Un Toc de Rock Programa 22-05-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes   exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

En masses ocasions pretenem ser allò que no som, ens mirem al mirall i veiem el que volem ser, no el que veritablement tenim a dins. És clar que altres vegades confonem la realitat amb la ficció només per l'aspecte d'algú, sense adonar-nos que darrera d'una aparença hi ha una persona, amb els defectes i virtuts del gènere humà. És el cas de protagonista de la cançó amb què començarem avui Un Toc de Rock, a qui li passa tot el que li passa precisament pel seu aspecte descuidat i l'excessiu zel d'un "guàrdia intel·ligent", con ens deia aquell argentí que cantaba rumbes i moltes vegades en català. Ara i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i aquelles que emeten el programa, obriré la barraqueta escoltan a Gato Perez, jo soc Mario Prades i per tant

Benvinguts a Un Toc de Rock

Gato Pérez – Todos los gatos son pardos 1979

Aquesta cançó amb la que començo el programa d'avui d'Un Toc de Rock és una de les més conegudes i recordades del gran Gato Pérez. Es trobava si no m'equivoco, en el seu LP "Romesco", segon disc de Gato Pérez i possiblement el millor dels molts que va arribar a publicar. Inicialment el va treure Edigsa l'any 1979, però va ser digitalitzat i reeditat per Picap el 2007, si bé a mi em sembla recordar que en els noranta ja el va reeditar el segell PDI, també en format CD, però no em feu gaire cas perquè no estic segur. Ens narra les desventures de "Un sujeto malvestido en un coche destartalado" que es passeja de nit per Barcelona després d'una festa i camí a casa quan ho per la policia en un control i "un guardia inteligente" decideix que aquí hi ha gat amagat i el deté per deixar-lo anar 48 hores més tard amb un "Simple trámite y disculpe" i ell, després de reflexionar, arriba a la conclusió que de nit... “Todos los gatos son pardos”.  Jo sentia quan era viu i segueixo sentint ara que miola per algú més alt, una gran admiració per Gato Pérez, per les seves qualitats humanes i per la seva qualitat com artista. Vaix arribar a conèixer-lo encara que no es pugui dir que mantinguéssim una gran amistat. L'última vegada que vam estar parlant va ser en un concert que va realitzar a l'antiga sala Bikini de Barcelona, quan presentava el seu disc "Ten" que va publicar l’any 1987 Picap, el segell de l'amic Joan Carles Doval. Aquest argentí conegut com Gato Pérez va arribar a Barcelona l'any 1966 i el seu veritable nom era Xavier Patricio Pérez Álvarez, va néixer l'11 d'Abril de 1951 a Buenos Aires, va morir a Caldes de Montbui, un infaust 18 octubre 1990. Ell va inventar el terme "Ona Laietana" que va donà nom al moviment musical autòcton català que va sorgir en els anys 70. Abans de llançar-se en solitari, Gato Pérez va formar part del grup Secta Sònica, un altre históric de l’Ona Leietana. L’any 1981 Gato Pérez va patir un primer infart, problemes de salut i la fatiga produïda pels seus problemes cardíacs el van obligar a deixar l'alcohol i dosificar les seves actuacions i finalment va ser reclamat per un empresari molt més Alt perquè actuessi ja només per a Ell, però ens va deixà les seves cançons i mentre aquestes sonin, Gato Pérez seguirà viu en els nostres records.

El Chicano – Chachita 1970

Ara el nostre viatge musical ens portarà a Puerto Rico. Aquesta cançó es va incloure al seu primer àlbum i originalment es va titular “Se fue mi (Chachita)”, si bé amb el temps es va quedar sols en “Chachita”. El seu veritable nom és Carlos Omar Cotto Cruz, nascut el 13 de febrer de 1980 a Caguas, Puerto Rico, però sel coneix, tant a ell com a la seva banda, com El Chicano i també El Ilegal. Va ser el primer grup d'origen llatí que va actuar en el famós Teathre Apollo de Harlem, Nova York. El seu primer èxit va ser una versió del tema de Gerard Wilson "Viva Tirado" que es va mantenir 13 setmanes en les llistes americanes l’any 1970 i el va portar a realitzar uina gira pels Estats Units. De fet a Un Toc de Rock ja hem escoltat alguna que altre cançó d’aquest disc. Dins d’una linea de funky rock amb tocs molt llatins, al grup El Chicano podriem englobarlo dins del estil de Santana, Barrabás, Osibisa, Mandrils, inclus els Titanic. Inicialment el grup l'integraven, a part de Carlos Omar,  Bobby Espinosa, Freddie Sánchez, Mickey Lespron Baeza i Juan Andrés De Luna. Però per el grup han passat molts més músics, entre ells Arvizu, Rudy Regalado, Max Garduño, Danny Lamont, Brian Magness, Jerry Salazar, Joe Pereria i Sales. Dos dels components de El Chicano van morir l’any 2010: L'organista i cofundador Bobby Espinosa el 27 de febrer, mentres que el 4 d'agost va morir Rudy Regalado que portava 12 anys amb el grup.

Melendi – Mi primer beso 2012

He de reconèixer que Melendi mai m'havia entrat musicalment, encara que també he de confessar que l'havia escoltat poc, de fet al programa no l’haviem escoltat mai i aixó que des de fa temps és un dels Amics d’Un Toc de Rock des del facebook que ens controla Montse. Però em van enviar aquest disc, l'últim treball de Melendi "Lágrimas desordenadas" que es va publicar el 13 de novembre passat i la veritat és que el àlbum no està gens malament. Aquesta cançó em va impactar des de la primera vegada que la vaig escoltar i avui la compartirem a Un Toc de Rock, encara que per moments he de reconèixer que em recorda a Joaquín Sabina. Ens parla del primer contacte amb el sexe d'un adolescent de 16 anys a qui la relació amb aquella noia atrevida el posa nerviós i com una moto, fins al punt que es posa a pixar al carrer i l'anxampa un municipal, clar que ella triga "5 segons" en dir que no el coneix de res. Per descomptat i si escolteu amb atenció la cançó us adonareu que ell també li fa una putadeta. És un bon tema amb una millor lletra. El seu nom complet és Ramon Melendi Espina i va néixer a Oviedo el 21 de gener de 1979. Va debutar l'any 2003 amb l'àlbum "Sin noticias de Holanda", però el reconeixement a la seva carrera va arribar l'any 2004 quan la seva cançó "Con la luna llena" va ser escollida com a sintonia i cançó oficial de la Volta Ciclista a Espanya 2004. La seva carrera és brillant i l’any 2007 va rebre el Premi a la Millor Gira en l'edició dels Premis de la Música que es van lliurar a Còrdova. Per cert, Melendi va estudiar a l'institut amb Fernando Alonso i al pilot de Fórmula I li va dedicar la cançó “El Nano”.

Celtas Cortos – El blues del pescador 2010

Des del últim treball dels vallisoletans Celtas Cortos "Introversiones" que es va posar a la venda el 31 d'agost del l’any 2010, un disc que està ple de bones versions, jo us porto una d’elles, "El Blues del Pescador", la interpretació que els Celtas Cortos fan del gran èxit "Fisherman's Blues" del grup escoces-irlandes The Waterboys. I és que en aquest darrer disc, la banda liderada per Jesús Cifuentes, es dedíquen a fer versions de cançons que els van motivar en el seu moment, una cosa que sembla haver-se possat de moda des de va un parell o tres d'anys al panorama musical espanyol. Celtas Cortos es van crear l’any 1984 a Valladolid i avui només queden quatre dels membres originals, liderats per Jesus Cifuentes. Van començar sent un grup instrumental, però l’incorporació de veu a les seves cançons a partir del LP "Gente inpresentable" publicat l’any 1990 va ser un encert i els va obrir el mercat espanyol fins arribar a les 180.000 còpies venudes del disc, si bé él que els va consagrar va ser "Cuéntame un cuento" que es va editar al març de 1991. L'any 2002 Jesús Cifuentes els va deixà si bé ja tenia una carrera paral·lela en la què destaca l'àlbum "El caimán verde". L’any 2006 va tornar a reunir Celtas Cortos, encara que amb molts canvis en la seva formació. Actualment Celtas Cortos son Alberto García (violí i trombó), Oscar García (baix), Jesús H. Cifuentes (guitarras i veu), Goyo Yeves (saxo i whistles), Antón Davila (gaites, flautes i whistles), Diego Martín (bateria) i José Sendino (guitarras). L’any passat van treure un doble disc gravat en directe i que es va titular “Vivos y directos”. A la foto Mario Prades amb Celtas Cortos.

Jairo – Me encanta esta hora del día 2009

En l'àlbum "Los enamorados" que es va editar l’any 2009, l'últim disc publicat per Jairo, aquest cantautor argentí cada dia més proper al rock, ens va incloure aquest tema que ara us he portat a Un Toc de Rock. La lletra de la cançó reflecteix un toc de nostàlgia i solitud en la imatge d'aquella noia mirant la fotografia del seu pare que ja no està amb ella, va morir. La cançó és una mirada al passat, però sense perdre el present de vista. Recorda aquell primer petó en un cinema que avui ja no existeix, en el seu lloc han posat un establiment d'una cadena de Supermercats... es el passat que sempre perviu en nosaltres. La veritat és que hauríem de poder tenir per a nosaltres "aquesta hora del dia". A Espanya vam conèixer a Jairo quan va arribar l'any 1970 i de la mà de Luis Aguilé com a productor, va començar a publicar els seus discos, guanyant un festival a la Costa del Sol, sobretot gràcies a la cançó "Por si tu quieres saber", encara que a mi d'aquella època sempre em va encantar "Memorias de una vieja canción" i he de reconèixer que tot i que m'encanta, mai us l'he posat, haurem de remeiar-lo i escoltar-la. Jairo va néixer a la població de Cruz del Eje, a Còrdova, d'Argentina, no hagi confusió, un 16 juny 1949 i el seu nom veritable és Mario Rubén Marito González. Ha cantat als grans cantautors del seu país, sobretot a Atahualpa Yupanqui i ha gravat en francès ja que a França és molt reconegut i també en italià. Té una carrera que acollona, amb més de cinquanta àlbums publicats. 

Albert Pla – El lado más salvaje de la vida 2006

Albert Pla va fer bandera de la seva aparent manca de sentit, sembla ser que no tenia l'àtic massa bé moblat. La veritat és que al principi tot va ser un posat del seu manager que recordo era Pere Camps i jo el coneixia de quan ho va ser de Luis Eduardo Aute. Quan Albert Pla va treure el seu primer disc "Ho sento molt", l'any 1989, cantant en català, Pere el va portar a la redacció del Diari de Tarragona perquè el entrevistés, però davant de tanta tonteria i frases sense sentit, només encaminades a donar la impressió que li faltava un bull, va arribar un moment que vaig parar i els vaig recordar que aquella entrevista era per al Diari, paper escrit, no ràdio i que posessin els peus a terra i es deixessin de bajanades que jo després havia d'escriure tot alló, a partir d'aquí tot va ser com una basa d’oli. És clar que més tard va morir la companya d'Albert Pla, crec que en un accident i el succés el va afectar de tal manera que a partir d'aquest moment si que li fallava l'oremus veritablement, si més no durant un temps. Nosaltres recordem els seus concerts assegut en una butaca d'orelleres i vestit amb una mena de gel.laba que amb la seva impressió de tronat, van confeccionar una imatge d'Albert Pla distorsionada que ha quedat en el record de la gran majoria dels que encara se'n recorden d'ell. Es clar que quan parlem d'algú per a dir que està tronat Quina part hi ha de bogeria i quina d'excentricitat? Albert Pla i Álvarez va néixer a Sabadell, Barcelona, el 22 de setembre de 1966. Alterna els seus discos en castellà i català. Algunes de les seves cançons han creat polèmica, entre elles "Carta al Rey Melchor" a la qual li van canviar el títol original o "La deixo o no la deixo" en la que la seva nòvia pertany a una banda terrorista i ell no sap si delatarla o no. La lletra d'aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock, composada per Lou Reed, en el seu moment va colar i la censura la va deixar passar, tot i el seu contingut on ens parla de trasvestits, dones de la vida, jovenetes passades de rosca, camellets, macarras i altre gent de la nit i que en l’época franquista no hagues degut de passar aquella dura i intransigent censura, però Lou Reed ho va fer. Albert Pla la va inclore al disc "Vida y milagros", el seu nové àlbum publicat l'any 2006, on van col·laborar Quimi Portet, Jorge Pardo, Tino Di Gerardo, Judith Farré, Diego Cortés i Carles Benavent.

Tomeu Penya – Que fácil es decir te quiero 2003

També l'amic Tomeu Penya que sempre ha gravat en la seva llengua autòctona, com ell mateix diu, va realitzar una incursió de cara al mercat nacional i l'any 2003 va publicar un àlbum interpretat en castellà que es va titular "Fácil". D'aquest disc us he seleccionat la cançó que escoltem ara i en la qual ens va explicar com de fàcil resulta dir t'estimo. És clar que això és una cosa que sempre depèn de molts factors i de vegades el fàcil pot resultar intranscendent. La trajectòria musical de Tomeu Penya és molt interessant, va començar en el grup Els Mallorquins i pasan després a Harlem ambJoan Bibiloni, per després de donar  molts tombs comenát ja com Tomeu Penya en solitari i cantant en la seva llengua. Es va donar a coneixer aquí amb “Mallorquins i catalans” i des de llavors es una de las figures de la cançó en català, si bé ells ha estat sempre molt entroncat amb el rock. La veritat es que Tomeu i jo som amics des de fa molt anys i moltes vegades hem dinat junts a casa meva o a restaurants de Tarragona, casi sempre al Serrallo i es que aixó del barri mariner ens agrade a tots dos, sobre tot si pensem que en la majoria dels casos pagaba la compta la casa de discos.

Nubes Grises – Marinero 1977

L’any 1973 la cantant Alícia Granados deixa el grup Alícia y Nubes Grises fet que va suposar una aturada que semblava haver desmembrat al grup, però Jaime Martín i Tony Bernal incorporen a una nova cantant anomenada Joanna i segueixen ja sols com Nubes Grises. Realment va ser l'etapa més brillant d'aquest tercet vocal català. Jo coneixia a Tony (a la foto) que quan van començar a Alicia y Nubes Grises era representant de l'empresa Laminados i Muelles, SA. En aquella època jo treballava com a cap de magatzem a Transfer / Saisper SL, una firma situada a la Bordeta que fabricava els aspiradors Tornado i TR a Espanya. Nubes Grises es posen de nou en marxa i van canviar de discogràfica, fitxen per Ariola que s'havia instal.lat recentment a Espanya, l’any 1974. BMG-Ariola aposta per ells i els posa a Tony Ronald com a productor. Nubes Grises es revaloren i prenen un aire més actual gravant cançons compostes per Tony Bernal. L'any 1975 editen "El solitario" que possiblement fos el seu major èxit i amb ella es presenten al Festival d'Almeria i guanyen, col·locant el single a la tercera posició en les llistes de vendes espanyoles, encara que ja sabeu que aquestes llistes són poc de fiar. L'any 1976 Joanna els deixa en quedar-se embarassada i és substituïda per Ángela amb la qual l'any 1977 gravarien un altre dels seus èxits més importants, el single amb "Marinero" que es la cançó que estem escoltant ara, amb una temàtica en la lletra molt dels estil de Serrat i la seva “Penélope” i que anys més tard recuperarien els Mana a “Sentado en el muelle de San Blas”. Anys més tard Joanna s'incorporaria com a cantant a l'Orquestra Plateria. El 1978 i després treurer el seu segon LP "Así somos" Nubes Grises es desfan. Van ser un dels millors grups vocals de la seva dècada.

21 Japonesas – Koko 1997

Al CD "Cerca del aire (1988-2018)" que el grup donostiarra 21 Japonesas va editar l'any 1997, trobavem aquesta cançó que escoltarem ara i va ser editat per el segell Warner Music. En aquest tema ens parlen de Koko i de marginació i barris periférics, de roçar la raya que separa el be i el mal. El grup inicialment eren Txetxo Bengoetxea (guitarra, baix i veu), Luis Camino (percussió) i Alfredo Beristain (guitarra) que es va suïcidar l'any 1991. Van debutar el 1989 amb “Donde rien los locos”. Després de publicar un segon disc "Hombre de la selva", en el qual inicialmente es va incloure aquesta cançó, deixen el petit segell independent Nola i fitxen amb Island, publicant ja l'any 1990 i sense Alfredo que els havia deixat, "El paso del tiempo". Després d'un recopilatori i ja amb WEA surt a la venda el que està considerat el seu millor disc "El mercado del placer", clar que poc després s’en va Luis Camino i Txetxo Bengoetxea queda com a únic líder del grup. Encara es publicaria "Fuego dulce" l'any 1994 i després l'àlbum del que us he tret aquest tema, el seu últim treball, una mena de recopilatori amb les cançons regravades de nou, 21 Japonesases es desfan. Txetxo Bengoetxea per aquest últim CD va tornar a gravar les seves antigues cançons comptant amb Sandy Mclelland, Rosa Cullum, Mikel Irazoki, Goar Inurrieta, Bryn Haworth, Jess Bailey, Hellen de Quiroga, Cristina Narea, Lilly González i Eli Guerra. Les cançons es van gravar en els The River Studios de Londres. Per cert que 21 Japonesas eren un dels grups de l'escuderia de Rosa Lagarrigue, a la qual jo vaig conèixa en els 80's, una de les millors managers del pop espanyol i això que és xilena, des de la seva empresa RLM Management & Contractació, ella és l'artífex de la llarga permanència de La Unión en el panorama musical pop espanyol, també va portar a Mecano, Alejandro Sanz, Revolver, Malú, Amaia Montero, Melendi i Miguel Bosé, entre d'altres.

Refugi – El noi dels cabells llargs

Joan Reig, un amic de Constantí que toca la batería a Els Pets, te un projecte paral·lel que es diu Mesclat, pero en te un altre en el que ell no toca la batería, canta, es diu Joan Reig & Refugi i han publicat un primer disc “Vestit nous”, fa un parell d’anys, crec que va ser, si bé inicicalment sols es deien Refugi. Va ser publicat mitjançant el segell RGB Suports. En aquest nou projecte, molt més intimista, fa un recorregut per el primitiu pop rock en català d’aquells anys seixanta gloriosos, versionant cançons de Guillem d’Efak, Quico Pi de la Serrat, Serrat, Maria del Mar Bonet, Sisa, Raimon, Lluis Llach i altres com aquesta que vaser un dels èxits d’un grup mític dels inicis del rock en català, Els 3 Tambors. Es tracte de “El noi dels cabells llargs” que va ser composada per Jordi Batiste quan sols tenia quince anys. Joan Reig & Refugi el integren a part de Joan a la veu, el pianista Joan-Pau Chaves, el bateria Pep Solà i l'Albert Vila front del contrabaix. Per cert, tenen un nou espectacle en marxa que es diu “Joan Reig & Refugi viatje a Itaca”, on revisen temes d’aquest gran disc de Lluís Llach, el Noi de Verges, avui en dia ja no tan noi, hem refereixo al “Viatje a Itaca”.

Joan Reig i els nois de Refugi

Cafe Quijano y Armando Manzanero – Quiero que mi boca se desnude 2012

El bolero és un d'aquests gèneres musicals que cíclicament torna al candelero i els artistes van recuperant-lo o redescubrin-lo cada dècada. Quan ja semblava un estil obsolet i oblidat va ser Rolando Ojeda qui ens el va recuperar en els setanta i a partir d'allí les noves i velles generacions han anat recuperant-lo. Ara ha estat Tamara i Moncho en un àlbum conjunt i també Cafè Quijano, als que escoltem ara en un tema extret del seu nou disc publicat el 30 d'octubre passat, el primer després de pràcticament una dècada d'absència i en el qual compta amb la col·laboració d'Armando Manzanero, un dels grans del bolero. Aquest nou disc en el què miren a les seves arrels, està ple de boleros composats per Manuel Quijano i en l'àlbum que es va gravar a Lleó, Miami i Los Angeles, han comptat també amb la col·laboració de Yelsy Heredia (contrabaix) i Richard Bravo (percussió). Han comptat amb el productor Kenny O'Brien que ja havia produït el disc "Santa Monica Boulevard" de Manolo Quijano en solitari, editat l'any 2008 i dient-se simplement Quijano. El trio es va crear a Lleó, l'any 1997 i es van desfer l'any 2007. Són els germans Manuel, Óscar i Raúl Quijano i us explicaré una curiositat, amb el seu pare tenen un pub a la seva ciutat que es diu La Lola, títol d'una de les seves cançons més conegudes i va ser allà on ells es van donar a conèixa com a grup musical.

Joan Isaac amb Moncho – On es la gent 2004

L'any 2004 i per celebrar els seus cinquanta anys, el cantautor Joan Isaac va treure un àlbum publicat a través del segell barceloní DiscMedi titulat "Només han passat cinquanta anys" que es va gravar en directe al Teatre Nacional de Catalunya, comptant amb col·laboracions de luxe, entre elles Maria del Mar Bonet, Manel Camp, Mone, Jordi Vilaprinyó, Roberto Vecchioni, Mauro Pagani i altres que no recordo ara, sense oblidar el Rei del Bolero, Moncho, amb el que interpreta aquesta cançó. En aquest disc també es va incloure un homenatge a un dels grans cantautors italians Paolo Conte, del qual Joan Isaac va gravar la cançó "Azzurro" i encara que a molts pugui sonarles a Adriano Celentano que la va portar a l'èxit en els seixanta, va ser composada per Paolo Conte. Amb Joan Isaac en aquesta cançó que sona ara a Troba - Dors, trobem a Moncho, de veritable nom Ramon Calabuch Batista i que va néixer al barri de Gràcia, el 26 de juliol de 1940, cantat junts aquest tema en què recorden les coses que van passar en els setanta i els somnis que mai van arribar a complir-se, en ser truncats per la crua realitat. Joan Vilaplana i Comín, nom real de Joan Isaac, va néixer a Esplugues de Llobregat el 17 de setembre de 1953 i en aquest tema ens recorda també les festes majors de la seva ciutat natal on els seus pares ballaven abraçats escoltant a Moncho. A la foto i d'esquerra a dreta: el Consul de Cuba, el Gobernador civil de Tarragona, Ángel Juarez, Mario Prades i Moncho.

Ana Belén – El hombre del piano 1980

És curiós, però encara avui molts afirmen que "L'home del piano" és un tema d'Ana Belén o de Víctor Manuel i això és un gran error ja que va ser el gran hit en la carrera del pianista i cantant nord-americà Billy Joel. És clar que també va ser un gran èxit, aquí a Espanya i Sud-América, la versió que va realitzar Maria del Pilar Cuesta Acosta (Madrid, 27 de maig de 1951), a la que coneixem com Ana Belén i que va conèixa al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de la pel·lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, l’any 1971 o pot ser era al 72, no ho tinc masa clar, us poso al blog una foto de la pel·lícula. Al cinema va debutar a "Zampo i jo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant, en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, el seu marit Víctor Manuel i molts altres. L’any 1980 Ana Belén va editar el disc “Con las manos llenas”, en el qual s'incloïen els temes "Què será" de Chico Buarque i "El hombre del piano" que escoltem ara per conclore Un Toc de Rock, les dues adaptacions van ser realitzadas per Víctor Manuel i la veritat es que tenim que reconeixer que "El hombre del piano" es convertiria en una de les millors cançons de la carrera d’Ana Belén.

La frase per tancar el programa d’avui la va dir  parlan dels polítics, Antoni Coll, periodista i escriptor, avui jubilat, si bé segueix escrivint llibres. Un home al que admiro i que per a mi sempre serà el “director” del Diari de Tarragona.

“No és l'ofici el que corromp, son les persones

les que poden corrompre l'ofici”

Acabaré per avui Un Toc de Rock, però abans de tancar la barraqueta i fotre el camp us deixaré amb companyia de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa. Ens tornarem a trobar a les ones, fins el proper programa.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç per descarregar-se elprograma  (Link to dowload the radioprogram)