Un Toc de Rock Programa 10-04-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Hi ha gent o entitats que no escarmenten en carn aliena i cal fotrels i fort al clatell perquè prestin atenció i ara no estic parlant de polítics, m'estic referint al SGAE que han tornat ha muntar-la grossa des de la seva nova direcció. He d'aclarir que la notícia ha saltat el mateix dia en què gravo aquest programa, és a dir que en aquest moment, quan surto a l'aire fa ja més d'un mes i mig. S'ha sabut que la Fundació Autor, presidida per Antonio Onetti, repartirà aquest 2013 més d'un milió d'euros entre els seus associats que son molts, aixó si, però es un fet que suposa un increment del 66% respecte al passat 2012, aixó si que es pujar-se les ajudes. Suposo que tot això amb el ple coneixement i beneplàcit d'Antón Reixa. Jo crec i això és una opinió personal que la gestió que realitza l'SGAE hauria de dependre totalment del Ministeri de Cultura, sense intermediaris i un cop pagat als veritables autors la part que legalment els correspon, la resta, aquests diners sense "propietari legal" , ha de quedar en les arques de l'estat i contribuir a alleugerir les despeses públiques del país, no repartirse entre els socis numeraris que així estan cobrar per una cosa que no han fet. És un impost...  dons els impostos els gestiona l'Estat, no una entitat privada. En fi, des de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa abro la barraqueta des de Irlanda i sense sortir de Catalunya dient

Benvinguts a Un Toc de Rock

Pep Sala i la Banda del Bar – La Taverna d’Old John 1997

Un dels millors discos de Pep Sala i la Banda del Bar és "Paranys de la memòria", un doble àlbum amb doble títol publicat l'any 1997, en el que aquesta cançó “La Taverna d’Old John” donava títol i obria al primer CD, el segon es va titular "Mardi Gras". La cançó amb la que comencem Un Toc de Rock ens parla d'Irlanda, un pais que Pep Sala, amb el que m’uneix una bona amistat, coneix molt bé, admira i estima. En aquesta bona cançó ens compta les vivències d'un personatge irlandes ric en experiència, el Vell John. El doble disc es va gravar entre l’octubre de 1996 i el març del 97 a Guilleries Recording Studio, propietat de Pep Sala que també va ser el productor. En aquesta gravació La Banda del Bar eren Jordi Mena, Ramón Altimir, Quim "Benítez" Vilaplana i Jordi Gas, però també van col·laborar el recordat Carles Sabater, company de Pep a Sau,  Lorenzo Quinn, Robbie Robertson, Richard Puigdomenech, Pino Paladino, Pello García, Simone Lambregts, Gerry Duffy, Rafael Vilanova, Mar Blancaflot, Lluís Monteis, gent de Gossos i crec que em deixo algun. De fet Pep em va convidar a anar a l'estudi per fer cors, però jo amablement i en atenció a l'amistat que m'uneix amb Pep Sala, vaig rebutjar la invitació, no vaig voler espatllar les esplèndides gravacions de Pep Sala i la Banda del Bar amb la meva veu cascada i trencada. A sota us he posat un autograf de Pep que hem va signar al llibret del disc.

Alarma!!! – Frío 1985

Quan es va desfer Cucharada, Manolo Tena va crear una de les millors bandes de rock dels 80 al pais, encara que d'efímera vida, us estic parlant d'Alarma!!!. A mi de la seva època en Cucharada sempre em va cridar l'atenció el títol de l'únic LP que van gravar, "El limpiabotas que quería ser torero". Alarma!!! eren Manolo Tena (veu i baix), José Manuel Díaz (bateria) i Jaime Asúa (guitarra) i la discogràfic va pretendre vendre la moto de que eren els Police espanyols, només perquè tenien formació de trio, ja que la veritat és que Alarma!!! eren una bona banda de rock, ni més ni menys. Van funcionar de 1983 fins a 1986. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock es trobava en el seu segon i últim disc titulat "El lado oscuro" i en què van destacar els temes "Marilyn" i aquest que sona ara i que posteriorment seria versionat per Los Secretos, Barricada i Aurora Beltrán. Manolo Tena va néixer a Madrid el 21 de desembre de 1951 i quan Alarma! es va desfer es va llançar en solitari, mentre els seus companys es convertirien en músics de sessió. Aquest tema es va publicar en versió single i maxi-single.

La Guardia – El Blues de la Nacional II 1988

En qüestió de música he de reconèixer que jo sempre he estat molt visceral i pel que fa a algunes cançons em impacten immediatament o poques són les que em van entrant a força d'escoltar-les. Per això mai no he estat amant d'emissores de ràdio-fórmula que et punxen un tema fins que l'odies. Amb aquest tema que us porto ara em va passar el mateix em va agradar a la primera escolta. No obstant això quan la van recuperar en el seu disc "25 años no es nada" en el què col·laboraven Los Delincuentes, si bé seguia agradant-me i la vaig punxar a Un Toc de Rock, no per això deixo d'opinar que em quedo amb la primera versió que els granadins La Guàrdia van gravar incloent-la en el seu disc "Vámonos" que van publicar l’any 1988 i va ser el que els va llançar. Curiosament i sent una de les cançons de la Guàrdia que més m'agraden, crec que mai ha sonat a Un Toc de Rock i per això l'escoltem ara. Jo recordo que un dia em va trucar Tibu, el seu mànager, per parlar-me de la Guàrdia, era 1988. Volia contemplar la possibilitat de fer un primer concert de presentació del grup a Tarragona. Em vaig posar les piles i els vaig col·locar a la festa aniversari de Ràdio El Morell, incloent com a grup teloner a Seis Disparos, una bona banda deCambrils que jo portava. Va ser tot un èxit i el pavelló es va omplir a rebentar. Amb aquest concert que va transcórrer sense cap incidència van tornar les actuacions a El Morell ja que des que uns desaprensius van organitzar un amb un grup basc venent més del doble de l'aforament amb els consegüents problemes que es van produir i destrosses en el mobiliari urbà del poble, l'Ajuntament no permetia fer concerts a la població. Es van adonar que tots no érem iguals i que encara quedàvem professionals. Arran de La Guàrdia les coses van canviar i altres es van aprofitar més tard. L'única dada anecdòtica va ser que Tibu va intentar cancel·lar-nos el concert ja que els vaix contractar a preu molt econòmic, però posteriorment van començar a funcionar molt bé a nivell vendes de discos i el seu catxe es va quadruplicar i a un mes vista els havien contractat per a la discoteca Arqus de Roda de Berà, amb el que ell pretenia suspendre el concert o pujar el cost econòmic. Finalment i com a professional que Tibu era, les coses van quedar com s'havien pactat i tot va ser una bassa d'oli.Avui en dia a La Guardia sols queda el cantant i guitarra Manuel España (nova formació a la foto).

Hombres G – Sufre mamón 2011

Aquesta cançó, una de les més populars en la carrera dels Hombre G, va ser utilitzada com a títol per a la pel·lícula que va protagonitzar un dels grups claus del pop espanyol en els vuitanta. Aquesta es la regrabació que van fer i es va incloure en un álbum de Hombres G publicat el 29 de novembre de 2011 sota el títol genèric "En la playa". En aquest àlbum trobem las col·laboracions de Albert Hammond, Ana Torroja, Pereza, Álvaro Urquijo, Miguel Bosé, Ha*Ash i Dani Martín. Son versions de vells èxits de Hombres G com “Marta tiene un marcapasos”, “Venezia”, “Voy a pasármelo bien” o “Devuélveme a mi chica”, entre altres, també inclou una cançó nova “Si seguimos así”. L'àlbum havia de titular-se inicialment "Acústico desde Zahara", però finalment va ser "En la playa" i Hombres G van gravar aquest disc de duets en directe acústic, a principis de setembre de 2011 a l'hotel El Varadero de Zahara de los Atunes, a Cadis. Jo vaig organitzar un concert dels Hombres G al Divertipark de Cambrils que va ser molt curios. El local es va omplir de gom a gom i els pares porteven els fills i filles al concert, però ells anaven al restaurant i mentre els nois i noies disfrutaven de la música, els pares omplien el pap. Ara us explicaré que va succeir en un concert d'Hombres G a Tarragona, a la plaça de toros, avui Tarraco Arena un nom més apropiat per a combats de boxa o lluita lliure que per a espectacles taurins que legalment ja no hi han. Deu ser més raonable veure dos tius donant-se trompades que a un altre lidian un animal amb banyes, crec que les dues coses son prou "animals". El que va passat allí és senzill: Hombres G van ser contractats per un empresari privat que posseïa una sala de festes a Salou i una cafeteria a Tarragona, prop de l'actual Corte Inglés. El dia amenaçava pluja, però la plaça de toros es va omplir. Quan començaven a caure les primeres gotes el grup va sortir a l'escenari tot corren. Van tocar ràpidament tres cançons sense interrupcions ni per a saludar i van parar ja que la pluja creixia. Va seguir plovent cada vegada més, encara que al poc temps va parar, però l'escenari que no estava cobert i els instruments estaven mullats i era un perill mortal connectar els equips de nou, de manera que el concert es va donar per suspès. El grup va cobrar el caché pactat ja que segons diuen els contractes tipus si es toquen tres cançons i s'ha de suspendre el concert es dóna per realitzat. L'empresari no va perdre res ja que l'assistència de públic va ser molt bona, al contrari, se'n va anar amb beneficis, però els soferts seguidors i sobre tot seguidores que havien acudit per veure els Hombres G es van quedar sense concert i amb les entrades pagades i sense que ningú tingués l'obligació de retornar-lis els diners. Es va embolicar la de Dios es Cristo i d'això donen fe les fotografies que us adjunto al blog d'Un Toc de Rock. Hombres G volien deixar satisfet al seu públic i van oferir a l'empresari una interessant possibilitat "Ells actuarien un altra data pactada per ambdues
parts i només cobrarien les despesesque els ocasionaria tornar a Tarragona". Era una bona opció, però l'empresari amb la pasta a les butxaques va decidir que d'això res. Ell ja havia guanyat diners i no anava a arriscar-se ara a perdren, tot i que en roda de premsa es va anunciar que és faria i "En aquest cas valdrien les mateixes entrades". Un parell d'anys després Hombres G van tornar a la mateija plaça de toros, en aquella ocasió l'empresari era la productora del meu amic Iñaki Martín, Plastic Produccions que no tenien res a veure amb l'empresari privat del merder. No podeu imaginar-vos els problemes amb què es van trobar a la porta quan va començar a arribar gent amb les antigues entrades a la mà i pretenent entrar amb elles. Us explicaré un altre curiositat. Va arrribar un moment en que els contractres dels Hombres G estipulaven que no actuarien en llocs gratuïts. Es trobaven que molt exaltats als que no els hi agradaven els Hombres G, anaven als concerts gratuïts sols per montar un merder.

Café Quijano – La Lola 1999

El pare dels germans Quijano posseïa a Lleó un pub que es deia La Lola i en el que ells van iniciar el seu camí musical. Quan Cafè Quijano van començar a funcionar com a grup van compondre aquest tema que va ser un dels seus grans èxits, possiblement la cançó més popular de la seva carrera. Es va incloure en el segon àlbum d'estudi “La extraordinaria paradoja del Sonido Quijano” que es va publicar l'any 1999, encara que si parlem d'àlbums jo em quedo amb "La Taberna del Buda" que van editar l'any 2001. Cafè Quijano està integrat per els tres germans Quijano, Manuel, Óscar i Raúl, tots ells de Lleó. Havien començat l'any 1996 i quan va arribar el 2004 decideixen separar-se i emprendre camins diferents. Manuel Quijano és el que possiblement hagi tingut una trajectòria en solitari més destacable, però no comparable a la del grup unit i tornen a reunir-se el 2010. L'any passat es van posar les piles i van tornar a gravar com Cafè Quijano un disc ple de boleros, de fet es va titular "Orígenes: El bolero", del qual ja hem escoltat algun tema en Un Toc de Rock. En total el grup Cafè Quijano ha publicat sis àlbums, un d'ells un "grans èxits".

Bars – El blues del dilluns 1991

Bars són una de les millors bandes de rock i R & B sorgides en terres catalanes, tot i que avui sembla que pocs se'n recorden d'ells malgrat la seva extrema qualitat. Aquest tema en el qual Bars ens parlen dels problemes que sorgeixen quan arriba el dilluns i pretens entrar en cotxe a Barcelona amb tots els embussos que hi ha, tant a la Meridiana com a la Diagonal, el que pot arribar a crear veritables atacs d'histèria i pot fer que odiïs els dilluns, es trobava en el segon disc "Mala Idea" que van publicar l'any 1991, tot això a ritme de blues i va ser composta per Jordi Garròs. L'àlbum va ser reeditat en versió CD l'any 1998. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria, Bars son, com us deia, un dels millors grups de rock - blues catalans de l’historia. Bars son en aquesta gravació la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junto a Montse i Tony, els únics que queden dels antics components, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver. En aquesta gravació van col·laborar Toni Saigi “Chupi” (piano, órga i veus) i Cristo Fontecilla (veus, guitarres, saxo i percussió). Bars van començar a treballar l'any 1987, però no va ser fins dos anys després que van gravar el seu primer disc. Avui Bars estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions pot ser no volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en massas ocasions.

Joan Manuel Serrat – Els falziots 1973

Un dels millors i més complets àlbums en la carrera de Joan Manuel Serrat és "Per al meu amic" que va publicar el segell Oliba propietat de Serrat i que va distribuir Edigsa l'any 1973 amb arranjaments i direcció musical a càrrec del mestre Antoni Ros Marbà i del que us he extret aquest tema, alegre i festiu que escoltem ara a Un Toc de Rock. És una de les cançons que a penes es recorden del Noi del Poble Sec, però que a mi sempre em va agradar. Serrat sempre ha estat la meva debilitat musical i la veritat és que tampoc he fet res per posar-hi remei, ja m'està bé així. Fa molts anys que Serrat i jo ens coneixem, va ser arran de la publicació de "El Sur también existe" amb poemes de Mario Benedetti, quan el vaig fer una entrevista per Diari de Tarragona. Encara recordo, anys després, quan i arran de complir els seus cinquanta anys vaig fer un article al Diari sobre la seva història musical i felicitant-lo. Vaig rebre a casa un postalón que em va remetre per correu postal, donant-me les gràcies per tot i dient-me que se sentia ric per tenir bons amics. Per el meu arxiu encara corre el postalón. A la foto que us poso al blog veureu a Mario Prades amb Joan Manuel Serrat i la cantant Mara Castel. Per cert, la totalitat de la discografia de Joan Manuel Serrat en discos de vinil va ser reeditada en versió CD entre 1990 i l’any 2007. Joan Manuel Serrat Teresa va néixer a Barcelona, al Poble-Sec, un 27 de desembre de 1943 i sempre va estar vinculat a Tarragona. Va estudiar per a torner a la Universitat Laboral de Tarragona i amb la seva família estiuejava al Càmping l'Esquirol, entre Salou i Cambrils, la mili la va fer a Castillejos, també a Tarragona.

Luis Eduardo Aute – Una de dos 1984

Luis Eduardo Aute reflecteix en aquest tema els costums liberals dels anys 70 aquí a Espanya, quan vem passar d'una repressió sexual impresionant a una llibertat total i que rotzave el llibertinatge, quan el que estava de moda era ficar-se al llit amb la parella d'un altre i quan també vem descobrir que era allò del "Menage a Troi". La veritat es que en aquella època jo em vaig especialitzar en deijar-me lligar per dones casades. Aquesta peça es trobava en el disc "Cuerpo a cuerpo" que Luis Eduardo Aute Gutiérrez (Manila, Filipines, 13 de setembre de 1943) va publicar l’any 1984. Per cert que en aquesta cançó i com a colofó després de demanar-li al marit de la dona amb la qual s'entén que visquin els tres junts ja que ella "no quiere perderse ningún tren", li diu que se la canvia per dos de quinze. Fa molts anys que Eduardo i jo no ens veiem i recordo com es descollonava un dia quan li vaig preguntar si en les seves cançons i a part de política i sexe i havie alguna cosa més. Una altra cançó d'Aute amb lletra molt conflictiva, tractan temes sexuals de moda, va ser "Vaya Faena" en la què ens narra un fet real que va succeir a Madrid, quan un home li va explicar a la seva dona que la deixava per anar-sen a viure amb un trasvestit i ella amb una cuchilla i d'un tall, el va deixar sense alló que penga.

Mercedes Sosa – Canción para Carito 1993

León Gieco és un dels grans cantautors argentins de la història, perseguit pel règim dictatorial a què va estar sotmès el seu país, curiosament a Espanya és més conegut per la seva tasca com a compositor que com a cantant, sobretot gràcies a cançons seves com “Solo le pido a Dios” que va ser un gran èxit en la veu d'Ana Belén. Aquest tema que us he seleccionat per escoltar en el programa d'avui és una de les seves millors composicions, escrita conjuntament amb Antonio Tarragó Ros, encara que aquí a Espanya pugui resultar gairebé ignota. Us l'he portat en la versió que realitza Mercedes Sosa que la va incloure en el seu disc recopilatori “30 años”, publicat en 1993. Coneguda com La Negra Sosa o La Veu d'Amèrica, Mercedes Sosa es una de les grans veus que des d’Argentina va llançar el seu missatge al món Mercedes Sosa va néixer a San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1935. Patia des de feia més de trenta anys el mal de Chagas-Mazza, una malaltia lligada a la pobresa rural, que és endèmica al nord de l'Argentina i en gran part de Sud-Amèrica i va morir finalment a Buenos Aires un 4 octubre 2009. Les seves restes van ser vetllades en el Salón de los pasos perdidos, al Congrés Nacional de l'Argentina i les seves cendres van ser dispersades, per expressa voluntat de la cantautora, a Tucumán, Mendoza i la ciutat de Buenos Aires. Mercedes Sosa va ser fundadora del Movimiento del Nuevo Cancionero i és una de les grans exponents de la Nova cançó llatinoamericana, al costat de Soledad Bravo. Ella no volia que l'anomenessin cantant, es definia a si mateixa com “cantora” i per descomptat, res a veure amb la finca d'Isabel Pantoja.

Whiskyn’s – El meu amic 2004

Des del àlbum "On" que Whiskyn 's van publicar l'any 2004 ara us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquest tema en el qual els reusencs ens parlen de l'amistat i en el qual reconeixen que tenen un bon amic, però el cuiden poc i això no està bé. És clar que al final Joan Masdeu ens aclareix que aquell "bon amic" és ell mateix.  Els Whiskyn’s surgeigen a Reus, la capital del Baix Camp i estaben liderats per el cantant i guitarra Joan Masdéu que també és actor. Inicialment es van fe dir Whisky’n’Cullons un nom trasgresor, però finalment i a partir del seu segon o pot ser el tercer àlbum ja van retallar el seu nom sols a Whiskyn’s i van començar veritablement a funcionar a nivell vendes i concerts. Quan jo els vaig coneixa ancara es deien Terrado 25 i s'havien autoeditat un cassette que encara tinc a la meva discoteca. Joan Masdeu era veí meu en el barri del Carrilet, un vivia al carrer Tetuan i l'altre al carrer Canal. Whiskyn’s van començar l'any 1989 i després de la disol·lució del grup Terrado 25, ja a l'any 1992, va surgir Whisky’n’Cullons. Inicialmente eran Joan Masdéu, Manuel Lucio, Gerard Roca i Nando Oterino i alguns d'ells venien del grup Duca-2 i altres de ZZ Pop, peró per la banda han passat uns quans músics al larg dels anys, entre ells Xavier Llorach, José Luis Sánchez, Cesc Solé i Toni Díaz.

Pablo Abraira – María mi amor 1977

Nascut a Madrid l'1 de juliol de 1949, Pablo Abraira que es va donar a conèixer al substituir a Pedro Ruy Blas com a cantant del grup Los Grimm a finals dels seixanta amb els que va gravar el que va ser l’últim disc de la banda. Pablo Abraira va ser un dels solistes més populars la dècada següent gràcies a cançons com "O tú o nada" amb la qual va debutar l'any 1976 i que al costat de "Gavilán o Paloma" són els seus temes més recordats, però com a mi m'agrada ser diferent, us he seleccionat per escoltar a Un Toc de Rock aquesta bona cançó en la qual ens parla de desamor i que si no em falla la memòria es trobava en el seu LP "30 de Febrero" que es va publicar l'any 1977. Als vuitanta Pablo Abraira, com molts dels grans solistes espanyols de la dècada anterior, es va establir a Miami, tot i que crec que actualment torna a residir a Espanya. És un dels Amics d'Un Toc de Rock del Facebook que ens coordina Montse Aliaga. Per cert vull fer esment que també va intervindre en diversos musicals, entre ells la versió espanyola de "Evita" en la que va representar el paper de Che Guevara, substituint a Patxi Andión i també a "Jesucristo Superstar" on va suplir a Camilo Sesto. Aquest tema es va tornar a incloure en el CD "Grandes éxitos", un àlbum que es va publicar ja en els noranta i en el qual apareixia en la portada sense el seu característic mostatxo.

Mocedades – Solo era un niño 1977

Escoltant aquest tema sempre em venen dubtes, es tracta d'una cançó molt reivindicativa en la qual Mocedades ens parlen de repressió, manifestacions i violència, encara que al final em queda el dubte de si estaré equivocat, per tant aquí està i jutgeu vosaltres mateixos. La cançó es va incloure en el seu àlbum "Mocedades 8" que van publicar l'any 1977 i va ser un dels millors singles del disc. Mocedades han estat el millor grup vocal del pop espanyol de tots els temps i els seus jocs de veus van fer història en la música espanyola. Van ser descoberts per Juan Carlos Calderón que va compondre les seves cançons i va produir els seus discos durant onze anys, també ell va ser l'artífex del canvi de nom ja que quan van començar es deien Hermanas Uranga i posteriorment van passar a ser Voces y Guitarras, debutant com Mocedades l'any 1969 amb el single "Pange Lingua", una cançó que també es va tornar a incloure en aquest disc. Van haver molts canvis en la seva formació, centrada sempre al voltant de la família Uranga. L’any 1973 el grup basc va representar a Espanya en Eurovisió amb el tema "Eres tú" que si bé no va guanyar, avui en dia està considerada la millor cançó en la història del festival i que fins i tot van arribar a gravar en anglès classifiquen en les llistes del Billboard. Van passar a ser El Consorcio, però em sembla que a finals de la passada dècada van tornar a ser Mocedades i segueixen en actiu. No estic segur.

José Feliciano – Volveré alguna vez 1982

L'any 1982 José Feliciano va publicar un àlbum titulat "Escenas de amor" editat a través del segell negre Motown amb la totalitat dels seus textos en castellà i l’únic disc integrament en espanyol del segell de Detroit. Estava ple de grans baladones, però entre ells em vaig ensopegar amb aquest "peaso cansión" i ara l’escotarem a Un Toc de Rock. Cantant, guitarra i compositor invident José Feliciano es diu en realitat José Montserrate Feliciano Garcia, va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945 i sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdio-fórmula. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete", “¿Qué será?” o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad", peró el genial cantant i guitarra invident de naixement, té una trajectòria discogràfica que acollona, entreu al Wiki i ho veureu. Va editar el seu primer disc, en angles, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, va intervindre com a guitarrista en l’àlbum “Rock n’ roll” de John Lennon l’any 1973, en tres de les cançons. José Feliciano també es multiinstrumentista, toca 17 instruments.

Arriaga – El último suspiro 1996

Tancaré el programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltant a un extraordinari guitarrista espanyol molt poc conegut José Luis Iglesias, anomenat artísticament Arriaga. La veritat és que poca informació us podré donar d'Arriaga que no recordo que haguéssim escoltat mai al programa, encara que de fet això és totalment fals ja que Arriaga sona en cada un dels programa pel fet que una de les seves cançons forma part de la nostra careta d'entrada i sortida. Crec recordar que era basc, però no estic tampoc segur. Aquest tema obria el CD “Algo más que una guitarra” que Arriaga, aquest extraordinari guitarrista amb reminiscencies de Carlos Santana, va publicar a través del segell Barsa Promociones propietat de l'amic Mikel i que es va editar l'any 1996 i en el qual tots els temes, excepte dos, són composicions del propi guitarrista que també va realitzar la producció de l'àlbum. Compta amb les col·laboracions de Toni García, Antonio Reyes, Teresa Sayas, Arturo Sanz i Álvaro Martialay. Es Arriaga, un home que mereix ser escoltat.

Arriaga

El general alemany Josef Jürgens Stroop va comentar l'any 1943, després del fracàs de l'ofensiva russa, frenada per la Divisió Azul en l'anomenada Operació Estrella Polar i que va retardar un any la recuperació, per part dels russos, de la ciutat de Leningrad:  

        "Si  en el front us  trobeu  a un soldat  mal  afaitat,

         brut,   amb   les  botes   trencades    i    l'uniforme 

         descordat, cuadreu-vos davant seu, és un heroi...

                                   és un espanyol"

Avui potser diria que tinguesim cura amb les carteres per si de cas es tracta d'un polític. La veritat és que aquest general va ser executat per crims de guerra.

Conclou per avui Un Toc de Rock jo foto el camp , però us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Porteu-se bé i no feu rés que jo no farie.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)