De vegades una obra clàssica es converteix en cosa molt
moderna i tot un descubriment per obra i gràcia del cinema. Això és el que va
succeir amb "Així va parlar Zarathustra" que escrita per Richard
Strauss al segle XIX va ser recuperada a la pel·lícula "2001, una odissea
de l'espai", clar que per començar Un Toc de Rock escoltarem
l'extraordinària versió que va realitzar el músic brasileiro Eumir Deodato,
però també tindrem a Bebu Silvetti, The Blow Monkeys, Pet Shop Boys, Simple
Minds, Steely Dan, Spandau Ballet i molts altres que crearan la nostra banda
sonora d'avui i que t’arribarà des de les emissores per les que el programa
surt a l’aire o per la xarxa si t’el descarréguers del blog o el facebook de
Montse Aliaga, ara jo obro la barraqueta dient que sóc Mario Prades i per supossat que
sempre sou
Benvinguts a Un Toc de Rock
Eumir
Deodato – Also sprach Zarathustra 1973
A la banda sonora de la pel·lícula "2001, una odissea
de l'espai" sona aquesta cançó com a eix central, però el que no tothom
sap és que es tracta d'una composició de Richard Strauss (Munic, 11 de juny de
1864 - 8 de setembre de 1949), un d'aquells dels valsos vienesos, encara que aquest
Strauss va decantar la seva carrera més cap a la música clàssica i aquest tema
va ser recuperat per Stanley Kubrink al film, encara que jo i per obrir Un Toc
de Rock us he portat aquesta genial versió del músic, productor i compositor
brasileiro Eumir Deodato. Un home que ha sabut fusionar rock, pop i funky amb el
jazz, oferint peces d'indubtable qualitat. Nascut el 22 de juny de 1942 a Rio de Janeiro, va
començar tocant l'acordió amb 12 anys, però després va anar passant-se a altres
instruments. Com arranjador ha treballat amb Sinatra i Vinícius de Moraes,
entre d'altres. Es va marxar als Estats Units fugint de la dictadura militar al
seu país i a Nova York va treballar amb Luis Bonfa i amb el productor Creed
Taylor. Portava publicats 9 àlbums al seu 
país, però el primer a Estats Units
es va titular "Prelude", editat al gener de 1973 i va aconseguir la
segona posició en les llistes del Billboard i el set a Anglaterra, en ell es
trobava aquest tema amb el qual avui obrim el programa i li va valer un
Grammy per Millor Interpretació de Pop Instrumental, ja a l’any 1974. En aquest
disc i en els posteriors, va comptar amb la col·laboració del guitarrista John
Tropea, el flautista de jazz fusion Hubert Laws, Ron Carter (baix), Billy Cobham (bateria),
Airto Moreira (percusió), Ray Barreto (congas), a la secció de vent amb Marky
Markowitzm, Joe Shepley, Marvin Stamm, Wayne Andre, Garnett Brown, Paul
Faulise, George Strakey, Bill Watrous, Jim Buffington, Peter Gordon, Phil
Bodner, George Marge i Romeo Penque, a més d'una bona secció de corda en la
qual es trobaven 12 músics. En total ha gravat prop de trenta àlbums i ha produït
més de 500 discos d'altres intèrprets, 15 dels quals han estat Disc de Platí. El seu últim disc fins al moment és
l'àlbum "The crossing", publicat l'any 2010.
The Blow
Monkeys – It doesn’t have to be this way 1987
Marxarem ara a l'any 1987 de la mà dels britànics The Blow
Monkeys i amb aquesta cançó que us he extret de l'àlbum “She Was Only a
Grocer's Daughter” que es va publicar el 5 de gener del 1987 i crec que es va
remasteritzar i va sortir en CD el 2002 o potser seria a l'any 2004. Aquest
tema es va editar també com single i va aconseguir el cinquè lloc en les
llistes britàniques, així mateix es va classificar en Itàlia i Holanda, però no
en els Estats Units, de fet The Blow Monkeys mai han estat una banda amb tirada
a les terres de l'Oncle Sam. The Blow Monkeys estan liderats pel cantant Dr.
Robert, de veritable nom Bruce Robert Howard, 
nascut el 2 de maig del 1961 i
que també té una interessant carrera en solitari amb 10 àlbums publicats per la
seva compta. A The Blow Monkeys també trobàvem a Mick Anker (nascut el 7
d’agost de 1961) al baix, Neville Henry (nascut un 11 d’octubre de 1961) al
saxofon i Tony Kiley (nascut el 28 de novembre del 1961) que s'encarregava de
la bateria. Es van crear l'any 1981 i es van mantenir en actiu fins al 1990,
encara que van tornar a posar-se en marxa al 2007, segueixen en actiu, però no
us podria dir si hi ha hagut canvi entre els components. 
Pet Shop
Boys – It’s a Sin 1987
Una de les
millors bandes del techno pop britànic que els anglesos denominen synthpop, va
ser The Pet Shop Boys, integrat per Neil Francis Tennant (cantant, teclista i
ocasionalment guitarrista) i Christopher Sean Lowe (teclista i de vegades
cantant). Un dels seus millors àlbums va ser "Actually" que es
va publicar el 7 de setembre de 1987 i del que us he extret aquesta cançó que
compartirem ara, un dels més importants singles en la carrera d'aquest duet i
que es va mantenir durant tres setmanes en la primera posició de les llistes al
Regne Unit, aconseguint la novena posició en els Estats Units, de fet el single
va aconseguir la primera posició en un munt de països. la cançó va ser escrita
per Chris Lowe i Neil Tennant. Us explicaré una cosa curiosa, quan es va
publicar el single el 15 de juny de 1987, un DJ britànic anomenat Jonathan King
va acusar els Pet Shop Boys de plagiar la melodia de "És un pecat"
barrejat 
amb el "Wild World" de Cat Stevens. Ho va denunciar
al diari The Sun, per al qual escrivia una columna habitualment durant la
dècada dels 80. Els Pet Shop Boys van demandar a Jonathan King, arribant a un
acord econòmic per retirar la demanda abans d'arribar a judici, pel que sembla
van percebre una bona quantitat de lliures esterlines. Els Pet Shop Boys han venut
més de 100 milions de discos a tot el món. Es van conèixer a Chelsea, Londres,
el 19 d'agost de 1981 en una botiga d'articles electrònics. A causa de la seva
afinitat i passió per la música, va sorgir el grup que inicialment es van
anomenar West End, però finalment van adoptar el de Pet Shop Boys, els Nois de la Botiga de Mascotes. Des de
l'any 1986, 40 dels seus singles han arribat al Top 20 i 22 s'han clasificat en
el Top 10 del Regne Unit, a més d'haver aconseguit quatre número 1: "West
End Girls" que va ser el seu primer èxit, "It's a Sin" que és la
que escoltem ara "Always on My Mind" i "Heart".
Simple Minds – Waterfront 1983
De l’àlbum “Sparkle in the Rain” que el grup escocès Simple
Minds van publicar al 6 de febrer de l'any 1984, us he seleccionat aquest tema
que ara compartirem a Un Toc de Rock. La cançó es va editar en format single el
4 de novembre del 83, com a avançament del disc gran, a través del segell
Virgin Records i a la cara B es va incloure "Hunter & The Hunted",
un tema que s'havia gravat en directe en un concert celebrat al City Hall de Newcastle,
el 20 de novembre de 1982. va aconseguir la posició 13 en el Regne Unit, però
va ser número 1, durant dues setmanes, a Nova Zelanda. Simple Minds que han
arribat a vendre més de 60 milions d'àlbums a tot el món, es van crear a finals
dels 70 a
Glasgow i segueixen en actiu, van aconseguir que 6 dels seus àlbums arribessin
al primer lloc de les llistes d'èxits i que 22 dels seus singles estiguessin en 
al Top 20, han aconseguit 22 discos de Platí i venut més de 8 milions de discos
sols al Regne Unit. De fet Simple Minds estan considerats com una referència
quan es parla de pop britànic, tot i que a mi, la veritat, mai han acabat de
fer-me el pes. Els únics que segueixen a la banda des de la seva creació l'any
1978 són Jim Kerr i Charlie Burchill, cantant i guitarrista respectivament i
Mel Gaynor bateria que els acompanya des de 1982, si bé actualment també formen
part del grup Ged Grimes (baix i cors), Sarah Brown (cors) i Andy Gillespie
(teclats), però per Simple Minds han passat també Michael MacNeil, Derek Forbes
i Brian McGee que així mateix van ser fundadors del grup, al costat de John
Giblin, Robin Clarkm, Malcolm Foster, Eddy Duffy, Kenny Hyslop, Tony Donald,
Mike Ogletree, Lisa Germano i Sue Hadjopoulos.
Steely Dan
– Do it again 1972
Els Steely Dan
van ser un dels millors grups sorgits de la fusió del rock, el jazz i el funky
com els Blood, Sweat and Tears, Weather Report o Chicago, però molt més
elegants. A partir de 1974 van deixar les gires i es van dedicar
solsament a treballar en estudi, centrant-se la banda en els seus dos líders
Walter Becker i Donald Fagen i comptant per a les seves gravacions amb bons
músics d'estudi com Michael McDonald i Steve Gadd. Durant els anys 70, els seus
discos mostraven una gran qualitat i es venien molt bé, però l'any 1981 es van
desfer i cada un d'ells es va llançar pel seu compte si bé la carrera de Donald
Fagen va ser més exitosa. Steely Dan va tornar l'any 2000 publicant "Two
against nature", des de llavors no 
han parat de treballar, realitzant
gires i amb nou discos, de fet han publicat set àlbums, entre discos d'estudi,
directes i recopilacions. Aquest tema us ho hem extret del CD "The very
best of Steely Dan" que va veure la llum el 2009 si bé es trobava
originalment en el álbum de debut de
Steely Dan, del 1972, titulat “Can't Buy a Thrill” i el single va arribar al
lloc 6 del Billboard. Hi ha una gran versió a càrrec del músic de jazz-fussion
brasileiro Eumir Deodato, un brillant teclista que és va fer famos
internacionalment quan va gravar “Asi habló Zarathustra 2001” que hem escoltat en
començar el programa d’avui. També
la van versionar Waylon Jennings, l’austriac Falco, The Art of Noise, Paul
Hardcastle, al que escoltarem més tard, i uns quans més.
Bebu Silvetti – Spring rain 1977
En un programa que vam realitzar fa un parell de setmanes
vam tractar i vam escoltar música disco nord-americana centrant-nos en el
popular discoteca Studio 54 de Nova York i us vaig comentar escoltant la Salsoul Orchestra
que m'havia deixat al bagul un dels grans del gènere, l'arranjador i conductor
d'orquestres Bebu Silvetti i ara anem a escoltar-lo amb un dels temes més
famosos de la seva carrera "Pluja de primavera". De veritable nom
Juan Fernando Silvetti, el compositor, pianista, arranjador i productor
argentí, encara que establert als Estats Units, va néixer a Quilmes, Buenos
Aires, el 27 de març de 1944 i va morir a Miami, on residia des de feia 17
anys, sent ciutadà nord-americà, el 5 de juliol de 2003, a causa d'un càncer
de pulmó, però la seva salut s'havia debilitat molt després de la mort de la
seva esposa, la compositora hispanofrancesa Sylvia Riera, a l'octubre de 2002.
De jove es va venir a Espanya i va treballar com a pianista en diversos clubs
de jazz, per traslladar-se a Mèxic on va començar a compondre. Al llarg de la
seva carrera Bebu Silvetti va compondre més de 600 temes, uns 200 comercials
per a 
televisió i ràdio i música original per telenovel·les, pel·lícules i
vídeos. L'any 1976 va publicar el seu primer àlbum titulat "El mundo sin palabras" que va ser produït per Rafael Trabucchelli. Va treballar com a
compositor i arranjador per a The Salsoul Orchestra a la qual vam escoltar en
aquell programa, encara que paral·lelament va realitzar enregistraments de
discos amb el seu propi grup. L'any 1977 es va publicar aquest tema que
escoltem ara "Pluja de primavera" que va ser tot un èxit mundial,
mantenint-se en les llistes nord-americana durant més de 15 setmanes
consecutives. Una de les innovacions que va emprar Bebu Silvetti en els seus
enregistraments va ser l'ús del sistema Dolby de supressió de soroll de fons,
avui desfasat, però en aquella dècada dels 70 tota una novetat.
Paul
Heardcastle – Feel the breeze 1994
L'any 1994 el segell Fonomusic va publicar a Espanya un CD
del britànic Paul Hardcastle amb el seu cognom per títol "Hardcastle"
i del que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que
estava composat pel propi artista, així com la resta de cançons llevat del
"Do it again" que era una versió dels Steely Dan i que hem escoltat
abans. Totes les cançons del disc van ser produïdes i arranjades per Paul
Hardcastle. La veritat és que al país Paul Hardcastle s'havia fet molt popular en
l'àmbit de les discoteques arran de publicar l'any 1985 un maxi-single amb el
tema "19" el qual tractava sobre la guerra del Viet-Nam on l’edat
mitjana dels soldats nord americans morts va ser 19 i que també va gravar en
castellà. Per això quan jo vaig rebre aquest àlbum em vaig endur una veritable
sorpresa ja que aquest nou CD estava carregat de temes funky jazz de molta
qualitat, allunyats del so disco al qual ens havíem acostumat. Paul 
Hardcastle
va néixer a Londres el 10 de desembre de 1957. A més de cantant i compositor,
és tot un manetes en qüestió de teclats i sintetitzadors. En aquest disc compta
amb la col·laboració de diversos saxofonistes, però en aquest tema el saxo és
Chris Snake David. En el disc col·laboren també Caroline Dayley, Jaki Graham,
Imani, Steve Menzies, Phil Todd i Gary Bernacle. La veritat és que Paul
Hardcastle té dues vessants musicals molt diferenciades, ja que té 13 àlbums
amb títol, en una línia discotequera i 16 que podríem englobar dins el smooth
jazz, tots amb el seu cognom per títol i numerats, aquest de 1994 va obrir
aquesta sèrie, va ser el primer d’ells i la veritat és que jo em quedo amb
aquests. Per cert a "Hardcastle" es va incloure la cançó
"Maxine" que va dedicar a la seva filla que va néixer l'abril de 1986.
de fet té dos fills més, Paul Jr i Ritchie nascuts posteriorment.
Spandau Ballet – True 1983
A cavall entre el
pop, el funky, la new wave i els new romantics, Spandau Ballet va ser un dels
grans grups anglesos dels 80 amb tot un seguit de hits que els van elevar al
més alt de les llistes, tot i que destaquen dues cançons "Gold" i
aquesta que us porto ara a Un Toc de Rock. Spandau Ballet van estar en actiu de
1979 fins que es van separar després del fracàs de l’àlbum "Heart Like a
Sky", l'any 1989, encara que el 23 de març del 2009 Spandau Ballet va
anunciar la seva tornada realitzant una gira aquell any i editant disc amb
noves versions de seus grans èxits sota el títol de "Once more". Eren
el guitarra i compositor Gary Kemp, el seu germà Martin Kemp al baix, el
bateria John Keeble, el cantant Tony Hadley i Steve Norman que tocava la guitarra i després va passar a
tocar el saxo. Inicialment es van fer dir The Makers, adoptant el Spandau
Ballet després de visitar 
Berlín. "True" donava títol a un LP editat
l’any 1983 i on també hi havia el tema "Gold", totes dues eren
composicions de Gary Kemp i van comptar amb la col·laboració de Jess Bailey als
teclats. L'àlbum va ser número 1 en Estats Units, Anglaterra i mig món. Va ser
remasteritzat i reeditat en versió CD l’any 2003. Després de la dissolució de
Spandau Ballet, els germans Kemp es van dedicar al cinema i John Keeble va
formar part d'una superbanda d'efímera vida que es deia Pacific, on també van
tocar, entre altres, Clive Farrington i el guitarra John McGeoch. Tornan a estar en actiu i aquest estiu Spandau Ballet fan una gira que els portarà a Catalunya.
Barry White – Love’s theme 1974
Aquest tema, una de les cançons més populars en la llarga
carrera del músic de color nord-americà Barry White, us l'he extret del seu
àlbum "Can’t not Get Enough" que es va publicar l’any 1974 i estava
signat com Barry White's Love Unlimited Orchestra, encara que posteriorment
l'hem tornat a trobar en un munt de discos recopilatoris de "Greatest
Hits" o "The best of". La veritat és que el tema, instrumental,
s'havia publicat en single al novembre del 1973 aconseguint la primera posició
en la llista de senzills del Billboard i va ser reconeguda en el lloc tercer en
la llista de cançons del 1974, aconseguint el Disc d'Or. Hi ha una versió
cantada que la Love
Unlimited va incloure en l'àlbum “In Heat”. Barry White al costat de The Love Unlimited
Orchestra, està considerat el primer cantant de la història que va interpretar
el que es diria "música disco". El seu veritable nom era Barry Eugene
Carter i va néixer a Galveston, 
Texas, el 12 de setembre de 1944. Barry White
va patir una insuficiència renal en la tardor de 2002 com a resultat d'anys de
pressió arterial alta crònica causada pel seu sobrepès. Barry White va tindre
un vessament cerebral el maig de 2003, després de la qual cosa es va veure
obligat a retirar-se dels escenaris. El
4 de juliol de 2003, Barry White va morir a l'Hospital Cedars-Sinai Medical
Center de Los Angeles. Per cert, Barry White va intervenir en un capítol de "Els
Simpson", aquell del Dia de l'Apallissament, en el què la gent del poble
és dedica a colpejar serps.
MFSB – My one
and only love 1974
Sota el
títol genèric “T.S.O.P. (The Sound of Philadelphia)” l'any 1974 ser publicar
aquest àlbum del grup MFSB, una de les bandes més importants del so
Philadelphia, al costat de Barry White, Harold Melvin & The Blue Notes,
Double Exposure, Teddy Pendergrass, Stylistics, The Trammps, The Spinners o
Billy Paul, entre d'altres. El grup és conegut popularment com MFSB,
però són les sigles del seu autèntic nom Mother Father Sister Brother, es van
crear l'any 1972 i aquest és precisament el seu primer disc i amb ell van
superar el milió de còpies venudes, sent Disc d'Or a l'abril del 74 . Aquesta
extraordinària balada romàntica servirà avui per tancar Un Toc de Rock. MFSB va ser una idea dels productors
Kenneth Gamble i Leon Huff, a la qual es van sumar un nombre important de
músics i començaré amb els que ja van morir; Vincent Montana, Karl Chambers,
Norman Harris, Roland Chambers, Ronnie Baker, Larry 
Washington, Harold Ivory
Williams, Bob Babbitt i Leon "Zack" Zachar, però per MFSB també van
passar i segueixen vius: Earl Young, Frederick Joiner, Bobby Eli, TJ Tindall,
Winnie Wilford, Leon Huff i Thom Bell. De fet músics de la MFSB també tocaven amb la Salsoul Orchestra
de Vincent Montana, el bateria Norman Fearrington va gravar en pràcticament
tots els discos de Billy Paul, fins i tot en el popular "Me and Mrs
Jones", altres membres del grup també van tocar amb The Ritchie Family
Orchestra i John Davis and the Monster Orchestra, MFSB també van ser el grup
d'acompanyament de The Three Degrees.
La frase d'avui per acomiadar Un Toc de Rock és del magnat
nord-americà Donald Trump que va manifestar una vegada
"Sense passió, no tens energia, i sense energia,
simplement no tens res”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però abans de marxar-me us
deixo amb companyia de totes les emissores per les que ens escoltes dues
vegades per setmana, a part de les repeticions, si ho fas mitjançant la teva
ràdio o per la xarxa si t’el descarregues del blog o el facebook de Montse. Jo
sóc Mario Prades i acaba ara aquest viatje musical per els records, per l’ahir,
ara baixaré la barraqueta fins el proper programa. A reveure.
Apa, ens veiem pel món
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario