Un Toc de Rock Programa 16-04-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

En masses ocasions un divorci o una separació, a més de ser conflictiu suposa un greu perjudici econòmic per a una de les dues parts en benefici de l'altra. Abans que comencin les acusacions us diré que jo parlo per experiència ja que m'he separat unes quantes vegades al llarg de la meva vida i amb dones de molt divers estatus social. Els fills sempre solen ser els més perjudicats i massa sovint són utilitzats per una de les dues parts com a element de canvi i amenaça. A mi, he de confessar que sempre m'han resultat traumàtiques. Es diu que els Estats Units, on un divorci acostuma a ser negoci per la part femenina ja que és un Matriarcat, la gran majoria de dones l'utilitzen com "modus vivendi", però el mateix acostuma a passar a la resta del món occidental. No vull que ningú pugui sentir-se ofès o ofesa, però llevat d'excepcions pràcticament sempre és així. Jo sóc Mario Prades i obriré Un Toc de Rock amb una cançó d'ABBA que precisament tracta sobre aquest tema "El guanyador s'ho emporta tot". Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten el programa obriré la barraqueta dient.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Abba – The Winner Takes it All 1980

"El guanyador s'ho emporta tot", la cançó amb la que obrirem Un Toc de Rock d’avui, va ser un dels grans èxits d'ABBA ja al final de la seva carrera, un títol curiós tenint en compte que quan es va gravar l'àlbum, de les dues parelles uns ja estaven separats, s'havien divorciat l'any 1979 encara que prosseguia la unió professional. Crec recordar que l'altre parella es va divorciar el 81, un any després, però no estic segur. El tema va ser cara A d'un single amb "Eleine" a l'altre costat i es va extreure de l'àlbum "Super Trouper" que s'havia editat el 21 de juliol de 1980. Va ser número 1 a Anglaterra i arribar a la vuitena posició als Estats Units . La cançó va ser escrita per Björn Ulvaeus i Benny Andersson, comptant amb Agnetha Fältskog com veu solista principal. El quart component d'ABBA era la cantant Frida, de veritable nom Anni-Frid Lyngstad. Es diu que Björn Ulvaeus va reflectir en la lletra de la cançó que inicialment s'havia de titular "The Story of my Life", tot el seu divorci. "The winner takes it all" ha estat considerada al llarg de la història com una de les millors cançons d'ABBA, un dels grups més venedors de la seva època i que van sorgir en la seva Suècia natal donant-se a conèixer internacionalment quan van guanyar el Festival de Eurovisió de 1974 amb el tema "Waterloo", clar que ara us explicaré una curiositat, ABBA ja s'havien presentat anteriorment a la selecció de candidats a Eurovisió, un any abans, però van ser rebutjats per no tenir prou qualitat. Vaja Lumbreras! El nom ABBA és un acrònim format per les primeres lletres del nom de cada membre: Agnetha, Björn, Benny, Anni-Frid... ABBA.

Randy Vanwarmer – Just when I needed you more 1979

Aquesta cançó va ser el gran èxit en la carrera del cantant i guitarrista nord-americà Randy Vanwarmer. "Just quan més et necessitava" es va publicar en single a principis de 1979 i va arribar al número 4 de les llistes del Billboard al maig, on va estar dues setmanes i va romandre entre els 40 més venuts durant 14 setmanes sent Disc d'Or i va aconseguir el lloc vuitè a Anglaterra al setembre. D'aquest tema, una composició del propi Randy Vanwarmer, s'han realitzat diverses versions, destacant les de Dolly Parton, Daniel Selby i el grup Smokie. La va compondre conjuntament amb Tony Wilson que era membre del grup Hot Chocolat i va ser produït per Del Newman. També la va gravar el mateix Tony Wilson en un dels seus discs "Catch One". Vanwarmer va declarar que va escriure la cançó després d'haver trencat amb una núvia quan tenia 18 anys d'edat. Per cert un dels detalls que la fan més acollidora són els sols d'arpa entre els versos segon i tercer de la cançó i que van ser realitzats pel músic novaiorquès John B. Sebastian que va ser el líder de The Lovin' Spoonful. Randy Vanwarmer va néixer a Indian Hills, Colorado, el 30 de març de 1955 i va morir el 12 de gener de 2004 a causa d'una leucèmia.

The Kelly Family – Angels flying 1997

The Kelly Family són un grup vocal d'extrema qualitat i ara els escoltarem a Un Toc de Rock amb aquest tema que us he seleccionat i que he tret de l'àlbum "Growin' Up" que van publicar l'any 1997. The Kelly Family son tota una tropa: germans, pare, mare, tots canten i toquen en perfecta harmonia, si be i des de ja fa uns quans anys en el grup sols donen la cara els nois i  noies. The Kelly Family són un clan familiar transhumant, un grup de nou germans i germanes nascuts als Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. Tenen una àmplia discografia amb un grapat d’àlbums publicats, en la majoria dels casos editats per ells mateixos i venuts així mateix per ells mateixos, aixó en un principi, fins que The Kelly Family van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de la realitat comercial. No tots són els mateixos en cada un dels discos i a més alguns dels germans com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat també en solitari. En diverses ocasions han gravat cançons en castellà i aquí al programa ja hem escoltat cançons seves en anglés i també en la nostra llegua.

Paul Carrack – I Can Hear Ray 2012

El teclista, cantant i compositor britànic Paul Carrack va publicar l'any passat un nou treball discogràfic titulat "Good feeling" que a Espanya es va publicar el 24 de setembre i del qual us he seleccionat aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i del qual la discogràfica va escollir "When my little girl is smiling" com single promocional. Paul Carrack va néixer el 22 d'abril de 1951 a Sheffield i va formar part dels grups Ace, Roxy Music, Squeeze i Mike & The Mechanics, però també té una interessant carrera en solitari. Quan Paul Carrack va abandonar Roxy  Music l’any 1980, va publicar el seu primer àlbum en solitari titulat "Nightbirdque va passar desapercebut. L’any 1981, Glenn Tilbrook el convida a unir-se a Squeeze, substituint el pianista Jools Holland i també com a cantant. Els va deixar l'any 1982. Va treballar com a músic de sessió en enregistraments i gires d'altres artistes, entre ells The Smiths i The Pretenders i l'any 1985 s'uneix a Mike Rutherford de Genesis per a un projecte paral·lel anomenat Mike & The Mechanics, encara que ell i silumtaneament va treballar també amb Roger Waters i el grup Spin 1ne 2wo. Actualment Paul Carrack compagina els seus treballs en solitari amb els Mike & The Mechanics.

Paul Hardscatle – Feel the breeze 1994

L'any 1994 el segell Fonomusic va publicar a Espanya un CD del britànic Paul Hardcastle amb el seu cognom per títol "Hardcastle" i del que us he extret aquest tema que escoltarem ara a Un Toc de Rock i que estava composat pel propi artista, així com la resta de cançons llevat del "Do it again" que era una versió dels Steely Dan. Totes les cançons van ser produïdes i arranjades per Paul Hardcastle. La veritat és que al país Paul Hardcastle s'havia fet molt popular en l'àmbit de les discoteques arran de publicar l'any 1985 un maxi-single amb el tema "19" el qual tractava sobre la guerra del Viet-Nam on l’edat mitjana dels soldats nord americans morts va ser 19 i que també va gravar en castellà. Per això quan jo vaig rebre aquest àlbum em vaig endur una veritable sorpresa ja que aquest nou CD estava carregat de temes funky jazz de molta qualitat, allunyats del so disc al qual ens havíem acostumat. Paul Hardcastle va néixer a Londres el 10 de desembre de 1957. A més de cantant i compositor, és tot un manetes en qüestió de teclats i sintetitzadors. En aquest disc compta amb la col·laboració de diversos saxofonistes, però en aquest tema el saxo és Chris Snake David. En el disc col·laboren també Caroline Dayley, Jaki Graham, Imani, Steve Menzies, Phil Todd i Gary Bernacle. La veritat és que Paul Hardcastle té dues vessants musicals molt diferenciades, ja que té 13 àlbums amb títol en una línia discotequera i 16 que podríem englobar dins el smooth jazz, tots amb el seu cognom per títol i numerats, aquest de 1994 va obrir aquesta sèrie, va ser el primer d’ells i la veritat és que jo em quedo amb aquests. Per cert a "Hardcastle" es va incloure la cançó "Maxine" que va dedicar a la seva filla que va néixer l'abril de 1986. de fet té dos fills més, Paul Jr i Ritchie nascuts posteriorment.

The Moody Blues & The London Festival Orchestra – The Night in white satin 1967

The Moody Blues van ser una de les bandes pioneres del simfonisme britànic i encara que la carrera de The Moody Blues està marcada per el LP "Days of Future Passed" i la cançó "Nits de blanc setí" que es el tema que us he seleccionat avui per que escoltem tots junts a Un Toc de Rock, ambdós, LP i single de l'any 1967, la seva carrera és amplíssima i plena de bons temes. Es calcula que The Moody Blues han superat els 70 milions de discos venuts a tot el món i van aconseguir 14 discos de Platí. Aquesta peça, escrita per Justin Hayward que també va ser la veu solista, es va inspirar en la “Sinfonía del nou mon” d’Anton Dvořák i compta amb el soport de la London Festival Orchestra i el The Neapolitan Chord, es va gravar al novembre de 1967. El àlbum va pugar fins el tercer lloc en les llistes del Billboard cinc anys després d’haver-se publicat si bé a Anglaterra sols va arribar al lloc 19. Quan el single es va reeditar l’any 1973 va ser número 1 tant al Billboard americà com a Regne Unit.The Moody Blues es van crear el 4 de maig de 1964 a Erdington, Birmingham, per Ray Thomas, John Lodge i Michael Pinder que tocaven en el grup El Riot & The Rebels, als quals es van unir Denny Laine a la guitarra i que posteriorment tocaria amb Paul McCartney & The Wings, al costat del bateria Graeme Edge i el baixista Clint Warwick. Encara que es van produïr canvis i quan es va publicar el seu primer LP titulat "The magnificent Moodie", l’any 1965, el grup The Moody Blues l'integraven Graeme Edge (bateria i percussió), Clint Warwick (baix i veu), Denny Laine (guitarra i veu) que venia del grup Denny Laine & The Diplomats, Ray Thomas (cantant, flauta i percussió) i Mike Pinder (teclats i veu). El cantant de The Moody Blues en aquest tema va ser Danny Laine que quan va deixà el grup va ser reemplaçat per Justin Hayward.

Procol Harum – A white shade of pale 1967

Un altre dels grups pioners del rock progressiu i el simfonisme britànic van ser Procol Harum i ara us porto a Un Toc de Rock la cançó més recordada, al costat de "Homburg" en la seva carrera. "Amb la seva blanca pal·lidesa", com va ser traduïda a Espanya, es va basar en un moviment de Bach i va ser número 1 en Anglaterra el 8 de juny de 1967, el mateix dia en què es va publicar i es va mantenir sis setmanes en la primera posició de les llistes d'èxits. La cançó va ser composada per Gary Brooker, Keith Reid i Matthew Fisher. Del tema s'han realitzat moltes versions i a Espanya una de les més rellevants és la que van fer en castellà Los Pop Tops liderats per Phil Trim, encara que la traducció de la lletra deixa molt a desitjar. Els britànics la van incloure en el seu primer àlbum "Procol Harum" que es va editar el 12 de maig de 1967. La banda va ser creada l'any 1967 per Gary Brooker i Robin Trower que militaven en el grup The Paramounts que es van dissoldre l'any 1965, al costat de Mattew Fisher (òrgan), Ray Royer (guitarra) i David Knights (baix), comptant amb el poeta Keith Reid. A partir del segon disc van començar els canvis en la formació que es va mantenir en actiu fins l'any 1977, encara que van tornar a reunir-se el 1991 i segueixen treballant en l'actualitat, si bé ara són Gary Brooker, Keith Reid, Geoff Dunn, Matt Pegg, Josh Phillips i Geoff Whitehorn. El bateria B.J. Wilson que es va incorporar l'any 1968 moriria el 1990. Una curiositat: El nom del grup va ser triat pel seu mànager Guy Stevens, prenent el del gat de Keith Reid i en llatí ve a significar "més enllà de les coses".

Percy Sledge – You got away with love 1994

Una de les principals veus del soul més romàntic ha estat el cantant de color Percy Sledge, el gran hit de la seva carrera va ser "Quan un home estima a una dona" que a finals dels anys seixanta es va convertir en tot un himne i a l'amanyac seu es van bressolar moltes parelles.Tinc que reconeixer que en la història de la música soul hi ha cançons "claus". Temes que per si sols parlen de soul i que són part de la història de la música, però en moltes ocasions una cançó d'aquest tipus eclipsa la resta de la discografia d'un artista. És el cas de Percy Sledge al qual avui s’el vincula només amb "When a Man ​​Loves a Woman", però la quantitat de discos que ha publicat és  aclaparadora. Passant de la seva cançó de sempre, jo us he portat ara a Un Toc de Rock un altre que la he extret del CD “Blue night”, un disc sense desperdici i molt recomenable produït per Soul Davis i Barry Goldberg que va publicar el mes de juny de l’any 1994 i a Espanya va ser distribuït per Virgin Records ja al juliol. La cançó va ser escrita per Pat Robinson i Rocky Burnette. La veritat és que Percy Sledge, nascut el 25 de novembre de 1941 a Leighton, Alabama, oferia una veu ideal per les grans balades del soul i al llarg de la seva carrera ha gravat un munt d'elles.

Queen – One year of love 1986

Des de la banda sonora del film "Els Immortals", la gran pel·lícula en la irregular carrera de l'actor Cristopher Lambert i que allèn les nostres fronteres es va títolar "The Highlander", us porto aquesta gran balada en majúscules, tot un “peaso cansión” que ens interpreta la banda britànica Queen, grup que liderava el malaurat Freddie Mercury i en la qual també es trobaven el guitarra i compositor Brian May que era el veritable líder del grup, el bateria Roger Taylor i el baixista John Deacon. Freddie Mercury, de veritable nom  Farrokh Bulsara, va néixer a Zanzíbar, Tanzània, 5 de setembre de 1946 i va morir a Londres a causa d'una broncopneumònia, el 24 de novembre de 1991, l'endemà d'haver explicat en roda de premsa que patia la SIDA. Queen es calcula que ha superat els 300 milions de discos venuts a tot el món. Aquest tema s'havia inclòs en el "A kind of magic" i l'àlbum va arribar al nº 1 mantenint-se en les llistes durant 63 setmanes. De fet aquest disc havia de ser la banda sonora de la pel·lícula, però Queen van incloure més cançons i el disc va passar a ser un treball de Queen al marge dels singles que es van editar amb els temes del film. La veritat és que el single va arribar al tercer lloc al Regne Unit i va aconseguir el primer en 35 països. Degut a l'èxit de vendes del LP, Queen van emprendre el "Magic Tour" amb entrades esgotades amb molta anticipació i que va recalar en estadis a l'aire lliure d'Europa. Seria l'última gira de Queen amb Freddie Mercury. Una de les actuacions més recordades del Tour van ser les dues dates que van realitzar a l'estadi de Wembley a Anglaterra, convocant 72.000 persones cada nit i venent-se les entrades en només sis hores. Wembley és a més a més el concert més recordat en la carrera de Queen, s'havia utilitzat l'escenari més gran, la plataforma de llums més immensa, la pantalla més gegant, coses que fins ara a l'estadi mai s’havien presenciat. El rodatge dels concerts es va realitzar amb quinze càmeres, més un helicòpter, per capturar preses aèries. Al desembre del mateix any es va editar al "Live Magic", el seu segon disc en viu, en el qual recullen les millors preses extretes dels concerts de Wembley, Budapest i el Knebworth Park que es va realitzar el 9 d'agost de 1986, va ser l'últim concert de la gira i va reunir 120.000 espectadors. Es calcula que el "Magic Tour" va ser presenciat per més d'un milió de persones arreu del món. Després de la gira, al començament del 1987, Roger Taylor i John Deacon es van anar de vacances a Los Angeles i Brian May va tractar de reordenar la seva vida personal. Freddie Mercury va aprofitar el moment per treballar en el seu primer disc com a solista que es va editar el 23 de febrer de 1987 amb "The Great Pretendre", un tema de The Platters, com single i donan-li títul. És clar que realment no havia estat aquell el primer disc com a solista de Freddie Mercury ja que fent-se dir Larry Lurex, l’any 1973 va gravar un single amb els temes "I Can Hear Music" i "Goin 'Back" i que eren dues versions. Curiosament, la veu en aquest enregistrament no sembla la seva i és que, malgrat el seu alt to vocal, més de vuit octaves, utilitzava sempre un aparell electrònic inventat per Brian May que alterava la seva veu i li donava molta més brillantor. Precisament l'ús d'aquest aparell va ser la causa per la qual George Michael no va acceptar substituir a Freddie Mercury en el grup i finalment va ser Paul Rogers (Free, Bad Company, etc.) el nou cantant de Queen, però els va deixar després d'haver gravat quatre discos i haver fet unes quantes gires, crec que tots els CD's son en directe.

Bill Whiters – Ain’t no sunshine 1971

En la carrera d'aquest veterà cantant, guitarra i compositor de color destaquen tot un seguit de cançons que s'han convertit avui en dia en clàssics del soul, tot i que val a dir que Bill Whiers és molt poc conegut a casa nostra. William Harrison "Bill" Withers Jr. va néixer el 4 de juliol de 1938 a Slab Fork, Virginia. Algunes de les seves cançons més conegudes són "Lean on Em", "Just the two of us", "Use me", "Lovely Day" i "Grandma's Hands" al costat del tema que escoltem avui a Un Toc de Rock i que va publicar en single al setembre de 1971 i estava inclos dins de l’àlbum “Just as I Am” amb producció de Booker T. Jones i es va gravar a Memphis. Compta amb les col·laboraciones de Donald "Duck" Dunn al baix i Al Jackson, Jr. a la bateria. En certa ocasió Bill Whiter va confesar que s’havie inspirat en la pel·lícula “Dies de vi i roses” que van protagonitzar Jack Lemmon i Lee Reminck, diritgida per Blake Edward l’any 1962. Es diu que és una de les cançons més versionades de l’historia. Molt abas d’ell ja la havie gravat Otis Redding. De fet una de les primeres que es van fer, després de que la treies Bill Whinters, la va gravar un jovenet Michael Jackson, quan encara era negre i portava el pel d’escarola. Entre els molts que l’han gravat es troven Wynona Judd, José Feliciano, Maroon 5, John Mayer, Eva Cassidy, Joe Cocker, Neil Diamond i un grapat més de gent. Us explicaré una curiositat, la cançó va ser feta servir a Australia per una campanya publicitaria de prevenció del càncer.

Louis Armstrong – What a wonderful world

Va ser un dels grans del jazz, cantant, trompetista i director de banda, s’el coneixia amb el sobrenom de Satchmo. I jo em vaig endur una sorpresa quan organitzan un concert d'OBK a Lleida, concretament a la discoteca Wonder, propietat del amic Santi Palau, antic cantant de pop als seixanta i que es va casar amb la Gelu, vaig comprovar que un dels possibles punts de venta d’entrades era una botiga de discos anomenada així Satchmo. Aquest és un dels temes més populars de la seva llarga i brillant carrera i m'ho van demanar, doncs aquí està. Louis Armstrong va néixer a Nova Orleans el 4 d'agost de 1901 i va morir a Nova York a causa d'un atac al cor, el 6 de juliol de 1971. Va ser un dels que van aconseguir que el jazz deixés de ser música marginal i gairebé folklòrica per esdevenir art popular i un gènere en majúscules. L’any 1922, quan les autoritats van començar a tancar els bordells de Nova Orleans i els músics de jazz es quedaven sense treball, Armstrong es va unir a l'èxode de músics que es va produir cap a Chicago, ell va incorporar-se a la Creole Jazz Band de Joe King Oliver com a segon cornetista . L'orquestra d'Oliver era, al començament dels anys vint, la millor i la més influent agrupació de swing de Chicago, en una època en què la ciutat era el centre del jazz, va ser en aquest moment quan la popularitat d'Armstrong va començar a incrementar-se de manera exponencial. Però el reconeixement internacional li va arribar molts anys més tard quan va començar a gravar temes cantats, sobretot gràcies a aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock i el "Hello, Dolly". Per els amants de las curiositats os diré que el principal aeroport de Nova Orleans es diu Aeroport Internacional Louis Armstrong.

Barbra Streisand – Smoke gets in your eyes 2009

Aquesta cançó forma part de la història de la música, clar que no en la versió que ens porta ara Barbra Streisand sinó en la que van realitzar l'any 1958 el grup vocal The Platters que la van col·locar a la primera posició del Billboard i va ser número tres a Anglaterra, però jo us he seleccionat aquesta perquè ens resulta molt més propera ja que es va publicar en un àlbum de la cantant nord-americana titulat "Love is the Answer" que es va editar l'any 2009 i que estava ple de versions de bons temes, molts d'aquells com aquest, ja clàssics. "El fum cega els teus ulls" va ser una composició de Jerome Kern amb lletra d'Otto Harbach que la van escriure l'any 1933 per al musical "Roberta", protagonitzat per Tamara Drasin i la primera que la va gravar va ser Gertrude Niesen que la va publicar el 13 d'octubre de 1933. Posteriorment es va incloure en la pel·lícula "Roberta" que van protagonitzar Fred Astaire i Ginger Rogers. La veritat és que s'han realitzat innombrables versions amb artistes de molt dispars estils, des Nat King Cole a Brian Ferry, passant per Ray Conniff, Jerry Garcia, Eartha Kitt, Johnny Mathis, Cher, Glenn Miller, Freddie Mercury, Edith Piaf, Caetano Veloso, fins i tot Led Zeppelin. En total i comptabilitzades oficialment, jo en tinc localitzades 56 versions i s'ha inclòs a la banda sonora de 12 pel·lícules, l'última "Blue Valentine" que era de 2010. Barbra Streisand es diu en realitat Barbara Joan Streisand, però un error d'impremta en el seu primer disc li va canviar el nom. Va néixer a Brooklyn, Nova York, el 24 d'abril de 1942, cantant, actriu, directora de cinema i productora, és una de les millors veus femenines del panorama musical nord-americà. Té en el seu haver 30 Discos de Platí i 13 dels seus discos han estat multiplatí.

Frank Sinatra & Quincy Jones – Stormy weather 1984

I acabarem Un Toc de Rock per avui escoltant a La Veu, el gran Frank Sinatra (Hoboken, 12 de desembre de 1915 - Los Angeles, 14 de maig de 1998), a qui se li deia Blue Eyes, encara que la meva cosina Glòria que el coneixia sempre afirmava que eren lentilles. La veritat és que va ser un dels personatges més rellevants de la música del Segle XX, guanyador d'un Oscar pel seu paper al film "D'aquí a l'eternitat". La cançó que us he seleccionat, tot un clàssic del blues i jazz, es va incloure en el seu àlbum "LA is my Lady ", amb els arranjaments, la producció i la direcció orquestral de Quincy Jones (Chicago, 14 de març de 1933) (tot dos a la foto) i es va publicar l'agost de 1984, sent un dels millors treballs de Sinatra en la seva època més moderna. Compta amb un munt de bons músics, pero vull destacar la tasca del guitarrista Lee Ritenour. "Stormy weather" va ser composada per Harold Arlen i Ted Koehler i la primera que la va interpretar va ser Ethel Waters al Cotton Club de Harlem, l'any 1933, encara que les versions més recordades van ser les que van realitzar Lena Horne l'any 1941 i posteriorment, el 1955, la gran Billie Holiday, encara que existeixen més de quaranta censades oficialment, però jo vull fer esment a una que va realitzar Imelda May fa pocs anys i que escoltarem en pròxims programa de Un Toc de Rock.

La frase que us he seleccionat per tancar el programa d'avui és de Camilo José Cela que va manifestar:

 "Les urnes donen el poder... però no obligadament

aporten saviesa i prudència"

Tancaré per avui Un Toc de Rock i jo fotré el camp, si bé abans us deixaré amb bona companyia, la de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. No feu rés que jo no farie, però sigueu bons i bones.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)