Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
pirateria, amb la qual jo estic en contra,
però quan durant
un temps vaig estar negociant amb diverses
publicacions l'edició de CD’s promocionals per
regalar amb diverses revistes, amb
impostos de SGAE inclosos, els tiratges minims de
1000 còpies no superaven les 300
pessetes unitat (1,8 euros). Com més tiratge
més baixa el cost
unitari. Senyors, està bé que l'empresa
privada vulgui tenir
beneficis, però Tan
abusius? Des de
la xarxa d'emissores
de la
Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i aquelles que emeten Un Toc de Rock jo obro la
barraqueta dient alló
de sempre
Benvinguts a Un Toc de Rock
Inma Serrano – De sobra lo sabes 1993
Aquesta cançó amb
la qual anem a començar el programa d'avui es trobava
en el primer treball de la cantautora alacantina Inma
Serrano amb el seu nom per títol, aquest
del que us parlava anteriorment i que va
sortir a la venda a preu econòmic i va resultar
un experiment amb bons resultats ja
que es va vendre molt
bé i va donar
a conèixer a aquesta
dona que va residir a València, Barcelona i
finalment va establir la seva residència a Madrid. En
aquest CD va
comptar amb la col·laboració
d'Antonio Carmona. La banda que la va
acompanyar en l'enregistrament
d'aquesta cançó que
escoltem ara estava integrada per John Parsons
(guitarra), Paco Bastante (baix), 
Pedro
Barceló (bateria), Gino Pavone (percussió),
Antonio Sauco (piano
i teclats) i
Sol Pilas i Araceli als cors. Actualment Inma
Serrano, nascuda a
Alacant l'any 1968 té
el seu propi segell discogràfic Cerebro Demente Records. A més de cantant i
compositora també ha realitzat tasques
de productora i ha
treballat amb Lorca,
Armando y El Expreso de Bohèmia, Tontxu, etc. i també ha estat jurat d'Operación Triunfo un parell de temporades. La veritat és que
m'agradaria saber la seva "veritable" opinió d'un programa com aquest,
ella que és autora de les seves pròpies cançons.
Per cert, l'any 2008 va publicar un àlbum en llengua catalana
titulat "Inma I" que un any més
tard va versionar en castellà. En total
Inma Serrano ha
tret nous àlbums.
Brighton 64 – Solo hasta el final 2012
A finals del 2012, crec que va ser al
novembre, el grup barceloní Brighton 64 va
publicar l'àlbum "Esta
vez va en serio" que ha representat el retorn d'un grup
mític del moviment mod a Espanya que es va
crear a principis de la dècada
dels 80, avui
molt més propers
al rock. Liderats pels germans Albert
i Ricky Gil,
als quals sempre he apreciat molt des que
ens vam conèixer i
amb els que vaig
produir el primer concert que
es va realitzar al Moll de Costa de Tarragona. En
aquell concert el cartell eren a més de
Brighton 64, Los
Enemigos i Seis Disparos, encara que he de reconèixer que va ser un veritable fracàs
ja que es tractava de finals del mes d'octubre, amb un fred que pelava i en un recinte
inèdit a aquests efectes,
el públic es va
imaginar que era a l'aire lliure i
això, sumat al fet
que la policia va
organitzar controls i escorcolls en els dos 
accessos
al port de Tarragona, va fer que el públic es
tirés enrere. Va
ser un veritable desastre econòmic ja que el empresari, un
desaprensiu de Vilaplana, no va
pagar ni als grups ni als que van treballar en l'esdeveniment, jo tampoc vaig cobrar.
Els únics que van
percebre els seus honoraris
va ser l'empresa de seguretat i és que el "bon
home" va voler tenir en tot moment
les esquenes cobertes.
Tornant a Brighton
64, van triomfar sobretot
amb "Barcelona blues" i "La
casa de la bomba". Després de desfer-se es van reconvertir en Brigatones per
passar posteriorment a ser Matamala. Al costat de Reyes Torio els germans Gil eren propietaris del segell
Al•leluis Records. Actualment i amb Albert
i Ricky Gil
trobem a Tino Peralbo a la bateria i
el teclista Jordi Fontic. Brighton 64 van
prendre el seu nom de les famoses batalles
entre mods i
rockers que van tenir lloc a les platges de Brighton l'any 1964.
Manu Chao – Me gustas tú 2000
Aquest tema
van demanar-m’el mitjançant un correu ja fa molt de temps i jo creia haver-lo
punxat, però m’el tornan a reclamar i aquí el teniu, sonant a Un Toc de Rock. De fet no m’indicaven
el títol, però quan em comentava aquesta amiga que la cançó de Manu Chao estava inclosa en la banda
sonora d'una pel·lícula de Robert
Rodriguez, segur que es tracta d'aquesta que va formar part de la banda
sonora de "Once upon a Time in Mexico" en què van intervindre Antonio Banderas, Johnny Deep i Salma Hayek. Manu Chao
es diu en realitat Jose Manuel Arturo
Tomás Chao i encara que és d'origen gallec, va néixer a París el 21 de
juny de 1961 i es va donar a conèixa quan formava part del grup francès Mano Negra. Per cert que també s'ha
fet dir professionalment Oscar Tramore.
Aquest tema es trobava originalment en el seu segon àlbum en solitari titulat
"Próxima Estación: Esperanza" del 2000 i que es va editar als 
Estats
Units el 5 de Juny de 2001. Per cert que aquest disc va rebre una demanda per
part de l'empresa que gestiona el metro de Madrid ja que Manu Chao va utilitzar sense permís
una gravació de la megafonia del ferrocarril suburbà anunciant aquesta estació.
La veritat és que a mi Manu Chao
em cau malament des del 11/S.
Ell havia d'actuar aquest dia a Palma de Mallorca i a causa del atemptat contra
les torres bessones es van suspendre en gairebé tot el món els concerts
programats i el seu també. Manu Chao
va exigir cobrar igual ja que a ell va manifestar que ni li anava ni venia el
que havia succeït a Nova York, demostrant un incivisme total i que amb tots els
seus aires de antiglobalització i tota la resta de perafernalia que es munta,
no és res més que un pesseter sense respecte per les víctimes. Ja que no es
tractava realment d'una suspensió, era un ajornament a una altra data com a
símbol de dolor per tots els que havien mort i li pagaven les despeses patides.
Ramón del Pomar – En ti me quedaré 1997
Recordo que quan l'amic
Mikel Barsa em va
enviar aquest CD que acabava
de publicar em va comentar que Ramón del Pomar
era tot un personatge
de la nit de Madrid. Cantant, compositor, escriptor,
poeta i crec
que també actor, Ramón
del Pomar va treure aquest disc "Tigres, Tauros i Reptiles"
l'any 1997 amb totes les cançons,
lletra i música,
escrites per ell
i que la veritat és molt interessant i
si bé Medes,
secretària de Mikel, em va comentar que a
ella li agradaven altres cançons de l'àlbum, a mi aquesta que us he seleccionat em va impacte al moment i per això avui la compartirem
a Un Toc
de Rock. La producció va estar a càrrec de Mariano
Lozano que també va realitzar els arranjaments i
les programacions i va comptar amb José
Mari Guzmán, Mercedes
Resino, Carmen i
Amaya Castillo, Fernando
Martín, Elena Briz
i un munt més
de gent als cors,
Fernando Jiménez, Miguel Herrero, Rafael
Gutiérrez i el
propi Ramón del Pomar a les guitarres,
Óscar Iglesias al
baix i Juan Barrio al piano. Tots els temes es 
van gravar i van
barrejar-se en els Estudis Box de Madrid.
L'àlbum va tenir el suport de la Regidoria de Cultura i Esports
de Cantàbria. Luis Ramón García del Pomar
al qual es coneix com El Chinito,
va publicar fa un parell d'anys un llibre
titulat "Memorias de un pegaplatos"
i en l'acte de
presentació que va ser tot un
espectacle, va comptar amb la col·laboració d'un
munt d'amics, entre
ells els ballarins
Aruna Nisad i
Mohamed el Sayed, al costat de Michelle Calvó
que va cantar el tema "Sentimientos", compost pel càntabre Ramón
del Pomar i que formava
part d'aquest disc "Tigres, Tauros i Rèptils". Ramón
del Pomar va formar part a principis dels vuitanta,
al costat de Patricia A. de Lorenzana, Mavi
Margarida i Ricardo
Llorca, del grup Línia
Vienesa, un grup de
neoromántics que hem
de reconèixer no va tenir l'èxit
que ells s’esperaven. Les fotografies corresponen
a una actuació a la Sala Rockola. 
Linea Vienesa a la Sala Rockola
Loquillo y Trogloditas – Los ojos vendados 1994
L'any 1994 el segell Avispa Records propietat de Luis Mendo i Bernardo Fuster, van editar un doble CD benèfic titulat
"Amnistia Internacional" els beneficis anaven destinats a la campanya
“Vidas silenciadas, Contra los homicidios políticos y las desapariciones
forzosas” en el que van posar cançons, moltes d'elles inèdites, artistes de la
talla d'Aute, Medina Azahara, Chavela Vargas, Mikel Erentxun, Los Secretos, Diego Vasallo, Pablo
Guerrero, Manolo Tena, Acadèmia
Palanca, Rosendo, Tam Tam Go!, Enrique Morente, Juan
Perro, Burning, Los Rodríguez, Miguel Ríos, Los Ronaldos,
Os Resentidos, El Último de la Fila, Luis Pastor, Celtas Cortos, Tahúres
Zurdos, Suburbano, Ruper Ordorika, Lluís Llach, Pedro Guerra, Còmplices i
em sembla que em deixo algun, per cert, la producció no va comptar amb cap mena
de subvenció oficial. En aquest doble CD també es va incloure aquest tema que
escoltem ara a càrrec de Loquillo y Trogloditas amb una lletra molt dura que
ens parla de represió i violencia. Crec que aquesta va ser una 
de les cançons inédites
que es van incoure en aquest doble CD. La banda estave liderada por José María Sanz Beltrán, nascut el 21 de desembre de 1960 en el barceloní barri del Clot.
El primer grup que va formar es va dir Teddy
Loquillo y sus Amigos, al costat de Carlos Segarra, però van passar amb més pena que glòria. L’any
1980, va sorgir Loquillo y Los
Intocables, amb els quals va arribar a gravar un disc i alguns singles.
Va tindre que anar-sen a fer el soldat i la mili va trastornar els seus plans,
però en tornar de complir amb els seus “deures amb la pàtria” es va trobar amb Sabino Méndez que l’estava esperant
amb un grup preparat i van sorgir Loquillo
y Los Trogloditas (a la foto). Curiosament no van debutar a Catalunya, ho van fer a
Tomelloso (Ciudad Real) a l'estiu de 1983. De 1987 a 2005 el director
musical del grup va ser el teclista Sergio
Fecé que per cert va produïr un dels mes grups, els lleidatans Adhesivo.
Xil Ríos – Xirarei
Ara
a Un Toc de Rock ens en anem cap a terres gallegues. Xosé Antón Xil Ríos, conegut artísticamet com Xil Ríos, va néixer a Moaña, Galícia.
Es tracta d'un cantautor que va començar la seva carrera l’any 1971 al Festival
"Dorna" de Vigo on va quedar segon, després de Joan Baptista Humet, al que escoltarem
desprès, amb el tema "Un Anaco de pan". Xil Ríos va ser vetat pels
censors impedint-li sortir a la televisió espanyola durant el franquisme per
que les seves cançons contenien temàtiques reivindicatives dels drets dels
mariners de la seva terra galega. Xil Ríos té gravats més de trenta discos, a
més d'haver col·laborat en set o vuit discos compartits i benèfics i aquesta és
una de les seves cançons més populars i festives. És clar que cal anar amb
compte amb els gallecs perquè es diu que si et trobes un en un ascensor, mai
sabràs si puja o baixa. És broma, el meu cunyat Jaume és gallec i el respecto molt. Mira, a Un Toc de Rock li dedicarem ara aquest
tema, clar que a ell li agraden molt més els Milladoiro. Els escoltarem un
altre dia.
El cantautor gallec Xil Ríos
Andrés DoBarro – O tren 1970
A més a més del famós "O tren" el cantant gallec Andrés DoBarro va gravar un munt de
cançons tant en castellà com en la seva llengua gallega, però aquesta es la més
coneguda. Es va incloure en el seu àlbum "Me llamo Andrés Lapique DoBarro",
el seu primer disc i va publicar-se l'any 1970 íntegrament cantat en gallec, en
el qual també s'incloïa "San Antón" i “Teno saudade”. La lletra de "Teno saudade" era de
l'escriptor gallec Xavier Alcalá
i la música era del propi Andrés DoBarro.
L'àlbum es va vendre molt bé, sobretot gràcies al single "O tren" que
es va publicar el 3 de novembre de 1969 i va ser el primer tema en gallec que
va aconseguir ser número 1 en
vendes a l'estat espanyol, una cosa que crec que no s'ha tornat a repetir. En
els seus enregistraments i directes l'acompanyava el grup Los Sprinters, 
liderats per Manuel Varela al qual es coneixia com
"O Tranquilo" i amb
ells va participar en la pel·lícula "En la red de mi canción" que va protagonitzar al costat de Concha Velasco
i en la qual si bé la veu en les cançons era la d'Andrés DoBarro,a la pel·lícula va ser doblat per un actor de veu
ja que el seu fort i tancat accent gallec no va ser del gust de la productora
cinematogràfica. El seu tercer disc, editat l'any 1974 va ser el començament
del declivi. L'any 1976 Andrés DoBarro desapareix
de l'escena musical espanyola i es trasllada a Mèxic, tenint molts problemes
amb les drogues i l'alcohol que finalment li va provocar una cirrosi hepàtica.
L'any 1984 va tornar a Espanya i finalment va morir el 22 de desembre de 1989,
pacticament en el oblid. El segell Ramalama va publicar l'any 2003 un doble CD
amb tots els èxits de Andrés DoBarro
i que es va titular “Todas sus Grabaciones en RCA 1969-1972”. 
Jaume Escala – Jo vic a Barcelona 1983
Cantautor molt proper al rock, Jaume Escala que va
començar militant en el grup Jara, també es locutor de ràdio i escriptor. L'any 1983 va publicar un single en el qual la cançó
estrella va ser aquesta, composada per ell,
en la qual ens parla
de la seva ciutat natal, on va arribar al
món l’any 1958. El
single, publicat per
Belter, va comptar amb la col·laboració del
Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La banda d'acompanyament
estava integrada per Rufo Iranzo (bateria
i percussió), Quim
Ollé (flautes), Marc Fajertag (guitarres),
Ferran Saló (violí)
i Ernest Manchón
(piano). Jo conec
a Jaume Escala
des de fa molts anys,
de fet a principis dels noranta i quan
jo dirigia una
xarxa comercial que comercialitzava
targetes American Expres, va treballar durant
un breu període de temps per a mi. Sempre
em va va caure molt bé. Es va retirar
amb l'arribada del nou segle després
d'haver publicat aquest
single que va ser la seva carta
de presentació i dos
àlbums "Terres de
Catalunya" (1993) i "Nascuts a Catalunya"
(1999), sense oblidar
un parell o tres de
discos infantils de Carme Solé Vendrell en els que ell va escriure la música. Per cert que en els seus
discos també ha inclòs alguna que altra versió.
Azuzena – Estrella del Rock 1988
altre àlbum "Liberación", l’any
1989, amb el qual tornaria a les seves arrels més heavy-rock. Azucena Martín
Dorado Calvo va néixer el 12 de desembre de 1955 en el barri de Vallecas, a
Madrid. Després de participar en un parell de musicals entra a formar part del
grup Huracán que liderava Manuel de Dios Ponce. Juan Luis Serrano i Fernando
Sánchez de Obús la presenten el guitarrista Jeronimo Ramiro que posa la
guitarra en una maqueta que presenten com Viuda Negra, no confondre amb el grup
del mateix nom de Tarragona. Després van passar a dir-se Santa i fitxen amb Zafiro
per publicar l'àlbum "Reencarnació" al qual va seguir "No hay
piedad para los condenados". Sota producció de Pepe Loeches Azuzena ja en
solitari va gravar "Estrella del Rock" que hem de reconèixer no era
tan heavy com molts s'esperaven, però estava molt bé. Va comptar amb un munt de
bons amics, entre ells els nois de Casablanca, Leo Vignola de Raza i José Barta
que en aquella època crec que militava a Júpiter, però no estic segur. Després
del segon disc es va retirar del món musical i va obrir un pub a Madrid. El 31 de
gener del 2005 Azuzena Martín Dorado és trobada morta a casa seva, es deia que
estava replantejant-se tornar als escenaris.
Sopa de Cabra – Passaran uns anys 1992
Aquesta és una
de les millors cançons del avui no tan desaparegut grup gironí que liderava el
cantant Gerard Quintana, al
costat del guitarrista Josep Thio,
tots dos amb una interessant carrera en solitari que va començar quan el grup
es va desfer l’any 2001. Aquest tema es trobava en l'àlbum "Girona 83-87.
Somnis de carrer" que va publicar Salseta Discos l’any 1992 i que va
representar el seu últim treball amb el segell de Salvador Escribà ja que havien fitxat per BMG-Ariola. Es tractava
de cançons rebutjades en el seu moment i entre les quals hi havia aquesta que
sona avui a Un Toc de Rock i que
és un "Peaso cansión". Clar que després de la serie de concerts que
van realitzà per el seu aniversari i l’èxit de convocatòria de públic, no
m’extranyaria que la banda s´ho replantegés i tornés a la carretera. Van
començar dien-se conjunto Ninyin's Mine
Workers Union Band i en els seus inicis, Sopa de Cabra cantaba en català, però també en angles i castellà,
cosa que sembla van oblidar tot aquells que els criticaven quan van gravar en
castellà o potser no van molestar-se en volguer sapiguer-ho mai.
Els gironins Sopa de Cabra
Joan Baptista Humet – Clara 1980
Quan hem escoltat a Xil Ríos us he parlat del valencià Joan
Baptista Humet que
va morir a Barcelona, el 30 de
novembre del 2008 a causa d'un càncer d'estómac,
doncs anem a escoltar-lo i per
això us he seleccionat
la cançó més representativa
de la seva carrera, aquesta que sona ara a Un Toc de Rock. En ella
ens parla d'una jove amb problemes molt
seriosos amb les
drogues que la porten a la seva destrucció. Es va incloure en l'àlbum "Hay que vivir"
que va editar l'any 1981,
encara que el single havia sortit el 1980
i li va obrir les
portes del mercat llatí americà. D'origen
valencià, Joan Baptista
Humet i Climent va
néixer a Navarrés el 4 de gener
de 1950, encara que va criar-se a Terrassa i la seva
carrera discogràfica està marcada per cançons en
castellà i català, tant en l'època de la
dictadura com amb l'arribada de la democràcia. No va ser mai un cantautor a
l'ús i els seus temes eren molt complets musicalment parlant.
L'any 
1968, amb tan solo18 anys debuta
actuant en un teatre a Terrassa, compartint escenari
amb Joan Manuel Serrat.
Durant dos anys es
converteix en el teloner dels concerts de Lluís
Llach, encara que les seves cançons mai van
tenir un caire polític. En la seva discografia destaca
també "Gemma", una cançó dedicada a la seva germana petita, malalta
de poliomielitis que va ser el seu primer gran èxit i al costat de
"Terciopelo" i
la que escoltem ara són els seus temes més
representatius. Durant algun temps va comptar
amb el mestre Josep
Maria Bardagí que
es va encarregar dels arranjaments
i la direcció musical dels seus discos, però també
va treballar amb Francesc Burrull. El seu últim
treball discogràfic va ser "“Solo bajé a comprar
tabaco”, amb producció i arranjaments de Josep Més
Kitflus.
Albert Hammond – Necesito poder respirar 2010
En l'àlbum "Legend" que Albert Hammond
va publicar l'any
2010 i que va tenir la seva continuïtat en "Legend II" publicat l'any passat, Albert
Hammod recupera cançons
escrites per ell que
van ser èxit versionades per altres. Aquest tema
interpretat en anglès per The Hollies l'any 1974 i titulat
"The air that
I breathe" és
una de les seves millors composicions al costat de "It never rain in sounthern Califòrnia" i és que avui en dia molts
obliden que Albert Hammond a més de cantant, també s'ha
dedicat a la
composició per a molts artistes,
entre ells The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan,
Blue Mink, Michael Chapman, Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot, Art Garfunkel,
Leo Sayer, Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha Franklin,
Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson. Albert Hammond va
començar a l'Espanya dels anys seixanta formant part dels 
grups The Dimond Boys i despres el duet Albert & Richard. Es va marxar a Anglaterra per crear Family Dogg i més tard llançar-se ja en solitari. Albert Hammond va néixer el 18 de maig
de 1944, moltes biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els
seixanta es parlava que havia nascut en el Penyal de Gibraltar, per aixó el seu
fort acent andaluz quan parla castellà. El 19 de juny de 2008 Albert Hammond va ser inclòs en el Saló de la Fama, precisament en l'apartat de
compositors. Es el pare del cantant i guitarra dels The Strokes i el fill es diu Albert Hammond Jr.
Jennifer Rush – Si tú eres mi hombre 1985
solista femenina més venut en la
història de la indústria musical britànica". Va mantenir el rècord
fins a 1992, any en què Whitney Houston
amb el single "I Will Always Love You" el va superar. Jennifer Rush va néixer a Queens, Nova
York, el 28 de setembre de 1960. De casta li ve al llebrer, es diu, amb ella és
així ja que el seu pare Maurice Stern,
era un cantant d'òpera, la seva mare era pianista i els seus germans, Bobby i Stephen Stern, també són músics. Tot i que aquest no és el seu disc més
venut, és l'únic que realment va arribar a funcionar al nostre país.
Aquesta es la versió que va fer en la nostra llengua, per que ens enterem de
tot el que la noia diu.
Cómplices – ¿Verdad que sería estupendo? 1991
Acabarem Un Toc
de Rock per avui
escoltant una meravellosa cançó en la qual Teo Cardalda i María Monsonis li
donen la volta a la truita i ens expliquen com tot un
seguit d'expressions vinculades
a la guerra
i la violència, podrien
tenir realment una
altra explicació molt més bella i agradable. Bastant utòpica,
la veritat, però "Oi que seria fantàstic?".
Aquesta cançó s'incloïa
en el seu àlbum "Está
llorando el sol" que van publicar
l'any 1991 i també en el disc recopilatori
"Complices 20 años" que es va editar el
2010 la van gravar comptant
amb la col·laboració de Huecco. Quan es va desfer el grup
Golpes Bajos, una banda gallega
mítica del pop nacional, Teo Cardalda
va crear el 1987 un dels millors projectes del pop espanyol, Cómplices, al costat de María Monsonis, la seva parella.
Inicialment Cómplices eren, a
més a més de Teo i María, Tino DiGeraldo i Billy
Villegas. El seu primer treball discogràfic va ser "Manzanas"
que es va publicar el 1988. L’any 2001, María
Monsonis 
decideix deixar el duet, perquè amb tant enrenou no pot
dedicar-se als 5 fills que té amb Teo i
es que posiblement tots dos van obrir la “biblía” a un full equivocat que deie
“Quereos y multiplicaos...” aixó es broma Eh! Així que l’any 2002 Teo Cardalda, ja en solitari, edita el
novè disc titulat "A veces", però van tornar a gravar junts l’any
2003. De fet també va fer una gira i van gravar un CD en directe amb el seu company Germán Coppini, recuperant per un breu periode de temps a Golpes Bajos. En total Cómplices han
editat 13 àlbums.
La
frase d'avui
és l'escriptor tarragoní
Manuel Lara, un
home a qui conec i malgrat
haver tingut poc
tracte, sento estima
i em sento
molt afí a ell,
la diu en el seu llibre "El aprendiz" que va publicar l'any passat, referint-se a la "estona"
que la mare permet
que el nen jugui abans
d'enviar-lo al llit i que es podria aplicar a moltes coses
del nostre entorn:
"Com es mesura una estona? Per a la mare ha sigut
llarg, però
per al nen ha
estat molt curt”
Conclou Un Toc de Rock, però abans de fotre el
camp us deixaré amb companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles
que emeten el programa. Jo soc Mario Prades, fins el proper programa.
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario