Un Toc de Rock Programa 17-04-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

  Avui començarem el programa a les illes Balears, però passarem per Saragossa, Madrid, Barcelona, Sevilla, Sant Sebastià, Màlaga i fins i tot ens traslladarem al Brasil per escoltar al llarg d'Un Toc de Rock, sobretot bona música. De fet també escoltarem a un guitarrista clàssic de Palència que fusiona pop i flamenc, per acabar a Grècia. El d'avui serà un programa molt viatger amb un sol nexe comú... la música i que espero us agradi. Per tant ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten Un Toc de Rock, jo conecto els motors de la nostra màquina del temps i començarem un viatge por els nostres records i us diré alló de

Benvinguts a Un Toc de Rock

Susie Q – Un loco sin tí 1993

Obriré el programa d'avui amb un grup mallorquí que va adoptar un nom curiós, molt clàssic del R & B i estretament vinculat als Creedence Clearwater Revival. La cançó es trobava en el seu segon i crec que últim disc "Que difícil es ser feliz", publicat l’any 1993 i que va comptar amb Toni Pastor com a enginyer de so i productor, en la meva opinió personal és molt superior en qualitat musical que el seu disc de debut amb el nom de la banda per títol. Suzie Q van guanyar la VII ª Edició del Concurs Pop-Rock a Palma i això els va servir per gravar el seu primer disc, encara que ells ja havien participat en aquest popular concurs en diverses edicions anteriors. Es van crear l’any 1986 i eren inicialment Félix Marquès (veu i guitarra), Luis Vegas (baix i cors), Manuel Martín (guitarra) i Fernando Carballo (guitarra). Un any més tard se'ls uniria el bateria Toni Calafat que després seria substituït per Gerardo, a qui es coneixia com "El Rus" ja que estudiava aquest idioma i posteriorment per Jorge Mateos, amb el qual van guanyar el popular concurs. Per cert, durant pràcticament un any Luis Vegas va ser substituït per Jimmi Armengol, un baixista que havia format part de Música Nostra, Zentauro o Juanito Percha y Los Colgaos i que va formar part del grup fins que Luis Vegas va tornar d'Anglaterra. També  Fernando Carballo els va deixar, però no va ser substituït i ells van seguir com a quartet. Els quatre nois de Suzie Q van ser els que van gravar el CD del qual us he extret aquest tema que escoltem ara. Es van desfer poc després encara que l’any 2000 van tornar a reunir-se per gravar un tema que es va incloure en un recopilatori de grups mallorquins. Manuel Martín va formar part posteriorment del grup Más Ruido, Lluís Vegas es va incorporar a King Kong, Jorge Mateos és bateria professional i ha estat membre del grup de Chenoa. Altres components van crear un grup de versions anomenat Los Osbornes i paral·lelament algun d'ells toca a Piper. Félix actua en solitari i format acústic.

Els Susie Q en una actuació

Más Birras – Cass, la chica más guapa de la ciudad 1988

Es van donar a conèixer gràcies a la cançó "Apuesta por el rock and roll" que es va convertir en tot un himne gràcies al suport de Jesús Ordovás i van arribar a gravar cinc discos. L'història de Cass, una de les seves millors cançons, és molt interessant i ens parla de la mort en un accident de tràfic de "La noia més maca de la ciutat", estava composada per Gabriel Sopeña en col·laboració amb el poeta José Luis Rodríguez, adaptant un text de Bukowsky. El tema obria el seu mini-LP "Otra ronda", editat pel segell Interferències l'any 1988. Els Más Birras eren un grup de rock de Saragossa creat l’any 1985 que va funcionar fins 1993. Más Birras es va crear després de disoldres el grup Golden Zippers i estaba integrat per Mauricio Aznar (guitarra i veu) que era el seu líder, Miguel Mata (baix), Víctor Jiménez (bateria) i Mariano Ballesteros (saxo) i va comptar amb la constant col·laboració del músic i compositor aragonès Gabriel Sopeña. Durant un temps van tindre un segon guitarra, el músic Quino Díaz que després del tercer disc va ser substituit per Josu García. Más Birras es van desfer l’any 1993. El seu líder, Mauricio Aznar (a la foto), va crear després Almagato, grup que feie una mena de fussió de folklore argenti i en el que seguia treballant quan va morir l’any 2000 i Gabriel Sopeña es va unir a Loquillo encarregan-se així mateix dels arrengaments i de la composición de moltes de les seves cançons. Gabriel Sopeña també va gravar en solitari.

La Oreja de Van Gogh – Muñeca de trapo 2006

Aquesta cançó que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en l'últim àlbum que La Oreja de Van Gogh van gravar comptant amb l’Amaia Montero com a solista. El grup es van formar a Sant Sebastià, l’any 1996 i van ser una de les bandes més importants del pop espanyol durant el final del segle i principis del XXI. Es clar que si bé La Oreja de Van Gogh van començár sent una formació prácticament de culte que és produïen ells mateixos els seus discos, van passar a convertirse en una banda de llistes d’èxits molt comercial quan van fitxar per una multinacional, cosa que passa amb els grups molt sovint. La Oreja de Van Gogh estava integrat per Pablo Benegas, Álvaro Fuentes, Xabi San Martín, Haritz Garde i Amaia Montero que després d'editar l’àlbum "Guapa / Más guapa" l’any 2006, els va deixar l'any següent per llançar-se ja en solitari. La veritat és que tant el grup amb la nova cantant Leire Martínez, com Amaia Montero pel seu compte, no és que hagin tingut trajectòries excessivament brillants des de llavors. Crec que la separació no va ser una bona idea per a ningú, peró a vegades l’afan de protagonisme i els cants de sirena de les cases de discos porta aquestas coses.

Loquillo – El rompeolas 1987

“El Rompeolas” va ser una composició de Sergio Fecé que és va incloure per primera vegada al disc “Morir en primavera” de 1987, si bé despres s’ha inclós a un munt de recopilacions i directes. Us explicaré una cosa que va succeir en una roda de premsa després d'un concert de Loquillo i sobre aquest disc i comprobareu el seu taranna. Una de les periodistes, d'una emissora de ràdio fórmula molt important, admiradora de Loquillo i a la qual se li queia la bava mirant al noi del Clot, li va preguntar sobre això del títol de l'àlbum i en què estació de l'any li agradaria morir... ell cantant despòtic i prepotent, en aquells moments, no ara, la humiliar públicament devant de tots els companys de premsa, dient-li que possiblement ella no sabia que el títol es referia a la Primavera de Paris del 68 i que no tenia ni idea de res. Sobren totes les paraules. Sobretot les que Loquillo va dir. José María Sanz va néixer el 21 de desembre de 1960 al barceloní barri del Clot. Anava per jugador de bàsquet, però va guanyar la música. El primer grup que va formar es va dir Teddy Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però passaren amb més pena que glòria. L’any 1980, va sorgir Loquillo y Los Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles. Loquillo va tindre que anar a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans i en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant amb un grup preparat i van sorgir Loquillo y Los Trogloditas. Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director musical del grup va ser el teclista Sergio Fecé que per cert va produïr un dels mes grups, els lleidatans Adhesivo. Un bon dia jo vaig organitzar un concert de Loquillo y Trogloditas a la discoteca Torn de l’Hospitalet de l’Infant i allí vaig tindre els meus problemes amb Loquillo que va aceptar una roda de premsa i finalment no va volguer fer-la. Jo vaig tindre que excusar-lo, però la veritat es que estaba en unes condicions que no podía sortir devant dels mitgans i aixó que durant un temps es va dedicar a criticar a Sabino Méndez. Aixó em va ser explicat per gent del seu grup.

Patricia Oliver – Si vas a venir 1998

Poca informació us puc donar de Patricia Oliver i això que la vaig tenir al meu despatx de Vilaseca quan va treure aquest CD que va venir a presentar-me i li vaig fer una entrevista que es va publicar al Diari de Tarragona, peró ara no recordo masas cosas de l’entrevista i no he trobat la cinta. Però us puc dir que les seves cançons són molt bones i d’ella puc dir també que entronca ritmes de rock amb connotacions de cantautora. Ella es cantant, guitarrista i compositora i Patricia Oliver va publicar aquest disc amb el tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, com a primer tall. Es va titular "Un sitio en mi corazón" i va ser publicat pel segell Arcade l’any 1998 i va estar produït per Carlos Oliver. Patricia Oliver va comptar amb les col·laboracions de Enzio Filippone a les bateries i percussió, Carlos Oliver al baix, José Nortes a la guitarra, Carlos Raya (guitarres), Boris Alarcón (piano i teclats), Phil Shillman (violí) i crec que encara hi havia algú més que hem deixo. Excepte una o dues cançons, totes las que recull el CD van ser composades per la mateixa Patricia Oliver.

Patricia Oliver

Toni Xuclà i Gerard Quintana – I si...?

El guitarrista català Antoni Xuclà Galindo que va néixer a Barcelona l'any 1955, és conegut artísticament com Toni Xuclà. Aquest tema que us hem preparat donava títol a un CD que es va publicar l'any 1999 a través de Música Global, però curiosament crec que no consta en la seva discografia publicada al Wikipedia, però si a la de la seva pròpia pàgina web. Toni Xuclà és un dels més prestigiosos guitarristes del panorama català actual i aquest CD s'obre amb la versió instrumental d'aquest tema, encara que nosaltres us hem seleccionat la que s'inclou al final, tancant el CD que compta amb la veu de Gerard Quintana i en aquesta cançó també intervenen, a més del guitarrista, compositor i productor Toni Xuclà, Juanjo Muñóz de Gossos a la guitarra acústica, Víctor Uris a l'harmònica, Jordi Ruiz al baix, Santá Salas a les percussions i Oswaldo Noa a la bateria. És clar que en el CD van col·laborar altres històrics de la música a Catalunya com Carles Benavent, Chris Juanico, Toti Soler, Xavier Ibáñez i Germán Díaz. Toni Xuclà ha publicat sis àlbums en solitari i l'any 2000 va formar amb Chris Juanico i Juanjo Muñoz el grup Menaix a Truà que el passat 23 de febrer van actuar al Casino de Constantí i també forma part de Taima Tesao. Ha produït treballs de Ginesa Ortega, Gema 4, Maria Salgado, Miquel Gil, Sopa de Cabra, Ovidi Montllor, Pau Alabajos, Ivette Nadal i Turnez i Sesé. Ha col·laborat amb Ja t’ho Diré, Georges Moustaki, Tomatito, Armando Manzanero, Toti Soler, Gato Pérez, Shuarma, Patriarcas de la Rumba i Maria del Mar Bonet, entre altres.

Suburbano – La Tierra se mueve 1993

Tornem a escoltar a Un Toc de Rock a Bernardo Fuster i Luis Mendo, els components de Suburbano, un dels millors grups de l'estat i grans compositors poc valorats pel gran públic malgrat la seva qualitat i la dilatada obra, ara escoltarem a Suburbano i un altre gran cançó, una de les moltes que tenen i on parlan de l’intolerancia citàn a gent com Miguel Servet i a Galileo. Es trobava al álbum “Fugitivos” que van editar l’any 1993. Entre els músics que els van acompanyar a la gravació estaven Tino di Geraldo, Bili Villegas i Nacho Saenz de Tejada, junt a Fermín Aldáz i Cuco Pérez que havien sigut membres de Nuestro Pequeño Mundo i als teclats Pedro Navarrete, ex de Radio Futura. Aquest disc va representar la tornada de Suburbano als escenaris ja que feia anys que es dedicavan solament a les bandes sonoras. La veritat és que Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent, quan estava de moda el rock ells van fer folk, quan el folk va començar a ser més popular en les emissores, ells van fer rock... i malgrat tot van continuar funcionant i amb indiscutible qualitat. La prova la tenim en la seva discografia que sense ser brutal, Suburbano té una quantitat molt important de discos gravats i sobretot bandes sonores de pel·lícules, sèries de TV i cançons que han interpretat ells i altra gent. Van ser la banda d'acompanyament d'Aute i aquest els va recolçà en tot moment perquè tinguessin entitat pròpia, cosa que no va fer Sabina amb Viceversa, ja que no va parà fins conseguir desfer-los i quedar-se amb Pancho Varona. Suburbano també van acompanyar a Vainica Doble, Pablo Guerrero, Luis Pastor, Ana Belén i fins i tot el mateix Joaquín Sabina. Bernardo Fuster i Luis Mendo son dos dels bons compositors espanyols, autors de temes com "Makynavaja", "Arde París", “Alou”, “La mujer de tu vida” o "La puerta de Alcalá". La seva primera actuació en públic va ser el 3 de maig de 1979, a la sala El Gayo Vallecano, una cooperativa de teatre independent en el barri de Vallecas. Per cert tots dos músics van ser o són, propietaris del segell discogràfic Avispa Records i jo confesso la meva debilitat per aquests músics y las seves cançons. Os explicaré una curiositat, Bernardo Fuster había gravat a Alemanya, l’any 1974, un disc titulat “Manifiesto”, prohibit a Espanya i dedicat a atacar al régim de Franco i a favor de los FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriotic), una mena d’ETA que van sapiguer di adeu quan va ser el moment de fer-ho, no com els asesins bascos que ara diuen que deixan les armes, però no les antreguen ni donen la cara, anan a sobre de víctimas per el mon. Bernardo Fuster va gravar aquest disc sota seudonim, fen-se dir Pedro Faura, eren temps de dictadura.

Roberto Carlos – Lady Laura 1978

Una de les grans veus brasileres de la segona meitat del segle XX ha estat Roberto Carlos, autor d'innumerables cançons plenes de qualitat i a Un Toc de Rock no el escoltàvem des de la passada temporada per això us he seleccionat ara aquest tema que de fet, em va ser sol·licitat mitjançant un correu electrònic per una amiga, seguidora del programa des de fa anys, segons em manifesta queixant-se del poc que programo a Roberto Carlos. Aquest bell tema ens parla de l'amor d'una mare. alguna cosa que en massas ocasions no valorem fins que la perdem. De fet jo recordo a la meva germana dien-ho i he de reconèixer que tenia raó. Ella s'ho mereixia tot, em va donar sempre el seu amor i el seu suport incondicional i ara que es va allunyar per reunir-se amb el meu pare al record del qual va romandre sempre fidel des que va morir, ella era de vella escola, ningú pot imaginar quan la enyoro. Aquest tema es va publicar en single l’any 1978 i és una de les millors cançons de Roberto Carlos, encara que reconec que temes com “El gato que está triste y azul”, “El progreso” o “La distancia” són molt més populars. Roberto Carlos Braga va néixer a Cachoeira de Itapemirim, un 19 d'abril de 1941. Va començar sent un cantant de rock and roll en la línia d'Elvis, però un accident de cotxe va canviar el rumb de les seves cançons portant-lo a una línia molt més melòdica. Té 120 milions de discos venuts a tot el món, rècord per a un cantant llatinoamericà i ha guanyat un Grammy l’any 1994, gràcies a la cançó "Si el amor se va". Les seves cançons estan prohibides a Cuba a causa de que en la dècada dels 70 i durant una actuació al Festival Internacional de la Cançó de Viña del Mar, a Xile, va dedicar una cançó a Lucía Hiriarte de Pinochet, esposa d'Augusto Pinochet Ugarte, llavors dictador xilè. A més a més, Roberto Carlos sempre s'ha mostrat contrari a la ideologia comunista i ho ha manifestat públicament en moltes ocasions, aixó fa que molts no vulguin saber rés d’ell, però nosaltres a Un Toc de Rock busquem el cantant i compositor no les seves idees polítiques.

Carlos Rodríguez – Mujer Crisálida 1997

L'any 1997 el segell PDI va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal" del que us he extret aquesta cançó que ara compartiré amb tots vosaltres a Un Toc de Rock. Aquest tema obra l’àlbum que ens parla de dolor i solitut mentes vas per la ciutat. Es un bon tema, pero vull destacar un altre cançó del CD, molt divertida i en la qual un marcià es perd per una ciutat qualsevol de la nostra geografia. Deixa la seva nau espacial en un carrer, en doble fila i un guàrdia municipal amb molt mala llet decideix multar-lo després de demanar-li tots els documents del vehicle i en adonar-se que no té ni la itv ni l'impost de circulació i davant la "xuleria" del nostre marcià que es diu Marcelino, el zel del policia fa que el detingui i se'l endugui a comissaria. Vaga un problema! Es una bona peça que escoltarem un altre dia i la rao es simple, la vem escoltar fa pocs dies a Troba – Dors i he pensat que la deixaré descansar unes setmanes i després la recuperaré per tots volsaltres. La veritat és que poc puc dir-vos d'aquest cantautor llevat que el CD està molt bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis Barcelona So amb Jordi Vidal com a tècnic de so sota la direcció de Montserrat Ros. Les guitarres van estar a càrrec del  propi Carlos Rodríguez i Diego Rey i va comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col·lectiu barceloní de cantautors anomenat Taller La Revuelta del qual formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el creador del col·lectiu amb el qual de vegades van col·laborar Joaquín Sabina, José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti, Als membres del Taller La Revueta els podíem veure actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que creiem recordar era propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga d’on crec que era oriünd i residia, encara que no estic segur. Carlos Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”

Cartells de Carlos Rodríguez i Taller La Revuelta, a sota foto d'ell

Maldonado – La nueva Atenas 1993

El periodista Manuel Molina afirma a l'entrada del llibret inclòs al CD "Crisálida" de José María Maldonado "Si vols ser universal explica la vida de la gent del teu poble" i aquesta frase defineix perfectament el contingut de l'àlbum que em va arribar signat com Maldonado l’any 1993 i que es va gravar en els estudis Sound & Production de Sevilla, entre els mesos de gener i setembre de 1993. En molts dels temas que s’inclueixen en aquest àlbum Maldonado, autor de lletra i música de totes les cançons, ens fa un passeig pel sud de la península. Ell és de Sevilla i el seu amor al Sud ho demostra fent un recorregut per ciutats, rius i llocs de la seva Andalusia natal. De fet pràcticament tots els temes que configuren aquest treball de Maldonado tracten en els seus textos de la seva terra i vull fer referència a un tall molt breu en el que escoltem la veu de Luis Cernuda, tot un document sonor. Aquesta cançó que ara us he seleccionat, segon tall del CD, ens parla de feste i nous deus. El productor i arranjador va ser Manito Narváez que també va incloure els teclats. Al CD també van col·laborar Michel Salomó (guitarres), Merilé Ros (cors), Ayako Sakamoto (piano), Sitín Ubreda (guitarra) i Isabel Fayos (cors).

Vargas Blues Band – Blues Latino 1994

Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, és un dels grans guitarristes del rock i blues espanyol. Va viure a l'Argentina i després d'estar tocant amb grups nord-americans als Estats Units, es va venir cap a Espanya i va tocar a la banda de Miguel Ríos i va acompanyar a altres artistes. Ha creat diversos grups, entre ells jo destacaria a RH+, però la seva consolidació i reconeixement va arribar quan va posar en marxa la Vargas Blues Band, amb qui ha gravat més de quintze àlbums d'estudi i tres en directe. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock és una composició instrumental de Javier Vargas i el cantant Jeff Espinoza que inclus van gravar-la els germans Carlos i Jorge Santana en el seu àlbum "Santana Brothers" i "Blues Latino" donava títol a un CD de la Vargas Blues Band que es va publicar l’any 1994. Un àlbum en què va comptar amb las col·laboracions de Chris Rea, Junior Wells, Flaco Jiménez, Agustín Carbonell "Bola", Miguel Morell, Nako Goñi, Ramón Arroyo, Shellah Cuffy, Elena Figueroa i Andrés Calamaro. En aquest CD la Vargas Blues Band l'integren Javier Vargas (guitarres), Jeff Espinoza (cantant), Miguel Ángel Collado (teclats), Pedro Barceló (bateria), Alfonso Pérez (piano, òrgan i cordes), Juan Carlos Mendoza (baix) i Gino Pavone (percussió). Es va gravar en els estudis Trak de Madrid a la tardor de 1993 i la producció va estar a càrrec del propi Javier Vargas. El juliol de 1996 Javier Vargas toca al costat de Carlos Santana a París, en un memorable concert. Va tornar a actuar amb Santana l'any 1998 a París i Madrid, a més de participar en la gira espanyola del premiat disc "Supernatural" de Santana, l'any 2000, en els concerts de Madrid, Barcelona i Saragossa.

José Luis Encinas – Mi único y verdadero amor 1997

Un dels bons guitarristes espanyols és José Luis Encinas i ara us el ho porto perquè junts, gaudim d'aquesta bella cançó que sense perdre l'aire flamenc, està carregat de connotacions jazzístiques. Us l'he extret del seu CD "Duende" que el músic va publicar l’any 1997. Compta amb Tito Duarte a la percussió, Carlos Quintero als teclats, Román Martín a la guitarra, Manuel Machado a la trompeta, Eduardo Gràcia s'encarrega del baix, Enrique Valiño toca el violí i Javier Monforte la guitarra acústica, mentre que José Luis Encinas ens delecta amb la seva espectacular manera de tocar la guitarra espanyola, la veritat és que és un dels grans estilistes nacionals de l'instrument, a un nivell comparable a Paco de Lucía, Tomatito o Manolo Sanlúcar. José Luis Encinas va néixer a Palència l’any 1966, encara que va créixer a Salamanca. Va començar de forma autodidacta amb la guitarra elèctrica i fent rock, però quan va començar els seus estudis es va dedicar a la guitarra clàssica i poc a poc es va anar decantant pel flamenc. És clar que en els seus principis i a Madrid va tocar en un grup de rock que es van cridar Tiempo Muerto. L'any 1991 aconsegueix el títol de professor al Conservatori Superior de Música de Madrid. Es trasllat als Estats Units per realitzar un màster. Va gravar el seu primer disc l’any 1995 amb temes clàssics i realitzar concerts per Alemanya i Estats Units. "Duende" que pot ser qualificat realment com el seu primer treball real, va ser el disc que el va convertir en popular encara que el seu estil que fusionava tendències va ser criticat per molts puristes. Amb aquest CD m'ha passat una cosa curiosa, he trobat diverses fonts d'Internet que diuen es va publicar l’any 1998, però jo veient la contraportada i tinin el CD a les mans, que va editar el segell Virgin Records, vec que indica clarament 1997. És clar que va ser imprès a Holanda, però dubto que això hagi influït, possiblement sigui un error, o d'impressió del CD o d'interpretació en les fonts de la xarxa ja que no disposa de número de Dipòsit Legal.

Nana Mouskouri – Libertad

Acabarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock esccoltan a la gran cantant Nana Mouskouri. Aquesta cançó és un fragment de l'ària del "Nabucco" de Verdi posada al pop. Nana Mouskouri va néixer a Creta, el 13 d'octubre de 1934 i és la millor veu femenina amb projecció internacional sorgida des de Grècia, ha venut més de 200 milions de discos. El seu veritable nom és Ioanna Músjuri, i va començar sent cantant del grup "Los Atenienses", on va conèixer al seu marit George Petsilas, del qual es va separar després. Anys més tard es va casar amb André Chapelle, qui era i segueix sent el seu productor. Es va ficar en política, censurant la dictadura militar grega i donant suport a la democràcia fins a la seva restitució l’any 1974. El seu amor pels nens va portar a Nana Mouskouri a ser ambaixadora de la UNICEF l’any 1993 i després va representar a Grècia al Parlament Europeu l'any 1994.

La frase per tancar el programa d’avui de Un Toc de Rock es del periodista Jesús Hermida que va dir amb molta sapiesa:

“Benaventurat aquell que no tenint res a dir,  

s'absté de demostrar-ho”

Conclou Un Toc de Rock i jo tocaré el dos, però abans de marxar us deixo amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Tanco la barraqueta. Porte-se bé i sigueu bons i bones.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)