Nota del Productor, realitzador i
director:
Tots els
programes exposats en aquest blog,
Disposen
d'un enllaç per descarregar-s’els,
sempre situat a peu de pàgina
Avui a Un Toc de Rock tindrem varietat
d'estils musicals amb una tònica comú, la qualitat. Escoltarem rock, ska i un
toc de jazz, però obriré amb una cançó a ritme pràcticament salser a càrrec
d'un guitarrista del nord de la península. És clar que també escoltarem a un
cantant de Guatemala, una de les millors cantautores argentines, passarem per
Cuba i sonarà una divertida cançó que ens parla de l'odissea d’un marcià que es
diu Marcelino, perdut en una de les nostres ciutats i els seus problemes amb un policia municipal i que ens portarà un
cantautor malagueny. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de
Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa anem a
començar el nostre recorregut musical. Jo soc Mario Prades i començaré dient
alló que ja es habitual
Benvinguts a Un Toc de Rock
Arriaga – La máscara 1996
Obriré el programa d'avui d'Un Toc de
Rock escoltant a un extraordinari guitarrista espanyol molt poc conegut José
Luis Iglesias, anomenat artísticament Arriaga. La veritat és que poca
informació us podré donar d'Arriaga al que ja vam escoltar fa unes quantes setmanes
aquí al programa. Era la primera vegada que l’escoltavem, encara que de fet
això és totalment fals ja que Arriaga sona en cada un dels programa pel fet que
una de les seves cançons forma part de la nostras caretas d'entrada i sortida.
Aquest tema que escoltem ara es trobava al CD “Algo más que una guitarra” que
Arriaga, aquest extraordinari guitarrista amb reminiscencies de Carlos Santana,
va publicar a través del segell Barsa Promociones propietat de l'amic Mikel i
que es va editar l'any 1996 i en el qual tots els temes, excepte dos, són
composicions del propi guitarrista que també va realitzar la producció de
l'àlbum. Compta amb les col•laboracions de Toni García, Antonio Reyes, Teresa
Sayas, Arturo Sanz i Álvaro Martialay. Es Arriaga, un home que mereix ser
escoltat. En aquest tema s’ens presenta ple de tocs salseros molt interesants i
es que ell es molt versatil amb la seva música.
José
Luis Iglesias, conegut com Arriaga
J. Teixi Band – Ahora y siempre 2009
L'any 2009 la J. Teixi Band va publicar
l'àlbum "Hazme una señal" que es va gravar en els estudis PKO de
Madrid, un dels seus millors discos i d'ell us he tret aquest tema que sona ara
a Un Toc de Rock. La J. Teixi
Band sorgeix de les restes de dos grans bandes de rock and roll dels vuitanta
que van desaparèixer deixant el seu llegat musical, us estic parlant de Los
Elegantes i Mermelada, tots dos grups han sonat al programa en diverses
ocasions. Formen la J. Teixi
Band Javier Teixidor (guitarra), Daniel Montemayor (baix), 
Emilio Galiacho
(teclats) i Antonio Melgar (bateria). Es van crear l'any 1997 i des de llavors
han tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants, encara
que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair
encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però
d'aquesta manera ells poden fer el que els agrada, bon rock i R & B. Van
debutar amb "Blues Casino" (1998). Per cert, crec que va ser la seva
cançó "Psycodelic Sally" la que va ser usada com a música per a un
anunci de televisió, però no estic segur, per tant us diré el de sempre en
aquests moments de dubte, no em feu gaire cas.
RH+ – Junto al mar 1984
El segon i últim disc de RH + es va
titular "Multivisión" i d’aquest àlbum us he tret aquest gran tema
que escoltem ara a Un Toc de Rock i que a mi em porta sempre bons records,
entre altres coses per que era la sintonia d'un programa que jo feia a diari de
dilluns a divendres i de 10 a
12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any
1984 i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup
RH+ va desaparèixa al no poder Javier Vargas atendre els seus treballs amb ells
i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana,
Pasarela, Comando 
Rock i L'Orquestra Mondragón. Així mateix trobàvem forman
part del grup RH+ a Nacho Campillo que es feia dir en aquella època Nacho Reyno
i que després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel
i Jazmín. A RH+ també trobavem a Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que
venie dels Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria
i que venia dels Conexión, el grup de Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a
Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band.
Ricardo Arjona – Animal nocturno 1993
El cantant guatemalenc Ricardo Arjona
(Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades,
va començar l’any 1984 i ha compost molt bones lletres. Un dels millors
treballs de Ricardo Arjona és "Historias" de l’any 1994, amb el qual
va aconseguir 27 discos de platí i dos de diamant. A mi una de les cançons de
Ricardo Arjona que més m'agraden és aquesta, "Animal nocturno" que
escoltem ara a Un Toc de Rock i que va estar molt bé versionada per Bertín
Osborne, és una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La
podadora”, la raó es troba a la lletra que ens parla de manipulació i camvis en
el sentit musical dels artistes fets per l’industria del disc i els mànagers,
fins que deixan de estar a dalt de tot i 
aquells “amics” i les nuvies s’en van i
sols queda un gos, però l’home no es rendeix i és dedica a fer el que a ell li
agrada, conscient de que mai tornarà a ser cap de llistes de radio-fórmula,
actúa a petits garitos per poca “pela”, però treballa en alló que a ell li
agrada. Com confesa que es un optimista, si be no te encara jardí, ell ja s’ha
comprat una podadora. Aquesta peça, composada per Ricardo Arjona, donava títol
a un álbum, el seu quant disc d’estudi i que va editar el 9 de febrer de 1993.
Per cert l’ultim disc de Ricardo Arjona que he escoltat es
"Independiente", de l’any
2011, és un títol molt al•legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona
publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music,
als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada
Metamorfosis. Si bé crec que l’any 2011 Ricardo Arjona va treure un nou disc,
però ara no ho tinc clar.
Bongo Botrako – Lluna 2012
Ara escoltarem un altre tema que us he
extret del nou treball dels tarragonins Bongo Botrako, l'àlbum
"Revoltosa" que van publicar a mitjans de novembre passat. El disc us el
podeu descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web, una iniciativa que
molts grups estan adoptant per promocionar els seus enregistraments i que
funciona ja que si bé els ingressos per vendes de discos són mínims o no
existenxen, el benefici real i interessant per als grups és la difusió de la
seva música i anherentment l'augment de les seves actuacions que és
veritablement del que han de viure els artistes, d'enfrontar-se amb el públic
cara a cara i demostrar en directe tot el que saben fer que en el cas de Bongo
Botrako és molt. Com a exemple teniu damunt de la taula el cas de Els Catarres
amb un volum de concerts que per a si ho volguessin "grans" de la
música en català o grups consolidats des de fa molts anys. I és que la crisi
existeix, però també hi ha les companyies discogràfiques amb les seves
manipulacions i la compra de posicions en les llistes de la ràdio-fórmula, una
xacra dins el món de la música actual a Espanya. Uns altres que van el mateix
son Oques Grasses. El primer artista que va usar Internet per col•locar els
seus discos saltant-se a les discogràfiques va ser Manolo Tena que va vendre
l’àlbum 
"Insólito" editat l'any 2000, sols a través d'internet i a
molt bon preu, allò li va representar el boicot per part de les emissores de
ràdio fórmula que no poden tolerar se'ls escapi el negoci. Bongo Botrako havien
publicat primer una maqueta que es va titular “Maketa” i al 2010 el seu primer
disc “Todos los días sale el sol” que també va descargar-se gratuïtament des de
la seva web, Bongo Botrako, aquesta bona banda nascuda a Tarragona és digne
d'atenció, en els pocs anys que porten treballant és que no paren i s'han
inflat de realitzar concerts, tant en territori espanyol com a França. El grup
l'integren Uri Giné (cantant), al costat de Nacho Pascual (guitarra), Xavi
Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria), Xavi Barrero (trompeta), Óscar
Gómez (saxo) i David García (baix).
Carlos Rodríguez – El marciano Marcelino
1997
L'any 1997 el segell PDI va publicar un
CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal" del que us he
extret aquesta divertida cançó que ara compartiré amb vosaltres a Un Toc de
Rock i en la qual un marcià es perd per una ciutat qualsevol de la nostra geografia.
Deixa la seva nau espacial averiada en un carrer, en doble fila i un guàrdia
municipal amb molt mala llet decideix multar-lo després de demanar-li tots els
documents del vehicle i en adonar-se que no té ni la ITV ni l'impost de circulació
i davant la "xuleria" del nostre marcià que es diu Marcelino, el zel
del policia fa que el detingui i se'l endugui cap a comissaria. Vaja un problema!
La veritat és que poc puc dir-vos d'aquest cantautor llevat que el CD està molt
bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis Barcelona
So amb Jordi Vidal com a tècnic de so sota la direcció de Montserrat Ros. Les
guitarres van estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i Diego 
Rey i va
comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo
Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col•lectiu barceloní de
cantautors anomenat Taller La Revuelta del qual
formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el
creador del col•lectiu amb el qual de vegades van col•laborar Joaquín Sabina,
José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti. Als membres del Taller La Revueta els podíem veure
actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que crec recordar era
propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga
d’on crec que era oriünd i residia, encara que no estic segur. Carlos Rodríguez
va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”
El cantautor malageny Carlos Rodríguez
Pedro Ruy-Blas – El joven pastor 1974
Pedro Ruy-Blas és una de les grans veus
del pop espanyol, tot i que ell és també un bon bateria i al capdavant de Dolores, la
primera banda que va fusionar jazz i flamenc de l'estat espanyol, va demostrar
tota la seva qualitat instrumental en el mon del jazz. Pedro Ample Candel, el
seu veritable nom, va néixer a Madrid l’any 1949 i havia estat cantant de Los
Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un parell o tres de
discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios, si
bé mai va ser membre oficial del grup, quan Teddy Bautista va marxar a complir
amb els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït a Los
Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas posteriorment crea el grup Frecuencia i
després va començà a gravar en solitari ja com Pedro 
Ruy-Blas, debutant amb el
single "A los que hirió el amor" que també va gravar Johnny Halliday,
encara que la seva carrera va ser curta ja que l’any 1977 va crear Dolores.
Abans va editar una serie de discos interesants, entre ells “Mi voz es amor”
que va ser censurat per el franquisme i entre altres temas destacables aquest
que us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock, amb una lletra molt
interesant ja que la cançó inicialment s'havia de titular "El cura" i
parlava dels amors d'un jove sacerdot, és clar que va haver de alterar el
títol. Va estar produït per Alain Milhaud. La veritat es que Pedro Ruy-Blas es
un home de jazz i a partir de 1980 va reprendre la seva carrera com a cantant
solista i ha estat traient discos molt interessants, sempre dins d'una línia
jazzística o propera al jazz, si bé l'any 1984 va ser Judes en el musical
"Jesucristo superstar" i Jean Valjean a “Los Miserables”, si bé ha
fet altres musicals.
Juan Erasmo Mochi – Amada mía 1978
Al programa d’avui escoltarem a Mochi que
més tard va passar a dir-se Juan Erasmo Mochi i es va fer molt popular en els
seixanta quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada,
em refereixo a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta
Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en
Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja qu
com us deia aixó de Juan Erasmo ho vam saber ja en els 70, va tenir també una
brillant carrera com a cantant melòdic. Recordo una gran versió que va
realitzar de "La Hiedra",
un maravellos bolero. Aquesta gran balada que sona ara la va editar en single
l’any 1978. Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943 i provenia d'una
família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa
amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxà a Mallorca i
allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear més tard The Runaways als 
que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i
posteriorment els seus components passarien a Los Bravos i Los Z-66. La seva
popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema, Mochi al
costat de Micky va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" (foto de la presentació al Festival de Sant Sebastià, amb Maria José Goyanes i Micky) i algun
altre. Va tenir diversos matrimonis, més que jo, uns a Espanya i altres a
l’Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984
torna a Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes de gent com Los
Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel,
Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Es un dels amics del
programa al facebook que coordina Montse Aliaga.
Teresa Parodi – Canción para Carito 2008
Una gran cantautora argentina, poc
coneguda aquí al pais, és Teresa Parodi a la qual escoltarem ara versionant un
dels millors temes de León Gieco que la va compondre al costat d'Antonio
Tarragona Ros, el pare del qual va ser denominat "El Rei del
Chamamé", un estil musical típic del folklore argentí. Aquest tema es
trobava en un disc compartit amb altres artistes en el què versionaven cançons
del gran cantautor també argentí León Gieco i que es va titular "Gieco
querido! Cantando al León 2" que es va publicar l'any 2008 i en el qual es
van incloure també temes Luis Alberto Spinetta, Ismael Serrano, Víctor Heredia, Iván 
Noble, Andrés Calamaro, Fabiana Cantilo i uns quants més. Teresa Parodi va
néixer el 30 de desembre de 1947
a Corrientes i té en el seu haver el Premi Konex de
Platí al millor autor i compositor de la dècada que va obtenir l'any 1999, el
Premio Nacional de las Artes i el Camín de Oro per la seva trajectòria
professional. Ha visitat amb les seves cançons en diverses ocasions Europa,
havent actuat a Madrid, París i Brussel•les, també ha fet gires per Estats
Units i per tota Amèrica del Sud, fins i tot ha actuat a Israel i Cuba. Ha
compartit escenari en diverses gires amb Antonio Tarragona Ros, Mercedes Sosa,
Pablo Milanés, Sara González, Víctor Heredia, León Gieco, Julia Zenko i
Alejandro Lerner, entre molts altres.
Suburbano con Luis Eduardo Aute – Arde
París 2000
Luis Mendo i Bernardo Fuster que integren
el grup Suburbano, van publicar a través del segell Karonte, el gener del 2000,
una mena de disc-llibre gravat en directe i que es va titular "20 años y
un día" en el que realitzaven un recorregut per la seva carrera
discogràfica i que va comptar amb bones col•laboracions, entre elles la de Luis
Eduardo Aute en aquest tema que us he seleccionat ara per escoltar a Un toc de
Rock. de fet Suburbano va ser durant molts anys la banda d'acompanyament
d'Aute. Aquest disc es va gravar al Cafè de la Palma de Madrid,
durant els dies 4 i 5 de juny de 1999 i també van col•laborar Pablo Guerrero,
Clara Serrano, Susana Martins, Luís Pastor i Pedro Guerra. actualment, el grup
està integrat per Bernardo Fuster, Luis Mendo, Elena Robles, Javier Palancar, Lorenzo
Solano i Pino Sambataro, encara que per Suburbano han passat altres 
músics, entre
ells Rafael Porta (violí) i Billy Villegas (baix). Suburbano sempre va ser un grup que va
navegar a contracorrent. Quan estava de moda el folk ells tocaven rock, quan el
rock es va imposar es van dedicar al folk... en fi, coses que passen fins en
les millors famílies. Per cert Bernardo Fuster va gravar en els setantas un
disc molt reivindicatiu que va estar censurat per el Franquisme i que va signar
sota el seudonim de Pedro Faura. Ells dos son gran compositors i seves son
cançons com “La Puerta
de Alcalá” o “Makinavaja” i han escrit un munt de bandes sonores per
pel•lícules o series de televisió.
Lejos de Allí – Ana y Silvia 1989
Lejos de Allí van ser un grup andalús amb
bons instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per
ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la
joventut, el que va fer que arribessin al públic jove immediatament. És clar
que des de la casa de discos els van forçar a mantenir la seva línia per tal de
seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar
canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar
tres discos, l'últim l'any 1993, però la cançó més popular en la seva carrera
va ser aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va extreure del seu
primer 
disc "Lejos de Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar
en format single i maxi-single. Lejos de Allí ens narren la història de dues
amigues des de la infantesa que creixen i
evolucionen al mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i
que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí
es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un
temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es
va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i
finalment van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i va
ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito
14. 
Francisco Céspedes – Nadie como tú
1998/2004
Francisco Fabián Céspedes Rodríguez, més
conegut pel seu nom artístic de Pancho Céspedes és un cantant, músic i
compositor nascut a Santa Clara, (Cuba) i nacionalitzat mexicà. El seu primer
disc com a solista va ser "Vida loca" editat l’any 1997. La cançó
“Esa vida loca” del mateix álbum, va catapultar a Francisco Céspedes a les
llistes d'èxits de tot el món de parla hispana i va cosolidar la seva fama com
a cantant de boleros. L’álbum va ser cinc vegades Disc de Platí. Per cert i
pels amants de les anècdotes: Pancho Céspedes va posar la veu en la traducció
al castellà del film de Disney "La princesa i el gripau" prestant la
seva veu a Louis, un llangardaix trompetista i amant del jazz que viu al pantà. Quan va deixà els seus estudis de medicina es va incorporà com a cantant a l’Orquestra de Pucho López i despres a la
Orquesta Cubana de
Música Moderna, on va cantar temes propis i peçes d’un estil cubà anomenat
“Feeling” que barretga bolero i jazz. Va començar a ser conegut quan Luis
Miguel va incloure la seva cançó “Pensar en ti” dins del seu repertori i la va
gravar, junt amb altres del cubà. Per cert, existeix un duet de Pancho Céspedes
i Presuntos Implicados cantant aquesta cançó “Nadie como tú” i també la va
gravar amb Sheyla. La cançó va estar inclosa també al disc recopilatori
“Dicen que el alma (Grandes éxitos)” de l’any 2004.
Silvia Comes & Lidia Pujol – Canción
de aniversario 1997
Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de
Rock escoltan a aquestes dues cantautoras catalanes que van publicar l'any 1997
el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a través del segell Picap,
propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb cançons molt
interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser “El conte dels dos
suicides” que ja hem escoltat a Un Toc de Rock i que era la que obria l'àlbum
que a més incloïa una versió en castellà del mateix tema. De fet a l'àlbum es
recullen cançons molt interesants en les dues llengües, català i castellà. La
lletra d'aquesta cançó que sona ara, cantada en castellà, va ser escrita per
Lidia Pujol i la música per ambdues La producció va ser de Nacho Lesko, Xavi
Puig i van col•laborar les dues noies. Intervenen en la gravació Roger 
Blavia
(bateria), Eduardo Penz (contrabaix i baix), Pedro Javier González (guitarra
espanyola), Jean Paul Dupeyron (guitarra),
Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko (teclats),
María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Xavier Paxariño
(flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara publicarien un
altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”, editat l'any 2000
i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte. Sílvia Comes que va
començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer disc en solitari
l'any 2007 i crec recordar que va treure un altre el 2009 gravat en directe al
Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de diversos projectes com
a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en solitari, però cap de les
dues ha funcionat com amb aquest disc tret quan eren parella.
La frase per concloure el programa d’avui
es del cantautor Raimon que va dir:
“Les meves cançons són lliures i moltes
d'elles
són declaracions de principis”
Per ara acaba Un Toc de Rock, però abans
de marxar us deixaré amb companyia de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de
Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tancó la
barraqueta. Ens retrobarem a les ones.
Apa! Ens veiem pel món.
Mario Prades
No hay comentarios:
Publicar un comentario