El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 23 de abril de 2013

Un Toc de Rock Programa 24-04-2013

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

La movida madrilenya va ser un moviment trencador que va canviar conceptes musicals i si els grups van anar poc a poc treballant per les multinacionals del disc, també al'empar de la moguda van sorgir una sèrie de companyies discogràfiques independents que van promoure els grups amb pocs recursos o minoritaris. Les lletres en massa casos pretenien ser rimes poètiques que patien de poc contingut i sobretot lletres insulses amb paraules preses pels pèls, com és el cas de la cançó amb la qual obriré Un Toc de Rock d'avui i que ens parla, en plena Guerra Freda, d'un “Ataque Preventivo de la URSS”. Des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles per les que escoltes el programa obrire la barraqueta dient

Benvinguts a Un Toc de Rock

Polansky y el Ardor – Ataque preventivo de la URSS 1983

Obrim Un Toc de Rock d’avui escoltant la que posiblement sigui la cançó més coneguda de Polansky y el Ardor que va ser un grup que es va formà a Madrid l’any 1981. El nom fa referència al director de cinema Roman Polanski del que per cert, al blog us poso una foto que li vaig fer al Festival de Cinema d’Ibissa on també veureu a Narciso Ibáñez Menta i Silvia Tortosa. En la seva curta carrera Polansky y el Ardor només van publicar un únic àlbum, avui peça de col·lecció. Polansky y el Ardor van ser un dels grups punters de la "Movida madrilenya", però el fet d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar. Els músics que van gravar el disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez veu i guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. L’any 1982 van aconseguir el primer premi del II º Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació Provincial de Madrid. Gràcies a aquest premi Polansky y el Ardor van signar un contracte amb el segell discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc produït per Paco Trinidad, ja l'any 1983. En una primera maqueta que van gravar es va incloure també aquest tema sota el títol "El preventivo", amb arranjaments molt diferents. Polansky y el Ardor es van reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el dia 2 de juny de l’any 2006. No hi ca haver continuitat.
Roman Polanski al aeroport camí d'Eivissa (Foto: Mario Prades)

Alaska y Dinarama – Cómo pudistes hacerme esto a mi 1984

El disc més venut en la carrera d'Olvido Gara, coneguda al país com Alaska, és "Deseo carnal" i d’ell os trec aquesta cançó que hem va demanar la Montse Aliaga. Alaska y Dinarama eren Alaska al costat d'Eduardo Benavente, Toti, Nacho Canut i Carlos Berlanga i van funcionar de 1982 fins l’any 1989. Es van crear arran de les escissió d'Alaska y Los Pegamoides. Alaska va ser l'icona femenina de la "movida madrileña" des de que va formar part de Kaka de Luxe. Toti els va deixar en el 83 per anar a Parálisis Permanente, al costat d'Eduardo que va morir en un accident de trànsit a Alfaro, el 14 de maig de 1983. "Deseo carnal" és de 1984 i es calcula que en total ha venut més d'un milió i mig de còpies. Després va arribar Fangoria i altres històries. Carlos Berlanga que va néixer a Madrid, 11 d'agost de 1959, va morir el 5 de juny del 2002, a causa d'una malaltia hepàtica, després d'haver gravat quatre discos en solitari. Per cert que vaig entrevistar en diverses ocasions a Alaska, però sempre recordaré la primera. Estàvem al vestidor d'un poliesportiu i acabada l'entrevista jo esperava que ella s'aixequés per fer-ho jo, per educació, una cosa que em van ensenyar els meus pares i una enyorada assignatura colegial que avui gairebé es desconeix i que es deia "Urbanitat". Doncs bé, Alaska no s'aixecava i jo espera que t'espera. Al final el seu manager es va donar compte i em va cridar amb el que em va donar l'excusa per aixacarme i apartarme d'ella. L'hi vaig comentar el fet i la seva resposta va ser clara i concisa: "Te has dado cuenta de tu altura, ella es muy bajita ¿Cómo quieres que habiendo el fotografo del Diari por aquí se arriesgue a que le hagan una foto a tu lado?". Alaska es diu en realitat Olvido Gara i va nèixer a Ciudad de México el 13 de junio de 1963.

Ramoncín – Marica de terciopelo 1978/1990

Tot i que aquesta cançó es va incloure en el doble àlbum gravat en directe del cantant, actor i tertulià Ramoncín titulat “Al límite libre y salvaje”, editat l’any 1990 i des de el que l’escoltarem ara, anteriorment ja es va incloure en el LP “Ramoncín y WC.?”, el primer disc de Ramoncín i que es va publicar l'any 1978. Ramoncín va ser membre de la junta directiva de la Societat General d'Autors i Editors, l'SGAE i va ser un fervent lluitador contra la pirateria, però després va dimitir per discrepàncies amb Teddy Baustista i la seva cohort. Ramoncín també va ser un opositor d'Operación Triunfo, criticant durament el fet que el programa es dedicava a crear cantants d'orquestres, com jo sempre he dit, però  posteriorment va passar a formar part del jurat. La veritat és que jo conec a Ramón i sempre l'he apreciat i respectat molt, crec que està molt lluny de la imatge punk de "Rei del Pollastre Fregit" dels seus inicis i que és un home molt preocupat pel seu entorn i les coses que passen. Un dia en una entrevista vam parlar dels seus començaments i em va explicar que havia treballat com a venedor en una botiga de mobles i va haver de demostrar-li a una clienta la solidesa d'un armari, però això és una altra història. Per cert, deu haver fet un pacte amb el dimoni per que per ell sembla que no pasin els anys. José Ramón Julio Márquez Martínez va néixer a Madrid el 24 de novembre de 1955.

Racha – Maldito falsario 1993

Aquest tema es trobava en "Marcando el compás", l’únic disc que jo recordi, publicat per Racha, aquesta cantant de bona, agradable i potent veu i que va ser editat pel segell Avispa l’any 1993 i si bé va ser editat en versió vinil, poc després el van reeditar ja en CD. La veritat és que l'àlbum de Racha va merèixer millor sortida comercial de la que va tenir, sobretot per la qualitat del mateix però es van trobar amb el problema habitual en la música espanyola: Companyia petita, poca pela per promocionar els seus treballs a través de la ràdio-fórmula és igual a desconeixement per part del gran públic amb el resultat que les vendes no són les que l'artista i el seu disc és mereixen. Va ser produït per Bernardo Fuster i Luis Mendo (a la foto), membres del grup Suburbano i la cançó era unacomposició d'ells que ja havien gravat amb Suburbano anteriorment, si no m'equivoco, en el seu disc "Fugitivos". També eren seves la resta de cançons del CD de Racha. En la gravació van intervenir músics d'indiscutible qualitat com el percusioniste Rubem Dantas (congues), Ñete Caruana (bateria), Cuco Pérez (acordió), Álvaro de Cárdenas (baix), Ricardo Rauet (teclats), Lorenzo Sulano (saxo), Belén de Benito (guitarres), Alicia Alemany (cors), al costat de Bernardo Fuster (percussió i cors) i Luis Mendo (guitarres). La veritat és que poc us puc dir de Racha, però la lletra del tema, cada vegada que la escolto m'evoca la figura de Teddy Bautista, és clar que quan es va compondre, les relacions entre els dos autors i el llavors president del SGAE eren molt bones. M'agradaria saber que opinen ara Bernardo Fuster i Luis Mendo de l'home que va fer el paper de Judes a "Jesucrist superstar" versió espanyola, peró voldrie sapigué la veritat, no el que es podria dir en mitjans de comunicació.
Racha

Alejandro Lerner – Algunas frases 1982

Una vegada us vaig comentar que un amic, pertanyent al departament de promoció d'una multinacional del disc, em va regalar una caixa sencera plena de LP's i singles que havien estat rebutjats per la discogràfica per a ser editats a Espanya. En aquella caixa hi havia veritables incunables i un dels cantants argentins que vaig trobar i vaig descobrir en aquella caixa meravellosa de "deixalles", va ser l'argentí Alejandro Lerner. El LP era "Alejandro Lerner i la Màgia", el seu primer disc, publicat l’any 1982. Des de llavors ha tret 19 àlbums, l'últim d'ells en 2007. Alejandro Lerner aquest cantant, compositor i músic argentí va néixer a Buenos Aires el 8 de juny de 1957. Abans de llançar-se en solitari tenia ja una brillant carrera. Va tocar amb Reino de Munt, en el LP de León Gieco "La banda de los caballos cansados", amb Los Desconocidos de Siempre, el grup que Nito Mestre va crear després de Sui Generis, també va tocar amb Miguel Cantilo i amb Piero, sense oblidar Soluna, el grup de Gustavo Santaolalla. Però la veritable empenta per a la seva carrera va ser l’any 1980, en unir-se com a pianista i compositor a la banda de Sandra Mihanovich.

Apache – Tu no tienes sentimientos 1980

Músics de diversos grups de Jaén com Cantares, Kronya o Phoeni decideixen unir-se en 1976 i sorgeix Geyser, integrat per Luis Miguel Peláez (veu i guitarra)), Ángel Jacinto (veu i teclats), Miguel Morales (veu i bateria), Pepe Díaz (veu i baix), Rogelio Rojas (veu i guitarra) i Antonio Molinero (percussió). El 1979 i depres ser fitxats per EPIC, subsello de CBS, la discogràfica els canvia el nom i passen a ser Apache, editant el seu primer i millor disc "Sobrevivir" que va superar les 70.000 còpies venudes. El seu següent treball, ja en 1980 va ser "Tú no tienes sentimientos" al que aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, donava títol i que els va llançar al mercat sud-americà. L’any 1983 comencen els canvis en la formació i entren Jesús Vaquero als teclats i Arturo Gutiérrez al baix. El 1986 s'incorpora el guitarra Juan Carlos González i durant un temps van tindre dues guitarres solistes, sent 7 components. A l'any següent i després de canviar de discogràfica comencen els canvis constants del membres d'Apache. S'en va Arturo i entra Santi Pérez (baix). L’any 1990, Miguel Morales i J. Carlos González abandonen el grup Apache i entren en el seu lloc Andrés (bateria) i A. Lledó (guitarra). Dos anys més tard tornarien Miguel Morales i J. Carlos González. El 1990 van signar amb AZ Records, el segell de Braulio Paz, però ja no era el mateix i tot i la qualitat del grup i les seves bones cançons, Apache ja mai van tornar a ser cap de llistes. A partir de 1999 entren com a grup resident a la sala Luz de Gas que dirigeix el meu amic Fede Sardà junt al seu fill, actuant cada dia. Actualment i amb nova formació, crec que actuen tots els dimecres a la sala Mae West, a Granada.
Els nois d'Apache

Menaix a Truà – No hi ha ningú com tu 2008

L'any 2000 i amb la fi del nou segle, tres bons músics catalans s'uneixen en un projecte conjunt que van anomenar Manaix a Truà. Són Toni Xuclà, Juanjo Muñoz de Gossos i Chris Juanico de Ja t'ho diré. Aquest tema que us he seleccionat per al programa d'avui l'he extret d'àlbum "Com el vent" tercer disc de Menaix a Truà i que van publicar l'any 2008. Van debutar discogràficament amb un CD gravat en directe al teatre de Bescanó el 19 de desembre de 1999 i que és va titular "Menaix a truà" i que sortiria a la venda l'any 2000. La cursa amb el grup es compagina amb els seus projectes personals o amb els seus respectius grups, mentre que Toni Xuclà una molt bona carrera en solitari i al programa ja hem escoltat temes seus. En total i com Menaix a Truà han publicat cinc CD's. Per cert, van protagonitzar amb la seva cançó "Enmig de la mar" la campanyaRefresca't a TV3”, de la televisió autonómica catalana, a l'estiu de l’any 2000.
Toni Xuxlà, Chris Juanico i Juanjo Muñoz, Menaix a Truà

Roberto Millán – Cinco minutos 1985

El petit segell barceloní Justine Records va editar l'any 1985 aquest àlbum, crec que el primer i també l'únic, d'aquest cantautor urbà anomenat Roberto Millán. En aquesta cançó ens parla dels nervis i la tensió que pateix un artista en els cinc minuts previs al moment de sortir a l'escenari, la veritat és que es tracta d'una lletra ben elaborada i que sap expressar perfectament el que pretén dir Roberto Millán a la seva cançó que per cert, ell es diu en realitat Roberto Valcárcel. En la gravació de les vuit cançons que configuren aquest àlbum titulat com la cançó, "Cinco minuts", va comptar amb Tony Carmona a la guitarra i baix, amb Jimmy Boscuñán que també va ser l'arranjador i productor al baix i els teclats i Sergio Oca a la bateria, un home que havia dormat part del grup Dossier. L'àlbum es va gravar en els estudis Southern Music i es va barrejar en els Aurha de Maurici Tonelli. La veritat és que res més us puc dir de Roberto Millán ja que res recordo d'ell i a internet no he trobat informació seva, llevat que el disc és molt interessant i va ser molt desaprofitat.
Poc abans de començar un concert (Foto: Mario Prades)

Joan Manuel Serrat – Niñó silvestre

Aquesta és una de les millors lletres del "Noi del Poble Sec". Un texte molt dur i per el qual Joan Manuel Serrat es va inspirar en els nens de les faveles de Rio de Janeiro. Quan tota la prensa parlava dels seus asssesinats. A mi particularment, el tros que em posa la pell de gallina és aquell on parla del "Niño Silvestre, lustrabotas y ratero, se vende a piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es el que a Catalunya i en el passat la joventut i els no tan joves li deiam “Una presa” i que antigament compraves soltes, segons el teu pressupost. Aquesta esgarrafidora cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, estava inclosa obrint el LP "Nadie es perfecto", una dels millors discos de Joan Manuel Serrat i que va ser publicat l’any 1994 mitjançant Ariola i va estar produït per Josep Mas Kitflus. El àlbum inclueix dues cançons amb textes de José María Fonollosa i Mario Benedetti. En aquest disc i a part de Kitflus als teclats, també hi col·laboravent Jorge Pardo al saxos, Steve Shehan, Carles BenaventJosep Maria Bardagí, Rodolfo Mederos, Ricard Roda i un grapat més de bons músics, entre ells també la Coral Sant Jordi.

Juan Bau – Dama del amanecer

Em van demanar aquesta cançó mijançant un correu electrónic i aquí està. "Dama del amanecer" del cantant, productor i compositor valencià Juan Bau, un amic d’Un Toc de Rock des de el facebook que ens coordina l’estimada Montse Aliaga. Possiblement la cançó més popular en la carrera de Joan Bau i el single que millor es va vendre, va ser "L'estrella de David", però aquesta que escoltem o "Natacha i jo" que escoltarem un altre dia, no desmereixen o fins i tot superen "L'estrella". Juan Bau, aquest amic d'Un Toc de Rock que va començar el seu periple musical l’any 1971, va néixer a Aldaya, València, el 24 de desembre de 1948 i el seu nom complet és Joan Baptista Conca Moya, primer va formar part del grup Los Pikes i fent versions cantant en un  angles molt sui generis, abans de començar en solitari amb una carrera brillant. Juan Bau és una de les grans i potents veus sorgides al "País Valencià", al costat de Nino Bravo, Bruno Lomas, Francisco, Michel, Camilo Sesto, Juan Camacho i tants altres més, molts d’ells ja no estàn entre nosaltres, però queda el seu record. Juan Bau va ser una de les millors i més potentes veus del pop espanyol durant els anys setanta. Es un dels Amics d'Un Toc de Rock, des de el facebook que ens coordina l'estimada Montse Aliaga.

Georges Moustaki – Le metèque 1968

El cantant i compositor Georges Moustaki, de nom real Yussef Mustacchi, no és francès ni tampoc grec, con es diu, va néixer a Alexandria, Egipte, el 3 de maig de l’any 1934. Aquesta peça que escoltem ara a Un Toc de Rock és la seva cançó més emblemàtica i posiblement la més important de la seva llarga carrera. Georges Moustaki va ser descobert per l’Edith Piaff que el va convertir en el seu amant i després el va llançar artísticament (altres amants seus que ella va llançar tamber van ser Gilbert Bécaud, Ives Montand, Marlon Brando, Charles Aznavour, Theo Sarapo, etc.). Moustaki per a ella va compondre el tema "Milord". Escoltem ara "Le métèque", que aquí interpreta Georges Moustaki en espanyol, hi on ens podrem donar compte de la qualitat de la lletra, va donar títol al seu primer LP publicat l'any 1969. Per cert que a finals dels 80 va actuar a Vilaplana i jo vaig participar en la producció del concert que va col·lapsar tots els accessos al poble. Crec recordar que van haver-hi problemes per les conexions de llum, degut a la potencia necesaria, però aixó no era tema meu i sembla ser que ho van sol·lucionar.

Linda Ronstadt – Quiéreme mucho 1992

Linda Ronstadt es coneguda també pel sobrenom de la Reina del Rock o la Primera Dama del Rock, si bé el seu nom complet és Linda Susan Marie Ronstadt i va néixer el 15 de juliol de 1946 a Tucson, Arizona. Està englobada dins de la música country tot i que ella ha incursionado en estils molt diversos com el rock i el mariachi i ha cantat en castellà en diverses ocasions. Aquest tema es trobava a la banda sonora de la pel·lícula "Los Reyes del Mambo" que va ser el primer film que va protagonitzar Antonio Banderas per al mercat americà i en el que compartia protagonisme amb Armand Assante. A la fi dels 70's Linda Ronstadt ja havia aconseguit 8 Discos d'or i quatre de platí. Se l'ha considerat com "la dona més ben pagada del rock". Al principi va formar part del grup Stone Poneys. El 18 de juliol de 2004 en el curs d'una actuació al  Aladdin Casino de Las Vegas, va lloar públicament a Michael Moore i la seva pel·lícula documental "Fahrenheit 9/11", això va provocar la ira del públic, va ser esbroncada i obligada a deixar l'escenari, sent expulsada del local pel gerent del casino que va anunciar que mai tornaria a actuar al seu local. Linda Ronstadt apareix en un capítol dels Simpson, "Mr Plow", en el qual realitza un anunci de llevaneus amb Barney Gumble. "Quiéreme mucho" és un bolero clàssic composat l’any 1931 per Gonzalo Roig amb lletra d'Albert Gams i Jack Sherr.

Presuntos Implicados – Alma de blues 1989

Aquest tema amb el que tancarem la barraqueta d’Un Toc de Rock per avui, marcà l'abans i el després de Presuntos Implicados, un bon grup creat a Yecla, Múrcia i establert a València. “Alma de blues” donava títol a un LP editat l’any 1989 i que es va esdevenir un dels seus millors traballs. Si bé la cançó no era d’ells, la van composar Elena Tovar (cantant) i Basilio Montes (guitarra i cantant) que van ser components del grupo The Privados, als que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Basilio va ser company de Carlos Goñi al grup Garage. El grup Presuntos Implicados estava integrat per Soledad Giménez, el seu germà Juan Luis Giménez i Nacho Mañó que era el seu marit i abans Presuntos Implicados havian estat gravant peçes en una línea casi discotequera, amb aquest disc van cambiar d’estil i aixó va ser molt positiu per la seva carrera musical. Si bé Soledad Giménez els va deixar per treballar en solitari i des de la marxa de Sole, fa dos o tres anys, el seu lloc l'ocupa Lydia Rodríguez. Presuntos Implicados ja han tret un segon disc amb la nova cantant i a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna cosa d’ell. 

La frase per acabar el programa d’avui la va dir la cantautora Violeta Parra que deie sobre els génere humà:


L'ésser humà està format per un esperit, un cos i un
 cor  que batega  al so dels sentimentsSi falta un sol
 element, negra és la ferida

Conclou Un Toc de Rock per avui, però ara us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa i tocaré el dos.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

No hay comentarios:

Publicar un comentario