Un Toc de Rock Programa 15-05-2013

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes  exposats  en aquest blog,

Disposen  d'un  enllaç  per descarregar-s’els,

sempre situat a peu de pàgina

Avui a Un Toc de Rock tindrem varietat d'estils musicals amb una tònica comú, la qualitat. Escoltarem rock, ska i un toc de jazz, però obriré amb una cançó a ritme pràcticament salser a càrrec d'un guitarrista del nord de la península. És clar que també escoltarem a un cantant de Guatemala, una de les millors cantautores argentines, passarem per Cuba i sonarà una divertida cançó que ens parla de l'odissea d’un marcià que es diu Marcelino, perdut en una de les nostres ciutats i els seus problemes amb un policia municipal i que ens portarà un cantautor malagueny. Per tant i des de la xarxa d’emissores de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles que emeten el programa anem a començar el nostre recorregut musical. Jo soc Mario Prades i començaré dient alló que ja es habitual

Benvinguts a Un Toc de Rock

Arriaga – La máscara 1996

Obriré el programa d'avui d'Un Toc de Rock escoltant a un extraordinari guitarrista espanyol molt poc conegut José Luis Iglesias, anomenat artísticament Arriaga. La veritat és que poca informació us podré donar d'Arriaga al que ja vam escoltar fa unes quantes setmanes aquí al programa. Era la primera vegada que l’escoltavem, encara que de fet això és totalment fals ja que Arriaga sona en cada un dels programa pel fet que una de les seves cançons forma part de la nostras caretas d'entrada i sortida. Aquest tema que escoltem ara es trobava al CD “Algo más que una guitarra” que Arriaga, aquest extraordinari guitarrista amb reminiscencies de Carlos Santana, va publicar a través del segell Barsa Promociones propietat de l'amic Mikel i que es va editar l'any 1996 i en el qual tots els temes, excepte dos, són composicions del propi guitarrista que també va realitzar la producció de l'àlbum. Compta amb les col•laboracions de Toni García, Antonio Reyes, Teresa Sayas, Arturo Sanz i Álvaro Martialay. Es Arriaga, un home que mereix ser escoltat. En aquest tema s’ens presenta ple de tocs salseros molt interesants i es que ell es molt versatil amb la seva música.

José Luis Iglesias, conegut com Arriaga

J. Teixi Band – Ahora y siempre 2009

L'any 2009 la J. Teixi Band va publicar l'àlbum "Hazme una señal" que es va gravar en els estudis PKO de Madrid, un dels seus millors discos i d'ell us he tret aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock. La J. Teixi Band sorgeix de les restes de dos grans bandes de rock and roll dels vuitanta que van desaparèixer deixant el seu llegat musical, us estic parlant de Los Elegantes i Mermelada, tots dos grups han sonat al programa en diverses ocasions. Formen la J. Teixi Band Javier Teixidor (guitarra), Daniel Montemayor (baix), Emilio Galiacho (teclats) i Antonio Melgar   (bateria). Es van crear l'any 1997 i des de llavors han tingut una bona carrera musical plena de discos molt interessants, encara que una mica allunyats de les emissores de ràdio fórmula, quelcom d'agrair encara que no representin altes xifres de venda ni una difusió massiva, però d'aquesta manera ells poden fer el que els agrada, bon rock i R & B. Van debutar amb "Blues Casino" (1998). Per cert, crec que va ser la seva cançó "Psycodelic Sally" la que va ser usada com a música per a un anunci de televisió, però no estic segur, per tant us diré el de sempre en aquests moments de dubte, no em feu gaire cas.

RH+ – Junto al mar 1984

El segon i últim disc de RH + es va titular "Multivisión" i d’aquest àlbum us he tret aquest gran tema que escoltem ara a Un Toc de Rock i que a mi em porta sempre bons records, entre altres coses per que era la sintonia d'un programa que jo feia a diari de dilluns a divendres i de 10 a 12 de la nit a Ràdio Cambrils quan es va inaugurar l’emisora municipal l’any 1984 i que es deia "Buscando la medianoche... Junto al Mar". El grup RH+ va desaparèixa al no poder Javier Vargas atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment ja havia tocat també amb Banana, Pasarela, Comando Rock i L'Orquestra Mondragón. Així mateix trobàvem forman part del grup RH+ a Nacho Campillo que es feia dir en aquella època Nacho Reyno i que després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment ja havia militat amb Clavel i Jazmín. A RH+ també trobavem a Fernando Vázquez, cantant, harmònica i que venie dels Pasarela i un quart membre que era Tito Herrero front de la bateria i que venia dels Conexión, el grup de Luis Cobos. Javier Vargas, nascut a Madrid l’any 1958, més tard crearia la Vargas Blues Band.

Ricardo Arjona – Animal nocturno 1993

El cantant guatemalenc Ricardo Arjona (Jocotenango, 19 de gener de 1964) té una àmplia carrera de diverses dècades, va començar l’any 1984 i ha compost molt bones lletres. Un dels millors treballs de Ricardo Arjona és "Historias" de l’any 1994, amb el qual va aconseguir 27 discos de platí i dos de diamant. A mi una de les cançons de Ricardo Arjona que més m'agraden és aquesta, "Animal nocturno" que escoltem ara a Un Toc de Rock i que va estar molt bé versionada per Bertín Osborne, és una cançó que en el mundillo musical llatí es coneix com “La podadora”, la raó es troba a la lletra que ens parla de manipulació i camvis en el sentit musical dels artistes fets per l’industria del disc i els mànagers, fins que deixan de estar a dalt de tot i aquells “amics” i les nuvies s’en van i sols queda un gos, però l’home no es rendeix i és dedica a fer el que a ell li agrada, conscient de que mai tornarà a ser cap de llistes de radio-fórmula, actúa a petits garitos per poca “pela”, però treballa en alló que a ell li agrada. Com confesa que es un optimista, si be no te encara jardí, ell ja s’ha comprat una podadora. Aquesta peça, composada per Ricardo Arjona, donava títol a un álbum, el seu quant disc d’estudi i que va editar el 9 de febrer de 1993. Per cert l’ultim disc de Ricardo Arjona que he escoltat es "Independiente", de  l’any 2011, és un títol molt al•legòric ja que és el primer àlbum que Ricardo Arjona publica pel seu compte, finalitzat el contracte que l'ha unit amb Warner Music, als quals ha deixat per crear la seva pròpia companyia discogràfica anomenada Metamorfosis. Si bé crec que l’any 2011 Ricardo Arjona va treure un nou disc, però ara no ho tinc clar.

Bongo Botrako – Lluna 2012

Ara escoltarem un altre tema que us he extret del nou treball dels tarragonins Bongo Botrako, l'àlbum "Revoltosa" que van publicar a mitjans de novembre passat. El disc us el podeu descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web, una iniciativa que molts grups estan adoptant per promocionar els seus enregistraments i que funciona ja que si bé els ingressos per vendes de discos són mínims o no existenxen, el benefici real i interessant per als grups és la difusió de la seva música i anherentment l'augment de les seves actuacions que és veritablement del que han de viure els artistes, d'enfrontar-se amb el públic cara a cara i demostrar en directe tot el que saben fer que en el cas de Bongo Botrako és molt. Com a exemple teniu damunt de la taula el cas de Els Catarres amb un volum de concerts que per a si ho volguessin "grans" de la música en català o grups consolidats des de fa molts anys. I és que la crisi existeix, però també hi ha les companyies discogràfiques amb les seves manipulacions i la compra de posicions en les llistes de la ràdio-fórmula, una xacra dins el món de la música actual a Espanya. Uns altres que van el mateix son Oques Grasses. El primer artista que va usar Internet per col•locar els seus discos saltant-se a les discogràfiques va ser Manolo Tena que va vendre l’àlbum "Insólito" editat l'any 2000, sols a través d'internet i a molt bon preu, allò li va representar el boicot per part de les emissores de ràdio fórmula que no poden tolerar se'ls escapi el negoci. Bongo Botrako havien publicat primer una maqueta que es va titular “Maketa” i al 2010 el seu primer disc “Todos los días sale el sol” que també va descargar-se gratuïtament des de la seva web, Bongo Botrako, aquesta bona banda nascuda a Tarragona és digne d'atenció, en els pocs anys que porten treballant és que no paren i s'han inflat de realitzar concerts, tant en territori espanyol com a França. El grup l'integren Uri Giné (cantant), al costat de Nacho Pascual (guitarra), Xavi Vallverdú (teclats), Gorka Robert (bateria), Xavi Barrero (trompeta), Óscar Gómez (saxo) i David García (baix).

Carlos Rodríguez – El marciano Marcelino 1997

L'any 1997 el segell PDI va publicar un CD del cantautor Carlos Rodríguez titulat "Échale sal" del que us he extret aquesta divertida cançó que ara compartiré amb vosaltres a Un Toc de Rock i en la qual un marcià es perd per una ciutat qualsevol de la nostra geografia. Deixa la seva nau espacial averiada en un carrer, en doble fila i un guàrdia municipal amb molt mala llet decideix multar-lo després de demanar-li tots els documents del vehicle i en adonar-se que no té ni la ITV ni l'impost de circulació i davant la "xuleria" del nostre marcià que es diu Marcelino, el zel del policia fa que el detingui i se'l endugui cap  a comissaria. Vaja un problema! La veritat és que poc puc dir-vos d'aquest cantautor llevat que el CD està molt bé i té bones cançons, es va gravar a l'abril de 1977 en els estudis Barcelona So amb Jordi Vidal com a tècnic de so sota la direcció de Montserrat Ros. Les guitarres van estar a càrrec del propi Carlos Rodríguez i Diego Rey i va comptar amb Joan Barcons al oboè i Mari Carmen Ros, Montserrat Ros i Eduardo Doncos als cors. Carlos Rodríguez pertanyia a un col•lectiu barceloní de cantautors anomenat  Taller La Revuelta del qual formaven part Diego Rey, Gabriel Maugeri i el xilè Nelson Poblete que va ser el creador del col•lectiu amb el qual de vegades van col•laborar Joaquín Sabina, José Antonio Labordeta i Daniel Viglietti. Als membres del Taller La Revueta els podíem veure actuant en algunes ocasions al Llantiol de Barcelona que crec recordar era propietat de l'humorista Eugenio. Carlos Rodríguez es movia molt per Màlaga d’on crec que era oriünd i residia, encara que no estic segur. Carlos Rodríguez va publicar el gener del 2000 un CD titulat “El Granjero”

El cantautor malageny Carlos Rodríguez

Pedro Ruy-Blas – El joven pastor 1974

Pedro Ruy-Blas és una de les grans veus del pop espanyol, tot i que ell és també un bon bateria i al capdavant de Dolores, la primera banda que va fusionar jazz i flamenc de l'estat espanyol, va demostrar tota la seva qualitat instrumental en el mon del jazz. Pedro Ample Candel, el seu veritable nom, va néixer a Madrid l’any 1949 i havia estat cantant de Los Príncipes i després de Los Grimm, amb els que va gravar un parell o tres de discos i als que va deixar per incorporar-se com a suplent a Los Canarios, si bé mai va ser membre oficial del grup, quan Teddy Bautista va marxar a complir amb els seus deures amb la pàtria, és a dir la mili, sent substituït a Los Grimm per Pablo Abraira. Pedro Ruy-Blas posteriorment crea el grup Frecuencia i després va començà a gravar en solitari ja com Pedro Ruy-Blas, debutant amb el single "A los que hirió el amor" que també va gravar Johnny Halliday, encara que la seva carrera va ser curta ja que l’any 1977 va crear Dolores. Abans va editar una serie de discos interesants, entre ells “Mi voz es amor” que va ser censurat per el franquisme i entre altres temas destacables aquest que us he seleccionat per escoltar avui a Un Toc de Rock, amb una lletra molt interesant ja que la cançó inicialment s'havia de titular "El cura" i parlava dels amors d'un jove sacerdot, és clar que va haver de alterar el títol. Va estar produït per Alain Milhaud. La veritat es que Pedro Ruy-Blas es un home de jazz i a partir de 1980 va reprendre la seva carrera com a cantant solista i ha estat traient discos molt interessants, sempre dins d'una línia jazzística o propera al jazz, si bé l'any 1984 va ser Judes en el musical "Jesucristo superstar" i Jean Valjean a “Los Miserables”, si bé ha fet altres musicals.

Juan Erasmo Mochi – Amada mía 1978

Al programa d’avui escoltarem a Mochi que més tard va passar a dir-se Juan Erasmo Mochi i es va fer molt popular en els seixanta quan va presentar un dels millors programes de televisió de la dècada, em refereixo a programes musicals, és clar. Es tractava de "Escala en Alta Fidelidad", al qual es coneixia popularment com "Escala en Hi-Fi" i que va ser precursor dels playbacks a la tele. Però Mochi, ja qu com us deia aixó de Juan Erasmo ho vam saber ja en els 70, va tenir també una brillant carrera com a cantant melòdic. Recordo una gran versió que va realitzar de "La Hiedra", un maravellos bolero. Aquesta gran balada que sona ara la va editar en single l’any 1978. Mochi va néixer a Barcelona el 24 de gener de 1943 i provenia d'una família de casa bona i va viure una joventut molt bohèmia viatjant per Europa amb una guitarra i interpretan temes de Brassens i Brel. Va marxà a Mallorca i allà el van acompanyar Los Beta Quartet, per crear més tard The Runaways als que va deixar i aquests es convertirien en Mike & The Runaways i posteriorment els seus components passarien a Los Bravos i Los Z-66. La seva popularitat com a presentador va fer que aparegués en el cinema, Mochi al costat de Micky va protagonitzar el film "Megatón Ye Ye" (foto de la presentació al Festival de Sant Sebastià, amb Maria José Goyanes i Micky) i algun altre. Va tenir diversos matrimonis, més que jo, uns a Espanya i altres a l’Amèrica llatina, on es va traslladar i també un munt de fills. L’any 1984 torna a Espanya on es va dedicar a la producció d'artistes de gent com Los Chichos, Paolo Salvatore, Silvia Tortosa, María Jiménez, Sara Montiel, Joselito, Rosa Valenty, Mari Trini, Betty Misiego, etc. Es un dels amics del programa al facebook que coordina Montse Aliaga.

Teresa Parodi – Canción para Carito 2008

Una gran cantautora argentina, poc coneguda aquí al pais, és Teresa Parodi a la qual escoltarem ara versionant un dels millors temes de León Gieco que la va compondre al costat d'Antonio Tarragona Ros, el pare del qual va ser denominat "El Rei del Chamamé", un estil musical típic del folklore argentí. Aquest tema es trobava en un disc compartit amb altres artistes en el què versionaven cançons del gran cantautor també argentí León Gieco i que es va titular "Gieco querido! Cantando al León 2" que es va publicar l'any 2008 i en el qual es van incloure també temes Luis Alberto Spinetta, Ismael Serrano, Víctor Heredia, Iván Noble, Andrés Calamaro, Fabiana Cantilo i uns quants més. Teresa Parodi va néixer el 30 de desembre de 1947 a Corrientes i té en el seu haver el Premi Konex de Platí al millor autor i compositor de la dècada que va obtenir l'any 1999, el Premio Nacional de las Artes i el Camín de Oro per la seva trajectòria professional. Ha visitat amb les seves cançons en diverses ocasions Europa, havent actuat a Madrid, París i Brussel•les, també ha fet gires per Estats Units i per tota Amèrica del Sud, fins i tot ha actuat a Israel i Cuba. Ha compartit escenari en diverses gires amb Antonio Tarragona Ros, Mercedes Sosa, Pablo Milanés, Sara González, Víctor Heredia, León Gieco, Julia Zenko i Alejandro Lerner, entre molts altres.

Suburbano con Luis Eduardo Aute – Arde París 2000

Luis Mendo i Bernardo Fuster que integren el grup Suburbano, van publicar a través del segell Karonte, el gener del 2000, una mena de disc-llibre gravat en directe i que es va titular "20 años y un día" en el que realitzaven un recorregut per la seva carrera discogràfica i que va comptar amb bones col•laboracions, entre elles la de Luis Eduardo Aute en aquest tema que us he seleccionat ara per escoltar a Un toc de Rock. de fet Suburbano va ser durant molts anys la banda d'acompanyament d'Aute. Aquest disc es va gravar al Cafè de la Palma de Madrid, durant els dies 4 i 5 de juny de 1999 i també van col•laborar Pablo Guerrero, Clara Serrano, Susana Martins, Luís Pastor i Pedro Guerra. actualment, el grup està integrat per Bernardo Fuster, Luis Mendo, Elena Robles, Javier Palancar, Lorenzo Solano i Pino Sambataro, encara que per Suburbano han passat altres músics, entre ells Rafael Porta (violí) i Billy Villegas (baix).  Suburbano sempre va ser un grup que va navegar a contracorrent. Quan estava de moda el folk ells tocaven rock, quan el rock es va imposar es van dedicar al folk... en fi, coses que passen fins en les millors famílies. Per cert Bernardo Fuster va gravar en els setantas un disc molt reivindicatiu que va estar censurat per el Franquisme i que va signar sota el seudonim de Pedro Faura. Ells dos son gran compositors i seves son cançons com “La Puerta de Alcalá” o “Makinavaja” i han escrit un munt de bandes sonores per pel•lícules o series de televisió.

Lejos de Allí – Ana y Silvia 1989

Lejos de Allí van ser un grup andalús amb bons instrumentistes, cançons alegres i lletres interessants, composades per ells mateixos que reflectien problemes i situacions típicament anherentes a la joventut, el que va fer que arribessin al públic jove immediatament. És clar que des de la casa de discos els van forçar a mantenir la seva línia per tal de seguir sonant a les emissores de ràdio-fórmula i això a la llarga va significar canvis i finalment Lejos de Allí es van desfer. Eren sevillans i van publicar tres discos, l'últim l'any 1993, però la cançó més popular en la seva carrera va ser aquesta que escoltem ara a Un Toc de Rock i que es va extreure del seu primer disc "Lejos de Allí", editat l'any 1989. El tema es va editar en format single i maxi-single. Lejos de Allí ens narren la història de dues amigues des de la infantesa que creixen i  evolucionen al mateix temps, mantenint els seus llaços d'amistat, tot i que ambdues són molt diferents, tant de caràcter com físicament. Lejos de Allí es centrava al voltant de Iván García-Pelayo i Mané Larregla (a la foto), si bé durant un temps van ser tres. "Te siento ausente" va ser el seu segon disc i es va editar l'any 1993. Encara traurien un tercer "Canciones" i finalment van dir adéu. Mané Larregla es dedica als arranjaments musicals i va ser l'impulsor del "Homenaje a Jesús de la Rosa" de Triana i és guitarrista de Distrito 14.

Francisco Céspedes – Nadie como tú 1998/2004

Francisco Fabián Céspedes Rodríguez, més conegut pel seu nom artístic de Pancho Céspedes és un cantant, músic i compositor nascut a Santa Clara, (Cuba) i nacionalitzat mexicà. El seu primer disc com a solista va ser "Vida loca" editat l’any 1997. La cançó “Esa vida loca” del mateix álbum, va catapultar a Francisco Céspedes a les llistes d'èxits de tot el món de parla hispana i va cosolidar la seva fama com a cantant de boleros. L’álbum va ser cinc vegades Disc de Platí. Per cert i pels amants de les anècdotes: Pancho Céspedes va posar la veu en la traducció al castellà del film de Disney "La princesa i el gripau" prestant la seva veu a Louis, un llangardaix trompetista i amant del jazz que viu
al pantà. Quan va deixà els seus estudis de medicina es va incorporà com a cantant a l’Orquestra de Pucho López i despres a la  Orquesta Cubana de Música Moderna, on va cantar temes propis i peçes d’un estil cubà anomenat “Feeling” que barretga bolero i jazz. Va començar a ser conegut quan Luis Miguel va incloure la seva cançó “Pensar en ti” dins del seu repertori i la va gravar, junt amb altres del cubà. Per cert, existeix un duet de Pancho Céspedes i Presuntos Implicados cantant aquesta cançó “Nadie como tú” i també la va gravar amb Sheyla. La cançó va estar inclosa també al disc recopilatori “Dicen que el alma (Grandes éxitos)” de l’any 2004.

Silvia Comes & Lidia Pujol – Canción de aniversario 1997

Tancarem el programa d’avui d’Un Toc de Rock escoltan a aquestes dues cantautoras catalanes que van publicar l'any 1997 el CD "Silvia Comes & Lidia Pujol" a través del segell Picap, propietat de l'amic Joan Carles Doval. És un disc amb cançons molt interessants, sobretot la que millor va funcionar va ser “El conte dels dos suicides” que ja hem escoltat a Un Toc de Rock i que era la que obria l'àlbum que a més incloïa una versió en castellà del mateix tema. De fet a l'àlbum es recullen cançons molt interesants en les dues llengües, català i castellà. La lletra d'aquesta cançó que sona ara, cantada en castellà, va ser escrita per Lidia Pujol i la música per ambdues La producció va ser de Nacho Lesko, Xavi Puig i van col•laborar les dues noies. Intervenen en la gravació Roger Blavia (bateria), Eduardo Penz (contrabaix i baix), Pedro Javier González (guitarra espanyola), Jean Paul Dupeyron (guitarra),  Olvido Lanza (violí), Rafel Sala (violoncel), Nacho Lesko (teclats), María José Illana (acordió), Simone Lambregts (violí) i Xavier Paxariño (flautes). Es va gravar en els estudis PAC de Barcelona. Encara publicarien un altre àlbum “Al entierro de una hoja seca van dos caracoles”, editat l'any 2000 i cadascuna va tornar a emprendre projectes pel seu compte. Sílvia Comes que va començar fent cors amb Lluís Llach, va gravar el seu primer disc en solitari l'any 2007 i crec recordar que va treure un altre el 2009 gravat en directe al Festival Barnasants. També Lidia Pujol ha format part de diversos projectes com a actriu i cantant. Ha gravat un parell de disc en solitari, però cap de les dues ha funcionat com amb aquest disc tret quan eren parella.

La frase per concloure el programa d’avui es del cantautor Raimon que va dir:

“Les meves cançons són lliures i moltes d'elles

són declaracions de principis”

Per ara acaba Un Toc de Rock, però abans de marxar us deixaré amb companyia de la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya i totes aquelles emissores que emeten el programa. Tancó la barraqueta. Ens retrobarem a les ones.

Apa! Ens veiem pel món.

Mario Prades

Enllaç perdescarregar-se el programa  (Link todowload the radio program)