El Blog de Mario Prades

Posa't en contacte amb mi mitjançant el correo electrònic: tocderock@hotmail.com

martes, 28 de mayo de 2013

Un Toc de Rock Programa 29-05-2013

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els  programes  exposats  en aquest blog,
Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina

Al llarg dels anys hem tingut algun que altre grup en pla gamberrete, recordeu per exemple a Desde Santurce a Bilbao Blues Band, Mojinos Escozios, Micky y Los Tonys, La Trinca, No Me Pises Que Llevo Chanclas o La Charanga del Tío Honorio i més recentment El Koala, fins i tot Rodolfo Chikilicuatre, dit amb molt atreviment, reconec que aquet va ser tot un friki. La veritat és que han hagut unes quantes més, però avui i per començar Un Toc de Rock us he portat a la banda més gamberra de l’historia del pop espanyol i a més a més ens arriven a ritme de l'oest americà, es tracta d’un grup valencià amb els que obrirem el programa d'avui, des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles per les que surtim a l’aire, per tant i amb Los Inhumanos obrim la barraqueta dient com sempre

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Inhumanos – Duba Duba 1988

Los Inhumanos, com us he dit, van ser possiblement la banda més "tronada" del pop espanyol de tots els temps. Feien bandera de la seva desimboltura, bon humor i taranna alegre. De fet tots ells eren veritables gamberrets. Els vaig conèixa arran d'un concert organitzat a la discoteca Contacto de Camarles i malgrat tota la tropa que eren, només hi havien cinc músics i dos cantants, els altres, de vegades més de 30, eren purs comparses que sortien a l'escenari amb les seves túniques blanques per passar-s'ho bé, clar que això s'encomanava al públic, de fet aquell dia em van convidar a unir-me a ells a l’escenari i amb túnica, però jo "molt agraït" vaix declinà l'oferta. La cançó semi-seria que millor va funcionar en la seva àmplia carrera va ser "Que difícil és fer l'amor en un Simca 1000" que inicialmente tenia que parlar d'un 600, però no rimaba, com ells hem van explicar. El tema que els va catapultar va ser aquest que escoltem avui a Un Toc de Rock, paròdia de la música més ianqui. Es van crear a El Saler de València l’any 1980. Els cantants eren Víctor Báxter i Alfonso Aguado que havia militat a Última Emoción. Víctor els va deixar a finals dels 80 per crear Polvos de Talco Báxter. Per cert Los Inhumanos segueixen en actiu, encara que crec no quedi cap dels seus components originals. Fa un any o dos van publicar un llibre-disc "Los Hombres que amaban a todas las mujeres" en clara paròdia de la primera pel·lícula de la saga Millenium. Per cert, a un dels seus components li deien El Gallofa i la seva tasca en el grup era deixar anar el rot que sona en aquesta cançó. Més tard, alguns dels components de Los Inhumanos van formar La Banda del Capitán Canalla, en la mateixa línia i uns altres Orfeón Brutal. Aquest tema que escoltem ara, es trobava en el seu disc "30 hombres solos", publicat l’any 1988.

Barrabas – Woman 1971

Ara escoltarem una gran banda, son els espanyols Barrabas, un dels grans grups nacionals que van ser poc valorades al país, malgrat la seva gran qualitat i la seva longeva vida professional. Aquesta cançó estaba inclòsa en el seu primer álbum, amb la producció de Fernando Arbex que havia estat el creador de la banda quan es van desfer els Brincos, sumant músics de Brincos, Alacrán i altres professionals de la música espanyola. Van començar l’any 1971 i encara segueixen en actiu. Barrabás van ser uns avançats al seu temps, interpretaven els seus temes en anglès i fusionaven rock amb funky i percusions llatines, en la línia de Osibisa, Santana, El Chicano, Titanic, Mandrill i durant una temporada els britànics Climax Blues Band. Un dels seus majors èxits, va ser "Woman", que escoltem ara i va arribar a col·locar-se en les llistes d'èxits d'Amèrica del Nord, Europa i Amèrica Llatina, arribant a número 1 al Canadà. Fernando Arbex només va tocar la bateria en la gravació d’aquest primer disc "Barrabas Música caliente", però mai va tocar en directe amb el grup Barrabàs, sent el bateria titular des dels seus començaments José María Moll que posteriorment es convertiria en el seu líder i és l'únic músic que ha tocat en les seves tres etapes. En aquest enregistrament el cantant va ser Iñaki Egaña que havia militat a Los Buenos i actualment en Los Mitos. Va ser substituït per José Luis Tejada que tocava amb els barcelonins Los No, encara que Iñaki va tornar l’any 1983. En aquest primer disc "Barrabas Música caliente", editat per RCA, també es trobava "Wild safari", un altre èxit internacional que els hi va obrir el mercat francès. En el seu segon disc "Deja suelto a Barrabas" trobàvem la cançó "Hi-jack" que va ser versionat per Herbie Mann i en la versió original per els Barrabás va arribar a número 1 del Billboard, en les llistes de música negra.

Gossos i Dani Macaco – Corren 2007

L'any 2007 Gossos van editar l'àlbum "Oxigen" que van presentar amb una gira anomenada, per descomptat, "Oxigen tour". En el disc van comptar amb col·laboracions, entre elles la de Macaco, precisament en aquest tema que escoltem ara, també ho van fer Beth i Cris Juanico. La veritat és que jo trobo a faltar aquells Gossos dels seus inicis, quan basaven el seu repertori en cançons acústiques i bons jocs de veus, en una línies que va fer que se'ls comparés amb els nord-americans Crosby, Still, Nash & Young i els va obrir les portes al mercat discogràfic català. Finalment l’any 2002 van incorporar al bateria Santi Serratosa i es van electrificar totalment gravant el CD "El Jardí del Temps" a l'any següent, passant a ser simplement una banda més de rock en català, amb seguidors acèrrims, això si, però la veritat és que poc aporten al món del rock, llevat bones cançons que no és poc. L'estiu de 1993, els manresans Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré es van unir per crear Gossos i des de llavors s'ha de reconèixa que han tingut una carrera que han sabut mantenir, amb algun daltabaix, però jo em quedo amb els seus tres primers discos. L'any 2000 Gossos van decidir gravar un CD en castellà "De viaje" que no va ser ben rebut pels seus seguidors, que ho van interpretar com una comercialització del grup, cosa que no era certa, qualsevol banda que es preï no vol quedar-se estancada i intenta arribar a la major quantitat possible de públic, llevat dels curts de mires que prefereixen quedar-se sempre entre quatre barres. És clar que el mateix va succeir amb Sopa de Cabra i se'ls va criticar i atacar, oblidant que en els seus inicis cantaven en català, castellà i anglès, potser és que aquells que els criticaven i sabotejaven els seus concerts ni tan sols coneixien la trajectòria de Sopa de Cabra i es limitaven a intentar imposar una sola llengua en una terra plural. Fins SAU que sempre es van negar a cantar en castellà, s'havien plantejat gravar en anglès. El problema es que molts artistes i discogràfiques res aportan de nou al mercat discogràfic català, això si, saben utilitzar la llengua com a bandera oblidant que Catalunya és molt més que barretina, gralles, banderes estelades i subvencions de la Generalitat i que a la música en català, com tothes les músicas d’arreu del mon, te que predominà la qualitat. Es clar que… Baix quin criteri apliquem la paraula “Qualitat”?

Melocos con Manuel España – Cuando brille el Sol 2010

L'any 2010 Melocos, aquesta bona banda del Port de Santa Maria, va treure un CD titulat genéricament "45 rpm" en el què tot eren versions amb col·laboracions de luxe. Entre elles trobàvem aquest tema de La Guàrdia "Cuando brille el Sol" que va ser el segon single promocional i en el que van comptar amb la col·laboració de Manuel España, cantant de La Guardia i actualment l'únic dels components del grup granadí que roman al grup en aquest moments. Però tornem als Melocos, el grup l’ntegrent Jaime Terrón (veu), Gonzalo Alcina (guitarra), Manu Jurado (guitarra), Andrés Ortiz (bateria) i Antonio Suárez (baix) i els nois es van conèixa a l'escola Guadalete de la seva ciutat. El 20 de febrer del 2007 va sortir a la venda el seu primer EP "Melocos" i en el que hi van col·laborar Los Secretos. "45 rpm" és el tercer àlbum de Melocos i en ell versionen cançons que els van motivar al seu moment. Això està molt bé, però caldria saber si s'ha degut a que els venia de gust fer-ho o manca de creativitat ja que un nou disc amb cançons pròpies sembla que ja estaba trigant massa i l’any 2011 van editar finalment un nou disc amb noves cançons, es va titular "Imposible", si bé ara crec recordar que era un EP, però no estic segur.

Jesús Cifuentes – Rock and roll de las dos Españas 1995

El cantant i líder de Celtas Cortos, el val·lisoletà Jesús Cifuentes va publicar l'any 1995 el seu primer àlbum en solitari titulat "El caimán verde", amb cançons i lletres inspirades en l'illa de Cuba. Un contingut més rocker que cèltic, amb lleugeres connotacions salseres. Al CD amb presentació de cartó i doble caràtula, ens trobàvem aquest tema que us he seleccionat per escoltar al programa d'avui i en el que el val·lisoletà Jesús Cifuentes ens parla de dues Espanyas completament diferenciades per la cultura. En aquests àlbum i acompanyant a JesúsCifuentes (veu i guitarres), trobem a Rafael Martín Azxona (bateria, caixó flamenc, percussió i cors), José Sendino (veu, guitarra elèctrica i acústica) i Jesús Prieto (baix i guitarres). Compta amb diverses col·laboracions, entre elles la de Fermín Muguruza. Jesús Hernández Cifuentes va néixer a Valladolid el 28 de juliol de 1966. L’any 2004 va sortir l'àlbum "Horitzontes" amb el seu nou grup Cifu & La Calaña Sound, per tornar al 2006 i després de problemes legals, hem sembla recordar, va posar en marxa de nou Celtas Cortos, encara que crec que només ell i un parell de músics quedan de la formació original. A la foto Jesús Cifuentes i els músics de la seva banda en aquesta gravació

Ilegales – Ángel exterminador 1988

Un dels millors discos de Los Ilegales, la banda liderada pel cantant i guitarra madrileny Jorge Martínez, és "Chicos pálidos para la máquina" que va publicar Hispavox l’any 1988. Precisament el 5 d’agost de 1989 jo vaig organitzar des de la meva empresa Guitar-T Produccions un concert al camp de futbol de Salou. Cap de cartell eren Los Ilegales, al costat dels lleidatans Adhesivo, el grup de Barcelona Ipso Facto, aquest dos eren de la meva escuderia i els madrilenys La Coartada. Aquell matí de dissabte tot estava preparat. No havia caigut ni una gota de pluja en tot el que portàvem d'estiu i a les dotze en punt del migdia, just quan els camions amb l'equip de so i llums estaven entrant en el camp de futbol, va començar a ploure. Caigueren mes de 150 litres de plutga per metre cuadrat en poc mes d’un hora i tot Salou es va inundar Va caure, com va dir un amic meu argentí "Gotas como pingüinos". Els camions van quedar bloquejats pel fang amb les seves rodes empresonades. Fins i tot quan estava trucant per telèfon des de les oficines del camp, a la companyia asseguradora, un llamp va caure a la caseta i em va afectàr a través del telèfon que es va cremar i emb va fotre un “calambrazo”. Els aficionats es van quedar sense concert, l'empresari no va perdre res ja que tot estava assegurat i ben assegurat, i en els salons de l'Hotel Caspel, a Salou, Ilegales, Adhesivo, Ipso Facto i crec que també gent de La Coartada, es van muntar un improvisat concert acústic que va durar fins que els hostes de l'hotel van començar a queixar-se. La veritat és que no se perque. Total… Qui dorm a les cuatre de la matinada? Aixó es broma, perdoneu les molesties.

Asfalto – Rocinante 1987

Al llarg de la història de la música s'han fet grans cançons que ens parlen de la fi de la il·lusió, quan la realitat fa tristament que posem els peus a terra. Aquesta es una d’elles. Fa unes quantes setmanes vaig parlar de Asfalto i els vem escoltar, ara sonan de nou a Un Toc de Rock amb aquesta peça. Al costat dels Burning, crec que són les millors bandes del rock espanyol dels anys 70. La cançó que us he seleccionat és un cant a la desilusió, una crida d'atenció dient-nos que de vegades, els somnis no han de donar pas a la realitat. La cançó ens diu que Don Quixot va abandonar a Rocinante i després de vendre la seva llança es va comprar un tractor, mentres que Sancho Panza i Dulcinea van muntar una botiga de recanvis per al tractor. Es una bona lletra i una millor cançó que ens portan a Un Toc de Rock un dels grups histórics del rock espanyol de totes les époques… Asfalto. Van començar dien-se Tickets fins l’any 1972 i al igual que Burning, inicialment van gravar en anglès i van versionar a The Beatles. Aquí trobem a la formació més original d’Asfalto, els millors músics que van integrar el grup i això que van passar-hi de molt bons, però aquests són els ideals, la que va ser la millor formació d’Asfalto: Lele Laina, Julio Castejón, José Luis Jiménez i Enrique Cajide. Aquest tema es va regrabar amb els mateixos músics que ho van fer la primera vegada i amb mitjans moderns, per al LP "Asfalto 15 años de música", editat per conmerorar l’aniversari d’Asfalto l’any 1987 i que va editar el seu propi segell discogràfic Snif Records, del qual jo vaig ser, en aquella època, delegat per a Catalunya

Inma Serrano – Cants de Sirenes 2008

La cantautora alacantina Inma Serrano ha gravat un únic disc en la seva llengua al llarg de la seva carrera. D’aquest àlbum que es va titular “Inma I” us he extret aquesta cançó que escoltem ara a Un Toc de Rock i que ens parla de deixar-nos portar per els falsos somnis, els cants de sirenes. L’any siguet Inma Serrano va versionar aquest àlbum al castella i el títol va ser “Inma II”. Actualment Inma Serrano, nascuda a Alacant l'any 1968 té el seu propi segell discogràfic Cerebro Demente Records. A més de cantant i compositora també ha realitzat tasques de productora i ha treballat amb Lorca, Armando y El Expreso de Bohèmia, Tontxu, etc. i també ha estat jurat d'Operación Triunfo un parell de temporades. La veritat és que m'agradaria saberla seva "veritable" opinió d'un programa com aquest, ella que és autora de les seves pròpies cançons. En el primer treball de la cantautora Inma Serrano amb el seu nom per títol, Dro, la seva casa de discos en aquella época, va fer una proba, va sortir a la venda a preu econòmic, tans sols 1000 pessetes de l’època, uns sis euros, i va resultar un experiment amb bons resultats ja que es va vendre molt bé i va donar a conèixer a aquesta dona que va residir a València, Barcelona i finalment va establir la seva residència a Madrid. Pero la discográfica sols va treure tres discos a bon preu (M-Clan, Def Con Dos i Inma Serrano), teniu que pensar que elles treballen per fer cales, com més millor.

José Luis Encinas – Una de fiesta 1997

Un dels bons guitarristes espanyols és José Luis Encinas i ara us el ho porto perquè junts, gaudim d'aquesta bella cançó que sense perdre l'aire flamenc, està carregat de connotacions jazzístiques i toc calents de salsa caribenya. Us l'he extret del seu CD "Duende" que el músic va publicar l’any 1997. Compta amb Tito Duarte a la percussió, Carlos Quintero als teclats, Román Martín a la guitarra, Manuel Machado a la trompeta, Eduardo Gracia s'encarrega del baix, Enrique Valiño toca el violí i Javier Monforte la guitarra acústica, mentre que José Luis Encinas ens delecta amb la seva espectacular manera de tocar la guitarra espanyola, la veritat és que és un dels grans estilistes nacionals de l'instrument, a un nivell comparable a Paco de Lucía, Tomatito o Manolo Sanlúcar. José Luis Encinas va néixer a Palència l’any 1966, encara que va créixer a Salamanca. Va començar de forma autodidacta amb la guitarra elèctrica i fent rock, però quan va començar els seus estudis es va dedicar a la guitarra clàssica i poc a poc es va anar decantant cap el so aflamencat. És clar que en els seus principis i a Madrid va tocar en un grup de rock que es van cridar Tiempo Muerto. L’any 1991 aconsegueix el títol de professor al Conservatori Superior de Música de Madrid. Es trasllat als Estats Units per realitzar un màster. Va gravar el seu primer disc l’any 1995 amb temes clàssics i realitzar concerts per Alemanya i Estats Units. "Duende" que pot ser qualificat realment com el seu primer treball real, va ser el disc que el va convertir en popular encara que el seu estil que fusionava tendències va ser criticat per molts puristes. Amb aquest CD m'ha passat una cosa curiosa, he trobat diverses fonts d'Internet que diuen es va publicar l’any 1998, però jo veient la contraportada editada per el segell Virgin Records, vec que indica clarament 1997. És clar que va ser imprès a Holanda, però dubto que això hagi influït, possiblement sigui un error, o d'impressió del CD o d'interpretació en les fonts de la xarxa ja que no disposa de número de Dipòsit Legal

Ismael Serrano – Papa cuéntame otra vez 1997

En els anys noranta va sorgir a Espanya una nova generació de cantautors, sang nova que es va sumar a tots aquells que amb les seves lletres havien pretès dir coses abans que ells. Dins d'aquesta nova fornada trobàvem a Ismael Serrano Morón, nascut a Madrid el 9 de març de 1974. En aquest tema que ara escoltem a Un Toc de Rock, Ismael ens parla amb ironia de tots aquells que amb il·lusió van lluitar, van mostrar inquietuds i es van moure contra la dictadura a finals dels seixanta, sentint-se la majoria d'ells bastant defraudats del resultat obtingut al llarg dels anys. Aquesta cançó obria el seu disc de debut "Atrapados en azul" que es va publicar l’any 1997 i va ser Disc de Platí a Espanya, donant a conèixa a Ismael Serrano a l'Amèrica Llatina, de fet va ser Disc d'Or a Argentina. El va editar el segell Polygram i els productors van ser Juan Ignacio Cuadrado i Julio Palacios. Amb motiu del seu desè aniversari professional va publicar “El viaje de Rosetta”, l'any 2006, que engloba els 22 singles que ha editat al llarg de la seva carrera, un munt de rareses, temes inèdits i un DVD amb els seus vídeos. El març de 2004 Ismael Serrano es va veure obligat a suspendre un concert a Barcelona a causa dels atemptats de Madrid, que li van tocar molt de prop en ocórrer a Vallecas, el seu barri. En alguns diaris es va publicar una carta en la qual Ismael Serrano expressava el seu dolor davant tal atrocitat. Sobre aquest fet va compondre un nou tema "Fragilidad" que es va incloure en “Naves ardiendo más allá de Orión” i en el que va tornar a l'arrel de cantautor ja que la seva carrera es va decantar a partir del segon disc cap al poppi, amb bones lletres, això si. En total Ismael Serrano ha publicat 11 àlbums, l'últim d'ells “Todo empieza y todo acaba en ti” l’any passat.

Betty Missiego – Su canción 1979

Betty Missiegio es tota una senyora, dins i fora dels escenaris i a part una Amiga d’Un Toc de Rock, des de el facebook que ens coordina l’estimada Montse Aliaga. Amb aquesta cançó ens va representar també al Festival Internacional de la Canción de Eurovisión, a l’edició del 1979, celebrat el 31 de març a Jerusalem. Betty Missiego va quedar en segon lloc, la primera posició va ser per als representants d'Israel, Milk and Honey que van guanyar amb "Hallelujah". Aquest festival va tenir la seva polèmica, i va haver marro, ja que el jurat espanyol va donar els últims 10 punts a Israel donant-lis amb això la victòria que havia d'haver estat per Betty Missiego, sols que haguesin votat a uns altres. Es va dir al respecte que Espanya no volia organitzar el festival l'any següent i que aquesta “putada” va ser feta expresament. La veritat crec que mai la sabrem, si bé ella possiblement si que la sàpigue, peró com ja us he dit, es una senyora i no parla. Betty Missiego ha gravat un munt de discos i va participar al costat dels amics Lorenzo Santamaría, Micky i Tony Ronald a "Mágicos 70", junt amb Jeannette, però si jo hagués d'escollir entre els àlbums de Betty Missiego em quedo amb el disc "Inolvidable" publicat l’any 1991 i que està ple de bons boleros.

Gloria – Contra viento y marea 1979

Tot i que Glòria va començar com a cantautora i dins de la Nova Cançó, crec que mai va formar part d'Els Setze Jutges que quan Gloria va començar ja començaven a estar bastant cremadets. La cantant es va retirar quan es va casar, però en els setanta va tornar i es va dedicar a cantar en castellà per arribar al mercat espanyol i entre els seus singles més reeixits es troba aquest, amb "Contra viento y marea" a la cara A i que a mi em va regalar una amiga de Reus dient-me que escoltés bé la lletra, era una veïna i estava casada, jo també i em va resultar força aclaridor. La producció va estar a càrrec del guitarrista Julio Seijas i estava escrita per ell i Eddy Guerin que es va encarregar dels arranjaments. Glòria Preses Canals va néixer a Barcelona l’any 1952 i era germana de la també cantant Maria Pilar i jo vaig descobrir les dues noies en les matinals que es feien al cinema Gayarre de Sants, a Barcelona, organitzats pel programa "Barcelona Internacional" de Ràdio Juventud la Voz de Cataluña que dirigien i presentaven inicialment Josep Maria Bachs i Àngel Casas, al costat d'un tercer del qual no recordo el nom. A Glòria la va acompanyar durant un temps el gran guitarrista Fernando Orteu a qui al programa El Temps Passa que fem l'amic Quimet i jo, també en aquesta emissora, hem punxat ja en diverses ocasions. A Gloria li van proposar representar Espanya a Eurovisió, no recordo l'any, però ella no va acceptar ja que llavors estava embarassada.

Falcons – Perdidos en el Universo 1978

Falcons eren una bona banda mallorquina, concretament de Manacor i es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Curiosament mentres van ser Grupo 15 van gravar versions, quan van ser Falcons solsament cançons propies. Aquesta cançó que escoltem ara, en una línia molt de rock progressiu ens mostra la qualitat d'aquest grup, tot i que les imposicions de la seva companyia discogràfica van fer que el públic conegués, en editar-se en single, cançons excessivament comercials dels Falcons, no mancades de qualitat, aixó si, però molt més poppis que la música amb la que ells gaudien de veritat. La peça us le he extret del seu primer àlbum “Tercioperlo y Fuego”. Falcons van treure tres LP’s i la cançó estrella del según LP titulat simplement “Falcons II”, editat per Philips-Fonogram va ser “Date por vencido” que escoltarem un altre dia. La veritat es que es tracte d’un bon tema que jo vaig descubrir una nit de sarao a una sala de festes de Saragossa que crec es deie Papagayo o una cossa així. Havia anat a pendre una copa amb una amiga que era supervisora de Telefónica i la cançó de Falcons va sonar. Em vaig adresar al discjokey per preguntar-li qui eren y al día siguent, quan tornà a Reus vaig comprar-me el single. Falcons eren Rafael Aguiló (cantant i guitarra), Pep Nadal (baix), Damià Tomàs (batería) i Josep Portell (guitarra).
La frase per acabar el programa d'avui és d'un poeta francès que va cultivà de manera significativa el dadaisme i el surrealisme, us parlo de Paul Éluard (Saint-Denis, 14 de diciembre de 1895 - Charenton-le-Pont, 18 de noviembre de 1952) que va dir


“No hi ha grandesa per aquell que vol engrandir-se”

Per avui tanco el programa d’Un Toc de Rock, però abans us deixó amb companyia de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa. Toco el dos i fins el proper programa, per ara tancaré la barraqueta. A reveure

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades



No hay comentarios:

Publicar un comentario