera en solitari que el va consagrar com
l'extraordinari guitarrista que és. Per cert i només com a dada anecdòtica
perquè comprengueu la seva vàlua, quan Chick Corea venia de gira per Europa,
sempre exigia que el guitarra fos Joan Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band. Ha
gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i l’any 1985 i 1986 forma
duo al costat de Larry Coryel. L’any 1989 presentà el seu disc "For a
future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Per cert, quan va
començar va formar part del grup Harlem amb Tomeu Penya i també va tocar amb el
Grupo 15. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt,
molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona. És o
era, al costat de Miguel Àngel, soci del segell discogràfic Blau-DiscMedi. Joan
Bibiloni Febrer va néixer l’any 1952
a Manacor, d'on també eren el Grupo 15. Ha produït a molts
intèrprets, entre ells Marina 
Rossell i Antonio Vega. Aquest tema, al meu parer
un dels millors en la carrera en
solitari de Joan Bibiloni, us el he extrec del LP "Papi, are you OK"
editat l’any 1986, un disc ple de funky i on compta amb la Joan Bibiloni Band
que eren gent de la talla de la cantant de color Deborah Carter. La veritat es
que sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan
Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la
seva carrera avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del
disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials de
ràdio-fórmula i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els
agrada gaudir de la bona música. Per cert, Joan és un Amics d'Un Toc de Rock
agregat al facebook aquest que ens organitza Montse Aliaga.
José Luis Encinas – Una de fiesta 1997
Un dels bons guitarristes espanyols és José Luis Encinas i
ara us el ho porto perquè junts, gaudim d'aquesta bella cançó que sense perdre
l'aire flamenc, està carregat de connotacions jazzístiques i tocs calents de
salsa caribenya. Us l'he extret del seu CD "Duende" que el músic va
publicar l’any 1997. Compta amb Tito Duarte a la percussió, Carlos Quintero als
teclats, Román Martín a la guitarra, Manuel Machado a la trompeta, Eduardo
Gracia s'encarrega del baix, Enrique Valiño toca el violí i Javier Monforte la
guitarra acústica, mentre que José Luis Encinas ens delecta amb la seva
espectacular manera de tocar la guitarra espanyola, la veritat és que és un
dels grans estilistes nacionals de l'instrument, a un nivell comparable a Paco
de Lucía, Tomatito o Manolo Sanlúcar. José Luis Encinas va néixer a Palència
l’any 1966, encara que va créixer a Salamanca. Va començar de forma autodidacta
amb la guitarra elèctrica i fent rock, però quan va començar els seus estudis
es va dedicar a la guitarra clàssica i poc a poc es va anar decantant cap el so
aflamencat. És clar que en els seus principis i a Madrid va tocar en un 
grup de
rock que es van anomenar Tiempo Muerto. L’any 1991 aconsegueix el títol de
professor al Conservatori Superior de Música de Madrid. Es trasllada als Estats
Units per realitzar un màster i allí va gravar el seu primer disc l’any 1995
amb temes clàssics i realitzar concerts per Alemanya i Estats Units.
"Duende" que pot ser qualificat realment com el seu primer treball
real, va ser el disc que va convertir a José Luis Encinas en popular encara que
el seu estil que fusionava tendències va ser criticat per molts puristes. Amb
aquest CD m'ha passat una cosa curiosa, he trobat diverses fonts d'Internet que
diuen es va publicar l’any 1998, però jo veient la contraportada editada per el
segell Virgin Records, vec que indica clarament 1997. És clar que va ser imprès
a Holanda, però dubto que això hagi influït, possiblement sigui un error, o
d'impressió del CD o d'interpretació en les fonts de la xarxa ja que no disposa
de número de Dipòsit Legal
Paco de Lucía – María de la O 2014
Un altre dels grans guitarristes amb projecció internacional
que no podia faltar en aquest programa, va ser Paco de Lucía, que ens va deixar
el 25 de febrer del passat 2014
a Playa del Carmen, Mèxic. Amb la seva mort es va apagar
una de les grans estrelles de l'univers flamenc, considerat el principal mestre
de la guitarra per la seva fusió d'estils i cultures. Nascut a Algesires,
Cadis, el 21 de desembre de 1947, va gravar els seus primers discos al costat
del seu germà Pepe formant part del conjunt Los Chiquitos de Algeciras. En els
anys següents va col·laborar amb els cantaors Fosforito i El Lebrijano, encara
que des de 1969 va acompanyar a Camarón de la Isla. Però va ser arran
de publicar "Fuente y caudal" l'any 1973 que la seva música va
arribar al gran públic. Està considerat per molts com l'introductor del jazz al
món del flamenc, encara que jo discrepo ja que abans ho havia fet el grup
Dolores on estaven Jorge Pardo, Pedro Ruy-Blas, Rubén Dantas, Tomas San Miguel
i altres, els veritables autors de la fusió flamenc-jazz. Aquest tema, tot un
clàssic de la cobla, us ho he extret del seu últim treball 
discogràfic
"Paco de Lucía, Canción Andaluza" que es va publicar l'any passat,
després de la seva mort. La cançó "Maria de la O" va ser composada per
Salvador Valverde i Rafael de León per a Maria Ojer Ferrer, una coplista
coneguda com Coque, però l'han gravat molts altres, entre ells Carlos Cano,
Marifé de Triana, Estrellita Castro, Pilar Arcos, Carmen Amaya, Cristina del
Valle, Maria Vidal, Niña Pastori, Diego el Cigala, Diana Navarro, Manuel
Vallejo i altres, fins i tot i a ritme de pop vull destacar la versió que va
realitzar l’any 1965 el grup madrileny Los 4 Jets en el seu tercer i últim EP. 
Manolo Sanlucar – Caballo negro 1974
Us porto ara a un altre dels grans del flamenc i un dels
grans èxits comercials del guitarrista andalús Manolo Sanlucar va ser aquest
tema que escoltarem ara i que es va publicar en single l'any 1974. “Caballo
negro” va representar una veritable novetat portant el flamenc a nivells de
popularitat mai sospitats fins aquell moment, creant el que es va anomenar el
"Nou flamenc". La cançó a ritmillo de rumbeta, es va incloure a
l'album "Sanlucar", un dels seus discos que millor s'han venut i que
va sortir a la venda ja a l'any 1975. De veritable nom Manuel Muñoz Alcón i
considerat com un dels guitarristes més importants de l'actualitat. juntament
amb el desaparegut Paco de Lucía, Vicente Amigo, Tomatito i Serranito, Manolo Sanlucar va
néixer a Sanlúcar de Barrameda, Cadis, el 24 de novembre de 1943 i el seu
mestre va ser el guitarrista Javier Molina. Va guanyar un premi amb tan sols 8
anys el que el va portar a formar part de l'elenc artístic de Pepe Pinto i
Pastora Pavón, començant una trajectòria ascendent. Amb 14 anys 
acompanyava a
Pepe Marchena i després a Manolo el Malagueño, també va tocar amb La Paquera de Jerez durant
cinc o sis anys. Li proposen formar part del tablao Les Brujas, el
prestigiós local madrileny, en el qual també actuaven Terremoto, el Chato de la Isla, Romerito de Jerez i
altres artistes. És quan comença a gravar els seus propis discos, debutant amb
“Recital Flamenco” al 1968. Des de llavors la seva carrera ha estat imparable
amb 22 àlbums gravats oficialment. Durant un temps va acompanyar a Rocío
Jurado. Per cert, Manolo Sanlucar és el compositor de l'Himne d'Andalusia i
aquest any 2015 ha
rebut la Medalla
d'Or al Mèrit en les Belles Arts.
Paco Ventura – Sol Navajo 1997/2009
El guitarrista Paco Ventura és membre de Medina Azahara i
paral·lelament té una discreta carrera en solitari i tot i que no es pot dir
que hagi gravat masses discos, aquests estan plens de qualitat. "Sol
Navajo" donava títol a un CD publicat l'any 2009, però ja s'havia inclòs
també en un disc anterior "Aventura", editat al 1997, tots dos
discos, crec que els únics que ha tret fins ara al marge de Medina Azahara, van
ser posats a la venda a través del segell Avispa Records, propietat de Luis
Mendo i Bernardo Fuster, els components del grup Suburbano. Guitarrista
autodidacta, Paco Ventura comença a tocar en el grup de heavy metal Ago amb els
que va gravar un disc, posteriorment col·labora en la gravació del segon 
treball discogràfic en solitari de Adan García. Paco Rabadán el va escoltar
tocar en unes sessions d'enregistrament i li proposa unir-se a Medina Azahara.
A finals de l'any 1988 comencen els assajos i a l'octubre del 1989 es va gravar
"En Al-Hakim", un magnífic disc que va representar la tornada als escenaris
i els estudis de gravació de Medina Azahara, una de les bandes mítiques del
rock andalús. Paco Ventura ha estat reconegut en diverses ocasions amb guardons
per la seva qualitat com a estilista de la guitarra i actualment compagina la
seva feina amb Medina i un nou projecte que es diu La Luz, en el qual realitzen un
homenatge al rock andalús.
Josep Thió – 5000 nits 2006
Ara a Un Toc de Rock anem a escoltar al que va ser guitarra
de Sopa de Cabra, Josep Thió que va treure un àlbum genial l’any 2006, es va
titular "5000 nits" i d'ell us extraiem aquest gran teman que li
donava títul. Una gran cançó que al meu parer és una de les millors del seu
millor disc. Josep Thió no té una carrera discogràfica molt abundant, només
tres discos dels quals aquest era el segon, després de la dissolució del grup
gironí, al costat de Sau els millors del rock en català, tot i que cap dels dos
està en actiu, ara bé jo tinc duptes sobre si els Sopa funcionen un altre
vegada o no, després de la gira que van fer fa un any o dos. Josep Thió va
néixer a Barcelona l'any 1965. El grup Sopa de Cabra va funcionar de 1989 fins
l’any 2001. Vull aclarir ara una questió.Vaig rebre un correu d'una oient que
em preguntava per l'origen de les fotografies exposades al blog. És simple. Veureu.
Durant més de 13 anys vaig ser redactor i crític musical al Diari 
de Tarragona
i també vaig treballar com a "Freelance" per a algunes revistes
musicals especialitzades i altres que no ho són com "La Voz de la Costa Dorada".
Sempre em va semblar una "putada" fer venir un fotògraf a un concert,
amb els horaris d'aquests i tenint en compte l'hora en què finalitzen perquè al
final, després de tirar un munt de fotografies, li publiquessin una i és clar,
li paguessin UNA. Em vaig comprar una màquina réflex, una Pentax de segona mà i em
vaig dedicar a fer les fotos jo. Una altra font molt important són les
discogràfiques que et remeten moltíssimes fotografies de promoció per tal que
siguin utilitzades. En altres ocasions i quan no trobo material adequat el trec
de les caràtules o l'hi demano als propis artistes que en gairebé tots els
casos t’autoritzen el seu ús i també d'altres que em fan arribar amigues i
amics, sobretot perquè, amb l'excusa de la foto, puntxi cançons d'aquells que a
elles els agraden.
Pep Sala amb Gerard Quintana – Només una cançó 2008
Aprofitant que me la van demanat a través d’un correo, us
porto ara aquesta cançó que a mi particularment sempre m’agradat i molt. En
aquesta peça Pep Sala amb companyia de Gerard Quintana ens explican com una cançó
pot tindre la sol·lució a mols dels problemes cotidians, la veritat es que por
resultar una utopía, però que bonic seria si pogues ser veritat. Pep Sala va
ser la meitat de Sau i tant amb el recordat Carles Sabater com amb ell m'unia
una bona amistat. Pep Sala és un bon col·leccionista de llibres i una vegada
ens va ajudar a taxar la biblioteca familiar. Aquest “peaso cansión” us la he
extret del doble CD “Manual Teóric i Practic sobre el pas del temps” que es va 
publicar l’any 2008 i on l’amic Pep Sala compta amb les col·laboracions de
Gerard Quintana, Montse Llarás i Monica Green. Josep Sala i Bellavista va
néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Quan va començar va formà part de dos
grups escocesos, Midnite Hour i Eclipse. L’any 1986 i amb Carles Sabater, van
crear Sau, la millor banda de pop català de tots els temps. El 1993 sorgeix Pep
Sala & La Banda
del Bar, un projecte paral·lel per donar sortida a les seves inquietuds
musicals els anys sabàtics de Sau. Aquest grup va funcionar paral·lelament al
seu traball amb Sau, fins que després de la mort de Carles Sabater va donar per
tancat Sau i es va llançar en solitari. En diverses ocasions Pep Sala m'ha
convidat a fer cors en algunes de les seves gravacions, però jo que valoro en
molt la seva amistat, sempre he rebutjat el suggeriment, no sigui que encara
faci malbé una bona cançó amb la meva veu trencada i vella.
José Luis Iglesias Pibe – Melodía de Otoño 2014
A Un Toc de Rock hem escoltat ja en algunes ocasions temes a
càrrec d'Arriaga, un pseudònim sota el qual es trobava aquest genial
guitarrista bilbaí que ara està gravant cançons plenes de qualitat instrumental
amb el seu propi nom José Luis Iglesias "Pibe", Aquest tema m'ho va
passar ell mateix i forma part d'un munt d'enregistraments que ha realitzat
sota el títol genèric “Temas nuevos instrumentales”, encara té un altre amb
cançons on ha inclòs veu i una instrumentació més completa que escoltarem un
altre dia. José Luis Iglesias Pibe durant els anys 70 i 80 va formar part de
diversos grups a Bilbao entre els quals he de destacar Mezcla o La Quinta Reserva,
d'aquest últim es va publicar recentment un recull, però és un experimentat músic de sessió i he treballat en diferents produccions amb artistes 
de la
talla de Juan Pardo, Rocío Jurado, Amaya Saizar o Chiquetete entre molts
altres. També ha treballat com a músic en gires i ha format part de les bandes
d'acompanyament de Mocedades, Massiel, Juan Pardo, Sergio Dalma o Azúcar
Moreno, entre d'altres. Fa uns anys es va incorporar al retorn d'una banda mítica,
el primer grup de rock progressiu i simfònic de la música espanyola i els
primers que vsn utilitzar un moog i un melotrom, estic referint-me a Los
Módulos, substituint a Pepe Robles, el seu fundador. Amb Los Módulos i l'any
2000 va publicar l'àlbum "Pensado y hecho en la intimidad". Treballa
i en el seu estudi preparant sense parar cançons noves, com aquesta que
compartim avui en Un Toc de Rock i us recomano entreu a la seva pàgina web on
trobareu més informació i sobretot bona música. Encara que no acabaré sense
dir-vos que José Luis Iglesias “Pibe” també ha composat 2 Òperes Rock.
Fuego – Bluesy friendship 1994
Un dels grans guitarristas que tenim a Catalunya es Joan
Vinyals. El dia 19 de març de 1993
a la sala Otto Zuzt de Barcelona, dirigida en aquells
temps pel amic Fede Sardà, avui a la sala Luz de Gas que dirigeix amb el seu
fill, es va instal.lar un estudi mòbil i el grup barceloní Fuego! va gravar un
CD titulat "Let's play the blues" del que us extrec aquest tema i del
que a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna que altre peça d’ell. L'àlbum es va
gravar en el curs de dos concerts realitzats en dies consecutius i es va editar
a finals de 1994 a
través del segell AZ Records propietat de Braulio Paz. Va ser un treball de
Fuego! ple de qualitat i R & B amb versions i cançons pròpies que també va
comptar amb les col·laboracions de Carme 
Canela, Big Mama Montse, Dani Nel-lo,
Julio Lobos, Jaco Abel, Vicente Zumel, Patrice Manget i uns quants més. Fuego!
eren la banda creada per el guitarrista Joan Vinyals (Barcelona, 1958), al
costat de Enric "Nota" Parés, Xavi "Bubu" Prats i Jacint
Bonell. Encara que en aquest disc crec que eren un trio. Uns anys més tard Joan
Vinyals forma part del grup Arsenik, amb els qui toca música pròpia orientada
al Rythm'n Blues i pop. Durant un temps va acompanyà al cantant gitano Chango.
Va ser o és profesor del Taller de Músics de Barcelona i va formar part de
Bocanegra, Box Office, Joan Vinyals Trio, Ia i Batiste, Cece Giannotti-Joan
Vinyals, Estamos Reunidas, Guitarras Mestizas, a la vegada que toca i
col·labora amb molt diversos músics com Ramoncín, Luz Casal, Yoko Ono, Zé
Eduardo, Lousisana Red, Juan Perro, Johnny Mars, Alex Warner, Big Mamma, Dani
Nel.lo, Companyia Elèctrica Dharma, etc. De fet, quan Joan Vinyals em va
regalar aquest CD havia vingut a Reus amb la Dharma, encara que tinc dubtes si va ser amb Los
Rebeldes.
Detalls del CD "Let's play the blues"
José Feliciano & Carlos Santana – Samba pa tí 1982
Tancarem avui el programa escoltan tota una curiositat que
ens portaran dos grans guitarristes de talla internacional José Feliciano i
Carlos Santana. José Feliciano és un extraordinari guitarrista i bon cantant, a
més de compositor i això que és invidente i autodidacta. La cançó os la he extret del disc "Escenas de amor", editat l'any 1982. Es diu en realitat
José Montserrate Feliciano Garcia i aquest tema és un dels més famosos en la
carrera del guitarra mexicà Carlos Santana que col·labora en la gravació. Es
clar que José Feliciano li ha afegit lletra i així la cançó guanya en qualitat
si es cau. Es clar que us adonareu que José Feliciano ens la canta en espanyol,
pero 
tenim que tindre en compta que ell sempre ha jugat amb els dos idiomes,
castellà i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en
l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda
impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la
ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només s’el
recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos
cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial
cantant i guitarra invident té una trajectoria discogràfica que acollona. Jo a
Un Toc de Rock vull reivindicar la seva qualitat. José Feliciano (a la
foto amb Carlos Santana) va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i com us deie,
es invident i autodidacta.
Acabaré Un Toc de Rock amb una dita del filósof i escriptor
indú Rabindranath Tagore (1861-1941) que va manifestar:
“És fàcil parlar clar quan no va a dir-se tota la veritat”
Tancaré per avui Un Toc de Rock, però us deixaré en la bona
companyia de les emissores per les que escoltes el prograna dues vegades per
setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant les ones o via
internet si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Sóc Mario
Prades i baixaré la barraqueta fins la propera. Sigue bons, sigue bones
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario