Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en
aquest blog,
Disposen d'un enllaç
per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
El passat disapte la colla del carrer Bassegoda i voltants ens vam reunir a les Caves Torre Blanca de Sant Sadurní de Noia per fer un dinar. No érem tots, ni de lluny, però els que vam poder anar, per suposat amb les respectives dones, ens ho vam passar molt bé, sobre tot a la sobretaula quan els records i les anècdotes de juventut i infantesa van ser protagonistas. Aqui us deixo algunes fotografies.
Començarem avui Un
Toc de Rock escoltant
una novetat, un disc publicat al febrer passat, però el nostre viatge
a través del temps en ales de la música avui ens
portarà a dècades passades i escoltarem
cançons que formen
part de la nostra banda sonora i altres que possiblement descobrim
junts, però que
es troben dins
de la història
musical dels últims 100 anys. Avui viatjarem
per Anglaterra, Escòcia,
Estats Units, Austràlia
i França, per
tant i arrencant
motors ens posem
en marxa, des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa, obro la barraqueta, jo soc Mario Prades i us diré alló de
Benvinguts a Un Toc de Rock
The Courteeners – Are you in love with a motion
2013
El passat 4 de febrer es va publicar "Anna", tercer àlbum dels
britànics The Courteeners,
una bona banda d'indie creada a Manchester i
integrada per Liam James Fray (guitarra i cantant),
Michael Campbell (bateria i cors),
Daniel "Conan" Craig Moores (guitarra) i Mark
Joseph Cuppello (baix). Amb ells
i aquest tema
"Enamorat amb un sol moviment" que
us he extret del nou àlbum, comencem
avui Un Toc
de Rock. The Courteeners
van debutar amb el single "Cavorting" que es va publicar el 6
d'agost de 2007, però no va ser
fins al segon single "Acrylic", editat el 22 d'octubre del mateix any que van aconseguir classificar-se
en les llistes 
britàniques, arribant a la posició 44. El seu primer àlbum titulat
"St Jude ", produït per
Stephen Street va aconseguir el
quart lloc i va representar el seu llançament definitiu. A Anglaterra "Anna" es va publicar uns dies
abans que a Espanya i el 6 de febrer va
aconseguir el primer lloc en les
llistes britàniques. En total The Courteeners han publicat
al seu país tres àlbums, 3 EP's i 9 singles, encara que em
sembla que aquest és el primer que s'edita
al nostre país.
Roger Waters – The Pros and Cons of Hitch Hiking
part. 10 1984
La carrera de Roger Waters sense Pink Floyd és força interessant i si bé jo
vaig desbubrir al Roger Waters individualista quan l’any 1970 i paral·lelament
al grup va publicar "Music from the body". No va
ser fins que es va editar l'àlbum "The Pros and Cons of Hitch Hiking"
el 30 d'abril de 1984 i al qual aquest tema que escoltem ara donava títol que
es va plantejar definitivament el adeu al grup. La veritat és que aquesta obra,
la història d'un home de mitjana edat viatjant en automòbil per Europa central
i anhelant portar al llit a una autoestopista que ha recollit, havia de ser
gravada per Pink Floyd, però els seus companys van rebutxar l'obra i van triar
"The Wall", de fet per aixó l'àlbum recorda i molt l'estil de Pink Floyd. Els
problemes eren continus entre ells, de fet tot el referent a drets va haver de
derimirse en els tribunals i la sentència va ser molt curiosa ja que uns tenien
dret a utilitzar el nom, però Roger Waters a cobrar royaltis. Va ser molt
enrevessat... Coses dels jutges. En aquest àlbum va comptar amb bones
col·laboracions, entre elles el 
director Michael Kamen, l'actor Jack Palance,
el saxofonista David Sanborn i el guitarrista Eric Clapton. L'àlbum va ser certificat
Disc d'Or l'abril de 1995, pràcticament deu anys després de la seva publicació.
George Roger Waters va néixer el 6 de setembre de 1943 i va ser un dels
fundadors de Pink Floyd per, després que Syd Barrett fos expulsat pels seus
molts problemes amb les drogues, convertir-se en el líder del grup, cantant i
baixista, a més de compositor de molts temes rellevants de la banda. Va deixar
oficialment a Pink Floyd l’any 1985. De fet penseu si va ser traumàtica la
ruptura que va trigar 16 anys en tornar a tocar amb els seus antics companys.
És clar que parlant de Pink Floyd i de cales, tractem de milions de lliures esterlines.
L’any 2010 el grup havia venut més de 250 milions de discos, només als Estats
Units es comptabilitzaven 74 milions d'àlbums oficialment. El disseny i
grafisme de l'àlbum "The Pros and Cons of Hitch Hiking" va ser de
Gerald Scarfe, el mateix que va realitzar “The Wall”.
J.J. Cale – Carry on 1980
versionar un tema seu "Sensitive kid" i és que les seves peces són
bones, molt bones i la seva manera de tocar completament original. És clar que
si jo hagués de recomanar un dels seus discs, seria "Shades", un LP
del 1980 i on es trobava la cançó que estem escoltan ara i també “Cloudy day”,
una gran balada instrumental que escoltarem un altre dia a Un Toc de Rock i que tanca el disc, és
tracte d’una peça instrumental i molt llarga, plena de connotacions
jazzístiques i compta amb Grover
Wasighton Jr. al saxo junt a un gran número de músics de qualitat. Us
explicaré una curiositat, durant un temps vaig tindre un cosi afegit (era cosí germà d’una de
les meves ex) i em va explicar que aquest LP el regalava a totes les seves
xicotes. 
Jacques Dutronc – Il est cinc heures, Paris
s’eveille 1968
El cantant i compositor Jacques Dutronc va ser un dels grans
del pop francès des de mitjans dels 60. Va ser director artístic de la
discogràfica francesa Vogue i es
va casar amb la cantant i actriu Françoise
Hardy l’any 1981, encara que tots dos vivien junts, en “pecat” com es
deie llavors, des de 1969 i els dos eren cares familiars per a aquells que
fullegabem el Salut Les Copains
que no penseu malament, no era cap revista porno arrivada de França, es
tractaba d'una revista musical francesa de molta difusió. La parella segueixen
junts i resideixen a Monticello, a l'illa de Còrsega, amb uns 30 gats. Les
lletres de Jacques Dutronc
sempre van ser 
interessants i tot i ser un cantant de pop molts els
consideraven un cantautor a l'ús. En aquesta cançó, editada com a cara A d'un
single l’any 1968, ens explica les coses que pots trobar-te en la ciutat de
París a les cinc del matí, quan la ciutat es desperta per la majoria i altres
s’en van a dormir. Va passar la censura franquista de l'època tot i explicar
que a aquestes altes hores de la matinada en aquell París que es desperta o
sent va a dormir, trobes des de prostitutes a travestís i altre gent "de
mal vivir". Es clar que els
censors de l'epoca tan sols deurian veure aixó de les cinc de la matinada i
l'acció de llevar-se, per tant, aquells que es llévan a les cinc son els que
van a treballar, bona gent i va colar.
Jacques Dutronc va néixer el 28 abril 1943 precisament a París i també
ha incursionat en el mon del cinema.
France Gall – Viens je t’emmene 1978
La cantant i actriu francesa France Gall es diu en realitat Isabelle Geneviève Marie Anne Gall i
va néixer a París, el 9 d'octubre de 1947. Filla del lletrista Robert Gall, amb només 15 anys
l'editor Denis Burgeois li va aconseguir
el seu primer contracte amb el segell Phillips. La van posar a treballar amb Serge Gainsbourg i el seu primer
single va ser "Ne sois pas si béte" que va sonar per primera vegada a
la ràdio el dia del seu 16 aniversari. France
Gall va ser una de les estrelles del pop francès dels 60 gràcies
sobretot al tema "Poupée de cire, poupée de son" que va ser tot un
hit, inclus a Espanya. Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock es va editar en single l’any 1978 
i al pais el va
publicar el segell Hispavox i com podreu comprovar els que entreu al blog, la
caràtula indica clarament que va ser número U a França. Però la cançó que la va col·locar en les llistes de
mig món va ser "Ella, elle l'a" que estava dedicada a la cantant de
jazz Ella Fitzgerald i era de l’any
1988. Voleu una anécdota: El director de cinema Bernardo Bertolucci li va propossar a France Gall el rol
protagonista femení que finalmente va ser per l’actriu Maria Schneider a la pel·licula "L’últim tango a Paris"
de l’any 1972, però es que la cantant i actriu France Gall, després de llegir el guió el va rebutjar. Aixó de la
mantega sembla ser que no li va fer massa gracia.
Gilbert Becaud – Je reviens te chercher 1967
L'any 1967 el gran cantant,
pianista i compositor
francès Gilbert Bécaud
va publicar un single amb aquest tema "Je Reviens Te Chercher" que en anglès es va titular "What 's The Good
Of Goodbye" y en castellà
“Volveré a buscarte”, rés a veure les traduccions amb el títul original que
hagues sigut “Jo et donaré suport”. A la cara B va incloure "Les
Cloches", ambdues eren composicions del
propi Gilbert Bécaud. La cançó s'ha reeditat
en moltes ocasions i l'any 1978 va
donar títol a un doble recopilatori de grans èxits
que es va reeditar posteriorment
en versió CD. Gilbert Becaud
fou un dels grans de la cançó en el veí país. Cantant, pianista i bon
compositor. Cançons seves les van gravar des de Elvis Presley a James
Brown, passant per Petula Clark,
Vicky Carr, Neil Diamond, els Everly Brothers, Sinatra, Bob Dylan i un llarguíssim etc. Tocava sempre amb un piano trucat,
és a dir les potes no tenien la mateixa mida i això feia que estigués lleument
inclinat i Gilbert Becaud podia,
des de la palestra, controlar el públic a simple vista. Un altre anécdota de Gilbert Becaud es que sempre va fer
servir corbates estampades, us explicaré el per qué. Quan Gilbert Becaud va acabar els estudis
de piano i acompanyat per la seva 
mare, va presentar-se en un piano-bar
intentat buscar treball, el propietari del bar li va dir que era impossible
contractar-lo tenint en compte que la imatge d'etiqueta i el prestigi del seu
establiment requeria l'ús de corbata i ell no en portava. Com Gilbert Becaud anava acompanyat de la
seva mare que portava un vestit blau amb punts, van sortir fora, ella, una mara de vella escola, es va
arrencar del olan del seu vestit un tros i allà mateix, a la porta li va
fabricar una corbata a punts, de manera improvisada. Gilbert Becaud va tornar
al bar i després d'escoltar-lo tocar va ser contractat. El que no farà una
mare! Després d'aquell dìa, Gilbert
Becaud es va presentar sempre en públic fen servir corbates estampades. Va ser amant d'Edith Piaff, un dels molts i va deixà cançons immortals com
"Et maintenant” o “Natalie”. Gilbert Becaud va néixer a Toulon el 24
d'octubre de 1927 i va morir a París un 18 de desembre de 2001 a causa d'un càncer de
pulmó. Li deien "El Senyor dels
100.000 volts" per la canya als escenaris.
Tomba de Gilbert Becaud
Jackson Browne – Stay 1978
Montse em va preguntar si recordava que
existia aquesta cançó amb sornegueria i
és cert, no
l'hem punxat mai a Un Toc
de Rock, per tant i atenent als seus
desitjos que són ordres per a mi, pobre de mi si no, aquí teniu aquest tema,
possiblement el més recordat a Espanya del
cantant, compositor i guitarra nord-americà
Jackson Browne que
va incloure en el seu LP "Running
On Empty" que
va publicar el 6 de desembre de
1977 i va ser número 3 a les
llistes del Billboard. Per cert la cançó que
donava títol a
l'àlbum es va incloure a la banda
sonora de la
pel·lícula "Forrest Gump".
A Espanya el single amb "Stay" es va publicar mesos després
que als Estats Units. És clar que ara i
mentre l'escolto m'adono que la Montse
m'ha pres el pèl
ja que la vam posar fa tres o quatre temporades,
però com és una
bona cançó està
molt bé que soni
de nou. El nord americà Jackson Browne va néixer a Alemanya,
concretament a Heidelberg, el 9 d'octubre de 1948. Curiosament en el nostre
país a Jackson Browne el identifiquem amb el tema "Stay" que escoltem
ara, però que es tractava inicialment d'una versió de farciment i gravada en
directe que es va publicar, com us deia, al LP "Running on Emty" i com cara B d'un
single i que a més no era seva, es tractava d'un tema compost per a Maurice Williams l’any 1953, quan
tenia 15 anys d'edat i que va ser gravada pel 
el seu propi grup Maurice Williams & The Zodiacs l’any
1960 i va aconseguir el primer lloc en les llistes el 21 de novembre de 1960.
El 1990, la versió original de Maurice
Williams & The Zodiacs havia venut més de 8 milions de còpies. A
Espanya i tornant a Jackson Browne,
van ser més espavilats i Hispavox el va treure en single, però ja com a cara A,
en aquesta ocasió no van fotre la pota. Al blog us he posat la caràtula del single espanyol que va comprar la
meva germana i jo li "vaig demanar prestat". També va ser versionada
pels britànics The Hollies, The Four Seasons, The Virginia Wolves, Andrew Gold, Cyndi Lauper, fins i tot la va gravar Jorge Drexler en el seu disc "Cara B", entre molts
altres que la van gravar i molts més que sense gravar-la l'han interpretat en
directe. La veritat és que Jackson
Browne va realitzar dues versions diferents, va canviar part de la
lletra i la va tornar a incloure també en el seu LP "Nowhere". En total Jackson Browne te
12 àlbums d’estudi, sis més entre directes i recopilatoris i més de 40 singles,
però a Espanya es el noi del “Stay”, coses que passan.
Brooks & Dunn – Building Bridges 2005
Kix Brooks (Shreveport, Louisiana, 12 de mag de 1955) i Ronnie Dunn (Coleman, Texas, 1 de juny de 1953) cantants i compositors
nord-americans, integren aquest bon duet
de country music que
van començar l'any 1990 a Nashville i sonaran
ara a Un Toc
de Rock. Aquest tema
es trobava en el
seu àlbum d’estudi "Hillbilly Deluxe" que van publicar el 30 d'agost de 2005 i va ser disc de Platí
als Estats Units i
Disc d'Or a Canadà,
aconseguint la primera
posició en les llistes de country del
Billboard i el tercer en les de pop. L'àlbum va
ser produït per ells dos al costat de Tony Brown i van comptar
amb un munt de
bons músics, entre ells Eddie Bayers (bateria),
Tom Bukovac (guitarres
acústiques), Jim Horn
(saxo), J. T.
Corenflos (guitarres), Stuart Duncan (mandolina),
Bob DiPiero (guitarra),
John Wesley Ryles
(cors), Dan Dugmore
(guitarra), Glenn Worf (baix), 
Brent
Mason (guitarra), Reese Wynans (piano,
orgue Hammond i teclats),
Bryan Sutton (guitarra),
Charles Rose (trombó),
Greg Morrow (percussió
i bateria), Bill
Payne (piano) i
un munt de músics més, només fen els cors eren més de deu. El tema que estem
escoltant "Building Bridges" es va publicar en single i va aconseguir el quart lloc en les
llistes de country del Billboard i el 66
en les de pop. Tot
i ser pràcticament uns desconeguts a Espanya, Brooks
& Dunn porten
publicats 10 àlbums d'estudi, 5 recopilatoris de grandes èxits, 50 singles
dels quals 26 han
estat número 1 i un disc de nadales, a més
de 36 videoclips musicals.
The Climax Blues Band – The Last Chance Saloon
1994
Es deien
originàriament Chicago Climax Blues
Band, però van decidir escurçar, només una mica, el seu nom. Els The Climax Blues Band són britànics i es van crear l’any
1968. La seva música sempre ha estat una fusió
d'estils sorgits de R & B que ha anat variant segons les èpoques. Els
membres originals de The Climax Blues Band eren els guitarres Peter Haycock i Derek Holt, al costat del teclista Arthur Wood, Richard Jones al baix, George
Newsom a la bateria i el cantant, saxo i harmònica Colin Cooper que va morir el 3 de
juliol de 2008, però per el grup han passat un munt de músics al llarg de la
seva carrera musical. Aquesta cançó, una de les més representatives de la seva
àmplia discografia i així mateix una gran balada, us la he extret del doble CD
“25 Years 1968-1993”
que The
Climax Blues Band van editar l’any 1994. Al mes de maig de l’any passat el segell Major League Productions Ltd va treure al
mercat una grabació inédita del grup, un directe que era un concert d’una gira
que van fer l’any 1976 i que es va titular “Climax
Blues Band/World Tour 1976”.
The Bee Gees – Too much heaven 1979
Sempre he dit
que hi ha un abans i un després de la “Febre del dissapte a la nit” a la
carrera musical dels Bee Gees i ho reitero. Ara escoltarem al programa d'avui
d'Un Toc de Rock als germans Gibbs i una de les grans
balades de la segona època dels The Bee
Gees, es trobava dins de l'àlbum "Spirits Having Flown" que
van publicar després de l'exitós "Febre del dissabte a la nit" i que
es va editar l’any 1979 i va aconseguir el primer lloc a les llistes dels
Estats Units. També el tema ho va aconseguir, però ja va ser l’any 1981. Barry va néixer l'1 de setembre de 1946 a Douglas, Illa de Man,
els bessons Robin i Maurice ho van fer el 22 de desembre
de 1949, amb 38 minuts de diferència. Maurice
Gibbs va 
morir el 12 de gener de 2003 i Robin va morir a Londres el 20
de maig del passat any 2012. Us explicaré una dada curiosa. L’any 1967 els Bee
Gees van arribar a Londres procedents d'Austràlia, volien triumfar, la seva
intenció era que Brian Epstein,
manager de The Beatles, els
representés. Aquest es va negar i van ser contractats pel seu ajudant Robert Stigwood. Quan Stigwood li va dir a Brian Epstein que havia invertit
milers de lliures en els Bee Gees,
la resposta de Brian va ser:
"Doncs
són milers de lliures tirades". Es va equivocar de totes totes.
Natalie Cole – Old man 2006
El 2 de maig de 2006 la cantant de color Natalie Cole (Los Angeles, 6 de
febrer de 1950) va
publicar l'àlbum "Leavin'" on va realitzar coquetejos amb el country i el rock, com comprovareu escoltant aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock i que us he extret del disc gran que va pujar al lloc 97 en les llistes de pop del Billboard i al 16 en la de R & B. Natalie Cole ha aconseguit 9 Grammy i ha estat nominada 11 vegades més. Filla del gran cantant Nat King Cole, gràcies a la tècnica va realitzar un duet amb el seu pare amb la cançó "Unforgettable" que ha estat un dels temes més aclamats de la seva àmplia carrera discogràfica. Va tenir molts problemes amb les drogues i l'alcohol, però es va recuperar i va prosseguir el seu camí musical. Natalie Cole segueix en actiu. El 16 de juliol de 2008, Natalie Cole va anunciar que se li havia diagnosticat una hepatitis C probablement causada per l'abús de drogues. El tractament amb fàrmacs molt agressius li van 
causar efectes secundaris, entre ells fatiga, dolors musculars i deshidratació. Abans de rebre un trasplantament de ronyó el 20 de maig de 2009, Natalie Cole havia estat rebent diàlisi tres vegades per setmana. Retornà als escenaris el 9 de setembre de 2009, al Hollywood Bowl de Los Angeles. És clar que per això d'aconseguir un ronyó per a un trasplantament no hi ha res millor que ser una persona pública ja que quan va explicar que estava pendent d'un donant en un programa de televisió, van començar a ploure els correus electrònics oferint ronyons.
Glenn Frey – For sentimental reasons 2012
Glenn Frey, component de Eagles, té un nou disc en solitari que
es va editar l’any passat, apartant-se del seu estil habitual country-rock, en
aquest cas es tracta d'un treball ple de swing i reminiscències jazzístiques,
amb un munt de versions de clàssics del jazz. L'àlbum es titula genèricament
"After hours" i s'ha editat el 8 de maig del 2012 als Estats Units,
encara que al nostre país no va veure la llum fins octubre o novembre. Va
arribar al lloc 116 en Estats
Units i al 92 a
Anglaterra. Aquest tema que escoltem ara és tot un clàssic escrit per William "Pat" Best que
va ser un dels fundadors del grup The
Four Tunes al costat de Deek
Watson i els primers que la van gravar van ser Watson's Quartet amb Joe
King com a solista, l'any 1945 i al llarg de la història de la música ha
estat molt versionada, destacant la que va realitzar Nat King Cole l'any 1946 i que va arribar a la primera posició als Estats Units, però
hi ha altres versions destacables com les de Linda Ronstadt, Raul Malo,
Rod Stewart, Natalie Cole, Sam Cooke, Marvin Gaye,
Ella Fitzgerald, Dean Martin i uns quants més. El
cantant, pianista, guitarra, compositor i actor Glenn Lewis Frey va néixer 
el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. Va
formar la seva primera banda anomenada The
Disciples que més tard passarien a ser The Subterraneans, a l'escola secundària, més tard s'incorporaria
a The Mushrooms amb els que
gravaria un single. Quan es va traslladar a Los Angeles formaria un duet amb J. Souther i va acompanyar tocant la
guitarra i fent cors a Bob Seager
fins que li van oferir entrar a Eagles,
amb els que va obtenir els seus millors èxits, encara que la seva carrera en
solitari té bones produccions. Durant molt de temps Glenn Frey va tenir seriosos problemes amb les drogues i ha
confessat que prenia de tot, en excés i sense cap control fins que va decidir
fer un gir complet i va deixar el món de les drogues, estabilitzant la seva
carrera.
Patsy Cline – Crazy 1961
Encara que
ubicada dins l'univers de la música country, aquesta extraordinària balada va
ser el gran èxit en la carrera de la cantant nord-americana Patsy Cline, un tema que com podreu
comprovar està molt més proper al pop o al soul que al country que ella
interpretava. El single de Patsy Cline
va arribar al lloc 9 en les
llistes de pop del Billboard i
al segon en les de country. El veritable nom de Patsy Cline era Virginia
Patterson Hensley. Cline era el cognom del seu primer marit, Gerald Cline, un magnat de la
construcció amb qui es va casar l'any 1953 i del qual es va divorciar al 1957. Patsy Cline va néixer a Winchester,
Virginia, el 8 de setembre de 1932 i va morir a l'edat de 31 anys quan l'avió
en què volava des de Kansas City es va estavellar a la localitat de Camden, a
l'estat de Tennessee, el 5 de març de 1963. Malgrat la seva prematura mort Patsy Cline va ser una de les cantants
més influents en la música popular americana i el country-folk.
"Crazy" va ser escrita per Willie
Nelson quan començava i inicialment la va titular "Stupid",
però davant la negativa reacció de productors i discogràfiques va decidir
canviar-li el títol. Us explicaré una curiositat, Willie Nelson va compondre la cançó per al cantant Billy Walker, però aquest la va
rebutjar en considerar-la que no seria un hit. Finalment la va gravar Patsy Cline i va ser publicada com
single el 16 d'octubre de 1961, estava inclosa en el seu LP "Patsy Cline
Showcase" que s'havia editat un parell de mesos abans. L’any 1985 es va
estrenar una pel·lícula sobre la vida de Patsy Cline 
titulada "Sweet Dreams", en la qual el paper
de la cantant va ser interpretat per Jessica
Lange. Per cert, es diu que les sessions de gravació del tema van
resultar molt dures i esgotadores per Patsy
Cline ja que es trobava convalescent d'un accident de trànsit i tenia un
parell de costelles trencades. Això li produïa dolors quan cantava el tema i no
aconseguia arribar als tons més alts. Finalment es va prendre un parell de dies
de descans i l'orquestra va gravar les bases musicals. Dos dies més tard, Patsy Cline va arribar a l'estudi de
gravació caminant amb crosses i va decidir gravar la part vocal d’una sola
presa per evitar qualsevol problema. Es va realitzar el 21 agost 1961 i va
resultar perfecta. Per cert que en moltes de les seves gravacions, el
guitarrista és el gran Hank Garland
que també va tocar amb Elvis Presly
i Roy Orbison.
Mark Knopfler – Going Home (Theme of The Local
Hero film) 1983
"Local
Hero" és una d'aquestes pel·lícules que avui en dia es recorden casi solsament
per la seva extraordinària banda sonora, un álbum que ha estat un dels millors
discos de Mark Knopfler en
solitari. Aquesta peça que ens porta Mark
Knopfler per rancar Un Toc de Rock per avui, és el tema central i
possiblement la millor cançó de l'àlbum i l’escoltarem ara concluent el
programa. Es tracta d’una cançó "in crescendo" d'una qualitat extrema
que jo feia servir en algunes ocasions com a música de fons, quan dirigia el
programa "El
Sendero a lo Desconocido", dedicat a la parapsicologia, a Antena 3 de Ràdio. I es que jo també
havia fet 
d'Iker Jiménez, es
clar que era l’any 1984 i no se si Iker
havia nascut ancara. El guitarrista, cantant i compositor escocès Mark Freude Knopfler que va ser líder
del mític grup Dire Staits, una
de les millors bandes britàniques del anys 80, va néixer a Glasgow, Escocia, el
12 d'agost de 1949 i l'escoces Mark
Knopfler està considerat com un dels millors guitarres del món. Ara bé,
quan Mark Knopfler va començar,
ells mateix ha confessat que imitava al guitarra del grup britànic Sniff’n’The Tears.
La
dita d’avui per concloure el programa es del gran compositor Wolfgang Amadeus Mozart que va dir parlant de la poesia:
“La poesia ha de ser filla obedient de la música”
Tanco per avui Un Toc de Rock i us deixo
ambbona companyia, la de la xarxa de
emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació
Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Fermo la
barraqueta i toco el dos, a reveure,
Apa! Ens veiem pel
món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario