Un Toc de Rock Programa 01-05-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Us avanço que tindrem per tancar el programa una gran cançó que ens interpretarà un dels grups creadors del rock en català, us parlo de Coses, la banda que liderava als anys setanta Ton Rulló. Obriré avui amb R & B amb tocs de soul des de Barcelona, però també escoltarem a Albert Hammond, Fito & Fitipaldis, Brighton 64, l’amic Pep Sala, els italians Nicola Di Bari i Loredana Bertè, des de l'Argentina ens arribarà Sandro, escoltarem a Los Secretos, el grup tarragoní Bill Gomez i uns quants més que s'encarregaran de portar-nos pel nostre viatge musical dins del bagul dels records, per la banda sonora de la nostra vida. Ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa jo us diré

Benvinguts a Un Toc de Rock

Riders Rhythm & Soul Band – Tell Mama 1997

Obrim amb una barreja de R & B i Soul que ens porta un grup sorgit a Catalunya amb un so molt americà. Són Riders Rhythm & Soul Band que l'any 1997 van publicar un CD amb el seu nom per títol i d'ell us he seleccionat aquest tema que també obria l'àlbum. Riders Rhythm & Soul Band estava integrat per Laia Porta (veu), Quim Quiñonero (guitarres), Toni Marquès (guitarra i doblo) Eduard Beltrán (baix), Reginald Vilardell (bateria), Jordi Blanch (saxo) i Dani Zapater (trompeta). En la gravació de l'àlbum que es va realitzar en els Montalpark Studios de Sant Vicenç de Montall entre els dies 16 i 19 de maig de 1997, van col·laborar Lluís Coloma (piano i orgue Hammond), Edu Més (piano), Nacho Vargas (veu), Mario Pérez (percussió), Yolanda Sikara (cors) i Lluís M. Sala (cors). Per cert, algunes de les cançons es van gravar a l'Estudi Lacate 0 de Barcelona. El guitarra Quim Quiñonero ha format també part de la banda d'Antonio Orozco i grups com Última Vuelta, Tonino Carotone, Miguel Carpio, Mr Nelson, The Bluesters i Malditos Roedores, entre d'altres. De fet els components de Riders Rhythm & Soul Band han seguit col·laborant entre ells, encara que el grup i malgrat la seva qualitat, no va tenir continuïtat.

El guitarrista Quim Quiñonero

Pep Sala i la Banda del Bar – Mardi Gras 1997

Guitarra, cantant, productor, compositor i bon amic, va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles Sabater va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava funcionant paral·lelament des de l’any 1993, la Banda del Bar. Pep Sala va néixer a Vic el 17 de juliol de 1960. Aquest tema formava part d'un doble CD publicat l’any 1997 i titulat "Paranys de la memòria". Pep i jo som amics des de fa un grapat d’anys. És un gran col·leccionista de llibres antics i en certa ocasió ens va ajudar a fer la tasació de la biblioteca familiar, posan-nos en contacte amb un bon profesional que ell coneixia. Jo he estat convidat en dues ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per respecte a un bon amic com és Pep, sempre he declinat la invitació. Per cert que quan i van tancar les casernes de l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau  va realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtic ja que un dels principals hits de SAU era "No he nascut per militar". Quan vaig comentarles aixo tant a Pep com a Carles, es descollonaven tots dos. Curisament i des de fa ya set o vuit anys, jo visc just al devant dón estaven situades aquelles antiques casernes militars. Per cert el Mardi Gras és el Carnastoltes de la ciutat de Nova Orleans, una festa molt recomenable i que veritablement resulta innolvidable, a mi particularment m’ha agrada més que el de Río de Janeiro.

Brighton 64 – La casa de la Bomba

Avui en dia la cançó més recordada en la carrera de Brighton 64 és indiscutiblmente "La casa de la bomba". Ja fa uns quants programes vem escoltar un tema del disc "Esta vez va en serio" que ha representat la tornada de Brighton 64 i us vaig parlar de "La casa de la bomba", avui he decidit que estaria bé escoltar-la. Es va publicar en versió maxi-single l'any 1986 i va ser el seu primer treball amb el segell EMI. Anteriorment s'havien donat a conèixer amb "Barcelona blues" que es va editar a través d'un segell independent i posteriorment gravarien un mini-LP abans de fitxar amb EMI que va apostar fort per ells i de fet aquest maxi-single ha estat el disc més venut en la carrera dels barcelonins Brighton 64, tot i que les xifres de vendes dels seus següents treballs no van satisfer a la discogràfica. El grup estave liderat pels germans Albert i Ricky Gil, als quals sempre he apreciat molt des que ens vam conèixer i jo vaig produir el primer concert que es va realitzar al Moll de Costa de Tarragona. En aquell concert el cartell eren a més de Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos, encara que he de reconèixer que va ser un veritable fracàs ja que es tractava de finals del mes d'octubre, amb un fred que pelava i en un recinte inèdit a aquests efectes, el públic es va imaginar que era a l'aire lliure i  això, sumat al fet que la policia va organitzar controls i escorcolls en els dos accessos al port de Tarragona, va fer que el la gent es tirés enrere. Va ser un veritable desastre econòmic ja que el empresari, un desaprensiu de Vilaplana, no va pagar ni als grups ni als que van treballar en l'esdeveniment, és clar que jo tampoc vaig cobrar. Els únics que van percebre els seus honoraris va ser l'empresa de seguretat i és que el "bon home" va voler tenir en tot moment les esquenes cobertes. Tornant a Brighton 64, després de desfersee es van reconvertir en Brigatones per passar posteriorment a ser Matamala. Al costat de Reyes Torio els germans Gil eren propietaris del segell Al•leluis Records. Actualment a Brighton 64 i amb Albert i Ricky Gil trobem a Tino Peralbo a la bateria i el teclista Jordi Fontic (la nova formació a la foto). Brighton 64 van prendre el seu nom de les famoses batalles entre mods i rockers que van tenir lloc a les platges de Brighton l'any 1964. 

Fito & Fitipaldis – Por la boca vive el pez 2006

Quan Platero y Tú es van reconvertir a Fito & Fitipaldis va arribar l'etapa més brillant, comercialment parlant, d'aquesta bona banda de rock que sembla haver-se diluït ja en l'oblit, encara que segueixen al peu del canó. Inicialment van sorgir l'any 1998 com un projecte d'Adolfo Cabrales, conegut com Fito, paral·lel a Platero y Tú, però finalment es va consolidar. L'octubre de 2007 se els va lliurar el Disc de Diamant per haver venut més d'un milió de discos al llarg de la seva carrera. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va editar en single, donava títol al seu cinquè àlbum, publicat l'11 de setembre de 2006 i després de 34 setmanes a la llista dels 50 discos més venuts d'Espanya, va superar les 320.000 còpies sent quatre vegades  Disc de Platí. Es va gravar en els estudis Music Lan de Girona i va ser produït per Joe Blaney. Llevat "Deltoya" que era una versió d'Extremoduro, la resta de temes van ser composicions de Fito Cabrales. La veritat és que per Fito & Fitipaldis han passat al llarg dels anys un munt de músics, entre ells Javier Alzola (saxo), José Semperena (orgue Hammond i piano), Carlos Raya (guitarra, slide i pedal steel), Alejandro "Boli" Climent (baix), Daniel Griffin (bateria), Txus Alday (guitarra), Miguel Colino (baix), Cheva (bateria), Ortuño (percussió), Gino Pavone (percussió), Mario Larrinaga (piano), José Alberto Batiz (guitarra), Roberto Caballero (baix), Chema "Animal" Pérez (bateria), Candy Caramel (baix) i uns quants més.

Albert Hammond amb Raphael – Eres toda una mujer 2010

En l'àlbum "Legend" que Albert Hammond va publicar l'any 2010 i que va tenir la seva continuïtat en "Legend II" publicat l'any passat, Albert Hammod recupera cançons escrites per ell que van ser èxit versionades per altres i és que avui en dia molts obliden que Albert Hammond a més de cantant, també s'ha dedicat a la composició per a molts artistes, entre ells The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel, Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson. Albert Hammond va començar a l'Espanya dels anys seixanta formant part dels grups The Dimond Boys i despres el duet Albert & Richard. Es va marxar a Anglaterra per crear Family Dogg i més tard llançar-se ja en solitari. Albert Hammond va néixer el 18 de maig de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava que havia nascut en el Penyal de Gibraltar, per aixó el seu fort acent andaluz quan parla castellà. El 19 de juny de 2008 Albert Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de compositors. “Legend” compta amb bones col·laboracions i troben a Dani Martín, Rosario, David Summers, Ana Belén, Julio Iglesias, Helena Paparizou, Miguel Bosé, Al Stewart, Cliff Richard, Courtney Taylor, Ron Sexmith i Raphael amb el que interpreta la peça que us he seleccionat per el programa d'avui.  Es el pare del cantant i guitarra dels The Strokes i el fill es diu Albert Hammond Jr i en aquest disc també canten una cançó junts, pare i fill.

Ogara – El último beso 1996

Aquesta cançó està composada per el mateix José Antonio Ogara Tejero, conegut per el seu nom artistic de Ogara, un bon cantant i compositor, crec que basc i que ja hem escoltat en alguna ocasió a Un Toc de Rock, a mi aquesta cançó "El último beso" sempre m'ha enganxat. Ogara ha composat per Sergio Dalma, Luara, Raúl, Roser i Silvia Pantoja, entre altres. La peça que sona ara a Un Toc de Rock es trobava al seu CD “Historias coridianas” que signat solsament com Ogara, va publicar el segell JLP Ediciones l’any 1996, comptan amb Toni Carmona a las guitarres, Laurent Vernerey al baix, Angel Celada a la batería, Iñaki Arakistain als saxos i que en aquesta cançó es llueix, Joseba Robles a les trompetes, i Nando de la Casa als teclats i que també va ser el productor. Es va gravar al estudis Digital-Biko de Victoria. Pot ser que m’equivoqui, però crec recordar que fons de la seva discogràfica van dir-me que Ogara vivia al Vendrell, però no ho tinc gens clar, jo sempre he pensat que vivia al nort. Per cert que a Internet he trovat una página on el posan a parir acusant-lo de poc profesional i treure-li els diners a la gent. La veritat la sap ell i el que ha escrit aquella pàgina.

Bill Gómez – A veces 2012

La Asociación de Músicos de Tarragona va publicar a finals del passat any un CD titulat "Un munt d'idees" que incloïa una mostra de cançons de grups i artistes tarragonins d’estils molts dispars, una iniciativa interessant ja que difon la música de la província. D'aquest CD us he extret el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, a càrrec del grup Bill Gómez i en el qual ens diuen que creuen que "La nit comença a la matinada". Bill Gómez és un grup i està integrat per Salva Granadero a la bateria, Sergio Santiago al baix de cinc cordes, Jordi Varela davant del piano, Miguel Trujillo amb la guitarra, Eugenio  Caparrós també guitarra i José A.  Granadero a la veu, comptant amb la col·laboració de H. Perdomo front de les percussions. El grup tarragoní Bill Gómez es va formar l'any 1996 i van publicar un primer àlbum  titulat “La tristeza viaja en una maleta” al qual va seguir "Imaginándote". Després va arribar "Vientos del Sur" amb només 6 temes, "Tiempo presente" i finalment "Cinco". La veritat és que sonen bé encara que en aquesta cançó que hem de reconèixer és molt bona, la seva música, a causa del "caracoleo" en la veu de José Antonio Granadero hem sona familiar i l’amic Manolo Rivera deia en certa ocasió que a ell li recorda a Manolo García.

El grup tarraconí  Bill Gomez en directe

Los Secretos – Ojos de gata 1991

La història d'aquesta cançó és curiosa ja que existeixen dues versions de la mateixa amb dos títuls diferents i la lletra començant igual, però arriba un moment en què no tenen res a veure una amb l'altra. La primera la van gravar Los Secretos i la segona, amb pocs mesos de diferència, Joaquín Sabina. Us explico el perquè de tot això. Els germans Urquijo van visitar un bon dia a Sabina i aquest es trobava en plena fase de composició d'una cançó, s'estava barallant amb la lletra i la cosa feia figa, no s'han sortia. Álvaro i Enrique li van fer una sèrie de suggeriments, però Sabina tenia una idea molt clara i els va dir que la gravessin ells amb aquella lletra que estaven creant en un moment i que reconeixia era bona. Los Secretos així ho van fer i la lletra comuna és la que Sabina ja havia creat quan ells van prendre les regnes de la seva versió, sols la primera estrofa. La gravació de Los Secretos és molt més rockera i la de Sabina ens va arribar a ritme de valset anglès i titulant-se "Nos dieron las diez". Los Secretos tenen un altra gravació interpretàn aquesta cançó amb Miguel Ríos, ja sense Enrique Urquijo Prieto (Madrid, 15 de febrer de 1960 - Madrid 17 novembre 1999), però “Ojos de gata” es va gravar originalment en el LP "Adiós tristeza", editat l’any 1991 i a mi hi ha un tros que sempre m'ha captivat, aquell on diuen "Cómo explicar que me siento vulgar al bajarme de cada escenario" i és que en masses ocasions divinitzem als ídols sense adonar-nos que són persones amb les virtuts i defectes del gènere humà.

Kerouacs – Canción de las mil voces 1971

Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà "Illa de Wight" que de fet es deia veritablement “Wight is Wight”, una cançó del francès Michel Delpech. Kerouacs van ser descoberts pel productor d’origen frances Alain Milhaud, el mateix que va descubrir a Los Bravos, Pop-Tops i tans altres i que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc, com cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, l’any 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin que crec que era nord americà. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé, també dir-vos que el guitarra del grup Kerouacs era Julio Seijas i jo sempre he estat convençut de que el cantant era estranger, posiblement francés, però tampoc es una cosa que tingui masa clara.

Sandro – Porque yo te amo

La carrera de Sandro comença amb el grup Los del Fuego, una de les primeres bandes argentins de rock and roll. Formada l’any 1960 i considerada un dels grups precursors de l'anomenat "Rock Nacional Argentino" i estaven liderats pel cantant Sandro. Sandro va realitzar la seva primera "actuació" el 9 de juliol de 1957, dia de la independència argentina, a la seva escola, quan la seva mestra de 6è grau el va convidar a realitzar la seva imitació d'Elvis, portant-se els aplaudiments i l'ovació del públic assistent. Sempre va confessar que va ser llavors quan es va despertar la seva vocació musical. Integraven el grup Los del Fuego: Sandro (veu), Juan José Sandri (guitarra), Enrique Irigoytía (guitarra rítmica), Héctor Centurión (baix) i Armando "Cacho" Quiroga (bateria). A poc a poc la força i carisma de Sandro va anar destacan i es van convertir en Sandro y los De Fuego i a partir de 1966 Roberto Sánchez que es el veritable nom de Sandro, al qual també es coneixia com "El Gitano", es va llançar en solitari amb una brillant carrera. Va néixer a Buenos Aires, el 19 d'agost de 1945 i va morir a Mendoza un 4 de gener de 2010 a causa de complicacions per culpa d'un trasplantament. En la seva obra en solitari destaquen els temes "Porque yo te amo" que el va llançar al mercat internacional i que escoltem ara a Un Toc de Rock i "Rosa, Rosa" que va vendre al seu país gairebé 2 milions de discos. Sandro va ser tot un sex-symbol i va liderar el fenòmen fans a l'Argentina, a les seves seguidores, les hi deien "Les nenes de Sandro". Fins a la seva mort i any rere any, el dia del seu aniversari s'organitzaven llargues cues davant de casa seva per felicitar-lo, la majoria dones, i Sandro les saludava una per una. Tenint en compte que és hivern a l’Argentina i fa un fred que "pela", arribava un moment en què Sandro havia de demanar, ja al vespre, a les seves fans que marxessin a casa i que és veurien l'any següent. El 19 d'agost de 2011 Sandro ja no acudeix a la seva cita amb les fans, no està físicament entre nosaltres, va morir a Mendoza el 4 de gener del 2010, però sempre ens quedaran les seves cançons i el seu record.

Loredana Bertè – Eres bellísima 1975

Una de les grans cantants de pop italianes és Loredana Bertè, germana petita de la també cantant Mia Martini. Va néixer a Bagnara el 20 de setembre de 1950. Amb 16 anys feia cors en el grup de Rita Pavone i també va treballar en el cinema com a extra. L'any 1973 va ser descoberta per Alfredo Cerruti que li va oferir un contracte discogràfic i la va llançar, utilitzant la seva indiscutible bellesa, com una cantant sexy, de fet va ser portada de Play Boy. La veritat és que Loredana Bertè és molt més que això i la seva qualitat interpretativa i la seva força l'ha demostrat al llarg de més de quaranta anys de professió i una infinitat de col·laboracions. Al meu gust personal, en la seva carrera destaquen  dues cançons "Non sono una signora" i aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock "Sei bellissima" que va ser el seu segon disc i es va publicar l'any 1975, ambdues i com comprovareu, les va gravar també en castellà. La seva vida amorosa ha estat agitada, ha tingut molts assumptes íntims airejats als quatre vents i va estar casada amb el tennista Björn Borg, encara que es diu que va ser una relació molt tempestuosa. Ha treballat en molts ocasions al cinema i la veritat és que no s'ha tallat ni un pèl a l'hora d'ensenyar el seu esplèndid cos. També va participar una vegada en un reality i actualment segueix en actiu i realitzant molts treballs amb la seva germana Mia Martini. El 2009 va crear el Lola & Angiolina Project amb la cantant Ivana Spagna.  

Nicola di Bari – Los días del Arco Iris 1972

Seguim a Italia, aquest és un dels grans del pop italià de tots els temps, Nicola di Bari, de veritable nom Michele Scommegna, va néixer a Zapponeta el 29 de setembre de 1940. Nicola di Bari va començà l’any 1963, però no va ser reconegut fins que va quadar en segona posició al Festival de San Remo del 70 amb “La prima cosa bella” i sobre tot al guanyar el Festival en els anys 1971 i 1972, aquest mateix any va participar al Festival de la Cançó d'Eurovisió. Al llarg dels temps ha aconseguit una pila d'èxits, gràcies a cançons com “El último romántico”, “Los días del arco iris” que estem escoltan ara i es va editar en single l’any 1972, “Mi corazón es un gitano”, “Guitarra suena más bajo”, “Trotamundo”, "Primera cosa bella", "Vagabundo" i tantes altres. Us explicaré una anècdota de  Nicola di Bari que va narrar ell mateix en una entrevista: "De jove cantava de manera molt particular i els seus companys d'escola el van persuadir perquè ajudés a vendre a un gelater que no tenia prou veu per promocionar els seus productes com es feia en aquells temps a Itàlia. No només es van acabar els gelats, sinó que es va formar un tumult per escoltar-lo. Va ser llavors quan va decidir que volia ser cantant". Per cert, el seu representant per l’América del Sud es el meu amic Mikel Barsa que ara té oficines a Buenos Aires i des de allà ho controla tot. Amb comentava en un correo que precisament feia poc que havien acabat una gira amb Nicola Di Bari. Al blog us poso una foto de Mikel i Nicola di Bari que he tret de la web de Carlos Casale.

Nino Bravo – Es el viento 1969

Les terres valencianes han donat grans veus al pop espanyol. Juan Bau, Francisco, Bruno Lomas, Michel, Juan Camacho, Camilo Sesto i tants altres, però la gran veu del pop espanyol dels setanta va ser Nino Bravo. Luis Manuel Ferri Llopis va néixer a Aielo de Malferit, València, un 3 de agost de 1944 i va morir en accident de trànsit a Villarrubio, Conca, el 16 d'abril de 1973. A finals de 1962 Nino Bravo va crear el conjunt Los Hispánicos, amb els seus amics Félix Sánchez i Salvador Aranda. Quan es van desfer ell es va incorporar com a cantant al grup Los Superson amb els quals va estar fins que es va llançar ja en solitari. De fet els seus companys de Los Superson van acompanyar a Nino Bravo com a banda de suport, ja en solitari i fins la seva mort. Després de la mili Nino Bravo es va llançar com a cantant solista al Festival de la Cançó de la Vall d'Uxó l’any 1968. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va ser el seu primer senzill i igual que "Como todos" que va ser l'altra cara, eren composicions de Manuel Alejandro. Curiosament el seu primer èxit va arribar amb "Te quiero, te quiero” l’any 1970, una cançó que Augusto Algueró va compondre per Raphael, però a l'andalús el tema no li va semblar bé i no va voler publicar-lo tot i haver-lo gravat, el mateix va succeir amb Carmen Sevilla i Lola Flores. Finalment la va gravar Nino Bravo i va ser el seu gran èxit i va ser designada "Cançó de l'estiu". El matí del dilluns 16 d'abril de 1973, Nino Bravo acompanyat pel seu guitarrista i amic José Juesas Francés i del Dúo Humo, van de València cap a Madrid. Havien parlat de viatjar en avió, però finalment Nino Bravo va decidir fer-ho en el seu acabat d'adquirir automòbil, un BMW 2800 de 1970 amb la matrícula GC-66.192 (a la foto desprès del accident) comprat de seguna ma. Al terme municipal de Villarrubio, en un revolt en què aquest mateix mes havia succeït un altre accident mortal, el cotxe conduït pel cantant va sortir-se de la carretera i va donar diverses voltes de campana. Nino Bravo i els ferits van ser traslladats en vehicles particulars a Tarancón, a 13 quilòmetres, al petit hospital de Santa Emilia, regit per monges mercedàries i allí van rebre les primeres cures, sent traslladats amb l'única ambulància que disposaven a Madrid, a 80 quilòmetres de distància. No obstant això, a escassos quilòmetres de la capital, el cantant Nino Bravo va morir. Després de la seva mort es va publicar el seu disc pòstum titulat "... i volumen 5" que va incloure 10 cançons gravades setmanes abans de la seva mort. Entre elles es troba "Amèrica, Amèrica" que es va convertir en tot un himne i en un dels seus grans èxits. També dins d'aquest disc apareix l'única cançó que va compondre Nino Bravo, paradoxalment titulada “Vivir”.

Nina – Comenzar de cero 1995

Inicialment cantant d'orquestras, Nina va militar a l'Orquestra Costa Brava, la Janio Martí Orquestra i Cors i l'Orquestra Caravana-Xavier Cugat. Va ser hostessa del "Un, Dos, tres" i es llançà en solitari fitxan per EMI i representant-nos en Eurovisió, l’any 1989 amb la cançó "Nacida para amar" (single amb la cançó al costat). Nina va treure discos molt comercials fins que es va desenganyar de tot i va tornar a les seves arrels jazzístiques-country amb aquest CD titulat "Començar de Zero", un títul molt al-legoric i que Nina va publicar per Picap amb totes les cançons cantades en català i del que us he portat la peça que li donaba títol i que és una composició dels músicos brasilenys Ivan Guimarã es Lins i Vitor Martins, pero una de les cançons que millor van funcionar del CD, era la versió del clásic dels Eagles “New kid in Town”, adaptada al català per Lluis Gavaldà de Els Pets. La producció d’aquest CD va estar a carrec del recordat Marc Grau i de Toni Saigi “Chupi”. Els músics que aconpanyan a Nina en aquesta cançó son Marc Grau (guitarres), Toni Saigi (órgue i piano), Ángel Celada (bateria), Sergi Riera (baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Nau Mercader (pandereta) i Carme Canela als cors. Després per Nina va arribar una bona carrera com a actriu de culebrons a TV3, destacan el seu paper a "Nissaga de poder" i la de directora del nefast Operación Triunfo on va repudià de les seves arrels musicals i es va ficar de ple en el "bussines" més comercial i sense cap respecte pels artistes. Això si, el programa ha estat des de el principi una fàbrica de pasta gansa per a La Trinca i els seus aláteres. Nina va ser la protagonista del musical "Mamma mia". El seu nom és Anna Maria Agustí Flores i va néixer a Lloret de Mar, l'1 d'octubre de l’any 1966. Jo estic convençut que Nina, Laura Simó, Carme Canela i Mone, son les millors veus femenines catalanes que actualment podriem englobar dins del jazz i el blues.

Coses – Els nuvols 1978

Aquesta gran cançó amb la qual tancaré Un Toc de Rock per avui us l'he tret de l'àlbum "Perquè no s'apagui l'aire" que va publicar Moviplay l'any 1978. Coses van ser una de les primeres bandes de rock en català de la història musical i amb la democràcia a sobre. La veritat és que jo sempre recordo una frase que vaig escoltar a Manolo Rivera "Contra Franco vivíem millor". Coses estaven liderats pel cantant Ton Rulló que posteriorment crearia un altre grup pioner del rock català TR i actualment forma part de Ton Rulló i la Pegebanda. Se que al seu costat en Coses hi havia un bon actor català de forta veu, un d'aquells anomenats "actors de caràcter", peròno aconsegueixo recordar el seu nom i això que surt habitualment en moltes de les sèries que s'emeten per TV3. En Coses i en aquest disc, trobàvem, a més de Ton Rulló (veu i percussió) a Lluis Masdeu que havia estat bateria de Lone Star, Ramón Llatjós (guitarra), Josep Pons (pianos), Miquel Estrada (baix), Jordi Fàbregas (guitarres i veu) i em sembla deixar-me algun. El productor d'aquest LP crec recordar que era Joan Sirvent, però no estic segur. La veritat és que jo conec a Ton i sempre he admirat les seves ganes de lluitar, de tirar endavant amb la seva música. De fet cançons de T.R. ja les hem compartit a Un Toc de Rock. No acabaré sense recordar-vos que Joan Reig en el seu projecte paral·lel a Els Pets anomenat Refugi ha tret un CD amb versions de clàssics del pop i rock català més primitiu i entre les cançons incloses al CD hi ha una versió de Coses.

Ton Rulló (Fotos: Mario Prades)

La frase per tancar el programa la va dir l'actriu britànica Luise Rainer, d'origen jueu-alemany que va néixer el 12 de gener de 1910 i de la qual no tinc constància que hagi mort, clar que si està viva com comprovareu, supera els cent anys en tres. Ella va aconseguir un Oscar de l'Acadèmia i va manifestar:

.

“El Óscar no és una maledicció. La veritable maledicció és 

que un cop guanyat l'Oscar una pensa que pot fer-ho tot”

Conclou Un Toc de Rock i tancare la barraqueta, però us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Foto el camp, porteu-se bé i no feu rés que jo no faria.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)