Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui a Un Toc de Rock anirem de Rock and Roll. De
fet i musicalment parlan,
el canvi més important
que es va produir al segle XX va ser l'aparició
del rock and roll. El creador del
terme va ser el locutor de ràdio Alan Freed a partir de la cançó "rock
al voltant del rellotge" de Bill Haley. Alan Freed (a la foto) va ser l'artífex de que el gènere prengués carta
d'identitat i arrelés, tenin en compte que era un ritme de negres que van començar a tocar negres, però a poc a poc els blancs van prendre protagonisme i allò era
perillós perquè abolia la segregació racial gràcies a la música, unint a joves blancs i negres al voltant d'un
ritme comú. Alan Freed va organitzar moltíssims festivals pels Estats Units,
els anomenats "Rock'n'roll shows",
sempre amb la policia presta a suspendre l'acte
en què els negres estaven en un costat de la sala i els blancs en l'altre i no podien
ajuntar-se. Riu-te tu dels grisos a Catalunya, quan aquí actuaven els cantautors.
Alan Freed (15 de desembre
de 1921 - 20 de gener de 1965) va ser processat i acusat
de suborn i tindre interessos en els discos que
punxava en els seus programes de ràdio i televisió.
Es va conèixer com "El cas Payola" i avui
es dóna el nom de Payola als suborns entre discogràfiques, managers
i emissores de ràdio, una pràctica completament legal a Espanya i de la qual viuen
totes les emissores de ràdio fórmula, però
penada per la llei als Estats Units. Va
ser el final de la carrera d'Alan Freed, però el R & R va
camviar veritablement el mon i a la juventut. Jo soc Mario Prades i ara us dire
alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
Louis Jordan – Caldonia 1945
Quan rebusquem en els orígens del Rock and
Roll ensopeguem amb
aquesta cançó que si bé es tracta d'un boogie-woogie, està considerada com un dels temes
ancestrals del gènere i que han tocat pràcticament
tots els grups
i intèrprets de rock and roll de totes
les èpoques, encara
que en algunes versions la
titulen "Caledònia".
Avui dia podria
dir sense por d'equivocar-me que és
una de les primeres cançons que es poden
considerar rock and
roll. Louis Jordan
and his Tympany Five
la van gravar per primera vegada el 19 de 
gener de
1945 per al segell Decca, encara que posteriorment van realitzar diverses versions
i regravacions. Va
debutar en les llistes al maig del mateix any
i va ser número 1 a les
llistes de R
& B al juny, aconseguint el lloc 6 en les generals. L'autora
va ser Fleecie Moore
que era la dona de Louis Jordan. El cantant, saxofonista,
clarinetista i director
de Big Band de
color Louis Jordan, va néixer a Brinkley, Arkansas,
el 8 de juliol de 1908, va morir a Los Angeles
a causa d'un atac de cor, un 4 de febrer de 1975. Era conegut com "The King of
the Jukebox" i va començar interpretant
swing. Va ser un
dels pioners en incorporar l'òrgan i
la guitarra elèctrica a les Big Bands. A principis dels anys
cinquanta la seva popularitat
va anar decaient.
Bill Haley & His Coments – (Were gonna) Rock
around the clock 1954
Curiosament, Bill Haley era un músic "gran" d’edat i no obstant això
es va convertir en una estrella d'aquell rock and roll pioner fet
i concebut per a la joventut. De veritable nom
William John Clifton
Haley, va néixer a Highland
Park, Detroit, el
6 de juliol de 1925 i va morir
a Texas, a causa d'atac al cor, un 9 de febrer de
1981. "El rock al voltant
del rellotge" va ser el gran
hit de la seva carrera i tot un referent del
gènere. Va ser escrita
l'any 1952 per Max C. Freedman i James
I. Myers i ja l'havian gravat
un parell d'anys abans Sonny Dae and
His Knights, però la cançó va
triomfar quan la vna editar
Bill Haley & His Coments el 14 d'abril 
de 1954. No
és la primera cançó que podríem
classificar de rock'n'roll, però va ser la primera en aconseguir un número 1 en la llistes de vendes dels
Estats Units. Quan
les coses van començar a posar-se lletges Bill Haley es va dedicar a
realitzar gires per
Sudamèrica i finalment va ubicar la seva residència a Mèxic, on va gravar diversos
discos en castellà i fins i tot es va casar amb una
mexicana. Tot i la pèrdua de popularitat que representava no estar als Estats Units,
ell va preferir quedar-se a veure-les venir al sud del Río Grande
i quan tot s'havia
calmat va tornar, encara que ja no va tenir ni la popularitat ni les vendes
d'abans. El beat britànic guanyava la batalla.
Eddie Cochran – Summertime blues 1958
Aquest tema, tot un clàssic del rock'n'roll, va ser compost per Eddie Cochran i el seu manager Jerry Capehart i parla dels problemes
quotidians en la vida d'un adolescent nord-americà. Inicialment es va incloure
com a cara B d'un single, però la qualitat del tema el va convertir en cara A.
Va arribar a al lloc 8 del Billboard el 29 de setembre de 1958.
Les palmes que s'escolten van ser realitzades per Sharon Sheeley i la veu de baix profund al final de cada vers és
el propi Eddie Cochran que va doblar la
veu. De nom complet Edward Ray
Cochrane, va néixer a Albert Lea, Minnesota, el 3 d'octubre de 1938 i va
morir a causa d'un accident de trànsit a Chippenham, Anglaterra, un 17 de abril
de 1960. Els moviments convulsius de Eddie Cochran imitant a Elvis, encara que molt més provocatius i exagerats el van fer molt
criticat. Va ser acusat d'abusar de l'eco i utilitzar un so molt metàl·lic per
la seva guitarra, així com de ser molt amic del mam. La mort de Buddy Holly en acccident el va sumir en una profunda
depressió. Amb Gene Vincent, un
altre pioner marginat del rock and roll,
va marxar a Anglaterra abandonant el seu país. El 16 d'abril de 1960, va
patir un accident de trànsit a Chippenham, a l'estavellar-se el cotxe en què 
viatjava, un taxi, contra un fanal, morint a l'hospital St Martin's a les 4:10
AM del diumenge 17 abril 1960 . La seva nòvia, la cantant i lletrista Sharon Sheeley i el seu amic Gene Vincent que viatjaven amb ell,
van sobreviure a l'accident, tot i Gene
Vincent va patir lesions que van agreujar la seva semi-minusvalidesa. En
l'informe de la policia, es deia que el taxista estava borratxo, però només va
ser condemnat a una multa i un pocs mesos de presó. Us explicaré una curiositat, un dels policies que van fer l'atestat va ser un dels grand del beat a Anglaterra, el cantant Dave Dee. Eddie Cochran està enterrat al cementiri Forest Lawn Cypress a Califòrnia. La veritat és que Eddie Cochram havia realitzat molts
enregistraments que mai es van publicar i s'han anat recuperant al llarg dels
anys, de fet s'han editat més coses "noves" des de la seva mort que
mentre va viure. Brian Setzer dels
Stray Cats, va interpretar el
paper d'Eddie Cochram a la pel·lícula
"La Bamba".
Carl Perkins – Matchbox 1957
Aquesta cançó, escrita per Carl Perkins, es va gravar el 4 de desembre de 1956. Va ser publicada en single pel segell Sun Records l'11 de febrer de 1957. Entre els molts que l'han versionat cal destacar a The Beatles. Aquest tema va ser pres com a nom pel grup britànic de rock and roll The Matchbox. Tot i estar signada per Carl Perkins, va prendre com a inspiració, a suggeriment del seu pare, un vell tema de 1927 titulat "Match Box Blues" que va gravar Blind Lemon Jefferson i posteriorment The Shelton Brothers. Carl Perkins va néixer el 9 d'abril de 1932 a Tiptonville, Tennessee. Va morir a causa d'un càncer de gola, a Jackson, Tennessee, el 19 de gener de 1998. La cançó més important de la carrera de Carl Perkins va ser "Blue Suede Shoes", de l’any 1956, però el seu problema va ser que també la va gravar Elvis
Presley i
aquest es
va menjar el
mercat amb
el seu disc, tot i que Carl Perkins la va pujar al número 1 de les llistes i gràcies a aquest single, va ser el primer artista de la Sun Records que va aconseguir el milió de
còpies venudes, però la massa sempre a associat el tema amb el Rei, sobretot perquè, quan Perkins es trobava al cim de la popularitat va patir un accident de trànsit, el 21 de març de 1956 quan viatjava amb 
el seu grup per participar en un programa del Ed
Sullivan Show. En l'accident, ocorregut a Wilmington, van morir el seu germà Jay i el seu manager. Carl Perkins va patir fractura de crani, la convalescència i recuperació el va mantenir allunyat de la música més d'un any. Amb el ressorgiment del rockabilly en els anys 80, sobretot a Anglaterra, l'estrella de Perkins va tornar a relluir de nou. L'any 1985, Carl
Perkins va tornar a gravar el seu "Blue suede shoes" acompanyat de dos membres dels Stray Cats, com a part de la banda de música per la pel·lícula "Porky 's Revenge". Per cert, hi ha un disc gravat amb un magnetòfon i molt poca qualitat, en una sessió de farra i borratxera a casa d'Elvis Presley en el qual intervenen conjuntament Perkins, Presley, Jerry
Lee Lewis i Johnny Cash (els quatre a la foto), es va realitzar el 4 de desembre de 1956 i el disc es va
titular “Million Dollar Quartet”. El nom ve derivat d'un comentari de Carl Perkins que va dir "Si haguéssim de fer
això junts en un escenari costaria almenys un
milió de dòlars".
Jerry Lee Lewis – Whole lotta shakin' goin'on 1957
L'anomenaven "The Killer" per les seves actuacions
agressives,
provocadores i desenfrenades, era Jerry Lee
Lewis. La seva manera de
tocar el piano, de peu i passant de les mans
als colzes i peus, van crear escola.
Sam Phillips
de la Sun Records que acabava de vendre el
contracte d'Elvis Presley a RCA per 10.000 dòlars
va veure en Jerry Lee Lewis un possible substitut del Rei i va apostar per ell i
per llançar el seu segon senzill es pot dir que va hipotecar els estudis. La sorpresa
per a ell va arribar després que Jerry anés a passar el Nadal de 1956 amb uns cosins seus, va escoltar aquest tema, una cançó "negra", composició
de Dave "Curlee"
Williams i James Faye "Roy" Hall que la van
gravar l'any 1954 ,
però Jerry Lee Lewis va escoltar la versió de l'any 1955 que va realitzar la cantant de color Big Maybelle. Va tornar
a l'estudi al·lucinat i va voler gravar el
tema afegint-li un agressiu
piano. Finalment Sam Phillips va acceptar
i es va col·locar
com a cara B del
segon single Us sona això? Van tornar a equivocar-se
i va ser un dels èxits més importants en la
carrera de Jerry Lee Lewis (Ferriday, Louisiana, 29 de setembre
de 1935). Va arribar al número 3 del Billboard en les llistes
de pop i al primer lloc en les llistes
de R & B. La catàstrofe va començar per Jerry Lee Lewis quan a la cresta de l'onada i cremant pianos a l'escenari, va arribar a Londres 
per realitzar
una gira. L'acompanyava la seva dona, s'acabava de casar. Quan Jerry Lee Lewis va viatjar a Memphis el 1956, va conèixer a Myra Gale Brown, la filla del seu cosí, el baixista JW Brown i d'alguna manera emparentada
amb el cantant. Van tenir un romanç i el 12 de desembre
de l'any següent es van casar a Mississippi, tot i que Lewis no s'havia divorciat encara de la seva segona esposa. Myra Brown només comptava 13 anys d'edat mentre que el seu marit tenia 22, raó per la
qual van amagar el matrimoni (tot dos a la foto) . Algú va filtrar
la notícia a la premsa britànica i es van llançar contra
Jerry Lee Lewis creant-se un escàndol majúscul que va acabar amb la carrera de The Killer. És clar que ningú va informar que aquelles noces a tan primerenca edat i entre familiars llunyans era una pràctica habitual a Louisiana, d'on ells eren. Als Estats Units va ser marginat i va arribar fins a gravar sota pseudònim. El diumenge 22 d'abril de 1962 el fill de Jerry i Myra, Steve Allen Lewis, mor ofegat a la piscina, tenia 3 anys. Jerry
Lee Lewis ho va interpretar com un càstig pel seu turbulent passat. Cinc dies després de l'enterrament fa una gira per el Regne Unit on aquesta vegada és molt ben rebut, però, des de la mort del seu fill la relació amb Myra va empitjorà i va augmentà la seva dependència de les pastilles i l'alcohol. Jerry Lee Lewis mai va tornar a ser el mateix.
Little Richard – Long tall Sally
perquè fa que prenguis drogues i les drogues
et converteixen en homosexual". Això va ser després d’haver
renunciat públicament a la seva pròpia homosexualitat, un fet que va ser
atribut a les pressions del públic i al clima d'homofòbia existen en aquells
moments entre la comunitat negra vers als gays. Les seves pròpies opinions
religioses també van influir, per supossat. Little Richard va seguir en actiu, però ja no va ser el mateix.
"Long tall Sally" va ser escrita per 
Robert "Bumps"
Blackwell, Enotris Johnson i el propi Little Richard, encara que originalment
es va titular "The Thing". Va ser editada en single al març de l'any
1956 amb "Slippin 'and Slidin'" a la cara B. Es va gravar el 10 de
febrer de 1956 als J & M Studios
de Nova Orleáns propietat de Cosimo
Matassa i ubicat a la cantonada dels carrers Rampart i Dumaine.
"Long Tall Sally" va ser versionada per The Beatles i la cançó va formar part del seu repertori en viu des
de 1957 fins al seu últim concert a San Francisco l'any 1966.
Chuck Berry – Sweet little sixteen 1958
Willie Dixon va explicar un dia que Chuck Berry (Saint Louis, Missouri,
18 d'octubre de 1926) del qual podem dir que va ser el
veritable creador del gènere,
a la seva manera, era molt racista. En els anys cinquanta, en plena cresta de la
seva popularitat, amb un cadillac
i cent mil dòlars en el banc, Chuck
Berry menjava entrepans i
dormia al cotxe perquè
no volia donar-hi a guanyar ni un cèntim als
blancs, propietaris de
restaurants i hotels. No obstant
això a Chuck Berry li agradaven les noies blanques i molt joves.
Precisament allà va estar la clau que va
enfonsar la seva carrera. Al
desembre de 1959, Berry va tenir problemes legals
després que contractés a una menor d'edat, que
va conèixer a Mèxic, per
treballar al Club
Bandstand que era de la seva propietat, a Saint Louis. Van arrestar a
la noia acusada de prostitució
i a Chuck Berry de tràfic de menors per a propòsits sexuals. Als Estats Units passar
a una menor en el cotxe
d'un Estat a un altre és delicte federal. Chuck Berry va ser condemnat
a pagar una multa de 5.000 dòlars
i cinc anys de presó. Va sortir l'any 1963, però el beat ja estava
arribant als Estats Units. Chuck Berry
interpretava inicialment country i va tenir molts problemes quan arribava a un local per actuar i els 
propietaris s'adonaven que havien contractat
un cantant i guitarra... negre. Quan Chuck Berry va fitxar per al segell Chess Records va començar el seu ascens. Aquesta cançó
es va publicar en single el gener de 1958 i
va aconseguir la segona posició en les llistes
sent el tema de
Chuck Berry que més alt va pujar.
La cançó tracta sobre una noia a la qual li
encanta el rock and roll i quan compleix
setze anys demana com a regal als seus pares
que la deixin anar a un concert. Va tenir els
seus problemes ja que el grup The Beach Boys van plagiar-la canviant-li la
lletra i titulant-la
"Surfin 'USA", Chuck Berry en contra dels consells de
Leonard Chess que li deia que ell era negre i cap jutge fallaria
a favor seu contra un Brian Wilson que
era blanc, va demandar a The Beach Boys, però i cosa molt
curiosa, la sentència va ser favorable al cantant i guitarra de color,
tot i que encara avui dia en molts discos el "Surfin' USA" segueix constant com composada
per Brian Wilson. 
Danny & The Juniors – Let’s go to the hop 1957
Danny & The
Juniors eren
un quartet
de doo-wop creat a Philadelphia i
integrat per Danny Rapp, Dave White, Frank Maffei i Joe Terranova que eren blancs.
Es van formar l'any 1955
i avui en dia se'ls recorda bàsicament per
aquest tema que us porto ara a Un Toc de
Rock "At the Hop", també titulat
"Let 's go to the hop", publicats
l'any 1957. La cançó
“Anem a donar el salt” va ser escrita per
Arthur Singer, John Medora i Dave White per Danny & The Juniors i
el single amb el tema "Sometimes
(When I'ma All
Alone)" a la cara B, va aconseguir el primer lloc del Billboard el 6 de gener de 1958, a les llistes de R & B. El
tema va ser versionat l'any 1969 pel grup Sha Na Na que la van tocar al Festival
de Woostock i l'any 1973 i
dins de la banda sonora del film "American Graffitti" per Flash Cadillac & The
Continental Kids. Danny Rapp, el líder del grup, va ser trobat mort a l'habitació d'un hotel a Arizona, el 5 d'abril de 1983, aparentment s'havia
suïcidat. Va néixer el 9 de maig de 1941 a Philadelphia. Amb la
incorporació de Bobby Maffei, germà de Frank, el grup va
seguir endavant.
Fats Domino – Blueberry Hill 1956
Mai li van perdonar a Fats Domino que fos el primer cantant de color que va aconseguir un Disc d'Or als Estats Units, de
fet no sols en va obtenir un, va
aconseguir 21 Discos d'Or. El seu
caràcter afable i simpaticón
i el seu aspecte “bonachón”
el van salvar de la caça de bruixes
contra el R & R, però durant
un temps es va mantenir allunyat dels grans circuits,
encara que mai va deixar d'actuar.
Al llarg de la seva carrera Fats Domino ha venut més de 110 milions de discos, excepte Elvis, cap cantant de rock and roll de la seva època ha venut tant.
Fats Domino es deia en realitat Antoine Dominique Domino i va néixa a Nova Orleans,
Louisiana, el 26 de febrer de 1928. Residia amb la
seva dona en aquesta ciutat quan la va assolar l'Huracà Katrina, ella es trobava en precari estat
de salut, el que feia difícil
l'evacuació i Fats Domino va decidir quedar-se a casa
amb la seva dona. Quan el seu manager Al Embry,
l'1 de setembre va perdre el contacte amb ell, s’el va donar per mort. Aquest mateix dia, la CNN treia la notícia que
havia estat rescatat
en helicòpter pel servei de guardacostes. La 
seva filla, la cantant de gospel Karen Domino White, l'identificava per una imatge mostrada a la CNN.
La família Domino havia estat traslladada a un refugi de Baton Rouge.
El Washington Post va publicar que divendres, 2 de setembre, la família Domino estaven perfectament,
van tornar al seu habitatge el 15 d'octubre. És clar que es van trobar que els xoriços
havien passat per
la seva llar, la casa de Fats Domino va ser saquejada durant la seva absència forçosa i
dels seus 21 discos d'or, només quedaven tres. Bé, almenys van
tenir un detall perquè podien haver-se'ls endut tots. Aquesta cançó que va gravar l'any 1956, va ser un dels seus grans èxits,
encara que havia estat composada l'any 1940
per Larry Estoc i
Al Lewis i els primers que la
van gravar van ser Sammy Kaye Orchestra
comptant amb el
cantant Tommy Ryan. 
The Louisianna Gator Boys – How blue can you get
1998
“Com puc obtenir blues?” podría ser una
bona pregunta i ens la fan The Louisiana Gator Boys. Dins de la banda sonora del film "Blue Brothers 2000"
trobàvem un parell de temes a càrrec d'aquesta formació fictícia The Louisiana Gator Boys, una macrobanda de blues que no existeix.
Aquest és un d'ells titulat "El blues que es pot aconseguir", però la
pregunta és: Qui
són The Louisiana Gator Boys? Doncs us ho diré si esteu asseguts. En aquest grup, la Superbanda del Blues, creada per a l'ocasió, és ha dir la pel·lícula remake de l'antiga, es
trobaven BB King con a líder del grup, Eric Clapton, Jimmie Vaughan, Clarence
Clemons, Billy Preston, Grover Washington Jr, Steve Winwood, Paul 
Shaffer, Charlie
Musselwhite, Isaac Hayes,
Lou Rawls, Gary US Bonds, Travis Tritt, Koko Taylor,
Dr John i Bo Diddley amb la seva inconfusible guitarra quadrada, al costat dels Blues Brothers amb Dan Aykroyd, Joe Moore i John Goodman.
Què, banda de luxe, no? Sonant avui a Un Toc de Rock, des de les sintonies de la xarxa de emisores de
la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que
emeten el programa perque disfruteu de valen
amb tota aquesta reunió de mestres. Les fotografies son de la pel·lícula.
The Peddlers – Little red rooster 1969
El tema que us he seleccionat per
escoltar ara a Un Toc de Rock,
es trobava en el quart LP del grup britànic The Peddlers que es va titular "Birthday", un disc magnífic i sense desperdici que
va arribar el lloc 16 en el rànquing de vendes al Regne Unit i que a Espanya va
editar el segell CBS. The Peddlers l’hi integraven Trevor Morais (batería), Tab Martin (baix) i Roy
Phillips (veu i órgan). Ells eren de
la ciutat de Manchester i el grup es va crear l'any
1964, es van mantindre en actiu fins a mitjans dels 70. Es trobaven a cavall
entre el jazz, el R&B i el rock. Es tractave d’un grup molt interessant que
es recolzaven sobretot en el treball de l'organista que básicament portave el
pes de les cançons. La cançó es tracta d’un clàssic del blues escrit pel genial
baixista de color Willie Dixon i
que la va gravar inicialment Howlin' Wolf
per al segell Ches Records. També la
van gravar Sam Cooke, els
Rolling Stones i molts altres.
Electric Light Orchestra – Rock and Roll is King
1983
Des d'un àlbum
que es va titular "Secret Messages", editat al juny de l'any 1983,
ells ens asseguren que el rock and roll és el rei, són la ELO,
la Electric Light Orchestra. Un grup britànic que es va
crear a Birmigham l’any 1970 i que estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne. Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa
curiosa. Es van convertir en una de les bandes amb més vendes en la indústria
de la música. De 1972 a
1986, la ELO va
treure sis singles d'èxit en el Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i
que tots es van col·locar dins del Top
40, consten en la història de Billboard
per no haver aconseguit mai un número
1. No obstant això la ELO ha venut més de 100 milions de 
discos. Ha partir del
seu segon LP, Ron Wood que venia
dels The Move, va abandonar el
grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Aquest tema es va publicar en single al juny de 1983
arribant al lloc 19 en el Billboard. En aquesta gravació el grup
l'integren Jeff Lynne (veu,
guitarra, sintetitzadors, baix, piano i percussió), juntament amb Bev Bevan (bateria i percussió), Richard Tandy (sintetitzadors, piano,
harmònica i Oberheim DMX), Kelly
Groucutt (baix i cors) i Dave
Morgan (cors), sense oblidar a Mik
Kaminski que toca el violí en aquest tema. Aquest LP es va reeditar en
versió CD el 12 de juny de 2001. 
The Doors – Roadhouse blues 1970
"Roadhouse blues" és la cançó més important dins del millor disc
de The Doors, "Morrison
Hotel", editat al febrer de 1970 i cinquè disc del grup. Però aquest àlbum
dels nord-americans liderats per Jim
Morrison, té la seva història, almenys la portada. Us ho explicaré. El Morrison Hotel on
està presa la fotografia de la portada de l'àlbum, existeix realment. Es troba
situat al 1246, South Hope, a Los Angeles. Quan el fotògraf Henry Diltz que va realitzar les
sessions fotogràfiques per al disc, va demanar permís a l'amo de l'hotel per
retratar a The Doors enfront del
seu edifici per a la portada de "Morrison Hotel", el propietari del
mateix es va negar rotundament. Però el grup va passar de tot, van ignorar els
requeriments del propietari de l'hotel i es va fer la foto de tota manera. Això
va succeir l'any 1969 i llogar una habitació costava dos dòlars i mig, com
podreu veure a la protada del disc. Després de la publicació del disc els preus
van pujar substancialment. The Doors
eran la banda liderada per Jim Morrison
i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger, es van crear a Los
Angeles, l’any 1965 i la polèmica sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca
i que va abusar de les drogues fins que el van portar a la 
mort. Va néixer a
Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de
1971, el seu nom complet era James
Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort,
fins i tot es diu que Jim Morrison
no va morir. L'historia parla de que va ser trobat a la banyera per la seva
companya Pamela Courson. No hi
va haver autòpsia, però es va declarar que Jim Morrison va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de
defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les
circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim Morrison va treure el cos del seu
fill del cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del Cementiri parisienc Père Lachaise
asseguren que ningú pot andur-se un cos del cementiri sense que l'administració
ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les
targetes de crèdit i passaports de Jim 
Morrison encara segueixen vigents. Poc temps abans de morir ell així ho
va especificar en el seu testament. Els únics que van veure el cos de Jim Morrison van ser la seva núvia i
un metge que ja no exercia (el que fa pensar en un posible suborn). Altres
versions diuen que Jim Morrison
va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues
alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva.
La veritat és que la seva tomba és un lloc de peregrinació encara avui en dia.
Després de la mort de Jim Morrison,
Ray Manzarek va mantenir el grup
en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i
havia d'haver convertit a The Doors
en una banda instrumental. Això hagués avivat el mite. Després de publicar dos LP's The Doors es van desfer, era l’any1973.
Frankie Lymon
& The Teenagers – Why do fools fall in love 1956
Amb només 25
anys, el cantant de color Frankie Lymon
va ser trobat mort al bany de casa de la seva àvia, la mort va ser conseqüència
d'una sobredosi d'heroïna. La vida d'aquest jove estrella del doo wop i aquell
incipient rock and roll, va inspirar la pel·lícula "Why Do Fools Fall In
Love?" que es va rodar l’any 1998 i va prendre el títol d'aquesta cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock
"Per què els ximplets s'enamoren?". Frankie Lymon & The Teenagers estan considerats com els
precursors del soul i el funky i els antecessors del so Phil Spector. Franklin
Joseph Lymon va néixer el 30 de setembre de 1942 a Harlem (Nova York) i
va morir el 27 de febrer de 1968. Va començar sent un nen i quan va gravar
aquest tema, el primer disc que van publicar i el gran hit en la carrera de Frankie Lymon & The Teenagers, ell
només tenia 14 anys. Als 12 anys, Frankie,
va escoltar a un grup local de doo-wop, anomenat Couple DeVilles, en un xou escolar de talents. Es van fer amics i
es va incorporar a la banda que van canviar de nom, passant a ser The Ermines and The Premiers i
finalment Frankie Lymon & The
Teenagers. 
Frankie (a la foto) va
començar la seva carrera en solitari l’any 1957, després d'haver realitzat el
grup una gira per Europa. És clar que després, tant ell com el grup que van
seguir com The Teenagers, van
passar amb escàs èxit. Frankie Lymon
va ser addicte a l'heroïna des dels 15 anys, va quedar atrapat per les drogues
i l'alcohol i la causa de tot va ser el canvi que es va produir en la seva veu,
de nen a adult. És clar que una part del seu fracàs va estar ocasionat per una
aparició en televisió. El 19 de Juliol de 1957, al programa en directe The Big Beat d'Alan Freed al ABC Chanel, Lymon, durant l'actuació va començar a ballar amb una noia blanca
del públic agafant-la bé, amb el seu consentiment, és clar. Allò d’un negre i una blanca va suposar un veritable escàndol, sobretot entre els
propietaris de la cadena que eran surenys. El programa The Big Beat d'Alan Freed ser cancel·lat. El major èxit de Frankie Lymon com a solista va ser una
versió del tema "Little Bitty Pretty One", de Thurston Harris que va aconseguir el lloc número 58 a
la llista pop del Billboard l’any
1960. 
Elvis Presley – Mama liked the roses 1970
Si en alguna cosa coincideixen els intèrprets de rock and roll de totes les èpoques és en el fet de que Elvis Presley va ser la major
influència en tots els músics que es dediquen o es dedicaven al rock'n'roll. En algunes emissores de
televisió es va prohibir filmar-lo de cintura cap avall en considerar que els
seus moviments cantant i ballant arribaven a resultar obscens i provocadors.
És cert que Elvis Aaron Presley
era blanc, però cantava i es
movia com un negre i allò escandalitzava a les sofertes mares de
les adolescents. Per sort per al Rei,
comptava amb el Coronel Parker,
el cervell a l'ombra i l'autèntic artífex del triomf d'Elvis Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina
d'embalar els bitllets. Elvis podia
haver-se salvat de la mili tranquil·lament i sense problemes, però el Coronel el va obligar a incorporar-se
a files i va fer d'això tot un espectacle, tot un circ mediàtic, fins i tot el
moment en què se li va rapà el cabell 
va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va
carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la
fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus
ingressos, però el Coronel va
forçar al Rei i aquest va abonar
religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat i a més a més va donar
el seu sou militar a obres de beneficència, però com tot
això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va saber com
era de bo i admirable ciudadadà
l’Elvis Presley. Amb el seu
casament amb Priscila va passar
de ser un noi dolent del rock and roll a
un americà exemplar. Elvis Aaron Presley, el Rei, va néixer a Tupelo, Mississippi,
el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis,
Tennessee el 16 d'agost de 1977, va ser reconegut com el Rei del Rock. Durant la seva carrera, Elvis va 
protagonitzar 31 pel·lícules, gairebé totes elles
musicals, va gravar un total de 150
àlbums i va obtenir 14
nominacions als Grammy. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i
la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. Una de les cançons on Elvis
Presley se'ns mostra més negre és en aquest tema que escoltem ara a Un
Toc de Rock, “A la mare li agradava les roses” que va ser la cara B d'un single
amb "The Wonder of You" com a cançó estrella. Es va publicar el 20
d'abril de 1970 i va aconseguir el lloc nou
en les llistes de pop del Billboard,
sent disc d'or als Estats
Units. Les dues cançons es van incloure al LP "On stage: February
1970" que va ser editat el 23 de juny de 1970 i va arrivar al lloc 13. Tot i que els "crítics
experts" havien dit que Elvis estava
cremat. La cançó va ser escrita per Johnny
Christopher, guitarrista i compositor que va guanyar un Grammy en l'apartat composició pel
tema "Always On My Mind".
The Hep Stars – A flowers in my garden 1968
The Hep Stars van
ser una banda sueca que es va crear l'any 1963 i van debutar amb el single
"Kana Kapila" el 1964. La veritat es que no se que fan aquí, amb un
programa en el que parlem de rock and roll, però els escoltarem ja que us ho
vaig prometre. El teclista del grup era Hans
Östlund que quan els va deixar va ser reemplaçat per Benny Andersson que més tard seria un
dels components del mític grup Abba.
The Hep Stars eren Svenne Hedlund, líder de la banda i
marit de la cantant nord-americana de
color Charlotte "Lotte" Walker que ocasionalment va col·laborar amb el grup, com es el cas
d'aquesta peça, al costat de Benny
Andersson, Janne Frisk, Christer Pettersson i Lello Hegland. A 
Espanya The Hep Stars, aquesta bona banda
sueca que va estar en actiu fins finalitzada la dècada dels 60, amb prou feines
van sonar, jo els vaig descobrir en un recopilatori de grans èxits del segell
Exit Records que van ser els distribuïdors dels seus enregistraments al país i
que tenien la seu social a Barcelona, al carrer Roselló, amb aquesta cançó que
es va publicar com a cara B d'un single, l’any 1968, en què la cara A estava
ocupada per "Holiday For Clowns", si be també es va editar un altre
amb "Let it be me" en el seu lloc, per cert que aquest tema
l'escoltarem un altre dia perque es molt bo, paraula de Mario Prades. En total The
Hep Stars van arrivar a gravar 8 LP's d'estudi, dos recopilatoris i 23
singles, però són uns grans oblidats dels seixanta que recordem avui a Un Toc de Rock.
Harry Nilsson – Without you 1971
Curiosament en
la carrera del cantant i compositor, Harry
Nilsson Edward III (15 de juny de 1941, Brooklyn, Nova York - 15 de gener
de 1994, Agoura Hills, Califòrnia) el seu gran hit "Without You" que
escpñtarem ara per tancar Un Toc de Rock no era una cançó seva, va ser
compossada per Peter Ham,
component del grup britànic Badfinger que
la van gravar abans que ell. Un altre dels èxits de Nilsson va ser "Everybody's Talkin'", que es va incloure
a la banda sonora de "Cowboy de mitjanit". Us explicaré una
curiositat sobre Harry Nilsson. Harry era propietari de l'apartament
de Nova York on van morir Cass Elliot
que havia sigut component del grup The
Mamas and The Papas, el 29 de juliol de 1974 i en ell també va
morir Keith Moon, batería de The Who, el 7 de setembre de 1978.
Després d'aquests dos fets luctuosos, soposso que Nilsson va creuar els dits i diet alló de “Ju Ju” i va vendre el
apartament a Pete Townshend,
guitarra de The Who. Aquesta
canço va ser inclosa a l’album “Nilsson Schmilsson” de 1971 i el single va ser
número 1 
del Billboard durant quatre setmanes, des
del 13 de febrer al 11 de març de 1972. El piano el toca Gary Wright, componen del grup
britànic Spooky Tooth. Nilsson la va interpretar molt poques
vegades en públic degut entre altres coses, a la tesitura tan alta de la veu i
es diu que va fer trampes quan la va gravar i l’hi van pugar el to de veu. Une
de les poque vegades que la va cantar, va ser a un concert amb Ringo Starr i el seu grup All-Starr Band al Caesar's Palace de Las Vegas en
setembre de 1992. Es clar que les noies del grup vocal d’acompanyament pujaven
amb les seves veus fins on fes falta i tapaven tots els errors.
La
frase de hoy la dijo el cantautor José Antonio Julio Onésimo Sánchez Ferlosio,
conegut artísticament com Chicho Sánchez Ferlosio (Madrid, 8 de abril de 1940 - Madrid, 1 de julio de 2003) que va manifestar
“Les idees són per
als homes i no els
homes per a les idees”
Ara tanco Un Toc de Rock per avui, tocaré el dos,
si bé abans us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario