Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Des de fa molt de temps, quan escoltem alguna cançó de la ELO
us comento que en
propers programes us explicaria el que significa
aquesta mena de nau espacial que apareix
a les portades
dels seus discos, avui us ho explicaré. També
aprofitarem Un Toc
de Rock d'avui per escoltar uns quants
temes que m'heu
demanat mitjançant el correu electrònic o al
facebook de Montse Aliaga que s'encarrega contínuament de recordar-me que us dec un grapat de cançons. Per tant anem a començar el
programa d’avui, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles per les que sortim al aire, a
les ones. Jo soc Mario Prades i obro
amb “Dies sense demà” i dient alló que ja es habitual
Benvinguts a Un Toc de Rock
Barry McGuire – Eve of destruction 1965
Barry McGuire el
cantant nord americà amb el que obriré Un Toc de Rock d’avui, va ser un
estendard, tot una icona del moviment de protesta hippie, encara que és
d'aquests cantants d'un sol hit en una cursa bastant àmplia i Barry McGuire va gravar gairebé una
vintena de discos amb més pena que glòria, això si. Almenys aquí al nostre pais. Aquesta
cançó que escoltem ara aquí al programa, es va titular en espanyol "Dies
sense demà" i hi ha una gran versió a carrec del grup valencià Los Huracanes, és un cant en contra de
la guerra i el bel·licisme d'una generació que va voler enfrontar-se amb flors
als fusells i cridaven alló de "Fes l'amor i no la guerra", aixó si,
mentre es posaven fins el cul de LSD, marihuana i veient núvols i floretes de
colors que els portaven cap a paradisos de ficció, però no podem negar que “Eve of destruction” de Barry
McGuire va ser tot un himne generacional. Es tracta d’una
composició de P. F. Sloan que la
va escriure el mateix any 1965. El cantant Barry McGuire va néixer a Oklahoma City el 15 d'octubre de 1935. Barry McGuire segueix en actiu i viven
de les rendes i el ressó d'aquesta cançó.
Barry McGuire, líder del Flower Pop
Smokie – Living next door to Alice 1977
La cançó més
important en la carrera dels britànics Smokie
va ser "Living next door to Alice" de 1975 que os vaig prometre
en passats programas que escoltariem un altre dia. Dons bé, ja a arribat aquest
“altre dia” i com sempre
compleixo el que prometo, aquí la teniu. Aquesta cançó que escoltem ara i on
ens expliquen les coses que succeeixen quan vius al costat d'Alice, us l'he extret del seu àlbum
"Smokie's Greatest Hits" publicat a l'abril de 1977, però estava en
un dels seus primers discos, crec que en el "Pass It Around" de 1975,
però ara no estic segur. Smokie va
ser la banda liderada per el cantant Chris
Norman i amb ell al capdavant van tenir la seva etapa més brillant. Es
van crear a Bradford, Anglaterra, l’any 1964 i inicialment es van dir The Yen, després The Sphynx per canviar posteriorment
a Essence i finalment és van
convertir en Smokie. En un
principi i al costat de Chris Norman
(Redcar, Yorkshire, 25 d'octubre de 1950), al grup es trobaven Terry Uttley 
(Birkenshaw, 9 de juny de
1951), Alan Silson (Birkenshaw,
21 de juny 1951) i Ron Kelly (1952)
L’any 1978 Chris Norman al
costat de la baixista i cantant Suzi
Quatro van gravar diversos discos al marge dels seus respectius grups.
Quan Chris va deixar Smokie l'any 1986, va ser substituït per Alan Barton que a mitjans dels 90 va
morir en un accident de circulació a l'estavellar-se l’autocar quan el grup Smokie es trobava de gira per Alemanya
i al seu torn va ser substituït per Mike
Craff que encara segueix com a cantant de Smokie, ja que la banda està en actiu, però només queda Terry Uttley, dels fundadors. El CD "The World and
Elsewhere" de 1995 és el primer àlbum amb Mike Craff com a cantant. 
Fleetwood Mac – Seven wonders 1987
Hi ha dues etapes diferenciades en la trajectòria professional de Fleetwood Mac, el abans i el després
de Peter Green. La primera va
ser més blusersa, la segona ja amb els nous components, es va encaminar cap al pop
i també està marcada per l'àlbum "Rumors", abans del qual ja havia
tret 13 discos, però de fet, ha estat el més reeixit a nivell vendes, encara
que també molt criticat pels puristes que seguien a la banda britànica. Aquesta
nova formació estava integrada per Lindsey
Buckingham (guitarra i veu), Mick
Fleetwood (bateria), Christine
McVie (sintetitzadors, teclats i veu), John McVie (baix) i Stevie Nicks (cantant). Fleetwood
Mac es van crear a Londres el 1967 i el canvi crucial en la formació es
va 
produir l'any 1975, encara que ja havien tingut diversos canvis abans. El tema
que escoltem ara a Un Toc de Rock,
va ser escrit per Sandy Stewart
i amb lletra de Stevie Nicks que
és la cantant en la gravació. Es trobava en el LP "Tango in the
Night" editat el 20 de juny de 1987. El single es va classificar en el
lloc 19 del Billboard i en el 56 al Regne Unit. L'àlbum però va
pujar fins a la setena posició
als Estats Units i la primera a Anglaterra, sent Disc de Platí en ambdós països. Va ser produït per Lindsey Buckingham que va fer també
els arranjaments i Richard Dashut.
Aquest disc que va començar a gestar-se l'any 1985, està considerat com el successor
de "Rumors".
Electric Light Orchestra – Don’t walk away 1980
La Electric Light Orchestra, liderada pel cantant i guitarra Jeff Lynne, van interpretar al 1980 la banda sonora de la pel·lícula
"Xanadu", protagonitzada per Olivia
Newton-John que també va cantar cinc de les cançons. Aquest tema us l'he
extret d'aquesta bona banda sonora. "Xanadu", un àlbum que va
aconseguir la sinquena posició als
Estats Units i també al Regne Unit, on va ser doble disc de platí i va ser número 1 a
Austràlia. La ELO es va crear a
Birmigham l’any 1970 i estava liderada inicialment per Ron Wood i Jeff Lynne.
Amb aquesta bona banda anglesa va passar una cosa curiosa. Es van convertir en
un dels grups amb més vendes en la indústria de la música anglesa. De 1972 a 1986, la ELO va treure sis singles d'èxit en el
Regne Unit i vint als Estats Units. Però tot i que tots ells es van col·locar
dins del Top 40, consten en la
història de Billboard per no
haver aconseguit mai un número U.
No obstant això han venut més de 100
milions de discos. Ha partir del seu segon LP, Ron 
Wood que venia dels The
Move, va abandonar el grup deixant el lideratge al cantant i guitarra Jeff Lynne. Us vaig dir que explicaria
que significa el logotip de la ELO, aquesta mena de
nau espaial que no és tal. Va ser dissenyat per un dibuixant anomenat Kosh el 1976 i publicada per primera
vegada en l'àlbum "A New World Record". El disseny està basat en un jukebox Wurlitzer de 1946 del model 4008. S'ha inclòs a la portada de
diversos discos del grup variant les formes. Va ser a la portada de "Out
of the Blue" quan es va convertir en una estació espaial, la imatge que es
consolidaria com a senyal d'identitat de la ELO. A
"Discovery" va ser transformat una altra vegada convertin-se en la
nau que tots o casi tots, recordem.
Robert John - Sad eyes 1979
De nom complet Robert John Pedrick Jr
aquest cantant nord-americà va néixer l’any 1946 a Brooklyn, New York,
l’any 1979 va aconseguir posar aquesta cançó
publicada en single l'abril del mateix any en el primer lloc del Billboard, ja al mes de maig, romanent
4 setmanes en aquesta posició i aconseguint el Disc d'Or per les seves vendes. La producció va ser de George Tobin i Mike Piccirillo. Aquest “Ulls tristos” seria versionat per Bruce Springsteen, incloent-lo en un
Box-Set recopilatori que va editar el 1990. També va ser versionada per Enrique Iglesias. Robert John havia estat cantant del
grup Bobby & the Consoles el
1963, aconseguint un petit èxit amb el tema "My Jelly Bean" si bé en
aquell moment s’el coneixia com a Bobby
Pedrosa i havia començat amb 12 anys aconseguint posar en les llistes la
cançó "White Bucks and Saddle Shoes", escrita per Doc Pomus i Mort Shuman. També va formar part del grup de Herb Alpert i els seus Tijuana Brass, de 1970 a 1971 i en deixar-los
es va llançar en solitari aconseguint un gran èxit amb la seva versió, de 1971,
del tema de The Tokens "The
lion Sleeps tonight" que va superar el milió de discos venuts i va ser Disc d'Or el 15 de març 1972.
Bob Seger & The
Silver Bullet Band – Like a Rock 1986
El cantant, guitarra i compositor Robert Clark Seger, conegut artísticament com
Bob Seger, va néixer un 6 de maig de 1945 i entre d'altres hits és
co-autor de l'èxit dels Eagles
"Heartache Tonight" i si bé el tema considerat més important en la
seva carrera és "Old Time Rock and Roll" del que va fer una gran
versió el grupo Revolver, però jo em quedo amb el que escoltem avui a Un Toc de
Rock, "Like a rock"que donava títol a un LP publicat l’any 1986. Bob
Seger va començar el 1961 i a partir de 1974 va treballar ja al costat de 
la Silver Bullet Band, la banda de la bala de plata i va aconseguir importants
xifres de vendes. En
aquest enregistrament compta amb la Silver Bullet Band que l’integraven Craig Frost a l'òrgan, sintetitzadors
i piano, Chris Campbell al baix
i Alt Reed als saxos. I a més a
més compta amb músics addicionals, entre ells Dawayne Bailey i Rick Vito
a les guitarres, Russ Kunkel s'encarrega
de la bateria i el grup vocal The
Weather Girls integrat per Izora
Armstead i Martha Wash
als cors, on també trobem a Timothy B.
Schmit dels Eagles. El single "Like a
Rock" va aconseguir el primer lloc en les llistes americanes.
The Beach Boys – Daybreak over the Ocean 2012
El passat any s'ha publicat un nou treball del grup líder de la surf music nord-americana The Beach Boys, uns veterans que cinquanta anys després
segueixen al
peu del canó. L'àlbum s'ha titulat "That's Why God Made The Ràdio" i d'ell us he extret aquest tema que compartim ara a Un Toc de Rock. L’àlbum va sortir a la venda el 5 de juny del passat 2012. Ha estat produït per Brian Wilson i es va gravar per coincidir amb el 50è aniversari de la banda. Cal recalcar una cosa important, aquest
és el primer àlbum de The Beach Boys que compta amb material nou original des de que es va publicar "Summer in Paradise" l'any 1992. Des d'aquell disc 
tots els que s'han anat publicant fins ara eren recopilacions.Aquest és també el primer disc en el què compten amb el cantant i guitarrista David Marks que substitueix en The Beach Boys al guitarra i cantant Carl Wilson que va morir el 6 de febrer de 1998. El nou àlbum "That's Why God Made The Ràdio" va aconseguir el tercer
lloc en les llistes del Billboard, el lloc més alt al que puixan The Beach Boys i el que arriba al grup des de l'any 1965. The Beach Boys estan integrats en aquest enregistrament per Al Jardine, Bruce Johnston, Mike Love, David Marks i Brian Wilson (tots a la foto del costat), però també han comptat amb un munt de col·laboracions interesants. Val a
dir que The Beach Boys han sabut
envellir.
Patti Smith – This is the girl 2012
L'últim disc de la cantant novaiorquesa Patti Smith es titula "Banga" i s'ha publicat a Espanya el cinc de juny del 2012. És el desè àlbum d'estudi de la que va ser musa de la moguda punk de Nova York en els setanta. La producció ha estat a càrrec de la mateixa Patti Smith i s'ha gravat als Electric Lady Studios a Nova York, comptant a la banda amb Tony Shanahan, Jay Dee Daugherty i Lenny Kaye. En aquest tema que escoltem ara a Un Toc de
Rock també compta amb la col·laboració de Tom Verlaine, però en l'àlbum intervenen així mateix Jack Petruzzelli i els fills de Patti Smith, Jackson i Jesse Paris. Entre els 12 temes que configuren l'àlbum destaca aquest que estem
escoltan "This is the girl" que Patti va escriure en tribut a Amy Winehouse, sense oblidar "Fuji-san"
compost per a la gent
del Japó, després del terratrèmol que va patir el país asiàtic l'any 2011 i "Nine", una cançó
d'aniversari per a l'actor Johnny Deep. La cantant i poeta Patricia Lee Smith va néixer el 30 de desembre de 1946 a Chicago. Patti Smith es va encastellar dins el moviment punk americà gràcies al seu disc de debut "Horses" que es va editar l’any 1975 i en el qual destacava la versió que va realitzar del "Glòria" de Van Morrison. La cantant i
compositora Patti Smith va ser anomenada "la madrina del punk" i va aportar un punt de vista feminista i més intel·lectual al moviment punk en incorporar un toc de poesia beat. La seva cançó més popular és "Because the Night" que va escriure amb Bruce Springsteen i va arribar al lloc número 13 de la llista del Billboard l’any 1978, sent posteriorment versionada pel mateix Bruce Springsteen, REM i U2. Per cert, la passada setmana Patti Smith va fer un concert a Roma i va anar a una audiencia pública amb el Papa Francisco, sembla ser que havia tingut una "visió" que li va dir que el proper papa és diria Francisco i ves per on...
Oliver – Jean 1969
Al nostre país aquest va ser el tema amb què descobrim el cantant i compositor nord-americà Oliver, de nom complert William Oliver Swofford, nascut a Carolina del Nord el 22 de febrer de 1945 i que va morir a causa d'un càncer el 12 de febrer del 2000, a
Shreveport, Louisiana. Recordo que vaig arribar un dia a Radio Juventud la Voz de Cataluña, crec que els estudis encara estaven en aquell xalet vell del carrer Saragossa, en un soterrani que la veritat sempre rememoraré amb afecte. Em va cridar Agustín Rodríguez, el meu mestre en aixó de la ràdio i em va fer escoltar aquest tema que acabava de rebre, cantat per Oliver en anglès és clar, tots dos vam coincidir, era boníssim. Oliver es va donar a conèixer realment al seu país amb "Good Morning Starshine" que va ser la versió que va fer d’un dels tema estrelles de l'òpera rock "Hair", encara que a Espanya el single es va publicar posteriorment i aprofitant el va tiró de "Jean" que 
pert cert, també la va gravar en castellà i amb una bona pronunciació. La cançó es va incloure a la banda sonora de "The Prime of Miss Jean Brodie", una pel·lícula britànica protagonitzada per Vanessa Redgrave. la versió en castellà ja l'hem escoltat a El Temps Passa no fa massa. "Jean" va ser escrita per Oliver
amb lletra del poeta Rod McKuen, va estar
nominada als Oscar a la millor cançó original i el single va arribar al segon lloc en les llistes de l'any del Billboard i al primer en les setmanals, crec que va ser a l'agost, mantenint-se en llistes un munt de setmanes. malgrat tenir una discografia molt important, al nostre país excepte aquests dos temes, els seus discos pràcticament ni es coneixen. Aquesta cançó també es va incloure en el seu primer LP titulat "Oliver" que a Espanya publicaria el segell Ekipo així mateix l'any 1969. Avui en dia a Oliver ni s’el rrecorda a Espanya, tret de quatre
melómans com vosaltres oidors i oidores i jo, però a Un Toc de Rock el
recordem.
Alphaville – Forever young 1984
Tot i que el grup alemàny Alphaville, als que no hem de confondre amb un grup de pop
espanyol que va surgir a l'época de la "movida madrileña" i que van
gravar un o dos discos, tenen una àmplia discográfia, a España s'els recuerda
tan sols a Alphaville por dues
cançons “Big in Japan” i sobre tot per aquest extraordinari baladón “Forever
Young”. El cantant Marian Gold i el teclista Bernhard
Lloyd formaban part del grupo Nelson
Community, però van decidir volar por la seva compte i va surgir Chinchilla Green, que la veritat es que van
passar més bé desaperceguts, era 1982. Es van desfer ràpidament i comptàn amb
el també teclista Frank Mertens van formar Aphaville que curiosament, en un
principi no es van fe dir així, el seu primer nom va ser Forever Young, el mateix d'aquesta
cançó, si bé ells van decidir que com a nom no era adecuat i el van cambiar i
mira per ont, com a nom no servia, però com a títul de cançó si i va portar a Alphaville dalt de tot de les llistes
d'èxits de mig mon. “Big in Japan” va ser el seu primer single i maxi single,
editat ja l'any 1983 i va 
servir com aperitiu per el primer àlbum que es va
titular precisament “Forever young” i va ser publicat l'any 1984, a España mitjançant
el segell Sunny Records que a Barcelona tenían les oficines de promoció al
carre Balmes, al costat del carrer Aragó. Tot i el èxit del grup, Frank Mertens els va deixar i va ser substituit per Ricky Echolette que elos va deixar l'any 1996. Marian Gold te una discreta carrera
paral·lela en solitari. El grup Alphaville
ha tingut diverses reestructuracionsi l'any 2003 Bernhard Lloyd els va abandonar i Alphaville l'integren a partir d'aquell moment Marian Gold com cantant, Martin Lister als teclats, Dave Goodes a la guitarra i Jakob Kiersch front a la batería.
Curiosament aquest tema que como comprobareu es una cançó “lenta”, es va editar
en un maxi-single on l'altre cara era una versió del mateix tema, però a ritme
discotequer i enfocat a les pistas de discoteques
Annie Lennox – Why 1992
Annie Lennox va
néixer el 25 de desembre de 1954
a Aberdeen, Escòcia i havia format part del duet Eurythmics al costat de Dave Stewart, però anteriorment tots
dos havien estat components del grup The
Tourists. Quan The
Tourist va desfer-se, dos dels seus components, la cantant Annie Lennox i el guitarra i compositor
David A. Stewart van crear Eurythmics que va ser considerat el
millor grup de techno pop i new wave de la dècada dels 80 i que van arribar a
vendre 75 milions de discos a tot el món. Després va llançar-se en solitari.
Aquest tema que escoltem ara a Un Toc
de Rock es va publicar en single i es trobava en el àlbum de debut
en solitari de Annie Lennox titulat "Diva", editat el 28 d'abril de 1992. L'àlbum va debutar
directament en el número 1 de les llistes angleses i ha venut més d'1 milió
dues-centes mil còpies sols en el Regne Unit, sent 4 vegades Disc de Platí.
També va ser èxit als Estats Units, encara que
només va arribar a la posició 30, clar que les seves vendes van superar les dos
milions de còpies. "Why" és una composició de Annie Lennox i Peter-John
Vettese que va ser el teclista de Jethro Tull entre els anys 1982 i 1985 i la cançó va aconseguir la
cinquena posició a Anglaterra.
La veritat és que en la carrera de l'escocesa Annie Lennox destaca la cançó central de la banda sonora de
"Dràcula" i "Into the West", un tema escrit per a la banda
sonora del film "El Senyor dels Anells: el retorn del Rei" que el
2004 va guanyar tant el Globus d'Or com
l'Oscar a la millor cançó
original. Una de les característiques d'Annie Lennox és la controvertida i andrògina imatge de la cantant, de la qual per cert, no
es coneix l'autèntic color del seu cabell, sempre el porta tenyit de tons
diferents, es una de les coses que més crida l’atenció d’ella.
Foreigner – I
want to know what love is 1984
Foreigner una de les millors bandes de AOR, el que s’ha dir “Rock americà”, va ser
creada a Nova York l’any 1976, per Mick
Jones (ex-Nero and the
Gladiators, Spooky Tooth
i The Leslie West Band) i l'ex King Crimson, Ian McDonald, comptant amb el cantant Lou Gramm que te una interesant carrera en solitari, als quals es
van sumar Dennis Elliot, En Greenwood i Ed Gagliardi. Els Foreigner han venut
més de 80 milions de discos a tot el món, incloent més de 37 millions i mig
sols als Estats Units. L’any 1984, quan pràcticament tot els crítics afirmaven que Foreigner
estaven acabats, es va publicar l'àlbum "Agent Provocateur" on es
trobava "Vull saber el que és l'amor" que escoltem 
en el programa
d'avui. d'Un Toc de Rock. El single amb
aquesta cançó va ser número 1 el 1985 als Estats Units, Gran Bretanya,
Austràlia, Noruega, Suècia i molts altres països i l’àlbum també va tindre
xifres de vendes molt importants, demostran a tots aquells que deien que
estaven acabats que havien perdut una maravellosa oportunitat d’estar-se
calladets. Espanya no la tinc en compta mai quan parlo de llistes ja que tots
sabem com funcionan aqueste llistes al pais, si pagues sones i puges, si no
passes per caixa vol dir que les teves cançóns i els teus discos no son bons i
no sonaran a les emisores comercials de radio
fórmula… així ens va. "Vull saber què és l'amor" possiblement
sigui la millor cançó en la carrera de la banda nord-americana Foreigner.
Elvis Presley – My Boy
Si en alguna cosa
coincideixen els intèrprets de rock and
roll de totes les èpoques és que Elvis
Presley va ser la major influència en tots els músics que es dediquen o
es dedicaven al rock'n'roll. Peró
també Elvis va estar en el punt
de mira i possiblement quan va haver-hi la casa de bruixes de la que us he
parlant en altres programes, hagués rebut les garrotades corresponents. Heu de
tenir en compte que en algunes emissores de televisió es va prohibir filmar-lo
de cintura cap avall en considerar que els seus moviments en cantar i ballar
arribaven a resultar obscens i provocadors. És cert que Elvis Aaron Presley era blanc, però cantava i es movia com un negre i allò escandalitzava a les sofertes mares de les adolescents. Per sort
per al Rei, comptava amb el Coronel Parker, el cervell a l'ombra
i l'autèntic artífex del triomf d'Elvis
Presley. Si el cantant era una fàbrica de fer diners, el Coronel Parker era la màquina
d'embalar els bitllets. Elvis podia
haver-se salvat de la mili tranquil.lament i sense 
problemes, però el Coronel el va obligar a incorporar-se
a files i va fer d'això tot un espectacle, tot un circ mediàtic, fins i tot el
moment en què se li va rapà el cabell va ser immortalitzat per les càmeres. Elvis es va posar l'uniforme i va
carregar el petate marxant-se a fer el soldat. Però el Coronel no es va conformar amb això. Per descomptat el Coronel va aconseguir que la mili la
fes a Alemanya. Al estar un any fora del país, Elvis Presley estava exempt de pagar impostos a Hisenda pels seus
ingressos, però el Coronel va
forçar al Rei i aquest va abonar
religiosament uns impostos que podia haver-se estalviat perfectament i a més a
més va donar el seu sou militar
a obres de beneficència, però
com tot això es va realitzar amb càmeres i a bombo i platillo, tot Amèrica va
saber com era de bo i admirable
ciudadadà l’Elvis Presley.
Amb el seu casament amb Priscila va
passar de ser un noi dolent del rock
and roll a un americà exemplar.
Elvis Aaron Presley, el Rei, va néixa a Tupelo, Mississippi,
el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió de Graceland, a Memphis,
Tennessee el 16 d'agost 
de 1977, va ser reconegut com el Rei del Rock. Durant la seva carrera, Elvis va protagonitzar 31 pel·lícules, gairebé totes elles
musicals, va gravar un total de 150
àlbums i va obtenir 14
nominacions als Grammy. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i
la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1000 milions de discos venuts des de 1980. De fet la discogràfica
d'Elvis Presley va treien álbums
sense parar i tots es venen, si no, no ho farien. Va debutar amb un single que Elvis Presley va gravar per a la seva
mare i que avui és peça de col·leccionistes, es tracta de les cançons
"That's All Right Mama" i "Blue Moon of Kentucky" que es va
editar el 19 de juliol de l’any 1954.
La
frase d’avui per tancar el programa es de l’escriptor Andreu Carranza, un bon amic que també ha cantat en la seva época
més bohémia, ell va dir
“Les coses no
existeixen si a darrere no
hi ha una paraula”
Acaba per avui Un Toc de Rock, però abans de fotre
el camp us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. A reveure.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario