Un Toc de Rock Programa 28-05-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els  programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

En el programa d'avui anem a compartir cançons d'estils variats, com sol ser habitual en Un Toc de Rock, tindrem country, rock, unes bandes sonores, jazz amb tocs de bossa nova, blues, funky, soul i molt més. Però sobretot en el programa espero que trobeu records que sigui un viatge per la nostra pròpia banda sonora i que escoltant les cançons pugueu rememorar moments que espero siguin agradables ja que si una cosa m'han ensenyat els anys és que amb el temps els mals records acostumen a "arxivar-se" en el recó més recòndit de la ment i perviuen amb més força els records agradables. Per tant i sense més dilacions, des de la xarxa d’emissores de la Federación de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa obro la barraqueta dient alló de cada programa.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Frank Sinatra – Strangers in the night 1966

Tots els crítics deien que La Veu estava acabat, que havia de retirar-se dignament abans que l’obliguessin a fer-ho i de sobte es va despenjar, l’any 1966, amb un EP on es trobava aquest tema que el va catapultar al més alt de les llistes de tot el mon, demostrant que Frank Sinatra no sols era viu i molt viu, a més seguia sent tota una estrella mundial i aquesta peça amb la que avui obrim Un Toc de Rock, li va valdre guanyar un Grammy. Si és que els crítics de vegades són uns "lumbreras" que perden meravelloses oportunitats per quedar-se calladets i que quan no fiquen la pota és perquè l'estan canviant de lloc. L'àlbum amb el mateix títol que la cançó es va gravar entre el 11 d'abril i el 16 de maig de 1966. Frank Sinatra, guanyador del Oscar pel seu paper a "D'aquí a l'eternitat", va néixer a Hoboken, el 12 de desembre de 1915 i va morir a Los Angeles, un 14 de maig de 1998. El seu autèntic nom era Francis Albert Sinatra i va ser una de les millors veus de la música de tots els temps i a ell es deu la fussió del swing i el jazz a nivell popular. Per cert l’hi deien Blue Eyes i la meva cosina Gloria P. Gsell que tenía un hospital veterinari a Beverly Hills i el coneixia, sempre em deie que era fals, els seus ulls no eren blaus, portava lentilles.

Anita Meyer – The Exodus song 1987

La pel·lícula "Exodo", dirigida per Otto Preminger i basada en un llibre de Leon Uris, va ser estrenada el 1960, és un dels films que millor reflecteixen el naixement del poble d'Israel de l'era moderna i la seva dura lluita per quedar-se en un territori que els va ser atorgat per les Nacions Unides. Jo sempre he estat convençut que el litigi i l'enfrontament entre jueus i palestins va ser propiciat pels britànics i el seu afany colonialista, en voler aferrar-se a un territori que estava sota el seu control i van enfrentar a àrabs i jueus recolçant als primers, però tot se'ls va escapar de les mans, Aixó és una opinió personal, és clar. La veritat es que la lluita encara continua avui en dia. El film va ser protagonitzat per Paul Newman i Eva Marie Saint, encara que intervenen un gran nombre de bons actors. La banda sonora va ser composta per Ernest Gold i va obtenir un Oscar i un Grammy, ja l'any 1961. Us he seleccionat aquesta versió del tema central que va realitzar la cantant holandesa Anita Meyer, nascuda a Rotterdam el 29 d'octubre de 1954, encara que els seus discos sempre han funcionat molt bé també a Alemanya. Aquesta cançó es trobava en un single que va publicar l'any 1987. La cantant Anita Meyer ha gravat 25 àlbums i 41 singles, encara que el que millor s'ha venut va ser "Why Tell Em Why" que l'any 1981 es va mantenir 14 setmanes en les llistes d'èxit holandeses. El seu autèntic nom és Annita Meijer i va gravar el seu primer àlbum l'any 1976, encara que el seu últim treball discogràfic fins ara, es va publicar el 2001.

Barbra Streisand – The way we were 1973

Des de la banda sonora del film del mateix títol que la cançó i que a Espanya la van titolar “Tal como éramos” (foto de la pel·lícula), un film protagonitzat per ella mateixa i l'actor Robert Redford, la cantant i directora de cinema Barbra Streisans ens porta aquesta bella cançó. La pel·lícula és una comèdia dramàtica tan de moda en els setanta i que va dirigir Sydney Pollack. La cançó va guanyar l'Oscar de l'Acadèmia com a Millor Cançó Original i també el Globus d'or, la lletra va ser escrita per Alan i Marilyn Bergman, mentre que la música va estar composta per Marvin Hamlisch. El single es va publicar el novembre de 1973 i es va classificar en la primera posició del Billboard ja l'any 1974, es va mantenir en aquesta posició dues o tres setmanes. La versió del single és una mica diferent de la que es va incloure en el LP. De Barbra Streisand que us podria dir? Té un nas que aparentment la fa lletja, molt lletja, però crec que tot i ser una paradoxa, aquí rau precisament el seu gran atractiu físic. És una “Devora hombres” i les  seves histories amorosas amb actors, cantants i polítics són aixó, història. Ella es diu en realitat  Barbara, però quan es va publicar el seu primer disc i al igual que va passar amb Dionne Warwick, va haver una errada d'impremta, es van mengar una lletra i no es van donar compte fins que el disc ja estava a les botigues i se li va quedar el "Barbra". Actriu, cantant, compositora, productora i directora de cinema, va néixer el 24 d'abril de 1942 amb el nom de Barbara Joan Streisand, en el si d'una família jueva a Williamsburg, Nova York.

Stan Getz – Manha de carnival

En l'àlbum "Stan Getz s Finest Hour" que la discogràfica del genial saxofonista nord-americà va editar al juny de 2000, es trobava aquest clàssic de la bossa brasileira que ens va interpretar Stan Getz, aquest genial músic, considerat un dels més importants saxos tenors de la història del jazz, encara que no us podria dir ara en quin disc es va publicar per primera vegada. De veritable nom Stanley Gayetzky, Stan Getz va néixer a Filadèlfia el 2 de febrer de 1927. Ha tocat amb pràcticament tots els grans instrumentistes del jazz. El 1988 Stan Getz interrompre els seus gires per Europa en ser-li diagnòstic un càncer de fetge, però va seguir tocant als Estats Units fins pràcticament la seva mort. Va morir a Malibú, Califòrnia, un 6 de juny de 1991. De fet Stan Getz sempre ha estat molt vinculat amb la bossa, ell va col·laborar en el primer enregistrament de "La garota de Ipanema", amb Joan i Astrud Gilberto, guanyant un Grammy. Des de llavors ha realitzat diverses incursions en el gènere. La veritat és que Stan Getz posseeix una de les més àmplies discografies que conec, penseu que només l'any 1953 va publicar 12 àlbums, i anys amb vuit o nou discos són diversos al llarg de la seva àmplia carrera, tant com a líder de banda o músic. Aquesta es una de les cançons més emblemàtiques de la bossa i va sorgir de la banda sonora de la pel·lícula "Orfeo Negro", el drama de Otel·lo portat al Brasil l'any 1959 pel director de cinema francès Marcel Camus i a ritme calent de samba i bossa nova. De fet va ser una coproducció brasilera, francesa i italiana, rodada a Rio de Janeiro i va contribuir a convertir en mundialment famosa la música popular brasilera. La cançó "Matí de Carnaval" va ser composada per Luis Bonfá.

Charlie Pride – Help me make it through the night 1976

El 9 d'abril de 1976 es va publicar un single amb tres cançons que incloïa aquest tema “Ajuda’m a passar la nit” que ens interpreta el cantant de country Charlie Pride que curiosament i tot i ser un dels grans del country al seu país, és negre. Les altres cançons van ser "Crystal Chandalier" i "Me and Bobby McGee". La veritat és que "Help me make it through the night" era una composició de Kriss Kristofferson que ja la va gravar l'any 1970. També l'han versionat Elvis Presley, Joan Baez, Bryan Ferry, Tammy Wynette, Jerry Lee Lewis, Johnny Cash i un va muntar més de bons cantants, encara que els que millor l'han classificat en llistes van ser Willie Nelsson i sobretot Sammi  Smith que la va col·locar en el primer lloc del Billboard, ambdós molt per sobre de la versió original del mateix autor. De nom complet Charley Frank Pride, el cantant i guitarra va néixer el 18 de març de 1938, en Sledge, Mississippi i segueix en actiu. Curiosament va començar com a jugador de baseboll, era pitched dels Memphis Red Sox i va jugar amb diversos equips professionals dels que a les Terres de l'Oncle Sam diuen "Les lligues menors", fins que va ser cridat a files. Va començar a dedicar-se a la música el 1958 i és un altre d'aquests artistes amb una gran discogràfica, però poc conegut a Espanya, tret de recopilacions de grans éxits d’artistes variats. 

Alabama – Feels so right 1981

Alabama són un dels bons grups nord-americans a cavall del country i el rock del sud, encara que poc coneguts a Espanya, com sol succeir amb estils poc habituals en les llistes de ràdio-fórmula al país. Creats l’any 1969, Alabama van sorgir a la població de Fort Payne, a l'estat d'Alabama del que van adoptar el seu nom artístic. Els fundadors del grup van ser Randy Owen (cantant i guitarra) i el seu cosí Teddy Gentry (baix i cors), als quals se'ls va unir Jeff Cook (guitarra solista, fiddle i teclats), tots ells estudiaven junts en la Universitat d'Estat, a Jacksonville. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock, va aconseguir la posició 77 en les llistes de pop del Billboard l’any 1981, però estic parlant de les de l'any ja que va ocupar la primera posició a l'estiu del 1981 durant diverses setmanes. Es va publicar en single l'1 de maig de 1981 i aquest tema “Se sent tan bé”, l'havia compost Randy Owen quan només tenia 18 anys. Alabama tenen una discografia que impressiona, 23 o 24 discos d'estudi, 2 directes, 8 recopilatoris de grans èxits, 65 singles dels quals 33 han estat número 1 i 26 vídeos musicals. Malgrat el que us he dit que són poc coneguts a Espanya, val a dir que alguns dels seus discos es van editar aquí i jo els vaig descobrir en comprar en les rebaixes d'una gran superfície aquest LP al que la cançó "Feel so right" donava títol i que va ser quatre vegades disc de Platí als Estats Units i en aquest àlbum el quart component va ser Mark Herndon a la bateria, però en aquesta gravació van col·laborar també Willie Rainsford als teclats, Leo Jackson (guitarra), Billy Reynolds (guitarra), David Smith (baix) i uns quants músics més. Els arranjaments de corda i la direcció van estar a càrrec de Kristin Wilkinson.

Billy Vera & The Beaters – Oh, What a Night 1987

Aquesta cançó estava inclosa en la banda sonora de la pel·lícula "Cita a ciegas", una comedia remàntica de l’any 1987, protagonitzada per Kim Bassinger, Bruce Willis, i John Larroquette, sota direcció de Blake Edwards. Billy Vera és un gran compositor, cantant, actor i guitarrista, però gairebé un perfecte desconegut aquí al nostre país i té cançons "acollonants", però és fàcilment explicable, les seves cançons no sonen habitualment a les emissores de ràdio-fórmula degut a que en el pais sempre han editat els seus discos companyies petites i aixi... Es clar que avui en dia pràcticament tots sabem con funciona aixó de les llistes aquí al pais, per diners. Pagues ets bo i et classifiques. No pagues, no sones. Aquí a Espanya “Pagàn Sant Pere canta”. Billy Vera néix a Riverside, Califòrnia, una ciutat on va residir la meva cosina Gloria durant uns quants anys, un 28 de maig de 1944 i el seu veritable nom és William McCord. Cantant, guitarra i compositor, es una figura al seu pais, aquí els coneixem quatre melómans com vosaltres i jo. Tot i que aquest LP es va editar a Espanya que quedi constancia.

The Alarm – Presence of love 1988

El grup britànic de rock alternatiu The Alarm, originaris del nord del país de Gal·les, no s'han de confondre amb el trio espanyol Alarma, liderats per Manolo Tena i encara que són pràcticament de la mateixa època, els anglesos segueixen en actiu. Aquest és un dels millors temes de The Alarm, banda liderada pel guitarra i cantant Mike Peters. El single amb aquest tema que es va publicar l'any 1988 va aconseguir el lloc 77 de les llistes americanes i el 44 al Regne Unit. Es va extreure de l'àlbum "Eye of the Hurricane" que s'havia editat el 1987 i va aconseguir el lloc 23 a Anglaterra. El grup l'integraven en aquest enregistrament Mike Peter, amb David Sharp (guitarres), Eddie MacDonald (baix) i Nigel Twist (bateria) que també van ser els membres fundadors del grup i totes les cançons de l'àlbum van ser escrites per Mike Peters i Eddie MacDonald. La veritat és que al llarg dels anys The Alarm ha sofert canvis diversos canvis entre els seus components i ara són cinc, però només queda Mike Peters dels originals. Van començar l'any 1977 anomenant-se The Toilets i l'any 1981 publicarien el seu primer single com The Alarm, el primer àlbum "Declaration" va sortir al febrer de 1984.

Bryan Adams – Everything I do (I do it for you) 1991

Aquesta cançó que us porto ara va ser el tema que va consolidar la carrera professional del cantant, compositor i guitarra canadenc Bryan Adams, nascut a Ontario el 5 de novembre de 1959. Aquest baladón “Tot el que faig (ho faig per tu)”, es va incloure en la banda sonora del film "Robin Hood, El Príncep dels Lladres" de l’any 1991 que va protagonitzar Kevin Costner, en la seva versió original "(Everything I Do) I Do It For You" i va ocupar el primer lloc en les llistes de 30 països, incloent el Regne Unit, on es va mantenir setze setmanes en les llistes i els Estats Units, on es va mantenir set setmanes, en anglès, és clar, us dic aixó perque aquesta cançó la va versionar ell mateix en castellà i aquí a Un Toc de Rock ja la hem escoltat. La veritat és que Bryan Adams no s'ho fa gens malament en l'idioma de Cervantes, tot i que tampoc es massa docto, sobretot gràcies al fet que la seva dona, Francisca Ruiz és d'origen hispà, suposo per el nom i cognom. El primer àlbum de Bryan Adams es va gravar l'any 1980, sent produït per Jim Vallance i el propi Bryan Adams, tot i que el llançament de Bryan Adams va arribar amb el disc "Reckless" de 1994 que contenia el tema "Heaven" que li va obrir les portes del mercat europeu. Per cert, Bryan Adams també té una interessant carrera com a fotògraf.

Drive by Truckers – The Opening Act 2008

Aquest tema es trobava en l'àlbum "Brighter Than Creation’s Dark" que aquesta bona banda de rock sureny creada l'any 1996 a Athens, Geòrgia, van publicar el 22 de gener de 2008, contenint 19 cançons i que va aconseguir la posició 37 del Billboard. Va ser el setè disc d'estudi de Drive by Truckers. Aquest tema va ser una composició del guitarra i cantant Patterson Hood. En aquest enregistrament i més de Hood, també trobàvem a Mike Cooley (guitarra i cantant), John Neff (guitarra i cantant), Brad Morgan (bateria), Shonna Tucker (baix i cantant) i Spooner Oldham (teclats i cantant). La veritat és que pels Drive by Truckers han passat un munt de músics des que es van crear. Per cert, la baixista Shonna Tucker és dona del guitarra Jason Isbell que crec va col·laborar en alguna ocasió amb ells, arribant a ser membre oficial de grup fins que va publicar "Sirens of the Ditch", el 10 de juliol de 2007, el seu primer àlbum en solitari. Encara que ell va comunicar que abandonava la banda a l'abril.

Els nord americans Drive by Truckers, una bona banda amb noia

Otis Redding – Sitting on (The dock of the bay) 1968

La mort d'Otis Redding en un accident aeri a Madison, Wisconsin, el 10 de desembre de 1967, quan només tenia 26 anys d'edat, va representar un impacte en el món de la música. Va ser el Rei del Soul, però també el van anomenar Mr Pitiful i va portar el gènere al més alt, separant-lo completament del Rythm & Blues imperant i fent que el soul fos un gènere en majúscules i amb entitat pròpia. Aquell accident ocorregut a Lake Monona, a les afores de Madison i a només tres minuts del seu destí, va acabar amb la vida de Otis Redding i amb tots els membres, excepte James Alexander i Ben Cauley, del seu grup d'acompanyament The Bar-Keys, en estavellar-se l'avioneta. Als seus funerals van assistir més de 5000 persones a l'auditori municipal de la seva ciutat adoptiva Macon, Georgia. Curiosament el major èxit de la seva carrera va ser el single "Sittin 'on the dock of the bay" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que havia acabat de gravar poc abans de morir, però que es va posar a la venda un mes després de l'accident, amb “Sweet Lorene” a la cara B. Ocupa el lloc 28 en la llista de les 500 millors cançons de tots els temps segons la revista Rolling Stone i ha sigut molt versionada, inclus per Pearl Jam. Va ser el seu disc pòstum. Els seus començaments també són molt interessants ja que va començar acompanyant a Johnny Jenkins i en una sessió d'enregistrament per a la Stax, quedaven diverses hores lliures i estaven pagades, el productor Jim Stewart (co-propietari de Stax) va decidir que podien aprofitar-se, sense cap cost, per que Otis Redding gravés dos temes, un d'ells va ser "These Arms Of Mine", el seu primer èxit. La seva veu passava de ser acariciadora i vellutada a fort i punyent, això li va donar una amplitud de registre que el va convertir en el que va ser, un Rei.

Donald Fagen – Maxine 1982

Quan Steely Dan es van desfer, ambdós músics van prendre camins separats i van continuar les seves carreres en solitari. La de Walter Becker possiblement hagi estat la menys rellevant, però Donald Fagen (10 de gener de 1948, Passaic, Nova Jersey) ha tret pocs discos, encara que són molt importants musicalment parlant. En el primer d'ells titulat "The Nightfly" que es va publicar el 29 d'octubre de 1982, trobàvem aquest tema que us he portat ara a Un Toc de Rock per a compartir-lo amb tots vosaltres, és tot un "peaso cansión". El LP va arribar al lloc 11 en les llistes del Billboard i va ser disc de Platí als Estats Units, sobretot gràcies al single amb "IGY (What a Beautiful World)" que també li va valer a Donald Fagen un Grammy al 83. L'àlbum va ser produït per Gary Katz i va comptar amb un munt de músics, liderats per Donald Fagen (òrgan, sintetitzador, harmònica i cantant), al costat de Dave Bargeron (trombó), Michael Brecker (saxo), Randy Brecker (trompeta), Larry Carlton (guitarra), Ronnie Cuber (saxo), Rick Derringer (guitarra), Frank "Harmonica Frank" Floyd (cors), James Gadson (bateria), Ed Greene (bateria), Gordon Grody (cors), Anthony Jackson (baix), Steve Jordan (bateria), Steve Khan (guitarra acústica), Abraham Laboriel (baix), Daniel Lazerus (cors), Will Lee (baix), Hugh McCracken (guitarra i harmònica), Leslie Miller (cantant i cors), Marcus Miller (baix), Rob Mounsey (sintetitzadors i teclats), Roger Nichols (percussió i efectes), Michael Omartian (piano i sintetitzadors), Dean Parks (guitarra), Greg Phillinganes (sintetitzadors i piano), Jeff Porcaro de Toto a la bateria, Chuck Rainey (baix), Zachary Sanders (cantant i cors), Valerie Simpson (cantant i cors), David Tofani (trompeta i saxo), Starz Vanderlocket (percussió i cors) i Paul Shaffer (òrgan). La veritat és que des que va gravar el segon disc de Steely Dan, Donald Fagen i el seu company (a la foto recent) es van acostumar a treballar amb molts músics d'estudi, cosa que confereix gran qualitat als seus enregistraments, però va motivar que deixessin de fer gires. Amb el nou segle Donald Fagen i Walter Becker s'han unit de nou i han tornat a posar en marxa Steely Dann (a la foto en l'actualitat) traient dos discos nous, un l’any 2000 i un altre el 2003, a més d'un grans èxits l'any passat. Donald Fagen va publicar l’any passat un nou disc en solitari titulat “Sunken Condos”.

Fleetwood Mac – I’m on my way 1970/1977

A la carrera del grup Fleetwood Mac hi ha un abans i un després de Peter Green, el genial guitarrista britànic. Aquest tema es trobava a l'àlbum "Albatros and Christine Perfect", publicat l'any 1977 i que es troba a cavall entre les dues etapes ja que la primera cara són temes amb Peter Green i la segona cançons de la cantant Christine McVie, encara que curiosament i aixó que va ser número 1 a Anglaterra, no consta en la seva discografia oficial tot i ser un dels seus millors discos. Aquest tema “Estic en el meu camí” ja havia estat gravat l'any 1970 i inclòs en l'àlbum de debut de Christine que es va titular "Christine Perfect" i era una composició de Deadric Malone que era el pseudònim del compositor nord-americà Don Robey. La veritat és que per als puristes la millor etapa va ser la primera, en què comptaven amb Peter Green, molt més blusera, encara que he de reconeixer que la segona va ser la més brillant comercialment parlant. Es van crear a Londres l’any 1967 i inicialment eren Peter Green (guitarra), Jeremy Spencer (guitarra), John McVie (baix) i Mick Fleetwood (bateria). L’any 1970 Jeremy Spencer deixa al grup i el seu lloc l'ocupa Daniel Kirwan. El disc "Then Play On" que es va publicar a continuació va ser l’últim amb Peter Green (a la foto). Després, també l'any 1970, es van incorporar Christine McVie (veu i teclats), esposa de John que treballava com Christine Perfect, i el guitarrista nord-americà Bob Welch. La formació més estable i brillant de Fleetwood Mac ha estat la integrada per Lindsey Buckingham (cantant, guitarra, banjo i dobro), Stevie Nicks (cantant), Christine McVie (cantant, teclista i òrgan), John McVie (baix) i Mick Fleetwood (bateria, percussió i arpa). Indiscutiblement seu millor treball discogràfic ha estat "Rumors", publicat el 4 febrer 1977. 

Beyonce – At last 2000

Tancarem Un Toc de Rock des de la banda sonora del film "Cadillac Records", un doble CD i ara us porto, tal com us vaig prometre fa unes setmanes, a Beyonce interpretan de forma extraordinària aquesta versió del “Per fi”, tot un clàssic de l’Etta James, paper que ella interpreta en la pel·lícula i que a més a més, va ser produïda per ella mateixa. Aquest film es l’historia del segell Chess Records, el creador del anomenat dins del mon del blues “So de Chicago”. Leonard Chess, el propitari del segell, va entendre a Etta James com una cantant de balades amb un potencial per al blues i va innovar el concepte de R & B, en la gravació original d'aquest tema per l’Etta, feta l’any 1961, va fer que la acompanyés una orquestració de violins, tan al enregistrament d'aquesta cançó, com a "Trust in me", cosa que era tota una novetat en el mon del blues. fa una bona interpretació com a actriu i com a cantant de l’Etta James, la veritat és que com a cantant en aquesta pel·lícula hem sorprent i molt, te uns registres que no me imaginave. El seu nom complet és Beyonce Giselle Knowles i va néixer el 4 de setembre de 1981 a Houston, Texas. Va començar formant part del grup Destiny's Child, al costat de Kelly Rowland i Michelle Williams, per cert que l’any passat es va editar un recopilatori de grans èxits de Dentiny’s Child. "Cadillac Records" es va estrenar el desembre del 2008 i com os deia, era la història, molt romàntica i novelada, aixó si, del segell Chess Records, amb els actors Adrien Brody i Jeffrey Wright, a part de Beyonce. La veritat es que la banda sonora es genial.

Beyonce fent d'Etta James a la pel·lícula "Cadillac Records"

La frase per tancar el programa d’avui es del cantautor mexicà Fernando Delgadillo que va dir parlant del mon:

“El món no aprèn res, segueix sent analfabet”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però abans de fotre el camp us deixaré amb companyia de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ens tornarem a trobar a les ones, jo soc Mario Prades i fins el proper programa, tancaré la barraqueta.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se el programa  (Link to dowload the radioprogram)