Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen
d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Des de Els Beatles, el pop britànic té
seguidors arreu del món i avui el programa es centrarà precisament en pop
britànic i bàsicament en cançons que meu anat demanant mitjançant el correu
electrònic o al facebook de Montse Aliaga que porta temps dient-me que no punxo
les peticions que ha rebut, per tant i tenint en compte que últimament em mira
amb mala cara, anem a resoldre l'assumpte de totes totes i evitaré problemes,
no fos cas que una nit d'aquestes em toqui dormir a la terrassa i tenint en
compte que encara fa fred... en fi ja podeu suposar. Per tant i des de la xarxa
d’emissores de la Federació
de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el
programa poso en marxa la màquina i conecto els motors per començar el nostre
viatge.
Benvinguts a Un Toc de Rock
David Bowie
– Love is lost 2013
El Duc Blanc ha publicat el passat 12 de
març un nou treball discogràfic que representa el retrobament amb el seu públic
després de 10 anys allunyat dels estudis de gravació. Produït per Tony Visconti, l'àlbum "The
next day" es va gravar a Nova York i com single promocional s'ha extret el
tema "Where are we now?", tot i que jo us he seleccionat aquest que
m'ha agradat més. Si us fixeu en la portada del disc
que us poso al blog, us adonareu que es tracta d'una reproducció de la caràtula
del "Heroes" que també va ser produït per Tony Visconti i publicar
l'any 1977, amb algunes alteracions al mig, això si, encara que he llegit algun
comentari que deia que en això rau l'original, jo la veritat és que no veig
gens original prendre una portada usada i reciclar-la amb alguna alteració. David
Bowie va ser el Príncep Gay a Gran Bretanya, si bé més tard va dir que no era
gai que era bisexual i al final va 
confessar que era hetero i que tot va ser un
muntatge per ficar-se el públic gai a la butxaca. No se quina és realment la
seva tendència sexual, ni m'importa, però el que si és veritat és que, igual
que els Village People, va saber entabanar-los molt bé. Diuen que té un ull de
cada color, però aixó no és cert. De nen i a l’escola, un amic seu, George
Underwood, li va ferir a David Bowie l'ull esquerre d'un cop de puny, la qual
cosa li va produir la paràlisi dels músculs de la pupila que des de llavors,
està permanentment dilatada. Això es pot confondre amb una heterocromía
Iridium, ja que com la pupila ocupa la major part de l'iris, sembla que té un
ull d'un altre color, però no és així. Però aixó dels ulls de colors diferents,
s'ha convertit en una de les seves senyals d'identitat. David Bowie va néixer a
Londres el 8 de gener de 1947, concretament a Brixton.
confessar que era hetero i que tot va ser un
muntatge per ficar-se el públic gai a la butxaca. No se quina és realment la
seva tendència sexual, ni m'importa, però el que si és veritat és que, igual
que els Village People, va saber entabanar-los molt bé. Diuen que té un ull de
cada color, però aixó no és cert. De nen i a l’escola, un amic seu, George
Underwood, li va ferir a David Bowie l'ull esquerre d'un cop de puny, la qual
cosa li va produir la paràlisi dels músculs de la pupila que des de llavors,
està permanentment dilatada. Això es pot confondre amb una heterocromía
Iridium, ja que com la pupila ocupa la major part de l'iris, sembla que té un
ull d'un altre color, però no és així. Però aixó dels ulls de colors diferents,
s'ha convertit en una de les seves senyals d'identitat. David Bowie va néixer a
Londres el 8 de gener de 1947, concretament a Brixton.
Dave Dee,
Dozy, Beaky, Mick & Tich – The Legend of Xanadu 1968
Aquest va ser un dels grups importants a
l’Anglaterra dels anys seixanta. Dave Dee, de veritable nom David John Herman,
va morir el divendres 9 de gener de 2009 a causa d'un càncer, tenia 61 anys d'edat
i va crear el grup Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich que primer es van fer
dir Dave and The Bostons, l’any 1964. Us explicaré una curiositat, Dave Dee
abans de dedicar-se a la música era policia i va ser un dels que van realitzar
l'atestat quan es va produir l'accident de trànsit que va costar la vida a
Eddie Cochran i va deixà semi paralític a Gene Vincent. Dave Dee, Dozy, Beaky,
Mick & Tich van aconseguir molts èxits amb els seus singles, però "The
legend of Xanadu" que es va publicar el 9 de febrer de 1968 i havia estat
gravada el 17 de gener, essent composta per Ken
Howard i Alan Blaikley, va ser
el major hit en la carrera de Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich, sent
número 1 a
Anglaterra, tercer a Austràlia, cinquè a Alemanya i onze en Japó, però només va
arribar al lloc 123 als Estats Units. Dave Dee, Dozy, Beaky, Mick & Tich es
van desfer l’any 1972, encara que van tornar anys més tard ja sense èxit. A
Espanya aquesta cançó també va ser versionada i molt bé, per Los Mustang. Li
menjaré el tarro a Quimet i us la punxarem a El Temps Passa, el programa que
tots dos fem sobre la música espanyola dels seixanta que s'emet per aquesta
mateixa emissora, amb la versió de Los Mustang, es clar.
The Equals
–Baby come back 1969
Un dels números Uns més importants del
pop britànic va ser "Baby come back" de The Equals, una banda
liderada pel guitarra i cantant Eddy Grant. The Equals van causar sensació
sobretot per el fet de ser dos blancs i tres negres, si bé a vegades van ser
dos negres solsament, però l’atenció es va deure a que alguns del homes de
color portaven el cabell tenyit de ros, a finals dels anys seixanta. Eddy Grant
va néixer el 5 de març de 1948
a la
Guyana, però la seva família va emigrar a Londres quan tenia
10 anys d'edat. És l'autor de la cançó. Us explicaré una història: Una vegada
em va trucar un representant de València oferint-me una data lliure en la gira
d'Eddy Grant, ja en solitari. Aquell any havia publicat el seu gran hit
"Gimme hope Jo'anna", dins del seu disc "File under rock"
(1988) i es trobava a la cresta de l'onada. Em va semblar un preu i un artista
interessant i la vaig oferir a una serie de clients. Van acceptar contractarlo
a la discoteca Torn de l'Hospitalet de l'Infant. Per cert, salutacions als
oidor de L’Hospitalet i Vandellos. A quinze dies del concert vaix esbrinar, a
través d'Hispavox, la seva discogràfica que Eddy Grant no estava de gira, de fet havia acabat una gira mundial i es trobava de vacances a les Bermudes. Tot
era una estafa del valencià que pretenia cobrar el 50% anticipat. 
Sense dir-li
rés, el vaig fer venir a "cobrar" i quan es trobava ja a la sala i
entre l'espasa i la paret, va confessar que Grant no venia de gira. Va tenir la
barra i el cinisme d'oferir-nos els Status Quo a millor preu i aixó sí, els
volia cobrar anticipat, és clar. Estic convençut que després de la
"reunió" va trigar molts anys a tornar per Tarragona, si és que ha
tornat alguna vegada. Vaix contactar amb Pino Sagliosto, un dels bons promotors
de concerts internacionals al pais, a fi de recuperar els dos concerts d’Eddy
Grant contractats a Espanya, el de L’Hospitalet del Infant i un altre a Onda,
Castelló, però no es van poguer localitzar dos dels components de la banda,
casi vem estar a punt de poguer portar-lo i salvar la gira i els clients. The
Equals es van crear l'any 1965 i inicialment eren Dervo Gordon, el seu germà
Lincoln, Pat Lloyd i John Hall. Eddy Grant va entrà mes tard, però a temps de
gravar aquesta cançó, el seu gran éxit, de fet era una composició seva.
Christie – Yellow river 1970
Ara seguirem amb tot un supervendes, el
tercet Christie als que només sels recorda avui en dia pel seu gran hit, la
cançó "Yellow river" que escoltem ara i alguns amb molt bona memòria,
també els recordaran per "San Bernardino". Christie eren un grup
angles que es van crear l’any 1969 i com eran un trio, aixó vol dir que eren
tres componets: Jeff Christie que era el guitarra, cantant, compositor i líder
del grup, Vic Elmes que tocaba la guitarra i Michael Blakley front de la
bateria. El tema "Yellow river" va ser el gran èxit internacional de Christie, es van
vendre singles per un tub, però ells ja portaven publicats set discos
anteriorment. Christie es van desfer no gaire després, si bé el cantant i líder
Jeff Christie va tornar a posar en marxa el grup l’any 1990. Christie son una
d’aquestes bandas a la que actualment sols s’els recorda per una sola cançó,
aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock.
Mungo Jerry
– In the summertime 1970
El single “Los círculos de Mr. Bloe” va
aconseguir mantenir-se 18 setmanes en les llistes nord americanes i va entrar
en les llistes britàniques el 9 de maig de 1970, aconseguint la segona posició,
no va arrivar a la primera per que va ser per "In the Summertime" de
Mungo Jerry que es la cançó que us porto ara. Encara que generalment sol
identificar-se el nom de Mungo Jerry amb el solista Ray Dorset, Mungo Jerry
eren una bona banda de pop-rock anglesa que van funcionar comercialment a
finals dels seixanta gràcies a aquest tema que és possiblement l'únic pel qual
avui se'ls recorda. Van
començar 
anomenant-se The Good Earth. El grup l’integreban, a més de Ray
Dorset com a cantant i guitarrista, el pianista i cantant Colin Earl, Mike
Cole al baix i Paul King com a guitarra, banjo i cantant. Us explicaré una dada curiosa, aquest so pesat i repetitiu que
sona contínuament en la cançó marcant ritme, ho van fer bufant en una ampolla
buida de Coca-cola. El tema es va publicar com a primer single de Mungo Jerry,
però el mateix any van editar el seu primer LP titulat així mateix "In the
Summertime". A partir del seu segon àlbum el baixista va ser John Godfrey,
però a partir d'aquí van començar a haver canvis continus i Ray Dorset es va
convertir en el líder de Mungo Jerry que van seguir gravant i treballant fins a
finals dels setanta, en què es van desfer.
The Kinks –
Dead end street 1966
que en la versió original
apareixia la paraula "Coca-cola", que van haver de canviar-la més tard
per la de "Cherry-cola". No obstant això en la cançó del LP original
si s'escolta "Coca Cola". A Espanya aquest tema, dedicat a un
travesti, va passar la censura i es va publicar al país, sonant a les emissores
de ràdio, possiblement els va tocar un censor que no sabia anglès i tenint en
compte que Lola és un nom femení i típicament espanyol, va colar. Ray Davies
sobre el seu tema "You Really Got me", la cançó més carismàtica de
The Kinks, va dir una vegada: "Estava fart que la companyia PYE Records,
sempre insistís que féssim temes de l'estil merseybeat. Jo volia un so diferent
i la vaig compondre com un atac a totes aquestes cançons llimacs que detestava
amb totes les meves forces... potser perquè no havia estat mai capaç d'escriure
cap d’igual". Ancara us explicaré un altre historia dels The Kinks. Als
anys seixanta es diu que Micky y Los Tonys van ser els seus teloners a Madrid.
Aixó es fals, mai van passar de Portugal, si bé crec que van actuar a Mallorca, però les illes eren un altre historia, les autoritats espanyoles no els van
deixà actuar a Madrid. No va ser fins els setanta quan van vindre per primer
cop, els va portar l'amic Mikel Barsa.
Herman’s Hermits – Silhouettes 1965
Aquest tema, un dels més populars en la
carrera del grup britànic The Herman’s Hermits es aquesta que escoltem ara,
però no era seva, es tractava d'una composició de Bob Creew i Frank Slay que ja
havien gravat el maig de 1957 el grup de Filadèlfia The Rays i posteriorment
els canadencs The Diamonds. Herman’s Hermits la van portar a l'èxit l'any 1965
i a Anglaterra va aconseguir la cinquena posició en les llistes, la mateixa que
van aconseguir en el Billboard americà, en plena invasió beat. A Espanya i
cantada en castellà es van realitzar unes quantes versions, encara que jo vull
destacar la de Los Catinos, totes elles mirant a Herman’s Hermits. Per cert a
Anglaterra i ja l'any 1990 la va tornar a gravar Cliff Richard que la va
col•locar en el lloc 10, però no la va classificar als Estats Units, de fet
Cliff Richard mai va aconseguir èxits rellevants a les terres de l'Oncle Sam, ni en els
seus millors moments. Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze
anys, quan es va incorporar als Herman's Hermits, una bona banda de Manchester
formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional
plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem
a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby
(guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és
que el seu aspecte
sempre em va semblar molt anglès. The Herman's Hermits van triomfar gràcies a cançons
com "No milk today", "There's a Kind Of Hush", "My
sentimental friend" i tantes altres com aquesta que escoltem ara i que van
copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el
grup l'any 1971. La veritat es que sempre van ser un grup de singles més que de
LP’s. A partir de l’any 1969 Herman’s Hermits van treure 6 recopilatoris,
l'últim d'ells l'any 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en
versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter
Noone va creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la
resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van fer
una altra formació, de manera que hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es
diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Ara
tot està en mans dels tribunals que decidiran qui és el veritable Herman’s
Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles. No se
si ja hi ha hagut sentencia judicial o no.
The Tremeloes
– Silence is golden 1967
Inicialment van ser Brian Poole & The
Tremeloes, però el cantant va decidir que el grup era un pes excesiu per a la
seva “gran” carrera i els va deixar per llantar-se en solitari, començant
llavors l'ascens d'aquesta bona banda de pop britànic. No obstant això del
“gran éxit” que ell esperava, Brian Poole va fracassar estrepitosament, un
altre Lumbreras. Es clar que The Tremeloes van pugar a dalt de tot de les
llistes, gracies sobre tot a "Silence is golden", quart sencill del
grup que va ser la millor cançó de The Tremeloes i a Espanya va ser versionat
per molts grups, encara que destaca la que van fer Los Angeles. The Tremeloes,
van començar dient-se The Tremilos i es van formar a Dagenham, l’any 1958,
encara estan en actiu. Inicialment van formar el grup Brian Poole, el 
guitarra
Ricky West, el teclista Alan Blakely, Alan Howard al baix i Dave Munden a la
bateria. Quan l’any 1966 Brian Poole els va deixar, Alan va passar a ser el
líder del grup i va començar el seu ascens. Moriria el 10 de juny de 1996.
"Silence is golden" es va publicar l’any 1967 i estava composta per
Bob Crewe i Bob Gaudio, havent estat gravada ja l’any 1964 pels nord-americans
The Four Seasons. La versió dels The Tremeloes va arribar al número 1 als Estats
Units i va ser Disc d'Or. La portada que us he posat es d'un EP compartit que
hem van enviar des de Méxic. Per cert, quan la DECCA va fer la famosa audició als Beatles, on
els va rebutxar, els Lumbreras va escollir quedarse amb The Tremeloes. Tot un encert No?
Marmalade – Reflections of my life 1969
Es van permetre versionar el
"Obladi, Oblada" de The Beatles i vendre més que els de Liverpool.
Però no era casualitat. Aquest és un dels molts temes en la discografia
d'aquests britànics que ho ratifica. Es va publicar al 69 i va ser número 3 al
Regne Unit i 1 als Estats Units. Per a mi és tot un "Peaso Cansión" que
compartim a Un Toc de Rock. La cançó "Reflections of my life" estava composada per William Campbell i Thomas McAleese, el primer d’ells
cantant i líder del grup, on també hi trobavem a Dean Ford, Pat Fairlie, Graham Knight i
Alan Whitehead. The Marmalade van ser una gran banda
creada a Glasgow, Escòcia, l'any 1961 i que inicialment es van fer dir The
Gaylords, passant després a ser Dean Ford & The Gaylords, fins que a l’any
1965 es van convertir ja en Marmalade. Quan van gravar el "Obladi.
Oblada" de The Beatles van commoure el mercat britànic, la versió de
Marmalade va desplaçar de les llistes a l'original i es va vendre molt millor.
Amb "Reflections of my life" van revalidar el seu triomf. Si be ara
no recordo que és fes cap versió en castellà, però amb el meu grup la tocavem.
The Rolling
Stones – Lady Jane 1966
“Lady Jane” és una preciosa cançó dels
Rolling Stones que forma part de l'àlbum "Aftermath" publicat l’any
1966. La lletra d’aquesta bona cançó ens parla de Joana Seymour, tercera esposa del
rei Enric VIII d'Anglaterra, aquell famos “matadones”, ella va ser una de les
poques dones del rei que no van ser executades, encara que aquella reina va
morir durant el part del seu únic fill. La peça va ser escrita pel tàndem
Jagger / Richards i en aquest enregistrament destaca la tasca de Brian Jones
(Cheltenham, 28 de febrer de 1942 - Hartfield, 3 de juliol de 1969), guitarra
del grup en aquells moments i que va ser el veritable fundador dels Stones que
toca el dulcimer, un instrument de cordes de la família del salteri que per el
so i la forma de tocar-ho, hem recorda un sitar. El tema es va publicar en els Estats Units com
a cara B del single "Mother's Little Helper" i es va incloure en
l'àlbum en directe "Got Live If You Want It!" dels Rolling Stones, editat l’any 1966. El single amb aquesta cançó es va publicar a Anglaterra el 15
d'abril de 1966.
Els Rolling Stones amb Brian Jones, segon per l'esquerra
Rod Stewart – Sailing 1975
En diverses ocasions us he dit que en la
meva opinió, modesta això si, el millor àlbum en la carrera de Rod Stewart és
"Atlantic crossing" que gravat a Miami i es va publicar el 15 d'agost
de 1975, d'aquest gran LP us he extret una de les millors cançons en la carrera
del britànic, es tracte de "Sailing" que va ser número 1 a Anglaterra. Rod Stewart va
néixer el 10 de gener de 1945
a Highgate, Londres i el seu naixement va ser sonat ja
que en el moment en què va arribar al món una bomba volant alemanya va caure
just a la comissaria situada a la cantonada del carrer on vivien. Té una
carrera que lucina i dels seus 61 singles, 31 han estat en el top 10 i sis han
sigut número 1. Rod Stewart va començar en solitari per la Costa Blava francesa,
però va ser expulsat 
del país per gamberro. Va formar part de diversos grups, entre ells
The Brian Augen & The Trinity, Jimmy Powell & The Five Dimensions, The
Soul Agents, Steampacket, la
Jeff Beck Band, Shotgun Express i Faces que es va crear de
les restes del Jeff Beck Group i Small Faces. Faces
va ser una de les grans bandes britàniques i formavan el grup Rod Stewart com a
solista, Ron Wood a la guitarra, Ian McLagan als teclats, Kenny Jones a la
bateria i Ronnie Lane al baix. Rod va començar a gravar en solitari, encara que
sense deixar als Faces fins que una carrera va absorbir a l'altra i la seva
trajectòria com a cantant solista es va consagrar amb "Atlantic crossing",
el seu sisè àlbum d'estudi. Aquest tema estava composat pel baixista i cantant
Gavin Sutherland, component amb el seu germà Ian del duo The Sutherland
Brothers que ja la van gravar l’any 1972.
Badfinger –
Whitout you 1970
Us parlava
fa diversos programes d'ells. Badfinger són els
autors d'aquest tema que va ser el gran èxit en la carrera de Nilsson. Ara pot
ser es el moment d’escoltar la versió original per els seus creadors. Badfinger
pertanyien a l'escuderia Apple, el segell de The Beatles i van tenir una bona
trajectòria tot i que també van patir molts problemes legals que van impedir la
sortida de més d'un dels seus àlbums, aixi i tot en algun moment als Badfinger
se'ls va considerar successors dels de Liverpool. El grup en els seus inicis es
va anomenar The Iveys, i va ser format a Gal•les, pel guitarrista i líder Peter
Ham que va ser el compositor de la cançó. Al seu costat hi havia el baixista
Joey Molland, Mike Gibbins a la bateria i Tom Evans guitarra. El tema que
escoltem estava inclòs en el segon LP titulat "No dice" de l’any
1970. La Parca va passar la seva dalla per el grup i el 23 abril 1975 Peter Ham es va suïcidar en el seu garatge i Tom Evans
es va penjar el 19 de novembre de 1983, mala cosa.
Paul Young
– Everytime you go away 1985
"Cada vegada que t'allunyes" és
una de les més grans cançons dins de la carrera del cantant britànic Paul Young
i el seu primer èxit. Paul Young es un home nascut el 17 de gener de 1956 a Lutton. L’any 1991 va cantar a duet amb Zucchero "Senza una Donna" que també
va ser un altre èxit destacable d'aquest angles que a més de cantar, també toca
el baix i la guitarra. Aquesta cançó que escoltem ara es va publicar en single el 25 de febrer
de 1985, estava inclosa en el seu LP "The Secret of Associations" que
es va editar el 25 de març i va ser doble Disc de Platí a Anglaterra, Disc d'Or
a Amèrica i el single amb el tema “Everytime you go away” va arribar a la
primera posició als Estats Units i la quarta a 
Anglaterra. La cançó va estar
composada per Daryl Hall que ja la va gravar en el doble en directe "Live
at the Apollo", amb el duet del qual formava part Hall & Oates, amb la
col•laboració de David Ruffin i Eddie Kendrick, components de The Temptations
que van intervindre en la gravació en directe, de fet Hall & Oates ja
l’havien inclos també en un altre LP en aquest cas d’estudi, un parell d’anys abans.
Actualment i junt a altres cantants Paul Young forma part d’un col•lectiu que
van fent actuacions, una mena de Mágicos 70 espanyols, però a la anglesa.
Albert
Hammond – The Air That I Breathe 1972
Albert
Hammond va començar a Espanya formant part dels grups The Diamond Boys i el
duet Albert y Richard. A finals dels seixanta es va
marxar cap a Anglaterra per crear el grup Family Dogg i més tard llançar-se ja
en solitari amb temes com aquell en què ens deia que mai plovia en el Sud de
Califòrnia, però una faceta seva poc coneguda seva és la de compositor i és una
de les més importants. Albert Hammond va néixer el 18 de maig de 1944, moltes
biografies diuen que a Londres, però jo recordo que en els seixanta es parlava
que havia nascut en el Peyal de Gibraltar. Tornant al compositor, ha escrit cançons per a
The Fortunes, Roy Orbison, Leapy Lee, Joe Dolan, Blue Mink, Michael Chapman,
Hank Williams Jr, Olivia Newton-John, Barry Manilow, Simple Red, Cass Elliot,
Art Garfunkel, Leo Sayer, 
Whitney Houston, Tina Turner, Lani Hall, Aretha
Franklin, Elton John, Julio Iglesias i Willie Nelson, entre molts altres. Aquesta
cançó que escoltem ara ha estat gravada també per The Hollies, va ser escrita per Albert Hammond
i Mike Hazlewood i es va incloure a l'àlbum "It Never Rains in Southern
California", de 1972. El 19 juny 2008 Hammond va
ser inclòs en el Saló de la Fama,
precisament en l'apartat de compositors. Es el pare del cantant dels The Strokes, i el
fill es diu Albert Hammond Jr.
The Beatles
– Let it be 1970
Els Beatles, amb els que tancaré Un Toc
de Rock per avui, van ser indiscutiblement el millor grup de tots els temps,
van canviar tots els conceptes musicals, van crear escola i van marcar pautes
que posteriorment han seguit molts altres. Què hauria passat si no s'haguessin
separat? Això és una cosa que ningú pot predir, ni tan sols prenent com a
referència els Stones que segueixen al peu del canó si bé els Stones avui en
dia i des de fa moltíssims anys viuen de glòries passades i fent arrugues. The
Beatles van deixar d'actuar perquè van ser honestos i en una època d'evolució
musical en la que ells pràcticament van ser pioners en gairebé tot, van deixar
de pujar als escenaris en no poder oferir en directe el que plasmaven en un
disc. Dos factors crec jo que van ser decisius en la seva demembración, un la
mort de Brian Esptein que sempre els va mantenir units i sota la seva batuta
inflexible, una altra l'aparició de Yoko Ono amb les tensions internes que va crear
amb el seu afany de 
protagonisme que ni tan sols Ringo Starr va poder
contrarestar. Aquest tema és avui en dia una de les seves referències musicals.
Però tot i el que es diu no estava en l'últim àlbum que van gravar, aixó si, es
trobava i donava títol a l'últim treball d'estudi publicat per The Beatles.
"Let it be" es va gravar abans que "Abbey Road", però el
van editar a posteriori, el 8 de maig de 1970. Inicialment s'havia de titular
"Get back", "Tornar", però va ser un adéu. Les cançons es
van gravar amb la col•laboració del teclista Billy Preston. The Beatles volien
oferir amb les cançóns d’aquest disc un últim concert que representés el comiat
oficial 
del seu públic, per això no es va publicar en el seu moment. Però
malgrat el concert a la terrassa de l'edifici Apple, el 30 de gener (fotos al costat), tot estava
ja sentenciat. Els assajos van ser tensos, amb constants discussions entre els
membres del grup que des dels seus discos anteriors tenien una convivència cada
vegada pitjor i més hostil entre ells. Les sessions d'enregistrament van
començar el 2 de gener de 1969 i el 10 de gener George Harrison, fart de
sentir-se menyspreat per Lennon va anunciar que deixava el grup, a lo que John
Lennon va respondre dient que seguirien, però en el seu lloc tocaria Jimi Hendrix
o Eric Clapton. Finalment va ser Paul qui el va convènca per quedar-se. Paul
volia seguir amb el grup, però les constants irrupcions de Yoko pretenent
marcar normes i pautes va acabar amb l'hegemonia de The Beatles. La cançó va
ser composada només per Paul McCartney, encara que atenint-se al pacte entre
ells des del començament, el van signar com Lennon / McCartney.
La frase per tancar es de la periodista i
escriptora sueca, radicada a Catalunya, Natalia Kim amb la que m’uneix una bona
amistad tot i que fa un munt d’anys que no ens veiem. Aquesta bella dona va dir
als seu twitter:
“El gust dels diners és més fort que la
pudor de
la vergonya o la por a les conseqüències”
Conclou Un Toc de Rock, però ara us
deixaré amb la companyia de la xarxa de emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa. Per
avui tancó la barraqueta i toco el dos. Xiquets, xieuetes, porteu-se bé i no
feu res que jo no farie.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario