Un Toc de Rock Programa 30-04-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Anem a aixecar el vol i el nostre viatge musical d'avui per la música dels records, per la nostra banda sonora i en ales d'Un Toc de Rock, ens portarà en aquest recorregut per diversos països. Pasarem per Anglaterra, Puerto Rico, Estats Units, Canadà i Itàlia i és que la música creua les nostres vides com llargs i sinuosos rius, viatgem amb uns cabaços que anem omplint de records musicals. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa ara sortirem al aire, jo soc Mario Prades i obrire la barraqueta dient

Benvinguts a Un Toc de Rock

Jethro Tull – Aqualung 1971

Possiblement l'àlbum "Aqualung" al que aquest tema amb el qual obrim Un Toc de Rock donava títol, sigui el disc més reconegut en la carrera de Jethro Tull, la banda liderada pel flautista Ian Anderson (a la foto), de fet va vendre més de 7 milions de còpies. L'àlbum es va gravar entre els mesos de desembre de 1970 i febrer del 71. Es tracta d'una obra conceptual amb una temàtica central "La diferència entre religió i Déu", mostrant crues reflexions entre la fe i la religió. La idea inicial per a l'àlbum va ser inspirada per unes fotografies que Jennie Anderson, dona de Ian, va prendre de persones sense llar al terraplè de Thames. L'aparició d'un home en particular va captar l'interès de la parella, que va escriure al costat del títol de la fotografia "Aqualung" i aquest va ser el nom adoptat per l'obra i el seu protagonista. L'obra se centra en les polèmiques que sorgeixen entre Aqualung i una col·legiala que es dedica a la prostitució anomenada Cross-Eyed Mary. També va influir en les lletres i la música el fet que Ian Anderson hagués estat visitant al seu pare, greument malalt. L'abril de 1971 "Aqualung" va aconseguir la quarta posició en les llistes britàniques i quan es va reeditar en versió CD, ja l'any 1996, va pujar al lloc 52 i al setè en el Billboard americà. En aquest enregistrament va intervindre Ian Anderson (veu, guitarra acústica i flauta), al costat de Martin Barre (guitarra), John Evan (piano, òrgan i melotrón), Jeffrey Hammond (baix i cors) i Clive Bunker (bateria i percussions), però es van reforçar amb Glenn Cornick (baix) que ja havia tocat amb el grup anteriorment. David Palmer va ser el productor i arranjador. Ian Scott Anderson va néixer el 10 d'agost de 1947 a Dunfermline, Escòcia, és un autèntic multiinstrumentista i a més de cantar i tocar la flauta que és el senyal d'identitat de Jethro Tull, toca guitarres acústiques i elèctriques, baix, saxòfon, òrgan Hammond, bateria, teclats, trombó, gaita escocesa, gran varietat de whistles que són una mena de flautes petites típiques d'Escòcia i violí. L'any 1963, va formar The Blades, en el 65 van passar a ser The John Evan Band i ja l'any 1968 sorgeix Jethro Tull i graven el seu primer àlbum "This Was". Per cert, us explicaré una curiositat sobre Ian Anderson, el famós posat que hem vist en moltes ocasions en què toca sobre una sola cama vingué per accident. en un concert en els seus principis, havia estat tocant sobre una cama l'harmònica per poder subjectar amb l'altra el peu del micròfon i un periodista li va descriure per error com el "flautista que tocava sobre una cama", va ser en el Marquee de Londres. Ell va decidir aprofitar aquesta fama encara que al principi reconeix que li va resultar molt difícil.

Supertramp – Cannonball 1985

Supertramp van ser la gran banda del simfonisme britànic amb Roger Hodgson al capdavant. El disc més venedor de Supertramp ha estat "Breakfast in America" que va aconseguir el lloc 3 en les llistes. Aquesta cançó de Supertramp que escoltem a Un Toc de Rock es trobava en el LP "Brother Where You Bound" que van editar l’any 1985 i en aquesta època Roger Hodgson els havie deixat per seguir en solitari i el grup Supertramp l'integraven en aquesta gravació Rick Davies veu, piano, harmònica i teclats, al costat de Dougie Thomson al baix, Bob Siebenberg que tocava bateria i percussió i John Helliwell al saxofon, teclats, guitarra i cors. L'àlbum de Supertramp, va aconseguir el lloc 21 en les llistes del Billboard i va ser Disc d'Or, sobre tot gracies a aquesta cançó que es va edità en single i també en versió maxi-single, si be el maxi que hem van enviar els de la EMI era la edició americana a 33 rpm i tapes de cartro gruxut. Després de patir nous canvis en dues ocasions més, Supertramp es van dissoldre l’any 2002. Curiosament Supertramp van ser un grup que van vendre sempre més als Estats Units que a la seva Anglaterra natal (a la foto la formació original).

The Steve Miller Band – Don’t cha know 2010

Us porto aquest tema, una composició de Jimmie Vaughan que es va incloure en el penúltim treball de La Steve Miller Band que es va publicar el 16 de juny de 2010 a través del segell nord-americà Roadrunner Records, titulat genèricament "Bingo!" i que va ser el primer disc amb cançons noves que The Steve Miller Band havia gravat des de 1993, any en què van publicar "Wide river". L'àlbum inclou 10 clàssics del blues, tots cançons que Steve Miller va escoltar quan era un adolescent en la seva Texas natal. Curiosament en el disc es va anunciar que el CD contenia 4 cançons addicionals, el que s'anomena Bonus track. Això és una cosa estranya, podia estar molt bé quan els àlbums s'editaven en format vinil i es tractava de promocionar el compac disc, però actualment i quan excepte rares excepcions, els discos només s'editen en versió CD, la meva pregunta seria: Quatre temes "addicionals" sobre què? I avui en dia aixó s'ha convertit en una cosa tan habitual com fer bisos en els concerts de grups espanyols, alguns d'ells ja porten preparats tres o quatre bises, quan el bis a la pàtria del rock és una cosa molt especial i els artistes només els fan si realment per a ells el concert ha estat especial i "repeteixen una o com a màxim dues cançons que ja han interpretat abans” perquè en el curs de l'actuació han tocat tot el repertori programat. En fi, són coses que passen al món del rock. The Steve Miller Band es va crear a San Francisco, l'any 1967, pel guitarra i cantant Steve Miller i el teclista Barry Goldberg que militaven des de 1965 en Goldberg-Miller Blues Band. En aquest àlbum la Steve Miller Band està integrada per Steve Miller (guitarra i cantant), Norton Buffalo (harmònica i cors), Kenny Lee Lewis (guitarra i cors), Joseph Wooten (orgue Hammond, piano, teclats i cors), Gordy Knudtson (bateria) i Billy Peterson (baix i cors), amb les col·laboracions de Sonny Charles (cantant), Joe Satriani (guitarra), Michael Carabello (congues i percussió) i Adrian Àrees (timbals i percussió). A Espanya la Steve Miller Band era un grup pràcticament desconeguda fins que una marca de cerveses va usar una de les seves cançons al seu espot publicitari, crec que va ser Cruz Campo.

Booker T & The MG’s – Green onions 1962

Booker T & The MG's van ser la banda estable del segell nord-americà Stax Records. Ells van acompanyar els artistes del segell en els enregistraments i també ho van fer en moltes de les seves gires. Van ser habituals acompanyants de Otis Redding que també comptava amb The Bar-Keys, però així mateix van acompanyar a Sam & Dave, Aretha Franklin, Rufus Thomas, Carla Thomas, Wilson Picket, etc. però Booker T & The MG's tenen una bona carrera pel seu compte que van iniciar l'any 1962 i un últim disc publicat el 1994, amb àlbums i singles molt interessants, destacan entre ells "Time is tight" que a Espanya vam conèixer com "El temps vola" i va ser pràcticament el seu únic èxit al pais. Van debutar a les llistes l’any 1962 gràcies a "Green Onions", el seu primer disc. Els integrants originals del grup van ser Booker T. Jones (orgue i piano), Steve Cropper (guitarra), Lewi Steinberg (baix) i Al Jackson Jr (bateria). Donald "Duck" Dunn va reemplaçar a Steinberg al baix el 1965 i des de llavors ha estat a la banda. Després de 1975 i en morir Al Jackson, van sofrir canvis continus a la bateria i entre els músics que han passat es troben Willie Hall, Anton Fig, Steve Jordan i un altre, un tal Steve del que no recordo el cognom El grup, liderat per l'organista i multiinstrumentista Booker T Jones (Memphis, 12 de novembre de 1944). Booker T & The MG's van tocar en moltes ocasions amb la Creedence Clearwater Revival i es diu que la inclusió d'un orgue Hammond en el disc "Pendulum" de la CCR va ser una influència directa de Booker T. Jones al que John Fogerty va admirar sempre. Fa un parell o tres d'anys Booker T. Jones va acompanyar a Neil Young en un dels seus discos i ha publicat dos àlbums pel seu compte, un l’any 2009 i l'altre l'any 2011. Els membres originals de Booker T & The MG's van ser Booker T. Jones (orgue i piano), Steve Cropper (guitarra), Lewi Steinberg (baix) i Al Jackson, Jr (bateria).

El Chicano – Cantalope Island

El seu veritable nom és Carlos Omar Cotto Cruz, nascut el 13 de febrer de 1980 a Caguas, Puerto Rico, però sel coneix, tant a ell com a la seva banda, com El Chicano i també El Ilegal. Va ser el primer grup d'origen llatí que va actuar en el famós Teathre Apollo de Harlem, Nova York. El seu primer èxit va ser una versió del tema de Gerard Wilson "Viva Tirado" que es va mantenir 13 setmanes en les llistes americanes i els va portar a realitzar una gira per els  Estats Units. Aquesta cançó que avui os he portat es trovaba en el LP titulat “Viva Tirado” i ja en els anys noranta, el grup US3 va fer una gran versió que es va incloure a la banda sonora del film “Super Mario Bros”. Inicialment El Chicano, a part de Carlos Omar, l'integraven Bobby Espinosa, Freddie Sánchez, Mickey Lespron Baeza i Juan Andrés De Lluna. Pel grup han passat molts més músics, entre ells Arvizu, Rudy Regalado, Max Garduño, Danny Lamont, Brian Magness, Jerry Salazar, Joe Pereria i Sales. Per cert dos dels components del grup van morir l’any 2010: L'organista i cofundador Bobby Espinosa el 27 de febrer, mentre que el 4 d'agost va morir Rudy Regalado que portava 12 anys amb el grup.

Fotheringay – Late november 1971

Possiblement Fotheringay, un grup sorgit d'un a escissió de Fairport Convention, siguin una de les millors bandes de folk rock britàniques sorgides a principis dels 70. Estaven liderats per la cantant Sandy Denny que va tenir un trist final. Aquest tema us ho he extret del seu segon LP "Fotheringay 2" que es va gravar entre novembre i desembre de 1970 i va ser una composició de Sandy Denny. En aquest àlbum que per cert va ser reeditat en versió CD el 30 de setembre de 2008, el grup l'integraven Sandy Denny (guitarra, piano i cantant) amb el seu marit Trevor Lucas (guitarra i veus), junt a Jerry Donahue (guitarra i cors ), Pat Donaldson (baix i cors), Gerry Conway (bateria) i Linda Thompson (cantant). Encara traurien un altre disc i es van desfer. Sandy Danny va néixer el 6 de gener de 1947 i va morir un 21 de abril de 1978. Va començar en el grup The Strawbs per passar posteriorment a Fairport Convention. També té uns quants discos gravats en solitari. Sandy Denny va tenir molts problemes per la seva addicció a les drogues, sobretot cocaïna que li van costar car ja que quan es va divorciar, la seva filla va ser lliurada al pare, Trevor Lucas, guitarra del grup, tot i ser australià i de saber que s'emportaria a la nena o al nen que no ho tinc molt clar, al seu país. El 17 d'abril Sandy Denny (a la foto) va patir aparentment un col·lapse i va caure per l'escala, crec que va ser a casa d'una amiga anomenada Miranda Ward, a causa de la caiguda va quedar en coma i va morir quatre dies després a causa d'una hemorràgia cerebral.

. 

Bruce Cockburn – Always look on the bright side of life 1990

Aquest tema formava part de la banda sonora del film "La vida de Bryan" si bé en aquesta pel·lícula l'interpréten els Monty Phyton. Aquí us porto la versió del cantant, guitarra i compositor canadenc Bruce Cockburn. Un d'aquests artistes pràcticament ignorats aquí en el país i que fa gires de tres-cents concerts en un any i és que allà s'ho han de treballar dia a dia i es tracta d'actuar molt, no de cobrar molt i fer poques actuacions, clar que la indústria musical del nostre país va com va. Bruce Cockburn, cantant, guitarra i compositor que te una discogràfia que tire d’esquenes, va néixer a Ottawa, el 27 de maig de 1945 i aquest tema es trobava en el disc "Bruce Cockburn Live" que va publicar l’any 1990 i que depenent del pais on s’ha editat camvia el número de cançons que han inclos. Per sort l’espanyola es una de les que més peçes van incloure. Per cert, aquest és el tema que a la fi de la pel·lícula, canten i xiulen els crucificats i el públic mentre esperen la mort, tota una macabra legoria amb l’humor dels britànics Monty Phyton en un film que ens narra la vida d’un que neix en un pesebre, just al costat i en el mateix moment en que ho fa Crist i es passa la pel·lícula cridant alló de "No soc el Mesies".

El cantant, guitarristai compositor canadenc Bruce Cockburn

Cat Stevens – Lady D’Arbanville 1970

El seu veritable nom era Steven Demetre Georgiou, però tots el coneixien com Cat Stevens. Cantant, guitarra, pianista i compositor, va néixer a Londres, de mare sueca i pare greco-xipriota, el 21 de juliol de 1948. Un dia es va convertir a l'Islam i va passar a anomenar-se Yusuf Islam. Cat Stevens va vendre milions de discos, especialment a finals dels anys 60 i principis dels 70, però el seu problema va sorgir quan en declaracions a la premsa i parlan de la condemna a mort feta per l'aiatola Ruhollah Khomeini contra l'escriptor Salman Rushdie al qual acusava de "blasfem" per haver escrit els seus "Versos satànics" i en contra de l'opinió mundial que censurava l'actitud islamista, Cat Stevens va manifestar que matar-lo era el correcte ja que havia insultat el profeta. Allò va ser el acabose i la gent va organitzar crema de discos de Cat Stevens i va representar la seva fi a les llistes de vendes, sobretot les nord americanes.Cal dir que a Anglaterra s'ha dedicat a moltes obres benèfiques, però els seus discos com Yusuf Islam (a la foto) s'han centrat en obres religioses dedicades a la difusió de la seva nova religió i la veritat es que en questió de vendes les xifres son minsas. El single amb "Lady D'Arbanville" va ser publicat pel segell Island el juny de 1970 i va arribar al lloc vuit a Anglaterra, comptant amb la col·laboració de Peter Gabriel a la flauta, Alan Davies a la guitarra i el baixista John Ryan. La cançó, una mena de madrigal, va ser composta pensant en la seva companya sentimental en aquells temps i que es deia  Patti D'Arbanville. Es va incloure en el LP "Mona Bone Jakon" que va ser publicat al juliol del 70 i gravat després que Cat Stevens es recuperés d'una tuberculosi. Per cert que Mona Bone Jakon és el nom que Cat Stevens va confessar que d'adolescent, li donava al seu penis.

Donovan – Colours 1965

Encara que per a moltes de les noves generacions aquesta peça de Donovan és sinònim d'anuncis de pintures per televisió, la veritat és que va ser una de les cançons més significatives del moviment pop-folk britànic dels anys seixanta i es va convertir en estendard hippy i folk a tot el món. A Catalunya formava part del repertori de prácticamenet tots els del col·lectiu El Grup de Folk. Donovan Phillips Leitch a qui coneixíem simplement pel seu nom, és un cantautor, poeta i guitarrista escocès nascut el 10 de maig de 1946, en Maryhill, Glasgow. Donovan va començar fent folk i va ser anomenat el Dylan britànic, però després es va convertir en un dels més grans representants de la psicodèlia de mitjans i finals dels seixanta, amb un estil molt personal que fusionava jazz, folk, rock i música ètnica. El seu segon single amb la cançó "Colours" que escoltem ara a Un Toc de Rock, es va publicar a Anglaterra el 28 de maig de 1965 i va aconseguir el quart lloc de les llistes del Regne Unit, als Estats Units sortiria al juny. A Espanya es va editar, com comprovareu al blog on us he posat la caràtula, en format EP. Després Donovan publicaria el seu àlbum debut, "What's Bin Did and What's Bin Hid", que es va situar en el lloc número 3 de vendes d'Anglaterra, i també va ingressar a les llistes nord-americans. Un altre dels temes de Donovan que van funcionar el nostre país va ser "Melow Yellow", al costat de "Sunshine Superman" i "Universal Soldier". A finals de 2003, Donovan va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Hertfordshire.

Bobby Solo – Una lacrima sul viso 1964

Un dels grans intèrprets de rock and roll a la Itàlia dels anys seixanta va ser Bobby Solo, anomenat l'Elvis Italià, tot i que els seus grans èxits pràcticament sempre van ser temes romàntics. Amb aquesta cançó que us he seleccionat avui Bobby Solo va debutar com a cantant i ho va fer al Festival de Sanremo de 1964, la cançó també la va defensar el nord-americà Frankie Laine. En aquella ocasió no van guanyar però si ho va fer en l'edició de l'any següent amb el tema "Se piangi, se ridi" que després duria a Eurovisió i és que el guanyador de Sanremo amb la mateixa cançó, defensa a Itàlia a Eurovisió. De fet Bobby Solo ha intervingut en 12 edicions del Festival de Sanremo. Va tenir una brillant carrera com a cantant i també com a actor, va filmar 6 pel·lícules, però a finals dels 70 va anar diluint-se en l'oblit. En els anys 80 i al costat de Rosanna Fratello i Little Tony, forma el grup I Robot, amb el qual aconsegueixen un interessant èxit, presentant-se, així mateix, al SanRemo. Bobby Solo ha versionat els seus èxits a diversos idiomes, entre ells castellà, alemany, anglès i Frances.

El cantant italià Bobby Solo

Monica Manzini – Sensa fine 2002

Anirem ara a una banda sonora d'aquestes que busquen cançons conegudes per enriquir la pel·lícula, en aquest cas es tracta d'un film de terror "Ghost ship" que aquí es va titular "El vaixell fantasma" i aquesta cançó que originalment va compondre i va gravar en els seixanta l'italià Gino Paoli sonava just al principi de la pel·lícula, però la veu era la de Monica Mancini, tot i que la cantant que fa veure que la interpreta en el ball que se celebrava a la coberta del gran transatlàntic de luxe, era la actriu Francesca Rettondini (a la foto). Per cert que l'escena acaba amb un festival gore amb sang a dojo i una única supervivent entre els passatgers, una nena que... però això és una altra història, la veritat és que es tracta d'una bona pel·lícula que us recomano i que jo he vist en diverses ocasions. Estava protagonitzada per Gabriel Byrne i Julianna Margulies, però aquest film no ha de confondres amb una altra del mateix títol de l'any 2000 i que crec era de la factoria Disney. Monica Mancini és, amb la seva germana bessona Felice, filla del compositor nord-americà Henry Mancini i la seva dona Ginny, va néixer l’any 1952 i també és germana de l'actor i cantant Chris Mancini. Ha estat nominada en diverses ocasions al Grammy i la veritat, Monica Mancini és pràcticament una desconeguda a Espanya. En la seva carrera jo destacaria l'àlbum "The Dreams of Johnny Mercer" del que un dia d'aquests sentirem alguna peça. Monica Mancini ha gravat amb Plácido Domingo, Horace Silver, Quincy Jones, el seu pare Henry Mancini i Michael Jackson. Per cert que aquest cançó la va compondre Gino Paoli i la va dedicar a la que llavors era la seva companya sentimental, la cantant Ornella Vanoni. Va ser versionat pel guitarrista de jazz Wes Montgomery, en el seu àlbum del 1967 "Movin 'Wes" i també havia estat utilitzada en una altra pel·lícula "La meva vida sense mi" d'Isabel Coixet.

La cantant nord americana Monica Manzini

Domenico Modugno – Come stai 1971

Aquest home ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. El cantant Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Seves són cançons avui considerades clàssics, temes histórics del pop italià com "Il telèfon plora", "Dio, come ti amo", "Piove", "La distancia", o “Vechio Frak". Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a tot el món. Os he pengat al blog una foto meva amb Francesco Napoli que també es un dels Amics d'Un Tock de Rock, al facebook de Montse Aliaga. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de San Remo, però ell no te el record, ja us ho explciaré en un altre ocasió. Aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock és una preciosa cançó que parla del retrobament entre una parella que creia que tot estava perdut entre ells, però per moments sembla ser que tracta del adeu en una parella que arriva quan ella és mor. La lletra està interpretada en italià. Una temàtica semblant a "Las cuatro y diez" d'Aute. Domenico Modugno va néixer a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la reserva natural de Lampedusa, el 6 d'agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arribaven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa i tal com deu estar ara, el cantant te que estar removense a la seva tomba.

El gran Domenico Modugno, la millor veu del pop italià

Billy Paul – Me and Mrs. Jones 1972

El cantant de color Billy Paul ja havia gravat en solitari, però quan va tornar de la mili va passà a ser cantant del grup Harold Melvin & The Blue Notes, un dels més representaius del anomenat “So Philadelphia”, però Billy Paul de seguida va tornar a gravar en solitari. L'èxit li va arribar amb l'àlbum "360 Degrees Of Billy Paul", on es trobava aquesta cançó, el seu gran èxit internacional, “Me and Mrs. Jones" que va ocupar el primer lloc, durant tres setmanes, a l'any 1972, a les llistes del Billboard. El single amb aquesta peça va vendre dos milions de còpies i li va permetre a Billy Paul guanyar un Grammy en la categoria "Millor intèrpret masculí de R & B". A ell també el van encasellar dins del "So Philadelphia", potser perquè va néixer en aquesta ciutat l'1 de desembre de 1934, però Billy Paul era un cantant de soul i R & B. El seu nom real era Paul Williams. Aquest bon cantant de color ja mai va tornar a tenir un altre èxit igual, si be a anat treien álbums molt interesants i degut a la seva esplèndida trajectòria és considerat avui en dia una de les figuras més importants del soul americà.

La dita per avui es del cantautor Quico Pi de la Serra que va dir parlan de la cultura:

“La cultura es una paraula delicada,
tan perillosa com la dinamita”

Acabaré per avui Un Toc de Rock i tocaré el dos, però abans us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. A reveure

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)