Un Toc de Rock Programa 21-05-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes   exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Avui al programa escoltarem una sèrie de cançons que van ser èxit a finals dels anys cinquanta als Estats Units, però recorrerem altres dècades, fins i tot escoltarem un tema extret d'un àlbum acabat d'editar, el nou treball d'Eric Clapton. Tindrem country, rock and roll, un toc de jazz i per descomptat pop, una banda sonora molt interessant i bàsicament el nostre viatge pels records es centrarà en la música, bona música a Un Toc de Rock. Soc Mario Prades i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa obro la barraqueta dient

Benvinguts a Un Toc de Rock

Billy Crash Craddock – Ah Poor Little Lady 1958/1986

Cantant de country i rockabilly, Billy "Crash" Craddock sonarà avui a Un Toc de Rock per començar el programa amb aquest tema ple de rock and roll per que mogeu el body. La veritat es que Billy Crash Craddock es molt més conegut per les seves cançons remàntiques,de fet te un grapat de peçes d’aquelles que jo dic un “peaso cansión". El cantant nord-americà Billy "Crash" Craddock va néixer a Greensboro, Carolina del Nord, el 16 de juny de 1939 i va arribar a ser molt popular a Austràlia, on els seus discos es van vendre molt bé. En els anys 70 el van considerar tot un sex symbol dins del country, cap on es va anar decantant la seva carrera musical. Del 1957 al 1964 Billy "Crash" Craddock tan sols va gravar singles, però té una trajectòria discogràfica de LP's amplíssima a partir d'aquest any. Aquesta cançó us l'he extret del recopilatori "Crash s Greatest Hits" que Billy Craddock va publicar l'any 1986 i que recollia gravacions en single d'aquest bon cantant que es van publicar a través del segell Columbia entre 1957 i 1961, encara que aquest tema, que va ser una cara B, no us sabria dir exactament que any era, però em sembla recordar que va ser el seu tercer single, per tant hauria de ser ja al 1958.

Phil Carmen – My way in L.A. 1985

Ara a Un Toc de Rock escoltarem a un gran guitarrista, el canadenc Phil Carmen. Aquest tema es va editar en single i crec que va ser el primer disc de Phil Carmen que va editar-se a Espanya, es va publicar a través del segell PDI i va sonar, encara que no com tan gran músic es mereixia. Aquesta bona cançó es trovaba en el LP “Walkin' the Dog”, del 1985 y que va estar produit per ell mateix. Quedi constància que jo vaig descobrir a Phil Carmen amb aquest single que em va encantar des del principi, tot i que també es va editar un maxi-single amb una versió llarga, no la reduïda del senzill que es el que escoltem. Phil Carmen es diu realment Herbert Hofmann i va néixer a Montreal el 14 de febrer de l’any 1953, encara que des de fa temps resideix a Suïssa. L’any 1975 Phil Carmen va formar el duet Carmen & Thompson amb el baixista Mike Thompson. També té una carrera paral·lela amb el grup Clover Leaf en el qual milita la seva germana i que es dediquen al country-rock, però Phil Carmen és un extraordinari guitarrista de jazz-fussion amb una carrera com a solista lucinant i plena de qualitat. A Un Toc de Rock ja l’hem escoltat en altres ocasions i tornarem a fer-ho, tot i que vull dir-vos que des del 1996 crec que no ha publicat res de nou gravat en estudi. Això si, ha tret 18 àlbums.

Kenny Rogers – The Gamble 1985

Probablement la millor cançó en la carrera del cantant texà Kenny Rogers sigui aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock o almenys una de les més comercials. Es tracte de "El jugador" que va tenir la seva pròpia pel•lícula. Kenny Rogers és una de les grans veus del country, tot i que alguns puristes li han criticat que sempre s'ha acostat i molt al pop, sobre tot degut a la gran quantitat de cançons de las que aqui diriem balades romàntiques que ha arrivat a gravar al llarg de la seva àmplia carrera, però Kenny Rogers té moltes cançons dignes d'escoltar-se a Un Toc de Rock, tot i que ara feia temps que no sonava. El cantant Kenneth Donald Rogers va néixer el 21 d'agost de 1938 a la ciutat de Houston, a Texas i va començar amb el The Bobby Doyle Trio i va treballar amb diversos grups i cantants, però la seva etapa més brillant abans de començar en solitari va ser amb Kenny Rogers and The First Edition, destacant d'aquella etapa els singles "Something's Burning" i "Ruby, Your say Take Your Love To Town" que aquí la van traduir com "Ruby, no juguis amb l'amor" i que son els únics que van sonar al nostre pais. L'any 1976 Kenny Rogers va començar ja a gravar pel seu compte, inician una brillant carrera i a més del country, ha incursionado en el swing i el jazz. Kenny Rogers va ser un dels molts cantants que van intervindre a la grabación del "We Are The World" a l’any 1985, sota la direcció de Quincy Jones. Aquesta cançó que ara sona a Un Toc de Rock, “The gambler”, es de 1985 i va arrivar al lloc 16 a les llistes de pop americanes i a la primera posició a les de country.

B.J. Thomas – Raindrops keep falling on my head 1969

Possiblement aquesta sigui l'única cançó, al costat del "Hooked on a Feeling" que es recorda a Espanya de B.J. Thomas, aquest cantant nord-americà que va recollir molts èxits al seu país. "Cauen gotes de pluja sobre el teu cap" va ser tot un gran tema, cap de llistes, havia estat escrita per Burt Bacharach i el lletrista Hal David i formava part de la banda sonora d'una bona pel•lícula "Dos homes i un destí" que van protagonitzar Paul Newman i Robert Redford que originalment es va titular "Butch Cassidy and the Sundance Kid", com podeu comprovar res a veure la traducció nacional amb l'original. La cançó sona mentre Paul Newman va amb bicicleta. El single es va publicar el 14 d'octubre de 1969 i va aconseguir la primera posició del Billboard al gener de 1970, venent més d'un milió de còpies, va ser el seu tercer Disc d'Or als Estats Units. A Anglaterra només va arribar al lloc 38. Va néixer a Hugo, Oklahoma, el 7 d'agost de 1942 i el seu nom era Billy Joe Thomas, per això el de BJ Thomas. Té gairebé 70 àlbums publicats, dins de la seva discografia oficial, un d'ells aquest mateix any 2013, però com us deia, a Espanya tot just se li recorda. Aquesta cançó de fet s'ha inclòs en diverses pel·lícules, a mi ara em vénen al cap "Forrest Gump" i "Spiderman", crec que la segona part i s'ha utilitzat en la sèrie "Anatomia de Grey" i així mateix en "Los Simpson". Però li han tret molt més suc a les pantalles.

Wanda Jackson – Heartbreak Ahead 1958

L'any 1958 la cantant nord-americana de country Wanda Jackson va gravar aquest tema que és avui en dia una de les cançons més recordades en la seva carrera, aquells que encara recorden a Wanda Jackson, és clar. Es va incloure en el seu primer LP amb el nom de la cantant "Wanda Jackson" per títol genèric. Va ser una de les grans del country i del rock and roll i de fet se li deia La Reina del Rockabilly. Va compartir escenari tractant de tu a tu a Elvis Presley i Jerry Lee Lewis i això no tothom pot ufanar-se d'haver-ho fet. De nom complet Wanda Lavonne Jackson, va néixer a Oklahoma el 20 d'octubre de 1937 i malgrat la seva edat segueix en actiu, encara que fora dels Estats Units pocs se'n recorden d'ella, aquí al país quatre melòmans com vosaltres i jo. Té gravats 35 àlbums d'estudi, a més d'un munt de recopilatoris de grans èxits. Per cert que l'any passat va publicar un disc d'estudi "Unfinished Business", tot i que em sembla que no es va distribuir a Espanya. En aquest últim disc realitza covers de temes d'Etta James, Woody Guthrie, Bobby Womack i altres.

Ray Price – For the good times 1970

Aquest tema que ens porta Ray Price, un dels grans del country americà, va ser composat per Kris Kristofferson i Ray la va publicar en single el juny de 1970. Per cert, el seu autor, el cantant i actor Kris Kristofferson la va incloure també en el seu primer àlbum que es va publicar així mateix l'any 1970. És clar que la versió que va funcionar comercialment va ser la de Ray Price que va aconseguir la primera posició en les llistes del Billboard el 19 de setembre de 1970 i va ser número dos a Canadà i va arribar al lloc 39 a Austràlia, on també hi ha una gran tradició en això de la música country. Fou declarada Cançó de l'Any per l'Acadèmia de la Música Country. Des d'aquell moment el tema ha estat molt versionat i ha algunes de molt destacables a càrrec d'Al Green, Elvis Presley, Chet Atkins, Frank Sinatra, Dean Martin, Isaac Hayes, Kenny Rogers, Engelbert Humperdinck, Dolly Parton, Johnny Cash, Perry Como i un munt més, molts d'ells allunyats del country. Ray Price va néixer el 12 de gener de 1926 a Perryville, Texas i quan va començar l'any 1953 va formar part del grup The Cherokee Cowboys, en el que també van militar Willie Nelson i Roger Miller. Ray Price segueix en actiu, tot i que el 6 novembre 2012 va anunciar que patia un càncer de pàncrees, del qual sembla s'ha recuperat, almenys això es va saber el febrer passat.

Sonny James – Young love 1956

Aquest tema va ser escrit per Ric Cartey i Carole Joyner l'any 1956 i Ric Cartne With The Jiva-Tones la van gravar el 24 de novembre del mateix any i posteriorment la van gravar el cantant i actor Tub Hunter i el grup The Crew-Cuts, però la millor versió i la que va arribar més alta en les llistes va ser la que va realitzar Sonny James que la va publicar en single també l'any 1956 i va aconseguir el primer lloc del Billboard. El seu veritable nom era James Hugh Loden i va néixer a Hackleburg, Alabama, l'1 de maig de 1929 i entre 1953 i 1983 va col·locar 72 cançons en les llistes de country, 23 van ser número 1. Sonny James, excepte per aquesta cançó pràcticament és un desconegut al nostre país, però ha publicat 37 àlbums d'estudi, 2 en directe, 13 recopilatoris de grans èxits, 103 singles i s'han realitzat 2 àlbums tribut a la seva obra i les seves cançons, en els Estats Units, és clar. L'any 1983 es va retirar i es va anar amb la seva esposa Doris a viure a Nashville, tot i que el 25 abril 2009 va actuar en el centenari de la ciutat de Hackleburg, al Neighbor Day Festival.

Crash Test Dummies – Mmm Mmm Mmm Mmm 1993

El grup canadenc Crash Test Dummies va incloure aquest tema en el seu àlbum "God Shuffled His Feet" que van editar l'octubre de 1993 i va ser un dels principals singles del disc. Cada vers d'aquesta cançó descriu l'aïllament i el patiment d'uns nens que tenen una anormalitat física cada un d'ells. Un noi amb els cabells prematurament blancs a causa del sofriment i el maltractament que pateix i una nena amb el cos cobert de marques de naixement que la enlletgeixen. El tercer és un nen els que els seus pares obliguen a anar a una església on tremola de por i pateix molt, estès a terra, obligat i maltractat pels seus progenitors, en la cançó expliquen que la seva situació encara és pitjor que la dels altres nens. En alguns concerts interpreten una versió alternativa de la lletra en la qual substitueixen el tercer vers i parlen d'un nen malalt i maltractat per la seva mare. The Crash Test Dummies es van crear a Winnipeg, Manitoba, l’any 1988 i encara segueixen en actiu. El líder del grup és el cantant i guitarra Brad Roberts, al costat de Ellen Reid (cantant i teclista) i es complementaven amb Dan Roberts (baix i cors), Benjamin Darvill (harmònica i mandolina) i Mitch Dorge (bateria), és clar que actualment només romanen en el grup Brad Roberts i Ellen Reid, de fet ara són duet. Aquesta cançó va rebre una nominació als Grammy i l'àlbum dues.

Eric Clapton – Still got the blues 2013

El gran guitarrista britànic Eric Clapton ha publicat un nou treball discogràfic titulat "Old sock" el 12 de març. És el 21 àlbum d'estudi d'Eric Clapton i ha estat produït per ell al costat de Doyle Bramhall II, Justin Stanley i Simon Climie. L'àlbum inclou dues noves cançons, la resta són versions de Leadbelly a JJ Cale, passant per Peter Tosh, George Gershwin, Hank Snow, Gary Moore i Taj Mahal. Aquest tema que us he seleccionat és precisament un dels primers èxits de l'etapa blusera de Gary Moore i curiosament si a la versió del seu autor predomina la guitarra, en aquesta, tot i que Eric Clapton és guitarrista, el protagonista principal és la veu. El grup que l'acompanya en aquest disc està integrat per Steve Gadd (bateria), Willie Weeks (baix) i Chris Stainton (teclats), comptant amb la col·laboració de JJ Cale, Chaka Khan, Steve Winwood, Paul McCartney i Jim Keltner. Eric Patrick Clapton va néixer a Ripley, Surrey, el 30 de març de 1945. Quan Eric Clapton va començar a tenir problemes molt seriosos amb les drogues i va anar sent deixat de costat per tots, va ser George Harrison qui el va ajudar, va portar-lo a casa seva, ajudan-lo a desenganxar-se de les drogues i ell, "home agraït", per dir alguna cosa, li va pagar al seu amic Harrison demostrant-li el seu agraïment d'una forma curiosa, es va enrotllar amb la seva dona Pattie Boyd que va abandonar l'ex-beatle i va marxar-se a viure amb ell. Curiosament l'amistat entre ells dos ha continuat. Eric Clapton és conegut en el món musical pel sobrenom de Slowhand que ve a significar Mà Lenta. Per cert, la mare de Clapton, Patricia Molly Clapton, tenia només 16 anys quan aquest va néixa, fill d'un soldat canadenc que els va abandonar i el nen va créixa amb la seva àvia, Rose i el seu segon marit Jack, creient que eren els seus pares i que la seva mare era la seva germana gran. Una cosa que encara que sembla argument d'una comèdia. un drama de pel·lícula o un culebrón, pot passar molt més a prop del que ens imaginem. El guitarrista va saber la veritat quan tenia 9 anys.

Gary Moore – Perisienne Walkways 1994

Ja que hem estat parlant d'ell, escoltarem ara a Gary Moore, un bon guitarrista que té dues etapes clarament diferenciades en la seva carrera musical, l'abans i el després de "Still got the blues". Us he seleccionat aquest tema que pertany a les dues, tot un "peaso cansión". Ja s'havie inclòs en un disc de la primera etapa "Back on the Streets" de 1979 i la va escriure conjuntament amb el seu ex-company en els Thin Lizzy, Phil Lynott i la melodia es basa en un estàndard del jazz de Kenny Dorham. En el seu moment va pujar al lloc 8 en les llistes britàniques. La versió que escoltem ara correspon a un enregistrament en directe realitzada al The Royal Albert Hall, l'any 1993, ja en la segona època. Es va incloure en l'àlbum "Blues Alive" editat el 1994 i posteriormenet es va tornar a recuperar al "The Best Air Guitar Album In The World .... II" editat el 2002 i en algun altre recopilatori. És curiós el cas de Gary Moore, un famós guitarrista de rock ficat de ple en el heavy metall, que havia militat en grups com Skid Row, Thin Lizzy, La Gary Moore Band o Colloseum II i que va ser descobert i recolzat en els seus principis per el genial Peter Green al que Gary Moore admirava fins al punt d'interpretar l'àlbum "Blues for Greeny" l’any 1995, dedicat íntegrament a Peter Green. Gary Moore va néixer a Belfast, Irlanda del Nord, el 4 d'abril de 1952 i va morir a Estepona, Màlaga, el 6 de febrer de l’any passat, en una de les habitacions de l'Kempinski Hotel Bahía, mentre dormia, a causa d'un atac de cor. Ha publicat 34 discos com a solista, 3 amb Colloseum II, 6 amb Thin Lizzy i 1 amb BBM inicials de Jack Bruce, Ginger Baker i Gary Moore, sense oblidar un amb Scars, una projecte que va creà l’any 2002.

José Feliciano - Lonely Teardrops 1983

José Feliciano és un extraordinari guitarrista i bon cantant, a més de compositor i això que és invident i autodidacta, ell es diu en realitat José Montserrate Feliciano García i aquest tema es trobava a l'àlbum "Romance in The Night", que José Feliciano va publicar l’any 1983 i que en aquesta ocasió estava interpretat totalment en anglès. I es que José Feliciano sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé, alternan álbums tant en una llengua com en l’altre, traient bons treballs, grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar, aquí ens guiem per la ràdiuo-fórmula i tots sabem com funciona aixó. A Espanya avui en dia a José Feliciano es pot dir que només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad" que forma part de l’historia de la música, peró el genial cantant i guitarra invident té una trajectoria discogràfica que acollona. Us recomano que entreu al Wikipedia i ho podreo comprobar. José Feliciano va néixer a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945.

The Peddlers – Where all the the flowers gone 1969

The Peddlers van ser un tercet britànic, concretament de Manchester, que va ser creat l'any 1964 i que es va desfer a mitjans dels anys 70. The Peddlers va ser un grup que estaven a cavall entre el jazz, el R&B i el rock. Van ser un tercet força interessant i de molta qualitat musical que es recolzaven sobretot en el treball del seu organista. The Peddlers estava integrat en els seus inicis per Trevor Morais (bateria), Tab Martin (baix) i Roy Phillips (veu i órgan) que era el seu líder. Aquest tema que us he seleccionat avui i que ara escoltem a Un Toc de Rock, es trobava en el seu quart LP titulat "Birthday", posiblement el seu millor àlbum, un disc que va arribar el lloc 16 en el rànquing britànic i que a Espanya va editar el segell CBS. Aquesta cançó es tracta d’una adaptació completament al seu caire, d’un clàsic del folk americà que fins i tot va gravar Dolly Parton i per supossat els Kingston Trio, Peter, Paul & Mary i uns quans més. En total els britànics The Peddlers van arrivar a gravà 7 àlbums, l'últim va ser "Live In London" que es va publicar l'any 1974. Si bé despres van tornar i avui en dia crec que segueixen en actiu i gravan.

 

Charlie Daniels Band – Mississippi 1979

Aquesta cançó es va incloure a l’àlbum “Million Mile Reflections” que la Charlie Daniels Band va publicar el 20 d’abrils de l’any 1979 i la banda l’integraven en aquesta grabación Charlie Daniels (cantant, guitarra i fiddle), junt a Tom Crain (guitarra i veus), "Taz" DiGregorio (teclats i veus), Fred Edwards (bateria i percusions), James W. Marshall (bateria i percusions) i Charles Hayward (baix), van comptar amb les col·laboracions de Bergen White que va fer els arrengaments de corda, els Lea Jane Singers als cors i Terry Mead a la trompeta. El disc va arrivar al primer lloc en les llistes de country del Billboard i el single amb aquesta cançó al lloc 19 als Estats Units i el tercer al Canadà. La cançó “Reflections” que s'inclou en aquest LP, es un tribut als desapareguts Elvis Presley, Janis Joplin i Ronnie Van Zant. The Charlie Daniels Band són una de les millors bandes de rock sureny de la història, encara que molt poc coneguts o millor seria dir pràcticament desconeguts a Espanya. The Charlie Daniels Band van estar liderats per el cantant, guitarra, fiddler i compositor Charles Edward Daniels que va néixer el 28 d'octubre de 1936, a Leland, Carolina del Nord, un home amb un carisma indiscutible i una imatge fàcilment reconeixible amb la seva barba abundant, avui blanca, la pancheta de bon vivant i sempre amb el seu barret de cowboy o gorra de beisbol, ressalta en cadascun dels seus discos que són molts, la veritat es que a mi sempre hem recoda al home dels pollastres rebosats aquells de Kentucky. És un personatge carismàtic en la música americana i ha influït en músics de diverses generacions. Un dels seus principals èxits va ser "The Devil Went Down to Geòrgia" que també es trovaba en aquest álbum i que escoltarem un altre dia. La Charlie Daniels Band tenen gravats 40 àlbums d’estudi, 8 directes i 4 recopilatoris oficials, l'últim disc es va publicar l'any 2010 sota el título “Land That I Love”, si no estic errat.

Carpenters – Close to you 1970

Aquest tema donava títol al segon àlbum del duet nord-americà The Carpenters, integrat pels germans Karen (cantant) i Richard Carpenter (pianista i cantant) i es va publicar el 19 d'agost de 1970. Era una composició del genial Burt Bacharach amb la seva habitual lletrista Hal David i originalment es va titular "(They Long to Be) Close to You". Va ser el principal single de l'àlbum i la cançó més important en la carrera de The Carpenters, aconseguint la segona posició en les llistes del Billboard. Ha estat versionada i molt i aquí a Un Toc de Rock, la passada temporada la vam escoltar en la veu dels japonesos Paris Mach. The Carpenters van estar en actiu del 1969 al 1983. Karen Anne Carpenter va néixer el 2 de març de 1950, a New Haven, Connecticut. El 4 de febrer de 1983, Karen Carpenter va patir insuficiència cardíaca a casa dels seus pares a Downey, Califòrnia. Va ser portada al Downey Community Hospital, on van declarar la seva mort 20 minuts després. El jutge d'instrucció de Los Angeles va dictaminar en el seu informe que la causa de mort va ser "irregularitats cardíaques i desequilibris químics associats amb l'anorèxia nerviosa". En el resum anatòmic, la primera causa era insuficiència cardíaca, l'anorèxia va ser la segona causa i la tercera que patia caquèxia, que és un pes extremadament baix i la debilitat i la decadència general del cos associada amb la malaltia crònica porta a la mort. L'autòpsia va indicar que la mort de Karen Carpenter va ser el resultat de cardiotoxicitat emetina causa de l'anorèxia nerviosa, revelant que ella s'havia enverinat amb xarop d'ipecacuana, utilitzat per induir el vòmit en els casos de sobredosi o enverinament. La veritat és que en les seves últimes aparicions en televisió se la veia molt demacrada i extremadament prima, gairebé esquelètica i se sabia que patia anorèxia nerviosa, encara que també es va parlar de bulímia. 

Dean Martin – Everybody loves somebody

Tancarem el programa d’avui de Un Toc de Rock amb un gran crooner nord americà. És curiós que la cançó que avui més identifiquem amb la carrera del cantant i actor nord-americà Dean Martin que va començar com boxejador i va formar parella còmica amb Jerry Lewis, sigui aquest tema que sempre vinculem a un anunci de preservatius, però les coses són així, va caldre parlar de preservatious per que les noves generacions sapiguesin que hi havie un gran cantant anomenat Dean Martin que per cert, va néixa a Steubenville, Ohio, el 7 de juny de 1917 i va morir a la seva casa de Beverly Hills el dia de Nadal de 1995. Va tenir molts problemes amb la beguda, de fet pertanyia al grup d'amics de  Frank Sinatra que l'actriu Lauren Bacall, esposa de Bogart que també era del grup, va batejar, en anglès, com "El club dels borrachuzos". Quan Dean Martin, de veritable nom Dino Paul Crocetti, semblava haver superat tots els problemes amb l'alcohol, la mort del seu fill Dino, també cantant, en un accident aeri el 21 de març de 1987, l'abocà de nou en braços de l'alcohol com a eina ineficaç per disminuir el seu dolor. És clar que també convé aclarir que segons el llibre "Frank Sinatra i l'oblidat art de viure" de Bill Zehme, escriptor que sempre s'ha documentat molt bé, Dean Martin gairebé no bevia, encara que sempre tenia un got de licor a la mà per simular això de que li agradave el mam. Abas d’acabar us diré que hi ha una bona versió d’aquesta cançó a carrec del mateix Dean Martin cantan-la en directe amb el seu amic, l’actor John Wayne i ja l’ha hem escoltat aquí al programa. A la foto amb Nancy Sinatra.

La frase d'avui és del cantautor Juan Sinmiedo que va dir

"Se surt per on s'entra, és allò de dolent

que té una porta oberta”

Conclou Un Toc de Rock per avui, però ara us deixaré amb la bona companyia de les emissores de la xarxa de lla Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Tancó la barraqueta i recullo els trestets, adeu

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)