Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
La movida madrilenya
va ser un moviment trencador que va canviar conceptes musicals i
si bé els grups van anar poc a poc treballant
per les multinacionals
del disc, també al'empar de la moguda van sorgir una sèrie de
companyies discogràfiques independents
que van promoure els grups amb pocs recursos o minoritaris. Les lletres
en massa casos pretenien
ser rimes poètiques que patien de poc
contingut i sobretot
lletres insulses amb
paraules preses pels
pèls, com és
el cas de la cançó amb la qual obriré
Un Toc de Rock
d'avui i que
ens parla, en
plena Guerra Freda, d'un “Ataque Preventivo de la URSS”. Des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles per les que
escoltes el programa obrire la barraqueta dient
Benvinguts a Un Toc de Rock
Polansky y el Ardor – Ataque preventivo de la URSS 1983
Obrim Un Toc de Rock d’avui escoltant la que
posiblement sigui la cançó més coneguda de Polansky y el Ardor que va ser un grup que es va formà a Madrid l’any 1981. El nom fa
referència al director de cinema Roman
Polanski del que per cert, al blog us poso una foto que li vaig fer al Festival
de Cinema d’Ibissa on també veureu a Narciso Ibáñez Menta i Silvia Tortosa.
En la seva curta carrera Polansky y el Ardor només
van publicar un únic àlbum, avui peça de col·lecció. Polansky y el Ardor van ser un dels grups punters de la "Movida madrilenya",
però el fet d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que
sabien tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar.
Els músics que van gravar el disc eren Víctor
Manuel Muñoz Vázquez veu i guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos
Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 van
aconseguir el primer premi del II º
Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació Provincial
de Madrid. Gràcies a aquest premi Polansky y el Ardor van signar un contracte amb el segell discogràfic Ariola i es va
publicar el seu disc produït per Paco
Trinidad, ja l'any 1983. En una primera maqueta que van gravar es va incloure també aquest
tema sota el títol "El preventivo", amb arranjaments molt diferents. Polansky y el Ardor es van reunir de nou per fer un únic concert a la Sala
El Sol
de Madrid el dia 2 de juny de l’any 2006. No hi ca haver continuitat.
Alaska y Dinarama – Cómo pudistes hacerme esto a
mi 1984
El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal" i
d’ell os trec aquesta cançó que hem va demanar la Montse Aliaga. Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos
Berlanga i van funcionar de 1982 fins l’any 1989. Es van crear arran de
les escissió d'Alaska y Los Pegamoides. Alaska va ser l'icona
femenina de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el
83 per anar a Parálisis Permanente,
al costat d'Eduardo que va morir
en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo
carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig
de còpies. Després va arribar Fangoria i
altres històries. Carlos Berlanga
que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una
malaltia hepàtica, després 
d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert
que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un
poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho
jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada
assignatura colegial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat".
Doncs bé, Alaska no s'aixecava i
jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte i em va
cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi
vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que
habiendo el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a
tu lado?". Alaska es diu en realitat Olvido Gara i va nèixer a Ciudad
de México el 13 de junio de 1963. 
Ramoncín – Marica de terciopelo 1978/1990
Tot i que aquesta cançó es va incloure en el doble àlbum gravat en directe
del cantant, actor i tertulià Ramoncín titulat “Al límite libre y salvaje”, editat l’any 1990 i des de el que
l’escoltarem ara, anteriorment ja es va incloure en el LP “Ramoncín y WC.?”, el primer disc de
Ramoncín i que es va publicar l'any
1978. Ramoncín va ser membre de la junta directiva de la Societat General d'Autors i Editors, l'SGAE i va ser un fervent lluitador contra
la pirateria, però després va dimitir per discrepàncies amb Teddy Baustista i la seva cohort. Ramoncín també va ser un
opositor d'Operación Triunfo, criticant durament el fet
que el programa es dedicava a crear cantants d'orquestres,
com jo sempre he dit, però 
posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt, crec que està molt lluny de la imatge punk de "Rei del
Pollastre Fregit" dels seus inicis i que és un home
molt preocupat pel seu entorn i les coses que passen. Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments
i em va explicar que havia treballat com a
venedor en una botiga de mobles i va haver de demostrar-li
a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una
altra història. Per cert, deu haver fet un
pacte amb el dimoni per que per ell sembla que no pasin els anys. José Ramón Julio Márquez Martínez va
néixer a Madrid el 24 de novembre de 1955.
Racha – Maldito falsario 1993
Aquest tema es trobava en "Marcando
el compás", l’únic disc que jo recordi, publicat per Racha, aquesta cantant de bona,
agradable i potent veu i que va ser editat pel segell Avispa l’any 1993 i si bé
va ser editat en versió vinil, poc després el van reeditar ja en CD. La veritat
és que l'àlbum de Racha va
merèixer millor sortida comercial de la que va tenir, sobretot per la qualitat
del mateix però es van trobar amb el problema habitual en la música espanyola:
Companyia petita, poca pela per promocionar els seus treballs a través de la
ràdio-fórmula és igual a desconeixement per part del gran públic amb el
resultat que les vendes no són les que l'artista i el seu disc és mereixen. Va
ser produït per Bernardo Fuster
i Luis Mendo (a la foto),
membres del grup Suburbano i la
cançó era una
composició d'ells que ja havien gravat amb Suburbano anteriorment, si no
m'equivoco, en el seu disc "Fugitivos". També eren seves la resta de cançons del CD de Racha. En la gravació van intervenir
músics d'indiscutible qualitat com el percusioniste Rubem Dantas (congues), Ñete
Caruana (bateria), Cuco Pérez
(acordió), Álvaro de Cárdenas (baix),
Ricardo Rauet (teclats), Lorenzo Sulano (saxo), Belén de Benito (guitarres), Alicia Alemany (cors), al costat de Bernardo Fuster (percussió i cors) i Luis Mendo (guitarres). La veritat és
que poc us puc dir de Racha,
però la lletra del tema, cada vegada que la escolto m'evoca la figura de Teddy Bautista, és clar que quan es va
compondre, les relacions entre els dos autors i el llavors president del SGAE eren molt bones. M'agradaria
saber que opinen ara Bernardo Fuster
i Luis Mendo de l'home que va
fer el paper de Judes a
"Jesucrist superstar" versió espanyola, peró voldrie sapigué la
veritat, no el que es podria dir en mitjans de comunicació.
Racha
Alejandro Lerner – Algunas frases 1982
Una vegada us
vaig comentar que un amic, pertanyent al departament de promoció d'una
multinacional del disc, em va regalar una caixa sencera plena de LP's i singles
que havien estat rebutjats per la discogràfica per a ser editats a Espanya. En
aquella caixa hi havia veritables incunables i un dels cantants argentins que vaig
trobar i vaig descobrir en aquella caixa meravellosa de "deixalles",
va ser l'argentí Alejandro Lerner.
El LP era "Alejandro Lerner i la
Màgia", el seu primer disc, publicat l’any 1982. Des de
llavors ha tret 19 àlbums, l'últim d'ells en 2007. Alejandro Lerner aquest cantant, compositor i
músic argentí va néixer a Buenos 
Aires el 8 de juny de 1957. Abans de
llançar-se en solitari tenia ja una brillant carrera. Va tocar amb Reino de Munt, en el LP de León Gieco "La banda de los
caballos cansados", amb Los
Desconocidos de Siempre, el grup que Nito Mestre va crear després de Sui Generis, també va tocar amb Miguel Cantilo i amb Piero,
sense oblidar Soluna, el grup de
Gustavo Santaolalla. Però la
veritable empenta per a la seva carrera va ser l’any 1980, en unir-se com a pianista
i compositor a la banda de Sandra
Mihanovich.
Apache – Tu no tienes sentimientos 1980
Músics de
diversos grups de Jaén com Cantares,
Kronya o Phoeni decideixen unir-se en 1976 i sorgeix Geyser, integrat per Luis Miguel Peláez (veu i guitarra)), Ángel Jacinto (veu i teclats), Miguel Morales (veu i bateria), Pepe Díaz (veu i baix), Rogelio Rojas (veu i guitarra) i Antonio Molinero (percussió). El 1979
i depres ser fitxats per EPIC, subsello de CBS, la discogràfica els canvia el
nom i passen a ser Apache,
editant el seu primer i millor disc "Sobrevivir" que va superar les
70.000 còpies venudes. El seu següent treball, ja en 1980 va ser "Tú no
tienes sentimientos" al que aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol i que els
va llançar al mercat sud-americà. L’any 1983 comencen els canvis en la formació
i entren Jesús Vaquero als
teclats i Arturo Gutiérrez al
baix. El 1986 s'incorpora el guitarra Juan
Carlos González i durant un temps van tindre dues guitarres solistes,
sent 7 components. A l'any següent i 
després de canviar de discogràfica
comencen els canvis constants del membres d'Apache. S'en va Arturo i
entra Santi Pérez (baix). L’any
1990, Miguel Morales i J. Carlos González abandonen el grup Apache i entren en el seu lloc Andrés (bateria) i A. Lledó (guitarra). Dos anys més tard
tornarien Miguel Morales i J. Carlos González. El 1990 van signar
amb AZ Records, el segell de Braulio Paz, però ja no era el mateix
i tot i la qualitat del grup i les seves bones cançons, Apache ja mai van tornar a ser cap de llistes. A partir de 1999
entren com a grup resident a la sala Luz
de Gas que dirigeix el meu amic Fede Sardà junt al seu fill, actuant cada dia. Actualment i amb nova formació, crec
que actuen tots els dimecres a la sala Mae
West, a Granada.
Els nois d'Apache
Menaix a Truà – No hi ha ningú com tu 2008
L'any 2000 i amb la fi del nou segle, tres
bons músics catalans s'uneixen en un projecte conjunt que van anomenar Manaix a Truà. Són
Toni Xuclà, Juanjo
Muñoz de Gossos i
Chris Juanico de
Ja t'ho diré. Aquest tema que us he seleccionat per al programa
d'avui l'he extret d'àlbum "Com el vent" tercer disc de Menaix
a Truà i que van
publicar l'any 2008. Van
debutar discogràficament amb un
CD gravat en
directe al teatre
de Bescanó el 19 de
desembre de 1999 i que és va titular "Menaix a truà" i que sortiria a la venda
l'any 2000. La
cursa amb el grup es compagina amb els seus projectes personals o
amb els seus respectius grups, mentre que
Toni Xuclà té
una molt bona carrera
en solitari i al programa ja hem
escoltat temes seus.
En total i
com Menaix a Truà
han publicat cinc CD's. Per cert,
van protagonitzar amb la seva cançó
"Enmig de la mar" la campanya “Refresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l'estiu de l’any
2000. 
Toni Xuxlà, Chris Juanico i Juanjo Muñoz, Menaix a Truà
Roberto Millán – Cinco minutos 1985
El petit segell barceloní
Justine Records va
editar l'any 1985 aquest
àlbum, crec que
el primer i també l'únic, d'aquest cantautor
urbà anomenat Roberto
Millán. En aquesta cançó ens parla dels nervis i la tensió que pateix un
artista en els cinc minuts
previs al moment de
sortir a l'escenari, la veritat
és que es tracta
d'una lletra ben
elaborada i que sap expressar perfectament el
que pretén dir Roberto Millán a
la seva cançó que per cert, ell es diu en realitat Roberto
Valcárcel. En la gravació de les vuit cançons que configuren aquest àlbum
titulat com la cançó,
"Cinco minuts", va comptar amb Tony Carmona
a la guitarra i baix,
amb Jimmy Boscuñán
que també va ser l'arranjador i productor al baix
i els teclats
i Sergio Oca
a la bateria, un home que havia dormat part del grup Dossier. L'àlbum
es va gravar en els estudis Southern Music
i es va barrejar en
els Aurha de
Maurici Tonelli. La veritat
és que res més us puc dir de Roberto Millán ja
que res recordo
d'ell i a internet no he trobat informació seva, llevat que el disc és molt interessant i va ser
molt desaprofitat. 
Poc abans de començar un concert (Foto: Mario Prades)
Joan Manuel Serrat – Niñó silvestre
Aquesta és una
de les millors lletres del "Noi
del Poble Sec". Un texte molt dur i per el qual Joan Manuel Serrat
es va inspirar en els nens de les faveles de Rio de Janeiro. Quan tota la
prensa parlava dels seus asssesinats. A mi particularment, el tros que em posa
la pell de gallina és aquell on parla del "Niño Silvestre, lustrabotas y
ratero, se vende a piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es
el que a Catalunya i en el passat la joventut i els no tan joves li deiam “Una
presa” i que antigament compraves soltes, segons el teu pressupost. Aquesta
esgarrafidora cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, estava inclosa obrint el
LP 
"Nadie es perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat
i que va ser publicat l’any 1994 mitjançant Ariola i va estar produït per Josep
Mas Kitflus. El àlbum inclueix dues cançons amb textes de José María Fonollosa
i Mario Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats, també hi
col·laboravent Jorge Pardo al saxos, Steve Shehan, Carles Benavent, Josep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard
Roda i un grapat més de bons músics, entre ells també la
Coral Sant Jordi. 
Juan Bau – Dama del amanecer
Em van demanar
aquesta cançó mijançant un correu electrónic i aquí està. "Dama del
amanecer" del cantant, productor i compositor valencià Juan Bau, un amic d’Un Toc de Rock des de el facebook que ens
coordina l’estimada Montse Aliaga. Possiblement la cançó més popular en
la carrera de Joan Bau i el single que millor es va vendre, va ser "L'estrella de David", però aquesta que
escoltem o "Natacha i jo" que escoltarem un altre dia, no desmereixen o fins i tot superen
"L'estrella". Juan Bau, aquest amic d'Un Toc de 
Rock que va començar el seu periple musical l’any 1971,
va néixer a Aldaya, València, el 24 de desembre de 1948 i el seu nom complet és
Joan Baptista Conca Moya, primer va formar part del grup Los Pikes i fent versions cantant en un angles molt sui generis, abans de començar en solitari amb una carrera brillant. Juan Bau és una de les grans i potents veus
sorgides al "País Valencià", al costat de Nino Bravo, Bruno Lomas,
Francisco, Michel, Camilo Sesto, Juan Camacho
i tants altres més, molts d’ells ja no estàn entre nosaltres, però queda el seu
record. Juan Bau va ser una de les millors i més potentes veus del pop espanyol durant els anys setanta. Es un dels Amics d'Un Toc de Rock, des de el facebook que ens coordina l'estimada Montse Aliaga.
Georges
Moustaki – Le metèque 1968
El
cantant i compositor Georges Moustaki, de nom real Yussef Mustacchi, no és francès ni
tampoc grec, con es diu, va néixer a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de l’any
1934. Aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock és la seva cançó més
emblemàtica i posiblement la més important de la seva llarga carrera. Georges Moustaki va ser descobert per
l’Edith Piaff que el va
convertir en el seu amant i després el va llançar artísticament (altres amants
seus que ella va llançar tamber van ser Gilbert
Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo
Sarapo, etc.). Moustaki
per a ella va compondre el tema "Milord". Escoltem ara "Le métèque", que
aquí interpreta Georges Moustaki en
espanyol, hi on ens podrem donar compte de la qualitat de la lletra, va donar
títol al seu primer LP publicat l'any 1969. Per cert que a finals dels 80 va
actuar a Vilaplana i jo vaig participar en la producció del concert que va col·lapsar
tots els accessos al poble. Crec recordar que van haver-hi problemes per les
conexions de llum, degut a la potencia necesaria, però aixó no era tema meu i
sembla ser que ho van sol·lucionar.
Linda Ronstadt – Quiéreme mucho 1992
Linda Ronstadt es
coneguda també pel sobrenom de la
Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, si bé el seu nom complet és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixer el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Està
englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils
molt diversos com el rock i el mariachi i ha cantat en castellà en diverses
ocasions. Aquest tema es trobava a la banda sonora de la pel·lícula "Los
Reyes del Mambo" que va ser el primer film que va protagonitzar Antonio Banderas per al mercat americà
i en el que compartia protagonisme amb Armand
Assante. A la fi dels 70's Linda
Ronstadt ja havia aconseguit 8 Discos
d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la
dona més ben pagada del rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004
en el curs d'una actuació al 
Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar
públicament a Michael Moore i la
seva pel·lícula documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira
del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada
del local pel gerent del casino que va anunciar que mai tornaria a actuar al
seu local. Linda Ronstadt
apareix en un capítol dels Simpson,
"Mr Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus amb Barney Gumble. "Quiéreme
mucho" és un bolero clàssic composat l’any 1931 per Gonzalo Roig amb lletra d'Albert
Gams i Jack Sherr.
Presuntos Implicados – Alma de blues 1989
Aquest tema
amb el que tancarem la barraqueta d’Un
Toc de Rock per avui, marcà l'abans i el després de Presuntos Implicados, un bon grup
creat a Yecla, Múrcia i establert a València. “Alma de blues” donava
títol a un LP editat l’any 1989 i que es va esdevenir un dels seus millors
traballs. Si bé la cançó no era d’ells, la van composar Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant)
que van ser components del grupo The Privados, als que ja hem escoltat a Un Toc
de Rock. Basilio va ser company de Carlos Goñi al grup Garage. El grup Presuntos
Implicados estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho
Mañó que era el seu marit i abans Presuntos Implicados havian
estat gravant peçes en una línea casi discotequera, amb aquest disc van cambiar
d’estil i aixó va ser molt positiu per la seva carrera musical. Si bé Soledad Giménez els va deixar per
treballar en solitari i des de la marxa de Sole, fa dos o tres anys, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez. Presuntos Implicados ja han
tret un segon disc amb la nova cantant i a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna cosa d’ell. 
La
frase per acabar el programa d’avui la va dir la cantautora Violeta Parra
que deie sobre els génere humà:
“L'ésser humà està format per un
esperit, un cos i
un
cor que batega
al so dels sentiments.
Si falta un sol
element, negra és la
ferida”
Conclou Un Toc de Rock per avui, però ara us
deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa i tocaré el dos.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario